EL MODEL VALENCIÀ

Començaré amb el titular del Periódico de dissabte: “València cau, Espanya tremola”.  Al meu parer resumeix molt bé la situació actual del país.
Però durant el cap de setmana també va caure Múrcia, una autonomia que, com València, ha estat governada pel PP des de fa aproximadament dues dècades.
Mariano Rajoy va dir l’any 2008 que si arribava a president del govern de les Espanyes, adoptaria el model  valencià.
És evident que això ho ha estat així, per dues qüestions bàsiques:
1.- En l’actualitat Espanya no està per a dilapidar diners i,
2.- Per que s’ha demostrat que el model valencià només porta al rescat econòmic.

Si a les sumes de diners que “valen” tots els esdeveniments i infraestructures que s’han fet aquests darrers anys a València (Fórmula 1, visita del Papa, Copa del Món de vela, Ciutat de les Arts i de les Ciències, Oceanogràfic, aeroport sense avions de Castelló i un gran etcètera), sé li sumen les quantitats de diners que s’han pagat en comissions il·legals a trames degudament organitzades com la Gürtel i d’altres, arribarem a la conclusió que es va estirar més el braç que la mànega sobradament. Per tant, podem parlar, sense embuts, de malversació de cabals públics per a ús exclusivament partidista.
I a sobre, un gran nombre de valencians estaven encantats de viure sot aquest règim fictici de bonança econòmica permanent i sense límits. Si el govern de la Cheneralitat necessitava diners, només calia acudir al Banc de València, la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) o Bancaja i allí, els seus directius, fidels gossets faldillers dels polítics locals, els hi donaven la quantitat sol·licitada sense cap tipus de problema. Per primera vegada València estava a l’alçada de Catalunya i hi podia rivalitzar en molts d’aspectes: jo més que tu...

 
Aquest model de cultura és (recordem-ho) la cultura del totxo que va ser la que va imperar per les Espanyes durant molts d’anys i que promovia sense límits ni condicions, a més a més, els camps de golf i les macrourbanitzacions, fet que portava a reclamar constantment l’aigua de l’Ebre. La connivència dels promotors d’aquesta cultura amb el cap de l’estat de l’època (el funest José Maria Aznar), va fer que es redactés un pla hidrològic a mida amb el consegüent rebuig per part de la societat de les Terres de l’Ebre i d’altres indrets d’Espanya. De no ser així, com és possible fer una manifestació a Madrid que va aplegar als voltants d’un milió de persones?  
Però s’arriba un dia que el ciutadà, de sobte es desperta d’aquell somni daurat i se’n adona que els seus polítics han hipotecat la seva comunitat que tan estimen i que a la caixa no hi ha un duro.
Per tan, han de demanar el rescat al germà gran, aquell a qui lloen en el seu himne (per ofrenar noves glòries a Espanya);  i el germà gran se’n adona que glòries més aviat poques i que la política del totxo ha construït castells de naips que s’estan caient un rere l’altre sense remissió.
És només el començament de l’efecte dominó: primer València, després Múrcia... Quina serà la següent: Canàries, Catalunya?
Acabem amb aquest malson d’una vegada per totes i demanem un rescat global que inclogui bancs, estat central, comunitats autònomes, ajuntaments i tot allò que calgui i, a partir d’aquí que es prenguin les mesures necessàries: presó per als culpables, liquidació de tots aquells organismes innecessaris i artificials i supressió d’aquells càrrecs de confiança que han viscut de la sopa boba a l’ombra del polític de torn només per riure-li les gràcies.