Li vaig escoltar dir a l’Alícia Sánchez-Camacho que “els catalans som bilingües”. Jo penso que aquestes paraules cal matisar-les molt.
En primer lloc, quan vas per qualsevol indret de Catalunya, en els darrers anys, a part del català i el castellà, pot escoltar molts d’altres idiomes: romanes, àrab, etc. També el castellà que parlen els nouvinguts de l’Amèrica llatina. Potser no tots, però algun d’ells també deu de ser català, no?
Ara bé, si la Sánchez-Camacho creu que catalans només som els qui hem nascut aquí o ens hem criat des de petits, potser té raó, però jo encara hi discrepo.
El català és la llengua que es parla a Catalunya des d’abans, fins i tot, el naixement de Catalunya com a entitat pròpia. El castellà va ser una llengua que van portar els immigrants que per uns o d’altres motius van arribar fins aquí. Durant llargs períodes de temps, el català es va veure marginat i només es parlava en àmbits reduïts, mentre que el castellà er l’única llengua oficial. Cal recordar els anys de la dictadura franquista?
És cer que a la gent de la nostra generació, quan parlem en castellà no hem de traduir, com fem quan volem parlar en altres idiomes. Això és fruit de l’ensenyament que varem rebre durant molts i mots d’anys. De manera “oficial” jo no he rebut mai ensenyament en català, sempre el vaig rebre en “l’idioma de l’imperi”.
El català l’he hagut d’aprendre després, es pot dir que pel meu compte. Certament a la feina ens van donar cursets, però eren voluntaris i encara que per accedir a una plaça d’un nivell més alt, puntua, no sempre es decisiu. Evidentment, si la plaça sol·licitada només és a Vinaròs, allí el català no el reconeixen com a idioma que es parla a la comunitat i només valoren el valencià.
Dit això, no em considero bilingüe ni molt menys. Ni tenint facilitat en passar del català al castellà sense cap problema.
El problema és el de sempre. El castellà, gràcies als seus defensors (PPC i C’s) i als nouvinguts (tots, els que el parlen com a llengua materna i els que parlen d’altres idiomes), s’està imposant al català, sobre tot a les ciutats grans. I només als pobles menuts de les comarques més despoblades el català supera al castellà en tots els nivells: parla, comprensió, etc.
Una vegada més he d’expressar el meu escepticisme cap a aquelles persones que defensen que el castellà estigui discriminat o en retrocés a Catalunya. I per no parlar del nivell que té assolit a la resta del món!
Encara que hi hagi una sentència favorable a la immersió lingüística per part del Tribunal Constitucional, si cal, s’ha d’aplicar discriminació positiva cap al català, ja que està en franca desavantatge davant d’una llengua que es parla per moltes més persones fora de Catalunya i a dintre, en llocs com l’àrea metropolitana de Barcelona, pateix, pràcticament, un empat tècnic.
No fa gaires setmanes, un diari esportiu com “El 9” ve fent una campanya publicitària basant-se en que, entre els diaris esportius, el català, “perd per golejada”. Diaris de clara tendència barcelonista com l’Sport i el Mundo Deportivo són en castellà, quan ningú dirà que el Barça no sigui i es consideri per tot arreu un club “català”. Tampoc en la premsa d’informació general les coses van gaire millor. És cert que als diaris d’aquí, cada vegada s’està normalitzant més les seves edicions en català. Primer va ser el Periódico, fa poc la Vanguardia. El diari Ara ja va néixer en Català i el Punt i l’Avui (ara uns sol diari) sempre han estat referents. I si parlem de les televisions, encara veurem una diferència més abismal i el castellà s’imposa amb molta claredat al català.
Qui no ho vulgui veure així i qui vulgui seguir buscant als al tribunals una raó que no tenen, estan en tot el dret, però també haurien de pensar que per buscar un benefici propi perjudiquen a molta més gent que no pensen així i, sobre tot, fan mal a un idioma minoritari i que cal protegir més que mai.
