divendres, 11 de novembre de 2016

INDEPENDENCE DAY

El Dia de la Independència (4 de juliol), juntament amb el d’Acció de Gràcies (quart dijous de novembre) i Hallooween són les festes més conegudes dels Estats Units.  
Imagineu-vos el malestar que hi ha entre una gran part de la societat americana després de la victòria de Trump que per diversos estats, sobretot Califòrnia, han sortit moviments reclamant la independència dels Estats Units. De sobte ha aparegut un segon dia de la independència, encara que és molt prompte per a vaticinar si finalment tindran èxit.
En aquests moments, quan sé parla d’independència és inevitable pensar en Catalunya. El moviment independentista català sembla que va en augment, mentre que d’altres pensaments més lights, com el federalisme, no acaben d’arrancar.    
De totes formes sembla evident que en política, el que verdaderament triomfa és el populisme, que és dir allò que la gent vol escoltar. Què no hi ha feina i hi ha molts emigrants, la culpa de que els nadius no tinguin feina és de la emigració... Què es percep molta més inseguretat ciutadana (aquí els mitjans de comunicació tenen bona part de la culpa), sé surt i es diu que és l’índex de delinqüència està més alt que mai (encara que dir això sigui mentir, tal com va fer Trump durant la campanya) Què Espanya ens roba? Demanem la independència.  Tot és populisme!
De vegades, quan he dit que sí a la independència però no de la ma de segons qui, m’han replicat:

-L’important és independitzar-nos, després entre nosaltres ja ens arreglarem...

Com si de sobte la lluita de classes deixés d’existir i tots fóssim iguals: obrers i patrons, rics i pobres...
Mas (aquell que de tant en tant apareix, ja que mai se’n ha acabat d’anar del tot), va sortir després de la victòria de Trump i va animar els catalans a lluitar per la independència...
Segons el Periódico d'avui mateix, la web Político, situa el referèndum previst per al mes de setembre de 2017 com un dels moviments més populistes previstos per a l’any vinent.
El federalisme tampoc té gaire bones perspectives. Als EE.UU., paradigma de federalisme al món, si es té en compte els moviments independentistes que he citat al començament, es demostra que tampoc tot són flors i violes.
A Espanya, si és que alguna vegada ha existit un moviment federalista amb cara i ulls, penso que, de moment, aquells que pensen que és una bona solució per a Catalunya, millor vagin aparcant la idea per a d’altres temps (esperem que millors)
Me refereixo, es clar, a alguns companys del PSC. Els socialistes catalans van abraçar fa uns anys el federalisme perquè era l’única sortida que tenien en aquell moment, ja que la resta de idees (d’esquerres, nacionalistes, etc.), estaven agafades pels altres partits que, fa o no fa, ocupaven el mateix espai polític que el PSC. Era l’única sortida... Sempre que a l’àmbit espanyol, els germans del PSOE li donessin suport.
Però la veritat, al PSOE no l’he vist mai convençut. Encara recordo aquell primer míting després de la gran idea amb Pere Navarro y Rubalcaba sobre l’escenari. Per molt que Pere Navarro va insistir sobre el federalisme d’Espanya, Rubalcaba va semblar que no es donava per al·ludit. I és que costa molt acceptar una idea quan no la comparteixes.
De totes formes, en aquell moment el PSC tenia al PSOE com a referent a Espanya. Ara mateix, el PSOE ni és referents i amb prou feines partit. Al menys que surti un líder carismàtic (populista no, per favor!) i aixequi els ànims dels socialisme, el destí del partit és ocupar un espai residual allunyat dels governs que un dia va ocupar.