LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.

L’AMBIVALÈNCIA DE CIU

Els comentaris (oficials, ja que els van fer des de els seus càrrecs públics) que van fer ahir el president Arturo Mas i el seu qüestionat conseller d’Interior sobre l’aniversari del 10-J, em van semblar del tot hipòcrites.

Cóm es por dir que l’esperit del 10-J està més vigent que mai? Com deia ahir mateix, les eleccions de novembre les va guanyar CiU amb claredat i això li va donar el govern català. Però CiU podria haver triat un altre soci de govern que no fos el PP, però va decidir que fossin els qui amb, els seus actes, van provocar la gran manifestació sobiranista de Barcelona d’ara fa un any. Aquells que van recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional i que van donar peu a les retallades que va patir.

Evidentment CiU pot dir que el tema del nou Estatut ja està superat, però només en 2 anys? Perquè (recordem-ho) el PSC, però també CiU eren els partits que li van donar suport. Els primers perquè amb Pasqual Maragall van ser-ne els grans impulsors i els segons perquè Arturo Mas va anar a Madrid a pactar amb Zapatero la “primera” retallada.

Si en aquests moments la ciutadania de Catalunya fos tan “independentista” com sembla que diuen les enquestes, caldria fer un nou replantejament i preguntar-nos on volem anar. I si queda superat l’Estatut i s’ha de redactar una constitució catalana o cal buscar l’encaix de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol amb molt més autogovern que el que ens dóna l’Estatut retallat.

Difícil dilema. A mi em semblarà sempre un carreró sense sortida. Si Espanya per dues vegades (primer Zapatero y després del TC) van retallar l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya en sessió solemne aquell 30 de setembre de 2005, com podem pensar que ens donaran la Catalunya.

És evident que una cosa són els sentiments i l’altra molt diferent la realitat del dia a dia. Com es diu vulgarment CiU predica el que no creu. Per una part fomenta l’independentisme, del que, qui va ser-ne el seu màxim líder Jordi Pujol se’n ha fet “abanderat” i per l’altra pacta amb el PP, el partit més nacionalista espanyol que existeix (el PSOE també ho és, ja ho sé) per a seguir governant Catalunya i, a partir de l’any que ve, segurament, per ajudar a governar Espanya.

Per a finalitzar vull recordar que només fa uns mesos, l’actual president Arturo Mas va acusar els partits de l’oposició de voler-lo derrocar. En aquell moment penso que, perfectament, hauria pogut buscar el suport d’ERC, un partit ideològicament parlant molt proper a CiU i més ara que el principal partit que integra la federació és més independentista que mai. Però Mas no ho va voler així i va arraconar ERC fent-li pagar els 7 anys que va recolzar els presidents socialistes arraconant Mas a cap de l’oposició.

Perquè això és així, no ho dubteu.  

HA PASSAT UN ANY DES DEL 10-J

L’any passat, tal dia com avui, Barcelona s’omplia de manifestants sota un lema: “Som una nació; nosaltres decidim”. Una malaltia em va impedir estar present, però en ànima segur que hi vaig ser. També puc dir que hi era representat per mon cosí Miquel Martí, per exemple. D’ell són les fotografies que il·lustren el comentari d’avui.

Com deia, ha passat un any, i què? Som més nació que l’any passat? I la segona pregunta encara és més important, em decidit?

Evidentment ni som una nació ni ara per ara podem dir quan ho serem si és que alguna vegada podrem gaudir del grau de sobirania necessari per a considerar-nos així. Ja sabeu que jo sóc independentista a la meva manera. Una vegada i una altra he dit que Catalunya hauria de ser un estat sobirà (independent si voleu) dintre d’una Europa unida políticament i no la paròdia que fem a diari de la unitat del nostre continent.

Hem decidit? Sí, els catalans i les catalanes varem poder escollir qui ens havia de governar en els propers 4 anys el passat novembre. Però tret d’això res de res. Majoritàriament els ciutadans de Catalunya van confiar amb Arturo Mas i la seva gent per a ser governants. Ara, quan el nou govern de CiU ja porta al capdavant del nostre país més de 6 mesos, podríem afirmar sense por en equivocar-nos que “han traït l’esperit del 10-J”. No em val cap excusa. CiU ha pactat els pressupostos amb el PP i diuen la majoria dels experts que el pacte es pot considerar el “segon pacte del Magèstic”.

Però no només ha pactat amb el PP els pressupostos de 2011, sinó també per a governar i repartir-se el pastís de diputacions, consells comarcals i pobles al llarg i ample del nostre principat. Pocs han estat els llocs on CiU ha acabat pactant amb el PSC (la Ràpita entre aquests pocs) o ERC (Roquetes per exemple) En canvi han pactat la diputació de Barcelona o el consell Comarcal del Montsià.

Algú pensa que tenint CiU com a soci “preferent” decidirà. És a dir, escolliran que és el que volen ser? Bé, si volen seguir de la ma amb Espanya, sí, evidentment, però si algú es pensa que ara CiU reobrirà el debat sobiranista, està equivocat. Ara per ara no interessa aquest tema. Potser l’any passat tampoc, ja que la sortida de la crisi, amb tot el que comporta hauria de ser l’objectiu principal dels nostre governants.

A mig termini tampoc pareix que es pugui tornar a parlar d’una Catalunya independent, ja que les perspectives que hi ha sobre l’arribada d’un govern del PP a Espanya, no milloraran la situació actual.

CiU, una vegada més ha pactat amb aquells que van porat l’Estatut al TC. Que s’oposen a la immersió lingüística i que demanen el mateix tracte del castellà i català a l’ensenyament de Catalunya. I dic una vegada més perquè durant els darrers anys del segle passat i els primers d’aquest, un pacte similar (el del Magèstic, us en recordeu?) ja va existir. Llavors els uns (el PP) van elaborar el PHN i els altes (CiU) hi donaven suport per a seguir escalfant la cadira.

 

UNA FANTASIA

Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.

Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.

Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)

Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.

I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?

Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.

Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.

FOTOS DE TORTOSA FETES AMB EL MÒBIL

Aquesta setmana he estat amb la meva família un parell de tardes a Tortosa per motius estrictament personals. D'aquestes dues estades ha sortit aquest petit reportatge.

 Detall de la font del parc Teodor González

 Passeig central del parc Teodor González

 Cartell de la XVI festa del Renaixement

 La Catedral (I)

 La Catedral (II)

 La Casa de les Aigües

 Rajola antiga a la Casa de les Aigües

 La Casa de les Aigües. Al fons, la Catedral

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (I)

 Carreró del casc antic. Al fons, les muralles

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (II)

 Jardins del Príncep (I)

 Jardins del Príncep (II)

 Jardins del Príncep (III)

 Simbologia franquista

 Petit jardí prop de l'antic escorxador

 Palau Oliver de Boteller

 Carrer del casc antic

 Escales del pont de l'Estat

 Església del Roser i Pont de l'Estat (I)

 Façana fluvial amb l'Ebre

 El Roser i el pont reflectits al riu

 El mercat, porta Oest

 El mercat, porta Est

 L'antic mercat del peix, ara el restaurant Viena

 La porta Est del mercat per la nit

 Vista nocturna de la façana fluvial (I)

 Vista nocturna de la façana fluvial (II)

 El Roser i el Pont de l'Estat (II)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (I)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (II)

Vista nocturna del pot de l'Estat sobre l'Ebre

PARLEM D’IMPOSTOS

Serà que estem al final d’un cicle electoral i la proximitat de les eleccions generals és imminent o serà que l’actual conjuntura econòmica de crisi general, així ho recomanaria. Encara que com sempre passa, hi ha defensors i detractors. Igual en el terreny econòmic com en el polític, entrellaçats moltes vegades.

