CONTROL SOBRE LA PREMSA

El passat dimarts ens descobria la revista Cafèambllet que darrere d’un gran diari hi ha una entitat financera.

Així, La Caixa estaria al darrere del Periódico y de la Vanguardia. Darrere del País està el Santander, de la Razón, el Banc de Sabadell, de l’ABC el BBVA i del Mundo Unipol  (una banca italiana de dubtosa reputació) Res es diu sobre d’altres diaris com per exemple l’Ara o el Punt Avui, potser perquè no tenen tirada nacional encara que el Periódico es ven quasi que exclusivament a Catalunya.

El portal de Internet Cafèambllet va treure per primer cop una revista en paper finançada per diversos milers de ciutadans que, així mostren el seu suport a uns periodistes que han sabut enfrontar-se amb el partits catalans com ara CDC, PSC o ICV, sobre tot per la gestió sanitària a la comarca del Maresme, però també d’una gran part de Catalunya.

En temps de la dictadura eren els poders de l’Estat qui controlaven la premsa. Hi havia, recordem-ho, la premsa groga o afí al poder i la resta estava subjecta a censura i, de vegades, fins i tot sé la segrestava sinó agradava algun dels apartats del seu contingut.

Amb l’arribada de la democràcia semblava que hi havia molta més llibertat, però ràpidament ens adonarem que els editorials prenien part per un o per un altre partit. La Vanguardia per exemple sempre ha estat al costat del poder. Durant la dictadura, que portava per nom la Vanguardia Española, es va mantenir fidel al bàndol guanyador i l’Església catòlica.

Durant aquells primers anys de la transició van sortir diverses publicacions com el País, Diario 16 i el propi Periódico de Catalunya, en canvi algunes van acabar desapareixent, com Pueblo y Arriba, el diari del Movimiento Nacional per antonomàsia.    

Ja sabeu que qui controla la informació, controla el poder. Però a la vegada, hi ha diaris que adopten una línia editorial d¡acord amb les exigències del públic. Un cas força curiós és el del País, durant molts d’anys considerat el diari oficial del PSOE. En els darrers temps ha donat un gir cap al centre dreta, ja que, segons els seus propietaris, pensen que la societat també ha evolucionat cap allà.

Personalment no crec que la societat hagi evolucionat cap al centre dreta. Que l’any 2011 guanyés el PP no vol dir que societat s’hagués fet més conservadora, sinó que es buscava una sortida a la crisi atrets pels cants de sirena de PP. En l’actualitat la societat s’ha radicalitzat. Els considerats de dreta han ocupat posicions properes a l’extrema dreta, mentre que els d’esquerres, també s’han col·locat a l’esquerra del PSOE. Però la majoria d’aquests darrers ni voten ni compren diaris i per això no se’ls té en compte.

Sobre l’Ara i el Punt Avui, es possible que no hi hagi cap gran banc al seu darrere, però si que tenen una marcada línia editorial. Per a conèixer la tendència de l’Ara només cal veure el dia que va veure la llum: 28 de novembre de 2010. Es volia fer coincidir amb el dia següent de les Autonòmiques per a donar-li la benvinguda a Mas, però la victòria de CiU va ser agredolça ja que no va obtenir la majoria que esperaven.  

El Punt Avui és la unió del diari el Punt que va néixer per a Girona i sempre ha tingut una marcada línia nacionalista i comarcalista, mentre que l’Avui va ser considerat durant molts d’anys com el diari oficial de Convergència. Però el gir nacionalista de la Vanguardia evidenciat amb la sortida de una edició en català (tal i com havia fet el Periódico anys abans), el va fer caure en picat fins que els editors del Punt van comprar la capçalera. Ara el Punt Avui té una clara tendència independentista, molt proper a l’Assemblea Nacional Catalana que és el mateix que dir que al darrere hi ha ERC.  

QUINA SOLUCIÓ CAL DONAR-HI?

Sembla ser que quan Mas no té sortida, tira de la independència com a únic argument o com a comodí que val per a tot.

Ha costat, però finalment s’ha fet el debat sobre la pobresa de Catalunya. Mas, per a justificar les retallades en els temes socials, va usar els altres arguments favorits. El primer ja l’emprava el seu mentor: la culpa és de Madrid. I el segon, el Tripartit que va estirar més el braç que la mànega.

Segurament ara no és el millor moment per establir mesures que, al menys, ajudin a pal·liar la pobresa extrema que pateixen moltes famílies. Amb pressupostos aprovats, hi ha poc marge per a maniobres, però Mas s’hauria d’haver compromès a prendre mesures abans de confeccionar els pressupostos per al 2015.

De tots els arguments que van esgrimir els partits de l’oposició, em quedo amb el d’Herrera: és qüestió de prioritats. Però és evident que els partits que representen a la dreta catalana, tenen d’altres prioritats abans de destinar uns diners de més a un col·lectiu que, segurament, ni va a votar...  

Anem a veure: Qui són els culpables de la crisi? Sense posar uns per davant dels altres, des del meu punt de vista, els culpables de la crisi són, els mercats, la banca, els polítics, les promotores immobiliàries i alguns ciutadans. He volgut dir que l’ordre no ha de ser forçosament aquest. I quin són els resultats de la crisi? Atur, deutes, pobresa, diferències socials, milions de pisos per a vendre, desaparició d’empreses, regulació del sector de la banca, etc.

Ara, trieu alguns d’aquests ingredients i poseu-los en una coctelera. Segur que cada un dels lectors els escolliria diferents segons la seva ideologia. Jo us faré la meva pròpia selecció: atur, pobresa, deutes, pisos buits i banca. I què en faria jo amb tots aquests elements? Molt fàcil. Agafar a la gent que està a llindar de la pobresa extrema, es a dir, aturats de llarga durada, famílies amb pocs recursos, jubilats amb pensions mínimes, etc. i miraria de facilitar-los la vida. Cóm? Condonant deutes, sobre tot les hipotecàries contretes durant els anys de la bombolla immobiliària on, segurament, van ser enganyats, facilitar-los l’accés a un habitatge digne, ja sigui en lloguer social o renegociant el deute i posant-lo  un nivell que es pugui pagar permetent que la família pugui viure sense haver de renunciar a cap de les seves necessitats bàsiques.

Com va dir algú d’una oenegé:  l caritat és necessària, però no és la solució.  Evidentment. Calen mesures i les calen urgents. Com a ciutadà puc acceptar que el país no està passant el millor moment, però també, els nostres governants podrien fer molt més del que estan fent. Quan va començar la crisi s’apuntaven mesures com la supressió de la major part dels assessors i càrrecs de confiança, la reducció del sou a partir d’una determinada quantitat (entre el 60.000 i 100.000 euros), la supressió d’aquells organismes que tinguin dubtoses competències, com per exemple el Senat... I què jo sàpiga res de tot això s’ha fet.

Què no ens vulgui vendre Mas que la independència serà la panacea. La independència, segur, pot solucionar molts problemes, sobre tot aquells que limiten l’autogovern català, però qui cregui que s’acabarà solucionant tot, està errat. Les classes dominants (capitalistes i polítics) seguiran tallant l’abadejo i la resta de ciutadans ballant al so de la música que posin aquests.

També m’ha cridat l’atenció que el mateix dia que el Parlament començava a debatre el tema de la pobresa a Catalunya, Convergència treia un informe que tractava el futur de la sanitat catalana una vegada Catalunya esdevingui un estat independent. La conclusió a la que s’arribava és que cal que hi hagi més copagament. Evidentment és una mesura neoliberal feta per aquells que aspiren a seguir governant i imposant la seva doctrina.

Segur que si els hi preguntem als de Cafè amb Llet ens dirien que, com que s’han carregat la sanitat en benefici d’uns quants, ara només se’ls acut com a solució fer pagar més als usuaris.

I qui seran els qui més ho patirem (fixeu-vos que estic usant la primera persona)? Com sempre els que formem part d’una classe mitjana cada cop més devaluada per culpa dels nostres governants.

Queda clar? 

http://youtu.be/_aL2-46jl84 

https://www.youtube.com/watch?v=ehVPCasNf14 

+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES

Sovint llegeixo al diari que les principals empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.

És evident que els accionistes de les empreses (la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.

Però en aquests temps, és necessari que les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.  

Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social, cistella de la compra...

Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns i més pobresa per a la majoria.

La vida està plena d’exemples que demostren en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans que hi vivien.

La pensió mínima de jubilació amb cònjuge a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos, a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que puguin arribar.

Els hi queda alguna cosa per a donar als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors, etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.  

I podria continuar posant exemples, però segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.

EL ANUNCIS DEL BANC SABADELL

No m’agraden els anuncis del Banc de Sabadell... Què us he de dir... Hi ha anuncis que em semblem fantàstics, imaginatius, creatius, espectaculars... Però evidentment no estic parlant dels de Banc Sabadell.

El dels refranys em sembla força estúpid, que voleu que us digui. I barroer... El que diu la Pilarin Bayés em sona força malament. Però quan s’arriba al Quim Monzó és per a que el gremi d’hotelers li presenti una demanda: El refrany ‘si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, es pot verificar sempre que vas a un hotel. No crec que Monzó vagi a hotels de mala mort. El cert és que quan hi vaig jo, els llits estan impecables. No recordo cap cas que no hagi estat així.

Però tot això és pecata minuta. El que realment em treu de polleguera és el que estan passant darrerament per a fomentar les pensions privades (evidentment del banc) Per a mi, l’anuncia és esperpèntic i, sobre tot, manipulador. El recordeu?

Surt un orador com si fes una conferència i parla que quan es puguin aconseguir òrgans humans a partir de cèl·lules mare i siguin aptes per a transplantaments, la vida es podrà allargar entre 20 i 30 anys més i, per tant, ens farà falta un pla de pensions... Com si els humans fóssim màquines que se’ns pogués anar canviant les parts del nostre cos que es fessin malbé: cor, pulmons, fetge, etc.

I encara que fos així, ens ho cobriria la Seguretat Social? Tal com van les coses segur que la sanitat pública no cobrirà aquests tipus de transplantament i, per tant, se’ls haurà de finançar un mateix. I qui s’ho podrà permetre? Els rics com sempre.

Conclusió 1.- De ser cert que els humans, gràcies als transplantaments d’òrgans a partir de cèl·lules mare del nostre propi organisme viurem més, només els rics ho a aconseguiran, mentre que l’esperança de vida dels pobres serà la mateixa que ara o, tal com van les coses, fins i tot inferior.  

Conclusió 2.- Si ni tu ni jo hem de viure més, per a que nassos necessitem un pla de pensions que ens garanteixi viure bé a partir dels 90 o 100 anys.

Au, ves...    

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 19

TATA MILLOR QUE TITO. La majoria dels trofeus de l’estiu (Carranza, Teresa Herrera, Colombino)  han anat perden pistonada durant els darrers anys fins al punt que quasi ningú en parla. De fet em pensava fins i tot que ja no es disputaven. En altres temps omplien la programació televisiva del mes d’agost i guanyar-ne alguns tenia quasi tan prestigi com conquerir la copa del Rei (o del Generalísimo si retrocedim una mica en el temps) Ara els grans clubs de futbol van a fer les amèriques o les àsies...

La lliga espanyola mai havia començat tan aviat com aquest any i as sobre, d’una manera impecable para el nou projecte del Tata Martino. Un 7a 0, encara que sigui contra el Llevant, és un resultat a tenir en compte per a començar. Feia dècades que no es donava un resultat tan gran només començar el campionat. Ni durant l’època de Cruyff ni la de Guardiola, ni menys encara en la de Tito Vilanova. El Tata diu que vol fer rotacions per a no cansar tant a la plantilla, tal i com va passar l’any passat que van acabar fosos. Ahir, d’entrada no van jugar ni Iniesta ni Neymar, dos jugadors que s poden considerar titulars. A seguir així i a fer callar boques, que sempre hi ha a qui agrada més criticar que fer una altra cosa.   

RESSACA DE FESTES. El passat dimecres 14 es va disputar baix de casa la cursa dels autos locos. Unes hores abans, un camió, va descarregar un munt de neumàtics per a delimitar el circuit i procurar que els cotxes haguessin de fer alguna corba durant el recorregut. Aquest matí, després de quasi 5 dies, els neumàtics encara estaven amuntegats prop de casa. Què esperen a treure’ls? El mateix camió que va passar a deixar-los un parell d’hores abans, no els hauria pogut recollir tot just acabar la carrera? Vull pensa que aquesta mena de coses només passen a Amposta. Què hi farem!  

¡TODOS A LA CARCEL! El PP vol denunciar al Secretari d’Organització del PSOE i, jeràrquicament el número 3 del partit Oscar López per afirmar que el partit de Rajoy disposava d’una caixa B d’on es pagaven sobresous als seus càrrecs. Si haguessin de denunciar a tots els que opinem igual, gràcies a les taxes judicials de Gallardón, en poc temps, les arques de l’estat s’omplirien de diners. Berlanga va fer una pel·lícula titulada Todos a la carcel. Potser llavors se’n haurien de construir més.   

BANC DE SABADELL. Aquest matí, la tresorera de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta ha anat a la sucursal d’Amposta del Banc de Sabadell per a fer un ingrés. Li volien cobrar més de dos euros per fer un ingrés! Després de dir-li que era la tresorera i fer-la identificar mitjançant el DNI, al final no li han cobrat res. La propera mesura bancària: cobrar per trepitjar les seves oficines.   

QUI DIU QUÈ NO HI HA DINERS?

No hi ha diners per a cultura, no hi ha diners per a sanitat, no hi diners per a educació... Però el govern del PP es gastarà més de 200.000 euros en restaurar la façana del Valle de los Caidos. Igual Rajoy i els altres dirigents esperen un dia ser enterrats allí i volen que estigui net i polit.   

LA NOTA NEGATIVA DEL DIA. La ha donat una vegada més Joan/Juan Rosell, president de la CEOE, es a dir, l’agrupació de la patronal espanyola. Segons Rosell s’haurien de treure els privilegis dels treballadors fixos. Els ajuntaments catalans l’haurien de declarar persona non grata i els sindicats negar-se a negociar sempre que aquest senyor (per anomenar-lo d’alguna manera) hi fos present.   

