QUÈ PASSA A AMPOSTA?

Segurament, si fessin una enquesta d’opinió, un segment de la població, aquell que té més de 70 anys, ens diria que no passa res: Què ha de passar?

Però quan acabi la legislatura el proper mes de maig, el grup de CiU, portarà 28 anys al front del govern municipal, 24 dels quals amb majoria absoluta. Durant tot aquest temps, els de CiU han fet molts d’amics, alguns d’ells han arribat a canviar el seu tradicional vot a l’esquerra per votar als dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps: Joan Maria Roig i Manel Ferré. Però també han fet molts enemics, sobre tot en els segments de població més joves que, a la vegada, són els que més es fan notar a l’hora d’expressar la seva opinió en contra de la casta dominant a la nostra ciutat.

Sense que hi hagi cap prova evident, molts ciutadans de l’Amposta pensen que durant tots aquests anys, per força, hi ha hagut corrupció a la nostra ciutat. Potser només ha estat qüestió de sort que encara no hagi sortit cap cas que esquitxi directament els nostres principals governants. Ves a saber...  

Però a la ciutat, tret, segurament, d’aquells votants fidels que, malgrat situacions tenses com la lluita en contra del Pla Hidrològic Nacional (recolzat per CiU) han continuat votant-los, l’altra part, sempre els ha qüestionat i els continua qüestionant. Segurament per això, només fa unes setmanes, el regidor d’Esports Francesc Paz va adreçar a diversos mitjans locals i comarcals, una carta amb el títol de: Els polítics d’Amposta som gent honrada. La carta no aportava res de nou, però el fet de que qualifiqués d’alcohòlics, dropos i frustrats (sense donar noms) a aquells que els critiquen, va donar peu a dures rèpliques a les xarxes socials (llegir carta i comentaris a l’Aguaita.

) Només uns dies més tard, van aparèixer pel poble algunes pintades (en tinc constància de dues) La primera, feta a la vora d’un concorregut bar, relacionava l’actual alcalde Manel Ferré amb el propietari d’una constructora local. Casualment, aquest empresari té llogats diversos locals a l’ajuntament d’Amposta, com per exemple el que s’ubica la policia local i el que serveix de centre de rehabilitació, tot i que a l’Hospital Comarcal hi ha plantes inacabades on es podria, perfectament, donar aquest mateix servei. Però encara hi ha una cosa més estranya. El local on es fa la rehabilitació té un altell que mai ha estat utilitzat, pel qual, l’ajuntament també paga religiosament al seu propietari. Tot i que l’oposició va demanar a l’equip de govern que negociés a la baixa el preu del lloguer, el propietari s’hi va negar. Sembla com si a les dues parts (ajuntament, llogater) ja els hi vagi bé que tot continuï igual.

A l’altra pintada només canvien els actors. Aquest cop apareixien els noms de Joan Roig i Jordi Pujol i al mig un cor, com a la primera. Com he dit només començar, encara que mai s’ha demostrat res, quan va esclatar el cas Palau de la Música, un diari va rescatar de la seva hemeroteca una foto on es veia a l’alcalde Joan Maria Roig reunit amb Fèlix Millet (el principal encausat) reunits al despatx del primer. Aquella foto va posar molt nerviós a qui va ser el primer edil de la nostra ciutat. Ja sabeu que segons el jutge, Millet hauria desviat fons per a finançar il·legalment CDC i per aquest motiu, el partit que va fundar Pujol té la seu central de Barcelona embargada. Per aquells temps Jordi Pujol era tant el president de la Generalitat com de CDC.

Però encara hi ha més temes. Els membres locals de les CUP fa tems que van iniciar una campanya per esbrinar els emoluments (ja siguin en forma de sous, per assistències o d’altres conceptes) que cobra l’alcalde Manel Ferré. N’hi ha alguns que són públics i notoris com els 380 € per presidir la Junta de Govern municipal o els 475 per presidir el Ple o els 580 per presidir el consell d’administració de SAGESSA, la societat que gestiona l’Hospital Comarcal. Però Ferré ocupa d’altres càrrecs sense que sé sàpiguen les retribucions: president CSC, conseller delegat LRC, SA, membre de la junta de govern CRM de Reus, president SCS SA, president GDS, president PROSS, membre de la junta de govern CSS Vilafranca del Penedès, president CSC-CIG, membre junta de govern CSS Igualada, membre junta de govern CSS Viladecans, patró Fundació S21 i president Vitae. La majoria d’aquestes empreses formen part de la xarxa sanitària catalana.

El passat mes d’octubre, les CUP d’Amposta van fer un acte de protesta a les portes de l’Hospital Comarcal per a denunciar el pagament de 240.000 € de SAGESSA a Ambulàncies Baix Ebre, el propietari del qual està imputat en el cas de corrupció d’Innova de Reus, grup al que pertany el propi hospital d’Amposta.

És evident que alguna cosa fa pudor. El passat 30 d’octubre es va poder sentir una forta pudor per tot el poble i hi va haver qui va pensar que venia de l’ajuntament... No sigueu tan malpensats!! 

CONSULTA SENSE GARANTIES

Començaré amb una anècdota que em van explicar fa un grapat d’anys. En contra del que habitualment faig, fins i tot us identificaré a la persona que m’ho va contar: Florencio Guimerà, mestre d’Ulldecona, però que va desenvolupar la seva tasca pedagògica quasi sempre a la Galera. Els fets van passar a Ulldecona i els protagonistes dels mateixos van ser el para de D. Florencio i l’alcalde de l’època Ramón Forcadell Prats.

M’he documentat per a no ficar la pota. Era el 14 de desembre de 1966 i Franco va sotmetre a referèndum la Ley Orgánica del Estado a l’empara de la Ley de Referéndum Nacional de 1945, totes dues formaven part de les Leyes Fundamentales del Reino, una mena de constitució imposada pel règim. El vot era obligatori i al conjunt nacional, la llei va ser aprovada amb el 95,06 dels vots favorables.

 http://museocotidiano.blogspot.com.es/2011/01/referendum-franquista-1966.html

Com us explicava, el pare de D. Florencio era el president d’una mesa electoral. Durant la jornada va rebre la visita de l’alcalde D. Ramón Forcadell. La situació va anar més o menys així:

-Bon dia, cóm va la votació?

-Bé, bé...

Llavors, Forcadell va treure un grapat de sobres de la butxaca de la seva americana blau marí i, obrint l’urna els va posar dintre.

-Ara encara anirà millor...

I tots van riure. Potser hauria estat millor plorar davant d’una situació tan estrambòtica.

Segons em van explicar a Ulldecona hi van haver més vots de ciutadans censats.

Si finalment el 9-N es fa alguna consulta, no tindrà res a veure amb el que acabo d’explicar, però tampoc tindrà les garanties democràtiques que hauria tingut una de legal avalada per l’Estat i amb el suport del partits polítics.

La data de la consulta es va apropant i encara són molts el dubtes que planen sobre la seva organització. Per molt que Mas vulgui esquivar la suspensió de la Llei de Consultes no referendàries i altres sistemes de participació per part del Tribunal Constitucional, la consulta hauria de tenir unes mínimes garanties: col·legis electorals amb meses i urnes, cens electoral o, en tot cas, llistats amb les dades dels possibles votants, presidents i vocals (en teoria imparcials), etc.

Hi ha tants dubtes que fins i tot els experts no saben exactament quin empara legal té la nova fórmula ideada per Mas. És possible que es pugui fer en base a l’antiga llei de consultes aprovada pel govern de Montilla, ja que, tot i estar recorreguda, no es troba suspesa.

