diumenge, 20 d’octubre del 2013

LES OLIVES ANTICRISI



El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristobal Montoro l’altre dia va posar un exemple de com sortir de la crisi. Segons ell, les cooperatives olivareres de Sevilla amaneixen olives destinades quasi el 100% a l’exportació i que després s’acaben servint a la majoria dels restaurants del món, sobre tot, els de menjar ràpid.
L’afirmació del ministre m’ha donat molt que pensar. Per un costat, perquè a primera vista sembla una bajanada. Però per un altre costat, tampoc hi ha que descarta-ho automàticament, perquè segur que dóna de menjar a molta gent.
Espanya sempre ha estat un país eminentment agrari. Durant molts de segles, el sector primari ha fet de motor de la nostra economia fins que la globalització ha fet que es puguin menjar cireres o albercocs a qualsevol època de l’any. I dels kiwis ni en parlem... Però també és cert que sempre hi ha hagut una xacra que ha condicionat la competitivitat interior dels nostres productes: els alts costos de distribució deguts sobre tot, als alts percentatges que apliquen els intermediaris, sumats als alts costos de producció (energia, adobs, fitosanitaris, etc.)
Els productes agraris del nostre país són d’una excel·lent qualitat. Em dóna igual parlar dels cítrics com de la fruita dolça, de l’oli d’oliva o del vi. Tots ells molt apreciats internacionalment. Un exemple. L’oli d’oliva, autèntic or líquid, a països com Alemanya el paguen a preus astronòmics. Ara bé, caldria preguntar-se qui és el que fa negoci, per què els nostres pagesos, no.
I directament relacionat amb el sector primari existeix una indústria conservera que hauria de servir per absorbir tot l’excedent que no s’arriba a comercialitzar, sense descartar que es pugui produir per a elaborar directament. Estic parlant de melmelades i altres conserves vegetals, però també de carn i de peix... Les olives de les que estava parlant el ministre Montoro entrarien en aquest grup. Però amb això no n’hi ha prou...
La revolució industrial de la segona meitat del segle XIX va arribar a Catalunya en forma de telers. Al Vallès es produïa roba d’una qualitat extraordinària, fins que va arribar la globalització i els mateixos fabricants d’aquí van començar a fabricar fora amb la finalitat d’abaratir costos. La roba, a part de ser més barata, era també de pitjor qualitat.
La indústria sempre ha estat el sector que més ha fet per l’economia d’un país. Sense indústria no hi pot haver recuperació econòmica. Llavors el primer problema que es planteja és la competitivitat. Des d’Europa es demana a Espanya precisament això: ser més competitius amb la finalitat de rebaixar la taxa d’atur. Però ser més competitius no és sempre garantia de creixement. Espanya no pot ni té que equiparar-se a països on la precarietat laboral afavoreix els baixos costos de fabricació. No cal posar exemples ja que tots els tenim a la ment.
Per tant, quina és la solució? La solució passa per fabricar productes de qualitat i, a poder ser, autòctons, aquells que sempre ens han fet progressar econòmicament parlant. Els experiments sense gasosa!  
Però no ens tenim que oblidar d’una cosa fonamental. En economia es parla sovint de r+d+i, sense que s’acabi d’entendre prou bé sobre que s’està parlant (r = recerca, d = desenvolupament, I = innovació) Són conceptes bàsiques que tot país que vulgui progressar hauria d’aplicar obligatòriament. Però sembla que el govern del PP no està per la labor i fan seva aquella màxima que diu que inventen els altres, que aquí ja n’hi ha prou en rebaixar el sou als treballadors... Una manera de pensar molt primària i pròpia d’un govern incapaç d’esforçar-se per a torbar les solucions idònies per al país.
Per acabar, avui us explicaré un vell acudit de Forges relacionat amb l’escrit.
D’un carreró fosc surt un assaltador i es dirigeix a la víctima:
-Mans en l’aire, això és un atracament.
-No facis tonteries que sóc intermediari.
-Ui, perdó mestre.