MAI ESTEM CONTENTS

Des del meu record, la N-340, que fins els anys 70 va ser la principal via de comunicació del nostre territori, creuava l’Aldea (els barris de l’Hostal dels Alls i de l’Estació) de S a N durant uns 2 Km. Això passava fins el passat 3 d’octubre quan, finalment, la Ministra de Foment va inaugurar la coneguda com a variant de l’Aldea que permet, a part de descongestionar de transit el nucli urbà (17.000 vehicles diaris dels quals 4.500 eren pesants), guanyar força temps a aquells vehicles que han de creuar el terme municipal, fins i tot els que van a l’estació del tren.

Des dels anys 80 la variant va ser molt reivindicada. Recordo que es va col·locar una pancarta davant de la casa consistorial que es troba, si fa o no fa, al bell mig dels dos barris principals (ja que L’Aldea és una població composta de diferents barris: el barri de Sant Ramón, la raval de Leche... a part dels esmentats al començament de l’escrit) De fet les obres de la variant van començar fa anys, però la crisi i la poca voluntat del govern central, va fer que romanguessin aturades durant molts de mesos. Temps durant el qual, l’Aldea va continuar reivindicant l’acabament de les obres.

Però als pocs dies d’haver inaugurat (crec que a partir del minut següent de que Ana Pastor tallés la cinta protocol·lària), els comerços de l’Aldea ja es queixaven que, per culpa de la variant, havien perdut clients.

L’Aldea, tal com va passar amb d’altres pobles com Amposta des de la posada en funcionament del segon pont sobre l’Ebre als anys 60 o la Ràpita, a partir de la construcció de la variant, projectada com a conseqüència de l’accident dels Alfacs l’any 1978, s’haurà de reinventar per adaptar-se a la nova realitat. No li queda més remei.

I és que encara que no ho sembli, l’Aldea va ser durant molt de temps un punt estratègic per a fer negoci. La seva privilegiada ubicació pràcticament equidistant de Barcelona, València i Saragossa (curiosament les tres principals ciutats de l’antiga Corona d’Aragó) i gràcies a les bones comunicacions: autopista, carretera i ferrocarril, feia possible que molts de negocis es tanquessin a aquella població del Baix Ebre i, que durant molts d’anys, va dependre administrativament de Tortosa.

Tornant a la variant recentment inaugurada, a part de resoldre el problema circulatori de  l’Aldea, hauria de servir com accés de la futura A7 quan finalment i gràcies al nou pont que es construirà sobre l’Ebre, connecti d’una vegada per totes els ramals que pel N està aturar prop de l’Hospitalet de l’Infant i pel S arriba fins a Cabanes, curiosament on hi ha l’aeroport de Castelló. L’A7 es una infraestructura llargament reivindicada però no exempta de polèmica. Com passa quasi sempre, tots els pobles de la demarcació volen que l’autovia passi el més prop possible del seu nucli urbà. Així Tortosa volia que passes prop del barri de Vinallop, mentre que Amposta demanava que ho fes per la Carrova, a la qual cosa els tortosins s’hi oposaven perquè partia en dos el nucli de Campredó. Els dos punts divergeixen d’uns 4 o 5 km. Fins i tot, un antic alcalde de Camarles reivindicava que fes un bucle i es desvies per a passar pel seu poble. I és que de les comunicacions depèn molt el desenvolupament futur de les ciutats i pobles del nostre territori.

Recordo, que només assabentar-me de que s’estava estudiant el recorregut més òptim a l’hora de creuar la Comarca del Montsià, li vaig dir a un alcaldable de la Galera que s’havia de fer pinya amb la Sènia per a que creues el Pla de la Galera, el més prop possible dels dos municipis. Però fins i tot per aquí hi havia un inconvenient: una zona d’anidament de l’esparver cendrós, la qual cosa va fer projectar l’autovia deixant una distància d’uns 500 metres de seguretat.  

Conclusió: Mai estem contents!

