LES MUNICIPALS A UN ANY VISTA

Quan pràcticament només queda un any per a la formalització de les candidatures en vistes a les municipals de 2015, alguns dels partits de conformen actualment l’esquerra, estan donant passos per agrupar-se en candidatures unitàries.

Així, a Amposta per exemple, ja fa temps que va néixer un grup d’opinió integrat per diversos moviments socials (15-M, PAH) i algun partit polític com ICV i les CUP.

Cal recordar que la gran força guanyadora a els eleccions de 2011 va ser CiU que va revalidar la majoria absoluta, seguida d’ERC que va augmentar la representació. Segons una enquesta interna d’ERC, l’any que ve tornaria a créixer i empataria a regidors amb CiU. Però els que coneixem bé el funcionament de la política ampostina, sabem que a CiU no sé la pot donar mai per vençuda, ja que, tradicionalment, sempre ha sabut remuntar les enquestes desfavorables. Recordo que la gran oportunitat per derrotar CiU a Amposta es va tenir l’any 2003, en plena lluita antitransvasament, però la negativa d’ICV de presentar-se en coalició amb el PSC va fer que s’esvaís tota possibilitat de donar un tomb electoral.

Vull recordar també que allà per l’any 2002 van aparèixer a Amposta dos grups d’opinió: Fòrum Amposta i Amposta XXI.

Si bé el primer en presentar-se en públic va ser Fòrum Amposta, s’ha de dir que la idea va ser plagiada de l’altre grup. Quan els segons (militants i simpatitzants del PSC) estaven fent els primers passos per a constituir el grup i mirar d’atraure a ERC-EA i ICV, una filtració a CiU va fer que els hi copiessin la idea i el nom. Així, l’actual regidor de CiU Antoni Obalat i d’altres van fer la presentació de Fòrum Amposta al marc de Fira Amposta de 2002. Tot molt oficial, encara que a la presentació diguessin que eren independents. De fet no crec que enganyessin a ningú!  

Al cap d’un temps va aparèixer Amposta XXI, però no va aconseguir assolir els seus propòsits. ERC-EA, en aquell temps un grup més minoritari que en la actualitat es va desmarcar des d’un bon començament i ICV, com ja he dit, va optar per presentar la seva pròpia candidatura.

Per tant, el naixement de la Garba (què és la plataforma que aglutina els partits i moviments esmentats al començament de l’article), buscaria assolir un objectiu paregut, encara que el format sigui diferent.

Publicava el setmanari l’Ebre que ICV i les CUP estan a punt de tancar un acord per a presentar-se de forma conjunta. Des d’aquí voldria fer una advertència al PSC o al que queda d’ell: mirar d’integrar-se a la mateixa candidatura encara que fos com a independents desvinculats del partit. O això o l’ostracisme, han de triar...

Les meves previsions a un any i escaig vista és que el PSC, de presentar-se en solitari, patirà una davallada més gran que la que ja va patir a les eleccions de 2011 quan va ser l’únic partit que va perdre representació tot i haver augmentat el nombre de regidors de l’ajuntament (de 17 a 21, degut a l’augment de la població)

Si l’any 2003 qui es va equivocar va ser ICV, l’any que ve serà el PSC qui s’equivocarà si es presenta en solitari, per molt reformada que sigui la candidatura. Tampoc s’ha de descartar que alguns simpatitzants o fins i tot exmilitants socialistes puguin acabar integrant-se a la nova formació, encara que sigui per acabar de conformar la nova candidatura.

Vull remarcar que aquesta és la situació que veig a hores d’ara i que en un any poden passar moltes coses i les meves perspectives poden arribar a parir un daltabaix considerable.

El temps em donarà la raó o hauré de rectificar segons el desenllaç que prengui la convulsa situació que estem vivint ara mateix.

DE JUSTÍCIA

Besalú: La placa recorda el seu passat sefardita. 

Escoltava l’altre matí a TV3 que Espanya vol retornar-los la nacionalitat als jueus sefardites que van ser expulsats a finals del segle XV. Per aconseguir-la, evidentment, hauran de demostrar les seves arrels espanyoles.

Molts d’aquest jueus sefardites van anar a parar a Turquia on han conservat l’idioma (castellà antic) i fins i tot la clau de les seves cases com una prova de propietat i, segurament, pensant que algun dia hi podrien retornar i recuperar la seva casa.

A finals del segle passat vaig poder conèixer a un d’aquest jueus sefardites descendents del que van establir-se a Turquia. Després de tenir algun negoci propi, va treballar de guia a Istanbul ensenyant els llocs més emblemàtics de la ciutat als turistes espanyols.

Aquest jueu es deia Elias que com tots sabeu és un nom bíblic i molt popular entre els jueus; el seu cognom era Khoen, una transformació de Cohen, que indica que pertanyia a una de les millors famílies entre els de la seva casta i, segons sembla, els seus orígens es situaven a Toledo, una de les ciutats espanyoles on la colònia del sefardita era més important. 

Abans del jueus sefardites també van tenir l’oportunitat de recuperar la nacionalitat espanyola els fills dels combatents republicans espanyols que van d’haver d’exiliar-se a països com França i als que Franco els va privar per haver lluitat en contra seva. 

Dels dos fills de mon tio Leonardo, un d’ells, Gerard, la va voler recuperar. Entre la documentació que li van demanar hi havia els certificats de naixement dels seus pares ja que, en aquest cas tots dos progenitors eren espanyols (o catalans si voleu): mentre mon tio era de la Galera (el Montsià), la seva dona Rosita era filla del Port de la Selva (l’Alt Empordà)

Mon cosí va dir al consolat que aquests certificats no els podia aportar perquè s’havien cremat a la guerra. Quan m’ho va dir a mi, li vaig dir que no, al menys el de la Galera, ja que moltes vegades havia demanat certificats per a tramitar pensions de jubilació de treballadors d’aquí que havien fer campanyes d’arròs i verema França. Em va preguntar si me’n podia encarregar i li vaig respondre que sí.  

El de la Galera el vaig obtenir molt ràpid. De fet, al dia següent de demanar-lo per correu electrònic, el secretari de l’ajuntament ja me’n va portar al meu lloc de treball. El del Port de la Selva em va trigar una mica més, però al cap d’unes setmanes els hi vaig poder remetre al meu cosí. Al cap d’un temps, Gerard em va mostrar el seu passaport espanyol i em va fer la següent pregunta:

-Saps que va ser el que més em va costar?

Davant la meva resposta negativa, em va dir:

-Demostrar quer era francès.

Sembla ser que amb la carta d’identitat francesa i el certificat de naixement, les autoritats consulars espanyoles no en tenien prou

.    

Dit això, crec que també seria de justícia atorgar-los la nacionalitat espanyola a tots aquells ciutadans del Sàhara Espanyol i que ara mateix estan en una espècie de terra de ningú, principalment, els que han immigrats cap aquí buscant un treball, com Mohamed.

