ELS GERMANS DEL NORD

Sempre s’ha dit que els pobles veïns estan condemnats a entendre’s, per tant, és obvi que les relacions entre el País Valencià (per molt que sigui oficial una altra forma, sempre em negaré a usar-la) i Catalunya no han estat sempre l’estretes i cordials que caldria esperar.

Aquesta fredor va començar amb l’arribada del PP al poder a l’antic Regne de València (denominació que ells defensaven abans de l’aprovació de l’oficial) El PP va fer bandera del seu anti-catalanisme i va difondre entre els seus votants la creença que tots els mals que patia el seu territori eren culpa dels veïns del nord.

No obstant, i de forma ocasional, hi va haver moments en que les relacions semblava que es podien reconduir, més per interessos particulars dels partits que governaven que una altra cosa. Així, sembla ser que l’any 2000, els presidents de Catalunya (Jordi Pujol) i el de València (Eduardo Zaplana), es van trobar a Tortosa arran de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel bisbat de la capital del Baix Ebre. Ja sabeu que el bisbat de Tortosa ocupa la part Sud de la província de Tarragona i la Nord de la província de Castelló. Després de dinar plegats evitant la presència del bisbe, els dos presidents van pactar el transvasament de l’Ebre cap el Llevant espanyol a canvi de que Zaplana intercedís davant Aznar per a millorar el finançament de Catalunya. Segurament la majoria dels lectors no coneixien aquest fet, encara que si com va acabar tot plegat.

José Montilla i Francisco (Paco) Camps també es van reunir per mirar de fer un front comú de cara la construcció del corredor ferroviari del Mediterrani davant dels interessos del govern Central i d’altres comunitats autònomes.

Però en general, i tal com ja he explicat, les relacions han estat dolentes, per qualificar-les d’alguna forma, ja que sovint ni han existit.

Però després de 20 anys i una vegada passat el 24 de maig (data en que es van celebrar les eleccions autonòmiques al País Valencià i municipals arreu del país), cal esperar que es produeixi un canvi significatiu.

A hores d’ara tot sembla indicar que un nou aire pot arribar a la Generalitat Valenciana. El govern dels presidents castellans (Zaplana era murcià i Camps, però sobre tot Alberto Fabra parlaven més aviat poc el valencià) donarà pas, amb tota seguretat, a un president d’esquerres de tarannà molt més dialogant i mancat de catalanofòbia. Aquest president bé podria ser l’exalcalde de Morella Ximo Puig.

Com sabeu, la població de la comarca dels Ports, és una de les 15 que formen part de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, una associació que també agrupa a 9 catalanes i 3 aragoneses. Des de la seva creació, les relacions entre tots aquest pobles ha estat molt fructífera, degut a la bona sintonia de la que han fet gala els seus membres. Indistintament, han presidit la Mancomunitat alcaldes de qualsevol color polític i de diversos pobles tant del N, com del S, com de l’E. Com diu el grup musical Pepet i Marieta (els membres del qual també formen part de diversos pobles valencians i catalans):

Lo Sénia no és frontera qu'és la saba de la unió

qu'agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Els germans del Nord ni som colonitzadors ni res que sé li assembli i per tant, el meu desig és que aquest esperit de concòrdia que tenen els pobles del Territori del Sénia es faci extensiu tan cap al Nord com cap al Sud, normalitzant així unes relacions que mai s’haurien d’haver trencat.  

CARTA ALS ‘REIXOS’

Benvolguts polítics de la meva ciutat:

De els eleccions del proper 24 de maig sortirà un nou consistori. A hores d’ara no sé si seguirà el mateix grup polític que ens ha vingut governant els darrers anys o bé serà rellevat per un altre grup (o conjunt de grups) totalment diferent. El que si que tinc clar és que la composició del Ple serà diferent, ja que tots els partits o coalicions incorporen novetats a les seves respectives llistes i, per tant, només uns quants regidors actuals continuaran la propera legislatura.  

Per als propers 4 anys no tinc grans pretensions, em conformo amb unes poques coses que, tot seguit us passo a enumerar:

-En primer lloc us demano una ciutat més humana on caminar pels carrers sigui un plaer i no una experiència desagradable. Per això només cal que hi poseu alguna cosa de la vostra part per a solucionar els problemes de transit, sobre tot resolent d’una vegada per totes els mals comportaments d’alguns conductors que circulen per la nostra ciutat sense respectar les més mínimes normes de civisme. Per a fer una ciutat més agradable també hi té que veure molt l’estat dels carrers i les places. Un espais nets, uns jardins cuidats i unes vies i voreres endreçades són imprescindibles per harmonitzar la convivència veïnal. Vull recordar que no és més net aquells que neteja més sinó el que menys embruta i, per tant, tothom hi haurà de posar el seu granet de sorra. Per això es van inventar les campanyes de sensibilització i, sinó n’hi ha prou amb això, s’hauria de passar a sancionar.

 

-En segon lloc demano que es doni prioritat als ciutadans, tant a l’hora de resoldre les seves necessitats (que són moltes) com en el oci. Les festes majors han perdut molta qualitat durant els anys del regnat de CiU. Poc a poc s’han anat perdent alguns dels actes més emblemàtics i els que no s’han perdut, han disminuït molt en qualitat. Amposta té un teixit associatiu molt gran i no sempre sé li ha donat el protagonisme que es mereix. La implicació de els entitats en la organització dels actes hauria de ser una prioritat del nou equip de govern.

La segona festa major, la del Mercat a la Plaça, ha estat un dels pocs encerts dels darrers governs de CiU, però cal donar-li un caire més territorial per a que no sigui una festa només per als ciutadans de la nostra ciutat, com està passant ara. I, sobre tot, obrir-se al riu, el gran oblidat.

-La Fira de Mostres, l’altre gran esdeveniment de la nostra ciutat, ha quedat desfasat en el temps. S’hauria de plantejar donar-li un impuls per adequar-lo a les necessitats actuals. La gratuïtat de l’entrada hauria de ser un objectiu per a tots i cada un dels grups que aspirin a governar-nos els propers 4 anys.  

-Què l’alcalde i els regidors siguin persones properes als ciutadans i no autoritàries i prepotents com s’han mostrat sovint i que, en lloc de tenir un comportament exemplar, tant en el desenvolupament de les seves tasques de govern, com en la seva vida privada, van per Amposta com si en fossin els seus amos i senyors.  Amposta és de tots els ampostins i ampostines i no només d’aquells que voten a una determinada opció política, per moltes majories absolutes que s’hagin assolit.  

-Sense cap mena de dubte, la xacra social més important a l’actualitat és el paro. El futur ajuntament hauria d’impulsar més polítiques actives de treball amb col·laboració amb els ens que hi tenen competències, per tal d’assolir, sinó la plena ocupació, si al menys, reduir-lo fins la mínima expressió.  

Amposta ha d’aspirar a liderar el territori però comptant amb el territori. Voler no és sempre poder, com tampoc dir-ho és fer-ho. Sovint hem vist com les campanyes que es feien des de l’ajuntament no tenien cap mena de repercussió, tret del rèdit electoral que això els hi comportava.  

L’A7: UNA VIA ESTRATÈGICA

Estic totalment d’acord amb l’alcaldessa de la Sénia Marutxi Ballester quan demana l’acabament de l’autovia A7, ja que es tracta d’una infraestructura estratègica per al seu poble si volen recuperar l’esplendor industrial que tenien només fa uns anys.

