PETIT INCENDI A LA ZONA DE MIANES

Mianes és una masada que dóna nom a una partida entre Amposta Santa Bàrbara i Vinallop. Antigament hi havia un abaixador que no disposava de llum elèctrica i l'andana s'il·luminava gràcies a un petit fanal.
Aquesta tarda he sortir a fer unes fotos quan un camió de bombers que circulava pel camí on passava la via de la Val de Safan, m'ha alertat de que hi havia foc per la zona. Efectivament, una mica més enllà he vist la fum. Pel que he pogut veure, el foc no era important. Eren aproximadament 3/4 de 8.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 15-07-2011

Com es pot veure, el cotxe està aparcat en doble fila i el conductor o conductora no ha aparegut mentre jo intentava sortir de l'aparcament, la qual cosa m'ha resultat força complicat.

AMPOSTA: QUÈ QUEDA DEL “PONT DE LA CULTURA CATALANA”?

Aquest matí escoltava una interessant conversa entre el regidor de cultura de l’ajuntament de Tortosa i un altre company de treball. Més que de cultura estaven parlant de festes, dues coses que al meu entendre van força lligades.
És cert que a Tortosa existeix un regidor per cada àrea específica, però això també és degut als bons resultats que va obtenir CiU a les passades municipals. A més regidors, més divisió de responsabilitats.
Bàsicament parlaven de dos temes: de la festa del Renaixement i de les festes de la Cinta què, com tothom sap, és la festa major de la ciutat. Sobre la festa del Renaixement parlaven de la disminució del pressupost que, aquesta edició, serà aproximadament d’uns 300.000 euros. I sobre les festes de la Cinta, la reducció dels dies, tal i com ja es va anunciar en premsa aquesta setmana. Tortosa dedicarà a la seva festa major només 5 dies (un llarg cap de setmana, es diu) Segons l’opinió generalitzada, més que suficients.
Desgraciadament, en temps de crisi, encara que els retallades acabin afectant a totes les àrees, les que en surten més perjudicades són les de cultura i festes.
L’any 2006 a Amposta va ser la Capital de la Cultura Catalana (amb el lema “Pont de la Cultura Catalana, encara usat per la regidoria de Cultura i Festes), la qual cosa va permetre fer tot un seguit d’actes i espectacles com mai s’havia vist. Des de la regidoria de Cultura no es cansaven de dir que la voluntat era la consolidació de bona part d’ells, els més emblemàtics. Però quina ha estat la realitat? A hores d’ara d’aquell bagatge que va suposar la capitalitat cultural (si és que mai en va haver), s’ha perdut quasi que tot, tret d’algun acte de petit format i fer per a un tipus determinat de gent, com ara la trobada d’escriptors ebrencs. Però els de gran format, el que van dirigits al “gran públic” no ha quedat res de res. De fet aquell any tampoc en hi van haver tants, tal i com ja ho vaig manifestar en el seu dia.
Però a sobre, aquest any, fins i tot ha desaparegut de la programació el cicle de teatre (de teatre i dansa a partir de 2006) Un cicle més que consolidat i que portava molts d’anys fer-se.
La cronologia dels fets (els que jo sé) és la següent. L’actual regidora de Cultura i Festes (que ja ho era l’anterior legislatura) ens va dir que per a la temporada de teatre i dansa de 2011, al no poder-se assumir-ne els cost, es deixaria de portar grups professionals i es convertiria en amateur. El cicle solia començar a finals d’hivern al ritme d’una obra per mes (poc més o menys) i acabava a finals de primavera i, de vegades, a començaments de l’estiu. Se’n solien fer unes 5 o 6 representacions, normalment totes de teatre excepte una de dansa. Per la proximitat de les eleccions municipals i el baix ritme de convocatòries de comissions informatives que hi havia a l’ajuntament ampostí, ningú va preguntar-ne res, però seria bo que des de la regidoria es donessin explicacions precises i no em val només que es justifiqui per la crisi

RUBALCABA Y EL CAS FAISÀ

Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.