Mohamed treballa d’escombraire per a l’Ajuntament de Tortosa i viu molt prop del meu centre de treball. És molt bona persona i sempre que el veig li dono la ma, encara que hi ha vegades que em dona el colze per a evitar donar-me la ma amb el guant brut com porta. D’altres cops es treu el guant.

Aquests casos els veig molt més complicats perquè els sahrauís mai han gaudit de la nacionalitat espanyola i, segurament, suposaria que la majoria dels que avui viuen en campaments dispersos pel desert volguessin establir-se a Espanya per allunyar-se de les penúries quotidianes que pateixen.      

L’ERA DELS HOMES-ROBOTS

Ja fa un grapat d’anys, un dia em van trucar en nom de la Caixa (ja sabeu, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona) per a que els hi donés la meva opinió sobre el servei de les seves oficines i, concretament, de la meva. Recordo que una de les preguntes que em van fer va ser:

-La darrera vegada que va entrar a una oficina de la Caixa, Sr. Ferré, es van dirigir a vostè pel seu nom?

Casualment, la darrera oficina de la Caixa que vaig visitar va ser la de Camp Clar, un barri de Tarragona on cada dos anys i una mica més, acudíem a fer-nos la revisió mèdica, ja que allí es trobava un centre de reconeixement que depenia de la Generalitat de Catalunya.

-La darrera vegada no, perquè no em coneixien de res, però quan vaig a la meva oficina sí –va ser la resposta-.

Durant molts d’anys la meva oficina va ser la del carrer Amèrica d’Amposta (abans ho havien segut les de Santa Bàrbara, l’Aldea i Amposta Mercat) A totes aquestes oficines hi vaig trobar un tracte humà, afable i proper. Amb alguns dels seus treballadors encara i conservo una bona amistat i quan ens trobem pel carrer ens saludem amablement.

Però fa uns mesos els dirigents de la Caixa van canviar d’estratègia i van començar a tancar oficines. Una d’elles la del carrer Amèrica d’Amposta i la van integrar a la de l’Església Nova (molts dels empleats encara l’anomenen la del carrer Comerç, ja que durant molts d’anys aquest era el nom que tenia l’actual Sebastià Juan i Arbó)

Ara, les poques vegades que hi vaig quasi no conec a ningú i, evidentment, això comporta que tampoc ningú es dirigeixi a mi pel meu nom.

De totes formes, des de fa un temps (tal vegada coincidint amb l’esclat de les preferents), els trasllats de treballadors d’unes oficines a les altres ha estat molt més freqüent del que havia estat mai. Abans, un treballador podia portar anys i panys a la mateixa oficina i arribava a conèixer tot el relacionar amb el client. D’ençà de les preferents, ja no hi ha aquesta relació.

Segurament la millor manera que entengueu el que estic explicant és posar-vos un exemple.

A finals de novembre, la meva dona va acudir a la sucursal del Mercat d’Amposta per a que li demanessin una targeta de dèbit nova, ja que la que tenia estava molt deteriorada. L’empleat que la va atendre li va preguntar on volia que li arribés, si a la seva oficina o allí mateix. Com que li va millor aquella, li va dir que allí mateix.  

Van passar les setmanes, potser fins i tot un mes i la targeta no arribava. Finalment es va optar en cancel·lar la que s’havia demanat i sol·licitar-ne una de nova. Als pocs dies la van trucar per a dir-li que ja estava allí. Però oh sorpresa! Quan la va voler utilitzar, no va funcionar. Com que treballa a Tarragona, va entrar a l’oficina principal que la Caixa té a la Rambla Nova, però en passar per davant del caixer la va tornar a provar amb el mateix resultat. Va entrar i la van atendre a l’Atenció al Client. Després d’estudiar el seu cas, se’n van adonar que la que li havien entregat era la que s’havia cancel·lat i l’altra encara no havia arribat. Mentre havia passat 1 mes i mig.

Com que necessitava diners, des de l’atenció al client va passar a la finestreta per a que li donessin diners del seu compte (un compte Zero –sense comissions on només es pot operar per Internet) amb el DNI. L’empleat que la va atendre ja tenia certa edat, la qual cosa fa pensar que portava molts d’anys de vol. Li va dir que si volia diners d’aquell compte li havia de cobrar comissió.

Per més que es va esforçar la meva dona en fer-li entendre que la culpa era de la Caixa i que no sé li havia de cobrar cap comissió, l’empleat va actuar com un robot i li va dir que el que li demanava no ho podia fer i que, en tot cas, podia treure diners d’un altre compte. La meva dona es va negar: o d’aquell o de cap. La conversa cordial es va convertir en tensa en pocs minuts. Finalment li va prendre el DNI de la ma de l’empleat i se’n va anar.

Aquella mateixa tarda la va trucar el director de l’oficina del mercat d’Amposta i li va donar tota la raó sobre el que havia passat i també li va dir que si l’empleat hagués volgut, només tocant una tecla, li hauria pogut treure la comissió. També li va dir que podia passar a buscar la targeta que ja havia arribat. La meva dona no hi va passar aquella tarda, ni tampoc dijous següent... La meva dona ja s’ha obert un compte a una altra entitat.       

Per acabar una frase d’un treballador de la Caixa ja jubilat i que va ocupar un càrrec directiu a una sucursal de Tortosa. Esta explicant que avui els treballadors de la Caixa són venedors més que banquers i gràcies a les comissions que obtenen de les vendes poden aconseguir un sou arregladet. Es per això que, seguint les directrius de l’empresa, intenten col·locar qualsevol producte a qualsevol client. Hi va posar un exemple:

-Es com aquell que va a comprar unes sabates i li donen unes del número 38 –va dir- Mira, aquest producte no és per a mi... Tan sé val, ja sé li donarà –va concloure-.

Tenia tota la raó del món.

L’era dels homes-robot ja està aquí.   

LA REVISTA AMPOSTA EM TORNA A SILENCIAR

Qui hagi seguit la meva trajectòria, sap que fa uns anys publicava moltes més cartes al director dels diferents diaris que no en els darrers anys. Aquest fet té un motiu principal: la col·laboració amb diferents revistes digitals.

Ja fa més de 6 anys que vaig començar a meva col·laborar amb Vinaròs News. Un dia, una amic li va fer arribar els darrers escrits que havia fet a Emili Fonollosa, el seu director i em va proposar que li fes una columna quinzenal. Ja en porto més de 150 de publicades. Si un dia les adjuntés totes, ja em donaria per a un llibre.