LA PLAÇA DE QUÈ? M’han que l’Ajuntament d’Amposta ha canviat el nom de la plaça d’Espanya (on està la seu del mateix i l’església arxiprestal de la mare de Déu de l’Assumpció) pel de plaça de la Vila. Jo pregunto: Si Amposta ostenta el títol de ciutat, perquè la plaça s’anomena de la Vila? Ho entendria si Amposta fos vila, com la Galera o Madrid, però em sembla que seria molt més adient dir-se plaça de la Ciutat o de l’Ajuntament.     

ES POT ARRIBAR A FER MÉS MALAMENT?

Fa pocs dies, el Fondo Monetari Internacional (FMI) va reconèixer que la Troika es va equivocar a l’hora d’elaborar el pla de rescat a Grècia. Em pregunto si amb aquest reconeixement ja n’hi ha prou o si no s’haurien de depurar responsabilitats en forma de dimissions o cessaments massius. Imagino que després també reconeixeran que es van equivocar amb Portugal, Espanya, Itàlia o Xipre...

Però el mal ja està fet. Cada dia moren ciutadans dels països esmentats durant les manifestacions de protesta contra els seus governs o es suïciden perquè han de ser desnonats per no poder pagar les hipoteques o perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills...

Posteriorment ha estat Luis de Guindos, el Ministre d’Economia espanyol, qui ha reconegut que la creació de Bankia va ser un gran error. A bona hora! Gran part del mal de l’economia espanyola deriva, precisament, de la mala gestió de Bankia i de les entitats originàries que la van crear, especialment Caja Madrid i Bancaja.

Finalment, resulta que el banc dolent (la Sereb) que es va crear per alleugerir a la resta de la banca dels actius immobiliaris de difícil venda, no ha donat els resultats previstos i ara han de llogar els pisos que no poden vendre, mentre que la resta de la banca en venen molts més. Sorprenent!

Poso en dubte que les coses s’hagin pogut fer més malament; però qui en rep les conseqüències de les pèssimes decisions són els ciutadans, mentre que una bona part de la classe política i els banquers sembla que visquin aliens a la dramàtica situació.  

ESTAFATS DUES VEGADES

Què les preferents que van emetre la quasi totalitat d’entitats financeres i que van subscriure, majoritàriament la gent gran van ser una estafa, cada cop està més clar.
Si en alguns casos ja es va dir que se’ls aplicaria una quitança d’aproximadament el 65%, ara només faltava que les convertissin en unes accions que cada dia que passa valen menys.
Segurament podria estar parlant de qualsevol entitat financera, però com tampoc voldria posar-les totes al mateix sac (per si de cas)parlaré de Bankia, una de les estafes més sonades d’aquest país després de MATESA, SOFICO y RUMASA, entre d’altres.
Com tots sabeu, Bankia va ser el resultat de la fusió de diverses entitats financeres fruit de la regularització del sector. Les dues més importants eren Bancaja (la que va servir als interessos del PP valencià) i Caja Madrid (que va fer el mateix amb el PP de Madrid –només cal recordar que l’Esperanza Aguirre va posar al front de la mateixa a Miguel Belsa que d’economia no sabia res, però que tenia el valor afegit de ser amic de José María Aznar)
Bankia va entrar en borsa i fins i tot va cotitza a Nova York. Avui l’acció val molt menys de 1 euro i segueix en caiguda lliure. Però el més sorprenent és que en aquests darrers dies ha baixat moltíssim: entre dimecres i dijous s’ha devaluat més del 50%. I a què es deu? A que dilluns hi haurà un canvi de referents per accions i, per tant, qui compri accions a partir de dilluns ho farà a un preu irrisori. No serà el mateix per al que les vengui, la majoria preferentistes que es veuran així estafats dues vegades.
La Comissió Nacional del Mercat de Valors ha obert una investigació per esbrinar els fets, però em temo que no hi ha prou mecanismes de control per a evitar casos com aquests. Com tampoc els hi havia per a controlar els abusos que han fet bona part dels banquers (cal distingir entre banquers i empleats de la banca) en referència als sobresous, indemnitzacions i pensions.
Mentre alguns s’arruïnen, els altres gaudiran d’una jubilació de luxe pagada pels arruïnats. I mentre, el nostre govern, apujant impostos i eliminant drets de les classes populars. Algú s’ho hauria de fer mirar… I no només els polítics.

LA GRAN ESTAFA LEGAL

És del tot inaudita la situació financera que s’ha creat arran de la crisi econòmica.

La majoria dels ciutadans hem estat víctimes de la crisi econòmica (o de l’estafa que estem patint, digueu-li com vulgueu) Una crisi econòmica que, ni de lluny, l’hem provocat encara que des dels diferents governs se’ns hagi reiterat que, durant molt de temps hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats.

Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats, el pensionista? El empleat públic? El jove universitari que encara no ha trobat feina? O els directius dels grans bancs que s’han repartit milions d’euros o els especuladors que han sabut fer negoci aprofitant-se de la conjuntura que hi havia fa uns anys? Siguem seriosos.

Aquesta majoria de ciutadans que està vivint amb el sentiment de culpabilitat que li han inculcat des del govern, a sobre té que patir les retallades en sanitat, educació, infraestructures, cultura... A part ha de repagar  les despeses de farmàcia i veure com s’han incrementat tot tipus de taxes, com per exemple les universitàries, mentre es reduïen ajuts com les beques de tot tipus (des de les escolars fins les de la universitat)

Però si amb tot això no n’hi ha suficient, resulta que molts ciutadans, la majoria gent gran, que es van veure enganyats pel tema de les preferents, ara s’ha sabut que, finalment perdran un 35% del cost inicial de la imposició. Com diu la dita: banyut i paga el beure.

Com tothom sap, la majoria de els entitats financeres han rebut més ajuda que ningú. De del Banc Central Europeu s’han injectat mils de milions destinats a sanejar i capitalitzar la banca. Un cop més se’ns va enganyar dient que, gràcies a aquesta mesura, tornaria a fluir el préstec destinat a reactivar l’economia, sobre tot per a les petites i mitjanes empreses. Però a la pràctica aquests diners s’invertien en deute públic per a obtenir grans ingressos amb poc risc i, com aquell que diu, nul·la inversió.

Jo ho tinc clar i així m’agradaria que constés: les preferents han estat la gran estafa de la banca en els darrers anys i, a sobre, el govern del PP els hi dóna cobertura legal. I per molt legals que sigui, les estafes segueixen sent estafes aquí i a Xipre, país on a molts estalviadors se’ls hi descomptarà una part del capital que tenen dipositat als bancs per obra de la Unió Europea i gràcia de la Sra. Merkel.    

ELS BANCS, SEMPRE ELS BANCS...

