CONTRARIAT

Darrerament no em sento bé. No sé si contrariat és l’adjectiu que millor expressa el meu estat d’ànim... Però el cert és que estic incòmode, fins i tot no sóc feliç...

Mireu, us ho explicaré. Trobo que al Barça li xiulen massa penals a favor i pocs en contra. I segons es pot veure per televisió després de repetir-ho en càmera superlenta aquelles 8 o 10 vegades, finalment et fan adonar (perquè jo encara sóc incapaç de veure-ho) que el penal que li van xiular a favor, no ho era. O el que no li van arribar a xiular era un penal com una casa de pagès...  

A mi m’agradava el joc vistós de l’època de Guardiola i les victòries contundents con el 2-6 al camp del Madrid. Veritat que ningú va discutir el resultat? Quan es guanya per 3 gols o més, per molt malament que ho faci l’àrbitre es diu que no va influir en el resultat.  

Ah! Però quan es guanya per 3-4 com es va guanyar fa unes setmanes o per 0-1 a l’Espanyol i l’àrbitre deixar de xiular un penal a favor dels periquitos (encara que estigui fora de l’àrea) i en pita un de dubtós que permet al Barça guanyar el partit, llavors, tothom diu que al Barça sé li han regalat al menys 2 punts.

Llavors, la premsa de la casa blanca fa estudis per a demostrar que aquest any s’està beneficiant al Barça i perjudicant al Madrid. Com per exemple al Chiringuito de Jugones que dirigeix Josep Pedrerol.

També el diari la Razón de dilluns passat ho deixa prou clar:

-En tot el que va de temporada, al Barça li han expulsat 1 jugador, per 10 als equips als que s’ha enfrontat. Això li ha permès jugar en superioritat durant 235 minuts (uns 2 partits i mig)

-Li han xiulat 10 penals a favor i només 3 en contra.  

Mentre que al Madrid li han expulsat 5 jugadors per 7 dels seus rivals, la qual cosa li va donar superioritat numèrica durant 112 minuts (no arriba al i partit i mig) I en quan a penals, equilibri (6 a favor i 6 en contra)

A l’Atlético, el tercer en discòrdia (i primer a la classificació), li han expulsat a 4 jugadors per 7 dels equips rivals (107 minuts) I li han xiulat 7 penals a favor per 3 en contra.

No seré jo qui posi en dubte aquestes estadístiques, però si em permeteu us faré una pregunta:

Quan l’equip beneficiat era el Real Madrid (i a fe de Déu que ho va ser durant moltes temporades), la premsa de la caverna també treia estadístiques semblants?

Dit això, compadeixo als aficionats merengues. I ho faig de tot cor. No perquè aquest any els àrbitres els perjudiquen, sinó pel malament que s’han hagut de sentir durant dècades i dècades. Imagineu: Si jo per uns quans partits em trobo així, no comprenc com ells van poder aguantar tants anys contrariats i deprimits...  

ELS PRESIDENTS DEL BARÇA I LA GALERA

Me’n vaig assabentar dissabte. Resulta que l’actual mandatari del Barça, Josep Maria Bartomeu, té les seves arrels a la Galera per part del seu pare que hi hauria nascut. De fet encara hi té al menys dos cosins germans. Ara bé, aquest cosins tenen el cognom Bertomeu, però ja sé sap que sovint hi ha petites diferències ortogràfiques degut als registradors de torn.

De l’actual president del Barça d’ençà de la dimissió de Sandro Rosell només sé que, a part de ser íntim amic del president dimitit, és un empresari d’èxit. Segons van dir per la ràdio, la seva empresa es dedicar a la fabricació d’uns determinats components per als aeroports i, al món, només ni ha 2 o 3 més que fabriquen el mateix.  

Però fixeu-vos que el títol l’he posat en plural. Quin altre president del Barça té relació amb la Galera? La resposta és l’Enric Reina que, com Bartomeu hi va accedir sense haver de passar per les urnes. Si ho recordeu, Reina va ser president del Barça durant un breu període de temps després de la dimissió de Joan Gaspar.

Pel que m’han explicat, la dona de Reina tenia una germana bessona que estava casada amb un senyor que també tenia els seus orígens a la Galera. Potser aquest cas sigui una mica més rebuscat, però relació l’hi ha. Un net d’aquest darrer senyor, Jaume, està casat a la Galera.

EL BARÇA DEL TATA

El programa esportiu que més escolto és la Graderia de la Cadena SER a les 3 i escaig de la tarda que és quan em desplaço de la feina cap a casa.

Una constant del programa és valorar el joc del Barça del Tata Martino. El debat entre els diferents periodistes que hi solen intervenir sempre sol voltar sobre si el Barça ha perdut la seva essència o cal donar més temps al Tata per a que pugui conèixer millor els jugadors i ells a l’entrenador.

És evident que el joc del Barça no és el brillant que va ser durant l’era Guardiola i fins i tot amb Tito Vilanova a la banqueta. Però al futbol (estareu d’acord amb mi) es  tracta de fer gols i que no te’n facin.

Si mirem la classificació de la primera divisió espanyola ens en adonarem que el Barça porta marcats 34 gols en 12 partits (a quasi 3 gols per partit de mitjana) i a Valdés només li han fet 7, una xifra molt inferior a la de l’any passat quan rebia més d’un gol per partit. Sobre aquest particular, el Periódico d’avui porta un estudi i compara l’eficàcia de la defensa del Tata amb els primers anys de Guardiola.

Però per a mi, encara hi ha un fet més important. A les temporades anteriors, quan les defenses contràries es tancaven, el Barça tenia moltes dificultats a l’hora de perforar les porteries i, si a sobre, l’equip contrari trenava un bon contraatac, el desenllaç del partit solia ser derrota del Barça. Aquest any no és així. El Madrid de Ancelotti va arribar al Nou Camp, precisament, amb la voluntat de fer aquesta tàctica, es a dir, una defensa molt forta i un mig camp molt defensiu amb la intenció d’aturar el joc dels jugadors barcelonistes i aprofitar la rapidesa de jugadors com Cristiano Ronaldo per a intentar marcar. El Barça es va avançar amb un 2-0 (i cap d’ells de penal) i el Madrid només va poder marcar quan l’àrbitre estava a punt de xiular el final del partit.

Divendres passat l’Espanyol va arribar a l’estadi amb la lliçó ben apresa de l’any passat. Una defensa molt ordenada havia de permetre a l’Espanyol anar-se’n amb almenys 1 punt. Però un doble túnel de Neymar  va permetre la rematada d’un desconegut Alexis Sánchez. Només cap el final l’Espanyol va posar en problemes a la reraguarda barcelonista, però quan passen a la defensa es troben amb un Valdés pletòric.

Però encara hi ha una diferència més respecte al Barça de temporades anteriors. Aquests darrers anys el Barça depenia massa de Messi i, el dia que no estava fi o els marcatges eren molt ferris, normalment, el Barça es quedava sense marcar. Mentre que si observem la classificació de golejadors d’aquest any, ens en adonarem que els gols estan molt més repartits. Messi no va el primer, però Sánchez i Pedro porten fets una xifra de gols similar a la del final de la temporada passada.  

A finals de l’any passat em sobraven una part dels davanters: Villa, Pedro, Sánchez i fins i tot Cesc. Tret de Villa que es va regalar al Atlético de Madrid, els altres tres s’han convertit en peces claus a les diverses alineacions; sobre tot Cesc que juga a una posició d’enllaç entre la mitja i la davantera molt interessant.

Una altra gran virtut de l’entrenador blaugrana és el sistema de rotacions que està emprant. La temporada passada Tito/Roura van apostar per una alineació tipus on hi havia molt poques variacions, normalment degudes a les lesions o sancions. El resultat és que els jugadors clau (Busquets, Xavi, Iniesta i el propi Messi) van arribar fosos quan havien de jugar el partits transcendentals de la Champions. És d’esperar que aquesta temporada no serà així.

Si, finalment, el Barça millora una mica el seu joc, ja serà l’hòstia!

L’ESTIMACIÓ AL CLUB I LA FELICITAT

Al programa de la Graderia de la Cadena SER debatien sobre la renovació d’alguns jugadors de la primera plantilla del Barça. Són diversos els jugadors que tenen que renovar properament: Iniesta, Piqué, Bartra, Montoya, Tello... (no sé si me’n deixo cap) Evidentment cada jugador és un cas diferent i, per tant, les negociacions amb el club estaran personalitzades a cadascú d’ells. Dels jugadors citats, alguns han nascut a Catalunya i, per tant, se’ls hi suposa una estimació al club. També Iniesta, pels anys que porta entre les diferents categories del club, també declara estimar-lo.

Des de fa mesos Iniesta, a través del seu representant, està negociant amb els representants del Barça amb la finalitat de renovar el seu contracte. Al principi fins i tot es va especular en que podria abandonar el Barça atret per alguna suculenta oferta d’un club europeu de primera fila, però el propi Iniesta ho va desmentir en una roda de premsa i va declarar el seu amor al Barça. I per què no s’ha tancat encara la negociació? Simplement perquè el jugador de Fuentealbilla vol més diners abans d’estampar la seva signatura al nou contracte. O sigui, l’estimació al club i els euros són magnituds directament proporcionals: a més milions (perquè de milions devem d’estar parlant, no?) més estimació. I com més diners i més estimació, més felicitat!  Dit així tot sembla molt simple.

Quantes vegades heu escoltat dir a un jugador quan acaba de fitxar per un club que està complint el somni de la seva vida? I quantes vegades heu vist trist a un jugador abans de renovar pel seu club? Si estic parlant de Cristiano Ronaldo? Sí, bé podria estar parlant d’ell.

A clubs grans com el Barça o el Madrid, difícilment veureu renovar a un jugador amb un contracte a la baixa. Com a molt si està arribant al final de la seva carrera i sap que tindrà continuïtat al club com a entrenador d’alguns dels equips inferiors del club o un altre càrrec a l’organigrama tècnic.  

Si el Barça (o un altre club) vol retenir un jugador no pot fer una altra cosa que apropar-se al màxim a les pretensions d’aquell. Ja sé sap que a tota negociació hi acaba havent un acostament de posicions. L’equilibri entre el que el que demana el jugador i el que ofereix el club serà sempre el punt en que s’acabarà signant el contracte.

Parlar de les renovacions dels altres jugadors esmentats sembla innecessari, ja que en tots els casos (si fa o no fa), el procediment és el mateix. Encara que dependrà molt del interès del club a l’hora de voler-lo retenir. Evidentment no és igual el cas de Piqué (ara per ara un jugador quasi que imprescindible a l’esquema de joc de l’equip) que el de Bartra (que ha jugat pocs partits encara que els que ha jugat ho ha fet força bé) o els de Montoya i Tello que sembla que aquest any no tenen la mateixa confiança que tenien amb Tito Vilanova.

Per acabar una darrera notícia que afecta al Barça però que res té que veure amb el que us he estat parlant fins ara. Segons informa el Periódico, Tata Matino s’ha emportat ràpidament a entrenar amb el primer equip a un jove jugador del filial que tot just acaba de debutar diumenge a la Segona Divisió A. El jove jugador va néixer a Barcelona però de pares de Mali i es diu Adama (quedeu-vos amb el nom) Segur que a hores d’ara també està molt feliç...

LA PÍFIA DEL DIA 2-09-2013

Els diaris cometen sovint tot tipus d’errades. Moltes de ben segur que se’ns passen per alt i n’hi ens en adonem, però alguna pot arribar a clamar el cel de monumental que és.

De fet, les cartes al director van néixer per a advertir al diari de tota mena de pífies o comentaris erronis o fora de lloc que s’hi podien llegir. En l’actualitat són petits articles escrits amb més o menys traça.

També, si us en heu adonat, molts diaris tenen un apartat anomenat fe d’errates on hi surten rectificacions sobre temes tractats durant els dies anteriors.

Avui, sense anar més lluny m’he trobat en una d’aquestes errades. Ha estat dintre de l’apartat d’esports del Periódico. Quan surt la classificació de màxims golejadors de la Lliga espanyola, en primer lloc figura Messi amb 5 gols (3 contra el Llevant i 2 contra el València) Però és que perdut entre la resta de jugadors torna a sortir Messi (Barcelona) amb 2 gols...

Igual es tracta d’un germà i caldria anomenar-lo Messi II, tal i com es feia fa unes dècades. Per exemple amb el jugador del Barça Gonzalvo III.  

SUPERCOPA O SOPORCOPA??

Jugar un partit de futbol a les 11 de la nit em sembla un veritable despropòsit, fins i tot per aquells que no han de matinar el dia següent.

Al partit de l’anada de la final de la Supercopa entre el Atlético de Madrid i el Barça, vaig decidir tancar la tele quan me’n vaig adonar que aquell futbol difícilment portava en lloc. Sembla ser que als 3 minuts de tancar-la va fer el gol de l’empat de Neymar. Ara mateix no sabria dir si em va agafar el son per l’hora o pel poc espectacle que estaven donant tots dos equips. I això que estava de vacances!

Ara ja treballo, però el partit d’anit em va semblar igual de soporífer que el d’anada. Però a l’hora de buscar culpables caldria apuntar directament a aquells que practiquen l’anti-futbol  i els qui consenten que això passi. És a dir, l’entrenador del Atlético de Madrid, Simeone (Sipixone l’anomeno jo) i l’àrbitre de torn.

Anit, l’àrbitre Fernández Borbalán va ser massa tolerant amb la manera de jugar de l’equip matalasser que, sovint, jugaven al límit del que permet el reglament. Això feia que el Barça no pogués crear tot el seu joc, perquè quan un des seus jugadors controlava la pilota i es disposava fer una jugada, ràpidament era entrat en falta. Quan finalment, l’àrbitre es va decidir a treure les cartolines, després de treure la primera a un jugador de l’Atlético, acte seguit en va treure’n dues a jugadors del Barça. Ja cap al final del partit va expulsar a dos jugadors matalassers i va xiular un penal a favor del Barça que Messi no va poder convertir en gol.

Ja es diu que res és veritat ni és mentida i que tot és del color del cristall amb el que es mira... Ni els del Barça van quedar contents de l’actuació de l’àrbitre ni els del Atlético, tampoc. Però el tema és que mentre els primers intentaven jugar, els segons miraven d’impedir-ho i intentar aprofitar les ocasions de gol que, segur que acabarien tenint. Qualsevol tàctica és legal i legitima mentre no es tregui avantatge de la il·legalitat. I en quin moment deixar de ser legal i passa a ser il·legal? Quan el jutge del partit decideix que així sigui. I, ahir, Fernández Borbalán ho va decidir tard i malament.

Els del Atlético es queixaven de que Busquets hauria d’haver estat expulsat amb dues targetes grogues... I quants de jugadors de l’Atlético ho haurien d’haver estat ni que fos per reiteració de faltes? D’acord que va acabar expulsant a Filipe Luis (minut 79) i Arda (minut 90), però potser una mica tard, no trobeu?

