QUINT ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I

¿VEIS COMO LOS LIBROS DE HISTORIA SIRVEN PARA ALGO?

ESPERO QUE OS DÉ MÁS CONOCIMIENTOS

 

De casta le viene a Rato.....LA UTILIDAD DE LOS LIBROS DE HISTORIA...

LA GENTE TIENE DERECHO A SABER. Ayer por la noche mientras leía un libro de Historia de España, me encontre con un capítulo muy interesante, lo transcribo tal cual esta en el libro sin cambiarle una coma. Pasarlo a vuestras amistades por que hay que saber a que tipo de personas nuestros partidos políticos dejan gobernar la economía de nuestro país, del fondo Monetario Internacional o Bankia. La obra se titula Episodios ocultos del Franquismo. Es de José Luis Hernandez Garvi, 2011. Editorial Edaf. Pag 192 a 194. Habla de los años 60 en España. Y dice así: " Al amparo de los grandes negocios y del progreso industrial, se producen también una serie de escándalos económicos y financieros, algunos de ellos con trascendencia política, que provocaron cierto clima de alarma social que el régimen trató de calmar silenciando sus consecuencias. Uno de los primeros y más destacados de esta nueva etapa es el conocido como caso del Banco de Siero. Esta entidad financiera había sido fundada por Ramón Rato Rodriguez , padre del conocido político español Rodrigo Rato. En 1965 el ex ministro de Hacienda y entonces gobernador del Banco de España, Mariano Navarro  Rubio, ordena la intervención del pequeño banco bajo la acusación de que servía de tapadera para la evasión de divisas a Suiza a traves de la sucursal que la entidad había abierto en Ginebra con el nombre de Banque de Siero. En una inecesaria y espectacular operación policial, los agentes se presentaron en los salones del antiguo Hotel Castellana Hilton, interrumpiendo la celebración del banquete de bodas de Emilio García Botín, hijo de una hermana de Emilio Botín, y María de los Angeles Rato Figaredo, hermana de Rodrigo Rato, llevandose detenidos y esposados a Ramón Rato, patriarca de la familia, y a su hijo Ramón Rato Figaredo, ambos acusados de delito de evasión de capitales. Jose María Gil Robles, abogado de los implicados, llego a afirmar en privado que el caso era indefendible, insinuando con sus palabras las más que posibles implicaciones políticas que habían influido en la puesta en escena de su detención y que habían desencadenado su procesamiento. Parece ser que el propio Ramón Rato había dado instrucciones personales para que, en fechas anteriores a que se destapase el supuesto escandalo, se ejecutase un crédito de cuatro millones ochocientas mil pesetas contra Nicolás Franco, el hermanísimo intocable. En virtud de la causa abierta contra los procesados del caso Banco de Siero, el Juzgado Especial de Delitos monetarios condenó a tres años de carcel y 176 millones de pesetas de multa al patriarca del clan Rato, y con dos años y 44 millones al hijo mayor, Ramón Rato Figaredo. también fueron condenados como cómplices Faustino Rato Rodriguez Sampedro, tío paterno de los hermanos Rato, y con una multa de 5 millones a una serie de directivos del banco." Es decir, a un señor que desde su más tierna infancia ha mamado el fraude, la trampa, y el engaño en su familia se le otorgan responsabilidades ministeriales, la dirección del FMI y como no, BANKIA. Y todavía nos extrañaremos de que la economía esté tan mal. Lógico porque nuestros políticos ponen a los zorros a cuidar las gallinas. Por cierto, curiosa la relación, ya en los años 60, de los Botín y los Rato. Democracia, Dictadura, que más da si la que gobierna de verdad y sobrevive a cualquier cambio político es siempre la misma oligarquía.

ELS NOUS FENÒMENS DE LES XARXES SOCIALS

L’evolució d’Internet és imparable. Antigament, les notícies podien trigar anys en recórrer la curta distància que unia dos pobles veïns. Ara, gràcies a la xarxa, qualsevol usuari pot assabentar-se en temps real del que està passant a qualsevol punt del planeta Terra.

Qualsevol novetat és ràpidament copiada i obté milers d’usuaris en pocs dies. Les xarxes socials, com per exemple Facebook i Twitter, s’han convertit en els mitjans de comunicació més acceptats entre els usuaris d’Internet per la seva agilitat, comoditat i rapidesa.

Però les generalitzacions comporten riscos. Sempre hi ha qui en fa un ús malèvol aprofitant-se de la bona fe o de la innocència dels usuaris. Casos com el phising (suplantació d’identitat amb finalitats fraudulentes) han donat més d’un ensurt a molts d’usuaris. I poden donar gràcies si tot queda amb un ensurt, ja que molts han vist com es buidaven els seus comptes corrents sense saber el motiu ni poder-ho impedir.

Aquesta mateixa setmana han estat notícia dos nous fenòmens socials relacionats amb Internet: el Gossip i l’Informer.

El primer es tracta d’una aplicació per a mòbils de darrera generació que permet enviar missatges de forma anònima amb el requisit previ de ser supervisat pel l’administrador de l’aplicació. Els missatges enviats són de  tot tipus: rumors, xafarderies, declaracions... El límit el posa o l’hauria de posar l’administrador. No obstant, tal com informa avui el Periódico, hi ha hagut les primeres denúncies per sobrepassar-se en alguns comentaris poc ètics.

En el segon cas es tracta d’una pàgina de Facebook que també requereix d’un administrador que va penjant els missatges rebuts (imagino que via WhatsApp) de manera que es publiquen de forma anònima. Es poden deixar comentaris, però en aquest cas, funciona com una pàgina normal de Facebook: s’ha d’estar registrat.

La curiositat em va portar a entrar a el Informer d’Amposta (sic) i alguns dels missatges penjats eren pura poesia. El que més em va cridar l’atenció va ser el d’un noi que li deia a una noia: te comería el chochete como si fuera un donette.  

No recordo haver llegit res tant poètic i sentimental des de fa molts d’anys. Tants que em tinc que remuntar a la meva adolescència quan recitàvem:  

Te quiero, te amo, te adoro y te compro un loro.

Tú eres la vaca y yo el toro.

Té levanto el rabo, te meto el nabo

Y a los nueve meses, un toro bravo. 

Lírica per als sentits... Després posarem en dubte les capacitats de la nostra joventut.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLAÇA DEL MERCAT D'AMPOSTA PER LA NIT

¿RAJOY ES TONTO Y ANALFABETO?

 

Por Lucía Etxebarria

Este titular tiene por objeto llamar la atención.
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales, y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones (suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido A DEDO, eligiera para gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y que cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis; si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto, me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah… que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah… que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero), me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado, otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
¿Usted se imagina que la defensa de José Bretón se argumentara en que también asesinaron a Marta del Castillo y a sus asesinos no les ha venido a pasar casi nada?
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga”.
No me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomás Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a: Josep Maria Servitje (exsecretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes. Indultaron a Constancio Alvarado, exsecretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres, a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobra, le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment.
Y ¿tengo que recordarle que en 2011 el partido Popular reclamó el archivo de las actuaciones contra Bárcenas en el caso Gurtel?
Y por cierto, no, no me olvido de que cuando gobernaba el PSOE también se indulta a los corruptos, no lo olvido.
Señor Rajoy: De nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de la Fiscalía todas las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quién sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y a los que vayan por libre.
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto. Si de verdad me dice que su tesorero puede birlarle cuatro mil millones de pesetas y usted no alberga la más mínima sospecha, es usted muy bobo.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, yo al menos no me explico cómo Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco y sus hermanos) son miembros de al menos 73 empresas, y por qué todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted, señor Rajoy, cuáles eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí.
Y Access Info Europe fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción.
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:

- Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el Gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quién indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos.

- Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

- Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de todas las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

- Que se imponga la conservación de documentos.

- Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

- Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones Públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

- Que se imponga la transparencia total de las Administraciones Públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ningún miembro de la Administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

- Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo Consejero de Sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

- Que se impongan las pruebas objetivas: para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones Públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de, la hermana de…”.

- Que la remuneración de los sueldos públicos sea homogénea: no es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

- Que se imponga la homogeneidad de sueldos: los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

- Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por ley:

- pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;

- desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias, contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;

- tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.

Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto. 
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.

«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo.

LA CORRUPCIÓ ALS GENS

Acudit de Ferreres publicat al Periódico de dimarts.

Fa anys vaig escoltar: A Espanya qui no roba és perquè no pot. Una frase molt contundent però que demostra a la perfecció la forma de ser d’una gran part de la societat nostre país.  

Si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem ràpidament que, durant els primers anys de la democràcia ja es van produir casos de corrupció política. Amb els cassos Filesa,Malesa i Time-Export,  es va destapar un entramat corrupte de finançament il·legal del PSOE. Josep Maria Sala, Carlos Navarro i Aída Álvarez, tots ells càrrecs orgànics del partit, van patir pena de presó. Ha estat dels pocs que han residit en un centre penitenciari.

Després d’aquell cas n’han anat sortint molts més que han esquitxat, sobre tot, el PP, el PSOE i CDC, però també a d’altres partits com UM (Unió Mallorquina), UDC (Unió Democràtica de Catalunya), etc.

Si hem de posar noms a tots aquests casos, qui no se’n recorda del cas Naseiro de presumpte finançament iil·legal del PP o Treball que va esquitxar a UDC en temps on Ignaci Farreras era el conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya o els més recents: l’entramat Gürtel amb ramificacions per mitja Espanya, el Palma Arena a Mallorca, l’EMARSA (l’empresa pública d’aigües de València) o el Brugal a Alacant, tots ells relacionats amb càrrecs públics el PP.

A Catalunya el més famós va ser el cas Palau (o Millet, del cognom de la persona que estava al front del Palau de la Música)  que va afectar el partit dels presidents Pujol i Mas i on, presumptament, hi va haver finançament il·legal per part de Convergència a part d’altres delictes com apropiació indeguda, malversació de cabdals públics, falsificació documental, etc. Per aquest cas, a CDC sé li va embargar la seva seu per a poder fer front les possibles responsabilitats penals.

Els ajuntaments tampoc s’han escapat dels casos de corrupció, la majoria de les vegades lligada a temes urbanístics i immobiliaris. Recordeu l’operació Malaia, possiblement el més mediàtic de tots i que va afectar el de Marbella? O el cas Pretòria, a Santa Coloma de Gramanet, on hi havia implicats de diversos partits polítics, entre els quals es trobaven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, íntims col·laboradors de Jordi Pujol. El darrer cas destapat fins el moment  ha estat el Neptú, on, entre d’altres, ha estat imputat l’alcalde de Sabadell Manuel Bustos per presumpte tràfic d’influències.

Però ha estat el cas Bárcenas, l’extresorer del PP que tenia 22 milions d’euros dipositats en bancs suissos, el que ha acabat d’indignar la ciutadania. Mai com ara, el PP s’havia vist tan afectat. Abans ho havien estat institucions diverses governades pels populars (Generalitat Valenciana, Ajuntament i Diputació d’Alacant, Diputació de Castelló, Govern de Mallorca...), però el partit com a tal sempre se’n havia pogut sortir amb més o menys èxit.

L’opinió generalitzada de la ciutadania és que mai o quasi mai passa res als polítics i famosos imputats per casos de corrupció i, quan se’ls condemna, ja està el govern de torn per a indultar-los. Normalment surten molt ben parats de tots els processos. Algú es pot creure que condemnaran Iñaqui Urdangarin, el gendre del Rei? O que a la Infanta Cristina sé l’acabi involucrant en el procés del seu marit?

De vegades has d’escoltar opinions com aquestes:

Això abans no passava...

Tot això ens ho ha portat la democràcia...

Evidentment hi discrepo. Abans, com ara, de corrupció també n’hi havia, el que passa és que la majoria dels casos no sortien a la llum, potser perquè tampoc hi havia els mitjans de comunicació que hi ha ara; a part d’altres coses, es clar.

Però vull recordar tres casos molt sonats que es van produir en plena dictadura franquista: MATESA, SOFICO o la fallida del Banc de Siero que va acabar amb el pare i un dels germans de Rodrigo Rato a la presó.

Per cert, sabeu quin significat sé li donava irònicament a MATESA: Ministros Asociados Timo Estampita Sociedad Anónima.    

QUART ASSAIG DELS SIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA IV

El PSC denuncia un increment d’1,78 milions d’euros en les obres d’urbanització de la zona del Centre Comercial a Amposta

El grup municipal del PSC ha denunciat un sobre cost d’1.784.951 euros en les obres d’urbanització del voltant de la zona comercial, projecte conegut també com Pla de Millora Urbana del Cementiri. Aquestes obres van ser promogudes conjuntament per una Junta de Compensació integrada pels propietaris dels terrenys; l’Ajuntament d’Amposta, que posseeix el 33 % de la superfície, i l’empresa promotora del Centre Comercial, propietària del 66 % restant.

