L’IMMIGRANT: OBJECTIU ELECTORAL

El procés d’escriure una columna quinzenal és complex. Tens que pensar amb la suficient anticipació un tema i, si cal, documentar-te. De vegades, a darrera hora es produeixen canvis que poden afectar el contingut de l’escrit. És el cas que ens ocupa.
En un principi vaig pensar tractar el tema de la immigració des del punt de vista del hipotètic votant. Fins i tot havia pensat el nom de la columna: “El disputat vot de l’immigrant” (imitant el nom d’aquella pel•lícula de cinema de la transició espanyola: “El disputado voto del Sr. Cayo”, dirigida per Antonio Giménez-Rico i protagonitzada per Francisco Rabal i Juan José Galiardo -1978-)
Però en les darreres setmanes s’han produït fet inusuals que tenen que veure i molt amb els immigrants a la localitat de Vic (comarca de l’Osona) i també de Badalona (comarca del Barcelonès)
Per tant, us parlaré de com “s’usa” el vot de l’immigrant o el del ciutadà d’aquí amb finalitats electorals.
Durant els anys de bonança econòmica l’arribada d’immigrants al nostre país va ser massiva. Molts d’aquests procedents de l’Amèrica Llatina. A Amposta, per exemple, la colònia d’equatorians és una de les més nombroses juntament amb els marroquins i romanesos. Els llatins són els que més fàcil ho tenen a l’hora d’aconseguir la doble nacionalitat, ja que només els cal 5 anys de residència. Al vinguts d’altres països d’Europa, Àfrica o Àsia els en calen 10.
L’obtenció de la nacionalitat espanyola fa que, els nouvinguts, puguin gaudir d’alguns drets que als estrangers no se’ls hi reconeixen. Entre ells, segurament que el més important és el dret de vot (tret dels ciutadans de la Unió Europea amb residència a Espanya quan s’han inscrit expressament per votar a les municipals)
Això fa que la “disputa” per aquest nou vot dels immigrants sigui un objectiu prioritari per als diferents partits locals. Però a l’hora d’emportar-se el “gat a l’aigua”, com passa quasi sempre, és el partit que governa el poble qui té tota l’avantatja.
El passat més de setembre, des de l’ajuntament es van organitzar unes jornades per “donar a conèixer” el col•lectiu equatorià. Sense valorar l’èxit o no de dites jornades, els actes organitzats van ser nombrosos. Des de diferents proves esportives i culturals, passant per la projecció de documentals fins l’elaboració de diferents plats de la gastronomia típica del país.
Al cap de pocs dies ens varem assabentar que el responsable d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Àngel Colom, havia visitat Amposta uns mesos abans per establir contacte amb els representants d’aquest col•lectiu i informar-los com constituir una associació on estiguessin representats. Després aquesta associació passaria a federar-se amb la resta d’associacions similars de Catalunya per acabar mantenint estrets lligams amb el partit liderat per Artur Mas.
Però també es pot usar l’immigrant amb finalitats electorals d’una forma molt diferent. Com deia al començament, a Vic, els tres partits que governen l’ajuntament (CiU, PSC i ERC) volien aprovar una ordenança municipal que els permetés denunciar els “estrangers sense papers” quan es vagin a empadronar al municipi.
Aquesta mesura (que no em consta que tingui precedents a tot l’estat espanyol) s’ha pres perquè per a “posar-se a l’alçada” de una de els forces polítiques (la segona en nombre de regidors) de la població. A les passades municipals, a Vic, Plataforma per Catalunya (PxC), una formació xenòfoba encapçalada pel seu líder nacional Josep Anglada (que va militar a l’ultradretà Frente Nacional de Blas Piñar) va obtenir uns resultats que caldria qualificar-los com a històrics, ja que va esdevenir la segona llista més votada només darrera de CiU.
Els problemes derivats de la immigració són els arguments més importants d’aquesta mena de partits. Si en època de bonança econòmica ja ho són, en períodes de crisi com el que estem vivint, encara més. Entre altres coses fan responsables als immigrants d’ocupar llocs de treball que podrien ocupar oriünds del país i si estan desocupats, d’obtenir amb facilitat recursos de les administracions públiques, fins i tot de forma preferent sobre els d’aquí.
Cal remarcar que l’any 2005, el ple de l’ajuntament de Vic, va rebutjar una mesura similar al considerar-la discriminatòria i racista. Però els resultats de PxC de les darreres eleccions i la proximitat dels propers comicis (primavera de 2011), fa que ara vulguin “desenterrar” la normativa que fa uns anys s’havia rebutjat per por a perdre més vots i més regidors i que els acabi guanyat la formació d’Anglada.
Més recent ha estat el cas de Badalona on el seu líder a nivell local Xavier Garcia Albiol, juntament amb la presidenta nacional Alícia Sánchez Camacho, van repartir uns fullets on es relacionava directament la delinqüència de la ciutat amb els romanesos. Diferents partits polítics (entre ells ICV-EUA) i altres associacions han denunciat els cas davant la fiscalia per si es constitutiva de delicte. Tot apunta que sí que ho és. El PP ja ha demanat perdó. Però Garcia Albiol continua al seu càrrec sense haver demanat perdó públicament.