Posteriorment, a principis de 2012, Jesús Garcia Moreno em va proposar escriure para Pulso Digital. Després d’uns principis una mica irregulars, finalment es va refundar la revista i es va demanar més compromís als col·laboradors i també se’n van buscar de nous, com per exemple Cristòfol Miró de Tortosa especialista en temes d’història. No sabria dir quants articles he publicat, però calculeu-ne una mitjana de 3 al mes.

I a part d’aquestes revistes que podeu llegir per Internet, també envio escrits a la Ventana de la Agencia, una publicació interna de l’Agència Tributària. Normalment hi publico rutes turístiques del nostre territori i, darrerament, entrevistes a diversos amics com ara el escriptor Jesús Ávila Granados, el ceramista Joan Panisello, el també escriptor Andreu Carranza o al Regidor de Cultura de Tortosa i amic Joaquín del Pino entre d’altres. Després també les publico a les altres dues revistes digitals i al meu blog, la Via Augusta.

Però de tant en tant, encara envio alguna missiva als diaris i, encara més de tant en tant, a la Revista Amposta. El darrer escrit que em van publicar a la RA va ser al número del mes de novembre (és mensual) a propòsit del bateig de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. També el mes de novembre vaig enviar una carta oberta al nou cap de la policia local Xavier Saragossa desitjant-li bona sort en la seva nova tasca i advertint-lo de la feina que hauria de fer per la situació en que es troba Amposta, sobre tot en tres temes concrets: circulació, brutícia i degradació al carrer i incivisme (la darrera mostra la vaig veure dijous o millor dit no la vaig veure, ja que de davant de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó hi faltava el bust que va ser arrancat per no sé sap qui...)  

Quan el vaig enviar el número de desembre ja estava maquetat, ja que el de novembre es va publicar a finals de mes i tot seguit va sortir el de desembre, ja que corria pressa per anunciar Fira Amposta.

A finals de gener (la passada setmana) va sortir el número corresponent al mes en curs i, tampoc me’l van publicar.

Motius? Els desconec, però me’ls penso... (digueu-me malpensat però trobo que dir públicament que Amposta està feta un desastre pot perjudicar la salut mental d'aquells que voten a CiU a les municipals) 
 

Per aquells que no el vareu llegir, si voleu, ho podeu fer aquí:http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/12/carta-oberta-al-sr-xavier-saragossa-nou.html

ULLDECONA Vs TORTOSA

No vaig ser dels primers en militar al PSC, però tampoc em vaig fer massa de pregar massa. Quan vaig entrar al partit al maig dels 83 (vaig demanar fer-ho el dia següent de les municipals d’aquell any), l’home fort al territori era Jaume Antich. Posat a recordar, els meus padrins polítics van ser Josep Gestí de Santa Bàrbara i Felipe Delgado d’Ulldecona.

Jaume, com se’l ha conegut sempre, a part d’alcalde d’Ulldecona era, des de l’any anterior i després de la victòria socialista a les eleccions generals d’Espanya del mes d’octubre, diputat al Congrés.

Abans però, jo ja acudia a bona part dels actes que organitzava el PSC al territori convidat per un dels primers socialistes que hi va haver a la Galera: Josep Vicent Tomàs.

Des de que hi vaig entrar es podia notar la rivalitat existent entre les agrupacions d’Ulldecona i Tortosa. Al llarg dels anys, Tortosa, primera ciutat de l’Ebre, sempre és la que més militants socialistes aporta, però seguida de molt a prop per Ulldecona que n’era la segona.

Aquesta rivalitat venia donada per l’expulsió del partit de Josep Bayerri, el líder dels socialistes tortosins durant els darrers anys de la dictadura i els primers temps de la transició.   

Durant anys l’agrupació local de Tortosa va estar intentant trobar un persona amb prou garanties que pogués desbancar Ulldecona d’aquella posició de domini. 

De noms en van sonar uns quants, com el d’un militant de la que avui és l’EMD de Jesús, però cap va acabar de collar ja que, Ulldecona tenia el suport de una bona part de les agrupacions del territori (En aquell temps la Ribera d’Ebre encara no estava integrada a la federació), com per exemple Amposta, la tercera agrupació en nombre de militants.

Però a la segona part de la dècada dels anys 90, quasi sense voler-ho, a l’agrupació de Tortosa se’ls hi va aparèixer una marededéu. Eren els temps en que ICV es trobava en els nivells més baixos i, també l’època en que les esquerres havien unit les seves forces en candidatures conjuntes per mirar de trencar el domini que CiU exercia des de feia lustres.

Joan Sabaté, el encara avui senador i primer secretari del PSC de Tortosa va entrar en escena. Primer, amb una d’aquelles llistes conutes, arrabassant l’alcaldia que els convergents havien anat conservant en cada una de les legislatures des del restabliment dels ajuntaments democràtics.

Finalment, Sabaté va abandonar les files de ICV i va abraçar la fe socialista, conscient de que si volia fer carrera política ho havia de fer des d’una formació més gran. I així va ser com va entrar a militar al PSC am el recolzament de la majoria dels socialistes del territori.  

Aquest període va coincidir amb la retirada de la primera línia política de Jaume Antich i Ulldecona es va d’haver de conformar en passar a un segon terme, assumit el nou rol que havia adquirit Tortosa que, a banda, contava amb el suport de la quarta comarca ebrenca: la Ribera d’Ebre, amb poblacions d’un gran pes socialista com Flix, Riba-roja d’Ebre i més tard Móra d’Ebre. Eren els millors anys dels socialisme català. No només es governava la Generalitat, sinó que al territori es van conquerir més alcaldies que mai. Ulldecona va tornar a ser socialista després d’uns anys i va començar a sorgir amb força la figura de Núria Ventura, filla d’un galerenc com jo.

Núria va ser alcaldessa d’Ulldecona, diputada al Parlament i, finalment, escollida primera secretaria dels socialistes de l’Ebre en una dura pugna amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea que estava recolzat per l’agrupació de Tortosa amb Joan Sabaté al capdavant.

Però mai el nom de Núria Ventura havia sonant tant a nivell català com durant els darrers dies. Qui no ha escoltar repetidament els noms Ros, Geli, Elena i Ventura?

Efectivament, els quatre disputats díscols (després de la renuncia de l’Àngel Ros l’alcalde de Lleida només tres) que han plantat cara a la direcció nacional del PSC i que es van atrevir el passat dijous 16 de gener a trencar la disciplina de vot del seu partit i unir-se a la majoria del Parlament de Catalunya per a demanar al Congrés dels Diputats el traspàs de la competència per poder organitzar referèndums.

En aquests moments, on els PSC està més trencat que mai al llarg de la seva història, Tortosa es torna a contraposar a Ulldecona recolzant la direcció nacional del partit encapçalada per Pere Navarro.

La fragmentació està cada vegada més prop. Quan escric aquest article encara no sé sap exactament el que passarà durant els propers dies, però tot sembla indicar que els esdeveniments poden anar molt ràpids.

