diumenge, 27 d’octubre del 2013

LA FATARELLA 1938. Primer dia de rodatge (26 doctubre de 2013)



Finalment, ahir va començar el rodatge del curtmetratge la Fatarella 1938 basat en el meu microrrelat El último cigarrillo, que vaig escriure l’estiu de 2011 per a participar en un concurs que sobre el tema de la Gerra Civil Espanyola va organitzar la Cadena SER.
El realitzador ampostí Pau Bertomeu (Delta Produccions) es va interessar per a poder portar-lo a la pantalla encara que fos en petit format.
Després d’una intensa campanya de promoció a la recerca de finançament, finalment, ahir es va començar a gravar a una casa de la Galera, concretament la casa de la Trini, al carrer Sant Vicent, al costat del barranc, més conegut com el paumeral, pel abundat nombre de palmeres que hi havia anys enrere.
En el número 10 del carrer es va gravar l’escena 0, on el noi que se’n va al front de la Batalla de l’Ebre, s’acomiada de sa mare. És una escena molt trista i que posarà l’espectador en situació abans de que es desenvolupin els fets. La casa construïda a finals del segle XIX està pràcticament intacta i l’enregistrament es va fer a una de les alcoves.
Després de dinar a una finca dels pares de Pau, on sa mare Rosa ens va fer una magnífica paella, trasllat a la Fatarella per enregistrar l’escena final. El canvi de temperatura va ser brutal. Mentre al migdia a la Galera hi havia uns 30º, per la nit a les trinxeres de la Fatarella en teníem 18º.
Avui es farà (de fet ja s’està fent) el segon dia de rodatge a Santa Coloma de Queralt i a Igualada. Allí es rodaran les escenes intermèdies.  



















dissabte, 26 d’octubre del 2013

DESCONFIANÇA AMB LA CLASSE POLÍTICA

Sabeu els que em coneixeu que són un animal polític; que he estat polític (8 anys regidor a l’Ajuntament d’Amposta) i m’agrada la política i, prova d’això és que diàriament en parlo aquí al meu blog.
Però una cosa és la política i l’altra els polítics. Vull matissar que no tots, ja que n’hi ha d’honrats, però després dels esdeveniments dels darrers dies, penso que cada cop n’hi ha menys... Em dóna tristor dir-ho, però es el que penso en aquest moment.
Primer va ser per la compareixença de Narcís Serra (de la que ja en vaig parlar fa uns dies) i les seves declaracions sobre l’augment de les retribucions de Catalunya Caixa (Ara Catalunya Banc) I, a sobre, es queixa al jutge de que pel carrer li diguin lladre... Una prova d’honradesa seria pagar de les seves retribucions als que van ser enganyats en el tema de les preferents... Però no ho farà. També vull recordar que a par d’ell i Todó hi ha 54 imputats més, alguns d’ells polítics o, al menys, ho van ser, com per exemple l’Ignaci Carnicer, exalcalde de la Selva del Camp i exdiputat al Congrés.
Però la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència política ha estat la conducta dels diputats de CiU i el PSC al Parlament de Catalunya tancant en fals la comissió d’investigació sobre la corrupció a la sanitat catalana.
Posaria al ma al foc per la Marina Geli, però no per alguns als càrrecs que la van rodejar. El de Cafè amb Llet van denunciar els casos de corrupció que hi va haver a la comarca de la Selva i també es conegut el cas de Reus amb alcalde socialista però amb implicats d’altres grups polítics com CiU i el PP i que van ser denunciats per un regidor de les CUP.
Però crec que la veritable magnitud d’aquest cas encara no s’ha descobert. Vull recordar que, a part dels serveis hospitalaris de Reus hi ha també el d’altres municipis de la província.
Amb aquestes conductes els partits perden, des del meu punt de vista, la poca credibilitat que encara conservaven, però amb una diferència substancial: mentre els votants fidels de CiU i el PP els seguiran votat a pesar de tot, els del PSC cada cop més, optaran per d’altres formacions polítiques que els hi ofereixin el que el PSC ja no els hi pot donar.
Faria bé la direcció del PSC fer autocrítica de les darreres actuacions i replantejar-se seriosament si, abans de promulgar el federalisme no caldria fer un exercici de transparència política i retornar als postulats que sempre ha defensar l’esquerra nacional.
I per això s’ha de fer una refundació del partit, que es faci, però que es faci de veritat i no només canviant cromos de lloc.    

Imaginari i projecte

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF

No fa gaire vaig revisitar les impressionants ruïnes de Numància. Inevitablement, em venien al cap les èpiques gestes dels numantins davant dels romans. La defensa numantina és un recurs paremiològic que tots hem fet servir. Els llibres d'història de la meva infantesa no paraven d'exaltar-la. També evocaven el setge napoleònic de Saragossa i l'heroica lluita dels assetjats, entre els quals la mítica Agustina de Aragón (que es deia Agustina Saragossa i era catalana). Per contra, a l'escola del meu temps no vam sentir ni a parlar del setge de Barcelona del 1714, que fou heroicament numantí, històricament més important i senzillament transcendental per a tots nosaltres. Notable omissió.
L'escola espanyola ha ignorat la part de la història que no li ha convingut d'explicar i ha tractat de destruir el nostre imaginari nacional. Això no és una interpretació, és una constatació. Aquesta manera de fer no és gens excepcional, tanmateix. La majoria d'estats expliquen les coses com els convé. Ho entenc, però no hi estic d'acord. En tot cas, faig notar que unes quantes generacions de catalans hem après a l'escola inexactituds històriques, si no directament falsedats.
Per exemple, és inexacte donar al terme Espanya el mateix significat polític fa cinc o sis segles que avui dia. És un disbarat, com ho seria pretendre que el terme Europa equivalgués en el segle XV a Unió Europea, posem per cas. Espanya, com Europa, ha estat durant segles bàsicament un terme geogràfic. Felip V, a partir del Decret de Nova Planta (1716) és el primer rei d'Espanya en el sentit actual del terme. L'Espanya que ara trontolla és l'Espanya nascuda aleshores, el resultat d'una imposició militar violenta, no pas de cap pacte o acord amb els ciutadans concernits, cal recordar-ho. Dir aquestes obvietats era motiu d'escàndol no fa gaire. Encara ho és per a moltes orelles acomodatícies. El veritablement escandalós és que escandalitzi la veritat.
Tot això pertany al passat, d'acord. Però és que l'imaginari dels pobles sempre arrenca del passat. I és sobre aquest imaginari que s'administra el present i es construeix el futur. Els pobles que només viuen d'imaginari s'esllangueixen indefectiblement, però els que l'ignoren o l'evoquen incorrectament construeixen en fals. Per això és tan important saber com ha anat la història i també per això el sotmetiment dels pobles comença per l'alteració del seu imaginari nacional. Així que restablir la veritat històrica no és cap acte nostàlgic, sinó una exigència prospectiva.
Sempre que hi hagi projecte de futur, naturalment. Els focs artificials enlluernen, però no il·luminen. La foscor desplaça de seguida l'esclat i només queden les canyes dels coets. El plausible nou estat català independent (el terme Catalunya també voldrà dir una altra cosa, aleshores...) ha d'aprovar molt de pressa una colla d'assignatures pendents. De fet, és aquesta la primera raó per a la independència: treure's de sobre una caduca estructura d'estat vuitcentista per tal de poder-se posar al dia. L'estructura de l'administració pública
-que ara és un calc autonòmic de l'ancien régime admistratiu espanyol  i l'organització territorial -ara naufragada en un mar de municipis socio­econòmicament microscòpics  haurien de ser, crec, els primers canvis sorgits del nou projecte.
De seguida n'han de venir altres, és clar. La festa es fa per això. S'ha de repercutir d'una altra manera la fiscalitat i s'han de desprendre els recursos públics d'una altra forma. Cal un nou ordenament jurídic
-al servei de la ciutadania i no al revés-, com ara que, entre altres coses, aparti corruptes i encarcarats. La política no ha de ser un modus vivendi per a mediocres llagoters o aprofitats. Hem de convenir una nova paleta de valors, perquè tot no s'hi val. Hem d'abandonar la societat de mercat per adoptar una societat de valors, entre els quals la recta economia de mercat, que és una altra cosa.
I tant. L'economia productiva basada en la generació de valor afegit és l'antítesi de l'actual economia financera o especulativa basada en l'acumulació de plusvàlues fictícies. Ara ens ofeguem en plusvàlues que no tenen cap valor i així ens va. Anys enrere vam ser capaços de crear empreses productives com Derbi, Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas o Lube. Avui totes les motos són d'importació. Però Piaggio continua existint a Itàlia i fins triomfa als mercats asiàtics. Tenim polígons industrials que són figures urbanístiques més que no pas productives. El nostre imaginari rebutja l'absolutisme borbònic; el nostre projecte ha de pensar en la riquesa productiva redistribuïda equitativament. La independència, doncs, ha de perseguir la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica, és clar). Catalunya serà sostenible de debò o no valdrà la pena. I ha de valer-la.

