dilluns, 11 de juliol del 2011

L’AMBIVALÈNCIA DE CIU


Els comentaris (oficials, ja que els van fer des de els seus càrrecs públics) que van fer ahir el president Arturo Mas i el seu qüestionat conseller d’Interior sobre l’aniversari del 10-J, em van semblar del tot hipòcrites.
Cóm es por dir que l’esperit del 10-J està més vigent que mai? Com deia ahir mateix, les eleccions de novembre les va guanyar CiU amb claredat i això li va donar el govern català. Però CiU podria haver triat un altre soci de govern que no fos el PP, però va decidir que fossin els qui amb, els seus actes, van provocar la gran manifestació sobiranista de Barcelona d’ara fa un any. Aquells que van recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional i que van donar peu a les retallades que va patir.
Evidentment CiU pot dir que el tema del nou Estatut ja està superat, però només en 2 anys? Perquè (recordem-ho) el PSC, però també CiU eren els partits que li van donar suport. Els primers perquè amb Pasqual Maragall van ser-ne els grans impulsors i els segons perquè Arturo Mas va anar a Madrid a pactar amb Zapatero la “primera” retallada.
Si en aquests moments la ciutadania de Catalunya fos tan “independentista” com sembla que diuen les enquestes, caldria fer un nou replantejament i preguntar-nos on volem anar. I si queda superat l’Estatut i s’ha de redactar una constitució catalana o cal buscar l’encaix de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol amb molt més autogovern que el que ens dóna l’Estatut retallat.
Difícil dilema. A mi em semblarà sempre un carreró sense sortida. Si Espanya per dues vegades (primer Zapatero y després del TC) van retallar l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya en sessió solemne aquell 30 de setembre de 2005, com podem pensar que ens donaran la Catalunya.
És evident que una cosa són els sentiments i l’altra molt diferent la realitat del dia a dia. Com es diu vulgarment CiU predica el que no creu. Per una part fomenta l’independentisme, del que, qui va ser-ne el seu màxim líder Jordi Pujol se’n ha fet “abanderat” i per l’altra pacta amb el PP, el partit més nacionalista espanyol que existeix (el PSOE també ho és, ja ho sé) per a seguir governant Catalunya i, a partir de l’any que ve, segurament, per ajudar a governar Espanya.
Per a finalitzar vull recordar que només fa uns mesos, l’actual president Arturo Mas va acusar els partits de l’oposició de voler-lo derrocar. En aquell moment penso que, perfectament, hauria pogut buscar el suport d’ERC, un partit ideològicament parlant molt proper a CiU i més ara que el principal partit que integra la federació és més independentista que mai. Però Mas no ho va voler així i va arraconar ERC fent-li pagar els 7 anys que va recolzar els presidents socialistes arraconant Mas a cap de l’oposició.
Perquè això és així, no ho dubteu.