Fa 27 anys que treballo a l'Administració. Durant tot aquest temps m'han passat anècdotes per a escriure un llibre o diversos microrelats. També les he vist de tots els colors amb diversos canvis de govern que, normalment, han significat canvis en la direcció mateixa de la meva empresa. Perquè l'Administració, en definitiva, és una empresa que es dedica a atendre als ciutadans i gestionar-los, en el nostre cas, la majoria dels impostos estatals.
Dit això, us vull explicar casos verídics, alguns d'ells molt generalitzats que m'han passat. Un d'aquest (i que mai abans m'hi havia trobat -al menys no ho recordo-) em va passar ahir. Un jove va venir a donar-se de baixa d'activitat. L'alta l'havia tramitar a mitjans del mes de novembre i, com que encara no havia començat, no volia que la Seguretat Social li cobrés els corresponents autònoms. I per què es va donar d'alta tan aviat? -Preguntareu-. La resposta potser us sorprendrà: Perquè li va exigir una entitat bancària per a concedir-li un préstec.

És lícit que alguns bancs (o banquers –imagino que de vegades cada directillo tiene su librillo-) puguin exigir com a requisit documents que, en principi no són de la seva competència. O dit d’una altra manera, involucrar a l’Administració només per a cobrir l’expedient? O és que pensa pagar de la seva butxaca les despeses extres que pot ocasionar fer els tràmits?

El reglament intern sobre certificats diu, de forma expressa que no s’han de fer certificats requerits per les entitats financeres, sobre tot els de corrent d’obligacions. No obstant això, sovint (no cada dia però ben a prop) sempre arriba gent demanant certificats. Quan els hi dius que no se’n fan i que i que els bancs ja ho saben, pregunten: I per què ho demanen? La meva resposta és: Pregunta’ls-hi a ells?      

Com que sempre els hi dono el meu nom i telèfon juntament amb una petita explicació, de vegades algun director o empleat m’ha trucat per a confirmar la certesa d’aquella informació. Fa uns mesos, crec que a partir d’abril, la Caixa gran va elaborar una normativa interna sobre préstecs on un dels requisits indispensables era aportar un certificat al corrent d’obligacions expedit per l’Agència Tributària. A partir d’aquell moment m’han trucat uns quants empleats. Sempre els hi dic el mateix: Nosaltres tenim una normativa i vosaltres una altra que xoquen entre si.; tu i jo no ho arreglarem; el més procedent no seria que la direcció de la Caixa es posés en contacte amb la nostra direcció per mirar com es pot solucionar. De moment sembla que no ho han fet.

L’Agència Tributària posa a l’abast de tots els contribuents els mecanismes necessaris per a fer tot tipus de tràmits per Internet, també el poder sol·licitar certificats. Però ara per ara aquesta solució està lluny de ser la ideal, pels desconeixement tècnics de la majoria de ciutadans o, simplement, per la por que els hi fan les noves tecnologies.

La majoria de les Administracions Públiques tenen subscrits convenis amb l’AEAT per a poder consultar aquelles dades que precisen, sempre dintre de les directrius que marca l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Signar convenis així amb entitats privades és més difícil (no sé sinó, fins i tot, impossible), però sempre es podria recórrer a terceres persones habilitades per a poder operar per a tercer, es a dir, gestors, assessors fiscals, advocats, etc. El problema quedaria ràpidament solucionat.

De vegades, quan parlo amb la gent, els hi faig la següent reflexió: Quan estudiava a l’Acadèmia Cots amb D. Ramon Cinca Piqué, recordo que quan dues persones volien establir relacions comercials, podien adreçar-se al banc o caixa a la recerca de referències econòmiques i, les entitats financeres les havien de facilitar; ara sembla que, de sobte, desconeixen l’estat econòmic dels seus clients quan, paradoxalment és quan més mecanisme de control tenen.     

Que algú m’ho expliqui que no ho entenc.

DIARI DE L’AGOST. DIA 31 (divendres)

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE INCOMPATIBLE
Ahir Duran i Lleida ho va deixar clar: A la manifestació de l’11 de setembre els conceptes independència i pacte fiscal són incompatibles.
Per què tots tenim clar el que significa voler la independència, oi? I si el lema, que a sobre és innegociable, és Catalunya, un país d’Europa, els qui vagin a la manifestació han de tenir molt clares les seves conviccions ideològiques. En canvi, tal i com va recordar el president de UDC, el pacte fiscal ens continua vinculats a Espanya. Amb més autonomia financera, és cert, però dintre de l’estat espanyol, una situació que ja coneixem des de fa temps. 
 
INIESTA MILLOR JUGADOR D’EUROPA
Me’n alegro per ell i també per la gent de Fuentealbilla, sobre tot per la meva amiga Loli. Un periodista per cada país membre de la UEFA van proclamar ahir a Andrés Iniesta (D. Andrés) com el millor jugador d’Europa de la temporada 2011-2012. Un reconeixement més al joc del Barça, del que ell és un dels seus màxims exponents. Com a testimonis de luxes hi eren presents Messi (que se’n va alegrar) i Cristiano Ronaldo que feia cara de circumstàncies.
Crec necessari que si Ronaldo no guanya (el proper títol individual serà la Pilota d’Or de la FIFA), li estalviïn les molèsties del desplaçament i el tràngol d’haver d’aguantar com el guanyador és un altre. Com és ben sabut, Cristiano és massa egocèntric  i a sobre no va tenir iaies que li lloessin les virtuts i, per tant, no sap perdre i després adopta les actituds que tots coneixem. Per a la propera ocasió caldria filtrar-li que no ha estat el guanyador (si finalment és així) i que posi qualsevol excusa per no acudir. Potser molta gent ho acabarà agraint. 
 
EL DEL BARÇA, UN GRUP ASSEQUIBLE
Barça, Benfica, Spartak de Moscou i Cèltic de Glasgow són els integrants del grup G de la lligueta de campions de la temporada 2012-2013. A priori tothom coincideix que és un grup assequible on el Barça no ha de tenir problemes per a superar la fase.
Aquest tipus de lliguetes serveixen per a fer caixa, ja que poques sorpreses s’hi solen donar i, normalment, sempre es classifiquen els dos favorits (excepte alguna ocasió) Ja se’n encarreguen els dirigents de la UEFA per a que sigui així. A cada equip sé li atorga un coeficient que surt dels resultats obtinguts durant un determinat període de temps. El Barça, sense haver guanyat ni la Champions ni la lliga espanyola, era qui millor puntuació tenia. Així a cada grup solen entrar un equip potent, un altre tampoc està malament, un de més fluix i, finalment, la que sol ser la ventafocs del grup en escasses opcions de classificar-se.
Hi ha una coincidència força generalitzada que el grup del Madrid serà el grup de la mort, es a dir, on hi ha menys diferències entre els equips que el formen. A part dels blanc hi són presents el Manchester City, l’Ajax i el Borussia de Dortmund. Malgrat tot, no crec que el Madrid tingui problemes per a passar.
Els altres dos equips espanyols són el València i el Màlaga, un equip novell en aquest campionat. El València tampoc hauria de tenir problemes per a classificar-se, encara que ho faci com a segon de grup; en canvi, al Màlaga no li veig opcions per accedir a la ronda següent. 
 
AVUI S’HA DE CREAR EL BANC DOLENT

El Consell de Ministres, ha aprovat la nova reordenació del sistema bancari a instàncies de la Unió Europea. Entre les mesures que s’adoptaran, la més important serà la creació d’un banc dolent que pugui absorbir els productes qualificats com a tòxics.

