ULLDECONA Vs TORTOSA

No vaig ser dels primers en militar al PSC, però tampoc em vaig fer massa de pregar massa. Quan vaig entrar al partit al maig dels 83 (vaig demanar fer-ho el dia següent de les municipals d’aquell any), l’home fort al territori era Jaume Antich. Posat a recordar, els meus padrins polítics van ser Josep Gestí de Santa Bàrbara i Felipe Delgado d’Ulldecona.

Jaume, com se’l ha conegut sempre, a part d’alcalde d’Ulldecona era, des de l’any anterior i després de la victòria socialista a les eleccions generals d’Espanya del mes d’octubre, diputat al Congrés.

Abans però, jo ja acudia a bona part dels actes que organitzava el PSC al territori convidat per un dels primers socialistes que hi va haver a la Galera: Josep Vicent Tomàs.

Des de que hi vaig entrar es podia notar la rivalitat existent entre les agrupacions d’Ulldecona i Tortosa. Al llarg dels anys, Tortosa, primera ciutat de l’Ebre, sempre és la que més militants socialistes aporta, però seguida de molt a prop per Ulldecona que n’era la segona.

Aquesta rivalitat venia donada per l’expulsió del partit de Josep Bayerri, el líder dels socialistes tortosins durant els darrers anys de la dictadura i els primers temps de la transició.   

Durant anys l’agrupació local de Tortosa va estar intentant trobar un persona amb prou garanties que pogués desbancar Ulldecona d’aquella posició de domini. 

De noms en van sonar uns quants, com el d’un militant de la que avui és l’EMD de Jesús, però cap va acabar de collar ja que, Ulldecona tenia el suport de una bona part de les agrupacions del territori (En aquell temps la Ribera d’Ebre encara no estava integrada a la federació), com per exemple Amposta, la tercera agrupació en nombre de militants.

Però a la segona part de la dècada dels anys 90, quasi sense voler-ho, a l’agrupació de Tortosa se’ls hi va aparèixer una marededéu. Eren els temps en que ICV es trobava en els nivells més baixos i, també l’època en que les esquerres havien unit les seves forces en candidatures conjuntes per mirar de trencar el domini que CiU exercia des de feia lustres.

Joan Sabaté, el encara avui senador i primer secretari del PSC de Tortosa va entrar en escena. Primer, amb una d’aquelles llistes conutes, arrabassant l’alcaldia que els convergents havien anat conservant en cada una de les legislatures des del restabliment dels ajuntaments democràtics.

Finalment, Sabaté va abandonar les files de ICV i va abraçar la fe socialista, conscient de que si volia fer carrera política ho havia de fer des d’una formació més gran. I així va ser com va entrar a militar al PSC am el recolzament de la majoria dels socialistes del territori.  

Aquest període va coincidir amb la retirada de la primera línia política de Jaume Antich i Ulldecona es va d’haver de conformar en passar a un segon terme, assumit el nou rol que havia adquirit Tortosa que, a banda, contava amb el suport de la quarta comarca ebrenca: la Ribera d’Ebre, amb poblacions d’un gran pes socialista com Flix, Riba-roja d’Ebre i més tard Móra d’Ebre. Eren els millors anys dels socialisme català. No només es governava la Generalitat, sinó que al territori es van conquerir més alcaldies que mai. Ulldecona va tornar a ser socialista després d’uns anys i va començar a sorgir amb força la figura de Núria Ventura, filla d’un galerenc com jo.

Núria va ser alcaldessa d’Ulldecona, diputada al Parlament i, finalment, escollida primera secretaria dels socialistes de l’Ebre en una dura pugna amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea que estava recolzat per l’agrupació de Tortosa amb Joan Sabaté al capdavant.

Però mai el nom de Núria Ventura havia sonant tant a nivell català com durant els darrers dies. Qui no ha escoltar repetidament els noms Ros, Geli, Elena i Ventura?

Efectivament, els quatre disputats díscols (després de la renuncia de l’Àngel Ros l’alcalde de Lleida només tres) que han plantat cara a la direcció nacional del PSC i que es van atrevir el passat dijous 16 de gener a trencar la disciplina de vot del seu partit i unir-se a la majoria del Parlament de Catalunya per a demanar al Congrés dels Diputats el traspàs de la competència per poder organitzar referèndums.

En aquests moments, on els PSC està més trencat que mai al llarg de la seva història, Tortosa es torna a contraposar a Ulldecona recolzant la direcció nacional del partit encapçalada per Pere Navarro.

La fragmentació està cada vegada més prop. Quan escric aquest article encara no sé sap exactament el que passarà durant els propers dies, però tot sembla indicar que els esdeveniments poden anar molt ràpids.

Encara que tal vegada hi hagi militants que no ho vegin igual que jo, ara mateix, Núria Ventura representa el sector més catalanista del partit i Joan Sabaté el més espanyolista i sinó, només cal saber qui són els homes forts del PSC ara mateix: Celestino Corbacho, exministre i alcalde de l’Hospitalet de Llobregat i Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat.