LLIÇONS D’ÈTICA

Em van explicar que el passat dissabte, al programa la Sexta Noche on, una vegada més Pablo Iglesias II va assistir com a convidat, va intervenir via telefònica la gran lideressa, es a dir Doña Esperanza Aguirre Gil de Biedma, comtessa de Bornos i Gran de Espanya, per atacar-lo durant i dir el que ha estar repetint com una cotorra durant els darrers temps, i no només ella, sinó una part dels barons del PP.

Les classes d’ètica, van arribar tant lluny que fins i tot li va dir: 

 

-Repeteixi amb mi: Els d’ETA són uns assassins...

 

Evidentment Pablo Iglesias no es va quedar de braços creuats i li va retreure a l’Aguirre totes les polítiques que a dut a terme el PP i que potser han salvat Espanya, però han portat a una bona part dels ciutadans espanyols a la misèria.

Si no fos per la cara dura que té la senyora, Esperanza Aguirre és la menys indicada per donar classes de moral i ètica a ningú. Com entremès només cal recordar la forma en que va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid. El que es coneix com el Tamayazo.

Aquell dia, a l’Assemblea de Madrid, tot estava preparat per a escollir a Rafael Simancas nou president de la comunitat. Comptava amb els vots favorables del seu partit (el PSOE) i els d’IU. En tenia prou, ja que junts en sumaven un més que els que tenia el PP. Però de sobte dos diputats socialistes (Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez) estaven absents de l’hemicicle. Aquell fet va comportar que no es pogués investir Simancas i va caler convocar noves eleccions que, aquest cop si, va guanyar el PP.

Anys més tar es va saber que un empresari de la construcció va pagar a Tamayo i Sáez per a que fessin safra i no acudissin a l’acte d’investidura del seu líder.  

I com a postres, recordar el fet de la fugida amb l’atropellament d’una motocicleta policial que va protagonitzar Dña. Esperanza només fa uns mesos.

De primer i segon plat els podeu triar vosaltres mateixos. N’hi ha tants per escollir que podrien formar part d’una carta de restaurant car, com els que, sense dubte, li deuen d’agradar a la lideressa.

UN ADÉU ANUNCIAT

Durant i Lleida se’n va, però se’n va a mitges. Tal com va anunciar fa unes setmanes, deixa la secretaria general de CiU, però no altres prebendes com són ser diputat i portaveu de CiU al Congrés i president de UDC.

Diu que no, però és que sí. Les desavinences amb Mas pel tema de la independència de Catalunya (no per la consulta pel dret a decidir) ha estat la gota que ha vet besar el got.

A ningú sé li escapa que Duran mantenia millors relacions amb Pujol que amb Mas. Eren uns altres temps. Llavors Pujol no deia que desitjava veure una Catalunya independent. Fins i tot acceptava que l’ABC el nomenés Español del Año.

Amb Mas les relacions sempre han estat més complicades. Del to paternalista de Pujol, s’ha passat al de la prepotència de Mas, sobre tot quan les coses li han anat bé i ha pogut treure pit.

Durant mirava a Pujol de tu a tu. Pràcticament no hi havia diferències. En canvi Mas sempre ha mirat Duran per damunt de l’espatlla.

Una desconsideració de un jovenet a una persona adulta i amb força bagatge polític.

ELECCIONS GENERALS A LA VISTA?

Dijous tarda va córrer el rumor de que Rajoy podria avançar les eleccions legislatives per a la tardor d’aquest any.

Els contertulians de 8tv ho descartaven taxativament. No veuen a Rajoy predisposat a fer un avançament electoral.

Rajoy dóna el perfil de l’home gallec.: tranquil, mesurat, indecís, conformista... Uns traços que, sumats, donen com a resultat una persona insegura de si mateixa a qui no li agraden els grans sobresalts que, sense cap mena de dubte, unes eleccions generals comportarien.

Està clar que abans o després Rajoy s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions, si és que repeteix com a candidat. De no fer-ho, seria el primer que, tot i tenir majoria absoluta es retiraria després de la primera legislatura. Jo també sóc del que penso que no es faran, encara que sembla que motius n’hi ha.

Amb l’arribada del nou rei es van vaticinar una sèrie de canvis que no s’han produït, al menys, de moment. Es va dir que hi hauria una amnistia que trauria de les presons a tots els delinqüents de guant blanc (molts d’ells polítics, tècnics municipals i promotors urbanístics que es van enriquir durant els anys de la bombolla econòmica) Però la predicció més extravagant (no sé si és l’adjectiu més adequat) va ser que el nou cap de l’Estat destituiria el govern de Rajoy (o el faria renunciar) i en manaria formar un de tecnòcrata, es a dir més tècnics que polítics. Tampoc sembla que s’arribarà a produir.

Rajoy vol que els marcadors macroeconòmics vagin millorant fins la campanya de les generals de la tardor de 2015 (un dels contertulians de 8tv fins i tot apuntava que es podrien fer el gener de 2016, esgotant al màxim el termini que té) Durant aquesta legislatura hi haurà 3 moments claus de recuperació econòmica. Un ja l’hem passat: les eleccions Europees del passat mes de maig. El govern del PP va representar (com si d’una posada en escena es tractés) que la recuperació econòmica d’Espanya era evident i imparable.

El segon gran moment el viurem en vigiles de les municipals de la propera primavera. Una vegada més l’equip econòmic del govern del PP tornarà a parlar d’objectius assolits, de millora de l’estat del benestar i coses semblants, quan difícilment les famílies notaran cap canvi.

I el tercer momentaço serà, evidentment la campanya electoral de les generals. Aquí Rajoy i els seus trauran més pit que mai i parlaran de l’evident recuperació econòmica disfressada de tota una sèrie de xifres macroeconòmiques, obviant. D’altres estudis, fets sobre qüestions molt més domèstiques per organismes i entitats que no tenen res que veure ni amb el govern del PP ni tan sols amb la política, com UNICEF, Càritas, Creu Roja, Síndic de Greuges, etc. parlen de pobresa, desnutrició, de diferències socials entre rics i pobres...