Afortunadament sembla que ningú va prendre mal i, el mes important, que el Barça va acabar guanyant un trofeu que aquesta vegada de súper va tenir molt poc. Potser millor canviar súper per sopor... De soporífer.

Per acabar un titular del Periódico que m’ha agradat: Tito + Tata = Títol.  

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 19

TATA MILLOR QUE TITO. La majoria dels trofeus de l’estiu (Carranza, Teresa Herrera, Colombino)  han anat perden pistonada durant els darrers anys fins al punt que quasi ningú en parla. De fet em pensava fins i tot que ja no es disputaven. En altres temps omplien la programació televisiva del mes d’agost i guanyar-ne alguns tenia quasi tan prestigi com conquerir la copa del Rei (o del Generalísimo si retrocedim una mica en el temps) Ara els grans clubs de futbol van a fer les amèriques o les àsies...

La lliga espanyola mai havia començat tan aviat com aquest any i as sobre, d’una manera impecable para el nou projecte del Tata Martino. Un 7a 0, encara que sigui contra el Llevant, és un resultat a tenir en compte per a començar. Feia dècades que no es donava un resultat tan gran només començar el campionat. Ni durant l’època de Cruyff ni la de Guardiola, ni menys encara en la de Tito Vilanova. El Tata diu que vol fer rotacions per a no cansar tant a la plantilla, tal i com va passar l’any passat que van acabar fosos. Ahir, d’entrada no van jugar ni Iniesta ni Neymar, dos jugadors que s poden considerar titulars. A seguir així i a fer callar boques, que sempre hi ha a qui agrada més criticar que fer una altra cosa.   

RESSACA DE FESTES. El passat dimecres 14 es va disputar baix de casa la cursa dels autos locos. Unes hores abans, un camió, va descarregar un munt de neumàtics per a delimitar el circuit i procurar que els cotxes haguessin de fer alguna corba durant el recorregut. Aquest matí, després de quasi 5 dies, els neumàtics encara estaven amuntegats prop de casa. Què esperen a treure’ls? El mateix camió que va passar a deixar-los un parell d’hores abans, no els hauria pogut recollir tot just acabar la carrera? Vull pensa que aquesta mena de coses només passen a Amposta. Què hi farem!  

¡TODOS A LA CARCEL! El PP vol denunciar al Secretari d’Organització del PSOE i, jeràrquicament el número 3 del partit Oscar López per afirmar que el partit de Rajoy disposava d’una caixa B d’on es pagaven sobresous als seus càrrecs. Si haguessin de denunciar a tots els que opinem igual, gràcies a les taxes judicials de Gallardón, en poc temps, les arques de l’estat s’omplirien de diners. Berlanga va fer una pel·lícula titulada Todos a la carcel. Potser llavors se’n haurien de construir més.   

BANC DE SABADELL. Aquest matí, la tresorera de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta ha anat a la sucursal d’Amposta del Banc de Sabadell per a fer un ingrés. Li volien cobrar més de dos euros per fer un ingrés! Després de dir-li que era la tresorera i fer-la identificar mitjançant el DNI, al final no li han cobrat res. La propera mesura bancària: cobrar per trepitjar les seves oficines.   

QUI DIU QUÈ NO HI HA DINERS?

No hi ha diners per a cultura, no hi ha diners per a sanitat, no hi diners per a educació... Però el govern del PP es gastarà més de 200.000 euros en restaurar la façana del Valle de los Caidos. Igual Rajoy i els altres dirigents esperen un dia ser enterrats allí i volen que estigui net i polit.   

LA NOTA NEGATIVA DEL DIA. La ha donat una vegada més Joan/Juan Rosell, president de la CEOE, es a dir, l’agrupació de la patronal espanyola. Segons Rosell s’haurien de treure els privilegis dels treballadors fixos. Els ajuntaments catalans l’haurien de declarar persona non grata i els sindicats negar-se a negociar sempre que aquest senyor (per anomenar-lo d’alguna manera) hi fos present.   

LA PLAÇA DE QUÈ? M’han que l’Ajuntament d’Amposta ha canviat el nom de la plaça d’Espanya (on està la seu del mateix i l’església arxiprestal de la mare de Déu de l’Assumpció) pel de plaça de la Vila. Jo pregunto: Si Amposta ostenta el títol de ciutat, perquè la plaça s’anomena de la Vila? Ho entendria si Amposta fos vila, com la Galera o Madrid, però em sembla que seria molt més adient dir-se plaça de la Ciutat o de l’Ajuntament.     

FINAL DE TEMPORADA

Encara que la lliga de la Primera Divisió de futbol ja fa unes setmanes que va acabar, encara hi ha en disputa la fase final d’altres lligues com per exemple la de bàsquet i la de futbol sala on el Barça també hi es present.

Si he d’aventurar un resultat, ara per ara veig el Madrid de bàsquet favorit per a guanyar la lliga d’aquest esport, mentre que en futbol sala penso que el Barça s’acabarà imposant al Pozo de Múrcia.

Després de guanyar ahir, el Barça de bàsquet va empatar l’eliminatòria (2-2) i ara s’ha de jugar el cinquè i definitiu partit a la canxa del Madrid. Però mentre els blancs poden disposar de tots els seus efectius, al Barça està molt debilitat a causa de les lesions de diversos jugadors com ara Pete Mickael i Nathan Jawai, el problemes d’Erazem Lorbek i la més que provable baixa de Juan Carlos Navarro lesionat durant el partit d’ahir.

Amb tot aquest panorama, el més lògic és que el Madrid guanyi el partit, encara que el Barça per agafar moral digui que l’any passat amb una situació semblant ja van ser capaços de guanyar al Madrid a Madrid...

En canvi, els de futbol sala ho tenen molt millor. Després de que el Pozo de Múrcia igualés l’eliminatòria, ara el Barça té dues oportunitats a casa per a decidir la lliga.

A nit, quasi de forma simultània, es retransmetien els dos partits. Així que havies d’anar fent zàping per intentar seguir-los. Mentre el bàsquet el donaven per TV3, el futbol sala l’havies de veure al Canal Barça. 

 

Cal dir que això del futbol sala és molt emocionant. Ahir, després d’una primera part fabulosa, el Barça guanyava per 0-3. En reemprendre el partit a la segona part, el Pozo s’ho va voler jugar tot i va sortir des del principi amb el porter jugador. Quan s’ataca és té molta avantatge, però si l’equip rival fa un ràpid contraatac o té ocasió de robar la pilota i tirar a porteria directament, el més fàcil és que sigui gol, perquè no hi ha ningú sota pals. Ràpidament va arribar el 0-4, però a partir d’aquí el Pozo va estar capaç de marcar 3 gols i posar el marcador en un ajustat 3-4 a manca d’uns 4 minuts. Mentre, el Barça de Wilde, Torras, Aicardo, Paco Sedano, etc.  va marcar un cinquè gol que va ser anul·lat, sembla ser que de forma injusta. Però dos robatoris de pilota per part del Barça van acabar en 2 gols més. Per tant, un 3-6 final que deixa molt encarada l’eliminatòria.

El futbol femení del Barça també va guanyar la copa al Saragossa per un contundent 4-0. Llàstima que s’escapés l de hoquei patins que, després de molts d’any va retornar a la Corunya. Però fins ahir mateix, el Barça també tenia possibilitats de guanyar sempre que el Liceo perdés el seu partit.            

CATALONIA CUP

TV3 va emetre la nit de dimecres la final de la copa Catalunya de futbol. Després de la interessant final de la passada edició jugada entre el Nàstic de Tarragona i el Manlleu, la d’aquest any, semblava, a priori, la millor final possible, la que, dintre d’uns anys pot arribar a convertir-se en la final de la Copa de la Generalitat d’una Catalunya independent.

Primer uns apunts sobre la final d’anit. Vist a posteriori (abans del partit no m’hauria atrevit a fer el pronòstic), va sembla que el Barça va donar peixet a l’Espanyol. Al quart d’hora l’equip periquito va posar el 0-1 al marcador després de perdre en defensa una pilota d’aquelles que, si jo fos entrenador, seuria a la banqueta al causant durant moltes setmanes; potser no aniria ni convocat...

A la segona part, els culers, van intenta-ho de totes les maneres, però quan no fallaven, es trobaven amb un Kiko Casilla que ho aturava tot. Només Cesc, quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a senyalar el final del partit, va ser capaç de batre el porter de Sant Jaume del Domenys.

El Barça semblava que no volia guanyar a l’Espanyol. Potser el volia compensar per haver empatat contra el Madrid i, d’aquesta manera, el Barça es proclamava campió quan encara faltaven 4 jornades per al final... O potser no. Al se un partit de costellada (o  alguna cosa semblant), es van estalviar la pròrroga i van anar directament a la tanda de penals. L’encarregat de tirar el primer penal va ser el capità Xavi i el va fallar tornant a donar avantatge a l’Espanyol que només calia que els anés convertint els 4 restants contra el que és el porter del Barça B i, ocasionalment, el tercer porter del primer equip. Però l’Espanyol va tornar a fallar i no un cop sinó dos i així el Barça es va veure obligat a guanyar un partit que, possiblement, no volia. O sí.

Si Catalunya esdevingués una nació independent, tot l’al·licient seria veure finals entre el Barça i l’Espanyol? Si fos així, penso que el Barça deixaria de ser un dels equips grans d’Europa per a convertir-se en un equip de Europa League.

Per a mi només hi ha dues solucions:

1a Que el Barça i l’Espanyol (i també d’altres equips que poguessin guanyar-se el dret) juguessin a la lliga espanyola. La qual cosa ara com ara no podria ser, ja que al tenir una federació pròpia i diferenciada i dret de participar en la selecció catalana, haurien de jugar forçosament una lliga catalana.

2a Crear una lliga europea a mode de l’NBA de bàsquet on hi participessin els millors equips d’Europa; més o menys els que juguen cada any la Champions i els millors de l’Europa League.

De no ser així, ja ens podrem anar oblidant de veure bon futbol a Barcelona i conformar-nos amb el que donin a la tele.

ESPANYOL-BARÇA: CALENTANT EL DERBI

De qualsevol cosa es fa polèmica. Durant els darrers dies algú n’han volgut fer de l’anunci de Nike de vestir l’estàtua de Colom amb la samarreta del Barça. Evidentment aquest algú ha estat l’afició de l’Espanyol i, potser més concretament, els seus directius.

Què denota aquesta actitud? Clarament una síndrome d’inferioritat. L’Espanyol (amb tots els respectes) haurien de tenir clar qui són i on són. Es a dir, un club que, tant pel seu historial com per la massa socials, està molt lluny (però molt!) de FC Barcelona. Segur que la secció d’història i estadística de la UEFA ens ho podria demostrar millor. El Barça, sense cap mena de dubte, estaria entre els 5 equips millors del món (i fixeu-vos que ja parlo dels 5 i no del primer o del segon, llocs que ha ocupat durant els darrers anys) Mentre que l’Espanyol estaria perdut entre la gran massa d’equips. Seria com aquella carrera ciclista on hi uns que van destacats i, la majoria formen part del pilot.

Aquest matí, el comentari de Jordi Martí a la Cadena SER ha estat prou eloqüent. Ha dit Martí que l’Espanyol no té raó de queixar-se i, si ho fa, que ho faci en veu baixa i en cercles íntims. Les Explicacions que ha donat el periodista esportiu ha estat el tracte que va rebre l’Espanyol a la qualificació de Sarrià i el baix lloguer que va pagar per Montjuïc durant els anys que el va ocupar fins que es va inaugurar el seu actual camp de Cornellà el Prat.

I posat a recordar privilegis, l’Espanyol organitza des de 1974 un torneig de futbol que porta per nom Ciutat de Barcelona i que té l’autorització de l’ajuntament de la ciutat comtal. És l’Espanyol l’equip més representatiu de la ciutat de Barcelona? Evidentment no, mal que els pesi. Per cert, ha jugat mai el Barça el trofeu Ciutat de Barcelona? La resposta és no. 

Al MCR (Matins de Catalunya Ràdio)de divendres, van fer una pregunta d’aquelles que cap cercador d’Internet troba la resposta:

És genèticament possible que un Colom es converteixi en un periquito? Comprende?

Si dissabte no hagués derbi, aquesta polèmica extradeportiva s’hauria creat igual. Perdoneu, però tinc els meus dubtes. I això que diumenge no es juga pràcticament res: el Barça com a molt poder igualar el rècord de 100 punts que té el Madrid i l’Espanyol l’honor de guanyar  al seu rival local.

Una darrera pregunta: Tot aquest enrenou no serà el pretext per a no fer el passadís al campió de lliga? De moment alguns del public ja han dit que els donaran l'esquena... I després es queixaran de quan els diuen A segunda a segunda o Perico que vuela a la cazuela... 

No cal donar-hi més voltes, tot és questió de rivalitat.  

CAMPEONAMOS!!!

L’any 1973 Rinus Michels es va fer càrrec del Barça com entrenador. En aquell temps només es permetia dos estrangers per club després de molts d’anys d’estar prohibida l’entrada a forans. El Barça va fitxar al peruà Hugo Cholo Sotil en espera de que es podés fer efectiu el fitxatge de Johan Cruyff, després de que el seu equip, l’Ajax, hi posés tot tipus d’entrebancs, sobre tot econòmics. Finalment, Cruyff va debutar amb el Barça a finals de l’octubre contra el Granada. Després d’un començament de lliga força dolent, a partir d’aquell moment el Barça va començar una remuntada que li va permetre guanyar la lliga quan encara faltaven 5 jornades per al final. El Cholo Sotil va trucar a sa mare i li va dir: Campeonamos!!

No n’hi havia per menys. El Barça tornava a guanyar la lliga després de 13 anys, tal i com ho va recordar la Trinca amb aquella inoblidable cançó de 1, 2, 3, Botifarra de pagès. Va ser l’any del 0-5 contra el Madrid al Bernabeu.

Dissabte el Barça va campeonar sense jugar. L’empat del Madrid contra l’Espanyol al Cornellà-el Prat, fa ver que el Madrid, matemàticament, ja no podia ser campió de la lliga 2012-2013 i, per tant, feia campió al Barça. I ahir diumenge el Barça va ratificar el títol guanyat al camp del Atlético de Madrid per 1-2, sense Messi que va haver d’abandonar el camp lesionat i amb un home menys, ja que quan l’astre argentí es va retirar, el Barça ja havia esgotat els canvis. I, a sobre, havent de remuntar un partit on l’Atlético s’havia avançat (1-0)

Ara mateix, sembla ser, que els aficionats donen a la lliga un mèrit menor. No és el mateix guanyar la lliga quasi ve cada anys (4 lligues en els darrers 5 anys) que guanyar-la després de 14 u 11 (fins l’arribada de Terry Venables no es va tornar a guanyar)

Sempre he dit que, per a mi, la lliga és el títol més important de la temporada. A part d’obtenir el premi a la regularitat, et permet quedar per davant de l’etern rival (encara que en els enfrontaments directes t’hagi guanyat) A més, t’obre les portes a poder disputar la Champions a la següent temporada. Ja sé que si quedes segon també tens garantida la disputa del màxim trofeu continental, però no és el mateix quedar primer que segon.  