L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA VOL AMPLIAR LA URBANITZACIÓ DELS EUCALIPTUS

Una de les primeres mesures que sembla que ha pres l’Ajuntament d’Amposta és que els actuals responsables de la Generalitat accedeixin a ampliar la urbanització dels Eucaliptus, situada al delta de l’Ebre, molt prop de la mar.
Quan a principis de la passada legislatura es va aprovar el nou pla general d’ordenació urbanística municipal (PGOUM), un des aspectes que va patir modificacions respecte al redactat original va ser, precisament, les dimensions de creixement de la urbanització del Eucaliptus. El pla contemplava un increment aproximat del 100 % respecte a la superfície existent i els tècnics del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van considerar que el creixement era desmesurat i ho van fer modificar fins un creixement aproximat d’un 30 %.
Cal dir que el grup del PSC-PM a l’ajuntament, seguint les recomanacions d’alguns arquitectes de la localitat, ja va presentar al·legacions al respecte demanant una rebaixa substancial de la superfície projectada inicialment.
Davant de la nova situació creada a partir de les notícies que van aparèixer ahir en premsa, vaig a fer uns sèrie de plantejaments.
Davant de l’actual conjuntura econòmica i la paràlisi que hi ha al món de la construcció, és necessari projectar (col·loquialment se’n diu “tacar”) una superfície tant gran?
En l’hipotètic cas que els actuals tècnics del PTOP (la majoria deuen de ser els mateixos) accedeixin a la petició de l’ajuntament d’Amposta, van actuar malament fa uns anys o ho estan actuant ara?
Per què tant d’interès per part de l’ajuntament ampostí? És que s’afavoriran els interessos d’algun particular? (No seria el primer cop)
També crida l’atenció que a la web de la Revista Amposta s’ha fet ressò de la notícia puntualment, quan sembla que portava diversos mesos sense actualitzar-se, tal i com informava ahir al seu blog Manel Zaera.
Pel que sembla, al nou equip de govern han canviat cares, però les formes segueixen intactes.    

VOLEN APUJAR EL REBUT DE L’AIGUA (un cop més)

La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.    
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.        

LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.

L’AMBIVALÈNCIA DE CIU

Els comentaris (oficials, ja que els van fer des de els seus càrrecs públics) que van fer ahir el president Arturo Mas i el seu qüestionat conseller d’Interior sobre l’aniversari del 10-J, em van semblar del tot hipòcrites.

Cóm es por dir que l’esperit del 10-J està més vigent que mai? Com deia ahir mateix, les eleccions de novembre les va guanyar CiU amb claredat i això li va donar el govern català. Però CiU podria haver triat un altre soci de govern que no fos el PP, però va decidir que fossin els qui amb, els seus actes, van provocar la gran manifestació sobiranista de Barcelona d’ara fa un any. Aquells que van recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional i que van donar peu a les retallades que va patir.

Evidentment CiU pot dir que el tema del nou Estatut ja està superat, però només en 2 anys? Perquè (recordem-ho) el PSC, però també CiU eren els partits que li van donar suport. Els primers perquè amb Pasqual Maragall van ser-ne els grans impulsors i els segons perquè Arturo Mas va anar a Madrid a pactar amb Zapatero la “primera” retallada.

Si en aquests moments la ciutadania de Catalunya fos tan “independentista” com sembla que diuen les enquestes, caldria fer un nou replantejament i preguntar-nos on volem anar. I si queda superat l’Estatut i s’ha de redactar una constitució catalana o cal buscar l’encaix de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol amb molt més autogovern que el que ens dóna l’Estatut retallat.

Difícil dilema. A mi em semblarà sempre un carreró sense sortida. Si Espanya per dues vegades (primer Zapatero y després del TC) van retallar l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya en sessió solemne aquell 30 de setembre de 2005, com podem pensar que ens donaran la Catalunya.

És evident que una cosa són els sentiments i l’altra molt diferent la realitat del dia a dia. Com es diu vulgarment CiU predica el que no creu. Per una part fomenta l’independentisme, del que, qui va ser-ne el seu màxim líder Jordi Pujol se’n ha fet “abanderat” i per l’altra pacta amb el PP, el partit més nacionalista espanyol que existeix (el PSOE també ho és, ja ho sé) per a seguir governant Catalunya i, a partir de l’any que ve, segurament, per ajudar a governar Espanya.

Per a finalitzar vull recordar que només fa uns mesos, l’actual president Arturo Mas va acusar els partits de l’oposició de voler-lo derrocar. En aquell moment penso que, perfectament, hauria pogut buscar el suport d’ERC, un partit ideològicament parlant molt proper a CiU i més ara que el principal partit que integra la federació és més independentista que mai. Però Mas no ho va voler així i va arraconar ERC fent-li pagar els 7 anys que va recolzar els presidents socialistes arraconant Mas a cap de l’oposició.

Perquè això és així, no ho dubteu.  

HA PASSAT UN ANY DES DEL 10-J

L’any passat, tal dia com avui, Barcelona s’omplia de manifestants sota un lema: “Som una nació; nosaltres decidim”. Una malaltia em va impedir estar present, però en ànima segur que hi vaig ser. També puc dir que hi era representat per mon cosí Miquel Martí, per exemple. D’ell són les fotografies que il·lustren el comentari d’avui.

Com deia, ha passat un any, i què? Som més nació que l’any passat? I la segona pregunta encara és més important, em decidit?

Evidentment ni som una nació ni ara per ara podem dir quan ho serem si és que alguna vegada podrem gaudir del grau de sobirania necessari per a considerar-nos així. Ja sabeu que jo sóc independentista a la meva manera. Una vegada i una altra he dit que Catalunya hauria de ser un estat sobirà (independent si voleu) dintre d’una Europa unida políticament i no la paròdia que fem a diari de la unitat del nostre continent.

Hem decidit? Sí, els catalans i les catalanes varem poder escollir qui ens havia de governar en els propers 4 anys el passat novembre. Però tret d’això res de res. Majoritàriament els ciutadans de Catalunya van confiar amb Arturo Mas i la seva gent per a ser governants. Ara, quan el nou govern de CiU ja porta al capdavant del nostre país més de 6 mesos, podríem afirmar sense por en equivocar-nos que “han traït l’esperit del 10-J”. No em val cap excusa. CiU ha pactat els pressupostos amb el PP i diuen la majoria dels experts que el pacte es pot considerar el “segon pacte del Magèstic”.

Però no només ha pactat amb el PP els pressupostos de 2011, sinó també per a governar i repartir-se el pastís de diputacions, consells comarcals i pobles al llarg i ample del nostre principat. Pocs han estat els llocs on CiU ha acabat pactant amb el PSC (la Ràpita entre aquests pocs) o ERC (Roquetes per exemple) En canvi han pactat la diputació de Barcelona o el consell Comarcal del Montsià.

Algú pensa que tenint CiU com a soci “preferent” decidirà. És a dir, escolliran que és el que volen ser? Bé, si volen seguir de la ma amb Espanya, sí, evidentment, però si algú es pensa que ara CiU reobrirà el debat sobiranista, està equivocat. Ara per ara no interessa aquest tema. Potser l’any passat tampoc, ja que la sortida de la crisi, amb tot el que comporta hauria de ser l’objectiu principal dels nostre governants.

A mig termini tampoc pareix que es pugui tornar a parlar d’una Catalunya independent, ja que les perspectives que hi ha sobre l’arribada d’un govern del PP a Espanya, no milloraran la situació actual.