Però no només per a la Sénia. Les guerres, quan cadascú les vol fer pel seu compte, normalment no arriben a bon port. Per això cal buscar suports de pobles veïns que també podrien beneficiar-se de la construcció de la via.

El tema ve de lluny. La primera vegada que vaig sentir parlar de la construcció de l’autovia que, pujant per l’interior de la província de Castelló, havia de travessar el Pla de la Galera, ja deu de fer uns 13 o 14 anys. En aquell temps havia iniciat una campanya personal (que no va tenir cap tipus de suport ni repercussió) sobre la construcció d’un pont sobre l’Ebre a l’altura de la Carrova per a comunicar Amposta amb l’autovia de Tortosa a l’Aldea per a descongestionar l’entrada a Tortosa per l’Eix de l’Ebre, així com també, tenir un accés directe al polígon industrial del Baix Ebre on hi ha una estació d’ITV (us imagineu què les desenes de vehicles que havien de passar la revisió ho haguessin hagut de donar la volta per l'Aldea?)

La veritat és que la notícia de la construcció de l’autovia em va agafar desprevingut. Per una part donava solució a la meva reivindicació (sempre que es fessin uns bons accessos al pont), però també ajudaria a desenvolupar l’interior de la comarca del Montsià, sobre tot poblacions com la Sénia i la Galera.

En aquell temps, l’alcalde de la Sénia era Julio Allepuz (CiU) i l’alcaldable de la Galera per la mateixa formació Miquel Tomàs. Vaig tenir ocasió de parlar del tema amb Tomàs i recordo que li vaig dir que havia de fer un front comú amb Allepuz per a que l’autovia creués el pla de la Galera, ja que des d’Ulldecona es pretenia que a partir del límit provincial, baixés fins cap aquell municipi per a després seguir el traçat de la comarcal de Tortosa a Ulldecona.

Eren anys en que la Sènia tenia una frenètica activitat industrial, principalment de fabricació mobles. De les fàbriques de la Sénia sortien diàriament desenes de camions cap a destinacions diverses. Però per la carretera entre Santa Bàrbara i la Sénia també hi circulaven constantment camions transportant pinso, animals vius, àrids, etc.  

Però només va ser començar a parlar sobre el tema, quan ja van sortir les primeres discrepàncies. Com ja he explicat, els polítics d’Ulldecona pressionaven per a que passés pel seu municipi, mentre que entitats ecologistes volien que, entre la Sénia i la Galera es desplacés uns centenars de metres per que per aquella zona hi feien el niu una colònia d’esparvers cendrosos.  

Però l’inconvenient més gran era creuar l’Ebre. Tortosa volia que passés el més prop possible de la seva ciutat, mentre que el trajecte més natural era, precisament, allà on jo m’havia imaginat el pont: a tocar de la Carrova. Però encara hi havia un inconvenient més. Si passava prop de la Carrova, la infraestructura separava el nucli principal de Campredó amb la raval del Pom i Font de Quinto. Fins i tot s’hi va convocar una manifestació per a canviar el projecte inicial i desplaçar el pont més cap a Tortosa.

Però la posició més ridícula i inversemblant era la que defensava l’alcalde de Camarles Carmelo Redó (CiU) que pretenia que el traçat fes una espècie de bucle per acabar passant per les portes del seu municipi, com si aquesta mena de traçats es fessin a la carta.

Com heu pogut comprovar, les discrepàncies territorials eren grans (i imagino que ho segueixen sent, encara que no es parli del tema) Segurament que aquest no segut l’únic obstacle que ha impedit que s’acabi enllaçant l’A7 en el tram que falta des de Cabanes (comarca de la Plana Alta) amb l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) i la situació econòmica també ha tingut que veure. Però és evident que si el territori no s’acaba posant d’acord i consensua un únic traçar, difícilment la A7 s’acabarà mai.    

EL CEC DE LA PLANTA SETENA

Podria ser perfectament el títol d’una pel·lícula de tema hospitalari, com la sèrie Polseres Vermelles d’Albert Espinosa, la trama de la qual passava, majoritàriament a la planta cinquena d’un hospital, però no. Res d’això.

Encara que l’argument pugui semblar de novel·la, tal i com ho definia el periodista Ernesto Ekaizer, es tracta d’una novel·la real, tan real que la trama va portar-se a terme durant més de 30 anys i té diversos protagonistes com per exemple Alvaro Lapuerta i Luis Bárcenas, encara que la trama va començar molts d’anys abans, des de temps de Rosendo Naseiro. En canvi, n’hi ha d’altres que, tot i no voler tenir cap protagonisme, també haurien de jugar-hi un paper rellevant.

El títol que he posat al començament no és meu. De fet és el que portava el PDF que em va arribar per correu procedent de Barcelona. Una vegada obert el document, ens trobem amb el següent: Diligencias Previas-Procedimiento Abreviado 275/08-Pieza Separada “Informe UDEF-BLA Nº 22.510/13”   

Efectivament, estem davant de l’Auto dictat pel magistrat-jutge del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional Pablo Rafael Ruz Gutiérrez i que es coneix vulgarment com el cas Bárcenas o el cas PP. L’auto té 190 pàgines i us ho ben asseguro que hi ha qui sé la llegit tot.

El jutge Ruz, entre d’altres coses dictamina que el PP, el partit al que pertany el govern que governa Espanya es va finançar il·legalment durant més de 30 anys amb diner públic que es desviava per mig de diverses trames com per exemple la Gürtel. El PP, a part de pagar diverses campanyes electorals amb diner públic, també va reformar de cap a peus (allò que se’n diu una reforma integral) la seva seu central, allà on el President Mariano Rajoy té el seu despatx, precisament a la planta setena de l’edifici situat al carrer Gènova núm. 13 de Madrid.

Imagino que tothom heu vist com es fan les obres. Fins i tot es possible que a casa vostra hi haguéssiu fet reformes. Quan això passa, hi ha moviment d’operaris, de materials. A part, i depenent de les reformes, igual us ha tocat anar a triar alguns dels materials que hauran d’acabar formant part de casa vostra durant els anys següents. Potser també mobles, elements decoratius, cortines...

A les reformes de la seu popular va passar si fa o no fa el mateix i, encara que no veig a Rajoy visitant botigues per a triar-se els mobles, segurament, gent de la seva confiança ho van fer per ell o, fins i tot, li van ensenyar alguns catàlegs per a que triés.

Però de les paraules del propi Rajoy se’n desprèn de que mai es va preguntar amb quins diners es pagaven aquelles reformes, el nou mobiliari del seu despatx, les catifes, les làmpades...

A sobre, en un annex que es va ajuntar a l’informe que va redactar personal de l’Agencia Tributària (no sense fer-se de pregar) sobre el finançament il·legal del PP, es compara els donatius rebuts pel partit de Rajoy amb els que fan els ciutadans a organitzacions com Càritas o la Creu Roja.

L’annex en qüestió anava sense signar i sense segellar, però seguit el rastre que deixen els documents informàtics, es va saber que va sortir de l’ordinador del germà de l’actual director general de l’AEAT Santiago Menéndez i que, a la vegada, és un íntim col·laborador del Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro.

No cal dir que la indignació de la gent ha anat creixent des de que es va destapar la trama Gürtel. Només faltava que es comparés el finançament del PP amb les organitzacions no governamentals que es dediquen a fer labors humanitàries...