Pel que fa a la part alta, ara mateix, la lliga, bé podria donar-se per acabada. Els tres primers ja està clar qui seran. Es podria dir que el segon  (el Madrid) i el tercer (l’Atlético) tenen el cap més ficat en la final de la Copa del Rei que no en els tres partits de lliga que encara queden per a disputar.

La final de la Copa serà força diferent. Mentre l’Atlético s’enfrontarà a les seves pors (porta molts d’anys sense poder vèncer a l’altre equip de la capital), el Madrid haurà de superar les divergències que ara mateix tenen una bona part del seu planter amb l’entrenador.

Segurament, per al Madrid, no és el moment més idoni per afrontar la Copa del Rei. Però només guanyat poden salvar la temporada. Una temporada on des d¡un bon començament ho havien apostat tot a un sol número y van perdre. Es a dir, quan es van veure despenjats de la lliga i tot semblava indicar que el Barça tard o d’hora es proclamaria campió, van optar per centrar-se en la Champions y mirar de guanyar l’ anhelada décima. Com es diu vulgarment, el tret els va sortir per la culata i ara, com a molt, s’hauran de conformar amb un premi menor.

Us imagineu que, després de quasi 15 anys, el Atlético pugui vèncer el Madrid i guanyar-los la copa? Al món de futbol tot és possible. Estadísticament, després de cada partit estan més prop de guanyar-los. 

Com al del bàsquet. Al Madrid no li quedarà ni el consol d’haver guanyat la novena del bàsquet. Després de superar divendres al Barça, a la grada del pavelló d’esports londinenc, es van poder veure pancartes amb la frase A por la novena! (Com no vagin a missa!)

Florentino haurà de fer el seu enèsim projecte. Haurà de portar algun jugador com Neymar, però sobre tot, un entrenador que posi una mica de pau al vestidor després de la més provable marxa del triturador Mourinho.

No sé li ha de treure mèrits a la lliga guanyada pel Barça. Si ens passa pel cap minimitzar-la, recordem (els més veterans) quan el Madrid ens passava la ma per la cara i ens havien de conformar amb la Copa del Generalísimo (y no sempre!) Recordem al Cholo Sotil i el seu Campeonamos. Llavors era un fet extraordinari i no per haver-se convertit en habitual ha de tenir menys importància. 

I sinó teniu prou arguments, celebre-ho per Tito i per Abidal. S'ho mereixen.

VISCA EL BARÇA!!!  

BARÇA: UN FINAL IMPROPI D’UN EQUIP CAMPIÓ

Vagi per davant que no vaig veure el partit del Barça-Bayern de Munic. Bé, per a no faltar a la veritat, aproximadament, vaig veure els 10 minuts finals, quan el marcador ja mostrava un 0-3 (7-0 al global de l’eliminatòria)  

En 10 minuts no vaig poder fer-me una idea general del conjunt del partit, però en vaig poder treure alguna conclusió que, sumades a les opinions que he escoltat avui, més el que he llegit a la premsa, em donen suficient arguments per a donar la meva opinió.

El primer que s’ha de dir és que, imagino, cap culer va patir. No hauria estat el mateix si el Barça hagués anat guanyant per 3-0 i saben que un darrer gol portava el partit a la pròrroga, una cosa semblant al que li va passar al Madrid la nit anterior.

En els 10 minuts finals vaig veure un Barça força inoperant. Entre tots els davanters, a penes li arribaven a fer pessigolles als alemanys. També me’n vaig adonar que Messi estava a la banqueta, el que no sabia és si havia arribat a jugar. Finalment me’n vaig assabentar que no per que, segons sembla, tenia unes petites molèsties.

La meva opinió és que el Barça va llençar la tovallola abans de començar el partit. Sabia que el resultat de l’anada feia molt difícil (per no dir impossible) que es pogués remuntar el resultat. Als blaugranes els queda tancar la lliga i ara posaran tot el seu afany en fer-ho el més aviat possible. Normalment hauria de ser cosa de molt poques jornades: una o màxim dues.

Quan l’any passat es parlava de que els maies havien predit la fi del món per a no sé quin dia del mes de desembre, els estudiosos del tema només deien que aquell dia significava per a ells un canvi de cicle. Les semifinals de l’eliminatòria de la Champions suposa, per a mi, un canvi de cicle. Hi ha molts jugadors vàlids, però d’altres han mostrat clarament que, per a jugar amb el Barça aquesta temporada manca alguna cosa més que nom o haver estat campions del món i d’Europa amb Espanya. Estic parlant de Pedro, Villa, Cesc i Alexis Sánchez. L’ordre em dóna ben bé igual. Pedro demostra amb Espanya coses que no sol fer amb el club que li paga; Villa que després de la seva greu lesió, ja no és el jugador brillant que acostumava a ser; Cesc no é, ni de lluny el jugador clau que era a l’Arsenal i Alexis, simplement no demostra res. Encara que ell digui que és un gran jugador i que els seus entrenadors li donin suport dient que fa el que sé li mana, el cert és que, a part d’obrir espai, les ocasions que té per posar la pilota dintre de la porteria, les hauria de materialitzar.

Cal, es evident, reforçar la defensa que, aquest any, ha demostrat ser la línia més feble de l’equip. Mentre Víctor Valdés, la temporada 2011-2012 va batre rècords de imbatibilitat, aquesta temporada ha estat tot el contrari.

Puyol i Xavi ja han donat al Barça els dies de més glòria. Però tot i això jo els renovaria. Els dos capitans han de cohesionar el vestidor i encara poden ser molt útils si se’ls dosifica i se’ls fa jugar en moments molt concrets. Però ni de bon tros han de ser titulars.

S’ha de donar molt més protagonisme a jugadors com Thiago, Motoya i Tello i recuperar a Cuenca. I, evidentment, omplir els buits que calguin amb l’objectiu de tenir una plantilla molt més àmplia per un costat i molt més compensada per l’altre.

Per a finalitzar, penso que ahir, Tito Vilanova, va voler veure el que donaven de si alguns jugadors. De moment, fins que el Barça guanyi la lliga no dirà res, però tan aviat s’hagi proclamat campió, descartarà a tots aquells que, sobre tot al tram final de la temporada, no han estat a l’alçada de les circumstàncies.  

Mai oblidarem els anys gloriosos que hem viscut i que han estat, sense dubte, els millors de la història del nostre club. VISCA EL BARÇA!!   

SEVERA DERROTA

Les samarretes de la temporada 2013-2014 (Mundo Deportivo)

Quan un equip de futbol perd per 4-0 (tal com va perdre ahir el Barça) és molt difícil trobar excuses.

El primer que cal dir és que el Barça no va jugar  bé. Ni Messi va ser Messi, ni Xavi fa fer de Xavi, ni Iniesta va desequilibrar com sol fer normalment, ni Busquets va aportar el temple necessari al mig del camp, ni Piqué (que portava el cap completament rapat) va donar la seguretat precisa a l’eix de la defensa. I podríem seguir. El Barça va ser una caricatura del Barça que acostumava a ser. Una frase contundent però que resumeix a la perfecció el que va passar ahir a Munic.