El projecte inicial tenia un cost de 2.600.662 euros i contemplava diversos capítols de moviments de terres, construcció de clavegueram, pavimentació, abastament d’aigua, subministrament elèctric, enllumenat públic, jardineria, xarxa de reg, senyalització vertical i horitzontal, mobiliari urbà i altres partides menors, que suposaven la urbanització completa dels carrers i zones verdes que envolten el centre comercial. La zona urbanitzada en qüestió és el sector que queda delimitat per la C12, l’avinguda Aragonesa, el Cementiri i el Col·legi del Sagrat Cor de Jesús.

Des del Grup Municipal, tal com ha assenyalat el seu portaveu, Antoni Espanya, es va fer un seguiment de les obres per assegurar-se que s’executaven totes les partides previstes inicialment en el projecte, “atès els antecedents d’alguns dels promotors particulars i per vetllar pel bon destí dels prop dels 858.000 euros que l’Ajuntament d’Amposta havia d’aportar com a copropietari del 33 % dels terrenys”. En detectar que algunes de les partides previstes en el projecte inicial no s’havien executat, els socialistes van impugnar la recepció d’obra per part de l’Ajuntament el setembre del 2011. “Durant quinze mesos hem estat esperant una resposta per escrit de l’equip de Govern a la nostra al·legació, que encara no s’ha produït, però gràcies a la nostra insistència finalment, fa pocs dies, en una comissió informativa municipal d’Urbanisme els tècnics municipals ens van informar dels detalls de l’execució de l’obra”, ha apuntat.

Segons Espanya, “la nostra sorpresa fou comprovar que el cost final de l’obra ascendia a 4.385.613 euros, és a dir, 1.784.951 euros més del pressupostat inicialment”. Aquest sobre cost, ha explicat, el justifiquen per problemes d’alimentació elèctrica sobrevinguts amb FECSA, la factura del qual ascendeix a 718.000 euros; per altres partides en concepte d’honoraris tècnics, controls de qualitat, una escultura i una intervenció urbanística a l’avinguda Aragonesa, i per  altres increments de partides addicionals del projecte inicial que en conjunt sumen 1.066.203 euros més.

Això vol dir que la xifra final que l’Ajuntament ha aportat al cost de la urbanització ha estat de més d’1.400.000 euros, és a dir, 543.000 euros més del previst inicialment. “Aquests diners han sortit de les butxaques de tots els ampostins i ampostines a través dels seus impostos”, ha lamentat Espanya, que ha subratllat: “No qüestionem els números fets pels tècnics municipals, que ens mereixen la màxima credibilitat, però hem de denunciar la mala planificació d’aquesta obra que ha suposat un increment del 70% respecte al pressupost inicial. Aquesta xifra és injustificable des de qualsevol punt de vista i denota una clara deixadesa de funcions pel que fa a la planificació i el seguiment polític de l’obra”.

Segons els socialistes, un cop més els interessos d’alguns, “en aquest cas dels promotors particulars de l’obra”,  han prevalgut sobre els interessos generals, “amb la total connivència de l’alcalde”. “Al final han estat els soferts ciutadans els que a través dels seus impostos han finançat aquest increment exagerat de l’obra, que hem de recordar que beneficia a uns particulars molt concrets”, ha reblat el portaveu socialista.

Per aquest motiu, des del PSC es demana formalment a Manel Ferré que clarifiqui aquest sobre cost elevadíssim del projecte inicial i que doni explicacions els més aviat possible “en benefici de la transparència que els recursos públics es mereixen especialment en uns moments com els actuals”.

STOP LLEI WERT: La massificació a les aules de primària

Segons el Ministre d’Educació Wert l’augment de ràtio a les aules és positiu per a l’alumnat perquè es socialitzen millor i per als mestres perquè tenir més alumnes a l’aula implica estar més ocupats i evitar la monotonia i l’avorriment. Segons algun regidor del nostre ajuntament de Vinaròs, l’augment de ràtio afavoreix que els pares i mares puguen triar el centre educatiu dels seus fills i filles. Pensem que la realitat és ben diferent i que un augment de ràtio només en Infantil suposa, entre altres coses:

Els centres i les aules en concret no estan adequades per atendre les necessitats de l’alumnat. No disposar de suficient espai per a organitzar les activitats metodològiques pròpies de l’etapa com ara el treball per racons, en petits grups, el joc lliure, treball en formats grans com din A3 molt adients per a les característiques dels alumnes d’Infantil, etc. la qual cosa repercuteix en l’estat d’ànim dels xiquets i xiquetes que es mostren més neguitosos i irascibles.

El treball d’hàbits d’autonomia i higiene personal tant bàsic i important en aquesta etapa es veu afectat entre altres motius perquè, s’augmenta el temps dedicat a aquestes activitats i, en conseqüència es resta d’altres aprenentatges, convertint a l’escola en un centre assistencial més que educatiu; un exemple és que tenim dos vàters a cada aula per a més de 25 alumnes.

Les característiques dels nens d’aquesta etapa fan difícil que siguin capaços de mantenir el temps d’espera sense que es creen conflictes entre ells. Un altre exemple és quan un grup de xiquets i xiquetes està al bany i altres esperen fora, l’atenció de la mestra o mestre està dividida.

Els mestres ens trobem amb la dificultat d’atendre i adaptar-nos a molts i diferents ritmes d’aprenentatge. Per tant, el ritme d’aprenentatge es veu ralentitzat degut a la diversitat que trobem dintre d’un aula i del poc temps que disposem amb tanta massificació. Si a més, ens trobem amb alumnat amb Necessitats Educatives Especials, les dificultats per atendre’ls correctament s’agreugen.

Encara que no ho sembla, l’Etapa d’Educació Infantil és fonamental i implica la construcció dels pilars sobre els quals es sustentaran els futurs aprenentatges de les etapes posteriors. Us convidem a fer una reflexió sobre aquestes qüestions que plantegem i la seua relació amb la qualitat de l’educació que de tant es parla i tant ens preocupa a nosaltres, els professionals que treballem per millorar-la cada dia i que ens trobem cada vegada amb més detractors i detractores en els diferents estaments de la societat actual.

Assemblea de Professors Baix Maestrat contra les retallades

TRENCAMENT AL PSC

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

Ahir, 5 diputats i diputades del PSC van trencar la disciplina de vot del partit i no van votar la resolució sobre el dret a decidir perquè considerava Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà. Després de llargues i àrdues negociacions, la cúpula socialista encapçalada pel seu primer secretari Pere Navarro, va presentar un text alternatiu on es rebaixaven considerablement les pretensions de Catalunya sobre el dret a decidir.

Els 5 diputats díscols van ser Àngel Ros, Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocio Martínez Sempere i l’ebrenca Núria Ventura. El no vot dels 5 diputats demostra la divisió interna que pateix en aquests moments el PSC. Com diu la dita, a gos flac tot són puces. O dit d’una altra manera, quan les coses van malament, encara poden anar pitjor.

Si en les passades eleccions el PSC va tenir els resultats més dolents de la seva història, algú pot esperar que pugui tenir una revifada els propers mesos o anys? Jo no.

Fa temps que parlo de la situació del PSC i del que hauria de fer per a sortir de la crisi (interna i externa) que està patint. Perquè les crisis dels partits no només consisteixen en picabaralles internes entre els seus dirigents, també, la mala maror, influeix molt directament en els resultats electorals. Qui vota un partit que no té endreçada la seva pròpia casa?

Sembla ser que la ideòloga de l’actual situació del PSC es mou a l’ombra. Evidentment si estic emprant formes femenines no es pot tractar del seu Primer Secretari. Llavors, de qui es tracta? Segur que tots ho heu endevinat: de la Carme Chacón.

La cap de llista socialista al Congrés dels Diputats de les dues darreres eleccions es postula des de fa temps per a dirigir el PSOE, per tant, no ha de ser massa catalanista si vol, un dia, vol ocupar la cadira de braços d’Alfredo Pérez Rubalcaba.

Des de la seu de Ferraz (cap i casal dels socialisme espanyol) no es veu en bons ulls tota la situació política catalana. El sostre màxim al que pensen arribar els socialistes és l’Espanya federal i, cal recordar-ho, ja els va costar prou acceptar aquesta idea. Però aconseguir un Espanya federal passa, inexorablement, per canviar la Constitució espanyola, la qual cosa, xoca de forma irremeiable amb l’idea que té el PP sobre com s’ha de vertebrar l’estat espanyol.

