EL MÓN ÉS UN MOCADOR

Sempre s’ha dit que el món és un mocador i sovint et torbes amb coneguts als llocs més insospitats, fins i tot molt lluny de casa.

Avui us explicaré una anècdota on els fet que van succeir no van ser així exactament, però el resultat final té força semblança.

Començaré pel final. No us sorprendrà si us dic que la meva afició a explicar coses em va portar a col·laborar amb la revista interna de la meva empresa: la Ventana de la Agencia.

Encara recordo que el meu primer article va tractar de la ruta pels espais de la Batalla de l’Ebre quan tot just s’acabaven d’obrir al públic gràcies al COMEBE. Per aquell temps la revista encara s’editava en paper, per tant, us estic parlant d’abans de 2007 que va ser quan es va decidir publicar-la telemàticament a la Intranet corporativa.

Des d’aquella ja llunyana col·laboració n’he fet moltes més i de temes ben diversos, encara que predominen les rutes pel nostre territori i que també es poden llegir al meu blog el Tossal dels Tres Reis.

Tot escriptor (per molt aficionat que sigui), no seria res sense els seus lectors. Afortunadament tinc companys que em segueixen i de tant en tant m’ho diuen, la qual cosa m’anima a seguir buscant nous temes que explicar.

Una d’aquestes seguidores treballa a la Delegació de Lleida i abans havia estat companya de la meva dona a la Delegació de Tarragona. De fet jo només l’he vist 2 o 3 vegades durant l’època en la qual era la cap provincial de Gestió Tributària i va venir a Tortosa de visita.

Ja havia passat la Diada quan vaig enviar el meu darrer article a la redacció de la revista. Ja feia uns mesos que un dels coordinadors de la Ventana me l’havia demanat. Tractava de la petita història de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, de recent creació. Vaig voler quedar bé amb la meva fidel seguidora i enviar-li la primícia abans de que fos publicada, acompanyada de la portada que el diari Ara va treure el dia següent de la Diada i on la colla castellera n’era protagonista.

A la seva resposta em deia que, finalment, ella no va poder participar a la Via Catalana per motius personals, però que molta gent del seu poble (Tremp -Pallars Jussà-) havia anat fins Amposta.

-Efectivament -li vaig respondre al següent correu- al meu costat n’hi havia una parella, bé, de fet ella em va dir que era de Barcelona.  

Les dades li coincidien. Amb la poca informació que li havia donat, bé podrien tractar-se d’una amics seus. Com que no me’n recordava del nom, li vaig donar les referències del lloc: davant d’una sucursal de la Caixa i molt prop d’una casa modernista (casa Fàbregues)

Al següent correu em confirmava que, efectivament, es tractava d’ells. Més tard, amb un missatge de mòbil, li feia arribar a la meva dona la foto que jo mateix els hi vaig i on va quedar registrada la seva participació a la Via Catalana.

S’explica una teoria que diu que quan es reuneix un grup d’unes 6 o 7 persones, entre el seus membres, sempre hi ha qui té coneguts en comú. Aquesta en seria una proba.

I és que no es pot sortir de casa...