Tot i la victòria sense pal·liatius per part del Bayern, l’equip bavarès, des del meu punt de vista, tampoc va demostrar gran cosa. Sempre que es produeix una golejada com la d’ahir, no n’hi ha prou en que un equip jugui molt bé; l’altre ho ha de fer molt malament. Ahir va passar una cosa així.

Aquest matí, a la Cadena SER, abans de que el rellotge doni les 8, he escoltat un breu comentari sobre el partit d’ahir. Resumint, s’ha dit que Tito mirava a la banqueta i no trobava ningú que pogués evitar el que estava passant al camp. Personalment em sembla molt fort. No sóc tècnic, sóc simplement un seguidor del Barça a qui li agrada que el seu equip jugui bé, guanyi i, si és possible, que no faci el ridícul. Però a l’organigrama esportiu del club hi ha molts de tècnics. Començant per l’entrenador, Tito Vilanova (molt minvat en les seves condicions físiques durant bona part de la temporada), el segon entrenador Jordi Roura; sense oblidar-nos del secretari tècnic l’Andoni Zubizarreta i un llarg etcètera a qui s’hauria de demanar explicacions sobre els motius de com s’ha arribat a aquest punt.

Jo no penso que el Barça hagi arribat al final de cicle. Tret de veterans com Xavi i Puyol, la resta encara estan dintre d’una franja d’edat on encara es pot considerar que estan en la plenitud de la seva carrera professional. Llavors, a què es deu el baix rendiment d’ahir?

Per a mi hi ha un motiu important i dos causes diferents. El motiu? El cansament. Les causes? A una mala planificació de la temporada i a una plantilla un pèl curta.

De totes formes, al nostre club, tenim la costum de passar de l’eufòria al derrotisme en poques setmanes. Només fa unes jornades, el que alguns mitjans qualificaven com a equip B, a la lliga,  guanyava partits amb una relativa facilitat i tothom pensava que hi havia equip per a anys: Tello, Thiago, Montoya, Bartra, etc. tenen la progressió necessària per a pensar que poden substituir a la perfecció a Villa, Xavi, Alves, Puyol... Per cert... On estaven ahir Tello i Thiago? Tello no va ser ni convocat i Thiago, la veritat, no ho sé. A part de jugadors ascendents del B com Deulofeu.

El comentari esportiu de la SER donava un toc a la secretaria tècnica i deia que ha arribar l’hora de la veritat, es a dir, de fer els fitxatges necessaris per a donar solidesa a l’equip i ser un recanvi en garanties el dia que alguna de les figures no pugui jugar.

Dit tot això, ara toca parlar dels àrbitres, l'hongarès Viktor Kassai, els jutges de línia i els de porteria. És pot tenir una actuació més desafortunada? Difícilment. Sembla ser que tothom està d’acord en que no va xiular un penal en contra del Barça quan el resultat era de 0-0. Però després va donar 2 gols al Bayern que mai haurien d’haver pujat al marcador: el 2-0 per fora de joc clamorós i el 3-0 per falta prèvia. Ningú ho va veure? Sembla del tot impossible.

Però tranquils, l’eliminatòria encara no està perduda. Amb un 5-0 passem i amb un 4-0 anem a la pròrroga. Sobre tot que no ens manqui l’optimisme.

EL GOL DEL COIX

S’explica als almanacs de la història del futbol que un futbolista jugava coix i, no obstant, va marcar un gol. Com no podia ser d’una altra manera, a partir d’aquell moment, aquell gol es va conèixer com el gol del coix.  

Anit, durant el partit de la Champions entre el Barça i el París Saint Germain, el gol del coix no es va produir, però hauria pogut ser.

El 2 a 2 del partit de l’anada jugat al Parc dels Prínceps de París no va reflectir el que va passar al camp. Un gol dels francesos en fora de joc i una altre a les acaballes del partit, van posar unes taules al marcador que mai s’haurien d’haver produït. Però el pitjor d’aquell partit va ser la lesió muscular de Messi. El resultat, uns 10 dies de baixa.

En un principi, el Barça era favorit i hauria de passar sense gaires complicacions a les semifinals del campionat. Però com sol passar, de vegades, quan un partit, a priori, sembla fàcil, la manca de tensió fa que tot es torci. Qualsevol víctòria (ni que fos per la mínima) o un empat 0 a 0 o 1 a 1, classificava els blaugranes; un 2 a 2 hauria portat el partit a la pròrroga.  

El Barça d’anit, amb problemes a la defensa i, sense Messi havia d’afrontar el partit més important de la temporada (fins ahir) Aviat es va veure que el París Saint Germain no ho posaria gens fàcil. Menys mal d’un providencial Valdés que va aturar quasi tot el que li va arribar. Però tant va el càntir a la font que, al final es trenca. Els francesos van posar el 0-1 al marcador.

Messi que, fins llavors, s’havia mirat amb nervis des de la banqueta, va haver de sortir. Imagino que Tito i els serveis mèdics li van recomanar que no forcés. La sola presència de l’astre argentí al camp fa transfigurar el Barça. Fins llavors un inoperant equip va començar a rutllar fins que Pedro va posar l’1 a 1 al marcador que donava el passi a semis.

Havia de ser Pedro, un jugador que sovint he criticat perquè em sembla que el seu rendiment baixa quan juga amb el Barça a quan ho fa amb la selecció espanyola, ahir va ser el salvador.

Mentre, Messi, només jugava quan li arribava la pilota. La resta del temps se’l passava acotxat al terra amb les mans a sobre de les cuixes. Però a injecció de moral era molt gran.

A partir de l’1 a 1, patiment. Els parisencs pressionant de valen, desitjaven tenir la mateixa sort que van tenir a casa seva, però en aquest cas no va poder ser...  

Messi no va marcar, però va la sola presència seva sobre el camp va esperonar tant els seus companys que el gol bé sé li podria haver atribuït a ell.

Per sisè any consecutiu, el Barça jugarà les semifinals de la màxima competició europea, una fita que, fins ara mai ho havia aconseguit ningú. Que el Madrid va guanyar 5 Copes d’Europa seguides? Bé, ja coneixeu la teoria que ho explica (no?) Potser un altre dia la tornaré a explicar...

I ara Messi, a seguir recuperant-se per a poder estar en condicions quan ens enfrontem amb el Madrid a semifinals. Què millor que no ens toqui el Madrid? El Bayern encara serà molt més difícil i el Dortmund tampoc seria un rival fàcil a l’espera de trobar-nos amb un dels anteriors a la final.

Messi: posa’t bo i recupera el teu millor nivell; tots els barcelonistes et necessitem ara més que mai!  

BARÇA JUGA I GUANYA

Anit el Barça es va retrobar amb el seu millor joc i va remuntar una eliminatòria que sé li havia complicat molt en el partit d’anada.

Possiblement a l’anada es va cometre l’error de infravalorar un equip que ha estat un dels grans d’Europa, tal i com ho demostren les 7 copes assolides en la màxima competició.

El Milan també va ajudar a crear aquest clima de confiança. Anaven de víctimes i, a sobre, elogiaven el Barça com el millor equip del món. Després del 2-0 la premsa italiana se’n va riure tot el que va voler del joc del Barça. Veure’m que diu avui...

Està clar que quan el Barça torna als seus orígens i juga com només ells saben jugar, és molt difícil que perdin el Partit. Messi va tornar a fer de Messi i la resta de l’equip van jugar al ritme que imposava l’astre argentí.

Està clar que si el Barça jugués sempre com ho va fer anit, el periodistes i entesos del món del futbol no parlarien ni de final de cicle ni res que sé li paregués. Si el Barça vol, pot... La pregunta seria el perquè no va jugar així d’altres partits transcendentals com van ser, per exemple els 2 encontres jugats contra el Madrid (el de la Copa i el de la Lliga)

Ahir es va patir el mínim. Us imagineu per un moment que el Barça hagués arribat al minut 80 amb un 1-0? Però al minut 80 el Barça ja havia fet la major part de la feina que s’havia de fer.

Messi va obrir aviat el marcador en un altre gol sublim, d’aquells que només un jugador com ell és capaç de fer. El passat diumenge contra el Depor ja ens va regalar amb un gol d’esplèndida elaboració. Sobre tot el primer d’ahir em va deixar bocabadat i, m’imagino, que com a mi, els hi va d’haver passar a la resta de la culerada. Fer passar la pilota entre les cames de diversos jugadors del Milan, segurament per l’únic lloc que podia passar i veure com el porter de l’equip rival va fer l’estàtua perquè no sé l’esperava, va ser un plaer per als meus ulls. El segon, també va ser de bella factura, però sense arribar a la genialitat del primer.  Amb 1-0 al minut 4 i el 2-0 al 40, tot semblava molt més planer; la remuntada estava molt més a prop: només a 1 gol si el Milan no aconseguia marcar.

Al minut 55 Villa va marcar el tercer. Potser massa aviat ja que quedava molt de temps per a tenir algun ensurt que, tal vegada ja no s’hauria pogut esmenar. Però en defensa el Barça també es mostrava ferm, quasi tant com al davant i no deixaven que els davanters italians poguessin rematar amb facilitat. Això sí, el Milan va avançar línies saben que un gol d’ells podria ser mortal de necessitat. Però quan un equip surt amb un esquema conservador i sé li gira la truita, hi calen més d’un parell de canvis de jugadors per a capgirar el resultat. Un atac a la desesperada fa perdre solidesa a la part del darrere i per tant passen a ser més vulnerables. Quan Jordi Alba va marcar en un ràpid contraatac al minut 92, tot es va acabar per al Milan. Segurament sense aquell gol el Barça hauria guanyat igualment, però era el gol de la tranquil·litat definitiva.

Ara el Barça s’ha de mentalitzar que ha de seguir jugant amb la mateixa intensitat en que ho va fer ahir. Si és així, es podrà celebrar el títol de lliga moltes jornades abans de que s’acabi i assolir la cinquena Champions no serà cap utopia.  

L’ENSOPEGADA DEL BARÇA DAVANT DEL MADRID

Possiblement la derrota del Barça al camp del Milan podria qualificar-se d’accident. L’equip italià, sense fer gaire cosa va saber fer-li dos gols que es faran molt difícils de remuntar.

Però quan un equip com el Barça acumula dues derrotes en menys d’una setmana contra dos equips de reconegut prestigi com són el Milan i el Madrid, l’accident passa a convertir-se en preocupació.

Esta clar que ahir el Madrid s’hi jugava molt més que el Barça. L’equip blaugrana té la lliga pràcticament a la butxaca des de fa moltes setmanes. Nomé cal esperar que, matemàticament es confirmi. En canvi el Madrid havia de guanyar de totes tetes per a seguir tenint possibilitats de guanyar, al menys, un títol important.

El que està considerat per molts el millor equip del món no pot perdre (i menys a casa) de la forma que ho va fer ahir contra el Madrid. Sembla ser (jo el partit no el vaig veure) que en cap moment va donar la sensació de poder remuntar el resultat, ni quan anaven 0-1. I el més trist de tot és que no sé li pot donar ni la culpa al àrbitre. Undiano Mallenco, criticat per Jordi Roura el dia anterior del partit, no va influir en la victòria del Madrid.

Alguns comentaristes esportius (que, en bona lògica, n’entenen més que jo), opinen que es nota massa l’absència de Tito Vilanova. Per molt que l’entrenador del Barça pugui veure el partit per televisió i que via mòbil li pugui donar instruccions al seu segon, segur que hi ha coses que des de l’habitació de la seva residència no es poden veure i, en canvi des del camp, sí, la quan cos permet correccions molt més ràpides.

Sempre hi ha qui pot opinar que si el Barça guanya dissabte al camp del Madrid, passaran tots els mals. S’equivoquen. Ni un resultat molt bo a favor del Barça (posem-li un 0-5) em farà oblidar la severa derrota d’ahir. El Madrid, amb la lliga pràcticament perduda, posarà tot l’èmfasi  en el partit contra el Manchester de la setmana vinent. Allí hauran de guanyar o empatar a més d’un gol si volen seguir vius a la Champions i assolir el somni de la décima. Per tant, i per molt que sigui la visita del Barça, guanyar dissabte, per al Madrid, serà  un objectiu secundari.

El mateix partit, per al Barça pot significar, si guanya una bona dosi de moral. Encara que per a que sigui així, haurien de competir en condicions similars i ser un partit d’aquells anomenats èpics. Si el Madrid dóna moltes facilitats, no serà el mateix... Evidentment.

Ara mateix, tots els objectius del Barça han de passar per assegurar-se a lliga, a mig termini i, a un termini molt més curt, superar l’eliminatòria contra el Milan. No serà fàcil. En competicions europees remuntar un 0-2 sempre és una tasca difícil i, quan es tracta d’equips grans, encara més.

Xavi va dir que al Barça més gran de la història (això ningú ho discuteix) li falta una gran remuntada per acabar de ser gran. Contra el Milan tindran una oportunitat única de fer-ho. Si és així, encara que puguin caure més avant, poden donar un cop d’efecte important i aixecar el vol un altre cop.

I si no... No vull ni arribar a pensar-ho...  

Potser ja va sent hora de donar més protagonisme a jugadors com Villa i Tello.  

6 EXTRAORDINARIS GOLS, 6

Perdoneu-me que faci ús d’un terme taurí, però penso que l’ocasió s’ho val. No importa el rival que tenia davant, com tampoc m’importa el rival contra qui va jugar el Madrid, equip i resultat amb qui vull comparar la darrera victòria del Barça.

Alexis Sánchez, Messi, Villa, Iniesta, Tello i Piqué van ser, per aquest ordre els golejadors del Barça 6, Getafe 1. El dia anterior, el Madrid havia guanyat el Sevilla per un 4-1 amb 3 gols de Cristiano Ronaldo. Segons es va explicar, feia més de 20 anys que al Barça no marcaven 6 jugadors diferents (com aquell que diu, mig equip)

La passada jornada, després de que Cristiano Ronaldo marqués 3 gols, Messi li va respondre amb un pòquer. Ahir només en va marcar un. La pregunta és: ha d’estar Messi pendent del que fa el jugador del Madrid? O el que importa és que el Barça pugui anar guanyant partits, al menys fins que, matemàticament, pugui tenir la lliga guanyada?

Si Messi ahir només va fer un gol, no va ser per manca de ganes de fer-ne més. El partit va anar com va anar i, el resultat final, així com l’autoria dels gols, ja no la pot canviar ningú. Dit això, però, penso que és molt positiu que 6 jugadors diferents hagin pogut marcar. Diuen que els davanters viuen del gol i massa jugadors del Barça portaven força temps sense poder-ho fer. De fet, si el Barça està on està és, en bona part, pels gols de Messi. Messi ha de continuar marcant i segur que ho farà, però en el tram final de la lliga, la copa i la Champions, és important que la resta de jugadors també puguin veure porta.