Rubalcaba que demà serà proclamat candidat socialista per a les properes generals (que encara no sé sap quan es faran, m’imagino que per a quan el PSOE cregui que la patacada sigui menys grossa) diu que s’han de pujar els impostos als més rics. En canvi Zapatero diu que de moment no s’apujaran y que una cosa és el que diu el candidat “de facto” i l’altra el que decideix el govern. Però la dita castellana diu “Cuando el río suena… Agua lleva”. Per tant, penso, estem davant d’una immediata pujada d’impostos, ja sigui per a la propera tardor o, a molt estirar, per a la primavera de l’any vinent.

I si amb tot això no en teníem prou, abans d’ahir, va sortir el ministre de Foment José Blanco (més conegut com Pepiño als cercles socialistes) i diu que l’AVE és deficitari i que per a poder seguir-lo mantenint, hauria que apujar els impostos que graven els carburants entre 3 i 5 cèntims per litre. No sé exactament que deu de pensar l’economista Germà Bel, però alguna cosa així com “A buenas horas mangas verdes…”. I ja no perquè s’apugin o no els impostos, sinó perquè s’han construït quilòmetres i quilòmetres de vies per a l’AVE i en bona part estan infrautilitzades i, per tant, no és que siguin deficitàries (que entraria dintre d’allò que es considera normal), sinó que són ruïnoses i que reclamen una dràstica solució. I si aquesta significar tancar traçats, que es tanquin i que es torni al tren convencional, més lent però menys deficitari perquè tenen més usuaris.

Pel que a mi respecta trobo totalment injust que s’hagin d’incrementar el preu dels carburants. Ara mateix ja estem pagant el cèntim sanitari per ajudar a sufragar, també, el dèficit que la sanitat pública.

La culpa que l’AVE sigui deficitari no la tenen els ciutadans, ni els usuaris ni aquells que no l’usaran mai. A mi no em val, en aquest cas, el principi de solidaritat ni res d’això. El fàcil és incrementar el preu del producte de més consum (i que ja està carregat d’impostos) per a salvar els grans comptes de l’estat a costa de tots els usuaris que som la majoria dels ciutadans, molts dels quals no usaran mai l’AVE i segurament que alguns no saben en exactitud que és. Jo només hi he anat un cop, des del l’estació del Camp de Tarragona i l’estació de “las Delicias” de Saragossa. I a més, per la “merda” (perdó) de combinacions que tenim amb els trens, digueu-me si és just que els ciutadans del nostre territori (i d’altres molts) tinguin que pagar per eixugar el dèficit de l’alta velocitat?

El més just seria que s’incrementés l’IRPF per als que guanyen més. I els que més guanyen no tenen perquè ser, precisament, els més rics (per aquest també es podria pensar en tornar a instaurar l’impost sobre el patrimoni) Com diu la meva dona, als temps actuals de crisi, hi ha qui viu molt bé! És evident que hi ha persones que per la seva activitat guanyen més en un any que el que guanyarem el 99 % dels ciutadans en tota la vida: esportistes d’elit, sobre tot futbolistes, però també tenistes, corredors de F-1, golfistes, etc., estrelles mediàtiques de la televisió, alguns artistes i, sobre tot, els banquers als qui pareix que la crisi no vagi amb ells…

Demanar a tota aquesta gent un esforç per a sortir de la crisi no hauria de significar cap daltabaix per a ningú, és més, ja hauria de sortir d’ells mateixos de fer un esforç extra.   

AL·LUCINANT

Encara no me’n puc avenir! Ahir la meva dona em va contar una cosa que em va deixar tant, tant, al·lucinat, que no puc deixar-vos-la de contar.

La protagonista és una dona força coneguda, per això empraré un nom fictici encara que sereu molts qui, segurament,  sabreu de qui os parlo. L’anomenaré Maria, el nom més comú de dona.

A Maria sé l’ha relacionat sempre amb les protectores d’animals i sovint ha estat blanc de les crítiques (i alguna acció) dels aficionats a la festa dels bous. Parlar d’ella és sinònim de “defensa dels animals”.

A les passades eleccions, el seu fill Josep (també nom fictici) es va presentar per Plataforma per Catalunya, la qual cosa ja va donar que parlar entre qui els coneixíem. Fins i tot varem pensar que sa mare reprovaria la seva actitud. Res més lluny.

Ahir, casualment la meva dona va trobar a Maria i es va aturar a parlar una estona amb ella. Per a sorpresa d’ella (de la meva dona) va ser quan la Maria va qualificar els immigrants de “xusma”. Segons Maria els immigrants “acaparen” els serveis socio-sanitaris i s’emporten la majoria dels ajuts. Jo li vaig preguntar a la meva dona si considerava a tots els immigrants iguals o n’hi havia de “primera” i de “tercera” directament.

Però realment el fet és increïble. Cóm una persona que estima tant els animals i què s’ha barallat moltes vegades per defensar-ne els seus drets, pugui considerar “xusma” a determinats “ser humans”. D’això se’n dura i planament racisme!

Per a mi que anteposo els drets humans abans de qualsevol d’altre. No envà sóc soci d’Amnistia Internacional des de fa més de 10 anys, d’ACNUR (l’organització de Nacions Unides per als refugiats) des de fa 4 o 5 i finalment de la Creu Roja des d’en fa un parell...   

Ho torno a repetir i perdoneu: “AL·LUCINANT”.  

ELS LOBBIES DE PRESSIÓ

Sovint es parla dels lobbies de pressió existents arreu del món. La banca, els sindicats, les patronals empresarials formarien part d’aquest lobbies que intenten incidir en la mesura que els és possible en política de qualsevol país desenvolupat o allò on hi hagin interessos econòmics. Sempre s’ha dit que un dels lobbies més potents és la comunitat jueva dels Estats Units.  El jueus, com sempre han fet al llarg de la història (per això ha estat un poble tradicionalment perseguit) controlen bona part del món financer i tenen interessos econòmics arreu del món i per això l’estar nord-americà ha donat suport quasi que incondicional a l’estat d’Israel.

Un altre lobby de pressió seria el “Club Bilderberg” on hi són presents una sèrie de personalitats (fins i tot de la reialesa)i alts càrrecs i que es reuneixen periòdicament a diferents llocs per a tractar sobre temes d’actualitat i mirar de trobar-hi solucions.  També es diu que treuen i posen governants.

Però també es pot parlar de lobbies en forma despectiva. És quan un grup més o menys majoritari intenta influir en la societat per a fer prevaldre els seus interesso. Aquest darrers dies han estat notícia al menys dos d’aquests altres grups.

No sé si vareu veure diumenge passat el documental que sobre els bous es va emetre al programa “30 minuts” que va emetre TV3. El documental va donar veu tant a defensors com als detractors del que és (segurament) la festa més característica i tradicional del bous, amb les 4 modalitats que hi ha: correbous (o bous de plaça o carrer, capllaçat, embolat i les retallades de vaquetes) Des del meu punt de vista algunes més tradicionals que d’altres.  

Sempre he dit que a mi no m’agraden. Hi ha anys que no tant sols m’he apropat a la plaça d’Amposta durant la festa major. Ni tant sols per anar a berenar als xiringuitos que hi ha. De totes les modalitats són els bous de plaça la modalitat en la que menys es maltracta a l’animal i la que més “tolero”. En canvi, el bou embolat, diguin el que diguin els emboladors i aficionats, l’animal forçosament ha de patir. Al documental emès per TV3, un veterinari que hi va intervenir, així ho afirmava.

Però de totes les intervencions, la que més em va agradar, va ser la d’un ciutadà de Masdenverge. Aquest va ser qui, directament, va tractar a les penyes taurines de “lobby de pressió”. I és cert, la influència que tenen davant dels ajuntaments i dels propis partits polítics és gran. És difícil trobar un partit que davant d’unes eleccions municipals no tingui una reunió amb els representants de les penyes per mirar de solucionar els problemes que puguin tenir i fer seves les principals reivindicacions. Fins i tot un partit “anti-taurí” com és ERC aprova sense pestanyejar la memòria d’activitats taurines elaborada per l’Ajuntament d’Amposta.   

Un altre lobby és l’associació d’empresaris dels sector del reciclatge. Davant de la reforma de la normativa que s’està a punt de fer i que preveu, entre altres coses, reutilitzar els envasos de vidre (de fet cap novetat ja que fa unes dècades era una pràctica força comuna) Davant d’una hipotètica reducció de material reciclable (i per tant, de descens d’ingressos), els empresaris del sector s’oposen al canvi normatiu, encara que això els costi enfrontar-se a les organitzacions ecologistes.       

OPERACIONS INTRACOMUNITÀRIES. ATENCIÓ: NOVA ESTAFA!

Si ets empresari aquest advertiment et pot interessar. Si t’arriba una carta en aparença oficial amb un anagrama molt paregut al que usa la Unió Europea, es a dir, una corona d’estrelles i al seu interior unes sigles, en aquest cas “EUR”, no “UE” (d’Unió Europea), l’adreça del remitent de Brussel·les (la capital comunitària), això si, el text en castellà, fes atenció, és una estafa. A l’interior del sobre (que no he vist) hi ha dues fulles. A la primera d’elles hi posava el nom a qui anava dirigida (a la que jo he vist d’una societat limitada), amb l’adreça completa (i mira que era difícil, ja que era un dissemina), l’activitat que està fent, l’epígraf de l’IAE al que es va donar d’alta, etc. I a la segona fulla és com una carta de pagament on sé l’indicava que havia de fer efectius uns dos-cents i pico d’euros, suposadament en concepte d’impostos per haver fet operacions intracomunitàries. La qual cosa, segurament, no és veritat, com passava en el cas del que he estat testimoni.

Després de llegir-ho i rellegir-ho, al donar la volta a la segona fulla (on s’indicava el pagament a realitzar), hi havia la lletra petita. Un dels punts t’indicava en concepte de què havies de realitzar el pagament. Després de pagar la quantitat indicada, suposadament, t’incloïen a una pàgina web com a potencial client d’aquells que busquen algú que faci la teva activitat.

Evidentment les teves dades han estrat extretes d’algun organisme oficial. Millor dit, algú les ha facilitat a canvi de diners.  

Cada vegada aquests enganys són més sofisticats. Abans fent-se passar per un organisme oficial (Hisenda, la policia, la Guardia Civil, etc) i en l’excusa de buscar anunciants per a una suposada revista (se’n editaven uns pocs exemplars que eren els que mostraven als empresaris), et demanaven diners per a incloure la teva publicitat al següent número que, normalment, no el veies mai.

La picaresca arribava a tal punt que els que anaven en nom d’Hisenda t’asseguraven que, mentre pagaries l’anunci, no tindries mai cap inspecció. Però una vegada, un dels empresaris enganyats, al cap de poc que va pagar pel suposat anunci, va rebre una citació de la Inspecció d’Hisenda. Va ser llavors quan va denunciar els fets.

Per tant, davant del dubte, és aconsellable acudir a sol·licitar informació a un organisme oficial que us pugui assessorar en aquest tipus de coses.     

A PROPÒSIT DE LA SGAE

Llegia ahir al diari de membres de la junta directiva de la SGAE, com Caco Senante o Victor Manuel, recolzaven la labor de Teddy Bautista al front de la societat i proclamaven la seva innocència.

És el que sempre passa quan es produeixen fets similar. Recordem el més sonat a Catalunya, el cas Palau o el de Fòrum Filatèlic i AFINSA. Els implicat sempre parlen  de muntatge, de “caça de bruixes”, etc. i mai accepten que han comès frau continuat.

Com és obvi a casa varem parlar del tema, ja que la meva dona també treballa a la mateixa “casa” que jo. I coneix, fins i tot millor que jo, com funcionen aquestes coses.

Em digué que abans de qualsevol actuació que es produeixi d’aquest tipus, el jutge s’ho mira molt abans de permetre l’entrada de la força pública. Si no hi ha alguna cosa més que “indicis”, el jutge no permetrà mai l’entrada de la policia a un domicili particular o d’una empresa tal i com ha passat en el cas de les SGAE.