A l’estat espanyol els principals productes tòxics (i tal vegada els únics) és tot l’estoc immobiliari sorgit de la bombolla i que no es van poder vendre.
Aquest mateix matí escoltava un debat a la Cadena SER on es deia que el valor actual dels pisos és molt inferior a la valoració inicial. Això és cert, però encara no he sentit parlar de que, els bancs, per impagament dels seus compradors, s’acaben quedat el pis més les quantitats pagades fins llavors. Certament, durant els primers anys, pràcticament no s’amortitza capital i només es cobren interessos, però a la pràctica, em temo que és ben bé el mateix: els hipotecats es queden sense casa i sense els diners i, a sobre, el deute contret no s’extingeix amb la dació, per tant, segueix viu en el temps.
Deien a la tertúlia que el banc dolent, a la pràctica, no ho serà tant, perquè haurà de jugar un paper important en el sanejament de la banca. No obstant això, hi posaven pegues:   
-Per què no s’ha fet abans? Es porta més de dos anys parlant del tema i,
-Per què als ciutadans no se’ls hi concedeixen les mateixes moratòries per a intentar sanejar-se? És diu que el banc dolent, abans no pugui treure’s de sobre tots el immobles propietat dels diversos bancs espanyols, poden passar 10 anys.
O sigui que va per a llarg... 

ELS DEL PARO, AL PARO
El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) acomiadarà, a partir d’avui mateix 324 treballadors.
324 treballadors que passaran a formar de l’empresa més gran d’Espanya, es a dir, de l’INEM.  
O sigui que dintre d’uns dies hauran de retornar tal vegada al lloc on havien treballat durant els darrers temps per a passar la revista de la seva nova situació.

La desmembració  de l’INEM (estatal) i la creació del SOC va ser una d’aquelles coses que, des del meu punt de vista, més malament no es podien fer. Un dia els hi van dir als treballadors: A partir d’ara vosaltres formareu part del SOC i vosaltres continuareu igual. Van seguir compartint local i només ells sabien exactament per a quina administració treballaven.

La diferència? Mentre que l’INEM s’ocupa de les polítiques passives (atur), el SOC ho fa de les polítiques actives, es a dir, de les ofertes de treball i cursos formatius.
 

DIARI DE L’AGOST: DIA 9 (dijous)

3 MEDALLES MÉS 
Passats els primers dies de sequera olímpica, la collita de medalles segueix  bon ritme. Ahir una d’or i dues de plata. La primera de plata, guanyada pel palista gallec David Cal, representa la 5à del seu palmarès en 3 olimpíades: 1 d’or i 4 de plata.
Les altres dues son per al taekwondo. El català Joel González va guanyar l’or a la seva categoria, mentre que la mallorquina Brigitte Yagüe va ser plata.
Però també hi van haver “desastres” sonats, com va ser l’eliminació dels equips masculins de handbol i de waterpolo. Vaig seguir el partit de handbol i el cert és que van tenir mala sort. De totes maneres cal recordar que a la segona part, i quan portaven avantatge al marcador de 2 gols, van patir una “pájara” de 12 minuts on no van marcar cap gol, la qual cosa els hi va passar factura definitivament. França es va escapar de 3 gols, però tot i això Espanya va empatar i fins i tot va tenir possibilitats de posar-se pel davant. Un últim atac francès a manca de pocs segons, va acabar en un tir que va parar el porter Sterbik, però el rebot va afavorir els francesos que van marcar al darrer sospir. Una llàstima. Menys mal que ens queden les dones...
En canvi, en bàsquet es va guanyar a França, pel que sembla, en un mal perdre de l’equip gal. Potser si que serà veritat que es van deixar perdre contra Brasil per evitar EE.UU. en semifinals. Si Espanya guanya a Rússia aquesta nit, serà medalla de plata, ja que l’or sembla que des d’abans de començar l’Olimpíada, ja està al sarró dels americans. 
 
EL ROBIN HOOD D’ANDALUSIA
Tot el protagonisme polític l’acapara avui l’alcalde de la població sevillana de Marinaleda i diputat autonòmic per IU Sánchez Gordillo. Al front d’un grup de sindicalistes van entrar a diversos establiments de les cadenes d’alimentació de Mercadona i Carrefour i es van empotar, no sense resistència, diversos carros replets de menjar de primera necessitat per a repartir-lo entre els famílies més necessitades.
Els fets han produït un debat entre detractors i favorables (més dels primers que dels segons), però la qüestió és si aquestes accions acabaran sent un precedent per a altres accions similars dels col·lectius més desafavorits. Les raons que donen les cadenes per a no col·laborar en aquest tipus d’accions és que ja són solidaris i que donen molts aliments al denominat “banc d’aliments”. Personalment entenc que del banc es destina una bona part per apaivagar la fam del tercer món i ara mateix el problema el tenim a casa i hi cal dedicar molts més recursos que els que s’han destinat fins ara, ja que “oeneges” com Càritas o la Creu Roja, es veuen desbordades i minvades de recursos.
    
EL COTXE DEL “SINYÓ ANCALDE”

Us vaig dir que si sabia alguna cosa més del cotxe de Manolito Ferré, us ho diria. Fa dies que no el veig aparcat prop de casa seva (vivim relativament prop), la qual cosa em va fer témer el pitjor, que l’hagués hagut de retornar ja que el consorci que presideix i que l’havia adquirit per la modalitat de rènting, no està passant per un bon moment econòmic. Però ahir em van assegurar que no és així i que el deixa a casa sa mare (propera al camp de futbol) Fins allí (uns 250 metres de casa d’ell) hi arriba amb el seu antic Mazda, l’agafa i se’n va a Barcelona. A la tornada el torna deixar, torna a agafar el seu i cap a casa. Sense cap mena de dubte gasta més en pneumàtics que en sabates.

 

EL SOU DELS BANQUERS “INTERVINGUTS”
Des d’avui, els directius dels bancs intervinguts per l’estat (Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galizia i Banc de València), no podran guanyar més de 300.000 euros/any.  I ens hem de quedar tant contents i tan amples...  
50 milions de les antigues pessetes segueixen sent molts diners Ja sé que ocupen llocs de responsabilitat, però també els ocupen el president del govern i els presidents autonòmics i guanyen molt ments i molta gent ja consideren que aquests últims guanyen massa, què pensaran dels primers?
Jo amb ¼ part viuria de “puta mare” i posaria tot el meu temps i la meva voluntat en fer les coses el millor possible. Tu no?

S'HA MORT CURRO JIMÉNEZ
El popular actor Sancho Gracia que es va fer famós amb la sèrie "Curro Jiménez", ha mort.Va començar a caminar de la gran Margarida Xirgu a la seva escola de teatre de Montevideo (Uruguai) on s'havia exiliat la seva família fugin del franquisme. Reposi en pau.    

EL MODEL VALENCIÀ

Començaré amb el titular del Periódico de dissabte: “València cau, Espanya tremola”.  Al meu parer resumeix molt bé la situació actual del país.
Però durant el cap de setmana també va caure Múrcia, una autonomia que, com València, ha estat governada pel PP des de fa aproximadament dues dècades.
Mariano Rajoy va dir l’any 2008 que si arribava a president del govern de les Espanyes, adoptaria el model  valencià.
És evident que això ho ha estat així, per dues qüestions bàsiques:
1.- En l’actualitat Espanya no està per a dilapidar diners i,
2.- Per que s’ha demostrat que el model valencià només porta al rescat econòmic.

