diumenge, 6 de novembre de 2016

TOT VIATJANT

Alcanar. 
Diuen que viatjant sé curen els nacionalismes... Diuen... Potser és així o potser no... Per a poder sortir de dubtes cal viatjar, veure nous territoris, conèixer més gent...
No fa gaires dies hem tornat de viatge. Arribàrem fins Cadis, l’Escudelleta d’Argent... Però sabeu que la distància que separa el Sud de Catalunya amb Cadis es gran, per això férem una parada tècnica més o menys a mig camí. A l’anada triàrem Villarobledo (Albacete) i a la tornada Tomelloso (Ciudad Real), totes dues de la regió de Castella la Manxa. Els contrastos amb Catalunya són força significatius. No només paisatgístics i culturals, sinó també en la forma de ser i de pensar de la gent.
De vegades hi ha gent que no comprèn els motius pels quals una part important dels ciutadans de Catalunya es vol independitzar de la resta d’Espanya. No ho entenen, però tampoc ho volen entendre. Esforçar-se per a explicar-los-hi és una feina inútil que no porta en lloc. Explicar-ne els motius, si n’estàs convençut, no costa tant. Voler-ho entendre ja és una altra cosa. La majoria dels interlocutors es tanquen en banda amb uns arguments totalment desfasats i partidistes.    
Me va sorprendre molt recórrer carrers i places, tant de Castella la Manxa com d’Andalusia i no veure pràcticament banderes de la seva comunitat, tret les dels edificis oficials. Fixeu-vos bé: estic dient comunitat, en canvi quan parlem de Catalunya tendim a dir nació o nacionalitat o fins i tot el terme històric de principat, què formava part de la Corona d’Aragó.  Només recordo un petit monòlit dedicat a Blas Infante (el pare de la pàtria Andalusa a un carrer poc destacat del Puerto de Santa Maria) I a sobre ple de pintades!  
En canvi, a Catalunya, és difícil no veure quatribarrades (la majoria amb l’estel) penjant d’alguns balcons (jo com que no tinc balcó, la tinc penjada de la persiana de la finestra)  Qui no ha vist grans banderes a les rotondes d’entrada d’algunes poblacions o a les places públiques del centre de les ciutats o ocupant llocs estratègics?
Des del meu punt de vista, aquest gest és molt significatiu. La simbologia de la bandera (de vegades qüestionada) és un tret distintiu i inequívoc de la voluntat de sobirania d’un poble. La bandera espanyola, predominant a una gran part de comunitats i regions d’Espanya no indica una altra cosa que el sotmetiment a la nació única dels espanyols.
Però el més curiós de tot és que a l’hora de la veritat tothom vol tenir el mateix status que Catalunya i el País Basc. De la resta (Andalusia, Galícia, València, Aragó i les Illes Balears) tot i estar reconegudes com a nacionalitats històriques, permeteu-me que mostri la meva incredulitat. És el que, col·loquialment es denomina cafè per a tothom... O el que és el mateix: Jo no vull ser menys que tu... Però a l’hora de la veritat poc ho demostren!

Plaça del Mercat d'Amposta (Berenguer IV)
Un clar exemple està en els respectius estatuts d’autonomia aprovats fa una dècada. El de Catalunya, el promogut pel President Maragall (l’Enyorat), el de València, el d’Andalusia. 
Alguns paràgrafs estaven pràcticament calcats, en altres es deia que si Catalunya aconseguia més, ells també ho volien... Una estranya manera de redactar un compendi normatiu...
Però a l’hora de la veritat que va passar? L’únic que es va portar davant el Tribunal Constitucional va ser el de Catalunya que, recordeu-ho, va ser retallat en aquells apartats més sobiranistes. Un Estatut que després d’haver-li passat el ribot (tal com va dir Alfonso Guerra), si es compara amb el de 1979, resulta que els catalans hi hem sortit perdent.
I des d’aquella resolució del TC el buit... Qualsevol iniciativa que prengui el Parlament queda invalidada automàticament pel TC que, de facto, actua com la ma executora del PP.
Davant d’aquesta situació, no és comprensible que cada vegada hi hagi més sentiment catalanista? És el que es coneix com l’efecte acció-reacció (o rebot)

Però cal acumular molts anys d’història de greuges per a dir: Prou, per aquí no hi torno a passar! I tot viatjant aquesta mena de coses no es veuen. No més te’n adones quan té toca de ben prop i hi ha regions que durant tot aquest temps han estat molt ben tractades...