És evident que aquest cas no ha deixat indiferents a ningú. La societat dels autors i editors s’ha creat en els darrers anys una animadversió generalitzada. S’han fer públics com els casos de voler cobrar drets d’autor per la representació d’una obra de teatre clàssic a una escola, per un recital benèfic o per posar la ràdio a una perruqueria.

Davant d’això l’opinió pública ha criticat de manera oberta i reiterada la gestió de Teddy Bautista i dels seus coreligionaris. I no només l’opinió pública, sinó la una bona part dels seus associats que demanen la dimissió en bloc de la junt directiva. Una junta directiva que avui, en conèixer l’auto del jutge que porta el cas s’ha pres unes hores per estudiar-lo i ha suspès la roda de premsa que tenia convocada per aquest matí.

Tot això porta a afirmar a mon fill Albert que a partir d’ara ja no tindrà por en cantar a la dutxa i que li vagi algú de la SGAE a reclamar-li que pagui la taxa pels drets d’autor.  

DEL COLL DE LILLA AL COLL DE LA TEIXETA

Aquest passat cap de setmana el coll de la Teixeta ha estat protagonista als telenotícies per la mort de dos motoristes. Aquest matí he pogut veure les imatges per TV3 i he vist dues motos pel terra mentre la veu en off explicava que no se sabia com s’havia produït l’accident, però que aquella zona, pels revolts que hi ha, és un lloc “molt freqüentat pels motoristes”. Què vol dir això exactament? Què hi fan allí els motoristes, turisme?

Devia de ser l’any 2001 quan mon fill Albert que tenia uns 10 començava a jugar a hoquei patins. Aquell diumenge l’Amposta va anar a jugar un partit amistós a Montblanc, al pavelló del Casal, construït gràcies a la intervenció de Josep Gomis que va ser durant molts d’anys president de la Diputació de Tarragona i fill del poble.

En acabar el partit retornarem cap a casa pel mateix lloc on havíem pujat.  Al passar pel coll de Lilla, un nombrós grup de motoristes impecablement vestits per anar amb moto, feien carreres com si aquella carretera es tractés d’un circuit.

Una mica més avall ens van aturar els Mossos d’Esquadra de Transit (devia de fer poc que havien assumit les competències en la matèria) Després d’estar aturats una estona sense que ningú ens digués res, es va apropar un mossos i ens van dir que “no estaven segurs de que hagués estat el nostre el vehicle infractor i que si m’arribava la notificació de la multa hi presentés al·legacions”.  Segons sembla havia pogut passar per un punt on hi havia una limitació de velocitat a més velocitat de la permesa.

La notificació em va arribar i, tal com em va recomanar l’agent, hi vaig presentar al·legacions fent-hi constar que en cap moment havia posat en perill la vida de la meva família si en lloc d’anar a 70 km/h tal i com indicava el senyal havia passat a 90. En canvi, una mica més amunt, al coll de Lilla si que havíem patit risc d’accident per la conducció temerària dels motociclistes. No vaig rebre mai cap tipus de resposta ni tampoc vaig d’haver de pagar la multa.

No sé (ni sabre mai) si finalment els Mossos van dissuadir els motociclistes d’aquelles pràctiques temeràries. Però el més normal és que quan algú se sent assetjat canviï de lloc.

No sé si és això el que està passant o no al coll de la Teixeta, però no m’estranyaria gaire.

I és que tot el nombre d’accidents que pateixen els motociclistes (percentualment molts més que els ocupants dels cotxes) no volen aprendre dels seus errors i les seves imprudències. I així els va.  

BALANÇ DE 8 ANYS

Després de les darreres eleccions municipals vaig deixar de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, el meu poble adoptiu. Vagi per davant que mai m’he considerat un privilegiat, en contra del que pensen una bona part de la ciutadania.