Amb tota seguretat, a la pràctica tot serà molt diferent. Urnes n’hi haurà, però dubto de l’existència dels altres elements. M’imagino (es clar que em puc equivocar) que es farà de forma molt similar a quan l’ANC ha buscat suports entre la ciutadania que n’hi havia prou mostrant el DNI espanyol, la qual cosa comportava que una mateixa persona pogués votar en localitats diferents sense cap tipus de problema. I en lloc de president, vocals, interventors i apoderats hi haurà voluntaris, tots afins a l’ANC, Òmnium, CDC i ERC.

Quines conseqüències hi haurà si, finalment, s’acaba fent la consulta dissenyada per Mas? Com ja he dit, en el moment d’escriure aquest article encara no està clar del tot de com es durà a terme la consulta, ja que ni el mateix Mas ha donat una explicació clara i concisa sobre el tema.

Previsiblement, el nou format de consulta (potser caldria parlar de pseudoconsulta) desmotivarà a molta gent. Primer de tot a aquells que haurien votat sí-no o no directament. I després a aquells que com jo no seguim el camí marcat pel bloc unitari de partits i agrupacions a favor de la consulta i fins i tot de la independència de Catalunya.  

Per tant, en tot a lògica, el percentatge de vot sí-sí serà molt alt. Molt més que si la consulta es fes en fes dintre de la legalitat i amb totes les garanties.  

En aquestes condicions, a mi que no m’esperen. 

QUAN NOMÉS ÉREM SOCIALISTES

Us reprodueixo d’una forma gràfica la portada del diari el País de diumenge 23 de juliol de l’any 2000: José Luis Rodríguez Zapatero acaba de ser elegit secretari general del PSOE i rep les felicitacions d’un grup de delegats que han fet possible el seu nomenament, entre els quals es troba el casero Germà Bel.

Germà Bel va ser secretari d’Organització de les Joventuts Socialistes de Catalunya amb Xavier Soto de secretari general, diputat al Congrés i assessor dels ministres Borrell, Almunia i Eguiagaray.

En aquella època el PP governava Espanya i al capdavant del govern estava José Maria Aznar, aquell individu a qui durant molts d’anys vaig considerar el pitjor president de la història d’Espanya.

Bé, un cop de sort (o de desgràcia, segons com es miri) va portar el PSOE a guanyar les eleccions generals 3 anys més tard. Mentre, a Catalunya, el canvi s’havia produït uns mesos abans degut, en gran part, a la pèrdua de vots per part de CiU per haver donar suport  al transvasament de l’Ebre, la qual cosa va permetre un pacte nacionalista i d’esquerres entre el PSC, ERC i ICV.

A diferents autonomies hi tornaven a haver presidents socialistes: a Aragó Marcelino Iglesias (1999-2011), a les Illes Balears Francesc Antich (1999-2003)...

Semblava que després de la nefasta etapa d’Aznar els socialistes tindríem una segona oportunitat per portar a terme tots aquells projectes que s’havien quedat al calaix durant el mandat de Felipe González.

Jo mateix vaig entrar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta amb tota la il·lusió d’un novell, però amb l’espina clavada de no poder haver girat la truita i acabar amb l’hegemonia de CiU.

Recordo que l’agost del 2000, quan el tema del Pla Hidrològic Nacional encara era incipient, varem anar de vacances a Benidorm. Visitant els pobles del costat una tarda recalarem a Finestrat, un poblet de l’interior però que tenia un porcí de costa limítrof amb Benidorm. Vaig veure cartells pel poble que anunciaven la visita de Zapatero, però per a la meva desgracia havia estat el dia anterior. Per poc no vaig coincidir amb el que seria només uns anys més tard president del govern d’Espanya.

L’any següent varem canviar totalment el nostre destí vacacional: el Pirineu Aragonès, concretament el càmping de Ligüerre de Cinca, un dels pobles que van ser engolits per un dels pantans que es van construir en aquella zona allà pels anys 60, el del Grado.

Pujant havíem vist la magnífica torre medieval d’Abizanda, per tant es va convertir en visita obligada i prioritària. Allí vaig estar a punt de coincidir amb Marcelino Iglesias que també, el dia abans, havia inaugurat una exposició sobre les supersticions, bruixeria, mites i creences d’aquella zona d’Osca.

Finalment, l’etapa del govern de Zapatero va passar com passen totes i ens va quedar el regust agredolç d’haver fet bé una part de la feina, la referent a l’apartat social (matrimoni homosexual, llei de la dependència...), però no tan bé en el terreny econòmic o l’Estatut català que va promoure el President Maragall.

La retallada de l’Estatut (tal i com ho va pronosticar Alfonso Guerra) i la posterior sentència del Tribunal Constitucional a instàncies del PP, va precipitar el creixement de l’independentisme català agafant els socialistes amb el peu canviat.

De fet, ni els d’aquí de Catalunya i encara molt menys els d’Espanya han sabut donar resposta a les discrepàncies internes que van sorgir arran d’aquest tema.

Ara els socialistes ens mirem els uns als altres en recel i fins i tot critiquem obertament a aquells que un dia ho van ser tot dintre del PSOE: Bono i Guerra, per suposat, però també Felipe González, fins fa poc el referent amb majúscules del socialisme espanyol.

A les files del PSC hi ha hagut desercions sonades com les dels germans Pasqual i Ernest Maragall, representants de la branca més sobiranista del partit; dimissions doloroses, com la del primer secretari Pere Navarro; i va anar de poc que Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura (diputada de l’Ebre i exalcaldessa d’Ulldecona)  no acabessin expulsats, el que hauria significat un gran despropòsit i la fractura definitiva del partit.  

Actualment, més que parlar del sector oficial del PSC i del sector crític, sembla que estem davant dels bons i dels dolents. D’aquells que s’aferren a la utopia del federalisme (no crec que Espanya acceptés una solució diferent al cafè par a tothom) i els que pensem que els catalans tenim el dret de decidir el futur que volem tal i com ho van fer els escocesos el passat 18 de setembre.

Per cert, en l’actualitat, Germà Bel forma part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup de savis nomenats per Artur Mas i que depèn de la Generalitat de Catalunya i molt possiblement (no en tinc constància) ha deixat de militar al PSC.        

CREURE-S’HO

El pitjor mal que pot afectar a un polític és creure-s’ho, es a dir, pensar que perquè té majoria absoluta pot fer el que vulgui encara que sigui en contra de l’opinió d’una part important de la ciutadania. Però el bo del cas és que no sempre els hi passa la factura que deuria.

Ni durant les vacances d’estiu, Amposta, s’ha vist lliure de polèmica. En aquest cas, ha estat per les obres de remodelació del carrer Major i de la Plaça de l’Ajuntament. Com veieu, uns dels llocs més emblemàtics de la ciutat.

De les informacions que han aportat els ciutadans, ja sigui a través de les xarxes socials o bé personalment, el desenllaç del fets hauria anat més o menys així:

-Sembla ser que l’origen de tot plegat va ser quan uns veïns de la zona li van demanar a l’alcalde que els arranges les voreres de davant de casa.

-L’alcalde va pensar que, posats a fer, es podria fer una reforma integral convertint el carrer i la plaça en el que es coneix com a peatonals, encara que la denominació correcta és de prioritat invertida, es a dir, els vianant i les bicicletes (sempre que s’hi habiliti un carril) tenen la preferència sobre els vehicles amb motor.

-Els veïns es reuneixen diversos cops amb l’alcalde (es parla de 6 o més) per a exposar-li les discrepàncies al projecte, ja que els sembla sobredimensionat (al voltant dels 300.000 euros comptant el carrer Sant Antoni que és el de la part del darrere de l’edifici consistorial)

-Mossèn Ramon, rector de la parròquia de l’Assumpció fa endarrerir el començament de les obres. Del dia 14 de juliol que havien de començar, no comencen fins el 19 d’agost, una vegada acabada la Festa Major. El motiu és que el mossèn es nega a que l’ofrena de flors i fruits a la Mare de Déu de l’Assumpció es faci a una altra parròquia.

-Per la seva part, les dues bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) també s’haurien negat a fer el concert de bandes de la Festa Major a un altre espai diferent als que és tradicional: la plaça de l’Ajuntament.

-Davant la manca de voluntat de l’alcalde d’atendre a les peticions dels afectats, aquests, decideixen fer una campanya de protesta basada en la col·locació d’uns plafons penjats als balcons fent constar el seu malestar. L’inici de la protesta coincideix amb el començament de la festa.  

-Malgrat tot, l’alcalde no cedeix i la remodelació s’està portant a terme d’acord amb el projecte inicial.

Segons es diu (jo no l’he vist), el projecte contempla la construcció d’una font al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, la qual cosa suposarà l’eliminació de les places d’aparcament que hi havia fins ara.

Però no només això. Com he explicat abans, durant les Festes Majors i des de temps llunyans, es fa el tradicional concert de bandes, un dels actes més emblemàtics i populars de la festa. La construcció de la font eliminaria una bona part de l’aforament que, a la pràctica, impossibilitaria dur a terme el citat concert.

També, des del 5 d’octubre de l’any passat, la plaça de l’Ajuntament d’Amposta es va convertir en plaça castellera en albergar una diada castellera amb motiu del bateig de la colla Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. A partir d’ara, també caldrà buscar un nou emplaçament per a portar a terme les demostracions castelleres.

Però fets com aquests no són cap novetat. L’any 2007, poc abans de les municipals, es va començar la remodelació del carrer del Grau que consistia en un canvi de ferm i la construcció d’unes noves voreres molt més amples. Mentre circulaves per aquell carrer no hi havia cap problema, però si havies de girar per a continuar per un altre carrer o bé t’hi incorporaves des d’un altre, tenies i tens (tot i que es van efectuar petites reformes una vegada acabades les obres) dificultats per a fer la maniobra.

El mateix es podria dir de la col·locació de la nova senyalització informativa vertical i de la remodelació de la plaça del mercat. En tots dos casos, com ara, com sempre, l’opinió de la resta de partits representats a l’Ajuntament i la dels propis veïns de la zona, poc o res han alterat els projectes inicials.

Les majories absolutes formen part de la democràcia, però a la pràctica, sovint, es converteixen en una mena de dictadures on l’alcalde s’erigeix mandatari absolut.    

UN MITJÀ DE TRANSPORT IMPROPI DEL SEGLE XXI

El passat 17 d’agost, el Periódico de Catalunya publicava un article de l’economista i escriptor Antoni Serra Ramoneda amb el títol de Un maltractament evident. De l’article, que parla de les poques inversions que fa l’Estat a Catalunya, hi destaca una frase: Difícilment es veu a Espanya una estació ferroviària central tan tercermundista com la de Sants.

Des del meu punt de vista usem la paraula tercermundista massa a la lleugera, ja que molts de països de l’anomenat tercer món, voldrien tenir una estació com la de Sants. Possiblement caldria emprar termes com el d’impropi o impròpia. 

Però a Serra Ramoneda no li falta raó. Si heu estat recentment a Barcelona i heu baixat a l’Estació de Sants (efectivament l’estació central de Barcelona) us en haureu adonat vosaltres mateixos de la precarietat d’una bona part de les seves instal·lacions. I sinó hi heu estat, us en faré cinc cèntims. 

En pujar les escales des de les andanes al gran vestíbul, passes per un passadís que sembla provisional. De fet es va habilitar durant l’època de la construcció de les línies de l’AVE i així s’ha quedat després de diversos anys. En arribar dalt, si tens ganes d’anar al lavabo, podràs utilitzar els que hi ha només acabar de pujar i si no en tens, utilitza’ls igualment, ja que més tard, una vegada ja ha has validat el bitllet que et permet, de facto, entrar al vestíbul, els que hi ha a l’altre costat, són de pagament.

La darrera vegada que els vaig utilitzar, els 4 urinaris estaven inutilitats, menys mal que encara hi quedaven els wàters! Sobta molt arribar a un lloc després de fer 200 quilòmetres, per on diàriament hi arriben milers de passatgers i veure els 4 urinaris embolcallats per un plàstic blau per a que no siguin utilitzats. De pena!         

Però això no és tot. Fa uns mesos, quan rodalies va passar a dependre de la Generalitat de Catalunya, des de Barcelona és va fer una gran campanya anunciant les millores a la xarxa. De fet, la Generalitat feia anys que es queixava precisament de la mala qualitat del servei i de les poques inversions que es feien des de Madrid per a solucionar-ho.

Segurament si com jo ets de les comarques del Montsià i dels Baix Ebre, però també del Baix Maestrat i has utilitzat el tren recentment, te’n hauràs adonat que les millores (més freqüències de trens i menys parades) s’han fet des de Cambrils fins a Barcelona, però han deixat marginat el nostre territori una vegada més. Quina novetat!

Sense anar més lluny el passat 20 d’agost el tren que surt de l’Aldea a les 10:59 va sortir a les 11:50. Com aquell que diu, quasi amb una hora de retard. I això que surt de Tortosa i l’havien anunciat puntualment per la megafonia de l’estació. Una avaria en arribar prop de Campredó el va obligar tornar a l’estació de procedència per a ser reparat. Ja ens temíem el pitjor! Que un tren procedent de València que havia passar per allí amb destinació a Tortosa, el substituís. Una unitat que també és impròpia dels temps que corren.

Com impròpia és l’estació de L’Aldea (de fet l’Aldea-Amposta-Tortosa) Una estació molt petita i mol mal comunicada i ja no només per tren (no s’atura cal Alvia ni Euromed), sinó també per carretera, ja que els autobusos no hi entren, sinó que has de sortir a la carretera de Tortosa a l’Aldea i, després, els seus horaris no coincideixen amb les sortides ni arribades dels trens. I això que és l’estació central de les Terres de l’Ebre!

De tornada cap a casa, varem agafar el tren que surt des de l’estació de França a les 17:18 i que va a Vinaròs. Semblava que ara si tot anava normal i que, finalment podríem arribar puntualment. Però de seguida ens en adonarem de que no seria així. Al passar per Tarragona ja portava com ¼ d’hora de retard. A part d’aquest fet, sembla ser que és normal que per la nit no vagi la megafonia ni el cartell lluminós on indica la propera estació on es pararà. Això despista molt els usuaris, sobre tot els turistes que van completament perduts, ja que no saben si l’estació on han de baixar és la següent o la que farà 10.

Finalment a l’Aldea hi va arribar amb 17 minuts de retard. Però heu de saber que si el retard no és imputable a causes externes, RENFE ha d’abonar-te l’import del bitllet si el retard supera els 15 minuts.

Per cert, l’estació de l’Aldea tanca abans de les 22:00, així que si vols anar al lavabo no ho podràs fer i caldrà buscar una alternativa... A manca de lavabos de pagament, tenim molta extensió de terreny i poca llum...           

                                       

EL VICI D’EMBRUTAR

Bosses amb excrements tirades a un solar al costat del Tarradelles.

Un dels temes quotidians que més em preocupen és la manca de neteja als carrers i les places de les nostres ciutats i pobles.

Tinc clar que embrutar forma part de la nostra cultura. Aquí, a diferència d’altres països, no ens importa tirar papers, llaunes, botelles de plàstic i qualsevol cosa al terra. Fins i tot bloques, evidentment bruts. Si teniu un gos segur que us en haureu donat de la quantitat de mocadors de paper que tira la gent. Hi ha qui els anomena kleenex. Potser sigui més fi, però a l’hora d’embrutar em dóna igual la manera que es digui.