CiU, una vegada més ha pactat amb aquells que van porat l’Estatut al TC. Que s’oposen a la immersió lingüística i que demanen el mateix tracte del castellà i català a l’ensenyament de Catalunya. I dic una vegada més perquè durant els darrers anys del segle passat i els primers d’aquest, un pacte similar (el del Magèstic, us en recordeu?) ja va existir. Llavors els uns (el PP) van elaborar el PHN i els altes (CiU) hi donaven suport per a seguir escalfant la cadira.

 

UNA FANTASIA

Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.

Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.

Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)

Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.

I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?

Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.

Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.

FOTOS DE TORTOSA FETES AMB EL MÒBIL

Aquesta setmana he estat amb la meva família un parell de tardes a Tortosa per motius estrictament personals. D'aquestes dues estades ha sortit aquest petit reportatge.

 Detall de la font del parc Teodor González

 Passeig central del parc Teodor González

 Cartell de la XVI festa del Renaixement

 La Catedral (I)

 La Catedral (II)

 La Casa de les Aigües

 Rajola antiga a la Casa de les Aigües

 La Casa de les Aigües. Al fons, la Catedral

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (I)

 Carreró del casc antic. Al fons, les muralles

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (II)

 Jardins del Príncep (I)

 Jardins del Príncep (II)

 Jardins del Príncep (III)

 Simbologia franquista

 Petit jardí prop de l'antic escorxador

 Palau Oliver de Boteller

 Carrer del casc antic

 Escales del pont de l'Estat

 Església del Roser i Pont de l'Estat (I)

 Façana fluvial amb l'Ebre

 El Roser i el pont reflectits al riu

 El mercat, porta Oest

 El mercat, porta Est

 L'antic mercat del peix, ara el restaurant Viena

 La porta Est del mercat per la nit

 Vista nocturna de la façana fluvial (I)

 Vista nocturna de la façana fluvial (II)

 El Roser i el Pont de l'Estat (II)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (I)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (II)

Vista nocturna del pot de l'Estat sobre l'Ebre

PARLEM D’IMPOSTOS

Serà que estem al final d’un cicle electoral i la proximitat de les eleccions generals és imminent o serà que l’actual conjuntura econòmica de crisi general, així ho recomanaria. Encara que com sempre passa, hi ha defensors i detractors. Igual en el terreny econòmic com en el polític, entrellaçats moltes vegades.

Rubalcaba que demà serà proclamat candidat socialista per a les properes generals (que encara no sé sap quan es faran, m’imagino que per a quan el PSOE cregui que la patacada sigui menys grossa) diu que s’han de pujar els impostos als més rics. En canvi Zapatero diu que de moment no s’apujaran y que una cosa és el que diu el candidat “de facto” i l’altra el que decideix el govern. Però la dita castellana diu “Cuando el río suena… Agua lleva”. Per tant, penso, estem davant d’una immediata pujada d’impostos, ja sigui per a la propera tardor o, a molt estirar, per a la primavera de l’any vinent.

I si amb tot això no en teníem prou, abans d’ahir, va sortir el ministre de Foment José Blanco (més conegut com Pepiño als cercles socialistes) i diu que l’AVE és deficitari i que per a poder seguir-lo mantenint, hauria que apujar els impostos que graven els carburants entre 3 i 5 cèntims per litre. No sé exactament que deu de pensar l’economista Germà Bel, però alguna cosa així com “A buenas horas mangas verdes…”. I ja no perquè s’apugin o no els impostos, sinó perquè s’han construït quilòmetres i quilòmetres de vies per a l’AVE i en bona part estan infrautilitzades i, per tant, no és que siguin deficitàries (que entraria dintre d’allò que es considera normal), sinó que són ruïnoses i que reclamen una dràstica solució. I si aquesta significar tancar traçats, que es tanquin i que es torni al tren convencional, més lent però menys deficitari perquè tenen més usuaris.

