COMPRAR A ANDORRA (microrelat)

Allà per les dècades dels anys 70 i 80, anar a comprar a Andorra era pràctica comuna de molta gent. Fins i tot s’organitzaven autocars per anar-hi.

Joaquín, Agustí i Sebastià eren tres joves amics de Vinaròs que, atrets pels comentaris favorables de la gent que hi anava, van decidir desplaçar-se a Andorra per a comprar aquells productes que tenien un millor preu amb comparació amb els d’aquí: whisky, formatge, sucre,  perfums, rellotges, productes electrònics i fotogràfics, etc.

El dia previst, varen agafar el cotxe de Joaquín i, a bona hora, varen emprendre el viatge cap al “país dels Pirineus”. Després de fer “l’obligada parada” al restaurant la Pedra Negra de Ponts per esmorzar, continuaren cap a Andorra.
Passen la duana i arriben al primer poble: Sant Julià de Lòria. Deixen el cotxe al pàrking de l’hipermercat  el Mamut i pregunten a un grup de gent que, com ells estaven deixant el cotxe a l’aparcament:
 

-Bon dia, això és Andorra?
-Sí, això és Andorra -els hi respon un d’ells-. 
 

Els tres amics entren a l’hipermercat, compren tot allò que tenien previst, agafen el cotxe i de tornada cap a casa. 
 
En arribar a Vinaròs se’n assabenten que Andorra era alguna cosa més que Sant Julià i el Mamut.

LA RAVAL D’ASCASO (microrelat)

Durant la II República Espanyola era una pràctica habitual canviar els topònims d’alguns llocs, sobre tot, dels pobles i principalment, aquells que tenien vinculació amb l’Església Catòlica. Així per exemple, Santa Bàrbara va canviar el nom per les Planes del Montsià i Santa Carles de la Ràpita per la Ràpita dels Alfacs.

S’explica que en una assemblea de la CNT-FAI, es va decidir canviar el nom de la Raval de Jesús per el de Raval d’Ascaso. Francisco Ascaso va ser un líder anarquista nascut a Almudévar, província d’Osca.
Després de ser aprovar aquest punt, un militant de Jesús i Maria, s’alça, demana la paraula i fa una petició:
 
-Jo demano que també es canviï el nom de Jesús i Maria.
 
-I quin nom has pensat que es podria posar? –li pregunta un dels assistents-.
 
-Ascaso i sa Mare.

PILAR I PILARO (microrelat)

Saragossa, 12 d’octubre, dia del Pilar. Tradicionalment a les xiquetes que naixen el dia de la festivitat de la patrona de la ciutat, i els hi posen per nom Pilar, l’ajuntament els hi regala un medalleta d’or.

Però, ves per on, el matrimoni format pel senyor Pablo i la senyora Angeles, van tenir un fill precisament el dia del Pilar. També hagués pogut ser una xiqueta per a poder-li posar el nom de la Verge! Però no, va ser un xiquet...
Però el Sr. Pablo no estava disposat a renunciar a la medalleta només pel fet d’haver tingut un mascle en lloc d’una femella. Per tant, va haver de prendre una decisió determinant: li posaria al xiquet el nom de PILARO.  
Després criticaran els catalans...  

UN ALEMANY D’AQUÍ (microrelat)

Després de dinar, un grup d’amics i amigues solíem reunir-nos a la cafeteria de l’antic hotel Berenguer IV de Tortosa. Allí fèiem petar la xerrada fins que arribava l’hora d’entrar a classe.

El grup era heterogeni. N’hi havia que anàvem a l’acadèmia Cots; d’altres a l’Escola de Maestria (avui IES de l’Ebre); els menys, treballaven. Alguns acudíem tots els dies, d’altres de tant en tant. De vegades portàvem a amics que havien anat a Tortosa a efectuar alguna gestió, tal i com va passar aquell dia amb Josep.
Josep era (és) d’Ulldecona, però la seva fesomia era més pròpia d’un alemany que de un del “terreny”. Era alt, ros, amb els ulls blaus.. Potser una mica prim per a ser centreeuropeu,  però hi podia passar...
La conversa era amena. Tothom hi deia la seva, però Josep estava callat. De sobte, una de les noies va preguntar qui era i algú li va respondre que era alemany i que no entenia res del que estàvem parlant.  El rostre de Josep es mantenia impassible; res feia sospitar que seguia la conversa amb tota normalitat. Una conversa que, finalment, va derivar, única i exclusivament, cap a la persona de Josep que seguia sense immutar-se 
Finalment, no es va poder aguantar més i va esclafir a riure. S’havia delatat: evidentment no era alemany.  

PRUDÈNCIA (microrelat)

Pip, pip, pip… D. Ceferino, amb el seu Seat 600 entrava a Santa Bàrbara per la carretera de Tortosa. Pip, pip, pip... Girava cap el carrer Major (llavors carrer del Generalísimo Franco) Pip, pip, pip... Poc a poc va pujant, passant cantons (qui coneix Santa Bàrbara sap que està plena de cantons) Pip, pip, pip... En arribar al de l’església, voltava i enfilava el Mare de Déu de Montserrat. Pip, pip, pip... Finalment arribava a casa i deixava de tocar el clàxon.  

UN SUCULENT PLAT DE “REPITO” (microrelat)

El següent relat me'l van explicar com un acudit. 
 
Dos caveros per a celebrar el cobrament de l’excel·lent collita d’arròs que havien tingut, van decidir anar-ho a celebrar a Barcelona. A l’hora de sopar van anar al restaurant que els havien recomanat: El de les 7 portes, a tocar de l’estació de França.

Per aquell temps (estem parlant dels anys 50 o 60), les cartes eren en castellà, un “idioma” incomprensible per als pagesos que en rares ocasions sortien del poble.

Entre els plats en van veure un que hi posava “havas a la catalana”. Els caveros es preguntaven que podia ser allò, però van pensar que si s0oferia a un restaurant com aquell, segur que es tractava d’un plat exquisit. Finalment es decideixen per las “havas”.
Al cap d’un moment, arribar el cambrer amb la safata i els va servir un plat de faves a cadascú d’ells.
-“Mano, mano, això són faves”.
-“Sí mano, sí, ja ho veig”.
Al seu costat hi havia un senyor que s’estava menjant una mariscada.
-Mira mano que s’estan menjant els de la taula del costat; com es deu e demanar això”.
Mentre els caveros s’estaven acabant el plat de faves, els de la taula del costat van “donar compte” del seu àpat. Llavors arriba el cambrer i els hi pregunta si voldrien alguna cosa més.
-“Repito” –li va dir al cambrer.
Els caveros ja tenien la resposta a la seva inquietud. En haver acabat, se’ls apropa el cambrer i els hi pregunta:
-“Els senyors desitjaran alguna cosa més?”.
-“Repito”, van respondre a duet.
Al cap d’uns instants, el cambrer els hi tornava a portar dos plats de faves sobre la taula.

DIFICULTAT AMB EL CASTELLÀ (microrelat)

D. Ceferino Coto García va ser durant molts d’anys metge a Santa Bàrbara. Segons em van explicar, va arribar com a metge militar durant la guerra Civil Espanyola i, allí va conèixer a la qui seria la seva dona i s’hi va quedar.

Un dia va arribar a la consulta la Pepita i, després de visitar-la, aquesta va aprofitar per a preguntar-li per un problema de sa filla. 
 
-“Su hija esputa (*)” –li va preguntar D. Ceferino.
 
-“Hombre, tanto como puta, no; un poco ligerita de cascos sí, pero sin llegar a puta”.


(*) Esputar: Expectorar: Arrancar mediante la tos o el carraspeo las flemas u otras secreciones de las vías respiratorias y arrojarlas por la boca. 

LA FLORETA (EL PIROPO) -microrelat-

De joves teníem el teatre “Argentino” mitificat. Des de ben petits n’ havíem sentit a parlar als nostre pares que, de tant en tant, quan per festes de Tortosa muntava el seu envelat, hi anaven.
En aquells anys que quasi tot estava prohibit o acabava censurat, l’Argentino, pensàvem, representava la llibertat (sexual, d’expressió?) No ho sabíem segur.

L’any 76, possiblement el darrer que l’Argentino va arribar a Tortosa, amb 18 anys, vàrem voler veure “en viu i en directe”, què s’hi representava.

