Però de tot jo em vaig quedar amb una paraula que va emprar per a definir els banquers: trilers. El de “guant blanc i corbata” ho he afegit jo.
Aquestes són algunes de les perles que va dir l’exbanquer sobre els seus companys de professió:
“Quan et volen vendre un producte i et diuen que és molt “interessant”, per a qui realment és interessant és per a l’entitat”.
“Si us hi fixeu, el director de l’oficina no porta més de dos anys; això ho fan per a que no s’acabi fent amic dels clients com passava abans”.
“Els directors de sucursals cobren un plus a final d’any segons els objectius assolits”.
Quan Jordi Evole li va preguntar si ens havien de creure els balanços que presenten les diferents entitats, va respondre que "no, que si valoressin els seu patrimoni immobiliari a preu de mercat d'ara, totes tindrien pèrdues".
Segurament en va dir més, però no me’n recordo.
Va explicar també que fa uns anys estava de moda vendre productes financers que cotitzaven en divises i, concretament en iens, la moneda de Japó.
Jo conec un cas d’aquest. Un director d’una oficina bancària va aconsellar comprar a un amic aquesta mena de producte. Es veu que al principi tot va anar bé. L’economia japonesa estava forta i la rendibilitat assolida, alta. Però quan l’economia japonesa es va estancar, la rendibilitat va anar baixant i fins i tot va arribar a donar pèrdues.
Els dos protagonistes anteriors eren molt amics, fins al punt que el banquer va arribar a fer padrí d’un dels seus fills al matrimoni. Al final tot va acabar com el “rosari de l’Aurora”, ja que, segons el client, el seu amic banquer no el va avisar que vengués davant la situació.
També va explicar que tots aquells que havien comprat productes financers d’entitats intervingudes (CAM, Banc de València, etc.), ara mateix no valien res (ZERO), a l’espera de que el Banc d’Espanya fixés un canvio o bé l’entitat que finalment les acabés absorbint.
Aquest és l’esperançador panorama...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada