divendres, 6 de maig de 2016

El 'cas Iglesias' i el doctor Freud

JOAN TAPIA
Periodista

Podem és en gran part fill dels errors del PSOE de Zapatero el 2010


Repetir eleccions generals no és una segona volta com pontifiquen els ignorants. La segona volta se celebra una setmana o 15 dies després de la primera i només hi passen els candidats que arriben primer. Els altres es retiren o pacten. A França, per exemple, el pacte de les esquerres va consistir durant molts anys en el fet que només anava a la segona volta aquell candidat que estava més ben col·locat. Pablo Iglesias podria haver de retirar-se a favor de Pedro Sánchez. No és l’escenari del 26-J.
  Haver de repetir les eleccions del 20 de desembre el 26 de juny –sis mesos i uns dies després– i haver tingut el país paralitzat i amb un Govern en funcions durant un any (suposant que no s’hagin de tornar a repetir les eleccions) és un pur disbarat. Una cosa descerebrada que només ens podem permetre –Rafael Jorba ho recordava l’altre dia– perquè vivim en la campana protectora del Banc Central Europeu. Amb els seus molt baixos tipus d’interès i la compra de bons dels estats per injectar diners i rellançar l’economia. Però les campanes es trenquen.
  No traspassem els Pirineus. ¿Com ens ha pogut passar això? Per moltes raons, però potser convé no oblidar la doctrina psicoanalítica de Sigmund Freud i l’instint de matar el pare.

Estultícia davant el TC

Podem és fill de moltes mares diferents, però hi ha un fet irrefutable. El pare biològic va ser la impotència del PSOE per explicar (no cal dir convèncer de) la inevitabilitat de les mesures d’ajust econòmic del 2010. També l’estultícia del Govern de Zapatero davant el Tribunal Constitucional després del recurs del PP contra un Estatut que ja havia
sigut aprovat a Catalunya en referèndum. Allò va provocar l’exigència lògica d’una segona volta –la consulta del dret a decidir– que comp-
ta amb uns últims abanderats que són Ada Colau i Xavier Domènech, el besat portaveu de la coalició catalana de Podem al Congrés dels Diputats.
  I si el PSOE va engendrar Podem és freudià que ara el fill experimenti la necessitat imperiosa d’assassinar el pare per afirmar el seu ego. Iglesias no vol retirar-se a favor de Pedro Sánchez per vèncer la dreta (com passaria en una segona volta a la francesa).
  El seu objectiu és repetir eleccions per fer el sorpasso al PSOE entre la revetlla de Sant Joan i la de Sant Pere. Ho va explicitar diumenge passat en el míting que va fer a Madrid (ni més ni menys que al parc Tierno Galván) quan va dir: «Si d’aquí uns quants mesos hi ha una conjuntura en què hem de liderar el Govern del canvi, els donarem la mà [al PSOE] i els parlarem d’igual a igual. En aquesta segona volta estem obligats a desempatar i a trepitjar el tauler per segona vegada… a allargar la mà a altres companys». És clar que es refereix al pacte en gestació amb IU per poder arribar primer que el PSOE el 26-J. Per això no parla de derrotar el PP, sinó de liderar el govern del canvi.
  I quan es vol matar el pare l’instint recorre a tot. Fins i tot a negar la realitat més evident. Així, assegura: «Les elits volien una gran coalició entre el PP i el PSOE i no ha passat. ¿I sabeu per què no ha passat? Perquè hi som nosaltres».
  Se l’hauria de fer estirar amb urgència al divan perquè la incompatibilitat PP-PSOE no és cap novetat i ve de molt abans de Podem. De quan el vot de Rajoy contra les mesures de rigor de Zapatero del 2010 (salvades per Artur Mas).
  De la croada d’Aznar del 93-96 contra Felipe González a compte del cas GAL... I fins i tot de la irraonable reacció del PSOE l’octubre de 1934 quan tres ministres de la CEDA de Gil Robles van entrar al Govern d’Alejandro Lerroux. Llavors Iglesias estava encara molt lluny del claustre matern. Però l’instint existeix.