Aquest matí, 4 dels 5 diputats que ahir van optar per no votar han passat pels micròfons de Catalunya Ràdio per a debatre l’actual situació del socialisme català. En front es trobava el portaveu parlamentari Maurici Lucena defensant, com no podia ser d’una altra manera, una postura totalment oposada. Curiosament, des del Twitter del PSC només s’anunciava la presència d’aquest darrer. Les suspicàcies dels periodistes els ha fet dir si els 5 diputats que ahir no van votar, ja se’ls havia fet fora del partit aquesta mateixa nit.

El cert és que no sé si els faran fora o marxaran ells de forma voluntària, però del que no hi ha dubte és que la crisi oberta és gravíssima. Tant, que bé pot crear una fragmentació del PSC. El que està per veure és que decidiran els militants que no sé senten representats per l’actual cúpula del PSC (aquí hauria pogut parlar en primera persona)

De moment, sembla que algun, com per exemple Joan Alginet de Deltebre ja ha anunciat que se’n va. Previsiblement serem molts els qui acabarem abandonant el partit més aviat que tard.

Des de la seva creació, el PSC era (en teoria) un partit diferenciat del PSOE. A partir d’ara podria perfectament transformar-se en la federació catalana dels socialistes espanyols.

Personalment no em sento atret pel partit que va crear l’Ernest Maragall, però la meva decisió dependrà de com evoluciona la situació.            

QUART ASSAIG DELS SIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA III

La mano que no tiembla (Juan José Téllez)

Si, hombre. La mano que fue capaz de estrechar la de ZP poco antes de la última campaña electoral para incorporar el dogma de la sacra contención del déficit en la Constitución, sin epidural, con nocturnidad y alevosía, durante el insólito verano de 2001. La que prometía en los mitines que no tocaría las pensiones y vaticinaba que todo iría mejor cuando España estuviera de nuevo en manos de las peinetas del Opus Dei y de los tecnócratas de la puerta giratoria que pasan de ministros a consejeros de postín a cambio de un puñado de privatizaciones.

La que cerró camas de hospital y olvidó las Bienaventuranzas de misa de doce para dejar a los migrantes con un palmo de tarjetas sanitarias. La que convirtió en delito el auxilio a los sin papeles y endureció el código para reprimir a cualquier pringado que exigiese justicia para todos. La que quiere legislar las huelgas para que no se celebren y abaratar aún más los despidos para que haya más despedidos con la excusa de aminorar el paro. La que baja los salarios y las prestaciones, pero aumenta los impuestos y la soberbia. La que volvió a trazar una gruesa linea roja entre la enseñanza de pago y la de caridad. La que convirtió la solidaridad en un monte de piedad y redujo la cooperación a los comedores de Cáritas y al banco de alimentos de Cruz Roja. La que convirtió la tutela jurídica efectiva en tutela jurídica en efectivo. La que hizo público los bancos malos e inyectó dinero de todos a fondo perdido en los bancos buenos. La que convirtió las costas en zonas urbanizables. La que subió el IVA y vació los cines y los teatros, llenos como se sabe de rojos peligrosos. La que está a punto de anular incluso la ley del aborto del 85. La que se opone a que la Unión Europea reclame que haya más mujeres en los consejos de administración del Ibex 35. La que hizo crecer el soberanismo en Cataluña de tanto desacreditar el estado de las autonomías. La que dejó que su niña sólo soñara con emigrar a Londres o a Berlín. La que mima a la prima y reforma a los currantes. La que olvidó las promesas a los autónomos y a las pymes como cuando el Tío Sam hablaba con lengua de serpiente. La que fue incapaz de estimular la economía ni de abrir el grifo de los antiguos créditos.

