RAMON FOLCH
Socioecòleg. Director general d'ERF
No fa gaire vaig revisitar les impressionants ruïnes de Numància.
Inevitablement, em venien al cap les èpiques gestes dels numantins
davant dels romans. La defensa numantina és un recurs paremiològic que
tots hem fet servir. Els llibres d'història de la meva infantesa no
paraven d'exaltar-la. També evocaven el setge napoleònic de Saragossa i
l'heroica lluita dels assetjats, entre els quals la mítica
Agustina de Aragón (que es deia
Agustina Saragossa i
era catalana). Per contra, a l'escola del meu temps no vam sentir ni a
parlar del setge de Barcelona del 1714, que fou heroicament numantí,
històricament més important i senzillament transcendental per a tots
nosaltres. Notable omissió.
L'escola espanyola ha ignorat
la part de la història que no li ha convingut d'explicar i ha tractat de
destruir el nostre imaginari nacional. Això no és una interpretació, és
una constatació. Aquesta manera de fer no és gens excepcional,
tanmateix. La majoria d'estats expliquen les coses com els convé. Ho
entenc, però no hi estic d'acord. En tot cas, faig notar que unes
quantes generacions de catalans hem après a l'escola inexactituds
històriques, si no directament falsedats.
Per exemple, és inexacte donar al terme
Espanya el mateix significat polític fa cinc o sis segles que avui dia. És un disbarat, com ho seria pretendre que el terme
Europa equivalgués en el segle XV a
Unió Europea, posem per cas. Espanya, com Europa, ha estat durant segles bàsicament un terme geogràfic.
Felip V,
a partir del Decret de Nova Planta (1716) és el primer rei d'Espanya en
el sentit actual del terme. L'Espanya que ara trontolla és l'Espanya
nascuda aleshores, el resultat d'una imposició militar violenta, no pas
de cap pacte o acord amb els ciutadans concernits, cal recordar-ho. Dir
aquestes obvietats era motiu d'escàndol no fa gaire. Encara ho és per a
moltes orelles acomodatícies. El veritablement escandalós és que
escandalitzi la veritat.
Tot això pertany al passat, d'acord.
Però és que l'imaginari dels pobles sempre arrenca del passat. I és
sobre aquest imaginari que s'administra el present i es construeix el
futur. Els pobles que només viuen d'imaginari s'esllangueixen
indefectiblement, però els que l'ignoren o l'evoquen incorrectament
construeixen en fals. Per això és tan important saber com ha anat la
història i també per això el sotmetiment dels pobles comença per
l'alteració del seu imaginari nacional. Així que restablir la veritat
històrica no és cap acte nostàlgic, sinó una exigència prospectiva.
Sempre
que hi hagi projecte de futur, naturalment. Els focs artificials
enlluernen, però no il·luminen. La foscor desplaça de seguida l'esclat i
només queden les canyes dels coets. El plausible nou estat català
independent (el terme Catalunya també voldrà dir una altra cosa,
aleshores...) ha d'aprovar molt de pressa una colla d'assignatures
pendents. De fet, és aquesta la primera raó per a la independència:
treure's de sobre una caduca estructura d'estat vuitcentista per tal de
poder-se posar al dia. L'estructura de l'administració pública
-que ara és un calc autonòmic de l'
ancien régime admistratiu
espanyol i l'organització territorial -ara naufragada en un mar de
municipis socioeconòmicament microscòpics haurien de ser, crec, els
primers canvis sorgits del nou projecte.
De seguida n'han de
venir altres, és clar. La festa es fa per això. S'ha de repercutir d'una
altra manera la fiscalitat i s'han de desprendre els recursos públics
d'una altra forma. Cal un nou ordenament jurídic
-al servei de la
ciutadania i no al revés-, com ara que, entre altres coses, aparti
corruptes i encarcarats. La política no ha de ser un modus vivendi per a
mediocres llagoters o aprofitats. Hem de convenir una nova paleta de
valors, perquè tot no s'hi val. Hem d'abandonar la societat de mercat
per adoptar una societat de valors, entre els quals la recta economia de
mercat, que és una altra cosa.
I tant. L'economia productiva
basada en la generació de valor afegit és l'antítesi de l'actual
economia financera o especulativa basada en l'acumulació de plusvàlues
fictícies. Ara ens ofeguem en plusvàlues que no tenen cap valor i així
ens va. Anys enrere vam ser capaços de crear empreses productives com
Derbi, Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas o Lube. Avui totes les motos són
d'importació. Però Piaggio continua existint a Itàlia i fins triomfa als
mercats asiàtics. Tenim polígons industrials que són figures
urbanístiques més que no pas productives. El nostre imaginari rebutja
l'absolutisme borbònic; el nostre projecte ha de pensar en la riquesa
productiva redistribuïda equitativament. La independència, doncs, ha de
perseguir la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica, és clar).
Catalunya serà sostenible de debò o no valdrà la pena. I ha de valer-la.