Són dos visions d’una mateixa cosa, per tant, hi una gran discordança entre les dades oficials del govern i de certs organismes oficials i els altres estudis. Si per una part Espanya va molt bé i per l’altra ens demostren que cada dia que passa hi ha gent més pobra, és que no es tenen en compte els mateixos paràmetres per a fer els càlculs. La qual cosa em fa pensar que el polítics fan una interpretació interessada (mol interessada!) dels indicadors econòmics que mouen.

Amb aquest panorama, Rajoy i els seus, es presentaran com els salvadors de la pàtria i tornaran a culpar a Zapatero de l’estat com van trobar Espanya quan ells van començar a governar.

D’aquells indicadors (com l’atur) que no es seran tan favorables, hi passaran de puntetes per a que ningú qüestioni la seva política.

LA TRUCADA

Ring, ring... Bé això seria un telèfon convencional, ara pot sonar qualsevol melodia o fins i tot qualsevol xorrada...

El receptor, intuïtivament, mira el mòbil i llegeix Artur Mas. Adopta una postura més solemne i respon: 

 

-Diguem, President. Bon dia.

 

-Bon dia –li respon el President- Et trucava per a informar-te que properament he de tenir una entrevista amb Rajoy (llegir-se tal i com ho pronuncia el Mas de Polònia) Només per a que ho sàpigues... De fet ja està tot pactat... 

 

-??? -El receptor no en dóna crèdit... – Què vols dir President de que tot està pactat? 

 

-Mira, per a que donar-hi més voltes... A la reunió sortirà un nou canvi de data i una nova pregunta, no tan directa... Una mica més ambigua... M’entens, oi? 

 

-??? –L’interlocutor seguia sense entendre res del que estava passant. 

 

-Bé, ja ens parlarem... Tuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu... 

 

No entenia res. I per a dir-me això m’ha trucat Mas? Després de mesos i mesos sense que hi hagi hagut cap tipus de comunicació i ara em truca per a dir-me això? Seguia sense donar-ne crèdit. A ben segur que el rerefons de la trucada era un altre. Potser reiniciar unes relacions que, amb el pas del temps, s’havien gelat.

Potser sí. 

 

(Pot semblar fictici, però aquesta va ser la conclusió que en va extreure Joan Herrera –ICV- de la trucada de Mas del passat dimecres) Per a refiar-se’n.

D’ALLÀ I D’AQUÍ

Diumenge passat, el PSOE va celebrar eleccions per a escollir el seu secretari general. Entre els tres candidats, Eduardo Madina, José Antonio Pérez-Tapias i Pedro Sánchez, la militància va decidir que fos aquest últim qui liderés els destins del partit en els propers anys, en gran part gràcies al suport de la principal federació socialista: l’andalusa.

Pedro Sánchez és madrileny i es diu d’ell que li agrada el bàsquet. El que encara no ha transcendit (o al menys jo no he llegit), si és madridista com el seu antecessor Alfredo Pérez Rubalcaba. El que si sembla és que és de classe humil, ja que una bona part dels Sánchez són originaris d’Andalusia, Extremadura i d’altres zones d’Espanya, d’on un dia van haver d’emigrar per a poder guanyar-se les garrofes.

Els socialistes catalans, tradicionalment, hem acabat acceptant (sovint amb simpatia) tots els líders que ha tingut el PSOE. Des del restabliment de la democràcia, recordem-ho, Felipe González, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubacaba i, finalment Pedro Sánchez.

En canvi, des de les Espanyes, sempre s’ha vist amb moltes reticències que un català pogués ocupar el càrrec de més responsabilitat del partit. Només cal recordar que li va passar a Josep Borrell quan aspirava a la secretaria general davant de Joaquín Almunia (basc) o Carme Chacón sempre que s’ha postulat per al càrrec.

Respecte a les eleccions de diumenge, he llegit algun comentari amb més o menys els següents termes:

-Si els socialistes catalans afirmen que el PSC i el PSOE són partits diferents, perquè diumenge van votar un candidat del PSOE?

En canvi jo sempre m’he preguntat una altra cosa: Si partits com ERC no volen reconèixer les institucions espanyoles, perquè es presenten a les eleccions generals?

Des del meu punt de vista tan incongruent és el que opinen en els termes de la primera pregunta, com el que opino jo. El que passa és que normalment és més fàcil veure els defectes dels altres que no els propis.

També vaig llegir un altre comentari on es posava en dubte la democràcia interna del PSC perquè Iceta havia nomenat president del partit a l’Àngel Ros.

Quan s’opina sobre els altres (i normalment es fa de forma maliciosa), el primer que demanaria és una mica de rigor i objectivitat i fins i tot, si és necessari, una mica de documentació. Tant al PSOE com al PSC, la figura de president, a diferència d’altres partits com CDC o ERC, és purament testimonial i honorífica. De totes formes, això no vol dir que es pugi aspirar a ocupar càrrecs institucionals. Recordem per exemple que Pasqual Maragall va ser el president del PSC i a la vegada President de la Generalitat.

SENSE HEREU I SENSE PROJECTE

Fa uns anys, quan Oriol Pujol va accedir a la secretaria general de CDC varem ser molts els que pensàrem que un dia, una vegada retirat Mas, lideraria el projecte convergent i aspiraria a ocupar el càrrec que, durant 23 anys, va ocupar el seu pare. Llavors ningú podia pensar que veuria truncada la seva carrera política al veure’s implicat en un cas de corrupció: el de les estacions de ITV.

De facto, poc va durar al seu càrrec, encara que la renúncia oficial no la va fer fins el passat dilluns. Oriol Pujol, plega, se’n va i, fins i tot, deixa l’escó que va obtenir al Parlament de Catalunya.

Encara que ell digui que se’n va per no entorpir el procés sobiranista i la hipotètica consulta del proper 9-N, en realitat plega perquè no veu sortida a la situació que l’envolta. Sembla ser que cada cop, la justícia té més coll avall de que, efectivament, va cometre els delictes de tràfic d’influències i suborn i la realitat és que sap que no se’n sortirà ben parat. Per tant, la idea dels Pujol de allargar la nissaga s’ha vist truncada de forma sobtada.

Aquest fet ha provocat que Mas, que fa un temps semblava acabat, hagi perllongat uns anys més la seva etapa política a costa d’adaptar-se als nous temps. Però no us enganyeu, CDC no té cap projecte nou. Els convergents aspiren al que sempre han aspirat: a acumular el màxim poder possible i, de passada, viure de forma folgada de la política.

Això, sí, com he dit abans s’han sabut adaptar als nous temps i han adoptat com propi el projecte que tenien d’altres partits, com per exemple ERC.  

Alguns antics de CDC militants no s’acaben de creure la transformació ideològica que ha patit en els darrers anys. Però estic segur que encara no ho hem vist tot. Depenent del futur (si haurà o no haurà consulta, si es proclamarà o no la independència de Catalunya), encara vull tornar a veure a CDC pactant amb el PP. No seria la primera vegada que s’han desdit d’una promesa electoral... Firmada i rubricada davant notari!    

REGENERACIÓ, NO RENOVACIÓ

Deia Pablo Iglesias II al ser preguntat sobre el proper congrés del PSOE, què el que realment necessiten els socialistes és una regeneració política, no una renovació de cares. Hi estic d’acord. Però el líder de Podemos va anar molt més enllà, va dir que no podia ser que antics càrrecs dels diferents governs socialistes ocupessin llocs als consells d’administració de grans empreses i va apuntar dos noms: Felipe González i Elena Salgado.

Li va faltar temps per a que un dels candidats a la secretaria general, Pérez Tapias, digués que s’hauria de plantejar donar de baixa del partit als qui formen part de consells d’administració.

El que no em queda clar és si Pérez Tapias és realment el de més esquerres dels tres candidats o vol aparentar-ho perquè sap que té poques oportunitats de guanyar davant els altres dos rivals i pensa que, aquesta, és l’única opció que li queda.

Sobre Pedro Sánchez, m’han dit aquest matí que estaria perdent opcions perquè va formar part del consell assessor de Caja Madrid (després Bankia), com a representant del grup socialista de l’Ajuntament de Madrid.

Aquesta ah estat, sense cap mena de dubte, una filtració interessada amb l’ànim de perjudicar-lo i, conseqüentment, beneficiar als altres candidats. Mentre Sánchez denuncia joc brut per part d’algun dels seus rivals, el altres, evidentment, ho neguen.

La notícia va sortir a la llum gràcies al Confidencial, però després també se’n han fet ressò altres mitjans com el Mundo.

No sé exactament el grau d’implicació de Sánchez, però si el PP li pot retreure alguna cosa del seu passat, està clar que ràpidament ha d’apartar-se per la carrera a la secretaria general i evitar així perjudicar encara més el PSOE.  

PER QUÈ FA TANTA POR PODEMOS?

-El PSOE, però també una part d’IU, tenen por al partit de Pablo Iglesias II perquè representa a l’autèntica esquerra. És un partit amb idees fresques, que va amb la veritat per davant i diu els que els ciutadans volen sentir. Són conscients que a les passades europees els hi van prendre molts de vots i de seguir pel mateix camí, de cara els propers comicis en poden perdre molts més.

-I als del PP els hi fa por perquè en un període indeterminat de temps, poden significar una alternativa real als actuals partits i pot arribar a tenir opcions de govern, com és el cas de Syriza a Gràcia.

Podemos no tant sols pot prendre vots dels partits de l’esquerra tradicional, sinó fins i tot pot animar a votar als qui ara es queden a casa desencantats per la majoria dels polítics actuals i per la forma de fer política, tant del PP com del PSOE quan ha governat. I perquè no, també de votants de la dreta tradicional que se’n han adonat de que el PP no governa per als ciutadans, sinó només pensant amb els seus propis interessos i el del gran capital.  

ELS QUE NO VOLEN BAIXAR DEL BURRO

Quan ja estem arribant al final del curs polític i les vacances s’apropen per a una majoria de ciutadans d’aquest país (inclosos diputats, senadors i altres espècies protegides) sembla ser que hi ha interès (o no) per tancar temes pendents.

Serà per això que el govern ha tret a corre-cuita una sèrie de reformes legislatives que afecten 26 lleis de 9 ministeris. El que es coneix com una llei òmnibus. Tant ràpid es va voler anar que es van d’haver de fer una sèrie de modificacions prèvies amb la consegüent publicació al BOE. No cal ni dir-ho que l’oposició, de forma unànime, van protestar per la manca de debat parlamentari. Però Alfonso Alonso els ho va deixar clar: Com diuen a l’Aragó, jo sóc igual que vos, però tots junts som molt més que vos... O sigui que tenen majoria absoluta i fan els que les hi dóna la gana. Queda clar?

Mentre a Madrid passa això, a Catalunya es parla dels llits dels hospitals, Com cada any en arribar a l’estiu, els hospitals tanquen plantes senceres. Des de la Conselleria de Salut es diu que això és normal i que passa sempre, però segons els facultatius, quan arriba setembre ja no se’n reobren tantes.

Ahir el Triangle publicava la prova contundent de la derivació de pacients des de la salut pública a la privada. A la foto s’hi veia una nota interna de la direcció de l’Hospital de Bellvitge on es demanava derivar a d’altres centres hospitalaris a determinats pacients en llista d’espera. Per als malalts no els suposarà cap contratemps, però els propietaris dels centres privats s’estaran fregant les mans i agraint al Conseller Boi Ruiz el regalet.

Els meus lectors més fidels, imagino que recordareu que el mes passat vaig dir que fins setembre no hauria cap tipus de novetat respecte a la consulta del 9-N. Què si era el nou Rei que havia de fer de mitjancer entre el govern de l’Estat i Catalunya, els contactes s’endarreririen molt perquè primer hauria d’atendre una sèrie de compromisos internacionals i en arribar a l’agost les vacances.

De moment sembla que les meves previsions s’estan complit, encara que sembla que des d’alguns sectors  hi ha pressa per dissipar dubtes (ja sabeu, hi ha qui diu que es farà i d’altres que no) Anit mateix, a la tertúlia del programa de Cuní a 8TV es debatia sobre aquest tema. Un tema que el Periódico qualifica com a vodevil, ja que sembla que hi hagi voluntat de diàleg per les dues parts, però a l’hora de la veritat resulta que Rajoy i Mas (Mas i Rajoy) no s’han reunit des del passat mes d’agost (o sigui, des de fa quasi un any) Opinaven els contertulians de Cuní que qui demani ara una reunió, serà rebaixar-se davant l’altre.

Segons el govern català, Mas va demanar a Rajoy reunir-se el dia de la presa de possessió de Felip VI (V+I), però segons el govern central no va passar d’una frase col·loquial tipus: ja ens veurem...  

Si Rajoy i Mas (o Mas i Rajoy) anessin amb burro, cap dels dos voldria baixar. Però ja sé sap que de tant d’anar en burro, al final te fa mal el cul, però d’altres en canvi poden arribar a perdre la paciència, ja que no només s’ha d’anar en burro, cal fer d’altres coses que em sembla, ara, s’estan passat per alt.  

Finalment fumata blanca.De moment no sé sap de qui ha estat la iniciativa, però avui s'han parlat pe telèfon. Han quedat per a reunir-se un dia, per la Santamaria no ha concretat si serà abans o després de les vacances d'agost. Ho veieu?   

TORNAR-SE EN CONTRA

Quan el passat 9 de juny es va fer oficial davant la premsa la candidatura de Francesc Miró com a candidat a l’alcaldia d’Amposta pel PSC, estava acompanyat per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros.

El motiu de la seva presència era doble. Per un part, recolzar la candidatura de Miró, ja que tots dos fa molts d’anys que es coneixen i han estat unts a la Diputació de Tarragona i, per l’altra, la petició de l’alcaldable d’Amposta a l’alcalde de Tarragona de que Amposta fos seu dels Jocs del Mediterrani de 2017 que es celebraran a la seva ciutat.

Cal dir però que, el comitè organitzador dels jocs no havia tingut en compte Amposta per a que fos subseu dels jocs. Ballesteros li va prometre a Miró que s’estudiaria. Una resposta de polític que no té perquè anar més enllà... Francesc Miró aprofitarà la promesa per a impulsar una mica més la seva candidatura, però el tema hauria d’estar tancat molt abans de la campanya electoral de les municipals de 2015.

Sense haver de fer cap instal·lació, Amposta podria ser subseu d’almenys dues modalitats: el rem i l’esgrima.

El rem és sense dubte l’esport que més triomfs ha portat a la ciutat d’Amposta amb medalles constant tant nacionals com internacionals, fins al punt de tenir alguns remer olímpic. Les instal·lacions del club Nàutic són relativament noves (3 o 4 anys) i el riu Ebre ideal per a la pràctica d’aquest esport.

En quan a l’esgrima, tot i ser un esport amb molta menys tradició que el rem, ha tingut un gran impuls en les darreres dècades i també ha guanyat medalles en competicions nacionals i internacionals.

Però què passarà si finalment el comitè organitzador del Jocs del Mediterrani de Tarragona no atorga a Amposta la categoria de subseu? Què CiU ho aprofitarà electoralment per a carregar contra el candidat socialista i presentar-ho com el seu primer fracàs. És el mateix que dir que sé li pot girar en contra.

Si li donen, Francesc Miró podrà presentar-ho con un èxit particular, però això, per si mateix, no garanteix un bon resultat a la candidatura que ell mateix encapçalarà.

I, si finalment és CiU la que torna a guanyar o ERC a la que les enquestes sembla ser que també li donen possibilitats, li sabran treure un rèdit polític a un esdeveniment que els haurà plogut del cel, sense que hagin fet res per aconseguir-lo.

Sovint la política sol ser molt injusta.

TRES ERAN TRES: TAPIAS, MADINA I SÁNCHEZ

Tal com tinc per costum, no vaig seguir el debat televisat entre els tres candidats a la secretaria general del PSOE: Madina, Sánchez i Pérez Tapias.

De la informació que publiquen els diaris se’n extrauen poques novetats significatives. Potser cap. Sembla ser que tots tres volen regenerar el PSOE (que falta li fa) per a donar-li un perfil més d’esquerres.

Socialment, el PSOE sempre ha estat un partit d’esquerres (només cal recordar la llei de la dependència o la que permet casar-se a les parelles del mateix sexe aprovades durant els mandats de Rodríguez Zapatero. En canvi, en l’aspecte econòmic s’han aplicat polítiques neoliberals, molt properes a les que està aplicant el PP.

Quan governava el PSOE s’hagués pogut fer una llei de l’IRPF que afavorís a les classes populars (mitjana i baixa) i fer pagar més a les classes altes, a part de treure els beneficis que tenen (o tenien) col·lectius com els futbolistes d’elit o augmentar la tributació de les SICAV, autèntic refugi de les grans fortunes.

En canvi, Zapatero, ens va deixar d’herència una rebaixa de salaris als treballadors públics, apujades ens els tipus de l’IVA, retardar l’edat de jubilació i pacte amb el PP per a reformar la Constitució per a poder fixar per llei el límit d’endeutament dels organismes públics.

Aquestes darreres mesures van ser molt impopulars i van portar a la societat a mobilitzar-se per mirar d’aturar-les. No va ser així, però el PSOE va abandonar el govern molt cremat.  

Tan cremat que encara no s’ha recuperat. I encara més. Cada rentada (eleccions) per un llençol (en forma de milers de vots)

No sé qui dels tres candidats sortirà. No caldrà esperar molts dies per a saber-ho, però he de dir que cap dels tres m’acaba de convèncer. Primer pensava que Madina podria ser un bon secretari general. A Sánchez me’l van presentar el 9 de juny durant el dinar de presentació de l’alcaldable del PSC a Amposta. No és que hi fos present, però va ser el primer cop que vaig sentir-ne parlar i ho van fer com un polític molt progressista que podia ser la solució a tots els mals del PSOE. Però tampoc sembla que sigui per a tant. Per acabar, Fernández Tapias, el més gran, però possiblement el que sembla voler seguir una línia més esquerrana (potser perquè és l’única opció que li queda davant la imatge dels altres dos candidats), també s’ha mostrat força ambigu. Si primer va dir estava a favor de la consulta d’autodeterminació que es vol fer a Catalunya, durant el debat va dir que estava a favor de la consulta que promou el PSC que parla d’una Espanya federal.

En conseqüència, el PSC (i per extensió Catalunya) condiciona molt el debat identitari del PSOE. Ves per on, en un principi Rubalcaba no volia acceptar la idea d’una Espanya Federal i al final, els socialistes espanyols s l’han fet seva, davant d’un estat cada vegada més centralitzat que proposa el PP.

Més difícil ho tendiren Madina, Sánchez i Pérez Tapias si el PSC es mostrés a favor de la consulta d’autodeterminació. Però si Iceta governa la nau dels d’aquí, els hi posarà relativament fàcil.

El que no ho tindrem tan fàcil serem els socialistes que ara mateix no ens identifiquem ni amb els uns ni amb els altres.

Ja us ho avanço: no votaré per ningú.    

AMNISTIA I EL DRET A DECIDIR

Aquests darrers dies, un dels temes que s’ha debatut a les xarxes social ha estat el d’Amnistia i el dret a decidir de Catalunya.

Com que m’ho van dir i jo no me’n vaig assabentar de l’origen de la notícia, he anat a Internet a buscar-ho. Les referències que hi surten, són de l’any passat, per tant, en aquets darrers dies, sembla que l’organització no governamental, no ha dit ni piu sobre el tema.

Aquestes coses passen. Internet té el costum (potser s’hauria de dir millor el mal costum) de remoure el passat i presentar-ho com un fet que ha passat recentment.

Els internautes (amb bona o mala intenció) deien que Amnistia s’havia posicionat en contra del dret a decidir del poble català i posaven el crit al cel al veure com l’associació que més lluita pels drets humans no defensava la causa catalana.

En la recerca que he fet per Internet l’única notícia que he trobat relacionada amb el tema està datada a finals de l’any passat i deia el següent: 

 

Amnistia Internacional ‘defensaria’ el dret a la llibertat d’expressió dels catalans si es convoqués el referèndum.

L’organització puntualitza que no té cap posicionament oficial sobre el dret a decidir a Catalunya. 

 

Com sabeu els que em coneixeu sóc membre d’Amnistia Internacional des de fa molts d’anys. Crec recordar que des de 1999. Pocs anys després degut a un rebot que vaig tenir amb l’alcalde d’Amposta d’aquella època, vaig mostrar-me molt crític amb la seva gestió, però sobre tot amb el seu tarannà autoritari. Les conseqüències a la meva crítica permanent i dura van ser que alguns dels seus acòlits (als qui mai havia esmentat en els meus escrits) van adreçar-me tota mena d’insults aprofitant, de vegades, la impunitat que els hi donava l’anonimat amb el consentiment de la redacció de la Revista Amposta i fins i tot de la del diari el Punt. Llavors em vaig adreçar a Amnistia i els hi vaig preguntar si podien actuar davant del que jo considerava un atemptat al meu honor, ja que per aquella època  no ocupava cap càrrec públic. La resposta d’Amnistia va ser que ells no es posaven en qüestions personals.

El que si que he trobat en referència a la ONG ha estat el següent:  

  

La secció espanyola d'Amnistia Internacional ha vetat que el premi 'Ambassador of Conscience' s'entregui a Barcelona l'any que ve en una lamentable actitud indigna d’una ONG del drets humans. Els directius espanyols de l'oenagé, no així els catalans, volen evitar que l'acte s'associï als que se celebraran el 2014 en el marc del tres-cents aniversari del 1714, segons ha confirmat a RAC 1 i a Catalunya Ràdio el comissari del Tricentenari, l'historiador Toni Soler. Així, la gala de lliurament del premi, que organitza la fundació d'artistes vinculats a Amnistia Internacional Art for Amnesty, no es farà a Barcelona.

 

Si això és així i Amnistia Internacional Espanya no rectifica o no dóna una raó coherent sobre el tema, és evident que la ONG haurà comès una greu consideració a la branca catalana d’Amnistia al donar per suposat un fet que, tal vegada, pot vulnerar algun dels drets que defensen.

A MI M’HAURIA PASSAT EL MATEIX

La Federació Catalana de Municipis hauria abonat de forma il·legal a 44 alcaldes (23 dels quals del PSC) unes remuneracions en concepte de dietes per desplaçaments. Entre els 23 socialistes hi figura Maria José (coneguda com Maria) Beltran Piñol, al alcaldessa de Tivenys i diputada a la Diputació de Tarragona, la qual, tot i reconèixer els fets, ho justifica pels viatges que va haver de fer a Barcelona per assistir a les reunions de l’organisme federatiu.

Ja sé que el que diré pot no agradar a alguns dels meus lectors, però a qualsevol estament, quan es proposa augmentar les assignacions que es perceben, normalment sempre hi vota tothom a favor, al menys en les que jo he estat. Per tant, admeto que si jo m’hagués trobat al lloc de Maria o de qualsevol altre alcalde, a hores d’ara també estaria imputat.

Mireu, en acabar la meva primera legislatura com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta, l’equip de govern (amb un alcalde i diversos regidors que no anaven a repetir), van proposar augmentar les retribucions, tant d’aquells que tenien una dedicació parcial dintre de l’ajuntament (no recordo que ningú hagués estat mai en dedicació completa) o a aquells que cobressin per assistències, tan als plens, com a les comissions informatives, com a les juntes de portaveus i de govern.

A tots ens va semblar correcte i tots hi votarem a favor. Normalment sempre hi ha un dictamen de la secretaria (u òrgan competent) que certifica que el que s’aprova està dintre de la legalitat.

Però com qui fa la llei, quasi sempre sé la fa a mesura d’ell, va resultar que, com les municipals les van guanyar els mateixos i una majoria dels quals tenien dedicació parcial, van veure incrementades les retribucions, mentre que els membres de l’oposició varem seguir cobrant, si fa o no fa el mateix, ja que si és veritat que s’augmentava les retribucions per assistències, van disminuir el nombre d’aquestes de forma considerable.    

El darrer any i mig vaig formar part del consell d’administració de la GURSAM (Gestió Urbanística Societat Anònima Municipal) que ens reuníem una vegada cada 2 mesos aproximadament i cobràvem uns 100 euros per reunió per a no fer pràcticament res, ja que, aquesta societat municipal creada per a donar feina a militants de CDC, feia temps que estava pràcticament inactiva i fins i tot es va haver de fer un ampliació de capital recomanada pels assessors financers, per no haver de fer fallida.

Segurament era una immoralitat cobrar 100 euros per assistir als consells d’administració, però és que a part d’això, també hi havia un secretari i, tal com he dit, uns assessors que també s’emportaven la corresponent remuneració.

Mai ningú ho va denunciar i quan ens donaven el xec, l’agafàvem ben contents.

NI UN PAS ENRERE

L’únic candidat a dirigir el PSC  Miquel Iceta ja ha anunciat que no canviarà res de l’estratègia seguida en temps de Pere Navarro.

Per tant, queda clar (o això sembla) que no farà cap gest de cara els militants crítics per mirar d’integrar-los al nou projecte.

Li vaig escoltar dir a Iceta que està a favor de la consulta i que per això, el PSC votarà al Parlament la llei catalana de consultes, però en contra del referèndum que vol organitzar la Generalitat de Catalunya per al proper 9 de novembre. També va dir Iceta que el PSC no pot incomplir el que s’acorda als congressos i es porta als programes electorals...

Sobre aquest referèndum, el futur Primer Secretari del PSC , opina que no es farà i que Mas, finalment, haurà d’avançar les eleccions que, si es té en compte el que diu el líder convergent, haurien de ser plebiscitàries, es a dir, els partits haurien de dir als seus programes si són partidaris de la independència de Catalunya.

Mentre, els crítics (tret d’alguns com Elena que han abandonat el PSC), esperen. Abans de prendre una decisió definitiva sobre el seu futur, volen escoltar que diu Iceta durant el Congrés. No obstant, sembla que aquest cap de setmana a Girona hi pot haver un altre moviment secessionista. L’antiga guàrdia de Pasqual Maragall (els Nadals, la Geli, Castells i companyia) sembla ser que no acaben de veure que Elena pugui el líder que reagrupi a la dispersa família socialista. Tampoc creuen que ho sigui l’Ernest Maragall i més si, com ha fet, s’ha llençat als braços d’ERC.    

Tots sabem que en política una cosa és el que es diu i l’altra la que es fa. De demagògia se’n ha fet sempre i sovint s’ha canviat de direcció quan el vehicle ja està en marxa. Què a fet Convergència respecte al referèndum independentista? S’ha anat adaptat al que exigien els ciutadans. O no?

El PSC se’n hauria pogut sortir molt més ben parat si, des del principi, s’hagués mostrat d’acord amb el tema de la consulta. I si tant clar tenen de que, al final no es farà, encara més al meu favor, ja que haurien pogut mostrar-se a favor de que es fes, amb la certesa que el resultat final seria ben diferent.

Des del meu punt de vista no van saber portar el tema. S’hauria pogut acontentar a tothom sense agreujar a ningú. El gran pecat de Navarro i els seus assessors (sempre he donat més la culpa a aquests darrers que al l’exprimer secretari) va ser no haver sabut resoldre la situació des d’un bon principi. Després, ja sé sap, la bola es va fent gran i quan vols aturar-la ja no pots.

IGUALMENT S’HAURIA DE PACTAR

Aquests darrers dies Rajoy sembla que està obsessionat en reformar la llei que regula les eleccions d’alcaldes i regidors per a que sigui alcalde el cap de llista més votat.

En principi té sentit, ja que hi ha molts pactes contra natura que han barrat al pas no només al candidat més votats, sinó que, sovint, al més adequat.

Però si aquesta modificació s’arriba a fer, caldria regular també la manera d’aprovar algunes decisions que haurà de prendre el ple. I això per què? Per que si no hi ha un pacte previ, l’oposició pot tenir bloquejada al gestió municipal impedit que es pugui aprovar res.

L’actual sistema pot ser tot l’imperfecte que es vulgui, però l’entesa a la que s’ha arribat prèviament per a escollir l’alcalde permet arribar a pactes posteriors per tirar endavant els grans projectes de ciutat, així com el dia a dia tan necessari per al bon funcionament de l’ajuntament.

Recordo que, fa uns anys, Mas pretenia fer una cosa similar, però a la seva mida (que si és per talla, no en molta) Volia que el president de la Generalitat fos el cap de la llista més votada. O sigui volia ser president abans d’hora, perquè sembla que estava prou cantat que tard o d’hora ho acabaria sent.

És més del mateix. Si un alcalde, un president de la Generalitat o qualsevol càrrec electe no té el suficient recolzament dels altres grups, el fracàs de la seva gestió està assegurat.

Resumint. No es tracta només de que el cap de la llista més votada sigui l’alcalde sinó que, una vegada ocupi el càrrec, ha de poder tirar endavant la majoria de les seves propostes, sobre tot les més importants per al poble i el funcionament de l’ajuntament.        

GUAPOS

Pedro Sánchez.

Ja fa dies una companya de treball em va dir que el candidat a la secretaria general del PSOE Eduardo Madina era molt guapo.

Llavors li vaig preguntar que opinava de Pedro Sánchez, l’altre candidat. Em va dir que no el coneixia. Quan el va conèixer em va dir que encara era més guapo.

-Es que els socialistes sempre han tingut gent molt guapa, com Felipe González que també ho era...

Efectivament encara recordo quan les dones es debatien entre Felipe González y Adolfo Suárez i fins i tot van votar tenint en compte aquesta característica física.