LES FOTOS DEL DIA 1-12-2013

LA FOTO DEL DIA 1-12-2013

Segur que els d'Amposta coneixeu aquest lloc. El van obrir Josep Gombau i Josep Rallo con a botiga d'esports. Més tard el van traspassar a Josep de los Santos i Dani Garcia. Finalment va ser traspassat a Alegre de l'Aldea que hi va obrir una botig d'esports.
Quan aquest va decidir canviar d'ubicació es va muntar una cafeteria: l'Aqua.
Llavors hi va haver diversos incidents i fins i tot baralles amb sang. després de tancar i tornar-ho a obrir, finalment va convertir-se am Kiss, encara que va conservar un rètol amb el nom original. Però va durar poc i va a tornar a tancar. Darrerament hi torno a veure moviment.
Què serà un altre bar? I és que a Amposta sembla ser que només saben obrir bars que acaben tancant abans o després, com un que hi ha al carrer Amèrica, al costat de Microdelta i on hi va haver una autoescola.

La suerte de Fabra

David Torres

Fabra entre nueve jueces más cuatro fiscales por setecientos mil euros escamoteados a Hacienda igual a cuatro años de cárcel. De los que aún no se sabe si va a cumplir ni un día, máxime teniendo en cuenta que ha avisado que recurrirá la sentencia y que esta historia de terror dura ya diez años. Las matemáticas aplicadas al cacique mayor de Castellón siempre producen números enteros, como los de los décimos de lotería con los que va reventando las arcas estatales: en el anuncio navideño de este año, el la la la laaa lala laaa de Raphael lo tendría que haber cantado Fabra.
Este señor de gafas negras y luto perpetuo que ha hecho del juego su forma de vida no se va a conformar ahora con un tirón de orejas judicial y una victoria a medias. A Fabra no le gusta perder ni al pasapalabra y por eso, cuando le señalaron el despropósito del aeropuerto de Castellón, donde sólo aterrizan las palomas, se inventó el concepto de “aeropuerto peatonal”, un aeropuerto hecho exclusivamente para pasmo del respetable, construido “para que se pasee la gente, que no téneis ni idea”. La tarta del Padrino elevada al rango de arquitectura pública. Los nietos de los demás abuelos tienen que conformarse con las piezas del lego, pero los de la gente bien del PP juegan con réplicas a tamaño real. Que se jodan, como dijo Andreíta Fabra.
Papá Fabra se quitó del PP unos pocos días antes de la sentencia como el que se quita del tabaco, una maniobra que le ha servido a María Dolores de Cospedal para bordar otra de sus grandes actuaciones cómicas. “Fabra ya no tiene responsabilidad política dentro del partido” dice, y lo dice tan tranquila, prácticamente como si no lo conociera de nada, como si Fabra fuera la versión calé de Bárcenas. Es triste estar toda la vida trabajando para una gente que corta las amarras sin el menor pudor y te deja tirado a la primera de cambio. Otra sentencia adversa más y Cospedal acabará diciendo que este señor a ellos ni se lo habían presentado, que se les metió un buen día en un despacho en Castellón a jugar a la lotería mientras les levantaba un aeropuerto a sus espaldas.
En el PP deberían tener un poco de cuidado con la gente que fichan para altos cargos porque cualquier día de éstos les va a salir alguien honrado. Entonces sí que podrían acabar teniendo un lío, en el hipotético caso de que a ese no menos hipotético personaje le diera por decir la verdad, un feo vicio que en Génova tienen por completo erradicado. De momento, aparte de las docenas de procesos judiciales abiertos por toda la Península y alrededores, Matas y Fabra, los dos grandes paradigmas de honradez de la era aznarina y la era mariana, ya han calentado el banquillo y han salido de él con sendas sentencias carcelarias. En la España actual, lo malo de que no haya separación de poderes es que, entre tanto folleteo, al judicial a veces se le escapa un poco la mano.

LA LÍNIA QUE NO S’HAURIA DE TRASPASSAR

Diuen informacions periodístiques que el sector constitucionalista del Parlament de Catalunya (PPC i C’s) piquen l’ullet al PSC per a celebrar conjuntament el dia de la Constitució (6 de desembre)

Des del meu punt de vista, si el PSC decideix traspassar la línia que separa els grups catalanistes de la cambra catalana dels que no ho són i per tant, cal qualificar-los com espanyols, perdrà la poca essència que li queda d’aquell partit que van fundar Joan Raventós i d’altres allà pel 1978.

No sabria dir si la línia és roja o de quin color és; ni sí és gran o menuda... Però és una línia que costa molt de traspassa, però que una vegada ho fas, ja no hi ha marxa enrere i, per insignificant que pugui ser (què no ho és) marca la gran distància que hi ha entre els uns i els altres. És cert que a un costat hi ha una pluralitat ideològica, però a l'altre costat només hi ha dreta. 

Ara sembla que les directives del PSOE i del PSC han fet la pau. Sembla ser que el federalisme serà el denominador comú de les dues formacions (prou ha costat) Es porten tan bé que fins i tot el grup parlamentari del PSOE ha decidir no multar als díscols del PSC. Tot fa pensar que és una bassa d’oli... Però d’aquí ha abraçar la fe constitucional, hi ha un abisme.

És què no recorda la direcció del PSC totes les sentències desfavorables a l’Estatut que va dictar el Tribunal Constitucional?

És què no recorden qui va ser el gran impulsor del darrer Estatut de Catalunya?    

És què no sap el PSC Que la Constitució és la principal arma que té el PP per a imposar a Catalunya la seva doctrina?

Em semblaria molt fort que, a pesar de tot, el PSC creués la línia. Si al final ho fa (espero que no) hi haurà un abans i un després al partit i potser llavors haurà arribat el moment de que, aquells que encara ens sentim socialistes catalans, abandonem definitivament la disciplina del partit o dit més planerament: trenquem el carnet.  

EL REGAL QUE M'HAN FET AVUI

Aquest matí m'han fet un regal. Amb Pau Bertomeu he tornat a la casa del carrer Sant Vicent número 10 de la Galera, la de la Trini. Pau volia gravar les impressions que vaig tenir el dia del rodatge i ho ha volgut fer al mateix lloc on varem estar gravant el passar 26 d'octubre.
Sobre la calaixera encara hi havia una revistes velles que jo, aquell dia, em vaig pensar que formaven part de l'atrezzo, però resulta ser que s'havien guardat des dels anys 30.
Pili Bailach, la neboda de la Trini ha insistit per a que me les quedes. Una és de l'any 1932 i a la portada és pot veure a un dels presidents de la II República espanyola, l'altra és de l'any 1933 i, en aquest cas, la portada la dediquen a un altre dels presidents: Alejandro Lerroux. I a la tercera, de 1934, hi surt la tomba del President Macià amb les corones cremades, obra, sense dubte de rivals polítics (deixem-ho així)
Vul remarcar que no es tracta de facsímils, sinó que són revistes autèntiques.
Per cert, la data de construcció de la casa és de 1865 i des de llavors s'ha mantingut pràcticament intacta.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2013

Passen els mesos i la tanca de la pista poliesportiva del darrere del Miquel Granell segueix en un lamentable estat. Què la treguin o que l'arrangen, però així no pot quedar.