Una de les zones més brutes, en contra del que hauria de ser, són les illes de contenidors. Si tothom tingués cura de tirar cada fracció al contenidor corresponent, pel terra no hi hauria restes de res. Però són molts els qui deixen les bosses fora, encara que els contenidors estiguin buits. Però en són encara molts més els qui deixen tota classe d’objectes: des de mobles a electrodomèstics, des de cristalls a matalassos.

Des de fa un temps me’n adono que pels voltants de l’illa de contenidors on habitualment hi deixo els residus domèstics, hi ha més cartrons del que seria normal. La resposta és ben senzilla: quan el camió recull el paper i el cartró, aquells que volen mentre s’efectua el buidat del contenidor, no s’ha repleguen.

A Santa Bàrbara es van posar uns cartells on s’anuncia la prohibició de deixar aquells articles susceptibles de ser portats a la deixalleria. Però a Amposta, una ciutat més gran i que presumeix de ser capital, no n’hi ha. Tot i que s’estableix un règim sancionador per als casos d’incompliment de les ordenances de civisme, no està mai de més que s’avisi els ciutadans que poden ser multats si no les compleixen. Aquest fet també actua com a mesura dissuasòria.  

És evident que si s’embruta és perquè les autoritats ho permeten. A Amposta s’han fet campanyes se sensibilització. La darrera sobre la recollida dels excrements dels gossos. És cert que hi ha molts propietaris de gossos que no les recullen i això és fàcil de veure amb les restes que sempre hi ha per tot arreu. Però hi ha un altre tipus de propietari que, tot i recollir-les, després no sap on dipositar-les, ja que a una gran part del poble no hi ha papereres i de vegades el contenidor et queda una mica allunyat. Per això, de tant en tant s’hi poden veure bosses amb excrements tirades al terra, sobre tots a aquells solars en que el propietari incompleix l’ordenança de tenir-los encerclats per una tanca i nets  per evitar la propagació de plagues i fins i tot incendis que es podien ocasionar al cremar l’herba seca.  

L’Ajuntament d’Amposta disposa de màquines per efectuar la neteja i fins i tot, una empresa externa contractada per l’ajuntament se’n encarrega de fer-la durant el cap de setmana. Ni així! La citat està bruta de dilluns a diumenge, de gener a desembre...  

El passat mes de maig varem viatjar a Croàcia. Pel terra no s’hi veia cap envàs, cap burilla, cap kleenex... Com és sol dir vulgarment: s’hi podia menjar sopes. Els ciutadans tenen cura de que sigui així. Han estat educats d’una altra manera. Un matí estàvem asseguts a un bar d’un mercat a l’aire lliure de Trogir prenent-nos un cafè. Acabàvem de comprar uns dolços que acompanyàvem amb el cafè. De sobte el paper que embolcallava els dolços va volar i va caure al terra. Una de les venedores del mercat ens va avisar ràpidament per a que l’arrepleguéssim.

Us imagineu veure i viure aquí una escena semblant? La veritat, no.

I si la realitat fos ben diferent? I si el nostres polítics no volguessin solucionar el tema? Per què? Perquè ara, hi ha molta gent que viu gràcies a la recollida de les deixalles. Alguns amics i votants de l’alcalde o del president del consell comarcal de torn Fins i tot algun polític s’hi treu un sobresou... Un bon sobresou.

En definitiva, el món del residus és un gran negoci. Només un apunt: al Sud d’Itàlia són empreses vinculades a la Camorra les que tenen la concessió de la recollida de les escombraries.  

COMENÇAR LA CASA PER LA TEULADA

Imagino que heu identificat la frase feta. Què vol dir? Senzillament posar solucions abans de que sigui necessari.

L’equip de govern d’Amposta (ja sabeu, CiU) feia anys que demanava una estació d’autobusos. De fet va començar-ho a demanar quan el Tripartit governava la Generalitat de Catalunya, quan la culpa de no tenir-la s’ha d’atribuir al propi govern local i a la Generalitat de Pujol.

Mentre a poblacions molt més petites que Amposta se’ls hi va construir una, com per exemple Gandesa, a la nostra ciutat es va fer un nyap, es a dir, es va fer una pseudoestació al bell mig de la ciutat que de tant en tant col·lapsava el trànsit rodat. A part de les marquesines, bancs i cartellera, no disposava de res més: no tenia taquilla per vendre bitllets, ni serveis, ni megafonia que anunciés l’arribada o la sortida dels busos... I el pitjor de tot eren els accessos. 

La remodelació de l’entorn on estava situada aquesta parada (perquè realment és el que era), va comportar la seva demolició i, a partir d’aquell moment, es va haver d’improvisar una nova ubicació. Primer a la plaça de la Pau, al costat del port fluvial i més tard a l’avinguda de Catalunya, davant d’un supermercat. Però sempre sense superar la categoria de parada.

Finalment, fa uns mesos, es van començar les obres a tocar de la plaça de la Castellania d’Amposta, al mateix lloc on fa 3 anys s’havia anunciat la construcció d’un nou ambulatori durant la campanya electoral de les passades municipals. 

Davant d’unes noves eleccions municipals (s’han de fer en 10 mesos i mig), els diferents grups que hi concorreran, van perfilant les seves estratègies. Fa unes setmanes, el fins fa poc alcalde de Godall Francesc Miró (PSC) i cap de llista dels socialistes ampostins per als propers comicis, em deia que s’havien de millorar les comunicacions entre Amposta i els pobles de l’interior de la comarca del Montsià. No és normal que per arribar a Amposta, s’hagi de fer transbord a Santa Bàrbara. Però sempre ha segut així. L’empresa HIFE, amb seu a Tortosa, dóna el servei pensant amb la centralitat de la capital del Baix Ebre. Així, els pobles de l’interior del Montsià (la Sénia, Godall, la Galera...) ho tenen relativament fàcil per arribar a Tortosa i tornar cap a casa i, en alguns casos, la freqüència de pas es acceptable. En canvi, com ja he explicat, per arribar a Amposta s’ha de canviar d’autobús i d’empresa (Altaba)    

Recapitulem. Dintre d’uns mesos (presumiblement la inauguració es farà pocs dies abans de començar la campanya de les municipals), Amposta tindrà una flamant estació de busos i poques línies que comuniquin la capital del Montsià amb els pobles veïns. D’aquí que ara, després de 38 anys de governs de CiU, l’actual alcalde d’Amposta demani ampliar les connexions, fins i tot amb l’estació de trens de l’Aldea, la referent del nostre territori.

Què voleu que us digui? Em sona a electoralisme pur i dur, perquè, si tant necessari és ampliar la xarxa, així com les freqüències de pas, perquè no ho han fet abans? No trobeu que temps n’han tingut de sobres?

En qualsevol país, primer s’hauria reforçat el servei, per a optimitzar recursos i estalviar energia i, més tard, una vegada haver comprovat la seva eficàcia, s’hauria fet una estació d’acord amb les necessitats.

Aquí tindrem una estació que farà patxoca per a quatre autobusos en guerrilla que hi passaran a diari.

Per acabar, no voldria posar el dit a la nafra (llaga), però vull recordar que la línia urbana de bus, ja no és que sigui deficitària (que entraria dintre del normal), sinó que ha estat un fracàs, amb molts pocs passatgers de mitjana diària.  

ORFES DE PARTIT

A ningú sé li escapa que dintre d’una mica més de mig any s’hauran de configurar les candidatures per a concórrer a les eleccions municipals del mes de maig de 2015.

Ara mateix ens troben en un moment encara molt embrionari. Segurament alguns dels alcaldes i alcaldesses encara no han decidit si repetiran o donaran pas a un altre candidat que encapçali un nou projecte amb renovades idees.

En canvi n’hi ha d’altres que ja han anunciat públicament la candidatura, com és el cas de Paco Miró, alcalde de Godall durant els darrers anys i que ara vol donar el salt a l’alcaldia d’Amposta.

La candidatura de Miró va ser votada durant una assemblea general de militants de l’agrupació local, a la que jo no hi vaig assistir. No havien passat 24 hores que em va trucar per a dir-me que volia parlar amb mi. Varem quedar per a uns dies més tard.

La nostra reunió va ser cordial i distesa. El candidat em va demanar suport i la meva resposta va ser:

-Ara per ara, la decisió que acabi prenent, no tindrà tant a veure amb tu com amb el context general de la situació del partit (PSC)

Era el mes d’abril i en aquell moment ningú podia imaginar-se que la situació interna del PSC patís un deteriorament tan gran com el que hem viscut durant les darreres setmanes.

Els esdeveniments es van precipitar després de les eleccions europees el 25 de maig, on tant el PSOE com el PSC van treure els pitjors resultats de la història recent. Rubalcaba va anunciar ràpidament que plegava i Pere Navarro ho va fer unes setmanes després al veure (no ens enganyem), que no tenia el suport suficient dintre del partit; ni tant sols d’aquelles persones que el van proposar i li van donar confiança durant bona part del seu mandat.

El PSC de l’època de Navarro es recordarà per haver perdut l’essència a l’abandonar els principis del catalanisme militant. La foto amb la lideressa del PPC i d’altres càrrecs institucionals del PP a Catalunya celebrant amb cava el dia de la Constitució, no li va fer gens de bé, sinó tot el contrari. Aquest gest que, en un altre temps, podria ser totalment innocent, es va interpretar com una traïció a molts militants que havíem donat suport incondicional a Pasqual Maragall i varem votar el nou Estatut pensant que seria una bona eina per a encarar el futur més proper. Però primer els polítics i més tard els magistrats en nom de la Constitució, van retallar sensiblement les legítimes aspiracions d’obtenir més autogovern.

A partir d’aquell moment els esdeveniments es van precipitar a un ritme de vertigen: consultes, actes, manifestacions, votacions, eleccions... La conseqüència de totes aquestes mostres de sobiranisme ha estat la convocatòria d’un referèndum per al poper 9 de novembre on s’haurà de votar quin estatus es vol per a Catalunya: seguir formant part d’Espanya o no.    

La renuncia del PSC al dret a decidir del poble de Catalunya va desencadenar els fets. L’escenificació de les desavinences internes va venir de la ma dels tres diputats (Elena, Tura i Ventura –exalcaldessa d’Ulldecona-) al trencar la disciplina de vot, per la qual cosa van ser apartats dels càrrecs orgànics que tenien al si del partit.

Si no arriba una solució aviat, la divisió del PSC serà imminent, tal i com em van anunciar fa pocs dies (de moment, Joan Ignasi Elena ja s’ha donat de baixa del partit i ha abandonat el grup parlamentari)  

I a partir d’aquí ve el gran dilema: A quants pobles es presentaran candidatures socialistes amb les sigles del PSC? Segurament només en aquells on sigui més fàcil assolir la victòria com el Mas de Barberans.  

I és que molts socialistes ens hem quedat orfes de partit i prendre una decisió no serà fàcil. De fet, serà molt complicat.

OFICIALMENT EM VAIG ABSTENIR

Si algú es comprova si vaig votar a les passades Eleccions Europees del 25 de maig, veurà que no ho vaig fer. Oficialment em vaig abstenir, però la realitat és molt més complicada: el dia 25 no vaig votar perquè em trobava fora d’Espanya i no vaig poder votar per correu.

Efectivament, la meva dona i jo varem sol·licitar poder votar per correu. Després de fer els corresponents tràmits a Correus, varem enviar les peticions dissabte 10 de maig. El dia 18 marxarem de vacances a Croàcia on el nostre fill està fent un Erasmus. El dia 27, en arribar a casa, ens varem trobar amb els avisos de Correus de data 20 de maig, el darrer que hi havia per poder votar. Per tant, si aquell mateix matí del dia 20 no et trobaves a casa, ja no ho podies.

El nostre cas no ha estat ni molt menys l’únic. Dies abans de marxar vaig llegir una carta al director al Periódico de Catalunya, d’un senyor que es queixava de que feia dies que havia sol·licitat el vot per correu i que no li acabaven d’arribar les paperetes. A un amic destinat a l’Ambaixada Espanyola de l’Índia, tampoc li van arribar.

Durant la dècada dels anys 70 vaig fer oposicions per a entrar a Correus i encara que la majoria de coses se’m han oblidat amb el pas del temps, sempre te’n recordes d’alguna. Una d’elles és que Correus té un tracte preferent en determinades enviaments. En aquell temps, per exemple, amb els diaris que es portaven als subscriptors. Així com també hi ha d’altres coses que tenen un tracte irrellevant, com les targetes postals. No us ha passat que heu estat fora de casa, heu enviat una postal a un amic i heu arribat vosaltres abans?

La sensació que et queda és que no interessa a ningú si vas a votar o no, encara que, els polítics, quan surten als mitjans demanen a la ciutadania que hi vaig.

Mireu, la democràcia espanyola ja  té quasi 40 anys. L’any 1976 es va celebrar un referèndum on es va preguntar als espanyols si volíem una reforma política: Habla pueblo, habla... (recordeu)  I les primeres eleccions generals es van fer el 15 de juny de 1977 (avui fa precisament 37 anys)

Des d’aquella data, el vot i tota la infraestructura que l’envolta ha canviat molt poc. Potser gens. Les urnes segueixen sent les mateixes, les cabines i els panells que indiquen el col·legi electoral i la mesa, també. El sistema s’ha mantingut invariable al llarg dels anys.

En canvi, la tecnologia ha evolucionat considerablement. L’any 1977, la informàtica es trobava en una etapa molt incipient i el 2015 quasi bé tothom disposa de sofisticats mitjans tecnològics: tabletes, telèfons intel·ligents i, evidentment, ordinadors.

La xarxa de comunicació Internet ha facilitat l’accés a tot un món de possibilitats inimaginable només fa cosa de 20 anys. Primer l’administració i posteriorment els ciutadans ens hem hagut d’adaptar a les noves tecnologies (Quin remei!), fins al punt que avui en dia, no tenir connexió a la xarxa durant un dia ens suposa tot un daltabaix.

Per mig dels portals de les administracions es poden fer tràmits on line (prèvia identificació) sense haver de fer desplaçaments ni cues.

Per a identificar-te a l’accedir a qualsevol pàgina que ho requereixi, s’han creat diferents mecanismes: des de certificats digitals al DNI electrònic, passant per altres sistemes més senzills com el PIN 24, creat per l’Agència Tributaria i que té una duració efímera.

En tots els casos però, abans de res, es comprova la identitat de l’usuari i s’estableixen mesures per evitar al màxim possibles suplantacions.

I amb tots aquests antecedents, tan difícil seria establir un sistema que permetés el vot electrònic com ja tenen d’altres països com Brasil, Veneçuela, els Estat Units, Mèxic, Argentina, Paraguai, etc.

CONSIDERACIONS SOBRE LA FIRA DE LA GALERA

Aquest any vaig visitar la fira el primer dia (1 de maig) per la tarda. Hi vaig veure molta gent. L’aparcament de l’entrada del poble es veia ple i pels diferents carrers on vaig passar hi havia molts de cotxes. Aparcar resultava quasi una aventura... Menys mal que conec perfectament el poble i això facilita molt les coses.

Per la fira em vaig trobar a l’alcalde que em va dir que els expositors estaven molt contents de les vendes que havien fet pel matí. En general s’hi veia força optimisme. Diumenge vaig tornar a passar per la Galera. Aquest cop no em vaig apropar la fira, però si que vaig poder tornar a veure cotxes per tot arreu i gent caminant cap el recinte firal o venint d’ell. No sé si s’ha fet una estimació sobre els visitants que hi va passar, però de ben segur que diverses desenes de milers. Potser la gent no ho sap, però a la primera edició, allà per l’any 1994, es va col·locar una enorme vidriola i es demanava que tothom si posés un duro; al final es va trencar (trist destí el de les vidrioles) per a recomptar els visitants a partir de les monedes d’un duro que hi havia. Va ser una pensada molt original per esbrinar una xifra prou exacta del nombre de visitants.

