José Luis va marxar a la mili amb una sola obsessió: tornar a casa el més aviat ,millor. Per aconseguir-ho, havia de jugar molt bé les seves cartes i aprofitar-se del seu defecte.
Cada vegada que algun comandament o,
fins i tot algun company, se li adreçaven, deia que no els sentia. Va passar
per tot tipus de proves. Evidentment per les consegüents revisions mèdiques
que poguessin determinar la seva sordesa.
Si algú li pretenia donar un ensurt,
ell no s’immutava. De vegades deixaven caure una moneda esperant que,
instintivament, la busqués pel terra. Però José Luis no queia mai en el
parany.
Diverses vegades li havien preguntat si, certament, no sentia res. José Luis, sempre els hi responia el mateix: “no sento res”.
Finalment li va arribar l’ordre d’abandonar la caserna militar. Ja de paisà, un altre cop va ser interrogat sobre la seva sordesa “absoluta”.
Només llavors, José Luis va dir: “D’una orella sento tan bé com vosaltres i a l’altra hi tinc un petit problema i d’això me’n he aprofitat”.
José Luis se’n va sortir amb la seva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada