PODEMOS I ELS ALTRES

Abans de constituir formalment Podemos, el seu màxim impulsor, Pablo Iglesias II (l’u va ser el fundador del PSOE) ja denunciava els privilegis que tenien els partits que s’havien anat alternant al govern d’Espanya des del restabliment de la democràcia. Els denominava (i els denomina) casta, en clara referència al estatus que ha mantingut la classe dominant, fins i tot quan han deixat la política activa. Alguns com Alfonso Guerra s’ha passat 37 anys vivint de la política: vicepresident del govern, a la vegada que diputat al Congrés i diputat ras... Altres com Felipe González, José Maria Aznar, Manuel Marín, Pedro Solbes, Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, etc, van aconseguir un escó al consell d’administració de diverses empreses, sobre tot dels rams de l’energia, telefonia i banca; algunes d’elles privatitzades durant els anys en que havien tingut responsabilitats de govern. És el que s’anomena en termes col·loquials portes giratòries.

En veure l’ascens de Podemos (Podem a Catalunya) que pronosticaven els diferents sondejos d’opinió, fins i tot els oficials, la resta de partits van engegar les seves maquinàries per mirar de trobar ombres dintre del partir d’Iglesias i mirar així de desprestigiar el membres de la formació, com al propi Pablo Iglesias II o la seva ma dreta Íñigo Errejón.

Entre les acusacions més greus estan les de col·laborar amb el règim veneçolà d’Hugo Chávez o cobrar de l’Iran, un país dels considerats com una amenaça per a Occident.

Mentre Podemos anava guanyant terreny arreu d’Espanya i a Catalunya pràcticament ni se’n parlava. Aquí en teníem prou amb el dret a decidir, la consulta del 9-N, la independència o l’harakiri del PSC.

Fins que no va passar el 9-N amb la pseudoconsulta que es va treure de la màniga Mas, quasi ningú se’n havia adonat de que també aquí, Podem també estava guanyant terreny als partits tradicionals: CDC, UDC (que formen la federació de CiU), PSC, ERC, PPC, ICV, EUA, etc. Potser també perquè d’altres partits o moviments socials havien anat sortint durant aquest període que, d’alguna manera i, amb matisos, estaven ocupant el mateix lloc de Podemos a la resta del territori espanyol. L’Ada Colau, abandonava la direcció d’un dels moviments més actius dels darrers anys, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH), per a postular-se com a candidata a l’alcaldia de Barcelona amb Guanyem Barcelona, mentre que l’economista Arcadi Oliveras i la monja benedictina Teresa Forcades fundaven Procés Constituent, un moviment rebel que s’oposa a la forma clàssica de fer política, mirant més cap a les persones que no cap als interessos de les multinacionals i del capital en general.

Què potser no calia, ja que aquí ja existia la CUP? Potser si, però ja sé sap que una de les característiques de l’esquerra és presentar-se per separat a les eleccions, la qual cosa fa que es dispersi el vot amb el perjudici que això els hi causa.

Com ja he dit anteriorment, semblava que aquí ningú feia massa cas a Podem, fins que els sondejos d’opinió també li van donar una pujada espectacular. Per acabar-ho d’adobar, el vot contrari a la independència guanyava per primer cop en molt de temps el dels que es declaraven independentistes, segurament fruit del cansament ciutadà, però també de la frustració en veure com mentre es parlava d’aquest tema se’n desatenien d’altres molt més importants per a les classes populars fruit de les retallades i de l’escassa voluntat política de voler-los solucionar.

De sobte, des de CDC, el partit sense cap dubte més professionalitzat de Catalunya s’ha començat una campanya de desprestigi a la catalana contra Podemos. El seu secretari general, Josep Rull ha qualificat el partit d’Iglesias com el cavall de Troia contra el sobiranisme. Es a dir, l’instrument del que es valdrien els partits de la casta espanyola (PP i PSOE) per a desactivar el procés català. O dit d’una altra manera, segons CDC es tractaria d’una mena de conxorxa entre els partits d’àmbit estatal que critiquen obertament Podemos i el titllen de populistes, demagogs, oportunistes o comunistes (com si això darrer fos pejoratiu) contra Catalunya o potser s’hauria de dir millor, contra els interessos polítics de Mas i CDC...

No crec que sé li hagin de buscar els tres peus al gat. Podemos és un partit que aglutina el vot dels emprenyats i dels desesperats; d’aquells que han vist com la corrupció s’instaurava als partits tradicionals i que veuen en el partit de Pablo Iglesias II una alternativa per a transformar el país i treure els privilegis a aquelles que porten temps enquistats en llocs de domini i control.