La que huía por el garaje para evitar a los periodistas. La que se tapaba la boca en las ruedas de prensa o callaba las preguntas que no quería oír. La que levantó el teléfono para acorralar en la sombra al juez Baltasar Garzón. La que no suele abrir la portezuela del banco a sur en el hemiciclo de San Jerónimo. La que no sabía si subía o si bajaba. La que se toca las gafas cuando se pone nervioso pero no veía que su partido estaba, al parecer, saturado de sobrecogedores. La que expulsaba a Luis Barcenas del PP un año después de estallar el escándalo Gurtel, pero mantenía sus papeles en el despacho número 13 de la calle Génova. La que firmó la Aministía Fiscal pero llamó a la Agencia Tributaria para que vulnerase la discrecionalidad entre dicho organismo y los contribuyentes para desmentir que el anterior tesorero de las gaviotas hubiera blanqueado diez millones de leuros por esa misma ley. La que no tiene dedos suficientes para calcular cuantos trajes de Camps podrían cortarse y cuantos EREs falsearse a cambio de veintidos kilos suizos y supuestamente legítimos del ya célebre esquiador de alta montaña. La que hasta ahora no ha dicho ni pío sobre la fortuna que su antiguo gerente guarda en un banco suizo. La que no ha llamado todavía a filas a los suyos para convocar una comisión de investigación interna.

No le temblará la mano, se limitó a decir Mariano Rajoy, presidente del Gobierno español, a la hora de perseguir a los corruptos. No le temblará la mano, dijo, después de que la sombra de los corruptos le persiguiera a él y a todos los representantes honestos de los conservadores españoles, que seguro que haberlos haylos como los había en el PSOE de Filesa o incluso en Convergencia i Unió, o en cualquier otra cloaca de nuestro sistema. No le temblará la mano, proclamó a secas, después de una semana horribilis para su partido y una nueva estaca en el corazón para el crédito de la democracia.

Nada que decir, nada que explicar, nada de nada. Hará lo que tenga que hacer, aunque no sepamos muy bien qué es lo que sea, porque él se niega a dar explicaciones, a dar datos, a dar la cara.

No le temblará la mano, pero alguien ya está haciendo temblar su silla. Y el resto del país tiembla a su vez, pero de frío y de asco. La prima de riesgo está más baja. Y la desesperanza sube enteros en el parqué de las noticias.  Hombre, si.

EFECTES COLATERALS DE LES RETALLADES

Hospital Comarcal d'Amposta.

Sabeu que, de tan en tan, us explico anècdotes o vivències personals. La que avui us contaré l’hem viscut (la meva dona i jo) aquests dies.

Dimecres passat, la meva dona, va patir una petita intervenció quirúrgica que no va necessitar ingrés hospitalari. Si heu estat perspicaços, segurament us en heu adonat que no va necessitar està posat en cursiva, ja que és el criteri dels metges el que predomina sobre l’estat del pacient i aquest criteri està directament condicionat per les retalles que els imposen els governs. O dit d’una altra manera, per a que ens entenguem, per una operació de similars característiques, anys enrere t’haurien ingressar un o dos dies i ara t’envien ràpidament cap a casa.

Per tant, en arribar a casa, has de fer la convalescència que no fas a l’hospital i, sobre tot, si has tingut efectes secundaris de l’anestèsia com va patir la meva dona.

En un principi, tot apuntava que el dia següent ja podia anar a treballar. Però després de ser operada li van dir que l’anirien trucant a casa per a veure com es trobava. Quan els va recordar que cada dia s’havia d’alçar a ¼ de 6 del matí per anar a treballar a Tarragona, els va agafar el canguelo.

Llavors li van dir que d’això res de res i que durant uns dies s’havia de quedar fent repòs a casa. Per tant, necessitava que li fessin la corresponent baixa laboral.

Abans, quan hi havia ingrés hospitalari (no ambulatori), com a familiar directe, tenies 3 dies de permís retribuït. Ara, com que les retallades i la pèrdua de drets també han arribat a l’administració, volen que justifiques l’eventualitat.    

No n’hi ha prou que ho acreditis amb l’informe de l’operació i el justificant de baixa laboral; també cal que aportis un informe mèdic que acrediti que, la persona operada, necessita l’assistència d’una altra persona.

Compreneu la situació? A l’hospital t’envien cap a casa per a que passis allí els postoperatori, però el familiar (en aquest cas jo) ho ha de justificar per dues vegades.

La situació, des del nostre punt de vista, és del tot inversemblant i només s’entén en l’actual context de pèrdua de tot tipus de drets.

QUART ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA II

Benvinguts al cinquè any de crisi

JOSEP FONTANA
Historiador.
 