Pel que a mi respecta trobo totalment injust que s’hagin d’incrementar el preu dels carburants. Ara mateix ja estem pagant el cèntim sanitari per ajudar a sufragar, també, el dèficit que la sanitat pública.

La culpa que l’AVE sigui deficitari no la tenen els ciutadans, ni els usuaris ni aquells que no l’usaran mai. A mi no em val, en aquest cas, el principi de solidaritat ni res d’això. El fàcil és incrementar el preu del producte de més consum (i que ja està carregat d’impostos) per a salvar els grans comptes de l’estat a costa de tots els usuaris que som la majoria dels ciutadans, molts dels quals no usaran mai l’AVE i segurament que alguns no saben en exactitud que és. Jo només hi he anat un cop, des del l’estació del Camp de Tarragona i l’estació de “las Delicias” de Saragossa. I a més, per la “merda” (perdó) de combinacions que tenim amb els trens, digueu-me si és just que els ciutadans del nostre territori (i d’altres molts) tinguin que pagar per eixugar el dèficit de l’alta velocitat?

El més just seria que s’incrementés l’IRPF per als que guanyen més. I els que més guanyen no tenen perquè ser, precisament, els més rics (per aquest també es podria pensar en tornar a instaurar l’impost sobre el patrimoni) Com diu la meva dona, als temps actuals de crisi, hi ha qui viu molt bé! És evident que hi ha persones que per la seva activitat guanyen més en un any que el que guanyarem el 99 % dels ciutadans en tota la vida: esportistes d’elit, sobre tot futbolistes, però també tenistes, corredors de F-1, golfistes, etc., estrelles mediàtiques de la televisió, alguns artistes i, sobre tot, els banquers als qui pareix que la crisi no vagi amb ells…

Demanar a tota aquesta gent un esforç per a sortir de la crisi no hauria de significar cap daltabaix per a ningú, és més, ja hauria de sortir d’ells mateixos de fer un esforç extra.   

AL·LUCINANT

Encara no me’n puc avenir! Ahir la meva dona em va contar una cosa que em va deixar tant, tant, al·lucinat, que no puc deixar-vos-la de contar.

La protagonista és una dona força coneguda, per això empraré un nom fictici encara que sereu molts qui, segurament,  sabreu de qui os parlo. L’anomenaré Maria, el nom més comú de dona.

A Maria sé l’ha relacionat sempre amb les protectores d’animals i sovint ha estat blanc de les crítiques (i alguna acció) dels aficionats a la festa dels bous. Parlar d’ella és sinònim de “defensa dels animals”.

A les passades eleccions, el seu fill Josep (també nom fictici) es va presentar per Plataforma per Catalunya, la qual cosa ja va donar que parlar entre qui els coneixíem. Fins i tot varem pensar que sa mare reprovaria la seva actitud. Res més lluny.

Ahir, casualment la meva dona va trobar a Maria i es va aturar a parlar una estona amb ella. Per a sorpresa d’ella (de la meva dona) va ser quan la Maria va qualificar els immigrants de “xusma”. Segons Maria els immigrants “acaparen” els serveis socio-sanitaris i s’emporten la majoria dels ajuts. Jo li vaig preguntar a la meva dona si considerava a tots els immigrants iguals o n’hi havia de “primera” i de “tercera” directament.

Però realment el fet és increïble. Cóm una persona que estima tant els animals i què s’ha barallat moltes vegades per defensar-ne els seus drets, pugui considerar “xusma” a determinats “ser humans”. D’això se’n dura i planament racisme!

Per a mi que anteposo els drets humans abans de qualsevol d’altre. No envà sóc soci d’Amnistia Internacional des de fa més de 10 anys, d’ACNUR (l’organització de Nacions Unides per als refugiats) des de fa 4 o 5 i finalment de la Creu Roja des d’en fa un parell...   

Ho torno a repetir i perdoneu: “AL·LUCINANT”.  

