¿Per què s'equivoca Artur Mas?

JOAN TAPIA

Periodista

És aventurat afirmar, quan no es va saber tirar endavant un Estatut, que la resposta adequada sigui crear un nou Estat

El diumenge 24 d’abril, el president Artur Mas va trencar el seu relatiu silenci amb un article titulat Per què sóc sobiranista. No aportava grans novetats, però resumia bé la seva posició i potser és hora de tornar a interrogar-se sobre un full de ruta no exempt d’ambigüitat. ¿Per què es defineix com a sobiranista quan escriu a La Vanguardia si el que proposa és la independència?

En política, com en religió, la fe és lliure, però és difícil que mogui muntanyes. Mas diu que vol «una Catalunya com Àustria, Dinamarca o Holanda, que sàpiga combinar el rigor i el sentit col·lectiu d’aquests països amb la creativitat i l’originalitat mediterrània… els valors que emanen del Rin i del Danubi amb l’ànima mediterrània… un país del qual es pugui dir: ‘Si vols viure el somni europeu, vés a Catalunya’».

Deixem la poesia i anem al gra. Mas diu que els catalans hem intentat durant anys aconseguir un estatus satisfactori en una Espanya amable i que hem contribuït al progrés i a la governabilitat de l’Estat. Té tota la raó. I encara que exagera, potser no desvaria quan, a partir de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, afirma: «L’Estat com a estructura administrativa, política, comunicativa… no coneix Catalunya, ni la comprèn, ni la respecta, ni l’estima». Però la conclusió és feble: si malgrat tants esforços no hem aconseguit l’encaix anhelat, l’única via és donar-se de baixa a Espanya i crear un nou Estat dins de la Unió Europea.

És una anàlisi una mica simplista. El fracàs –contra el que s’infereix del que diu– no és absolut, sinó relatiu. Catalunya té avui una autonomia insatisfactòria però rellevant, la més àmplia de la seva història moderna. És el resultat de molts anys de lluites i no és intel·ligent menysvalorar-la. I abans del 1714, Catalunya tampoc tenia un Estat equiparable al de la majoria de les nacions.

A més, si l’acció política catalanista no ha aconseguit tenir la part més petita –més autonomia–, és difícil pensar que pugui aconseguir la més gran, la independència. En principi, ningú aconsegueix saltar una barrera de quatre metres d’altura sense aconseguir saltar abans una de dos. Intentar-ho seria poc professional.

UN POBLE PLURAL

Sí, Espanya és una assignatura complicada, però és que això dels estats plurinacionals tampoc és un assumpte fàcil enlloc. I Mas hauria de llegir bé el que vol el poble català, que és més plural que alguns partits i plataformes. En les plebiscitàries del 27-S, l’independentisme va aconseguir el 47,8%. Molt, però no el 51%. I en les legislatives del 20-D, ERC i CDC van sumar només el 31%. Es pot discutir, però el cert és que no hi ha una majoria aclaparadora a favor de la separació.

Catalunya serà el que els catalans vulguin, però de forma clara i persistent. No s’hi valen les urgències enmig de la pitjor crisi des del 1929 i en ple daltabaix institucional amb el nacionalisme espanyol governant a Madrid amb majoria absoluta.

A més a més, l’Estatut va fracassar per la intransigència espanyola, bàsicament del Partit Popular, però també pels errors catalans. El tripartit volia un nou Estatut per treure més pit que Jordi Pujol. Mas va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero l’Estatut rebaixat sense negociar-lo abans amb els altres partits i fixant el punt final. A Esquerra Republicana no se li podia donar res més, ni l’aeroport que demanaven els antecessors d’Oriol Junqueras. Així, el catalanisme va anar dividit al referèndum del 2006. Es va guanyar per ampli marge, però amb una molt baixa participació. I les forces que havien fet campanya en contra van tenir en aquella escassa afluència a les urnes un argument de deslegitimació. L’aposta de l’Estatut va sortir malament. I la posició intel·ligent, després d’assenyalar la responsabilitat d’Espanya, és també analitzar els errors propis: la divisió interna per anteposar interessos de partit. A la gran majoria la sentència la va indignar, però un governant s’ho ha de pensar molt bé abans de seguir els més incondicionals i abraçar una via rupturista que no té al darrere una àmplia majoria i que pot suposar seriosos perjudicis per a les institucions.

L’ACTITUD DE LA UE

I no és assenyat enganyar-se sobre l’actitud europea. La Unió Europea és, abans que res, una unió d’estats. I la primera regla és que cap estat atempti contra la integritat d’un altre. A més, la partició dels estats faria encara més difícil la governança comuna. I per a molts governants seria un malson que les comunitats més riques que se senten fiscalment maltractades fossin animades a crear un nou Estat. A l’Europa d’avui tot procés de partició és vist com un perill. I la UE ja té prou conflictes –crisi, euro, terrorisme, immigració…– per desitjar nous problemes.

Fa anys, Jordi Pujol i Pasqual Maragall viatjaven a Brussel·les i eren ben tractats. Catalunya no era un Estat… però sí que era respectada. Ara, ni Mas ni Carles Puigdemont són rebuts i l’actual president ha sigut corregit per portaveus oficials al dir que no havia sol·licitat reunions a Brussel·les. I després parla de Kosovo, que és independent perquè els EUA van haver de bombardejar la Sèrbia de Slobodan Milosevic, que estava cometent un genocidi.

Mas hauria de saber que rectificar és de savis. Felipe González va guanyar el 1982 amb allò d’OTAN, d’entrada no. El general Charles de Gaulle va arribar al poder el 1958 perquè Algèria seguís sent francesa. I tots dos són respectats perquè van saber fer marxa enrere. El 1962 França va reconèixer la independència d’Algèria i De Gaulle va governar fins al 1969. El 1986 Felipe se la va jugar en un referèndum per quedar-nos a l’OTAN i va ser encara va ser president espanyol 10 anys més.