divendres, 25 d’octubre del 2013

“L'Abans: Recull gràfic d'Amposta (1875-1975)”, de Júlia Idiarte, Cinta Montañés i Maite Subirats. Presentació



Aquesta tarda, la sala superior del Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta s’ha quedat petita. Unes 300 persones han acudit fins allí per escoltar la presentació del llibre “L'Abans: Recull gràfic d'Amposta (1875-1975)”, de Júlia Idiarte, Cinta Montañés i Maite Subirats.
El llibre fa un any que es va posar la venda fascicles col·leccionables en un total de 52 a totes les llibreries d’Amposta. Ara, una vegada acabada la col·lecció, també es pot adquirir el volum sencer.
Les tres ampostines, Júlia, Maite i Cinta, han coordinar tot un equip humà fins replegar 6.000 fotografies d’escenes ampostines, encara que, finalment, al llibre se’n han publicat unes 1.000 (què no són poques!) Tot això ha estat possible gràcies a l’editorial Efados.
Des d’aquí les meves felicitacions més sinceres i espero que un dia me’l pugueu dedicar.  



OSTENTACIÓ I PREPOTÈNCIA


No fa gaires dies que li vaig dir a una advocada que conec: l’altre dia et vaig veure amb un Mercedes semblant al meu... Ella conduïa un Peugeot Partner i jo tinc un Citroën Berlingo. A la pràctica és com si fossin cosins germans.
Conduir vehicles de gama alta tipus Mercedes, BMW o Audi, de vegades són una mostra d’ostentació més que de poder econòmic.
Quan es parla dels anys de la bombolla immobiliària, sempre es fa referència al sou que guanyaven el joves sense ofici ni benefici que treballaven de manobres. En aquella època molts d’ells es van poder comprar a terminis cotxes d’aquelles marques ni que fossin de segona ma. Recordo el cas d’un estranger a qui vaig atendre per a fer-li un certificat d’usuari que, en preguntar-li el correu electrònic, el que em va donar contenia les sigles BMW juntament amb el seu nom. Li vaig preguntar si BMW era el cotxe que tenia o que li agradaria tindre i em va respondre que, efectivament, en tenia un. Crec recordar que el jove estava a l’atur...
L’advocada, que va ser regidora a un ajuntament de les nostres comarques per un partit d’esquerres, em va explicar una anècdota.
Un dia, en arribar amb el seu cotxe prop dels Jutjats de Tortosa per assistir con a lletrada a un ofici, la va veure l’advocat de la part contraria que s’estava esperant juntament amb el seu client (el d’ella) i no va poder estar-se de dir:
-Fixa’t el cotxe que porta... Hi ha que veure quina advocada t’has buscat!
Segurament l’advocat de la part contraria si que tenia un cotxe de gama alta i, per tant, soltar-ne una així era una mostra total de prepotència, ja que com diu la dita: l’hàbit no fa el monjo...  
Segons ella, la sentència del jutge va acabar donant la raó al seu client i pegant-li una bona rebolcada a l’advocat de la part contrària. Imagino que ni així li van baixar els fums...


XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. INTENT DEL 4d6

































Madrid-Barcelona (1888)

De l'article de Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920) publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Així comparava les dues capitals fa cent vint-i-cinc anys, en un diari madrileny, el més rellevant dels periodistes espanyols del seu temps.