Vaig arribar a la política activa (des de ben jove ja en tenia inquietuds) després d’uns anys de lluita antitransvasament de l’Ebre. L’equip de govern del meu poble no s’havia caracteritzat precisament per defensar el riu, ja que seguien sense vacil·lar  la línia marcada pel govern de la Generalitat de l’època amb Pujol al capdavant. Per tant, hom pensava en aquells moments “canviar el món” des de l’ajuntament del meu poble, sempre què, evidentment, entrés com a regidor i aconseguíssim el govern municipal.

Però a l’hora de la veritat, CiU, malgrat que el seu recolzament al Pla Hidrològic Nacional (o PHN) li va passar factura (va perdre uns 700 vots), va tornar a assolir la majoria absoluta. La meva il·lusió de poder fer les coses diferents de com s’havien fet en el darrers anys, de sobte, es van truncar.

No obstant això, la meva primera legislatura com a regidor va estar marcada, sobre tot, per l’esperança que, des de l’oposició, poder incidir en les polítiques municipals. Encara que només fos en petits detalls com, per exemple, millorar la circulació o la neteja dels espais públics. La manera de fer-ho era presentar mocions  que jo mateix preparava i defensava als plens. L’equip de govern, gentilment, solia aprovar-nos la majoria de les mocions, però a l’hora de la veritat tot quedava en “paper mullat”, ja que a la pràctica quasi que mai feien el que havien aprovat.

La retirada de qui havia estat alcalde els darrers 20 anys va obrir noves perspectives a que, finalment, hagués un canvi de govern. La campanya electoral la varem encarar amb renovades esperances, pensant en la possibilitat de governar. No ens enganyem, quan un polític es presenta a unes eleccions la seva aspiració és governar, encara que sigui formant part d’un govern de coalició amb altres partits polítics. Tampoc va ser possible aquest cop.

A partir de llavors, ho confesso, la meva activitat política respecte a la preparació i presentació de mocions va baixar considerablement. La meva il·lusió també. Durant aquesta segona legislatura, les mocions que, malgrat tot, presentava el nostre grup, majoritàriament van ser rebutjades. Com s’observarà la tàctica del nou equip de govern va sofrir un canvi dràstic: d’aprovar-les i no aplicar-les a rebutjar-les directament. Al menys així no calia estar pendents sobre si les acabaven complint o no.

Des del govern és promouen equipaments, infraestructures i projectes de tota mena. Es poden programar activitats culturals, recreatives , esportives, de lleure... En canvi des de l’oposició no es pot fer res de tot això. Com a molt et mantenen informat de com s’estan executant el projectes. I de vegades ni això. 

Durant la primera legislatura, de casualitat, em vaig assabentar que una petita plaça adjunta a la plaça de la Pau tenia la condició de “sòl per a equipaments”. A la pràctica res ho feia pensar ja que era una plaça verda amb un parc infantil, una font i diversos arbres. Fins i tot hi va haver un quiosc de gelats i refrescs. Vaig presentar una moció per a canviar-li l’ús i que es convertís, definitivament, en zona verda. Aquesta vegada si que es fa fer. Segurament és de la cosa per la que em sento més satisfet. Però mai s’hi ficarà una placa recordant que, un dia, jo vaig ser-ne el promotor.

Com es pot veure un bagatge molt pobre després de formar part durant 8 anys de la màxima institució municipal.

Ser regidor és una de les coses més boniques que li poden passar a una persona amb inquietuds polítiques però, reitero, no és el mateix està al govern que a l’oposició i encara més si formant part de l’oposició, els membres del govern municipal t’ignoren com ho han fet sovint una bona part dels regidors de CiU del nostre poble. Incloent-hi el propi alcalde. 

APROPAT A LA NOVA ZONA COMERCIAL D’AMPOSTA APROFITANT QUE ESTAN DE REBAIXES

Ahir van començar les rebaixes d’estiu a Catalunya. Unes rebaixes que duraran fins al 31 d’agost.

Des de fa aproximadament ½ any, es va obrir a Amposta el nou centre comercial al costat mateix del cementiri: “Futuro Ciudad Amposta”.

La diversitat de tendes que hi ha (roba, calçat, complements, telefonia, etc) el converteixen en un lloc ideal per a fer-hi les teves compres.