No sé si coneixeu la campanya que s’està fent ara mateix a l’Agència Tributària. Una campanya que ja va començar l’any passat i que acabarà el 30 de juny. Durant aquest temps, els residents al territori espanyol que cobren pensions de l’estranger i que no les declaraven al fisc, hauran de regularitzar la situació. Això vol dir que molts avis que durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 del segles passat van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa, hauran de presentar declaracions complementàries corresponents als exercicis de 2010, 2011, 2012 i 2013. Uns avis que durant els millors anys de la seva vida van ajudar a aixecar una economia espanyola molt deteriorada d’ençà de la guerra Civil i als qui ara el govern del PP els hi vol premiar el seu esforç.

Què penseu que diuen aquests avis quan s’assabenten del que han de pagar? Després de renegar, comparen la seva situació amb el finançament il·legal del PP i afirmen (amb tota la raó) que són els ases dels cops d’un sistema tributari que només penalitza als petits contribuents mentre que les grans fortunes i els delinqüents de guant blanc, se’n surten, com diuen els castellans, de rositas.  

I mentre, el cec de la planta setena i els seus companys de partit, lluny d’assumir responsabilitats, donen la culpa als tresorers del PP, als mitjans de comunicació, als partits de l’oposició i tots els ciutadans que no pensen com ells.

I és que ja ho diu la dita: no hi ha més cec que aquell que no vol veure...         

EL FUTUR ECONÒMIC DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Maria Teresa Pons

Entre debat i debat (sobiranista i pressupostari), sembla ser que algú ha tingut uns minuts (no gaires) per a pensar en les Terres de l’Ebre.

Com aquell que un dia descobreix la sopa d’all i fa repicar les campanes per a celebrar-ho (a  que us ve la imatge de Rato fent sonar la campana el dia que Bankia va començar a cotitzar a borsa), el departament d’Agricultura de la Generalitat va anunciar fa un parell de setmanes que es podrien aprofitar els boscos que hi ha a les Terres de l’Ebre per a dinamitzar econòmicament la zona.

Bé, es una idea, però des del meu punt de vista sense cap ni peus. Si de l’explotació dels nostres boscos (silvicultura) ha de dependre una bona part de l’economia de les nostres comarques, estem arreglats. Ara resulta que a l’època de la tecnologia (s’acaba de clausurar el Mobile World Congress a Barcelona) els del cap i casal de Catalunya pretenen que el nostre territori retrocedeixi diversos segles.

Quan es llança una idea com aquesta, la primera cosa que s’hauria de tenir en compte és hi ha comprador. La fusta, majoritàriament de pi, es sol utilitzar per a fer mobles y habitatges prefabricats. Dit això, he de dir que jo que vaig treballar al sector del moble de Vinaròs, la fusta de pi era de les menys utilitzades, encara que a Catí hi ha una fàbrica de mobles que només treballava amb aquest tipus fusta.  

Tampoc les mobil homes (cases prefabricades) es que tinguin molta sortida al nostre territori, encara que és veritat que hi ha països on són molt corrents. Però, és que aquests països no tenen fusta suficient? Evidentment que sí. Les tradicions no venen per que sí. Els països on hi ha molts de boscos, normalment són els que també construeixen més cases de fusta. En ve al cap els Estats Units, on als pobles, la majoria de cases estan fetes d’aquest material.

M’agradaria veure un estudi de viabilitat que demostri que el tractament de la fusta de pi dels nostres boscos pot ser una bona solució per a fer enlairar l’economia ebrenca que, fins ara, ha depès massa de l’agricultura i ramaderia, es a dir, del sector primari. Curiosament, la població del territori amb l’índex més alt d’industrialització, la Sénia, tenia la industria molt poc diversificada i es centrava majoritàriament en el sector del moble. Però aquest sector porta uns anys enfonsat i els empresaris de la Sènia fa anys que busquen alternatives viables.

El creixement econòmic de qualsevol territori que estigui lluny de les zones més desament poblades, passar per aprofitar, preferentment, els seus propis recursos. El principal recurs del nostre territori és, sense cap mena de dubte, l’aigua del riu. Per tant, l’Ebre s’hauria de convertir en el principal motor econòmic del territori. Això hauria de passar per treure-li més rendibilitat turística (de Deltebre cap a munt està molt poc aprofitat)

El turisme és un sector que cada poble intenta potenciar, però on difícilment es prenen iniciatives conjuntes i coordinades. Les Terres de l’Ebre (en el seu conjunt) tenen els suficients atractius per a dissenyar rutes de tota mena: arqueològiques, històriques, gastronòmiques, naturistes, culturals, etc. Però insisteixo, s’ha de fer de forma coordinada entre diversos ajuntaments que puguin tenir coincidències o bé ser complementaris.

Fa anys es va inventar un organisme que es diu Institut per al Desenvolupament de les Terres de l’Ebre (IDECE) Recordo que fa anys un alcalde de la Terra Alta em va dir que només es dedicava a fer estudis. Després es va elaborar el Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre. Anys més tard sé li va treure el terme Parcial i es va quedar amb Pla Territorial de les Terres de l’Ebre. Han passat els anys i segueixo sense veure res que es pugui atribuir a aquest pla, la qual cosa em fa plantejar dubtes raonables com per exemple: Serveix per alguna cosa l’IDECE a part de tenir ocupats a alguns polítics i el personal que hi treballa?

Ha de ser la gent del territori qui digui com s’ha de desenvolupar econòmicament el territori i les administracions han de posar els mitjans necessaris per aconseguir-ho.

Amb la creació de polígons i més polígons (Pere Panisello se’n va i diu que li ha quedat un petit polígon al costat de l’Eix de l’Ebre) i asseure’s a esperar que vulguin venir a instal·lar-se noves indústries no en tenim prou. Efectivament cal elaborar un pla, però amb cara i ulls i tenint en compte la singularitat i característiques del nostre territori.      

APARCA ON VULGUIS...

-No aparquis aquí què et multaran…

-Tranquil que tinc el carnet del partit i sóc amic de l’alcalde...

Aquesta situació pot ser real o imaginària, però el cert és que a Amposta, qui té el carnet del partit (CDC) i acudeix a l’alcalde, sé li acaba retirant la multa. Potser per això la policia local permet que els conductors aparquin a llocs on hi està prohibit si atenem la normativa sobre transit.

El passat 24 de febrer, el regidor de Plataforma per Catalunya (PxC) Germán Ciscar, va presentar al Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 d’Amposta una denúncia contra l’Alcalde d’Amposta Manel Ferré per presumpta prevaricació per anul·lar multes de transit a regidors municipals, càrrecs de confiança i altres persones vinculades per uns o d’altres motius al partit que ha governat Amposta durant les darreres 7 legislatures (28 anys)  

De fet, la denúncia portava un annex on hi figuraven 14 noms de persones físiques i societats a les quals se’ls hi havia acabat traient la multa gràcies a un decret d’alcaldia.

El decret d’alcaldia és una potestat que té l’alcalde per aplicar determinades mesures sense haver de passar pel Ple o per la Junta de Govern, sempre que s’ajuntin a la normativa vigent. El problema ve quan se’n fa un mal ús i s’acaba afavorint sempre a gent amb un determinat color  polític que, o casualitat, coincideix amb el mateix color del primer edil municipal.

En la seva defensa, l’alcalde no va negar els fets, però va dir que se’n havien tret moltes més de les que apareixien a la llista i que sempre s’havia fet previ recurs del denunciat. Faltaria més!

-Vinc per veure si em pots treure aquesta multa que m’ha posat la policia municipal.

-Fes-me un plec de descàrrecs i té la trauré.

De la denúncia presentada al Jutjat crida l’atenció la que van posar a l’empresa propietat del regidor de governació i, per tant, responsable de la policia municipal. També sé de part certa que, al menys un cop es va denunciar al propi alcalde. Com s’actua en aquests casos? Té potestat l’alcalde per a poder-se treure una multa?

El tema que ens ocupa es pot considerar com una situació viciada, es a dir, que l’alcalde usa els decrets d’alcaldia per afavorir a persones de un determinat perfil i, en canvi, les que no compleixin el requisit de tenir el carnet de partit o una estreta relació amb ell, no gaudeixen de la mateixa sort.  

Tot i la gravetat dels fets exposats, per a mi és molt més penós és l’actitud de les persones denunciades. La majoria són o han estat càrrecs públics i, per tant, haurien d’intentar tenir un comportament exemplar. Primer respectant les normes de circulació i evitar situacions susceptibles de ser punibles i, segon, si malgrat tot, fruit d’un descuit o d’una situació involuntària tan acabat multant, pagar la multa com fem la majoria dels ciutadans sense haver d’intercedir a l’alcalde per a que la tregui.

Quan es critica els polítics pel seu comportament i per les prebendes que tenen quan ocupen càrrecs públics, mai es fa referència a situacions com l’exposada que també suposen un tracte de favor i, per tant, hi treuen un benefici.     

ROTONDES

De tant en tant parlo de les rotondes des del punt de vista de la circulació, de com les s’han ha d’afrontar el conductor per a seguir les normes i no cometre ni cap ingracció, ni cap imprudència. Fàcil no ho és.

Però avui vull explicar-vos el tema de les rotondes des del punt de vista urbanístic i ornamental. Potser sou seguidors del programa el Objetivo  que emet la Sexta i dirigeix i presenta la periodista Ana Pastor. Aquest programa té un apartat que s’anomena Sé lo que hicisteis i que darrerament està enfocat a les rotondes que tan abundants són al nostre país i de com les autoritats municipals s’han gastat veritables fortunes per adornar-les amb més o menys bon gust. 

Abans d’entrar de ple en el tema, vull dir que a França van proliferar abans que aquí i, em sembla (només és una opinió) que d’ençà que van arribar al nostre país se’n ha fet un gra massa i, sovint, hi ha rotondes que o bé no tenen cap sentit o bé s’hauria pogut aplicar una altra solució més adient.

Fet aquest parèntesi, com he dit abans, al programa de l’Ana Pastor porten uns quants diumenges parlant de les rotondes com a elements ornamentals de les nostres ciutats. Cal dir però, que no sempre s’hi poden veure elements ornamentals i que algunes d’elles són austeres i només tenen un fanal al mig per a il·luminar-les per la nit, encara que n’hi hagi alguna (com la que hi ha a l’acabar la costa de Santa Fe, entre Amposta i Masdenverge) que fa temps que està apagada amb el perill que això comporta.

En canvi, d’altres s’han convertit en tot un espai artístic, com un petit museu d’una sola obra d’art. Però també cal dir que en alguns casos (i ho remarco) són de dubtós gust. Però a part del boniques o lletges que puguin ser les rotondes, moltes han significat autèntics pilotassos i, molt possiblement, algun polítics ha acabat parant la ma. Repeteixo que d’aquest tema n’està parlant la Sexta i jo només em limito a explicar el que diuen els experts, sense apuntar a ningú de forma particular.

Un dels experts va posar un exemple molt clarificador: si a una rotonda sé li posa una rentadora, tothom sap, si fa o no fa, el cost té (aproximadament entre 500 i 600 euros), però si es desfigura aquesta mateixa rentadora a base de cops i es converteix en una obra d’art i es diu que és una al·legoria a les rentadores, el preu passa a ser indeterminat i només subjecte a la cotització de l’autor.

Ara us posaré un exemple jo sobre la cotització de l’art. En aquest cas no està a cap rotonda, es troba al bell mig d’Amposta. Quan es va remodelar la plaça del Mercat, entre l’entrada y la sortida de vehicles del pàrquing, es va col·locar com un rail de vidre on s’hi poden veure (i llegir aquell que sàpiga música) les notes de l’Oda a Amposta (himne oficial de la nostra ciutat) Sabeu el que va valer aquest rail? 60.000 euros. Evidentment els materials costen bastant menys, però aquí preval el preu que li posa l’artista i, evidentment, el preu que està disposat a pagar qui la compra, en aquest cas, l’Ajuntament d’Amposta.

Amposta és, sense cap dubte, la ciutat de les rotondes. La majoria d’elles tenen algun ornament i quasi tots prou estètics. Hi ha obres de Vizcarro (a la primera que hi va construir a l’entrada d’Amposta segons s’arriba de Santa Bàrbara), Bonet, Niebla i Margalef, una olivera podada com si es tractés d’un bonsai, una reproducció de la torre de la Carrova arrancada del seu primer emplaçament. Però n’hi ha una que trobo particularment lletja: la del bou i el retallador que hi ha a la part del darrere dels Jutjats, molt a prop del cementiri. A part de lletja és, des del meu punt de vista, massa gran: són com dos figures gegantines al mig d’un desert (ja que estan envoltades de terra i no hi ha cap element decoratiu més en tota la rotonda) Quan es va inaugurar es va dir que era un homenatge als aficionats als bous, però es van oblidar que a Amposta també hi ha ciutadans contraris a aquesta tradició, fins i tot hi ha qui els detesta.           

DE COM VAIG ENTREVISTAR AL CONSELLER JUAN CARLOS MORAGUES

Després de publicar a la Ventana de la Agencia l’entrevista que li vaig fer a l’Honorable Sr. Juan Carlos Moragues Ferrer, Conseller d’Hisenda i Administració Pública de la Generalitat Valenciana, han estat molts que m’han preguntat com el vaig entrevistar, fins i tot si vaig anar a València per a fer-li.

Primer que res he de dir que vaig conèixer personalment a Carlos (ja sabeu que la majoria de noms compostos els tendim a simplificar en un de sol) allà pels començaments de la passada dècada (o del segle si ho preferiu) quan va treballar a l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària com a tècnic (bé, en aquell temps es deia cos de gestió) Va ser, com ell mateix explica a l’entrevista, la seva primera destinació.

Potser sabeu que fa un parell d’anys vaig donar un pas més a la meva vocació periodística començant a entrevistar amics que tinguessin un especial interès i, sobre tot, que ens poguessin explicar coses interessants. Així vaig entrevista a l’escriptor Jesús Ávila Granados, al ceramista Joan Panisello, a l’escriptor Andreu Carranza (que ha guanyat recentment el premi Josep Pla de Novel·la), al regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa Joaquín del Pino, etc.

Normalment sempre tens alguna entrevista a la recàmera en espera de trobar el moment per a fer-la. Això mateix em va passar amb Carlos Moragues. Era una d’aquelles persones amb qui havia pensat des de feia temps, però tenia una dificultat afegida sobre la resta d’entrevistats: com podia posar-me en contacte?

Els periodistes de professió tenen molts més mitjans. Per mig del seu col·legi poden accedir a àmplies bases de dades amb telèfons de contacte de representants, caps de ganivet i de premsa, etc. Però algú que, com jo, ho fem de forma totalment altruista, no tenim aquestes vies d’accés.

Quan finalment em vaig decidir, vaig pensar que l’única porta oberta que tenia era per mig de la web de la pròpia Conselleria. Ja sabeu que, normalment, aquestes pàgines incorporen la possibilitat de poder adreçar-te per a fer alguna pregunta o suggeriment.

I així ho vaig fer, evidentment, deixant clar el motiu i que era per a ser publicada a la revista interna de l’Agència Tributària, així com la coincidència amb el conseller a l’Administració de Tortosa.

No vaig trigar en rebre resposta. Això sí, va ser per mig de Juan Pellicer Amat, el seu cap de premsa que, des del primer moment, em va donar totes les facilitats.

Tal com havia fet les altres vegades, em vaig pensar un qüestionari de preguntes per a fer-li i les hi vaig fer arribar a través del seu cap de premsa, tal com ja he explicat.

Quan faig una entrevista, sempre adverteixo als entrevistats que si troben alguna pregunta inapropiada o intranscendent, la poden eliminar. No obstant, tinc cura de no fer-los cap pregunta que els pugui molestar. Carlos va respondre a totes les preguntes que li vaig fer i a més esplaiant-se, la qual cosa posa de manifest que li va venir de gust que sé la fes.

També els hi vaig demanar que en fessin arribar fotos, encara que avui en dia no és que sigui transcendental, ja que per Internet en pots trobar. Sovint estan protegides pels drets d’autor, però en aquest cas ningú hauria posat la més mínima objecció. De totes formes el tema de les fotos es va fer esperar (d’això em pot donar fe Emili, el nostre director) Finalment, i després d’insistir, me’n van fer arribar dues i no va caler pispar-les del Sr. Internet. 

DISTÀNCIA I DEMOGRAFIA

A primera vista, potser no s’acabi de veure la relació entre distància i demografia, però la hi ha, ja ho veureu com la hi ha.

Durant les darreres setmanes, a la ciutat de Tarragona s’ha parlat molt de la unitat d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII. Les retallades sanitàries han fet que, aquesta unitat que s’encarrega d’atendre a les persones que han patit un infart de miocardi, hagi de tancar durant els caps de setmana. Per culpa d’això, fa unes dies va morir un pacient durant el seu trasllat a Barcelona on es mantenen obertes 5 unitats. Boi Ruiz, el Conseller de Salut del govern Català ja ha anunciat que es reobrirà a partir del mes de febrer davant les protestes populars i les pressions polítiques.

La distància entre Tarragona y Barcelona és, aproximadament, de 100 Km, la mateixa que entre Tarragona i Sant Carles de la Ràpita, a les Terres de l’Ebre.

Per tant, ¿què soluciona a un veí de Batea, Riba-roja d’Ebre o la Sénia que pugui patir un infart, que es reobri la unitat d’hemodinàmica de Tarragona? Molt poc, ja que si ha de fer un trajecte de més de 100 Km, durant el trasllat pot tenir un desenllaç fatal. En canvi, ningú en parla. Fins ara (aquest article està escrit una setmana abans de que es publiqui a VN) encara no he escoltat a cap polític de les nostres terres que demani (o millor dit, que exigeixi) que els dos hospitals de referència (el Verge de la Cinta de Tortosa i el de Móra d’Ebre) també puguin tenir obert aquest mateix servei durant les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana.  

L’única cosa que tenen en consideració el nostres polítics és la demografia del país. Certament, quan major sigui la densitat de població de la zona, major nombre de serveis, millors infraestructures, etc. Per alguna cosa hi ha més vots potencials.

Un altre cas que s’està gestant, és la desaparició de les administracions de l’AEAT. No serà de cop, sinó de forma gradual. Sense presses, però sense pauses... De fet, tinc constància de que ja està passat a l’administració de Vinaròs. ¿I què passa amb els treballadors que estan deslocalitzant? Se’ls està enviant a l’Administració de Vila-real. O sigui, mentre a dues poblacions tan properes com Castelló i Vila-real (separades per uns 7 km) hi haurà dues dependències de l’Agència Tributària, a la resta de la província no en quedarà cap.

A Tortosa s’està notant menys, però a la pràctica també passa. Fa anys hi van haver diversos sotsinspectors que s’encarregaven de fer inspeccions a empreses de dimensions reduïdes. De forma voluntària o bé forçada, finalment, van marxar tots. Altres seccions, com Societats, IVA i Recaptació, també han desaparegut o han vist minvades les seves competències que es porten des de la Delegació de Tarragona.

Curiosament, Tortosa és l’única administració de Catalunya que ven impresos, degut, precisament, a la distància que la separa de Tarragona.

Aquest segon cas té més lògica, ja que avui en dia, la majoria de tràmits es poden fer via Internet, fins i tot, en alguns casos com les societats, estan obligades a presentar-ho quasi tot de forma telemàtica.

Però entre tots dos casos hi ha una diferència abismal: mentre que haver de desplaçar-se per a efectuar tràmits burocràtics té una importància relativa, haver-ho de fer per motius de salut, pot arribar a tenir conseqüències irreparables.

Des del meu punt de vista, tots dos casos són clars exemples de discriminació per raó de densitat de població, sense tenir en compte, tal com he explicat, la distància que ens separa de Tarragona i Castelló i encara més de Barcelona i València.  

SOPAR ANUAL DE VINARÒS NEWS

Tota la gent que estem implicats amb Vinaròs News, esperem amb ànsia que arribi el primer divendres després dels Reis per a trobar-nos al restaurant el Langostino de Oro de Vinaròs.

El sopar és el de menys, encara que Salvador Alcaraz, el propietari i cuiner del restaurant, s’esmera cada anys per a deixar-nos ben contents i guanyar-se així les nostres lloances per les seves creacions.

Al sopar d’anit em va tocar seure al costat de dos Joan’s. El meu homònim, el benicarlando Joan Ferré i el dibuixant Joan Gost. A la dreta de Joan Ferré, el benicarlando, es va asseure Alicia Coscollano de la Calamanda. Varem xerrar animadament durant tot el sopar de temes sovint intranscendents, però que servien a conèixer-nos millor i estretir vincles d’amistat.

Salvador Alcaraz es va asseure tot el sopar a prop nostre i explicava passatges de la seva vida. Al final va treure un bon grapat de folis enquadernats amb totes les receptes d’arrossos que ha get al llarg de la seva vida i que pretén que algú ho acabi convertint en llibre. I així li va demanar a l’alcalde de Vinaròs que, com a bon polític, no es va comprometre a res.

En acabar el sopar, Emili Fonollosa, director i alma mater de VN ens va llegir el seu habitual discurs. Ja va avisar de bon començament que era, pràcticament, un calc al de l’any passat i és que poques novetats hi havia hagut durant el 2014 respecte a l’any anterior. Va excusar l’absència d’alguns col·laboradors, com el morellà Manuel Milián Mestre que, tal com va fer l’any passat (el primer que va col·laborar amb la revista) no va poder assistir perquè a la mateixa hora que fem el sopar, surt en directe al programa de 8tv que dirigeix el prestigiós periodista Josep Cuní.

A així, com aquell que no vol, Vinaròs News ja ha complit els 18 anys, el que, per a molts significa la majoria d’edat.

Llarga vida al Vinaròs News!!

I per acabar, com ja és tradició, la foto del grup que immortalitza any rere any el pas inexorable del temps de tots els col·laboradors del projecte que va iniciar l’any 1996 Emili Fonollosa i uns pocs il·luminats.         

PODEMOS I ELS ALTRES

Abans de constituir formalment Podemos, el seu màxim impulsor, Pablo Iglesias II (l’u va ser el fundador del PSOE) ja denunciava els privilegis que tenien els partits que s’havien anat alternant al govern d’Espanya des del restabliment de la democràcia. Els denominava (i els denomina) casta, en clara referència al estatus que ha mantingut la classe dominant, fins i tot quan han deixat la política activa. Alguns com Alfonso Guerra s’ha passat 37 anys vivint de la política: vicepresident del govern, a la vegada que diputat al Congrés i diputat ras... Altres com Felipe González, José Maria Aznar, Manuel Marín, Pedro Solbes, Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, etc, van aconseguir un escó al consell d’administració de diverses empreses, sobre tot dels rams de l’energia, telefonia i banca; algunes d’elles privatitzades durant els anys en que havien tingut responsabilitats de govern. És el que s’anomena en termes col·loquials portes giratòries.

En veure l’ascens de Podemos (Podem a Catalunya) que pronosticaven els diferents sondejos d’opinió, fins i tot els oficials, la resta de partits van engegar les seves maquinàries per mirar de trobar ombres dintre del partir d’Iglesias i mirar així de desprestigiar el membres de la formació, com al propi Pablo Iglesias II o la seva ma dreta Íñigo Errejón.

Entre les acusacions més greus estan les de col·laborar amb el règim veneçolà d’Hugo Chávez o cobrar de l’Iran, un país dels considerats com una amenaça per a Occident.

Mentre Podemos anava guanyant terreny arreu d’Espanya i a Catalunya pràcticament ni se’n parlava. Aquí en teníem prou amb el dret a decidir, la consulta del 9-N, la independència o l’harakiri del PSC.

Fins que no va passar el 9-N amb la pseudoconsulta que es va treure de la màniga Mas, quasi ningú se’n havia adonat de que també aquí, Podem també estava guanyant terreny als partits tradicionals: CDC, UDC (que formen la federació de CiU), PSC, ERC, PPC, ICV, EUA, etc. Potser també perquè d’altres partits o moviments socials havien anat sortint durant aquest període que, d’alguna manera i, amb matisos, estaven ocupant el mateix lloc de Podemos a la resta del territori espanyol. L’Ada Colau, abandonava la direcció d’un dels moviments més actius dels darrers anys, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH), per a postular-se com a candidata a l’alcaldia de Barcelona amb Guanyem Barcelona, mentre que l’economista Arcadi Oliveras i la monja benedictina Teresa Forcades fundaven Procés Constituent, un moviment rebel que s’oposa a la forma clàssica de fer política, mirant més cap a les persones que no cap als interessos de les multinacionals i del capital en general.

Què potser no calia, ja que aquí ja existia la CUP? Potser si, però ja sé sap que una de les característiques de l’esquerra és presentar-se per separat a les eleccions, la qual cosa fa que es dispersi el vot amb el perjudici que això els hi causa.

Com ja he dit anteriorment, semblava que aquí ningú feia massa cas a Podem, fins que els sondejos d’opinió també li van donar una pujada espectacular. Per acabar-ho d’adobar, el vot contrari a la independència guanyava per primer cop en molt de temps el dels que es declaraven independentistes, segurament fruit del cansament ciutadà, però també de la frustració en veure com mentre es parlava d’aquest tema se’n desatenien d’altres molt més importants per a les classes populars fruit de les retallades i de l’escassa voluntat política de voler-los solucionar.

De sobte, des de CDC, el partit sense cap dubte més professionalitzat de Catalunya s’ha començat una campanya de desprestigi a la catalana contra Podemos. El seu secretari general, Josep Rull ha qualificat el partit d’Iglesias com el cavall de Troia contra el sobiranisme. Es a dir, l’instrument del que es valdrien els partits de la casta espanyola (PP i PSOE) per a desactivar el procés català. O dit d’una altra manera, segons CDC es tractaria d’una mena de conxorxa entre els partits d’àmbit estatal que critiquen obertament Podemos i el titllen de populistes, demagogs, oportunistes o comunistes (com si això darrer fos pejoratiu) contra Catalunya o potser s’hauria de dir millor, contra els interessos polítics de Mas i CDC...

No crec que sé li hagin de buscar els tres peus al gat. Podemos és un partit que aglutina el vot dels emprenyats i dels desesperats; d’aquells que han vist com la corrupció s’instaurava als partits tradicionals i que veuen en el partit de Pablo Iglesias II una alternativa per a transformar el país i treure els privilegis a aquelles que porten temps enquistats en llocs de domini i control.                   

I TU COM ET DIUS?

El tot poderós president de la Corea del Nord ha blindat el seu nom per a que ningú al seu país es pugui dir igual com ell: Kim Jong-un.  

Amb el tema dels noms existeixen infinitat d’anècdotes, algunes de molt bones. Fa anys, recordo que vaig llegir al País (quan encara me’l comprava) que una parella sueca va voler inscriure al seu nadó amb un nom un tant estrany. O no es estrany posar-li al seu fill Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116? Això, sí, es pronuncia, segons els pares, Albin. 

Una altra parella sueca (és veu que els suecs són una mica reconsagrats en temes de noms), després de 3 intents va aconseguir finalment registrar al seu fill amb el nom de Q.

L’anècdota que us explicaré ara és molt més divertida. Margaret Thatcher optava a la reelecció per a ocupar el càrrec de primera ministra de la Gran Bretanya. Mentre, una persona anònima, home per més senyes, també es va voler presentar a les eleccions. Sembla ser que la llei anglesa és molt més laxa a l’hora de permetre ser candidat a unes eleccions.

El primer que va fer el nostre anònim va ser acudir al registra civil per a canviar-se el nom.

-Em vull canviar el nom pel de Margaret Thatcher. (Recordo que es tractava d’un home)

M’imagino la cara de sorpresa del funcionari del registre, però li va canviar el nom.

Després, va acudir a una oficina electoral amb la intenció de presentar-se a les eleccions legislatives. Va pagar les taxes corresponents i es va inscriure com a únic candidat d’una llista amb un nom molt paregut al de Partit Conservador, per exemple Partit Consevadurista (no ho recordo exactament) I ho va fer al mateix districte electoral que la Dama de Ferro. No em consta que tingués cap incidència electoral i la Thatcher va a tornar a ser reelegida per a disgust meu.

La tercera anècdota és molt més propera en la distància, però més llunyana en el temps. É possible que algú de vosaltres conegui a algú membre de la família Franco de Santa Bàrbara, sobre tot si sou planers o de la Galera. El nom propi més comú de la família i que va passant de generació en generació és el de Francisco. Per tant, hi ha hagut diversos membres que s’han dit Francisco Franco.

Fa anys, en plena dictadura franquista, una parella de la Guardia Civil en va parar a un:

-¿Cómo se llama usted?

-Francisco Franco.

En aquell temps encara no hi havia carnets d’identitat i d’haver-los hagut, segurament tampoc se’ls haurien emportat per anar a treballar al camp.

-¡Cómo se va a llamar usted Francisco Franco! ¿Cómo se llama?

-Francisco Franco…

Sabeu com es va acabar? Clavant-li una pallissa al pobre home.

Finalment vull desmentir una creença popular prou estesa. Mireu el vostre DNI per la part del darrere. A la part inferior hi surten tres línies de números, lletres i una sèrie de símbols >. Al final de la segona línia hi ha un número, cert?

Són molts els que creuen que aquest número és la quantitat de persones que es diuen igual com ell. Aquesta deducció no té cap mena de lògica. Fa anys que treballo amb bases de dades i puc assegurar que és totalment fals.

I tornant al principi, a Corea del Nord, tal com he explicat, pot estar prohibit posar a un nadó Kim Jong-un, però sempre li pots posar Kim Jong-dos o Kim Jong-tres, etc. O igual els ha reservat per als seus descendents per assimilar-se a la reialesa... 

AMPOSTA ESTRENA ESTACIÓ D’AUTOBUSOS

Des del passat dia 2l l’equip de govern d’Amposta ja té l’estació d’autobusos que tan desitjava. De fet la van començar a reclamar quan governava el Tripartit després de que en 23 anys de governs de CiU no la construïssin, tal i com van fer, per exemple, a Gandesa.

Segurament recordareu que fins fa uns 8 anys (com passa el temps!), a la plaça del Mercat, quasi que al davant de la Lira, hi va haver una pseudoestació. De fet era més una parada que una estació, ja que només tenia capacitat per a tres autobusos i estava coberta per una marquesina, que no tancada. No hi havia serveis, ni tan sols guixeta per a expendre bitllets.

Evidentment que la ciutadania d’Amposta mereix alguna cosa més que l’actual parada que hi ha a l’avinguda de Catalunya (o la que va haver anteriorment a la plaça de la Pau), però, des del meu punt de vista, la que s’ha construït és excessiva i només s’entén des d’un punt de vista polític i l’interès de l’equip de govern per voler presentar una gran infraestructura per a quan acabi la present legislatura.

Potser recordareu (jo mateix us ho he dit en diferents ocasions), que durant la campanya de les municipals del 2011 va aparèixer un cartell (encara hi queda l’estructura) anunciant la construcció d’un ambulatori, tot just al costat d’on ara s’ha construir la nova estació. Aquest cartell va ser retirat per ordre de la Junta Electoral de zona.

Com que sóc malpensat de mena (ja em coneixeu), he arribat a la conclusió de que com el departament de Salut no ha fet el nou ambulatori o CAP (ja sigui per manca de pressupost, ja sigui que no el van considerar una prioritat per a la ciutat), ha hagut de ser el de Política Territorial i Obres Públiques l’encarregat d’atendre la segona prioritat que tenia l’equip de govern. Ha estat, com aquell que diu, un canvi de cromos: aquest no, però aquest sí...   

Amposta és una ciutat de pas. No és ni començament ni final de cap línia de transport de viatgers, excepte la d’Amposta a Santa Bàrbara (o potser caldria dir millor Santa Bàrbara a Amposta, ja que pel matí surt de la primera població cap a la capital cel Montsià) coberta per la companyia valenciana Altaba.

És d’esperar, però, que l’empresa ampostina Seguí pugui utilitzar les instal·lacions de l’estació ja sigui com a estacionament dels seus autobusos o com a punt de partida i arribada dels seus viatges discrecionals.

Però serà l’empresa tortosina la Hispano de Fuente en Segures (HIFE) la gran beneficiada. La HIFE monopolitza el servei de transport de viatgers a les Terres de l’Ebre i res fa pensar que la situació hagi de canviar en el futur.

La HIFE, històricament, havia tingut la seva central al carrer Historiador Despuig de Tortosa, popularment conegut com el garatge, ja que, a part de les oficines, hi tenien cabuda la majoria dels autobusos de la seva flota. Aquestes instal·lacions van quedar pràcticament en desús (tret d’una agència de viatges i un restaurant), farà aproximadament uns 20 anys, quan la Generalitat de Catalunya va construir una estació d’autobusos al carrer Adrià d’Utrech, al costat de la plaça del Carrilet. La manca de competència va fer que, també en aquest cas, la HIFE es convertís en la gran beneficiada, de fet l’única empresa que se’n aprofita.

El servei de les línies urbanes de Tortosa i Amposta també han estat concedides a la HIFE. En el cas d’Amposta, la concessió es va prorrogar a principis d’aquest mateix any no sense polèmica, ja que, segons es va poder constatar, l’empresa tortosina havia deixat de prestar el servei de la Línia 2 (la que porta a la zona lúdica de Tosses) en diversos dies del mes d’agost de 2013.

En conclusió, la empresa HIFE serà la gran beneficiada de la construcció de l’estació d’autobusos d’Amposta tal i com ja va passar amb la de Tortosa. Simple coincidència o tracte de favor?      

QUÈ PASSA A TORTOSA?

Muralles per la zona del Seminari. 

La casualitat ha volgut que després d’escriure l’article Què passa a Amposta, avui en pregunti el mateix de la capital del Baix Ebre. La gran diferència entre les dues poblacions més importants de les Terres de l’Ebre és que mentre a Amposta l’any que ve farà 28 anys consecutius de governs de CiU, a Tortosa hi va haver un parèntesi de govern d’esquerres amb Joan Sabaté com alcalde (1999-2007)

COMPRA DE PATRIMONI 

L’alcalde de Tortosa Ferran Bel va anunciar amb tota la pompa fa unes 3 setmanes que l’ajuntament havia adquirit el fortí de Tenalles (o Tenasses), a tocar del barranc del Célio, per la zona de Remolins. A la roda de premsa també hi va assistir el regidor de cultura, company i amic Joaquín del Pino.

Quan vaig parlar amb Joaquín, aquest estava molt il·lusionat amb l’adquisició de patrimoni històric per a la ciutat i va dir que feia temps que hi anava al darrere i que, finalment, s’havia pogut arribar a un acord amb els propietaris per a comptar-lo.

Tal com explicaven els diversos mitjans que es van fer ressò de la notícia, el fortí tenia diversos propietaris. A principis de la dècada dels anys 70, un grapat de prohoms de Tortosa va decidir comprar-lo. Un d’ells va ser Sabaté, el propietari d’IMSSA-TAMSA ubicada a la Raval de Cristo i que com recordareu va fer fallida deixant els treballadors sense cobrar.

Després del judici, alguns treballadors es van quedar amb la part que tenia Sabaté del fortí. Ja veus tu!

  

‘PILOTASSO’ IMMOBILIARI

Després de la important notícia pot arribar la polèmica. Un altre company de treball (a qui vull mantenir en l’anonimat) ens explicava que el valor real del fortí era 0.

-Tindrà tot el valor històric i arquitectònic que es vulgui, però l’econòmic és 0! Ara bé, gràcies a l’ajuntament, ara, els propietaris s’han trobat amb terreny que val 200.000 euros. Això és així perquè se’ls hi permutat el fortí per un solar a l’entrada de Tortosa, a la zona coneguda com els Portals de Tortosa, un lloc on sabeu, s’està instal·lant una bona part del comerç de la ciutat.

Difícilment els nous propietaris faran alguna cosa plegats, per tant, hauran de trobar una bona ocasió per a vendre.

-Això seria si, per exemple (va continuar explicant l’altre company), s’hi es fes per aquella zona el tercer institut de Tortosa. Llavors la Generalitat podria comprar-los el terreny.

Normalment quan s’ha de construir un nou col·legi o institut, l’ajuntament pertinent, cedeix a la Generalitat els terrenys per a fer la infraestructura. Crec que difícilment es donarà el cas de que la Generalitat compri aquells terrenys quan en pot aconseguir uns altres encara que sigui en cessió. Però la polèmica està servida.

Com a ciutadà (i a sobre d’una altra població) no sé si aquest rumor està fundat o no. Només el temps ho dirà i posarà cada cosa al seu lloc. 

ELS TICS AUTORITARIS DE L’ALCALDE

Quan algú governa amb majoria absoluta, li sol canviar radicalment la manera de ser. Aquella persona afable i propera, de sobte, es converteix en una persona autoritària i llunyana. Així opinen de l’alcalde diversos regidors dels diferents partits polítics que conformen l’ajuntament tortosí.

Aquests tics autoritaris van quedar demostrats durant la jornada electoral del 9-N. Un sindicat d’ensenyament així com diversos professor estaven recollint signatures a favor d’una escola catalana, pública, laica i de qualitat. En un moment donat va arribar l’alcalde acompanyada per la seva número dos i els va demanar que pleguessin la paradeta que allí no s’hi podien estar. Llavors li van ensenyar a l’alcalde la sol·licitud que havien registrat a l’ajuntament i el corresponent pagament de taxes (jo al·lucino que un ajuntament cobri a un sindicat per posar una taula al carrer!) Els hi va dir que d’acord, però que no se’ls hi havia donat el permís.

Per a justificar-se, l’alcalde els hi va dir que van ser el membres de l’Assemblea Nacional Catalana els que havien trucat a la policia local i que aquests li havien trucat a ell. Tal i com ho recollien els dos diaris digitals més importants de les nostres contrades: l’Aguaita i la Marfanta.  

Tu t’ho creus? Jo tampoc. Una tasca que és pròpia de la policia no li passaran a l’alcalde.

Sembla ser que quan CiU parla del dret a decidir, només es refereix a la independència de Catalunya. El model d’ensenyament el decideix el govern de Catalunya de forma unilateral!   

QUÈ PASSA A AMPOSTA?

Segurament, si fessin una enquesta d’opinió, un segment de la població, aquell que té més de 70 anys, ens diria que no passa res: Què ha de passar?

Però quan acabi la legislatura el proper mes de maig, el grup de CiU, portarà 28 anys al front del govern municipal, 24 dels quals amb majoria absoluta. Durant tot aquest temps, els de CiU han fet molts d’amics, alguns d’ells han arribat a canviar el seu tradicional vot a l’esquerra per votar als dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps: Joan Maria Roig i Manel Ferré. Però també han fet molts enemics, sobre tot en els segments de població més joves que, a la vegada, són els que més es fan notar a l’hora d’expressar la seva opinió en contra de la casta dominant a la nostra ciutat.

Sense que hi hagi cap prova evident, molts ciutadans de l’Amposta pensen que durant tots aquests anys, per força, hi ha hagut corrupció a la nostra ciutat. Potser només ha estat qüestió de sort que encara no hagi sortit cap cas que esquitxi directament els nostres principals governants. Ves a saber...  

Però a la ciutat, tret, segurament, d’aquells votants fidels que, malgrat situacions tenses com la lluita en contra del Pla Hidrològic Nacional (recolzat per CiU) han continuat votant-los, l’altra part, sempre els ha qüestionat i els continua qüestionant. Segurament per això, només fa unes setmanes, el regidor d’Esports Francesc Paz va adreçar a diversos mitjans locals i comarcals, una carta amb el títol de: Els polítics d’Amposta som gent honrada. La carta no aportava res de nou, però el fet de que qualifiqués d’alcohòlics, dropos i frustrats (sense donar noms) a aquells que els critiquen, va donar peu a dures rèpliques a les xarxes socials (llegir carta i comentaris a l’Aguaita.

) Només uns dies més tard, van aparèixer pel poble algunes pintades (en tinc constància de dues) La primera, feta a la vora d’un concorregut bar, relacionava l’actual alcalde Manel Ferré amb el propietari d’una constructora local. Casualment, aquest empresari té llogats diversos locals a l’ajuntament d’Amposta, com per exemple el que s’ubica la policia local i el que serveix de centre de rehabilitació, tot i que a l’Hospital Comarcal hi ha plantes inacabades on es podria, perfectament, donar aquest mateix servei. Però encara hi ha una cosa més estranya. El local on es fa la rehabilitació té un altell que mai ha estat utilitzat, pel qual, l’ajuntament també paga religiosament al seu propietari. Tot i que l’oposició va demanar a l’equip de govern que negociés a la baixa el preu del lloguer, el propietari s’hi va negar. Sembla com si a les dues parts (ajuntament, llogater) ja els hi vagi bé que tot continuï igual.

A l’altra pintada només canvien els actors. Aquest cop apareixien els noms de Joan Roig i Jordi Pujol i al mig un cor, com a la primera. Com he dit només començar, encara que mai s’ha demostrat res, quan va esclatar el cas Palau de la Música, un diari va rescatar de la seva hemeroteca una foto on es veia a l’alcalde Joan Maria Roig reunit amb Fèlix Millet (el principal encausat) reunits al despatx del primer. Aquella foto va posar molt nerviós a qui va ser el primer edil de la nostra ciutat. Ja sabeu que segons el jutge, Millet hauria desviat fons per a finançar il·legalment CDC i per aquest motiu, el partit que va fundar Pujol té la seu central de Barcelona embargada. Per aquells temps Jordi Pujol era tant el president de la Generalitat com de CDC.

Però encara hi ha més temes. Els membres locals de les CUP fa tems que van iniciar una campanya per esbrinar els emoluments (ja siguin en forma de sous, per assistències o d’altres conceptes) que cobra l’alcalde Manel Ferré. N’hi ha alguns que són públics i notoris com els 380 € per presidir la Junta de Govern municipal o els 475 per presidir el Ple o els 580 per presidir el consell d’administració de SAGESSA, la societat que gestiona l’Hospital Comarcal. Però Ferré ocupa d’altres càrrecs sense que sé sàpiguen les retribucions: president CSC, conseller delegat LRC, SA, membre de la junta de govern CRM de Reus, president SCS SA, president GDS, president PROSS, membre de la junta de govern CSS Vilafranca del Penedès, president CSC-CIG, membre junta de govern CSS Igualada, membre junta de govern CSS Viladecans, patró Fundació S21 i president Vitae. La majoria d’aquestes empreses formen part de la xarxa sanitària catalana.

El passat mes d’octubre, les CUP d’Amposta van fer un acte de protesta a les portes de l’Hospital Comarcal per a denunciar el pagament de 240.000 € de SAGESSA a Ambulàncies Baix Ebre, el propietari del qual està imputat en el cas de corrupció d’Innova de Reus, grup al que pertany el propi hospital d’Amposta.

És evident que alguna cosa fa pudor. El passat 30 d’octubre es va poder sentir una forta pudor per tot el poble i hi va haver qui va pensar que venia de l’ajuntament... No sigueu tan malpensats!!