Si a les sumes de diners que “valen” tots els esdeveniments i infraestructures que s’han fet aquests darrers anys a València (Fórmula 1, visita del Papa, Copa del Món de vela, Ciutat de les Arts i de les Ciències, Oceanogràfic, aeroport sense avions de Castelló i un gran etcètera), sé li sumen les quantitats de diners que s’han pagat en comissions il·legals a trames degudament organitzades com la Gürtel i d’altres, arribarem a la conclusió que es va estirar més el braç que la mànega sobradament. Per tant, podem parlar, sense embuts, de malversació de cabals públics per a ús exclusivament partidista.
I a sobre, un gran nombre de valencians estaven encantats de viure sot aquest règim fictici de bonança econòmica permanent i sense límits. Si el govern de la Cheneralitat necessitava diners, només calia acudir al Banc de València, la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) o Bancaja i allí, els seus directius, fidels gossets faldillers dels polítics locals, els hi donaven la quantitat sol·licitada sense cap tipus de problema. Per primera vegada València estava a l’alçada de Catalunya i hi podia rivalitzar en molts d’aspectes: jo més que tu...

 
Aquest model de cultura és (recordem-ho) la cultura del totxo que va ser la que va imperar per les Espanyes durant molts d’anys i que promovia sense límits ni condicions, a més a més, els camps de golf i les macrourbanitzacions, fet que portava a reclamar constantment l’aigua de l’Ebre. La connivència dels promotors d’aquesta cultura amb el cap de l’estat de l’època (el funest José Maria Aznar), va fer que es redactés un pla hidrològic a mida amb el consegüent rebuig per part de la societat de les Terres de l’Ebre i d’altres indrets d’Espanya. De no ser així, com és possible fer una manifestació a Madrid que va aplegar als voltants d’un milió de persones?  
Però s’arriba un dia que el ciutadà, de sobte es desperta d’aquell somni daurat i se’n adona que els seus polítics han hipotecat la seva comunitat que tan estimen i que a la caixa no hi ha un duro.
Per tan, han de demanar el rescat al germà gran, aquell a qui lloen en el seu himne (per ofrenar noves glòries a Espanya);  i el germà gran se’n adona que glòries més aviat poques i que la política del totxo ha construït castells de naips que s’estan caient un rere l’altre sense remissió.
És només el començament de l’efecte dominó: primer València, després Múrcia... Quina serà la següent: Canàries, Catalunya?
Acabem amb aquest malson d’una vegada per totes i demanem un rescat global que inclogui bancs, estat central, comunitats autònomes, ajuntaments i tot allò que calgui i, a partir d’aquí que es prenguin les mesures necessàries: presó per als culpables, liquidació de tots aquells organismes innecessaris i artificials i supressió d’aquells càrrecs de confiança que han viscut de la sopa boba a l’ombra del polític de torn només per riure-li les gràcies.  

ELS BANCS I ELS CERTIFICATS TRIBUTARIS

Estrany és el dia en que no arribi un ciutadà demanant un certificat d’estar al corrent d’obligacions tributàries i no tenir deutes amb l’Estat per a presentar-lo a una entitat financera.
Des de fa uns mesos, Caixabank va aprova una nova normativa on aquest document és imprescindible a l’hora de demanar préstecs.

En canvi, la normativa interna de l’Agència Tributària prohibeix, taxativament, expedir aquesta mena de certificats des de les seves oficines. No obstant això, els certificats se poden demanar a través de l’oficina virtual de Internet amb certificat d’usuari i, en algun cas, fins i tot, sense certificat d’usuari (demanant un certificat de contractistes /subcontractistes) o acudint a un professional que tingui certificat d’usuari per a poder operar per a terceres persones.

El que és evident (i jo els ho dic així a la majoria dels que venen) és que entre les entitats financeres i l’administració tributària hi ha interessos contraposats: mentre uns precisen certificats, els altres no en poden expedir.
El problema el tenen les entitats financeres (o millor diu, els seus clients) Sembla mentida que encara no hagin trobat els mecanismes necessaris per a poder solucionar l’eventualitat.  
No està ni a la ma del director de la sucursal ni a la del responsable de l’oficina trobar-li una solució. Ara bé, si que es podria trobar a nivell de direccions. Col·legis professionals com el d’economistes, advocats, graduats socials, etc. o associacions professionals d’experts fiscals, tenen un conveni  signat amb l’Agència Tributària per a poder tramitar per a tercers tota mena de documentació per Internet, prèvia autorització de l’interessat. No podria fer-se alguna cosa similar?
De totes formes, com han canviat els temps. Als anys 70, quan anava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, se’ns explicava que les entitats bancàries donaven “referències” dels seus clients. Si un client de l’entitat volia establir relacions comercials amb un altre, es podia dirigir a l’entitat financera per esbrinar la solvència d’aquell. Quaranta anys més tard, sembla que els bancs i caixes  “desconeixen” la situació tributària i financera dels seus clients, això que ara compten amb l’ajuda del Registre d’Acceptacions d’Impagats, el “famós” RAI que és un fitxer on estan el morosos.    
Amb les dades que els aporta aquest fitxer i la informació de la que disposen les pròpies entitats financeres, no els seria suficient?

A LA RECERCA DE LA SOLUCIÓ IDEAL

Blocs de vivendes construïts per Subirats Berenguer a Amposta.

El problema ja el coneixem: la gran quantitat d’habitatges que ni ha per a vendre, dels quals, una gran majoria estan a les mans dels bancs i d’altres entitats creditores.

L’estoc d’immobles ha fet que la construcció, motor tantes i tantes vegades de l’economia espanyola, juntament amb el turisme, estigui ofegada i li resulti molt difícil recuperar-se. Primer caldria donar sortida a tots aquests immobles abans de pensar en tornar a construir. La solució evidentment, no és fàcil.  

Es diu que una de les solucions és crear un “banc dolent” a qui “endossar-li” tota la bossa immobiliària i deslliurar així a les altres entitats de la feixuga càrrega que suposen tants i tants pisos per a vendre i, a sobre, amb un valor de mercat molt inferior al que costaven quan es van construir.

Fa unes setmanes, Gonzalo Bernardos, economista i vicerector de la Universitat de Barcelona n’apuntava una al programa Divendres que emet TV3 (la televisió pública de Catalunya) Segons Bernardos, els propietaris de pisos buits, els haurien de convertir en pisos de lloguer a un preu mòdic (uns 150 euros deia ell), assequible per a la majoria de famílies. Al seu costat, Màrius Carol, cap de comunicació del Grup Godó (la Vanguardia), posava en dubte que una família amb pocs recursos és pogués fer càrrec d’un pis fins i tot amb condicions avantatjoses, ja que encara hi ha més despeses que cal afrontar, com ara les comunitàries i, fins i tot l’Impost de Bens Immobles (IBI) L’ocupació dels pisos vuits evitaria el progressiu deteriorament que solen patir pel transcurs del temps.