Recordo que estava situat al costat del parc Teodor González i que hi vaig anar amb un grup d’amics, alguns d'ells més joves que jo. Finalment, després d’un estira i arronsa amb els porteres, ens van deixar entrar a tots.
Durant la vetllada, una cantant força atractiva i amb un vestit molt suggerent, va cantar una cançó que portava per títol “Provocando un piropo” (la traducció al català seria: “provocant una floreta”)

El vestit, com una granota de tul molt ajustada al cos, transparent per un costat i, a l’altre hi havia com unes fulles de vinya (o d'heura) que s’allargaven i li tapaven les parts més pudoroses.

A les artistes del teatre de “varietés” els hi agrada provocar al públic i per això, sovint, hi mantenien un diàleg. Així, l’artista, de tant en tant, parava la cançó i es dirigia a algun dels homes de la primera fila amb un “Tírame un piropo”. Mentre un li deia “guapa”, un altre “tía buena”...
Finalment un li digué: “Tinc un moixó!”. La vedette li va demanar que li digués en castellà. El senyor de la primera fila li va dir: “¡Tengo un pájaro!”. Llavors li va demanar si li voli ensenyar.
Si no l’aturen, l’home ja s’enfilava a l’escenari.   

PD. N'hi havia un altre que es deia "Teatro Chino de Manolita Chen" i es diu que la tal Manolita era un home...  

Per saber més:  http://larevistamusical.blogspot.com.es/2008/09/los-teatros-ambulantes-de-revistas-iii.html

UN TAXISTA POC PRUDENT (microrelat)

Des dl col·legi Sant Jordi a l’antiga estació d’autobusos de Tarragona, hi havia aproximadament 1 km. Poca distància per a un jove d’uns 15 o 16 anys. Malgrat tot, un cop a l’any solíem agafar un taxi que ens hi portés.

Arribada l’època de vacances, una vegada acabat el curs lectiu, retornàvem a casa amb tota la roba, llibres i resta de material que havíem anat acumulant durant els 9 mesos precedents. Massa càrrega per a portar-la al coll. Així, entre 3 o 4 companys llogàvem un taxi per a que ens ajudés a transportar-ho.
Mentre entràvem al taxi, el taxista em va dir: 
 
-“No tanquis la porta”.

Com què la porta no es podia quedar oberta, vaig entendre que el que pretenia era tancar-la amb suavitat, així que amb tota la cura del món, la vaig tancar. Llavors, es va girar cap als meus companys que anaven seguts al darrere i els hi va dir:
 
-“Deu d’estar sord”.

En acabar la curta carrera, varem baixar del taxi i recollirem l’equipatge que el taxista treia del maleter. Acabada l’operació, el taxista tornà a pujar al seu vehicle i es va allunyar del lloc amb la porta del davant oberta.  

APROFITAR-SE DEL DEFECTE (microrelat)

José Luis va marxar a la mili amb una sola obsessió: tornar a casa el més aviat ,millor. Per aconseguir-ho, havia de jugar molt bé les seves cartes i aprofitar-se del seu defecte.

Cada vegada que algun comandament o, fins i tot algun company, se li adreçaven, deia que no els sentia. Va passar per tot tipus de proves. Evidentment per les consegüents revisions mèdiques que poguessin determinar la seva sordesa.

Si algú li pretenia donar un ensurt, ell no s’immutava. De vegades deixaven caure una moneda esperant que, instintivament, la busqués pel terra. Però José Luis no queia mai en el parany.
Diverses vegades li havien preguntat si, certament, no sentia res. José Luis, sempre els hi responia el mateix: “no sento res”.
Finalment li va arribar l’ordre d’abandonar la caserna militar. Ja de paisà, un altre cop va ser interrogat sobre la seva sordesa “absoluta”.
Només llavors, José Luis va dir: “D’una orella sento tan bé com vosaltres i a l’altra hi tinc un petit problema i d’això me’n he aprofitat”.
José Luis se’n va sortir amb la seva...  

APARELL PER A MASSATGES (microrelat)

La mare de Marta patia els problemes típics de la seva edat.  Als vuitanta i pico d’anys tenia diverses alteracions, però, sobre tot, el que més li molestava era l’artritis de la ma esquerra.
Un dia Marta va veure a una revista especialitzada en venda per catàleg un aparell de “vibromassatge” i va pensar que, possiblement, podria alleugerar el dolor de la ma de sa mare.

Passats uns dies, el carter del barri li va deixar l’avís de que podia passar a recollir el paquet per Correus. Marta no va perdre ni un instant. En arribar a casa i sense perdre un moment, va desembolicar el paquet i va obrir la caixa. El seu contingut era com un cilindre metàl·lic, d’uns 25 centímetres de llarg... Però se’n va adonar que per a fer-lo funcionar calien piles i no en portava. Per tant havia d’anar fins la botiga més popera a comprar-ne.

Amb l’aparell a la ma, Marta va sortir al carrer i va apropar-se fins la botiga d’electrodomèstics que hi havia dos carrers més enllà.
Li va ensenyar l’aparell al venedor i li va demanar les piles. El venedor, en veure-ho, li va preguntar:
-“És per a vostè aquest aparell?”  
-“No, és per a ma mare” –li va respondre Marta.
Evidentment era un consolador.    

EL MISTERI DELS ENCENEDORS (microrelat amb joc inclòs)

Don Pedro era un mestre fill de la Galera. Va ser el meu primer mestre quan només amb 4 anys vaig anar a l’escola (a estudi li deien llavors)

En aquell temps estava permès fumar a tot arreu, fins i tot a l’escola davant dels alumnes.

Don Pedro fumava aquells cigarrets que s’havien de plegar i depenia de l’habilitat del fumador per a que et quedessin més o menys bé.

Però a l’hora d’encendre’s el cigarret, ho feia d’una forma un tant peculiar.

Es treia un encenedor de gasolina d’una de les butxaques de la seva americana i li donava al percussor fins que s’encenia. Quan estava encès, es treia un altre encenedor de metxa i amb la flama del primer encenia l’altre. Acte seguit, d’aquest segon encenedor s’encenia la cigarreta.

Per a mi tota aquesta operació sempre em va semblar un misteri.... 

Algú sabria dir-me el motiu perquè feia això? Si no ho encerta ningú, seré jo mateix qui desveli el misteri.

EL SEAT 124 DE COLOR GROC (microrelat)

Només me’n recordo que es deia Bayarri. Amb el pas dels anys vaig acabar per oblidar-me’n del nom i de l’altre cognom.
Varem coincidir a Tarragona, a l’institut Antoni Martí i Franqués. Recordo però que era un noi afable i amic de la broma.

Quan fèiem 6è de batxillerat, Bayarri portava suspesa l’assignatura de Matemàtiques de quint. Arribàvem a final de curs (1973-1974) i no tenia gens clar si finalment, les aprovaria o no. Durant les seves meditacions (transcendentals), recordo sentir-li dir sovint: 

 

-Si aprovo Matemàtiques de quint, aprovaré Matemàtiques de sext, podré estudiar COU i després estudiaré medicina. Però si no aprovo Matemàtiques de quint, no podré aprovar Matemàtiques de sext, mon pare em posarà a treballar i em comprarà un 124 groc. 
 

Pel to de les seves paraules s’arribava a la conclusió de que a l’amic Bayarri li era ben bé igual qualsevol de les dues sortides.
No sempre es pot dir el mateix.

GAT PER LLEBRE (relat)

Vaig conèixer a Ismael a finals de la dècada dels 70, quan vaig entrar a treballar al del Peno, a Vinaròs.

Ismael compaginava la seva feina a la fàbrica amb les actuacions musicals que feia el se grup.

Un dia ens va contar que van acudir per actuar a un petit poble (no el recordo, la veritat) i mentre feien temps esperant l’hora del començament del ball, va fer una amistat.

El tema va anar complicant-se i entre cubata i cubata van decidir anar a un lloc una mica més reservat i lluny de possibles mirades. L’ambient cada vegada era més càlid i Ismael ja anava a 100 (o sigui, tot llançat)

Els petons i les carícies cada vegada més íntimes, s’anaven alternant o possiblement, passaven en un mateix instant.

Després d’haver-li acariciat els pits, Ismael va voler donar un pas més i li va posar una ma per baix la falda per arribar així a l’entrecuix i, finalment, a la part més íntima.

Però de cop i volta, Ismael es va sobresaltar i fent un bot, va marxar d’allí a correcuita.

Li havien intentat donar “gat per llebre”...  

EXACTAMENT AQUÍ!

Porto 26 anys treballant a l’Agència Tributària i no cal ni dir que, des d’ençà, la nostra feina ha canviat molt.

L’any 1986 (vaig entrar al mateix temps que Espanya entrava a la CEE i es va començar a aplicar l’IVA al nostre país) pràcticament no existien els ordinadors, tret els que s’usaven per a la gravació de les dades. Tota la resta de feina era manual. O sigui, la prehistòria!

El procés de la declaració de la renda era complex. Les declaracions havien d’estar muntades d’una determinada forma: la primera pàgina era les de els dades personals (núm. DNI, nom i cognoms, adreça fiscal, etc.), a la darrera la liquidació i al bell mig, els certificats de retencions (només quan es sol·licitava la devolució) Una vegada revistat que el muntatge fos l’apropiat, calia codificar-la amb els codis postal (recent creat) i fiscal de cada municipi, s’havia de subratllar les tres primeres lletres del cognom i sumar les retencions dels diferents certificats i, finalment, mirar que coincidissin amb la quantitat que posava el contribuent i es puntejava. De cada 100 declaracions es feia un lot i es numerava.   

Quan ja s’havia enllestit aquest procés, s’entrava al departament d’informàtica per a la gravació.

Gestories, assessories i entitats financeres havien de portar-ho muntat seguint els instruccions que facilitàvem des de la nostra Administració. Una vegada estava tot amb l’ordre correcte, es grapava. Però la grapa no podia estar a qualsevol lloc. Exactament havia d’estar a 1 centímetre de la bisectriu de l’angle superior esquerre.      

SERVIM EL MENJAR?

Amb l’arribada de la democràcia van canviar moltes coses. Possiblement els més important va ser recuperar molts de drets que el dictador havia anul·lat, com el dret de vot.

Va ser, sense dubte, una època de canvis. Les televisions i les ràdios que normalment, emetien en castellà, van començar a utilitzar el català als seus programes.  Aquest fet va comportar que els locutors haguessin d’aprendre ràpidament algunes paraules i expressions que fins llavors havien dit de forma incorrecta.

Jordi Itarte compaginava la seva professió de locutor de Radio Tortosa amb l’alcaldia de Roquetes.
Es conta que un dia explicava per antena com es feia un determinat plat de cuina. Pas per pas anava narrant l’elaboració del plat fins que va arribar el moment d’emplatar-lo i més o menys va dir el següent: 
 

-“I, finalment, es posa a una catifa i es serveix a la taula...”. 
 

A la catifa no! En tot cas seria a la safata o a la plàtera.
Aquest no és l’únic cas d’ús incorrecte d’alguna paraula fins llavors desconeguda.  

UNA CAMISA DE 300 PESSETES

La Plaça un dia de la Fira de la Terrissa. 

A la Galera, des de sempre, el mercat ambulant s’ha fet a la Plaça, un edifici obert que hi ha al bell mig del poble. A part d’una parada de fruita i verdura que hi anava cada dissabte, alguns venedors ambulants solien anar-hi els dies de pluja ja que allí estaven a cobert.

Aquell dia la megafonia municipal va anunciar l’arribada de Claro, un venedor de Masdenverge que venia de tant en tant i que portava camises a 200 pessetes.

Per aquella època encara no tenia la costum d’anar jo mateix a comprar-me roba, així que li vaig di a ma mare que hi anés. Al cap d’una estona ja estava de tornada a casa

.

-“Mira –em va dir- les de 200 pessetes no m’han acabat d’agradar, però per 300 n’hi ha unes que m’han agradat més”. 

 

Li vaig donar el meu consentiment i ma mare me’n va comprar una de 300 pessetes.
Quan me la vaig emprovar, una de les mànigues m’anava tant estreta que era impossible embotonar-me-la. Tinguérem que prendre una dràstica solució: tallar les mànigues i fer-me una camisa de màniga curta. Ma mare va portar la camisa a la tia Encarnación, la dona de son padrí que feia confecció i que em deixaria una camisa de màniga curta perfecta.

La vaig estrenar-la una nit de dissabte del mes de setembre per anar al cine a Santa Bàrbara. De sobte em va caure un botó i darrera d’aquell, tota la resta. Afortunadament portava una caçadora que em vaig haver embotonar per a evitar fer el ridícul més espantós.