És una crida no només als ciutadans d’Amposta sinó als de la resta de les Terres de l’Ebre.

En campanya electoral, l’ajuntament ampostí va iniciar una campanya de foment del comerç de la ciutat amb diverses rutes, senyalitzades amb u n cercle on es parla del nostre comerç com el “millor de les Terres de l’Ebre” i 3 patxetes negres que inviten al client potencial a seguir-les fins la zona de comerços. 

Personalment no crec que serveixin de molt, però si els responsables de la campanya han cregut convenient que per a potenciar el comerç així ho havien de fer, no seré jo qui ho critiqui.

Però si alguna zona comercial de la ciutat s’ha de potenciar de manera específica, aquesta és “Futuro Ciudad Amposta”. Cal anar-hi i de segur que trobareu allò que anàveu buscant.

Què no es digui que des del PSC només fem campanyes negatives en contra d’aquesta zona comercial.

“Apa, anem-hi tots!” (Ho proposo com a lema i em comprometo a no cobrar drets d'autor)

RAJOY, UN POLÍTIC MEDIOCRE

És una evidencia que el cap de l’oposició i líder del PP no aixeca el vol i si en les darreres enquestes té millor valoració que Zapatero, és més per demèrits d’aquest que no per la trajectòria de l’altre.

Recordem com va arribar a la direcció nacional del seu partit. Va ser Aznar i ningú més que ell, qui el va escollir com el seu successor  després de descartar (ves a saber el perquè) a d’altres “candidats” com Zaplana o Rato, segurament d’un perfil polític més alt.

En la trajectòria política de Rajoy, hi ha casos com la gestió del “Prestige”, el petroler que va encallar davant les costes de Galícia quan n’era el vicepresident del govern espanyol  i que va deixar escapar al mar milers de tones de petroli amb el conseqüent desastre ecològic que van patir les costes gallegues. Rayoy va negar llavors que es tractés d’una “marea negra” i segons paraules textuals, va dir que “eren com unes galetes de petroli”. 

Sent candidat pel PP, va perdre dues vegades davant de Rodríguez Zapatero i, com a president del partit, no ha sabut gestionar mai els casos de corrupció que hi ha hagut al seu partit: Gürtel (estès per mitja Espanya, però sobre tot al País Valencià), Palma Arena (Mallorca), Brugal (Alacant), etc. Ha tingut que claudicar sempre davant dels barons del seu partit que, a l’hora de la veritat l’han fet quedar més d’una vegada com un autèntic babau. Una de les més crítiques ha estat la lideressa de Madrid, es a dir, Dña. Esperanza Aguirre que, fins i tot, alguna vegada ha insinuat de presentar-se per arrabassar-li la presidència nacional. Més recentment tampoc va saber gestionar la crisi Asturiana amb l’escissió de l’ala més propera a Álvarez Cascos.

El darrer episodi es va acabar ahir mateix amb el debat de l’anomenat “estat de la nació”. Segons les valoracions fetes pels ciutadans i experts que van seguir el debat durant els tres dies, Zapatero va tornar a “passar la ma per la cara” al líder de l’oposició. És força significatiu el resum que fa el Periódico de Catalunya d’ahir: en els 7 debats on s’han enfrontat de forma directa els dos polítics, sempre ha sortit guanyador l’actual president del govern. Ni aquests darrers anys, amb una crisi latent, amb unes dures mesures aplicades pel govern (rebaixa de sous, pujada d’IVA, retard en l’edat de jubilació, etc.) ha estat capaç Rajoy de sortir-ne airós en els cara a cara amb Zapatero.

I si a tot això li afegim que parla malament, que s’ha d’escriure els discursos (o li han d’escriure), que no entén la seva pròpia lletra (o al menys això diu), etc. Davant de qui estem? Evidentment i com ja he posat al títol, davant d’un polític mediocre. I aquest polític, que a sobre va advertir que si ell governa aplicarà “mesures de veritat”, l’any que ve pot convertir-se en president del govern espanyol.

Mediteu sobre el tema.