Li responia Bernardos que” si els veïns s’encarreguessin de l’administració de l’escala, les despeses comunitàries no serien molt elevades”. Personalment hi discrepo.
Qui viu a un habitatge unifamiliar segurament ignora tot allò que comporta viure en una comunitat de propietaris. Si els pisos són de lloguer, el preu d’aquest porta incloses despeses com l’IBI, les escombraries i la part de despeses comunitàries.
I quines són les despeses comunitàries?  Evidentment no és només l’administració de la finca, sinó també la llum i l’aigua de les zones comunes, l’assegurança de responsabilitat civil, les reparacions i millores (pintura, mòduls de televisió...)i totes les derivades de l’ascensor (manteniment, reparacions, revisions periòdiques, modificacions normatives...) Quantificar-ho amb exactitud és difícil, perquè no hi ha els mateixos veïns a totes les escales i també depèn dels imports que es paguin per cada cosa, però s’hauria de calcular com a mínim uns 40 euros mensuals. Per tant, el preu del lloguer dels pisos a 150 € s’elevaria a una quantitat pels votants dels 200 euros.

Per tant, tenim, per una part, un enorme estoc d’habitatges buits i per l’altra una gran massa social a qui, cada vegada, li costa més poder fer-se càrrec d’un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer. Hi ha més solucions que un lloguer barat? Evidentment que sí i sinó, que mirin cap al poble sevillà de Marinaleda.

A Marinaleda, fins i tot les famílies més humils, disposen d’un habitatge unifamiliar en propietat (sense cap mena de luxe, això sí) que ells mateixos han construït amb l’ajuda d’altres veïns del poble, i pel que paguen un lloguer mensual de 15 € (si, ho heu llegit bé, quinze euros)
La darrera pregunta seria: I per què no s’exporta aquest model a d’altres poblacions? Senzillament perquè no interessa. Darrere del concepte construcció hi ha massa interessos de gent molt poderosa.

LA BANCA MÉS PROPERA

Mentre el rescat de la banca espanyola sembla cada vegada més imminent, vull explicar-vos dos casos (no arriben ni al nivell d’anècdotes) que m’han passat recentment, de fet aquesta setmana.

Una tarda vaig rebre una trucada del director de la meva sucursal de Caixabank preguntant-me si tenia diners per a portar-los-hi.  Li vaig dir que no. D’on vol que els tregui? Hi ha gent que té comptes a diferents entitats financeres, però no és el meu cas. Des de fa molts d’anys només “treballo” amb el que era la Caixa. Després em va preguntar per les meves assegurances. No sé si sabeu que fan una campanya per a que agrupis les assegurances i també els hi portis.

Aquestes coses donen molt que pensar. Primerament te’n adones que les entitats financeres, en general, tenen greus problemes de liquiditat i van desesperades a la recerca d’efectiu del sector privar o particular.
Això sí, com li vaig dir que “anàvem molt justos”, també em va oferir la possibilitat de fer un préstec. Em deuen de tenir com un bon client, ja que de tant en tant m’arriben missatges al mòbil oferint-me préstecs.
Al dia següent vaig parlar amb l’esposa d’un coordinador comarcal de Catalunya Caixa. Em va explicar que la direcció vol que els empleats treballin per la tarda (evidentment tancats al públic) i que el seu marit és l’encarregat de dir-los-hi. Però no de qualsevol manera, sinó d’una manera subtil però que se’n donin per assabentats.
Què farien per la tarda? No m’ho va dir, però imagino que la funció seria la mateixa que fan els de la “Caixa gran”, es a dir, captar nous clients o nous capitals.
Però sigui quina sigui la situació econòmica de les famílies (la majoria no aniran gaire sobrades, però n’hi ha que sí), el cert és que la gent han perdut molta part de confiança amb les entitats bancàries. Després de veure com s’han nacionalitzat Catalunya Caixa o Bankia (sobre tot aquesta darrera), cada vegada hi ha més gent que retiren els seus dipòsits dels bancs.
Només així s’entén una notícia que també vaig escoltar aquesta setmana: que la venda de caixes de seguretat ha augmentat entre un 30 o 40 %.
Els baixos interessos, la desconfiança en el sector i la por de que pugui arribar un “corralito” (impossibilitat de poder retirar fons), tal com va passar a Argentina fa uns anys, fa que la gent, cada vegada més, tregui els diners dels banc i opti per tenir-los a casa en caixes de seguretat o, simplement, ben amagats, tal i com ja feien els nostres avantpassats.

I ELS MEUS DINERS? (DOCUMENTAL DE TV3 SOBRE LES PARTICIPACIONS PREFERENTS)

 

El passat diumenge TV3, dintre del programa “30 Minuts” va emetre el reportatge “I els meus diners?” que anava sobre les participacions preferents que emetien la majoria d’entitats financeres d’Espanya.

Vaig seguir amb interès el reportatge, ja que, com sabeu alguns de vosaltres, alguna vegada he parlat del tema.

Va haver alguna cosa que em va cridar l’atenció. Les participacions preferents era un producte financer de risc elevat i que, en principi, només l’hauria d’haver comprat els entesos en aquest tipus d’inversions, com per exemple els corredors de borsa o brokers, com se’ls anomena ara.

Però els empleats de banca, davant la falta de liquiditivitat d’una bona part de les entitats bancàries espanyoles, “col·locaven” participacions preferents a una bona part dels clients, preferentment (i valgui la redundància) a persones grans que, normalment, són les que tenen més estalvis i a qui, també, costa més d’entendre allò que t’estan oferint o dit d’una altra manera: què són més fàcils d’enganyar.

Un dels testimonis més clarificadors va ser el d’una mare a qui el director de la seva sucursal va dir-li que podia posar en preferents els estalvis que tenia sa filla a la llibreta del Club Súper 3. La mare així ho va fer i, admetia: “Tinc una bona part de la culpa, ja que a mi ningú em va forçar a firmar, però el director també en té la culpa, perquè no em va dir tota la veritat”. Ara, sa filla, no podrà “recuperar” els diners fins dintre de 10 anys (i això si els acaba recuperant, ja que la majoria, com per art de màgia, es convertiran en accions de l’entitat bancària i, per tant, subjectes a la fluctuació del mercat.

També es va dir que les preferents és un híbrid difícil de definir: ni són accions, ni obligacions, ni pagarés; és tot una mica, però res d’això. S’hi van voler referir com un producte financer fictici (que no existeix) i, per tant difícil de recuperar. Quan les coses anaven bé, sempre es podien vendre a un altre client i així, el petit inversor podia recuperar els diners, però quan va arribar la crisi, el “mercat secundari” que funcionava entre les diverses entitats, pràcticament va deixar d’existir.    

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va avisar diverses vegades sobre la mala praxis de les preferents. Primer, fa anys, van fer cas i l’emissió de les mateixes va caure en picat. Però quan va arribar la crisi del totxo i els bancs i caixes es van descapitalitzar, en van emetre més que mai, amb la finalitat de tornar-se a capitalitzar i, algunes d’elles, contravenint les recomanacions de la CNMV.

Al final del programa surt una llista d’entitats que no van voler ser entrevistades pel programa. Us les relaciono:

-Caixabank.

-Bankia.