Tal com hom he dit, diumenge no vaig passar per la fira, però si que ho vaig fer per davant de l’únic obrador que segueix en actiu: el de Joan Cortiella. La família Cortiella, tal com ha fet en els darrers anys, exposa una mostra de les seves peces al carrer del seu taller. Alguns que ho saben o hi passen pel davant, s’aturen i compren, però la majoria dels visitants, sobre tot els que entren al poble per la part Nord, hi passen de llarg.  

Com a galerenc sento tristesa de veure que una fira que es va fer bàsicament per a fomentar la terrissa local, hagi relegat a l’ostracisme a l’únic artesà. Diuen que quan dos es barallen sumen mil dos-cents (si sents a un té raó i si sents a l’altre també...) Jo crec que des de l’Ajuntament s’hauria de mirar de reconduir la situació i fer reconciliar les parts sense que ningú sé sentís perdedor en aquest pols incomprensible.

L’edició d’enguany ja ha estat la 21ena. Des de fa anys la fira està més que consolidada. Si ens aturem i fem una ullada retrospectiva ens en adonarem que de la primera edició fins a l’actual, les coses han canviat molt. Encara recordo (espero que la memòria no em falli) que el primer any només hi van haver els terrissers de la Galera, Traiguera, Tivenys i Miravet i, per acabar-la de vestir, es va completar amb una parada de venda de mobles, una altra de productes de ferreteria, etc. Actualment ja són quasi 100 els expositors que acudeixen a cada certamen. Però estareu d’acord amb mi que des de fa anys la fira no té cap novetat i potser seria hora de fer-hi algun canvi.

He parlat amb veïns del carrer Major (el principal carrer juntament amb el Sant Llorenç per on s’instal·len els estants de la fira) que estan molestos pels perjudicis que els hi causa. Però el problema més greu no és encara aquest, sinó el de seguretat.

Cóm entraria una ambulància o un camió de bombers si hagués d’acudir a una emergència? El primer que caldria fer seria desallotjar els visitants i apartar les carpes amb tot el seu contingut i la resta d’elements que poguessin dificultat l’actuació dels professionals.

Es per això que crec que seria necessari buscar un nou emplaçament a un lloc molt menys habitat i on no poguessin existir problemes com els esmentats.

Per a mi, zona idònia per a reubicar la fira seria la situada al darrere de la Cooperativa, al davant de les escoles, pel camí del camp de futbol... La Galera es un poble de dimensions reduïdes i, per tant, no es veuria alterat el funcionament normal del certamen.    

OFERTA TELEVISIVA

Vista des de Calaceit. Al bell mig les antenes de Caro. 

Quan Vinaròs News publiqui aquest escrit, tu, amic lector, com jo i com tota les resta de ciutadans d’aquest país, tindrem 9 canals de televisió menys per poder veure. I si vius a l’àrea d’influència de la Televisió Valenciana, a aquests 9 canals li has de sumar els 3 que ja vas perdre uns mesos enrere.

Alguns dels canals que van tancar el passat dia 6 eren temàtics i tenien gran acceptació entre el públic. Per tant, amb el fet de tancar-los, es pot dir que també hem perdut una mica més de llibertat que, sumada a la que ja hem perdut al llarg d’aquesta legislatura em permet afirmar que amb el govern del PP som menys lliures del que érem fa només uns pocs anys.

Els que sou de la meva generació recordareu quan noves n’hi havia dos: La Primera Cadena (més tard batejat com La 1) i la UHF (*) o la Segona Cadena (l’actual La 2)

La primera cadena tenia uns continguts més generalistes; telediaris, pel·lícules, partits de futbol, novel·les, d’altres informatius, concursos, etc. En canvi a la 2 s’hi podien veure més documentals de divulgació o programes con la Clave que presentava José Luis Balbín i que després d’emetre una pel·lícula, s’hi feia un debat relacionat amb el tema que havia tractat. Aquest programa, que segurament els més joves no recorden, va significar el començament de l’obertura política d’una televisió totalment controlada pel règim franquista.

Al principi, per a sintonitzar la UHF s’havia d’instal·lar una antena especial, diferent a la que hi havia a totes les cases. Això volia dir que només uns pocs en podien gaudir, entre d’altres els bars que ho feien per guanyar clientela, igual com ara quan s’instal·la una plataforma digital que permeti veure els partits de futbol i d’altres esports (darrerament els campionats del món de motociclisme) que no es donen en obert.

Recordo que quan al final es va poder sintonitzar la Segona Cadena des de tots els receptors sense necessitat d’haver de col·locar l’antena addicional, per a poder-la veure només calia girar una mica una roda situada a un lateral de l’aparell. Quins temps aquells!  

No cal ni dir-ho, la posada en marxa de la Televisió de Catalunya, TV3, va representar, com es du vulgarment, el tret de sortida de les televisions autonòmiques arreu de l’estat espanyol i, més tard, amb Antena 3 TV i Tele 5, la posada en marxa de les televisions de capital privat.

Al contrari del que es podia pensar, l’augment de l’oferta televisiva no va comportar necessàriament una millora de la qualitat ni tant sols de la pluralitat informativa, ja que, normalment, els propietaris de les cadenes televisives imposen els seus criteris en quan als continguts dels programes y sobre la línia ideològica que han de tenir.

Després van arribar els canals de pagament que emetien via satèl·lit (Canal Plus i Via Digital) que es van acabar fusionant per a crear Digital Plus. Amb la posada en marxa d’aquestes plataformes l’oferta televisiva va augmentar considerablement, ja que comptava amb diversos canals temàtics que oferien sèries de tota mena, documentals, pel·lícules, esports, etc.

Finalment va desaparèixer la televisió convencional, la que es propagava per mig d’antenes (emissor-receptor) per a donar pas a la Televisió Digital Terrestre (o TDT), que havia de ser la panacea, però que sovint sol tenir problemes de recepció de la senyal. La majoria de canals que es poden sintonitzar emeten en obert.

Les freqüències de la TDT són concessions administratives i d’aquí arranca el problema que ha derivat amb la clausura dels 9 canals dels que us parlava a començament de l’escrit. Sembla ser que hi van haver irregularitats a l’atorgament per part del darrer govern socialista i que l’actual del PP, en lloc de trobar una solució raonable, ha optat pel tancament amb el perjudici que això ocasiona.

El següent pas serà tornar a treure a concurs noves freqüències per a, segons diuen els mateixos propietaris dels canals clausurats, donar-les a entitats o empreses que, ideològicament són properes al govern actual, com per exemple a l’Església Catòlica.

Per acabar, una pregunta: Repercutirà tota aquesta situació a butxaca del consumidor? I tant! Ja que la resintonització de els noves freqüències ho haurà de fer necessàriament un professional que t’acabarà cobrant els corresponents honoraris; no serà com la sintonització de la UHF on només calia girar una roda.

Tinc la sensació que passi el que passi, els perjudicats sempre som els ciutadans. Tu també la tens?

(*) UHF (sigles de Ultra High Frequency, «freqüència ultraalta») és la banda de radiofreqüència compresa entre 300 MHz i 3 GHz (longitud d'ona d'1 m a 10 cm)

EBRELÍDERS, ELS PSEUDOPREMIS

Per molt populars que siguin els premis Ebrelíders, no deixen de ser, des del meu punt de vista uns pseudopremis ja que una part dels nominats no reuneixen els mèrits suficients per a ser candidats.

Per a participar-hi només cal que t’inscriguis o que ho faci un altre per tu. No s’hi descarta ningú. I després, per guanyar, es necessari comptar amb els màxims aliats possibles i que cada dia se’n recordin de votar per la teva candidatura. Normalment, una vegada s’ha arribat a la segona fase del concurs i que ja es la definitiva, es busca la complicitat amb d’altres candidats que opten a ser premiats en categories diferents i al final, qui reuneix més aliats, s’acaba emportant el premi. Així de fàcil o així de complicat, segons es miri.

Com a president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, l’any passat vaig recollir el primer premi en la categoria de Projecció Cultural, Ecològica i Popular que, aquest any s’ha castrat i només sé l’ha deixat com a Cultural. És la categoria que té més aspirants.

Recordo que hi havia un frec a frec entre la Passió de la Cava i la nostra colla. Després s’hi van afegir els Xics Caleros, la primera colla castellera de les Terres de l’Ebre que, segurament, en veure la nostra participació, van decidir inscriure’s pensant que tenien possibilitats reals de guanyar, ja que la gala final de lliurament de premis es feia al seu poble: l’Ametlla de Mar.

A la fase final de la nostra categoria hi passarem els tres esmentats: Xics Caleros, la Passió de la Cava i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Aviat els Xics Caleros van agafar una lleugera avantatge i tot indicava que s’emportarien el primer premi. Però de sobte, mentre la Passió s’estancava, els nostres vots anaven en augment fins agafar la posició capdavantera que ja no abandonaríem.

Què va passar? Sembla que hi va haver una picabaralla entre un membre de la colla castellera calera i un altre de la Passió i, a partir d’aquell moment, els caveros van decidir votar per la nostra colla per a què no guanyés l’altra colla castellera.

No van ser dels únics que varem rebre vots. Una indústria agroalimentària de Gandesa, una associació naturalista i un candidat individual també votaven per nosaltres i nosaltres per ells, evidentment. En canvi, els qui donaven suport a un candidat rapitenc en la categoria Maior de l’any votaven pels Xics Caleros tot i que a la nostra colla tenim integrants de la Ràpita. La candidatura rapitenca va omplir de cartells el poble per a que al gent del poble votés pel candidat. Cada candidat té les seves estratègies...    

A l’edició actual, per exemple, hi ha diversos candidats en diferents categories que són o han estat polítics: Marta Cid, exconsellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya en la categoria d’Ambaixador ebrenc de l’any, Josep Curto (Kubaleta), exdiputat al Parlament en la categoria de Maior de l’Any i Pedro Hernández, regidor de l’Ajuntament de la Ràpita en la categoria màxima, la d’Ebrenc de l’any. De tots tres és Marta Cid qui té més possibilitats de guanyar i per això només cal que la votin els militants i simpatitzants del seu partit. Però quins mèrits va fer l’any 2013? Jo no n’hi conec cap. Sobre Pedro Hernández (ex PP) i Josep Curto puc dir exactament el mateix.

Un altre cas. A la categoria de Maior de l’any un galerenc, Ernesto Muñoz també aspira a guanyar. En aquest cas es valora tota una vida. Segons es diu, els seus mèrits van ser: ser escolanet i haver estat vinculat a l’avida associativa del poble. Unes qualitats extraordinaris i només a l’abast d’uns pocs escollits, com podeu comprova.

Cóm es podria millorar el premi? Evidentment hi ha moltes fórmules per a premiar a qui realment s’ho mereix. El primer que s’hauria d’evitar és la presència de polítics, al menys que, realment, hagin realitzat algun fet digne de destacar i que els fes mereixedors de la candidatura.

Penso que es podria fer de forma similar a com organitza el Periódico de Catalunya el premi Català de l’any, encara que, evidentment, conservant les mateixes categories que ara té. En el cas del Català de l’any, els 10 finalistes surten d’una votació prèvia on cadascú pot proposar un nom i els 10 que més propostes reben seran els finalistes. Aquesta fase es totalment secreta i les 10 candidats no es coneixen fins el final. A partir d’aquí és quan comencen les votacions pròpiament dites que poden fer-se per Internet o per telèfon via missatge de text. Periòdicament es van eliminant els que menys vots tenen fins a quedar-ne tres que seran els qui es disputaran el premi durant la gala final amb l’assistència de les màximes autoritats del país. Fins ara, m’atreviria a dir que sempre l’han encertat i el català de l’any realment ha fet mèrits per l’obtenció del guardó. Fixeu-vos sinó en aquests noms Ernest Lluc, a títol pòstum després de ser assassinat per l’ETA, Pau Gasol, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Neus Català escriptora i supervivent d’un camp de concentració alemany, Pasqual Maragall, Pep Guardiola, David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca després de que la UNESCO concedís al món casteller el guardó de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, etc. 

EL FUTUR DE ‘FUTURO’

Sí, ho confesso, discrepo obertament de l’opinió de l’alcalde, perquè sóc incrèdul a l’hora d’acceptar que el centre comercial Futuro Ciudad Amposta tingui un futur esperançador. I és que em sé fa molt difícil seguir confiant (si és que ho he fet alguna vegada!) del que diu l’equip de govern de la nostra ciutat. Son massa les vegades que han dit que tenen una solució i deixen passar el temps per a que la gent s’oblidi del tema.

Si enumerem els fracassos que hi ha hagut a Amposta des d’uns lustres cap aquí, ens en adonarem de diverses coses: la gran inversió que s’ha portat a terme en cada un des projectes no s’ha reflectit amb el resultat final, de vegades s’ha fet en diners públics, és a dir, a càrrec dels pressupostos de l’Ajuntament que és el mateix que dir que a càrrec dels ciutadans d’Amposta.

Primer va ser la zona lúdica de Tosses on, després de començar amb un relatiu èxit (normalment totes les novetats comporten expectació i clients al principi), ha acabat per convertir-se en una zona pràcticament desolada on fins i tot ha desaparegut el gran mural del pintor Josep Niebla, un dels seus atractius. Els únics establiments que s’han consolidat han estat els multicinemes (que fan funcionar amb 7 anys i mig amb llicència provisional) i la discoteca Metro que, darrerament, la volen baixar al local que va ocupar el centre comercial Carrefour. D’altres locals com el restaurant Bosc de Ribera, encara està per veure si es mantindran o hauran de tancar portes com tants d’altres. 

Més tard va ser el nou escorxador que, des d’un bon principi hi va haver polèmica, per que l’Ajuntament, en lloc de donar la gestió al gremi de carnissers, tal i com aquest pretenien, la va donar a una empresa del Perelló de més que dubtosa reputació: Ganados y Carnes Martí SL. El preu de la concessió eren 400.000 pessetes/any (tota una ganga!) Davant els greus problemes econòmics i judicials que va tenir l’empresa en qüestió es va transformar en Carnicas Tosses SL. Eren els mateixos gossos amb collars diferents. I si amb això no n’hi hagués prou, després de presentar suspensió de pagaments (ara es diu concurs de creditors), se’n va fer càrrec una empresa fantasma anomenada PC Golf, SL que, encara que sembli increïble, seguien sent els mateixos, però amb gent de palla al davant. Encara estava de regidor quan el Regidor de Governació ens va anunciar negociacions amb uns empresaris aragonesos. Sabeu cóm ha acabat? Només cal visionar el vídeo que va fer l’Associació de Veïns d’Amposta: instal·lacions en estat de ruïna, amb greus desperfectes, cablejat robat, etc. Si calgués tornar-lo a posar en funcionament, el cost seria tant gran que difícilment seria rendible a mig termini.

I què va passar amb l’escorxador vell? Després de patir una remodelació integral realitzada per una escola taller, porta un bon grapat d’anys sense que sé li hagi donat cap ús. La darrera idea és convertir-lo en un centre d’interpretació del delta de l’Ebre. Però com en tot, s’ha quedat en un projecte.