El gol d’ahir de Alexis va significar el primer gol que feia a la lliga aquesta temporada; Villa també feia temps que no marcava, segurament per la manca de continuïtat; Iniesta, tots ho sabem, no és un golejador, però de vegades, els seus gols són claus; Tello és un jugador que m’agrada especialment, fins i tot més que Cuenca i, quan juga, aprofita molt bé el temps; i Piqué, a la seva...

Qui es va quedar sense marcar? Evidentment Pedro. Sembla ser que Pedro està molt més motivat quan juga amb la Roja que no quan ho fa amb el Barça. Sense anar més lluny, dimecres contra l’Uruguai en va fer dos. També Cesc va marca amb Espanya i ahir també es va quedar sense fer-ho, però el jugador d’Arenys ha anat marcant al llarg del campionat i, per tant, la seva situació no és tan preocupant com la de Pedro i, sobre tot, la d’Alexis.

Acabaré amb Cristiano Ronaldo. És del tot evident que està tirant del carro del Madrid. La seva manera de ser el portarà a fer-ho fins que vegi que ja no s’hi pot fer res. Mentre continuarà lluitant per la Pilota d’Or. El seu ego el motivarà com mai. Però tot això se’n pot anar en orris només que vegi que les coses no li surten com s’esperava degut a que el Barça i Messi  s’allunyin fins a un límit inabastable.    

BARÇA: PUNT I APART

Foto diari Sport.

Que el Barça havia de perdre algun partit, era del tot lògic. Ja ho va dir Tito: Arribarà un dia que perdrem, però quant més trigui en arribar, millor.

Aquest dia va ser dissabte passat. Però el que més ràbia dóna és la forma com es va perdre. Si la Reial Societat hagués passat per sobre del Barça es podria entendre més fàcilment la derrota, però si vas guanyant 0-2 al minut 25 i després erres gols cantats i, per acabar-ho d’adobar, t’adorms en defensa i comets els mateixos errors que les dues temporades anteriors, el resultat és idèntic o força paregut.

I és que al Barça de Tito de dissabte passat li va passar el mateix que al Barça de Guardiola de les temporades 2010-2011 i 2011-2012: es va deixar remuntar un partit que, a priori, semblava guanyat.

Direu que un accident el pot tenir tothom. D’acord, però és que és que va ser el segon en 4 dies. Dimecres, contra el Màlaga, després de remuntar un 0-1 i posar-se per davant (2-1), als darrers minuts, l’equip andalús va empatar tot i jugar en un home menys.  

Què dissabte la expulsió de Piqué va poder influir? No ho dubto, però si el Màlaga es va saber sobreposar, el Barça, amb molta més entitat, hauria d’haver sabut contrarestar l’equip donostiarra.

Sabeu que penso sobre la expulsió de Piqué? Que ho va fer a propòsit. La seva muller Shakira està a punt de parir, cert? Imagineu-vos que el té aquesta mateixa setmana... Si no pot jugar diumenge, no caldrà concentrar-se i podrà passar més temps amb ella i el seu nadó.

No vull ser pessimista. He dit molts cops que m’agrada el Barça de Vilanova. Vull pensar que dijous guanyarà al camp del Màlaga i es refarà de les darreres ensopegades i, a partir d’aquí, recuperarà el bon joc i els resultats que l’ha caracteritzat en els darrers mesos.  

Després dels dos resultats adversos, ara el Barça ha de fer un punt i apart. S’ha d’oblidar el més ràpidament possible i recuperar la confiança. Segur que Vilanova ho sabrà fer millor que el que faig jo que només és donar-vos una opinió personal sobre l’actualitat o els temes que em preocupen.  

NOMS PROPIS: GUARDIOLA, VALDÉS I ALEXIS SÁNCHEZ

GUARDIOLA. Finalment el de Sampedor ha desfullat la margarida. L’any que ve entrenarà al Bayern de Münich. La premsa alemanya està d’allò més contenta amb l’arribada per a la propera temporada de Pep Guardiola, un mite als 41 anys. El possible èxit de Guardiola passa per aconseguir un planter de jugadors que puguin fer un joc semblant al que està fent el Barça en els darrers anys. D’això se’n diu l’estil de joc i, com és natural, per molt bo que sigui l’entrenador, no s’aprèn en unes poques sessions, ja que cal una planificació de molts i molts d’anys. A hores d’ara no m’atreveixo a dir si Pep acabarà triomfant o no, però segur que no ho tindrà tan fàcil com al Barça.  

VALDÉS. El que va apuntar només fa unes setmanes el primer porter del Barça, s’ha fet oficial (o quasi), deixarà el club a finals de la temporada que ve que és quan sé li acabarà el contracte.

Sempre he defensat més que he criticat a Víctor Valdés. Quan va començar recordo que se’l qualificava de xulo. Potser sí, per això sé les va tenir amb Van Gaal. Però un noi tan jove havia de posar ordre a l’equip des de la defensa i calia tenir una dosi d’arrogància. He escoltat molts cops que Valdés és el millor porter per al Barça. Hi estic d’acord. El porter del Barça es converteix de facto amb el primer defensa i, per tant, ha de saber jugar la pilota amb els peus. Quin porter fitxarà el Barça amb prou garanties de substituir Valdés? Per això estan els tècnics, però ara per ara em sembla molt difícil que trobi al mercat un porter de primer nivell, ja que els clubs que en disposin d’un, difícilment el deixaran marxar i si ho fan, serà a canvi de un bon grapat de milions. El titular del diari Sport és prou eloqüent: Valdés deixa penjat el Barça. El mateix Sport ja apunta diversos noms: Marc André Ter Stegen (Borussia Mönchengladbach), Manuel Neuer (Bayern de Münich), Vicente Guaita (València), Thibaut Courtois (Chelsea –cedit At. Madrid)David de Gea (Mancherter United) i, finalment, Maarten Stekelenburg (Roma)

Com viurà Valdés aquest any i mig que li queda? I, sobre tot, quina serà la política del Barça a partir d’ara? Fitxatges a banda, el Barça hauria de mirar cap al seu planter, igual com ho fa la majoria de vegades que busca un jugador de camp. L’altre dia escoltava a la SER que ara per ara no hi ha ningú preparat, però, i dintre d’un any i mig? Caldria buscar el porter amb més solvència d’entre el equips inferiors: Barça B, juvenil i pensar en marginar a Pinto (sentint-ho molt) Si comencés a jugar els partits de la Copa, els amistosos i, perquè no, algun partit de lliga, potser no caldria buscar pel mercat.

ALEXIS SÁNCHEZ. Les dos errades que va fer dimecres passat a porta buida l’han acabat de sentenciar per a molts. Són d’aquelles errades que un, sense haver jugat mai a futbol, pensa: si l’hauria fet fins jo mateix!

No sé si Tito, després d’allò, li seguirà donant confiança o bé l’acabarà descartant quasi definitivament. Alternatives en tenim: Cuenca, Tello i, per suposat, Pedro.

Aquestes paraules llegides aquest mateix matí al Periódico, ho deixen ben clar: El Nou Camp s’ha menjat centenars i centenars de jugadors. Certament, és allò que se’n diu por escènica. Molts jugadors han arribat a can Barça amb l’aureola de jugadors de primera fila i han acabat fracassant estrepitosament. Potser el cas més representatiu va ser el del porter guipuscoà (internacional amb Espanya) Julen Lopetegui.

Alexis Sánchez pot acabar sent un d’aquests damnificats.