divendres, 18 d’abril del 2014

CONTROL SOBRE LA PREMSA

El passat dimarts ens descobria la revista Cafèambllet que darrere d’un gran diari hi ha una entitat financera.
Així, La Caixa estaria al darrere del Periódico y de la Vanguardia. Darrere del País està el Santander, de la Razón, el Banc de Sabadell, de l’ABC el BBVA i del Mundo Unipol  (una banca italiana de dubtosa reputació) Res es diu sobre d’altres diaris com per exemple l’Ara o el Punt Avui, potser perquè no tenen tirada nacional encara que el Periódico es ven quasi que exclusivament a Catalunya.
El portal de Internet Cafèambllet va treure per primer cop una revista en paper finançada per diversos milers de ciutadans que, així mostren el seu suport a uns periodistes que han sabut enfrontar-se amb el partits catalans com ara CDC, PSC o ICV, sobre tot per la gestió sanitària a la comarca del Maresme, però també d’una gran part de Catalunya.
En temps de la dictadura eren els poders de l’Estat qui controlaven la premsa. Hi havia, recordem-ho, la premsa groga o afí al poder i la resta estava subjecta a censura i, de vegades, fins i tot sé la segrestava sinó agradava algun dels apartats del seu contingut.
Amb l’arribada de la democràcia semblava que hi havia molta més llibertat, però ràpidament ens adonarem que els editorials prenien part per un o per un altre partit. La Vanguardia per exemple sempre ha estat al costat del poder. Durant la dictadura, que portava per nom la Vanguardia Española, es va mantenir fidel al bàndol guanyador i l’Església catòlica.
Durant aquells primers anys de la transició van sortir diverses publicacions com el País, Diario 16 i el propi Periódico de Catalunya, en canvi algunes van acabar desapareixent, com Pueblo y Arriba, el diari del Movimiento Nacional per antonomàsia.    
Ja sabeu que qui controla la informació, controla el poder. Però a la vegada, hi ha diaris que adopten una línia editorial d¡acord amb les exigències del públic. Un cas força curiós és el del País, durant molts d’anys considerat el diari oficial del PSOE. En els darrers temps ha donat un gir cap al centre dreta, ja que, segons els seus propietaris, pensen que la societat també ha evolucionat cap allà.
Personalment no crec que la societat hagi evolucionat cap al centre dreta. Que l’any 2011 guanyés el PP no vol dir que societat s’hagués fet més conservadora, sinó que es buscava una sortida a la crisi atrets pels cants de sirena de PP. En l’actualitat la societat s’ha radicalitzat. Els considerats de dreta han ocupat posicions properes a l’extrema dreta, mentre que els d’esquerres, també s’han col·locat a l’esquerra del PSOE. Però la majoria d’aquests darrers ni voten ni compren diaris i per això no se’ls té en compte.
Sobre l’Ara i el Punt Avui, es possible que no hi hagi cap gran banc al seu darrere, però si que tenen una marcada línia editorial. Per a conèixer la tendència de l’Ara només cal veure el dia que va veure la llum: 28 de novembre de 2010. Es volia fer coincidir amb el dia següent de les Autonòmiques per a donar-li la benvinguda a Mas, però la victòria de CiU va ser agredolça ja que no va obtenir la majoria que esperaven.  
El Punt Avui és la unió del diari el Punt que va néixer per a Girona i sempre ha tingut una marcada línia nacionalista i comarcalista, mentre que l’Avui va ser considerat durant molts d’anys com el diari oficial de Convergència. Però el gir nacionalista de la Vanguardia evidenciat amb la sortida de una edició en català (tal i com havia fet el Periódico anys abans), el va fer caure en picat fins que els editors del Punt van comprar la capçalera. Ara el Punt Avui té una clara tendència independentista, molt proper a l’Assemblea Nacional Catalana que és el mateix que dir que al darrere hi ha ERC.