No há muchos días publicaban los diarios parisienses -y El Liberal , lo reprodujo- un breve y rápido paralelo entre París y Londres, hecho por un procedimiento semejante al de la fotografía instantánea. Permítaseme aplicar este procedimiento á Madrid y Barcelona. […]
En Barcelona se come más que se bebe. En Madrid se bebe más que se come.
En Barcelona, el obrero va al café. En Madrid, el señorito va á la taberna.
Barcelona tiene una magnífica Universidad y una mala Plaza de Toros. Madrid, una magnífica Plaza de Toros y una mala Universidad. […]
A Madrid le carga tener un nombre tan corto, y el espíritu amplificador del pueblo ha inventado los Madriles. A Barcelona le estorba tener un nombre tan largo, y el espíritu ahorrativo del comercio ha inventado la abreviatura Barna.
En Barcelona, el Ensanche es soberbio, porque la hermosura de los alrededores convida á extenderse. En Madrid, el Ensanche es raquítico, porque la fealdad de las afueras acongoja y retrae. […]
En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga. […]
En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando.
Barcelona tiene mejores tiendas que Madrid. Madrid mejores cafés que Barcelona. […]
En Barcelona, la gorra es la prenda más usual. En Madrid es el vicio más corriente. […]
Madrid pasea. Barcelona transita.
Madrid trasnocha. Barcelona madruga.
Madrid es centrípeto. Barcelona es centrífuga.
En Barcelona hay muy buenas mozas. En Madrid hay mozas muy buenas.
¡Qué jamonas las de Madrid! ¡Qué niñas las de Barcelona!
En Barcelona hay unos famosos municipales de caballería. En Madrid, los de caballería son los concejales.
Barcelona tiene vistas á Europa. Madrid tiene vistas á África.

Albert Pla y la política de la boina

Carlos Torres

La política de la boina no es exclusiva de una región determinada o de un partido en sí. El boinismo lo practican por igual en el norte o el sur los guardianes de lo políticamente correcto y los talibanes del pensamiento único. Pongamos dos ejemplos separados por escasas 24 horas. El primero de ellos les corresponde a los ultras del boinismo en Barcelona. Aquí, los miembros de un prestigioso certamen fotográfico como el World Press Photo escogieron la foto de un torero para adornar las banderolas que anunciarán la exposición en Barcelona. Los del provincianismo en la cabeza, en este caso los del Ajuntament de Barcelona, vetaron la foto por cañí y poco estética, no vaya a ser que tal y como están los ánimos los votantes de bien se nos sulfuren. Hay que recordar que, no hace mucho en estas latitudes,  ya se evitó dar permiso de grabación a la serie Isabel de TVE para evitar interpretaciones de la historia poco acordes con “la que nos gusta”.
Los de la boina son así, personas con no usan las luces largas y que tienen el umbral de la sensibilidad muy bajo. Miren si no a los miembros del Partido Popular que han exigido que se suspenda en Gijón la actuación del artista Catalán Albert Plà. La censura de los boinistas viene esta vez motivada por unas declaraciones en las que el cantante decía que siempre le había dado asco ser español, que le gustaría ser independiente y que cree que en Gijón se debería imponer el catalán “por cojones”. Pues bien, los boinistas españolistas, a los que la libre expresión se la rempampinfla piden que el Teatro Jovellanos no acoja la obra del susodicho. Así es el ADN de esta artimaña política: la piel fina, la correa corta y el poco espíritu crítico del conmigo o contra mí, ése que irrumpe en librerías pidiendo que rueden cabezas, como si una persona no pudiera responder lo que le viniera en gana en una entrevista.
Quino lo explicaba mucho mejor que yo en una viñeta en la que Mafalda y Felipe compartían protagonismo. Estaba él calzado con un casco militar y ella ataviada con un escurridor de pasta en la cabeza. Felipe, en este caso el improvisado boinista, le preguntaba a la niña: “Mafalda, pero ese casco esta lleno de agujeros y pueden entrar las balas“,  “Ya, pero deja salir las ideas”, respondía ella.  Convendrán conmigo que el Congreso tendrá goteras pero en determinados partidos les hace falta unos buenos agujeros por los que pueda filtrarse el aire fresco. Necesitan nuestras democracias  menos boinas y más escurridores en la azotea, al fin y al cabo no se trata de adornar la cabeza, si no de usarla de vez en cuando.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Suport als professors de les Illes Balears

"L'Associació d'Estudiants i els professors de l'IES Ramon Cid de Benicarló van acordar fer un ingrés de 260€ a favor de les associacions en defensa de l'Escola pública de les Balears, per recolçar-los en la seva lluita i oposició a la nova llei d'Educació (llei Wert) i contra les retallades a l'àmbit educatiu"
Xavier Fontelles
Assemblea del professorat del Baix Maestrat contra les retallades.