La marginalitat de la ultradreta

XAVIER CASALS

Fraga va aglutinar el vot útil antisocialista el 1982 i va enviar les opcions ultres a l'ostracisme

Espanya aparentment compleix tots els requisits associats a l’ascens de la ultradreta: gran impacte de la crisi econòmica, nombrosos casos de corrupció política, rebuig de les elits tradicionals, 4,4 milions d’estrangers, una taxa d’atur del 19,6% (44% la juvenil) i un 28,6% de ciutadans en risc de pobresa. Amb aquests indicadors sorprèn que no irrompi aquí un partit important d’aquest signe. ¿Quines en són les raons?

La resposta habitual és que l’extrema dreta es troba «dins del PP». Certament, aquest partit satel·litza el vot d’aquest àmbit des del 1982 i fins i tot en alguns llocs centra el seu missatge en la immigració i la seguretat, com a Badalona (tercera urbs catalana en població). Però, des de la nostra òptica, l’absència de la ultradreta a les institucions s’explica per la trajectòria que aquest àmbit va experimentar des del 1975.

I és que després de morir el dictador aquest espectre ideològic es va articular al voltant de Fuerza Nueva (FN), el partit liderat per Blas Piñar. El seu resultat als comicis del 1977 va ser irrellevant, ja que va competir amb l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, que buscava el vot de l’anomenat franquisme sociològic. Però en les eleccions del 1979 Piñar va obtenir gairebé 380.000 vots i un escó, un inici prometedor que va truncar la seva debacle en les eleccions del 1982, quan Fraga va aglutinar el vot útil antisocialista i FN es va dissoldre, marcant l’entrada de la ultradreta espanyola en l’atonia i la marginalitat.

Així doncs, el discurs que aquest univers polític va codificar durant la Transició va llastar la seva modernització ideològica, i amb ella les seves possibilitats d’èxit. Ens referim a la seva reivindicació de la dictadura (visible en la consigna Franco ressuscita, Espanya et necessita), la seva invocació a tornar a les trinxeres de la guerra civil i el seu ultracatolicisme. A més, aquest últim (al sostenir la igualtat dels homes davant Déu) va dificultar aquí l’arrelament de missatges xenòfobs i antiimmigració que galvanitzaven la dreta populista europea. Això era ja per si mateix difícil, perquè el nostre país va experimentar una emigració massiva de població els anys 60: ¿com estigmatitzar, doncs, els emigrants si molts espanyols ho eren?

Al dissoldre’s FN van deixar la política els seus seguidors de mitjana edat, de manera que aquest espai ideològic va quedar fracturat generacionalment entre una massa juvenil i una altra formada per gent molt gran, sense activistes d’edats intermèdies que fessin de pont entre totes dues. Aquesta divisió es va solapar a una altra que oposava els sectors que assumien el discurs piñarista amb els que volien arraconar la nostàlgia i adoptar fórmules triomfants a Europa, sent Jean-Marie Le Pen el seu gran referent.

La marginalitat d’aquest espectre es va accentuar al fer eclosió dos lideratges populistes protestataris: José María Ruiz-Mateos en els comicis europeus del 1989 (va captar més de 600.000 vots i dos escons) i Jesús Gil en els locals del 1991 a Marbella. El resultat va ser que des del 1982 la ultradreta va quedar atomitzada i eclipsada a Espanya, i la seva absència de les institucions obeeix a causes històriques en bona mesura.

Aquesta situació només va canviar amb els comicis locals del 2003, quan Plataforma per Catalunya (PxC) va irrompre en quatre consistoris liderada per un expiñarista, Josep Anglada, i va semblar que una dreta populista podia despuntar a Espanya. El seu discurs centrat en la immigració (notablement musulmana), ordre públic i denúncia de les elits va quallar i PxC va penetrar el 2011 en l’àrea metropolitana. Però en les eleccions locals del 2015 es va col·lapsar al confluir una crisi interna amb una agenda marcada pel secessionisme (que va fer perdre protagonisme a la immigració en l’agenda) i l’eclosió de noves sigles que van canalitzar la protesta contra l’establishment.

¿Pot canviar aquesta situació a curt i mitjà termini? La resposta és un no cautelós. La política actual és molt fluida, coneix sobtats canvis de calat i l’electorat es mostra poc fidel a noves i velles sigles, cosa que impedeix formular pronòstics duradors. Així mateix, l’experiència de PxC i el resultat de Vox (una escissió del PP que en els comicis europeus del 2014 va captar gairebé 245.000 vots) indiquen que eventuals dretes diferents de la que encarna el PP poden tenir suports electorals significatius. Ara bé, una altra cosa molt diferent és que tals opcions sorgeixin i els aconsegueixin.