LA CORRUPCIÓ ALS GENS

Acudit de Ferreres publicat al Periódico de dimarts.

Fa anys vaig escoltar: A Espanya qui no roba és perquè no pot. Una frase molt contundent però que demostra a la perfecció la forma de ser d’una gran part de la societat nostre país.  

Si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem ràpidament que, durant els primers anys de la democràcia ja es van produir casos de corrupció política. Amb els cassos Filesa,Malesa i Time-Export,  es va destapar un entramat corrupte de finançament il·legal del PSOE. Josep Maria Sala, Carlos Navarro i Aída Álvarez, tots ells càrrecs orgànics del partit, van patir pena de presó. Ha estat dels pocs que han residit en un centre penitenciari.

Després d’aquell cas n’han anat sortint molts més que han esquitxat, sobre tot, el PP, el PSOE i CDC, però també a d’altres partits com UM (Unió Mallorquina), UDC (Unió Democràtica de Catalunya), etc.

Si hem de posar noms a tots aquests casos, qui no se’n recorda del cas Naseiro de presumpte finançament iil·legal del PP o Treball que va esquitxar a UDC en temps on Ignaci Farreras era el conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya o els més recents: l’entramat Gürtel amb ramificacions per mitja Espanya, el Palma Arena a Mallorca, l’EMARSA (l’empresa pública d’aigües de València) o el Brugal a Alacant, tots ells relacionats amb càrrecs públics el PP.

A Catalunya el més famós va ser el cas Palau (o Millet, del cognom de la persona que estava al front del Palau de la Música)  que va afectar el partit dels presidents Pujol i Mas i on, presumptament, hi va haver finançament il·legal per part de Convergència a part d’altres delictes com apropiació indeguda, malversació de cabdals públics, falsificació documental, etc. Per aquest cas, a CDC sé li va embargar la seva seu per a poder fer front les possibles responsabilitats penals.

Els ajuntaments tampoc s’han escapat dels casos de corrupció, la majoria de les vegades lligada a temes urbanístics i immobiliaris. Recordeu l’operació Malaia, possiblement el més mediàtic de tots i que va afectar el de Marbella? O el cas Pretòria, a Santa Coloma de Gramanet, on hi havia implicats de diversos partits polítics, entre els quals es trobaven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, íntims col·laboradors de Jordi Pujol. El darrer cas destapat fins el moment  ha estat el Neptú, on, entre d’altres, ha estat imputat l’alcalde de Sabadell Manuel Bustos per presumpte tràfic d’influències.

Però ha estat el cas Bárcenas, l’extresorer del PP que tenia 22 milions d’euros dipositats en bancs suissos, el que ha acabat d’indignar la ciutadania. Mai com ara, el PP s’havia vist tan afectat. Abans ho havien estat institucions diverses governades pels populars (Generalitat Valenciana, Ajuntament i Diputació d’Alacant, Diputació de Castelló, Govern de Mallorca...), però el partit com a tal sempre se’n havia pogut sortir amb més o menys èxit.

L’opinió generalitzada de la ciutadania és que mai o quasi mai passa res als polítics i famosos imputats per casos de corrupció i, quan se’ls condemna, ja està el govern de torn per a indultar-los. Normalment surten molt ben parats de tots els processos. Algú es pot creure que condemnaran Iñaqui Urdangarin, el gendre del Rei? O que a la Infanta Cristina sé l’acabi involucrant en el procés del seu marit?

De vegades has d’escoltar opinions com aquestes:

Això abans no passava...

Tot això ens ho ha portat la democràcia...

Evidentment hi discrepo. Abans, com ara, de corrupció també n’hi havia, el que passa és que la majoria dels casos no sortien a la llum, potser perquè tampoc hi havia els mitjans de comunicació que hi ha ara; a part d’altres coses, es clar.

Però vull recordar tres casos molt sonats que es van produir en plena dictadura franquista: MATESA, SOFICO o la fallida del Banc de Siero que va acabar amb el pare i un dels germans de Rodrigo Rato a la presó.

Per cert, sabeu quin significat sé li donava irònicament a MATESA: Ministros Asociados Timo Estampita Sociedad Anónima.