Eren temps on la democràcia en aquest país encara es trobava en un període embrionari. Tret d’aquells que tenien una tendència molt més marcada, normalment fruit d’haver estat en contacte amb gent que, des de la clandestinitat feien política, el més normal és que tinguessin seriosos dubtes sobre qui votar. Segurament per això les dues primeres eleccions generals va guanyar Suárez al front de la UCD, ja que era qui estava al govern y suposava un canvi del règim anterior cap a la democràcia sense gaires estridències.

Afortunadament aquella etapa va quedar al darrere i la cultura democràtica està molt més arrelada entre la gent del nostre país. Els mitjans de comunicació (sobre tot les xarxes socials durant els darrers anys) han ajudat molt a l’hora de donar a conèixer polítics, programes i també, desgraciadament, els casos de corrupció que han esquitxat a una bona part de la classe política.  

Eduardo Madina. 

 

En gran part gràcies a això, al coneixement que es té de la forma d’actuar dels partits polítics, es deu la davallada del PSOE que portarà al partit a una renovació de noms i, espero també, de idees.

Entre els dos citats anteriorment (Eduardo Madina i Pedro Sánchez) i José Antonio Pérez Tapies, el tercer en discòrdia que, en el cas d’accedir a la secretaria general, seria la gran sorpresa.

Per tant, tot indica que la disputa final serà entre el candidat basc (Madina) i el madrileny (Pedro Sánchez) De moment, Sánchez porta un lleuger avantatge ja que ha estat qui més avals ha aconseguit entre la militància, però també es diu que és el candidat de la direcció i dels homes forts a la majoria dels territoris. En canvi Madina és el més ben valorat per la militància del partit.
Veurem que passarà quan arribi el moment, només llavors sabrem qui serà l’elegit per a portar a terme el dur repte de posar al PSOE allà on històricament ha d’estar (i no estic parlant només de resultats, sinó de ideologia)

El PSC, al contrari del que va passar amb la Carme Chacón, aquest cop no es decantarà per ningú i deixarà que els militants votin lliurement (en principi) al candidat de les seves preferències entre els tres finalistes. 

Felipe González.

 

Però una cosa s’ha de tenir en compte. El PSOE no governarà Espanya si el PSC no treu un bon resultat a Catalunya. I tal com està el partit ara mateix, res fa pensar que pugui remuntar el vol en un futur més o menys curt.

Potser caldria buscar el recurs del candidat guapo... Al menys, més que Iceta.    

LA XINA, UN PAÍS AGRAÏT AMB EL PP

L’any 2010 vaig escriure una entrada que vaig titular la Xina, ‘l’amic’ incòmode. Feia tot just dos anys que Pequín (Beijing) havia organitzat els Jocs Olímpics, però que, a la pràctica no van significar més llibertats per als ciutadans d’aquell país. De tant en tant me'n adono que encara hi ha internautes que el llegeixen.

El ferri control intern no permet que la Xina tingui el mateix nivell llibertats de les democràcies occidentals amb qui competeix econòmicament. Aquest fet fa que els seus productes siguin molt més competitius que la majoria dels que es fabriquen a Europa o Amèrica.

Però a l’entrada d’avui no vull parlar de temes econòmics, encara que, al final (i com passa quasi sempre) hi trobarem una relació. Parlaré de Justícia.  

Ja sabeu que el PP va abolir l’anomenada Justícia Universal que permetia jutjar a qualsevol persona fos quina fos la seva procedència i fos quin fos el seu delicte (encara que no s’hagués produït a l’Estat Espanyol), sempre que no estigués prescrit, evidentment.

Gràcies a aquesta modificació de la llei, alguns caps mafiosos de la droga van poder sortir lliures de les presons espanyoles. Que després tornin a reemprendre o no les seves activitats delictives, no deu de ser problema del govern espanyol ni del grup polític que li dóna suport.  

També gràcies a aquesta modificació de la llei, la Justícia espanyola no jutjarà un polític xinés acusat de ser el principal responsable d’una matança que hi va haver al Tibet, ja sabeu, una regió autònoma però que està sota l’administració xinesa.

El govern xinés ja ha agraït l’espanyol per la mesura i li ha recordat que això permetrà continuar les inversions xineses a Espanya. Veieu com al final ha sortit el tema econòmic!  

La Xina és un país massa poderós econòmicament parlant com per a que qualsevol d’altre que no estigui considerat com a gran potència, li vagi tocant el nas.

L’economia espanyola depèn molt de les inversions xineses, ja siguin directes (indústria, serveis, etc.) o indirectes, com per exemple la compra de Deute Públic emès pel Tresor Espanyol.

L’amistat amb la Xina resulta una amistat incòmoda, encara que segurament per a uns més que per als altres, per que mantenir bones relacions amb un país que no respecta els drets humans, deu de ser complicat. 

Però segur que tots coneixeu la dita: Poderoso caballero don dinero...

DESFULLANT LA MARGARIDA...

Diumenge va anunciar Mas que ERC podria entrar al govern de la Generalitat per a reforçar-lo.  

Quantes vegades s’ha anunciat una possible entrada d’ERC al govern de la Generalitat?

Però unes vegades per naps i les altres per cols, després de quasi dos anys des de les darreres eleccions al Parlament, ERC encara no ha donat el pas, si bé, quan ha estat necessari, ha donat suport als projectes de CiU des de fora. Em fa molta gràcia (ja ho he dit més d’una vegada) que Junqueras sigui el cap de l’oposició a la vegada que el màxim aliat del govern. Des del meu punt de vista, un contrasentit.

Quan els republicans entrin al govern, es vendrà com un moment d’emergència nacional. A ningú sé li escapa que la propera tardor serà calenta. De moment ni el govern de Catalunya ni el d’Espanya s’han mogut un mil·límetre de les seves posicions. I tot fa pensar que no s’hi mouran, al menys, de forma voluntària.  

Cap de les dues parts acceptarà una posició intermèdia, com seria per exemple el federalisme.

Rajoy, que no es cansa de repetir que estan oberts a un diàleg sense límits, sap perfectament que en cas d’haver-lo serà amb les seves condicions, és a dir, que abandonin la idea de voler segregar-se. Mentre, Mas & Junqueras, massa escaldats pel tracte rebut de Madrid, no consideren cap possibilitat més que no sigui un estat català desvinculat administrativament d’Espanya.

Es diu que l’abdicació de Joan Carles va estar causada (entre d’altres moltes coses) per la situació catalana. Hi ha qui pensa que el nou monarca Felip VI podria fer de mediador entre tots dos governs, com a cap de l’estat que és però, al meu parer, el paper del nou monarca serà intranscendent, perquè és impossible que pugui fer d’àrbitre en un tema tan controvertit com aquest. Com a molt, el nou Rei es podria comprometre a iniciar una ronda de consultes per mirar de reformar la Constitució per reconvertir l’actual estat de les autonomies en un estat federal, la qual cosa, però, tal com he dit i tal com sap tothom, no serà acceptada per l’entorn independentista (ERC, CiU, ANC, Òmnium, CUP, etc.)

Imagino que abans d’iniciar res, caldrà que passi l’estiu. Ara mateix els socialistes (PSOE i PSC)estan immersos en un període congressual de gran transcendència de cara el futur. Després vindran les vacances de ses senyories i, per tant, penso que serà ja el mes de setembre (i quan ja sé li vegin les orelles al llop) quan l’Estat engegarà tota la seva maquinària per a impedir, al preu que sigui, que es pugui celebrar el referèndum el 9-N.

Encara hi ha un altre aspecte a tenir en compte i que avala la meva tesi. Ja s’ha anunciat que Felip VI ha de viatjar properament a França i Marroc (no recordo si també a Portugal) com prova d’amistat i bon enteniment per a seguir mantenint les bones relacions de veïnatge.

ELENA SE’N VA, EL PSC CONTINUA (DE MOMENT)

Joan Ignasi Elena, el fins ara líder del corrent crític del PSC Avancem, va anunciar ahir que deixa el partit. Però no va aclarir si passava al grup mixt o tornaria l’acta de diputat. Tampoc si formaria un nou partit. En canvi, ni Marina Geli, ni Núria Ventura han seguit els seus passos i, de moment, seguiran al partit.

Fora de l’àmbit parlamentari hi ha molta més gent que no compartia els criteris de l’antiga cúpula socialista encapçalada per Pere Navarro i molt em temo que tampoc els hi agrada Iceta i els membres de la gestora que s’ha format presidida per Josep Fèlix Ballesteros. Alguns dels noms més il·lustres serien Castells, Tura, Nadal...

Personalment penso que es prudent esperar per a veure quina direcció prendrà el partit després del proper congrés i, serà llavors quan s’haurà de prendre la decisió.

Per una part, crec que està prou clar, que la majoria de càrrecs han fet pinya al costat de Iceta. Són els continuadors de la darrer executiva i que no tenen cap intenció de voler donar un gir significatiu al partit. Però el que no sé sap prou és el que pensa la majoria silenciosa dels afiliats.

Fa anys vaig assistir a diversos congressos del partit. Segurament molt menys transcendentals que el que s’ha de fer els propers dies. Als que jo vaig assistir s’escollia la nova direcció i els altres òrgans de govern, con el consell nacional i també els estratègies polítiques que havia de seguir el partit durant els anys següents. Però al congrés del juliol està en joc molt més. El congrés que es farà el proper mes pot deixar en evidència una profunda divisió al si del PSC i, molt possiblement, hi pot acabar havent una fragmentació.

Hi ha moltes veus (entre elles la meva) que clamen per una refundació que deixi enrere els darrers anys i que marqui les línies mestres que s’hauran de seguir. I quines seran les línies mestres? Això és difícil de saber ara com ara, però si es refunda, evidentment molt diferents a les que s’han seguit darrerament, perquè sinó és així, el congrés serà, des del meu punt de vista, una pantomima.

Es podria tancar en fals el congrés? Evidentment que si. A tots els congressos, les grans federacions (Barcelona, Baix Llobregat, Tarragona...) han acabat imposant els seus criteris. És on més militants hi ha i, per tant, més vots. A part, tenen la majoria de càrrecs que són els que acaben imposant els seus criteris. Les petites agrupacions solen ser les més crítiques, però estan minvades de força per a combatre en igualtat de condicions amb les més poderoses.

Si aquest cop passa el mateix, ningú discutirà la legalitat dels resultats del congrés, però serà evident que s’haurà renunciat a fer qualsevol canvi i que s’hauran imposat els criteris dels barons del partit. Uns criteris que, en els darrers anys, han anat fent perdre eleccions, vots i representants.

És aquest el camí que volem?      

REFORMES

Demà serà proclamat Rei d’Espanya Felip VI. Encara no sé sap si prendrà mesures excepcionals com per exemple una amnistia per a determinats delictes, tal com va fer el seu pare quan va pujar al tro. Te’n recordes Arturo Ferré?

El que si que arribarà amb el nou monarca seran dues reformes: la primera, la fiscal, polèmica, la segona laboral (una més!), també polèmica. (Per a variar)

Titular del Periódico d’avui: Menys impostos per a les rendes altes. Queda clar, no? Què no us enganyi ningú, si surt Montoro i diu que tots pagarem menys, està fent demagògia barata, ja que mentre un que tingui un sou normalet es podrà estalviar 30 euros (posem pel cas), les rendes altes se’n estalviaran molts més, potser milers.

I com es compensa això? Amb la pujada de l’IVA del material sanitari que passarà al tipus del 21 %.

Com també informa el Periódico, sobre la lluita contra el frau fiscal, una vegada més, res de res... És difícil que dos exemplars de la mateixa espècie es barallin sinó és per una femella o el domini sobre un territori i el govern del PP i el Capital formen part de la mateixa espècia animal.

La nova reforma laboral, encara que estava prevista, s’accelerarà. I per què? Molt senzill, perquè la Coca Cola ha perdut el contenciós amb els seus treballadors i no podrà portar a terme l’ERO. Per tant, faran una nova reforma a mida de les grans empreses, per a que quan vulguin acomiadar a algú ho puguin fer sense problemes... I sense remordiments, es clar. I, en algun cas, sota l’amenaça de la deslocalització. Sabeu que vol dir això? Que el capital té al govern ben agafat per allò que no sona... M’enteneu?