Encara que tal vegada hi hagi militants que no ho vegin igual que jo, ara mateix, Núria Ventura representa el sector més catalanista del partit i Joan Sabaté el més espanyolista i sinó, només cal saber qui són els homes forts del PSC ara mateix: Celestino Corbacho, exministre i alcalde de l’Hospitalet de Llobregat i Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat.  

DIMISSIÓ AL PP

No patiu, ni ha dimitit Rajoy, ni Wert, ni Montoro, ni Gallardón, ni de Placio... Motius per a fer-ho segur que no en falten, però tots tranquils, no ho faran.

Qui ha dimitit és una peça menor de l’engranatge popular, un peó a l’argot escaquista. Es tracta del president de l’agrupació local d’Amposta Guillermo Martínez.

Segons Martínez la seva dimissió es deguda (cito textualment): Tenen un problema al territori i no es busca solució (evidentment es refereix als populars)

Jo encara aniria més enllà. El PP té molts problemes al territori, però es podrien resumir en dos: ens ignoren i només se’n recorden de nosaltres quan venen eleccions o volen transvasar aigua de l’Ebre.

Precisament, degut al Pla Hidrològic Nacional de l’era Aznar, ja van dimitir alguns edils populars de l’època. Possiblement els casos més sonats van ser el de Jordi Gas, alcalde de l’Aldea i el de Ramon Chordà, regidor d’Amposta. De fet, Chordà va ser l’últim representant del PP a l’Ajuntament de la capital del Montsià i ara mateix, ja porten tres legislatures sense cap regidor; això sí, amb majoria absoluta de CiU, però cap representant popular... 

Fins i tot a Tortosa, una ciutat considerada molt de dretes, en aquest moments només n’hi ha un: Javier Dalmau. Quan abans del moviment antitransvasament van arribar a ser una força important dintre de l’ajuntament.  

Durant els darrers anys (de fet més d’una dècada), l’home fort del territori ha estat Joan Bertomeu, regidor de Deltebre i que va aconseguir ser alcalde gràcies al suport del PSC, ja que els socialistes i CiU havien empatat a escons. Sabeu com sé li deia a Joan Bertomeu? L’alcalde del sis-cents (*), ja que amb aquest nombre de vots va aconseguir l’alcaldia. Bertomeu també ha estat diputat al Congrés i al Parlament en dues legislatures.

Precisament Joan Bertomeu, en una de les campanyes electorals, va prometre per al seu poble una fàbrica tèxtil que donaria molts llocs de treball, tan si guanyava les eleccions com si no. La fàbrica mai ha arribat a Deltebre.

I és que, com he dit més amunt, el PP ignora el territori. Digueu-me quines inversions en infraestructures ha fet el PP a les nostres comarques? Jo no en recordo cap. Com a molt, acabar les que estaven començades com ara la variant de l’Aldea. I tornant al transvasament de l’Ebre. ¿Quin partit promou sempre que governa transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hídriques o fer un pla de regadius tan bèstia que, de portar-se a terme, no garantiria el cabal mínim necessari per a conservar tot l’ecosistema deltaic? (Caldrà veure si ser Patrimoni de la Biosfera servirà per a preservar tots els espais naturals o només serà un títol per a lluir-lo en algun despatx)  

El PP, hereu del franquisme, representa (com no podia ser d’una altra manera) la dreta espanyola més dura i anticatalana. Imagino que no caldria que us donés cap exemple, però per als més escèptics en posaré només dos que, de fet, es tracta del mateix: la persecució de tot allò que sona a català a València primer i a les Illes Balears més tard.

La pregunta és senzilla: Cóm pot una societat renunciar a les seves arrels que són la seva identitat? I la resposta és molt més fàcil encara: Per interessos estrictament polítics.

Però al territori sempre hi haurà gent que els hi farà el joc i s’avindrà a ser-ne els seus representants, segurament perquè més enllà de les seves pròpies conviccions (en cas de tenir-les) predominarà el seu interès personal. És la cara més obscura de la política. 

Al final, sempre hi ha qui se’n adona... O al menys aquesta és l’excusa que posen a l’hora de dimitir.

(*) El sis-cents (o el seiscientos –en castellà) va ser un model de la marca SEAT molt popular entre els anys 60 i 70.

SOPAR ANUAL DE VINARÒS NEWS

El xef i propietari del Langostino de Oro Salvador Alcaraz.

Com cada any, el primer divendres de gener després del Reis, es celebra al restaurant El Langostino de Oro de Vinaròs el sopar anual de Vinaròs News. I ja són 17...

 

 

LA PINTADA

Un poble sense alcalde diu no al transvasament. Aquesta va ser la pintada original que va aparèixer a una paret de la punta del barri del Grau d’Amposta. Estava en un lloc ben visible segons arribaves de Tortosa i es va convertir en tot un símbol de la lluita antitransvasament de l’Ebre per a la gent de la nostra ciutat. Era el principi del moviment de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i de les manifestacions pel territori i més enllà...

La societat ampostina estava molt dividida. Els que no teníem res a perdre defensàvem aferrissadament el nostre riu. De la nostra butxaca ens varem pagar els desplaçaments a Saragossa, Barcelona, Madrid, València, Palma de Mallorca, Brussel·les... Allà on calia portàvem la nostra veu. Hi havia pobles com Tortosa, Sant Jaume d’Enveja, l’Aldea, l’Ametlla de Mar, la Ràpita, Ulldecona que sovint, el seu alcalde es desplaçava acompanyant els manifestants. No era el cas d’Amposta. Joan Maria Roig, lluny de posicionar-se al costat nostre, va preferir recolzar els interessos socioeconòmics d’algunes entitats poderosos que actuaven com autèntics lobbies de pressió. La Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre i d’altres van trobar a l’ajuntament (CiU) el suport necessari per a defensar la seva menjadora. De fet es donaven suport mutu ja que els interessos d’uns i dels altres eren força coincidents.   

Durant els primers mesos la pintada va ser esborrada i reescrita diverses vegades depenent del bàndol que representava la persona que ho feia. 

Tal com s’apropaven les eleccions municipals de 2003, CiU es va veure en la necessitat de desviar l’atenció cap a un altre lloc i mirar de passar de puntetes pel tema més calent que estava vivint el territori en moltes dècades. La fàbrica d’idees de CiU va pensar en un lema per il·lusionar al seus i repetir victòria (cosa que finalment va aconseguir): Amposta capital.

Al cap de poc temps la pintada inicial va ser rectificada per alguna ma propera als qui manen: Amposta un poble capital. Com podreu comprovar la paraula alcalde va desaparèixer difinitivament i ja mai més ha tornat a sortir.