Ser español no es fácil

Juan Carlos Escudier

La Justicia ha decidido que, aun cumpliendo los requisitos legales, un discapacitado extranjero no puede acceder a la nacionalidad española si no demuestra primero que conoce a Rajoy y la configuración autonómica del Estado. También ha de ser capaz de decir sin equivocarse dónde está la Giralda y la Torre del Oro, ya que en caso contrario, como le ha ocurrido a un ecuatoriano con una minusvalía psíquica del 67%, demostraría que no está integrado en la sociedad de éste nuestro gran país. Según parece, la lista de los Reyes Godos no entraba en esta ocasión en el examen.
Desconocer que Rajoy nos gobierna es, efectivamente, algo imperdonable porque si hay alguien que representa la quintaesencia de España es nuestro admirado presidente y su partido que, como se sabe, es más español que el palo de la bandera. Ignorarlo consciente o inconscientemente impide, y así lo entiende con buen criterio la Audiencia Nacional, incorporarse por derecho propio a la nación más antigua de Europa y quizás de África. Ser español no es fácil.
El pronunciamiento judicial da pie a otras disquisiciones. ¿Deberíamos retirar la nacionalidad española a quien ya la tiene e ignora que La Rioja, por ejemplo, es una autonomía con su presidente y sus fiestas patronales y no una denominación de origen? ¿Hemos de considerar españoles a los niños nacidos en Albacete que por ser lactantes desconocen que Segovia tiene un acueducto romano? ¿Deberíamos considerar compatriotas a quienes, aun conociendo al timonel que nos conduce firmemente por las procelosas aguas de la crisis, preferirían no haberlo conocido nunca? Y por último, ¿hemos de obligar a la fuerza a ser españoles a quienes no quieren serlo?
Dice la Audiencia que tener en cuenta la discapacidad del reclamante sería considerar una discriminación positiva no prevista en la ley y que no vale con conocer los colores de las banderas española y andaluza y ser capaz de decir que acude a un taller, que recibe una paga, que vive con su familia y que jamás cometió delito alguno.
Esto último fue posiblemente lo que inclinó la balanza en su contra. No podemos hacer español a un tipo que no ha delinquido nunca, porque jamás llegaría a ser el “ciudadano ejemplar” que para Rajoy es Carlos Fabra, recientemente condenado por delito fiscal. Y aquí lo que queremos son ciudadanos ejemplares, gente que, al menos, sea capaz de abrir una cuenta en Suiza o pueda colocar todo lo que ha robado en un paraíso fiscal para que luego llegue Montoro y le indulte al descuido.
Cualquiera que aspire a ser español, sea o no discapacitado, ha de tener vínculos sólidos con la piel de toro. Y eso no sólo se consigue residiendo aquí mil años sin hacer mal a nadie o yendo a hacer manualidades. Hay que adorar la siesta y la tortilla de patatas, además de reflexionar seriamente sobre lo que significa ser español, algo que por estos lares llevamos más de un siglo dándole vueltas. Podemos concluir, como al parecer dijo Cánovas, que son españoles los que no pueden ser otra cosa. Ahí es donde empieza nuestra nacionalidad, y eso no hay extranjero que sea capaz de entenderlo.
Además, no nos engañemos. Los discapacitados, incluso los españoles de pura cepa, sólo acarrean gastos. Ahora que estamos exportando al mundo ingenieros, médicos, arquitectos e investigadores, ¿vamos a importar ecuatorianos que jamás podrán llegar a ser emprendedores? Necesitamos individuos de sólidos principios y firmes convicciones, aunque ignoren como Rajoy que las cuchillas de la valla de Melilla cortan. Al fin y al cabo, esa pregunta no entra en el examen para ser español.

LOSANTOS, ELS BISBES, DÉU I EL FOC ETERN DE PERE BOTERO

Quan s’arriba al poble d’Albarracín (segons diuen, un dels més bonics d’Espanya), i després de creuar un petit túnel, t’endinses a la serra del mateix nom. Una serra amb molt de pinar i en algunes zones molt alts i amb poblets molt petits, com Bronchales o Orihuela del Tremedal.

L’any 2005, ho recordo perfectament perquè va ser l’any que ens varem trobar la gossa, hi varem estar per Pasqua. Arribar fins allí no és fàcil i el viatge es fa llarg. Ara bé, una vegada hi estàs, val la pena el paisatge que s’obre davant els teus ulls.

Recordo que uns dies abans d’anar-hi i quan ja teníem reservat l’allotjament a Bronchales, vaig escoltar per la ràdio que Orihuela del Tremedal (la distància entre tots dos pobles és d’uns 8 o 9 Km) aquell dia va marcar la temperatura més baixa d’Espanya: -19,5!

Durant els dies que hi varem estar no va fer tant de fred, però encara hi poguérem veure neu.

Segurament el fill més il·lustre de Orihuela del Tremedal és Federico Jiménez Losantos. Qui no coneix la carrera professional de Federico? I qui no sap de quin peu coixeja?

Però el que potser no sabeu és la seva evolució política. Isabel, veïna de casa, el coneix de ben petit. Al poble jugaven junts, fins que ella, per motius de treball dels seus pares va haver de marxar a França. Mentre Federico va estudiar i es va fer professor. Va militar a Bandera Roja, un partit a l’esquerra de del PCE, va passar pel PSUC i més tard va militar al Partido Socialista Aragonés, presentant-se a les primeres eleccions catalanes l’any 1980 amb el Partido Socialista Andaluz. Cap dels dos partits socialistes estaven a l’òrbita del PSOE.

Va fer de professor a un institut d’una població propera a Barcelona mentre ideològicament anava mutant cap a posicions més dretanes. Restaurada la Generalitat, es va oposar a l’ensenyament obligatori en català i la seva intransigència li va comportar ser segrestat  per Terra Lliure. Abans d’alliberar-lo li van pegar un tret a una cama... 

 

Va marxar cap a Madrid i va seguir evolucionant cada cop més cap a l’extrema dreta passant d’emissora en emissora i de diari en diari, sempre cap a posicions més ultranacionalistes espanyoles (evidentment) El seu odi cap a Catalunya i el català també va anar creixent. De vegades els seus comentaris arriben al insult i algunes de les seves afirmacions estan mancades de rigor i no mereixen cap tipus de credibilitat. Però sempre hi ha qui sé les creu...

Explico tot això perquè el govern de Catalunya vol presentar un denúncia contra aquest individu (és la forma més fina que he trobat per anomenar-lo) i d’altres responsables de programes informatius o de debat d’algunes de les cadenes més propers a les tesis de la dreta espanyola més rància, com per exemple 13TV, la televisió dels bisbes.

Entenc que 13TV, com la COPE, l’emissora de ràdio que també es propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, tinguin una ideologia ultradretana, però, els propis bisbes, no haurien de permetre que des de les seves emissores de ràdio i televisió es fomentés l’odi cap a aquells que no pensen com ells i se’ls insultes greument. No entenc com ells que creuen tan en déu puguin tolerar aquestes coses. No pensen que es poden condemnar i patir foc etern a les calderes de Pere Botero?      

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-11-2013

LA FOTO DEL DIA 29-11-2013

Sense comentaris.

TÉ UNA PREGUNTA PER A MI?

Rajoy està acostumat a canviar les regles del joc. Recordeu aquell popular programa que es deia Tinc una pregunta per vostè? Es portava un polític de primera fila, començant per qui era llavors el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero. Potser recordareu que li van preguntar quan costava un cafè... Una pregunta aparentment molt senzilla, no exempta de dificultat per a una persona que, de ben segur, estava poc acostumada a pagar-los. L’èxit del programa, emès per la 1 de TVE va ser inqüestionable.

Dimecres passat, a la cimera Hispano-Francesa a Madrid, davant el President de la República Francesa François Hollande, Rajoy va invertir el guió i, si abans, la sorpresa era l’al·licient del programa, en aquest cas, es va poder veure al President Espanyol en el seu més pur estil: va pactar una pregunta amb un periodista i, en un moment donat de la roda de premsa conjunta, li va fer com si res, una pregunta sobre la independència de Catalunya. Llavors, Rajoy, es va treure la xuleta i li va respondre amb tota la naturalitat del món i, una vegada més, ens va advertir sobre el negre futur que ens espera si ens allunyem d’Espanya.

Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient mentre Rajoy no se’n vagi: És el pitjor líder polític que he conegut mai. No recordo ningú fes una roda de premsa o bé amagant-se al darrere d’una pantalla de plasma per evitar determinades preguntes o s’ho portés tot apuntat des de casa per a no dir res inoportú, al mateix temps que no deixa res a la improvisació. 

  

Les rodes de premsa de Rajoy són molt esperpèntiques igual com ho és la seva situació política on ha estat esquitxat per tot l’enrenou de Bárcenas i el finançament irregular del PP i com Don Tancredo...

Ahir va dimitir el president de la UGT d’Andalusia esquitxat també pels casos de corrupció. Segurament l’han obligat a dimitir... A mi m’és ben bé igual: que dimiteixi, que el facin dimitir o que el facin fora d’una punyetera vegada, però que desaparegui del mapa!   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. VINALLOP

El PP prepara otra ley del silencio

Juan Carlos Escudier

Que el PP valora el silencio es una evidencia palmaria. Rajoy, por ejemplo, es una persona lacónica, sucinta y escueta. Si se le pregunta por la contabilidad B de su partido puede enmudecer durante largos períodos de tiempo o, en su defecto, acuñar frases antológicas del estilo “la segunda y tal” que es la versión moderna del “a otra cosa, mariposa” pero sin rima.  El mutismo es tan apreciado por el Gobierno que en su búsqueda incesante ha llegado a preparar una ley de Seguridad Ciudadana tipo punto en boca, cuyo complemento necesario es la regulación del derecho de huelga que ahora se nos anuncia.
La iniciativa se ha suscitado después de que una huelga, la de limpieza en Madrid, haya evitado pese a todos sus inconvenientes y a la estulticia de la alcaldesa el despido de más de mil operarios y, paralelamente, haya revitalizado el papel de los sindicatos. Tan estruendosa ha sido la victoria de los trabajadores que el Ejecutivo ha tenido que darse prisa en anunciar esta segunda ley de silencio, no fuera a ser que cundiera el ejemplo y los llamados a ser carne del INEM se decidieran a alterar esta paz de cementerio tan conveniente.
Es verdad que en España se regula la huelga con un decreto anterior a la Constitución y que ésta prevé que una ley orgánica habría de regular “las garantías precisas para asegurar el mantenimiento de los servicios esenciales de la comunidad”. Pero también lo es que el citado decreto fue convalidado en 1981 por el Tribunal Constitucional y que toda la jurisprudencia posterior ha llenado cualquier vacío.
Existe una relación exhaustiva de cuáles son los servicios esenciales a preservar en caso de huelga, desde la sanidad a los transportes y comunicaciones, pasando por la producción de energía, agua o la higiene pública. Está prefijado a quién corresponde fijar los servicios mínimos, cuál ha de ser su porcentaje y a qué sanciones daría lugar su incumplimiento, incluidos los despidos. A mayores, está prevista la figura del arbitraje obligatorio, que faculta a la Administración para obligar a reanudar la actividad laboral en caso de que el paro sea gravemente perjudicial para la economía del país. Es obvio que regular sobre lo regulado sólo puede pretender constreñir el derecho de huelga.
No ha sido el único intento. La UCD, allá por 1980, elaboró un anteproyecto y llegó a redactar un capítulo específico del Estatuto de los Trabajadores, que finalmente fue aparcado. Igual ocurrió con un borrador que preparó el Gobierno del PSOE en 1987, un año de alta conflictividad laboral, en el que se incluían duras restricciones al ejercicio de la huelga. Cuatro años más tarde se llegó a preparar una ley, que fue contestada por las centrales con una código de autorregulación. De la negociación entre Gobierno y sindicatos surgió un proyecto que fue debatido y aprobado en el Congreso y tuvo luz verde del Senado. La disolución de las Cámaras lo dejó en el limbo primero y en el olvido después.
La gran novedad del texto era que obligaba a detallar en el plazo de un año, ya fuera mediante acuerdos o laudos, los servicios mínimos aplicables a cada sector y hasta las fechas en las que no podrían convocarse huelgas por los trastornos que podría ocasionar a los ciudadanos y a la economía nacional. Los sindicatos se avinieron al acuerdo por dos grandes razones: la primera era evitar la fijación arbitraria de los servicios mínimos, abusivos en muchos casos, y para los que sólo cabe acudir a los tribunales y esperar años a que te den la razón, algo que sigue ocurriendo en la actualidad; la segunda, desactivar a sindicatos corporativos del estilo del Sepla.
Conviene en este punto recordar cuál ha sido la posición de la CEOE, que nunca vio urgente regular la huelga salvo ahora, en la confianza, o más bien en la certeza, de que el PP lo dejará todo atado y bien atado para sus intereses.
Báñez, auxiliada como viene siendo habitual por la Virgen del Rocío, a la que se encomienda ante las dificultades, ha iniciado ya los contactos con UGT y CCOO para advertirles de lo que les depara. Al Gobierno le gustan las mayorías silenciosas y los ciudadanos callados y quietos. La contrarreforma avanza a la chita callando.