dimarts, 14 de juny de 2016

Catalunya davant el repte de la CUP

JOAN TAPIA
Periodista

Un grup de protesta ha de ser escoltat, però no confós amb un partit de govern


No em sembla estrany ni negatiu que el 27 de setembre passat 337.000 catalans, el 8,2% dels que hi van participar, votessin la CUP, que va treure 10 diputats. La pitjor crisi econòmica des del 1929, la forta pèrdua de confiança en la política i la corrupció –el cas Pujol el primer– ho expliquen de sobres. És la protesta aïrada d’una part de la societat i de molts joves amb horitzons tancats. S’ha de tenir molt en compte.
Però la CUP és un partit de protesta. I al que potser és adequat per protestar és absurd exigir-li que es comporti com un partit de govern. Als grups antisistema se’ls ha d’escoltar, prendre nota de les seves reivindicacions i corregir aquelles coses en les quals puguin tenir raó, però sabent que no han nascut per governar. Oblidar això seria com esperar que un llimoner donés coliflors.
I la seva protesta ha de ser assumida com qualsevol queixa en una societat lliure. Tenen tot el dret a manifestar-se, però no a atemptar contra la llei o la llibertat d’altres ciutadans. En aquest cas l’Estat de dret ha d’intervenir i restaurar l’ordre. I tampoc és gaire racional exigir als cossos de seguretat –en circumstàncies d’alteració greu de l’ordre públic– que actuïn amb exquisidesa i elegància acadèmica. Els Mossos no són catedràtics de Dret Penal: ni han superat les mateixes oposicions, ni cobren emoluments similars.
Per tot plegat, pretendre que un grup antisistema actuï com a frontissa d’un sòlid pacte de govern és bastant desgavellat. Un pacte per governar no es pot consolidar en un grup assembleari que es declara –amb tot el dret– enemic de la governabilitat. Pactar amb ells és possible per a un assumpte puntual, per protestar... o fins i tot –si es vol– per vestir-se de revolucionari, però no per administrar de manera responsable una corporació pública rellevant. 
Així doncs, un pacte de govern, per anar tirant, amb la CUP ja és un absurd i no té cap sentit. No hi pot haver un govern normal sustentat en el suport d’un grup contrari a la governabilitat i que ho sotmeti absolutament tot al règim assembleari. La doctrina llibertària pot ser suggerent i estimulant però no és la guia convenient per prendre decisions complexes i difícils.
Pretendre, doncs, no tan sols governar amb un pacte estable amb la CUP sinó a més a més trencar un Estat i construir-ne un de nou i millor pot ser el somni de les joventuts radicalitzades d’algun partit, però és inapropiat per edificar un nou Estat transitant –Puigdemont dixit– de la llei a la llei, de la mateixa manera que es va liquidar el franquisme.
Per això no té cap mena de lògica que Artur Mas declari que «si la CUP veta el pressupost, el procés queda molt tocat». Qualsevol pacte de govern amb un partit antisistema està tocat d’origen. La CUP no ha nascut per donar suport a pressupostos; una altra cosa és que puntualment (si se’ls ve de gust) ho facin. I ni Ada Colau ha pretès (que jo sàpiga) incorporar-los a un pacte de govern municipal, encara que a l’Ajuntament de Barcelona tenen tan sols un regidor menys que el PSC.
El dramatisme de l’expresident Mas no s’entén. No hauria de deixar el Govern de Catalunya en mans d’Anna Gabriel i companyia, sinó buscar altres opcions, encara que això impliqués enterrar un sobrevingut dogmatisme independentista. Una altra cosa és que, havent ja pactat amb la CUP, hi hagi polítics de Junts pel Sí que creguin que el més convenient i el menys dolent és seguir el joc i intentar aguantar.
És comprensible, però així no aconseguiran ni governar bé ni, encara menys, fer l’Holanda del sud o l’Àustria mediterrània. Potser sí que aconseguiran surfejar l’onada per acabar després més malament que bé.