ELS LOBBIES DE PRESSIÓ

Sovint es parla dels lobbies de pressió existents arreu del món. La banca, els sindicats, les patronals empresarials formarien part d’aquest lobbies que intenten incidir en la mesura que els és possible en política de qualsevol país desenvolupat o allò on hi hagin interessos econòmics. Sempre s’ha dit que un dels lobbies més potents és la comunitat jueva dels Estats Units.  El jueus, com sempre han fet al llarg de la història (per això ha estat un poble tradicionalment perseguit) controlen bona part del món financer i tenen interessos econòmics arreu del món i per això l’estar nord-americà ha donat suport quasi que incondicional a l’estat d’Israel.

Un altre lobby de pressió seria el “Club Bilderberg” on hi són presents una sèrie de personalitats (fins i tot de la reialesa)i alts càrrecs i que es reuneixen periòdicament a diferents llocs per a tractar sobre temes d’actualitat i mirar de trobar-hi solucions.  També es diu que treuen i posen governants.

Però també es pot parlar de lobbies en forma despectiva. És quan un grup més o menys majoritari intenta influir en la societat per a fer prevaldre els seus interesso. Aquest darrers dies han estat notícia al menys dos d’aquests altres grups.

No sé si vareu veure diumenge passat el documental que sobre els bous es va emetre al programa “30 minuts” que va emetre TV3. El documental va donar veu tant a defensors com als detractors del que és (segurament) la festa més característica i tradicional del bous, amb les 4 modalitats que hi ha: correbous (o bous de plaça o carrer, capllaçat, embolat i les retallades de vaquetes) Des del meu punt de vista algunes més tradicionals que d’altres.  

Sempre he dit que a mi no m’agraden. Hi ha anys que no tant sols m’he apropat a la plaça d’Amposta durant la festa major. Ni tant sols per anar a berenar als xiringuitos que hi ha. De totes les modalitats són els bous de plaça la modalitat en la que menys es maltracta a l’animal i la que més “tolero”. En canvi, el bou embolat, diguin el que diguin els emboladors i aficionats, l’animal forçosament ha de patir. Al documental emès per TV3, un veterinari que hi va intervenir, així ho afirmava.

Però de totes les intervencions, la que més em va agradar, va ser la d’un ciutadà de Masdenverge. Aquest va ser qui, directament, va tractar a les penyes taurines de “lobby de pressió”. I és cert, la influència que tenen davant dels ajuntaments i dels propis partits polítics és gran. És difícil trobar un partit que davant d’unes eleccions municipals no tingui una reunió amb els representants de les penyes per mirar de solucionar els problemes que puguin tenir i fer seves les principals reivindicacions. Fins i tot un partit “anti-taurí” com és ERC aprova sense pestanyejar la memòria d’activitats taurines elaborada per l’Ajuntament d’Amposta.   

Un altre lobby és l’associació d’empresaris dels sector del reciclatge. Davant de la reforma de la normativa que s’està a punt de fer i que preveu, entre altres coses, reutilitzar els envasos de vidre (de fet cap novetat ja que fa unes dècades era una pràctica força comuna) Davant d’una hipotètica reducció de material reciclable (i per tant, de descens d’ingressos), els empresaris del sector s’oposen al canvi normatiu, encara que això els costi enfrontar-se a les organitzacions ecologistes.       

OPERACIONS INTRACOMUNITÀRIES. ATENCIÓ: NOVA ESTAFA!

Si ets empresari aquest advertiment et pot interessar. Si t’arriba una carta en aparença oficial amb un anagrama molt paregut al que usa la Unió Europea, es a dir, una corona d’estrelles i al seu interior unes sigles, en aquest cas “EUR”, no “UE” (d’Unió Europea), l’adreça del remitent de Brussel·les (la capital comunitària), això si, el text en castellà, fes atenció, és una estafa. A l’interior del sobre (que no he vist) hi ha dues fulles. A la primera d’elles hi posava el nom a qui anava dirigida (a la que jo he vist d’una societat limitada), amb l’adreça completa (i mira que era difícil, ja que era un dissemina), l’activitat que està fent, l’epígraf de l’IAE al que es va donar d’alta, etc. I a la segona fulla és com una carta de pagament on sé l’indicava que havia de fer efectius uns dos-cents i pico d’euros, suposadament en concepte d’impostos per haver fet operacions intracomunitàries. La qual cosa, segurament, no és veritat, com passava en el cas del que he estat testimoni.

Després de llegir-ho i rellegir-ho, al donar la volta a la segona fulla (on s’indicava el pagament a realitzar), hi havia la lletra petita. Un dels punts t’indicava en concepte de què havies de realitzar el pagament. Després de pagar la quantitat indicada, suposadament, t’incloïen a una pàgina web com a potencial client d’aquells que busquen algú que faci la teva activitat.

Evidentment les teves dades han estrat extretes d’algun organisme oficial. Millor dit, algú les ha facilitat a canvi de diners.  

Cada vegada aquests enganys són més sofisticats. Abans fent-se passar per un organisme oficial (Hisenda, la policia, la Guardia Civil, etc) i en l’excusa de buscar anunciants per a una suposada revista (se’n editaven uns pocs exemplars que eren els que mostraven als empresaris), et demanaven diners per a incloure la teva publicitat al següent número que, normalment, no el veies mai.

La picaresca arribava a tal punt que els que anaven en nom d’Hisenda t’asseguraven que, mentre pagaries l’anunci, no tindries mai cap inspecció. Però una vegada, un dels empresaris enganyats, al cap de poc que va pagar pel suposat anunci, va rebre una citació de la Inspecció d’Hisenda. Va ser llavors quan va denunciar els fets.

Per tant, davant del dubte, és aconsellable acudir a sol·licitar informació a un organisme oficial que us pugui assessorar en aquest tipus de coses.     

A PROPÒSIT DE LA SGAE

Llegia ahir al diari de membres de la junta directiva de la SGAE, com Caco Senante o Victor Manuel, recolzaven la labor de Teddy Bautista al front de la societat i proclamaven la seva innocència.

És el que sempre passa quan es produeixen fets similar. Recordem el més sonat a Catalunya, el cas Palau o el de Fòrum Filatèlic i AFINSA. Els implicat sempre parlen  de muntatge, de “caça de bruixes”, etc. i mai accepten que han comès frau continuat.

Com és obvi a casa varem parlar del tema, ja que la meva dona també treballa a la mateixa “casa” que jo. I coneix, fins i tot millor que jo, com funcionen aquestes coses.

Em digué que abans de qualsevol actuació que es produeixi d’aquest tipus, el jutge s’ho mira molt abans de permetre l’entrada de la força pública. Si no hi ha alguna cosa més que “indicis”, el jutge no permetrà mai l’entrada de la policia a un domicili particular o d’una empresa tal i com ha passat en el cas de les SGAE.

És evident que aquest cas no ha deixat indiferents a ningú. La societat dels autors i editors s’ha creat en els darrers anys una animadversió generalitzada. S’han fer públics com els casos de voler cobrar drets d’autor per la representació d’una obra de teatre clàssic a una escola, per un recital benèfic o per posar la ràdio a una perruqueria.

Davant d’això l’opinió pública ha criticat de manera oberta i reiterada la gestió de Teddy Bautista i dels seus coreligionaris. I no només l’opinió pública, sinó la una bona part dels seus associats que demanen la dimissió en bloc de la junt directiva. Una junta directiva que avui, en conèixer l’auto del jutge que porta el cas s’ha pres unes hores per estudiar-lo i ha suspès la roda de premsa que tenia convocada per aquest matí.

Tot això porta a afirmar a mon fill Albert que a partir d’ara ja no tindrà por en cantar a la dutxa i que li vagi algú de la SGAE a reclamar-li que pagui la taxa pels drets d’autor.