Aquest any, en què se'n compliran cinc de l'inici de la crisi -sis, si la fem arrencar de la fallida de les hipoteques nord-americanes-, comencen a estar clares algunes coses. La primera, que no es tractava, com se'ns va voler fer creure, d'un empitjorament gradual de les nostres condicions de vida, que haguéssim de retornar, a costa de sacrificis, a la situació anterior, sinó d'un descens continuat cap a l'abisme.
Algunes coses hauran de millorar, sens dubte. No és possible que mantinguem indefinidament un atur per sobre del 25%. Però els que entrin en el món del treball trobaran unes condicions diferents de les d'abans de la crisi. És el que als Estats Units, on més de 200.000 famílies van caure el 2011 en la pobresa, fins i tot amb els dos progenitors treballant, ha portat a parlar dels working poor, els pobres amb feina. Més greus que les mateixes xifres de l'atur són les dades que ens diuen, aquesta mateixa setmana, que el poder adquisitiu dels salaris ha caigut a Espanya un 6,4% en el transcurs dels tres últims anys. O les repetides notícies d'empreses negociant rebaixes salarials per admetre nova feina o evitar els acomiadaments. El món en què cada any s'ajustaven els salaris a l'augment del cost de la vida és cosa del passat.
I ni tan sols podem esperar cap millora en el camp de la sanitat i l'ensenyament públics o del sistema de pensions. Ara ja no se'ns parla de sacrificis temporals, sinó que se'ns diu clarament que l'Estat del benestar és cosa del passat, que no tornarà.
¿Per què ha passat tot això? Aquests dies els mitjans de comunicació estan plens de notícies sobre la corrupció: milions dipositats en bancs suïssos o en fons caribenys, inversions immobiliàries inexplicables. No es tracta d'operacions d'última hora, sinó de processos que s'han prolongat durant anys, sense que els que els percebien i podien aturar-los es preocupessin de fer-ho. Però la part dolenta no és aquesta, ni es podria posar remei al mal obligant els defraudadors a tornar el botí (cosa que ningú intentarà, per no exposar-se a les conseqüències de les revelacions que podrien sortir a la llum; publicar la llista de morosos no és més que un artifici per entretenir el personal).
EL MÉS GREU és que tots aquests milions són només la propina, les comissions rebudes per unes operacions gegants en les quals s'han estat venent els béns, recursos i serveis del país. I ningú és capaç de quantificar el valor real del que s'ha venut, ni encara menys la suma que ens toca a tots i a cadascun de nosaltres pagar cada dia per aquestes vendes. En tot això hi ha aspectes que resulten grotescos i indignants, com que amb la quota del telèfon estiguem pagant el que se li ofereix a Rato en compensació per serveis com els d'haver iniciat somrient l'operació de convertir en banquers els pobres estalviadors que el van creure i van llençar els seus estalvis al forat negre de Bankia. Però la realitat és que això són minúcies, gestos d'un desvergonyiment de mal gust, davant el que ens costen, per posar algun exemple, les tarifes de l'aigua o de la llum.
Fa 76 anys, el mes d'abril del 1937, Antonio Machado escrivia: «Pienso en España vendida toda, de monte a monte, de río a río, de mar a mar. Toda vendida a la codicia extranjera: el cielo, el suelo y el subsuelo». Era un clar avançament del que havia de passar amb el triomf del franquisme, per a benefici no només de «la cobdícia estrangera», sinó també de la local. Però ni tan sols ell es podia imaginar que anys més tard, amb la democràcia postfranquista, s'arribaria a vendre fins i tot els mateixos ciutadans.
COM HA DIT James Meek a l'analitzar el procés de les privatitzacions de serveis públics a la Gran Bretanya, el seu caràcter gradual amaga una metaprivatització: la dels ciutadans. El que es ven no són els serveis, sinó els ciutadans que estan obligats a pagar per fer servir uns serveis que l'Estat ha permès que es desmillorin per justificar la seva privatització. Abandonant els serveis, l'Estat no es veu obligat a apujar els impostos, que són reemplaçats com a càrrega social pels augments de tarifes que imposen les empreses.
Perquè quan parlem, per exemple, de privatitzar la sanitat no ens estem referint només a cedir a interessos privats els hospitals i equipaments que s'han construït amb diners públics, sinó que se'ls estan venent a més els ciutadans, és a dir, els metges i els pacients: els serveis dels uns i les necessitats dels altres.
Benvinguts al cinquè aniversari de la crisi. Prenguin-s'ho amb calma, que això tot just acaba de començar.