divendres, 6 de maig de 2016

LA DONA DEL CÈSAR

Si retrocedíssim 2.000 anys, a l’època de l’imperi Romà, Rajoy potser seria el governador d’Hispània i Arias Cañete no passaria de ser un simple col•laborador. Ignoro si tenien alguna denominació concreta, potser tribuno...
La coneguda frase la dona de Cèsar no te prou en ser honrada, sinó que ho ha de semblar, tot i referir-se a aquella època, va començar a generalitzar-se posteriorment, però ha perdurat en el temps.
Fa unes setmanes, quan es va destapar el tema dels papers de Panamà, un dels noms que va sortir va ser el de Micaela Domecq Solís-Beaumont, un mom que per si mateix no crida l’atenció, però si dic que es la dona del Comissari Europeu Miguel Arias Cañete, potser llavors li prestarem una mica més d’atenció.
L’evasió de capitals des d’Espanya cap a Suïssa o Andorra ha estat una constant des de fa anys. Recordo que una vegada em va dir un anava sovint a Montecarlo i que no ho feia precisament per a jugar al casino. Els diners que transportava no eren d’ell, sinó del propietari de l’empresa on treballava.
Un altre treballador de la mateixa empresa es va posar roig com una tomata quan li vàrem dir que constava que l’any anterior havia retirar 500.000 pessetes en divises (el màxim permès) Mig milió d’un més mig milió d’un altres sumen un milió i així successivament. Treballadors en tenia uns quants.
D’altres optaven per portar-los més prop. Només calia anar una mica més enllà de la Seu d’Urgell o sigui a Andorra. Com aquell que diu, al costat de casa.
Només els que tenien més recursos optaven per altres solucions molt més enrevessades i assessorats per experts, constituïen societats en els anomenats paradisos fiscals des d’on operaven, sovint fictíciament, ja que la funció principal d’aquestes empreses era blanquejar els diners que s’havien obtingut il•lícitament a Espanya per evitar ser declarats a la hisenda d’aquí i estalviar-se pagar impostos.
El passat dimarts el nom de Micaela Domecq Solís-Beaumont va tornar a ser notícia. Aquesta vegada al conèixer-se que havia estat una de tantes persones que s’havia acollit a la regularització tributària que va aprovar el govern del PP l’any 2012 i que, del qual, formava part el seu marit. Aquella regularització va permetre a molts blanquejar els diners que tenien fora pagant tan sols un 10% quan, d’haver-los declarat quan tocava, haurien d’haver pagar percentatges superiors als 40%. L’oposició va qualificar aquell fet d’amnistia fiscal, encara que Cristobal Montoro es va encarregar de desmentir-ho. Potser no va ser una amnistia, però s’hi va assemblar força.
Vaig escoltar al programa de la Sexta Más vale tarde que pel matí s’aprovava la llei i que per la tarda la dona de Cañete (per als amics) ja regularitzava la seva situació.
Cal recordar que un altre company dels anteriors, José Manuel Soria, que també es va veure relacionat amb els papers de Panamà va haver de renunciar del seu càrrec de ministre en funcions.
Tot i que Cañete no surt, considero els fets de suficientment greus com per a que el comissari europeu (que equival al càrrec de ministre de la UE) hagi de presentar la dimissió de forma taxativa. Si els fets de fa unes setmanes ja ho eren, després del que es va saber dimarts, ja no té excuses per a fer-ho.