Què hauria passat si ma mare me’n hagués comprar una de 200 pessetes?

APROVADA PELS PÈLS (relat)

Als anys 60 hi havia molt poca gent que es tragués el carnet de conduit per a cotxes, ja que no estaven a l’abast de la majoria. Normalment els homes, per a desplaçar-se usaven la moto i, per tant, a les pistes d’exàmens s’hi solien veure homes sols mirant d’aconseguir el carnet.

Aquesta història me la va explicar el tio Joaquín Solà, dels Valentins, el pare de Joaquín i l’Edelmira. 

Pista d’exàmens de Vinaròs. A la pista un grup d’homes i una dona (!), la qual cosa era un fet poc normal.

La prova, a diferència de les d’ara, era molt menys complicada, només havia que passar sense tirar-les una sèrie de 4 cadires plegables.

Quan li toca el torn a la dona, que portava una falda ajuntada i una brusa molt cenyida, després de  passar la primera cadira, passa la segona i la tercera, però en arribar a la quarta, amb el pedal de la moto, s’enganxa a la cadira i ella, moto i cadira van a parar per terra.

Mentre s’ho miraven expectants i un tant sorpresos, un dels presents es dirigeix a l’examinador:

-I ara què?

-Evidentment suspesa –li respon l’examinador-

-No home, l’ha d’aprovar! O és que vostè ens podria ensenyar tot el què ens ha mostrat aquesta senyora?

Finalment, aquella dona va ser aprovada “pels pèls”.

PEPI, LA CAVERA

Antic pont a una rotonda de Riumar.

Era dissabte i havia anat a Tortosa amb ma mare, encara que no recordo exactament a què. De tornada, mentre ma mare s’asseia a la part de davant de l’autobús de la Hife, jo vaig buscar un seien de la part del darrere, el que hi ha enfront de la porta de sortida.
En arribar a Santa Bàrbara, va pujar Pepi, la Cavera, que ja feia uns anys que vivia a Godall amb sa germana. Aquell dia havia anat a la Cava per a visitar els seus pares.

Pepi treballava a la Toar, una de les fàbriques de botó que hi va haver al poble de la Plana. Com jo estudiava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, ens veiem cada dia, pel matí i per la tarda. Les bromes entre tots dos, així com amb la resta de nois i noies que viatjàvem a diari amb l’autobús de Rossell, eren freqüentes.

Només pujar, Pepi em va començar a emprenyar per a que jo li seguís el joc. Molt seriós, li vaig dir:
-“Pepi, avui no, que va ma mare a l’autobús”.
La reacció de Pepi va ser immediata i va augmentar el to de les seves bromes. En un moment donat, sense previ avís, vaig cridar a ma mare:
-“Mare: aquesta xiqueta em molesta!”.
De sobte tota la gent (la majoria dones) que viatjaven a la part de davant de l’autobús, es van girar cap a mi. Mentre, la Pepi es va posar tota sufocada, amb un rostre molt roig que delatava la seva incomoditat.
Les burles cap a ella van continuar duran la resta del viatge.

CONILL O LLEBRE? (relat)

Leonardo, el vell combatent republicà de la lleva del biberó que va haver d’exiliar-se a França, en morir el dictador, va retornar per visitar tot allò que li havia quedat enrere i poder recuperar vells records.

Va visitar a la seva padrina Trinitat i a les seves cosines.

Amb una d’elles, la Carme i el seu marit, el Juanito, van decidir fer una petita escapada. Per aquell tems era costum visitar les coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó, al País Valencià.

En arribar-hi es posen a la cua per treure les entrades a les coves. De cop i volta, un senyor de parla castellana que hi ha tot just davant d’ells, fa el següent comentari:

-“Seguro que estas cuevas no serán como las que existen en mi pueblo. Aquellas sí que son bonitas. Las descubrió un día un cazador mientras perseguía una liebre. La liebre se escondió y al mirar el cazador se encontró con la entrada de las cuevas”.

En sentir-ho, Leonardo va exclamar:

-“Aquest senyor és un mentider”.

Davant l’estupor dels seus familiars, va sentenciar:

-“Les llebres no s’ha amaguen, ja que per a fugir no paren de córrer... Qui si s’amaguen són els conills”.