-BBVA.

-Banc de Santander.

-Catalunya Caixa.

-Caixa Laietana-

-CECA (Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis)

-AEB (Associació Espanyola de la Banca)

-CNMV-

-Banc d’Espanya.

Potser perquè tenien alguna cosa que amagar?   

Ara, si voleu, podeu veure el reportatge:  http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1848/I-els-meus-diners

LA (I)RESPONSABILITAT DELS BANQUERS

Els banquers tenen molt part de responsabilitat en la crisi actual. Tanta o més que els governs (primer d’Aznar i després de Zapatero) que no van saber preveure la crisi i van estimular una economia espanyola basada amb l’especulació immobiliària i la construcció desmesurada.
Però la banca era l’aliat necessari, el que donava el crèdit sense tenir en compte que aquell període de bonança econòmica no podia durar sempre. Normalment es sobrepassava del 80 % del preu real del habitatge, el topall màxim per als préstecs hipotecaris. Per aquell temps, les vivendes augmentaven de preu cada dia que passava. Hi havia particulars que feien negoci comprant i venent pisos i els bancs donaven crèdits per a pagar la casa, el cotxe i fins i tot les vacances. Es devien de pensar que vivíem en un paradís on treballar ja no era indispensable per a viure (i viure bé)
Els responsables últims sempre són els directius. Els empleats de banca fan el que els hi manen els de “dalt”, els consells d’administració de cada una de les entitats. Aquets consells d’administració estan formats per banquers, normalment amb formació i experiència, però sobre tot de polítics amb poca, molt poca o gens experiència que en el transcurs dels anys van acabar per esdevenir banquers.
Qui no se’n recorda de Vicent Lluesma Davos, un empresari de Tortosa del sector del taxi que va arribar a ser vice-president de Caixa Tarragona pel fet de ser vice-president de la diputació de Tarragona, càrrec al que va arribar per ser regidor de CiU a l’ajuntament de Tortosa.
De “Vicents” Lluesma Davos n’hi ha hagut molts al llarg i ample de la pell de brau que és el mapa d’Espanya.
La crisi de Bankia només ha estat la gota que ha fet vessar el got de la inestabilitat financera d’aquest país (fins ara) I sense dubte ha representat l’esclat més fort del sector. Per això suposava el quart grup financer estatal. Si un dels altres tres grups (Santander, BBVA i la Caixa) també “fes aigües”, llavors si que d’una manera definitiva, es podria dir que el sector estaria “tocat i enfonsat”.  Esperem que aquest fet no es produeixi, però algú ho pot assegurar?

La dimissió del president de Bancaja, l’home del PP a l’entitat, José Luis Olivas, dóna pas al seu vice-president per “mandat estatutari” Antonio Tirado (el Vicent Lluesma de torn, però corregit i augmentat)

Tirado, va ser l’alcalde socialistade Castelló durant les dues primeres legislatures. Però aviat se’n va donar compte que a la Comunitat Valenciana, el que calia, era fer-se del PP per a poder “tocar poder”. No ho va dubtar i, aviat, a proposta d’aquest darrer partit, va ser nomenat conseller de Bancaja. L’exalcalde socialista està imputat de tres presumptes delictes, sense que això signifiqui cap inconvenient per a ocupar un càrrec de tanta responsabilitat.    
País!!

LES PARTICIPACIONS DE LA RIFA DE NADAL

No sé si us ha passat com a mi, m’imagino que sí. Si aquest any ha sortit premiada alguna de les participacions que havíeu comprat de la rifa de Nadal (o Reis), segurament us heu trobat amb la sorpresa de que us ha tocat anar a cobrar a un lloc que no era una oficina bancària.

Fins ara estàvem acostumats de que quan  ens havia tocat la rifa, acudíem a l’entitat bancària que tenia dipositat el número, independentment de l’oficina i se’ns abonava l’import del premi. Aquest any hem hagut d’anar a cobrar a una benzinera i a un bar. Evidentment relacionats amb les associacions que ens van vendre les participacions.
Fa uns anys ja es va dir que les caixes i bancs volien cobrar comissions a les entitats per fer-los aquest servei (quina novetat!) Finalment no va ser així, però pel que sembla, les entitats financeres s’ho han espolsat de sobre.
D’altres butlletes premiades li he hagut de donar a qui me les va vendre, ja que només la fan efectiva a una determinada sucursal (imagino que per on l’entitat emissora treballa) Cobrar-les  és tota una odissea.  
Si les dificultats continuen, en un futur no molt llunyà, pot ser que arribi a desaparèixer la venda de butlletes de la rifa de Nadal que fins ara era una manera que tenien les entitats, associacions, etc. I fins i tot partits polítics i sindicats, per a recaptar fons. El ciutadà, davant les dificultats pot deixar de comprar-ne, la qual cosa podria desembocar en una lenta desaparició d’una activitat molt tradicional i popular.    

TRILERS DE GUANT BLANC I CORBATA

Si vareu veure el programa de Salvados de la Sexta el passat diumenge, segur que us va pujar la bilirubina en escoltar a l’exbanquer que va entrevistar Jordi Evole. Com que suposo que els qui mireu aquest tipus de programació ja esteu suficientment informats i conscienciats sobre el tema, el que allí es va parlar, no us va venir de nou.
Però de tot jo em vaig quedar amb una paraula que va emprar per a definir els banquers: trilers. El de “guant blanc i corbata” ho he afegit jo.
Aquestes són algunes de les perles que va dir l’exbanquer sobre els seus companys de professió:
“Quan et volen vendre un producte i et diuen que és molt “interessant”, per a qui realment és interessant és per a l’entitat”.
“Si us hi fixeu, el director de l’oficina no porta més de dos anys; això ho fan per a que no s’acabi fent amic dels clients com passava abans”.
“Els directors de sucursals cobren un plus a final d’any segons els objectius assolits”.
Quan Jordi Evole li va preguntar si ens havien de creure els balanços que presenten les diferents entitats, va respondre que "no, que si valoressin els seu patrimoni immobiliari a preu de mercat d'ara, totes tindrien pèrdues". 
Segurament en va dir més, però no me’n recordo.
Va explicar també que fa uns anys estava de moda vendre productes financers que cotitzaven en divises i, concretament en iens, la moneda de Japó.
Jo conec un cas d’aquest. Un director d’una oficina bancària va aconsellar comprar a un amic aquesta mena de producte. Es veu que al principi tot va anar bé. L’economia japonesa estava forta i la rendibilitat assolida, alta. Però quan l’economia japonesa es va estancar, la rendibilitat va anar baixant i fins i tot va arribar a donar pèrdues.
Els dos protagonistes anteriors eren molt amics, fins al punt que el banquer va arribar a fer padrí d’un dels seus fills al matrimoni. Al final tot va acabar com el “rosari de l’Aurora”, ja que, segons el client, el seu amic banquer no el va avisar que vengués davant la situació.
També va explicar que tots aquells que havien comprat productes financers d’entitats intervingudes (CAM, Banc de València, etc.), ara mateix no valien res (ZERO), a l’espera de que el Banc d’Espanya fixés un canvio o bé l’entitat que finalment les acabés absorbint.
Aquest és l’esperançador panorama...