Imaginari i projecte

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF

No fa gaire vaig revisitar les impressionants ruïnes de Numància. Inevitablement, em venien al cap les èpiques gestes dels numantins davant dels romans. La defensa numantina és un recurs paremiològic que tots hem fet servir. Els llibres d'història de la meva infantesa no paraven d'exaltar-la. També evocaven el setge napoleònic de Saragossa i l'heroica lluita dels assetjats, entre els quals la mítica Agustina de Aragón (que es deia Agustina Saragossa i era catalana). Per contra, a l'escola del meu temps no vam sentir ni a parlar del setge de Barcelona del 1714, que fou heroicament numantí, històricament més important i senzillament transcendental per a tots nosaltres. Notable omissió.
L'escola espanyola ha ignorat la part de la història que no li ha convingut d'explicar i ha tractat de destruir el nostre imaginari nacional. Això no és una interpretació, és una constatació. Aquesta manera de fer no és gens excepcional, tanmateix. La majoria d'estats expliquen les coses com els convé. Ho entenc, però no hi estic d'acord. En tot cas, faig notar que unes quantes generacions de catalans hem après a l'escola inexactituds històriques, si no directament falsedats.
Per exemple, és inexacte donar al terme Espanya el mateix significat polític fa cinc o sis segles que avui dia. És un disbarat, com ho seria pretendre que el terme Europa equivalgués en el segle XV a Unió Europea, posem per cas. Espanya, com Europa, ha estat durant segles bàsicament un terme geogràfic. Felip V, a partir del Decret de Nova Planta (1716) és el primer rei d'Espanya en el sentit actual del terme. L'Espanya que ara trontolla és l'Espanya nascuda aleshores, el resultat d'una imposició militar violenta, no pas de cap pacte o acord amb els ciutadans concernits, cal recordar-ho. Dir aquestes obvietats era motiu d'escàndol no fa gaire. Encara ho és per a moltes orelles acomodatícies. El veritablement escandalós és que escandalitzi la veritat.
Tot això pertany al passat, d'acord. Però és que l'imaginari dels pobles sempre arrenca del passat. I és sobre aquest imaginari que s'administra el present i es construeix el futur. Els pobles que només viuen d'imaginari s'esllangueixen indefectiblement, però els que l'ignoren o l'evoquen incorrectament construeixen en fals. Per això és tan important saber com ha anat la història i també per això el sotmetiment dels pobles comença per l'alteració del seu imaginari nacional. Així que restablir la veritat històrica no és cap acte nostàlgic, sinó una exigència prospectiva.
Sempre que hi hagi projecte de futur, naturalment. Els focs artificials enlluernen, però no il·luminen. La foscor desplaça de seguida l'esclat i només queden les canyes dels coets. El plausible nou estat català independent (el terme Catalunya també voldrà dir una altra cosa, aleshores...) ha d'aprovar molt de pressa una colla d'assignatures pendents. De fet, és aquesta la primera raó per a la independència: treure's de sobre una caduca estructura d'estat vuitcentista per tal de poder-se posar al dia. L'estructura de l'administració pública
-que ara és un calc autonòmic de l'ancien régime admistratiu espanyol  i l'organització territorial -ara naufragada en un mar de municipis socio­econòmicament microscòpics  haurien de ser, crec, els primers canvis sorgits del nou projecte.
De seguida n'han de venir altres, és clar. La festa es fa per això. S'ha de repercutir d'una altra manera la fiscalitat i s'han de desprendre els recursos públics d'una altra forma. Cal un nou ordenament jurídic
-al servei de la ciutadania i no al revés-, com ara que, entre altres coses, aparti corruptes i encarcarats. La política no ha de ser un modus vivendi per a mediocres llagoters o aprofitats. Hem de convenir una nova paleta de valors, perquè tot no s'hi val. Hem d'abandonar la societat de mercat per adoptar una societat de valors, entre els quals la recta economia de mercat, que és una altra cosa.
I tant. L'economia productiva basada en la generació de valor afegit és l'antítesi de l'actual economia financera o especulativa basada en l'acumulació de plusvàlues fictícies. Ara ens ofeguem en plusvàlues que no tenen cap valor i així ens va. Anys enrere vam ser capaços de crear empreses productives com Derbi, Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas o Lube. Avui totes les motos són d'importació. Però Piaggio continua existint a Itàlia i fins triomfa als mercats asiàtics. Tenim polígons industrials que són figures urbanístiques més que no pas productives. El nostre imaginari rebutja l'absolutisme borbònic; el nostre projecte ha de pensar en la riquesa productiva redistribuïda equitativament. La independència, doncs, ha de perseguir la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica, és clar). Catalunya serà sostenible de debò o no valdrà la pena. I ha de valer-la.