Després va arribar al centre comercial que, a diferencia de la zona de lúdica de Tosses, està pegada al casc urbà. La polèmica, tal com ha passat tantes vegades, va estar present des d’un bon començament. Tot i tractar-se d’un projecte privat, quan s’anava a negociar amb les propietaris, si es mostraven reticents a l’hora de vendre, se’ls hi deia que era d’interès públic i que tenia el suport de l’Ajuntament.

Després, per a convèncer als comerciants de que es traslladessin a la nova zona comercial, se’ls hi deia que s’estava negociant amb primeres marques que havien de servir per atraure clientela. Es parlava per exemple de Decathlon, Leroy Merlin, Carrefour i d’altes. Finalment només Carrefour s’hi va acabar instal·lant.

Davant la demora a l’hora de connectar el centre comercial amb la xarxa elèctrica, les botigues van optar per obrir amb llum provisional feta per grups electrògens i, per tant, permisos provisionals. Uns mesos més tard, i al segon intent, va inaugurar el Carrefour. Quan s’havia d’inaugurar per primera vegada una forta ventada es va emportar part d’una marquesina que cobria el passadís que separava l’hipermercat de les botigues.

Al cap de pocs mesos de funcionament van anar tancant les primeres botigues, quan se’n van adonar de l’engany i, per consegüent, de l’escàs negoci que hi havia. L’1 de maig de l’any passat va tancar Carrefour que va tenir molta cura de no deixar cap rastre visible de la seva estada, segurament per la propaganda negativa que li suposava.

Finalment, el passat dia 2 va sortit a subhasta per 20 milions d’euros unes instal·lacions que havien costat 30. Després de declarar-se la subhasta deserta, s’ho va quedar el Banc Popular. De moment no s’ha fet pública la quantia, però segur que per molt menys que el preu inicial de sortida.

M’ensumo que si no hi ha un enfocament radical amb la instal·lació d’alguna marca ganxo, una vegada més, el fracàs està garantit.

Quin serà el proper?

ANYS DE TRANSICIÓ

Recordo perfectament qui em va donar la notícia de la mort de Franco, amb qui anava i el lloc on ens trobàvem. I és que la mort del dictador ens va marcar a tots els que visquérem en aquells moments transcendentals de la història del nostre país.

Jo era de la OJE (Organización Juvenil Española), una de les poques associacions juvenils legals que hi havia, evidentment depenent del Frente de Juventudes. A la Galera teníem un casal per a dur a terme una sèrie d’activitats culturals i recreatives. També s’anava de campaments o trobades a punts concrets de la geografia provincial. De no ser així, difícilment es podien fer activitats en un temps on tot estava controlat pel règim.

Només havien passat uns dies des de la mort de Franco, la majoria dels dirigents locals de la província varem fer una estada al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls on se’ns va explicar que podria passar a partir d’aquell moment. Vull deixar clar que mai ningú em va parlar de política, ni van intentar inculcar-me unes determinades idees, ni tan sols en aquella estada. També és possible que això fos així, perquè ja hi havia d’altres llocs on s’impartia la denominada Formación del Espíritu Nacional o la doctrina de l’Església Catòlica, tan influent amb el règim franquista.

Ens van explicar que les dretes s’havien d’organitzar en associacions polítiques prèvies a la formació dels partits polítics i que a l’esquerra aquest pas no els hi calia donar, ja que, en la clandestinitat, els partits polítics (PSOE, PCE, PSP, ERC, Lliga Comunista Revolucionaria, i molts d’altres) ja estaven organitzats i llestos per a participar en uns comicis democràtics. No obstant, es va parlar d’un termini entre 5 o 6 anys abans de que es fessin unes eleccions general. Els esdeveniments van acabar per superar pràcticament tothom.

Primer va arribar la llei per a la Reforma Política del 76 i el 15 de juny de 1977 (una data per al record) les primeres eleccions generals després de la II República Espanyola. En aquelles eleccions va guanyar per casi tot arreu la UCD d’Adolfo Suárez, fins i tot a la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre on CiU encara no havia fet acte de presència.

Uns mesos abans s’havia legalitzat el PCE, però també Comissions Obreres. I tot just el mes de setembre m’afiliava a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (la CONC) A Tortosa tenia la seu al començament de l’avinguda Colom a tocar de riu Ebre.

En aquell temps es podia votar a partir dels 21 anys que era quan obtenies la majoria d’edat. Finalment, l’any 78 s’establia la majoria d’edat als 18. Aquest va ser un canvi transcendental per a la majoria dels joves d’aquella generació, ja que abans, quan arribaves als 18 anys només podies treure’t el carnet de conduir de motos i cotxes.

Per tant, en arribar el 6 de desembre de 1978, la il·lusió per votar per primer cop era mol gran. Ens havien presentat la Constitució com la norma garant de la democràcia i ens ho varem creure. D’aquí les ganes que tenia de dipositar el meu vot a l’urna corresponent. No cal dir que el meu vot va ser favorable. Molt possiblement, d’haver sabut el rígida que era i els problemes que ens portaria en el transcurs dels anys, el sentit del meu vot hagués estat diferent.

Sempre recordaré amb estimació les primeres municipals, les del 79. A la Galera hi va haver una única candidatura independent que integrava diferents ideologies. Després de 35 anys segueixo pensant que va ser el millor ajuntament que hi ha hagut fins ara. La prioritat d’aquell primer ajuntament va ser la construcció de les xarxes d’abastiment d’aigua i clavegueram. Unes plaques a la façana de l’edifici consistorial recorden la inauguració dintre d’aquella primera legislatura. També es va construir un escorxador que, encara avui, és dels pocs que hi ha a la comarca on s’hi poden matar corders i porcs. També es van substituir els noms dels carreres amb connotacions franquistes i es van eliminar els símbols que el règim anterior havia obligat a posar. Mon pare anava de suplent en aquella històrica candidatura.

A d’altres pobles con Santa Bàrbara i Godall van continuar governant els alcaldes nomenats després de la mort del dictador i que es van presentar en candidatures independents. A partir de 1983 ho van fer a la llista de CiU així com l’alcalde de la Galera.  

Aquell any hi van tornar a haver eleccions generals que van canviar poc el panorama polític espanyol i la UCD va tornar a guanyar seguida pel PSOE de Felipe González.

La instauració per decret de la Generalitat provisional amb Tarradellas va donar pas a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia i a les primeres eleccions autonòmiques catalanes l’any 1980. Catalunya recuperava així l’autogovern que havia tingut abans de la guerra Civil. Al conjunt del territori va guanyar CiU, però sense majoria absoluta i ERC, encapçalada per Heribert Barrera, va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol (CiU), donant inici a un llarg mandat de més de 23 anys. A les comarques de l’Ebre continuava guanyant la UCD.  

Amb una UCD molt desgastada, el PSOE, però sobre tot el seu secretari general Felipe González van assolir una acaparadora victòria el 28 d’octubre de 1982 amb 202 diputats de 350 que composaven (i composen) l’hemicicle del Congrés dels Diputats.        

Des de l’any 1977 la meva activitat política havia anat en augment. Vaig participar en diverses campanyes electorals donant suport al PSC fins que m’hi vaig afiliar el maig de 1983 després de les segones eleccions municipals al veure que en alguns pobles petits hi seguien guanyant els mateixos de sempre. Un any abans m’havia afiliat a la territorial del Baix Maestrat de la UGT que tenia per secretari general a Rafel Genovés, un personatge a qui sempre he recordat.     

Aquella visió romàntica que tenia de la política durant aquells anys, l’he anar perdent poc a poc a mesura que m’he anat fet gran i me’n he adonat que a una bona part dels polítics els mous mes el poder i els diners que no un autèntic servei a la ciutadania.

És una llàstima que s’hi embrutat el nom de la democràcia de la manera que ho han fet alguns.