Anys més tard el sentit de la pintada va canviar: Per Amposta, no passaran, recordant el crit d’arenga de Dolores Ibarruri (la Pasionaria) quan l’exèrcit republicà defensava Madrid dels atacs de les forces franquistes.

Així va estar un bon grapat d’anys fins que fa poc hi van aparèixer més pintades de tendència feixista com a d’altres punts d’Amposta com per exemple per la zona inferior del passeig del riu. Van durar poc. Ràpidament van estar esborrades i al seu lloc s’hi pot llegir: Viva la República, signada per JCPC (Joventut Comunista del Poble Català) De vegades penso que la pintada té vida pròpia...

Sense cap dubte aquell lloc és un bon aparador, però ignoro si l’eficàcia de l’anunci, té sobre la ciutadania els efectes que, segurament, espera qui ho fa... Per què si no es així, quin sentit té embrutar les parets? Als menys s’hi pintés un mural com molts d’altres que també hi ha per la nostra ciutat que són veritables obres d’art.

La pintada en qüestió és, comparat amb les anteriors, tan modesta que només arribar a la categoria de graffiti. Ara bé, com l’original, cap. La d’Amposta un poble sense alcalde va tocar la fibra sensible dels que governaven en aquell moment i cal, encara ara, qualificar-la de genial.  

10 ANYS D’UN SOMNI

El 14 de desembre va fer 10 anys des de que es va signar el Pacte del Tinell. Aquell dia Pasqual Maragall amb representació del PSC-Ciutadans pel Canvi, Josep Lluís Carod-Rovira, en nom d’ERC i Joan Saura com a màxim exponent d’ICV-EUA van escenificar l’inici d’una etapa de govern que es va anomenar Catalanista i d’esquerres posant així el punt i final a 23 anys de pujolisme. Al cap de pocs dies Pasqual Maragall es convertiria amb el primer president socialista de la Generalitat de Catalunya.     

10 anys passen molt ràpidament i els esdeveniments viscuts des d’ençà han estat nombrosos.

L’any 2003, a Espanya feia només uns mesos que governava el PSOE de la ma de José Luis Rodríguez Zapatero deixant enrere una de les etapes més negres de la recent història de l’Espanya: els 8 anys d’Aznar amb la guerra il·legal de l’Iraq, l’amenaça constant del Pla Hidrològic Nacional que contemplava com a principal mesura el transvasament de l’Ebre, etc.

Amb dos governs progressistes a Madrid i Barcelona, hom esperava que, d’una vegada per totes, el neoliberalisme quedaria enterrat definitivament i el progrés s’instal·laria per sempre més a la nostra societat.

Tor i fer-se coses bé, sobre tot en els aspectes socials, sanitaris, educació, etc., l’economia va seguir depenent d’una bombolla immobiliària cada cop més a punt d’explotar. Aquest va ser, sense dubte, el gran error dels dos governs progressistes: no desinflar abans la bombolla i apostar per noves polítiques econòmiques que, segurament, no haurien esquivat la crisi, però molt possiblement tampoc hi hauria ara els milions d’aturats que hi ha registrats a les oficines d’ocupació. 

No obstant això, cal reconèixer que en el camp de les infraestructures mai s’havia invertit tant en el nostre territori. Deixant a banda els equipaments que es van construir a cada municipi, cal recordar que durant aquells anys es va arranjar la carretera entre Ulldecona i Tortosa amb la circumval·lació de Santa Bàrbara; es va acabar l’autovia entre Tortosa i la sortida de la AP-7 de l’Aldea; es va millorar considerablement de la xarxa viària de la Terra Alta... Però sobre tot, l’estrella va ser lo Passador, el pont que uniria per sempre les dues ribes de l’Ebre entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre. Era el colofó de la lluita que durant anys s’havia fet des del territori contra el transvasament de l’Ebre que hauria suposat una ràpida regressió del seu delta, amb un dany ecològic irreversible ja que hauria desaparegut una part important de la fauna i la flora d’aquell indret.

Però les lluites internes entre els diferents partits que formaven el govern català (se’l va anomenar Tripartit, però a la pràctica estava format per 4 a part d’una plataforma que donava suport implícit a Maragall) i, fins i tot les disputes internes en alguns partits, van comportar que CiU recuperés el govern de la Generalitat molt abans del que hauria estat desitjable.

A Maragall se’l van emportar per davant una ERC que, tot i no està d’acord amb el nou Estatut d’autonomia que s’estava redactant, va tornar a pactar un segon govern nacionalista i d’esquerres; però també els propis barons del PSC que desitjaven tenir molt més protagonisme i Maragall els feia nosa per assolir aquesta fita.       

És evident que no és el mateix governar amb diversos partits que fer-ho un de sol. Només cal que us fixeu el que està passant ara amb l’actual govern de Mas. Al no obtenir CiU una majoria àmplia que li permetés governar sense dependre de ningú, necessita el suport d’ERC que, literalment, els té collats amb el tema de la consulta sobiranista i condiciona el seu suport en lleis tan importants com la de pressupostos per al 2014.

Ara, 10 anys després, la il·lusió d’una gran part dels catalans es diu independència. Els cops de porta que ens ha donat sistemàticament Madrid, s’han vist accentuats ens els darrers anys, sobre tot al declarar inconstitucionals diversos capítols del nous Estatut, molts de catalans han expressat la voluntat d’assolir un estat propi. Així es va posar de manifest durant la gran manifestació de la Diada de 2012 i la Via Catalana que es va organitzar també per la Diada de 2013.

Aquest desig, també acabarà esdevenint un somni trencat? Caldrà esperar un temps, però ni molt menys 10 anys. El que hagi de passar passarà, segurament, aviat, molt més aviat del que alguns s’esperen.

MAI ESTEM CONTENTS

Des del meu record, la N-340, que fins els anys 70 va ser la principal via de comunicació del nostre territori, creuava l’Aldea (els barris de l’Hostal dels Alls i de l’Estació) de S a N durant uns 2 Km. Això passava fins el passat 3 d’octubre quan, finalment, la Ministra de Foment va inaugurar la coneguda com a variant de l’Aldea que permet, a part de descongestionar de transit el nucli urbà (17.000 vehicles diaris dels quals 4.500 eren pesants), guanyar força temps a aquells vehicles que han de creuar el terme municipal, fins i tot els que van a l’estació del tren.

Des dels anys 80 la variant va ser molt reivindicada. Recordo que es va col·locar una pancarta davant de la casa consistorial que es troba, si fa o no fa, al bell mig dels dos barris principals (ja que L’Aldea és una població composta de diferents barris: el barri de Sant Ramón, la raval de Leche... a part dels esmentats al començament de l’escrit) De fet les obres de la variant van començar fa anys, però la crisi i la poca voluntat del govern central, va fer que romanguessin aturades durant molts de mesos. Temps durant el qual, l’Aldea va continuar reivindicant l’acabament de les obres.

Però als pocs dies d’haver inaugurat (crec que a partir del minut següent de que Ana Pastor tallés la cinta protocol·lària), els comerços de l’Aldea ja es queixaven que, per culpa de la variant, havien perdut clients.

L’Aldea, tal com va passar amb d’altres pobles com Amposta des de la posada en funcionament del segon pont sobre l’Ebre als anys 60 o la Ràpita, a partir de la construcció de la variant, projectada com a conseqüència de l’accident dels Alfacs l’any 1978, s’haurà de reinventar per adaptar-se a la nova realitat. No li queda més remei.

I és que encara que no ho sembli, l’Aldea va ser durant molt de temps un punt estratègic per a fer negoci. La seva privilegiada ubicació pràcticament equidistant de Barcelona, València i Saragossa (curiosament les tres principals ciutats de l’antiga Corona d’Aragó) i gràcies a les bones comunicacions: autopista, carretera i ferrocarril, feia possible que molts de negocis es tanquessin a aquella població del Baix Ebre i, que durant molts d’anys, va dependre administrativament de Tortosa.

Tornant a la variant recentment inaugurada, a part de resoldre el problema circulatori de  l’Aldea, hauria de servir com accés de la futura A7 quan finalment i gràcies al nou pont que es construirà sobre l’Ebre, connecti d’una vegada per totes els ramals que pel N està aturar prop de l’Hospitalet de l’Infant i pel S arriba fins a Cabanes, curiosament on hi ha l’aeroport de Castelló. L’A7 es una infraestructura llargament reivindicada però no exempta de polèmica. Com passa quasi sempre, tots els pobles de la demarcació volen que l’autovia passi el més prop possible del seu nucli urbà. Així Tortosa volia que passes prop del barri de Vinallop, mentre que Amposta demanava que ho fes per la Carrova, a la qual cosa els tortosins s’hi oposaven perquè partia en dos el nucli de Campredó. Els dos punts divergeixen d’uns 4 o 5 km. Fins i tot, un antic alcalde de Camarles reivindicava que fes un bucle i es desvies per a passar pel seu poble. I és que de les comunicacions depèn molt el desenvolupament futur de les ciutats i pobles del nostre territori.

Recordo, que només assabentar-me de que s’estava estudiant el recorregut més òptim a l’hora de creuar la Comarca del Montsià, li vaig dir a un alcaldable de la Galera que s’havia de fer pinya amb la Sènia per a que creues el Pla de la Galera, el més prop possible dels dos municipis. Però fins i tot per aquí hi havia un inconvenient: una zona d’anidament de l’esparver cendrós, la qual cosa va fer projectar l’autovia deixant una distància d’uns 500 metres de seguretat.  

Conclusió: Mai estem contents!

L’ALTRE GREUGE DE LA BANCA

 

La crisi financera que estem patint està comportant la reestructuració del sector bancari. Així, les petites caixes que van voler deixar enrere els seus principis enlluernats per l’enorme negoci que suposava el sector immobiliari, han estat absorbides pels grans del sector (Santander, Sabadell, BBVA i CaixaBank) Això ha comportat una sèrie de duplicitats d’oficines que ha fet que, algunes d’elles, hagin tancat i, per tant, incrementat el volum de feina de les que tenien més prop a l’haver d’atendre més clients.  

Sovint, el tancament d’oficines ha estat del tot justifica, però en altres casos, no. Anem a pams.

A Amposta, ja fa anys, quan la Caixa (ara CaixaBank) va absorbir la Caixa d’Estalvis de Barcelona, es va mantenir l’oficina que hi havia als quatre cantons (Avinguda Alcalde Palau amb el carrer Sant Josep), quan a escassament 100 metres hi havia la central, la del Mercat.

Durant els anys de la bombolla immobiliària, van aterrar diverses entitat atretes, com he dit abans, pel negoci que suposava la contractació de préstecs hipotecaris vinculats a la compra de pisos. Així van obrir oficines les caixes de Manresa, Sabadell i Terrassa i el Banc Pastor... (igual me’n deixo alguna) A hores d’ara, d’aquestes, no en queda cap d’oberta. També va tancar l’oficina de Caixa Tarragona que hi havia al lloc on va estar la parada de busos, prop del Mercat i, con anècdota, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) no va arribar a obrir quan ja tenien local i havien començat les instal·lacions.

Caixa Tarragona, la que sempre ha estat un referent al territori (per raons òbvies) va quedar integrada a Catalunya Caixa que, després de nacionalitzar-la va prendre la denominació de Catalunya Banc, per tant, també requeria el tancament d’alguna i, així va ser, va tancar l’oficina de Caixa Catalunya situada quasi davant de la principal de Caixa Tarragona.

Però la duplicitat no ha estat l’única causa de tancament, ja que, en el que va d’any, CaixaBank, ha tancat dues oficines sense motiu aparent, sinó és el fet de reduir despeses: la del carrer Amèrica i la que va ser Caixa d’Estalvis de Barcelona que, incomprensiblement, l’havien mantingut oberta durant més de 30 anys.

Però tancar oficines de poblacions on n’hi ha d’altres, pot causar problemes puntuals, però no importants. Però la cosa canvia quan es tanquen oficines a pobles on no n’hi ha d’altra. Així, Catalunya Banc ha adoptat la decisió de tancar les oficines del pobles petits, de menys de 1.000 habitants, allí on hi té poc negoci, una vegada més renunciat als seus principis de servei a la ciutadania. Així, oficines que van obrir a la dècada dels anys 80 com la de Godall o la Galera, si ningú li posa remei, aviat tancaran definitivament deixant els respectius pobles sense cap tipus de servei bancari, al menys que es tornin a obrir corredories com es feia dècades enrere. Aquest fet comportarà que els clients s’hagin de desplaçar fins les localitats properes, amb les molèsties que això ocasiona, sobre tot a la gent més gran.

Acabaré explicant un fet que va passar a Paüls allà pels anys 90. L’única oficina bancària oberta des de feia un bon grapat d’anys, era, con no, la de Caixa Tarragona. La política de l’entitat va portar al tancament de la sucursal. Qui conegui Paüls, sabrà que es troba situat a la falda del massís del Port i la població més propera és Xerta a uns 10 Km i amb una carretera que ara encara és digna, però quan van passar els fets era com un camí asfaltat, molt estreta i plena de revolts molt tancats.

Davant d’aquella situació, l’ajuntament i la cooperativa agrària (l’entitat socioeconòmica més important del poble) van parlar amb la Caixa i li van demanar que substituís a l’entitat que tancava. I així va ser. Ara, segurament, un fet així seria impossible.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA

És una d’aquelles frases fetes que, traduïda al castellà, segueix conservant el seu significat. No cal donar massa explicacions; crec que el seu significat s’entén a la perfecció: Per cada llei que es fa, sempre es troba la manera d’eludir-la.

Dilluns 21 d’octubre, Diari Ebre (que és el nom que pren Diari de Tarragona per a les nostres comarques) es feia ressò de la problemàtica dels nitrats a les aigües subterrànies del subsòl tarragoní. Són diverses les zones de la demarcació on els aqüífers estan altament contaminats. De moment sembla que no hi ha perill per a la població, però ja sé sap que tampoc cal crear una alarma innecessària.

Una d’aquestes zones (quatre en total) afecta a un bon nombre de poblacions de les comarques del Baix Ebre i Montsià on, des de fa diverses dècades, alguns pagesos de la zona van veure la ramaderia com una alternativa a l’agricultura tradicional de l’olivera, el garrofer o la vinya.

Entre els anys 60 i 70, on la llei era molt més permissiva i construir una granja estava més a l’abast de les economies dels nostres pagesos, la ramaderia intensiva d’aus (sobre tot pollastres) i porcs va patir un increment considerable. Tant popular va arribar a ser la cria i engreix de pollastres que fins i tot se’n criaven en magatzems i sales d’algunes cases particulars de l’interior del casc urbà dels pobles, fins que la llei va establir que la distància mínima a un nucli urbà havia de ser, al menys, d’un quilòmetre.

Tornant a la contaminació per nitrats que causen els purins (és així con s’anomenen els excrements dels porcs), cal dir que no significa cap novetat, ja que, el nostre territori ha patit episodis similars de fa un bon grapat d’anys, el que passa ara és que algú ha volgut estudiar-ho i donar-ne la informació necessària. Una cosa ben diferent és que s’hi vulgui posar solució. Recordo que fa uns anys es v parlar de Masdenverge com el terme més contaminat de les Terres de l’Ebre i la província de Lleida com un dels territoris que més patien els efectes de l’abocament de purins degut a l’alta concentració de granges porcines.

Però sabíeu que la majoria de les grans explotacions porcines que hi ha al nostre territori tenen capital holandès? Holanda va ser un dels països que va crear la Comunitat Econòmica Europea (el que ara coneixem per Unió Europea) Les seves postals de camps de tulipes son idíl·lics, però a cap d’aquestes postals hi surt una granja de porcs. El problema és millor exportar-lo a un altre país lluny de casa on, segurament, la llei que s’aplica es molt menys restrictiva.

Una d’aquestes empreses (Pordecona), s’ubica al terme d’Ulldecona, però prou apartada del seu nucli urbá com pera que la majoria de falduts ignorin la seva existència. Geogràficament es troba situada a tocar del terme de Godall, quasi que al costat de la carretera de Santa Bàrbara a la Sénia.

Quan s’havia d’instal·lar, els seus propietaris per mig d’amics i coneguts, van fer una campanya de recollida d’autoritzacions de propietaris d’explotacions agràries que els hi donaven permís  abocar els purins. Un amic em va demanar que li firmés una d’aquestes autoritzacions on, suposadament, els autoritzava a portar fins les meves finques els residus orgànics de la seva granja. I dic suposadament perquè mai hi han abocat ni una sola gota. De fet, no crec que sàpiguen on tinc les petites explotacions. Però com la llei diu que els purins s’hauran de repartir en un determinat número d’hectàrees, depenent dels caps de bestiar de l’explotació, amb les autoritzacions signades es demostra que s’està en disposició de poder-ho fer. Però a la pràctica els fets demostren una altra cosa i la concentració de l’abocament de purins en una determinada àrea acaben produint les esmentades contaminacions.  

LES OLIVES ANTICRISI

El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristobal Montoro l’altre dia va posar un exemple de com sortir de la crisi. Segons ell, les cooperatives olivareres de Sevilla amaneixen olives destinades quasi el 100% a l’exportació i que després s’acaben servint a la majoria dels restaurants del món, sobre tot, els de menjar ràpid.

L’afirmació del ministre m’ha donat molt que pensar. Per un costat, perquè a primera vista sembla una bajanada. Però per un altre costat, tampoc hi ha que descarta-ho automàticament, perquè segur que dóna de menjar a molta gent.

Espanya sempre ha estat un país eminentment agrari. Durant molts de segles, el sector primari ha fet de motor de la nostra economia fins que la globalització ha fet que es puguin menjar cireres o albercocs a qualsevol època de l’any. I dels kiwis ni en parlem... Però també és cert que sempre hi ha hagut una xacra que ha condicionat la competitivitat interior dels nostres productes: els alts costos de distribució deguts sobre tot, als alts percentatges que apliquen els intermediaris, sumats als alts costos de producció (energia, adobs, fitosanitaris, etc.)

Els productes agraris del nostre país són d’una excel·lent qualitat. Em dóna igual parlar dels cítrics com de la fruita dolça, de l’oli d’oliva o del vi. Tots ells molt apreciats internacionalment. Un exemple. L’oli d’oliva, autèntic or líquid, a països com Alemanya el paguen a preus astronòmics. Ara bé, caldria preguntar-se qui és el que fa negoci, per què els nostres pagesos, no.

I directament relacionat amb el sector primari existeix una indústria conservera que hauria de servir per absorbir tot l’excedent que no s’arriba a comercialitzar, sense descartar que es pugui produir per a elaborar directament. Estic parlant de melmelades i altres conserves vegetals, però també de carn i de peix... Les olives de les que estava parlant el ministre Montoro entrarien en aquest grup. Però amb això no n’hi ha prou...

La revolució industrial de la segona meitat del segle XIX va arribar a Catalunya en forma de telers. Al Vallès es produïa roba d’una qualitat extraordinària, fins que va arribar la globalització i els mateixos fabricants d’aquí van començar a fabricar fora amb la finalitat d’abaratir costos. La roba, a part de ser més barata, era també de pitjor qualitat.

La indústria sempre ha estat el sector que més ha fet per l’economia d’un país. Sense indústria no hi pot haver recuperació econòmica. Llavors el primer problema que es planteja és la competitivitat. Des d’Europa es demana a Espanya precisament això: ser més competitius amb la finalitat de rebaixar la taxa d’atur. Però ser més competitius no és sempre garantia de creixement. Espanya no pot ni té que equiparar-se a països on la precarietat laboral afavoreix els baixos costos de fabricació. No cal posar exemples ja que tots els tenim a la ment.

Per tant, quina és la solució? La solució passa per fabricar productes de qualitat i, a poder ser, autòctons, aquells que sempre ens han fet progressar econòmicament parlant. Els experiments sense gasosa!  

Però no ens tenim que oblidar d’una cosa fonamental. En economia es parla sovint de r+d+i, sense que s’acabi d’entendre prou bé sobre que s’està parlant (r = recerca, d = desenvolupament, I = innovació) Són conceptes bàsiques que tot país que vulgui progressar hauria d’aplicar obligatòriament. Però sembla que el govern del PP no està per la labor i fan seva aquella màxima que diu que inventen els altres, que aquí ja n’hi ha prou en rebaixar el sou als treballadors... Una manera de pensar molt primària i pròpia d’un govern incapaç d’esforçar-se per a torbar les solucions idònies per al país.

Per acabar, avui us explicaré un vell acudit de Forges relacionat amb l’escrit.

D’un carreró fosc surt un assaltador i es dirigeix a la víctima:

-Mans en l’aire, això és un atracament.

-No facis tonteries que sóc intermediari.

-Ui, perdó mestre.

PERD QUALITAT TV3?

Televisió de Catalunya sempre ha apostat per la producció pròpia, però ara, en època de crisi i amb un ERO que afecta a bona part de la seva plantilla, potser més que mai.

En pocs dies s’han estrenat dos programes i, curiosament d’una o d’altra manera, estan relacionat amb el nostre territori.

El concurs de cant coral Oh Happy Day es va estrenar dissabte 21 de setembre amb la participació de cor Flúmine de Tortosa on hi ha, al menys, dues noies ampostines; a més, són els únics participants de la demarcació de Tarragona. El Foraster, amb la participació de Quim Masferrer (ex Teatre de Guerrilla), va estrenar-se a Benifallet.

El cor tortosí (un dels més joves que hi participen, potser el que més) va ser un dels tres nominats, es a dir, si no milloren, hauran d’abandonar el programa. Com espectador em van agradar i sobre el seu vestuari vaig opinar que em semblava molt acolorit i original. Però està clar que no és el mateix veure’l des de fora que des de dintre.

Casualment, un dels integrants del cor Flúmine és fill d’un company de treball. A conseqüència d’una carta al director publicada al Periódico de Catalunya i, després d’ensenyar-li al meu company, vaig saber coses que no es veuen per la pantalla. La carta deixava força mal parats els membres del jurat i fins i tot posava el programa a l’alçada d’un reality emès per un canal nacional dels que acostumen a emetre aquests tipus de programes brossa.

Les crítiques al jurat sembla que estan prou justificades. Sovint van criticar el vestuari i el calçat de les colles participants quan resulta ser que tot l’attrezzo el facilita la televisió pública catalana i, fins i tot, el ven a preu de cost si algú està interessat en comprar alguna cosa. Els tems que han de cantar i interpretar també els hi marca la direcció del programa.

En un primer moment, les crítiques al Foraster van ser força bones. En general, els companys de treball que el van veure en van parlar força bé i fins i tot el van qualificar d’emotiu i proper.  Però per a la meva sorpresa, l’Ara de divendres 27 porta fa crítica exacerbada del programa. Sota el títol de el ‘Nacional Geografhic del Foraster’, la periodista Mònica Planas diu: La idea sobre el paper és bona: visitar municipis de menys de mil habitants de Catalunya. Fa territori i descentralitza. Abans-d’ahir es va estrenar a Benifallet. I Masferrer ho va donar tot. Però hi va haver només una escena meravellosa per moltes altres que grinyolaven.

Però resulta ser que l’escena meravellosa a la que es refereix Planas és la d’uns xiquetes pescant un silur a l’Ebre. El que no sé si sap o no sap la periodista és que aquesta escena estava amanyada, ja que el peix s’havia pescat hores bans i només es simulava que els xiquets el pescaven. I si dic això és perquè ho sé de bona tinta, tant que a l’amiga que m’ho va dir, li havia explicat directament la persona encarregada de mostrar tots els detalls del poble als tècnics televisius. Quasi de primera ma, vaja!  

Vist això, i responent a la pregunta que faig al títol, no sé dir si ha perdut qualitat, però credibilitat segur que sí.

EL MÓN ÉS UN MOCADOR

Sempre s’ha dit que el món és un mocador i sovint et torbes amb coneguts als llocs més insospitats, fins i tot molt lluny de casa.

Avui us explicaré una anècdota on els fet que van succeir no van ser així exactament, però el resultat final té força semblança.

Començaré pel final. No us sorprendrà si us dic que la meva afició a explicar coses em va portar a col·laborar amb la revista interna de la meva empresa: la Ventana de la Agencia.

Encara recordo que el meu primer article va tractar de la ruta pels espais de la Batalla de l’Ebre quan tot just s’acabaven d’obrir al públic gràcies al COMEBE. Per aquell temps la revista encara s’editava en paper, per tant, us estic parlant d’abans de 2007 que va ser quan es va decidir publicar-la telemàticament a la Intranet corporativa.

Des d’aquella ja llunyana col·laboració n’he fet moltes més i de temes ben diversos, encara que predominen les rutes pel nostre territori i que també es poden llegir al meu blog el Tossal dels Tres Reis.

Tot escriptor (per molt aficionat que sigui), no seria res sense els seus lectors. Afortunadament tinc companys que em segueixen i de tant en tant m’ho diuen, la qual cosa m’anima a seguir buscant nous temes que explicar.

Una d’aquestes seguidores treballa a la Delegació de Lleida i abans havia estat companya de la meva dona a la Delegació de Tarragona. De fet jo només l’he vist 2 o 3 vegades durant l’època en la qual era la cap provincial de Gestió Tributària i va venir a Tortosa de visita.

Ja havia passat la Diada quan vaig enviar el meu darrer article a la redacció de la revista. Ja feia uns mesos que un dels coordinadors de la Ventana me l’havia demanat. Tractava de la petita història de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, de recent creació. Vaig voler quedar bé amb la meva fidel seguidora i enviar-li la primícia abans de que fos publicada, acompanyada de la portada que el diari Ara va treure el dia següent de la Diada i on la colla castellera n’era protagonista.

A la seva resposta em deia que, finalment, ella no va poder participar a la Via Catalana per motius personals, però que molta gent del seu poble (Tremp -Pallars Jussà-) havia anat fins Amposta.

-Efectivament -li vaig respondre al següent correu- al meu costat n’hi havia una parella, bé, de fet ella em va dir que era de Barcelona.  

Les dades li coincidien. Amb la poca informació que li havia donat, bé podrien tractar-se d’una amics seus. Com que no me’n recordava del nom, li vaig donar les referències del lloc: davant d’una sucursal de la Caixa i molt prop d’una casa modernista (casa Fàbregues)

Al següent correu em confirmava que, efectivament, es tractava d’ells. Més tard, amb un missatge de mòbil, li feia arribar a la meva dona la foto que jo mateix els hi vaig i on va quedar registrada la seva participació a la Via Catalana.

S’explica una teoria que diu que quan es reuneix un grup d’unes 6 o 7 persones, entre el seus membres, sempre hi ha qui té coneguts en comú. Aquesta en seria una proba.

I és que no es pot sortir de casa...