UNA “PÀJARA” D'1 MINUT ENS HA FET SOFRIR FINS AL FINAL

La feina està feta. El Barça acaba de guanyar en un dels camps més difícils, allí on el Madrid no ho va poder fer... Però quin patiment!! Calia? Tot pareixia controlat, com es sol dir “dat i beneït”. Primer Messi (qui,sinó?), després Bojan (on recordeu que només fa unes setmanes em preguntava perquè Guardiola no el posava més?) i finalment Pedro (en menys d’una temporada ha passar de ser Pedrito a D. Pedro) havien posat un marcador de 0-3 que pareixia definitiu... I el Barça perdonant, el Barça controlant bé el partit i arribant... Estàvem més prop del 0-4 que de l’1-3... I a sobre amb un jugador més al camp, la qual cosa, en casos com aquest, és un plus afegit.
Però de sobte un petit defalliment d’un minut... Què ràpid que passa un minut! Tant curt que si no hagués segut pels dos gols que ha marcat el Sevilla, pràcticament hauria passat del tot desapercebut.
Ha estat l’instant on el Madrid s’ha crescut. Guanyava 2-1 i, a partir d’aquí, 3, 4, 5... Avui els gossos de totes les cases es tornaven bojos. Els coets no paraven... Quan o eren els uns eren els altes. Però el primer del Madrid ha estat de penal (sempre de penal? O quasi sempre...) Quants n’hi ha xiulat al Barça aquest any? 2, 3. No crec que molts més... I això que és l’equip que més té la pilota, que més ataca...
Si el Barça finalment guanya la lliga (tot fa indicar que sí), ningú ens haurà regalat res. Ni “Villarato” ni hòsties en vinagre... Guanyarà perquè s’ho ha merescut. Perquè ha estat superior al Madrid (ha guanyat els dos enfrontaments directes i, sobre tot el del Bernabeu, amb clara superioritat) Ara, després de més de mitja lliga, Pellegrini retreu que el partit al Nou Camp s’hauria d’haver empatat... Ara?
Una altra vegada cal fer les comparacions entre l’un i l’altre. Un Barça amb més toc, amb un futbol més bonic, contra un Madrid amb més individualitats i més pegada en els darrers metres (per això han fet més gols) Però sobre to, un Barça de “cantera” (un total de 8 jugadors han sortit avui al camp com a titulars) contra un Madrid de “cartera”. Un Barça que ve de guanya-ho tot contra un Madrid d’urgències històriques. Florentino Pérez només té una filosofia: “Gastar-se els calerons i portar les millors estrelles de l’univers futbolístic”. Ja va fracassar hi va haver de plegar.
Si el Barça guanya, el Madrid perdrà i Florentino se’n haurà d’anar amb la cua entre les cames. I el Madrid, un any més s’emportarà un “rosco” de títols o “zero patatero”. I això dol... I això costa de pair...
Encara res no s’ha guanyat, però si avui les apostes eren favorables al Barça, per a la propera jornada encara ho seran més... A veure si finalment cantem “l’alirón” i ens tornem a emportar la copa de la Lliga al museu de Can Barça!!
Ús anunciava aquest matí que seria un “cap de setmana d’emocions” i de moment, la nit m’ha donat la raó...
VISCA EL BARÇA!!

VOLDRÀ DIR ALGUNA COSA?

Quasi que tots els dissabtes, en acabar de dinar, porto els meus pares a casa amb el cotxe. També és el oment que aprofito per treure una mica a la meva gossa Electra.
Solem anar a la zona del costat del cementiri on hi ha prou esgambi per a corre i jugar una mica.
Fins ara, veia activitat a les obres que s’estan fet tot just al costat. És la nova zona d’Amposta, allò que abans se’n dia “Castellania d’Amposta” i ara se’n diu “Futuro Ciudad Amposta” i que la gent ho denomina vulgarment, el Carrefour.
En canvi avui no s’hi veia treballar a ningú. No ho sabria dir amb exactitud, però crec que algun dia festiu també s’hi havia treballat i, dissabtes, segur.
L’empresa constructora que porta les obres és una empresa d’Alcoi (Alacant) que es diu “Font Gandia Construcciones, SL”. Per esbrinar-ho només cal mirar les furgonetes i altres vehicles que hi solen estar aparcats en aquella zona quan s’hi treballa.
Des de les empreses promotores del projecte (pareix que l’empresa ampostina que el va iniciar ara no continua i el propietari de l’actual és un senyor de Castelló o València) sempre s’ha dit que es crearan molts llocs de treball. Fins a un miler es va publicar en algun setmanari ebrenc! Però de moment, dels operaris de l’empresa constructora, n’hi ha cap que sigui d’Amposta. Si que és cert que els que fan altres feines com ara moviments de terra, són ampostins, però de la totalitat de paletes i manobres de Font Gandia, torno a repetir, n’hi ha d’Amposta?
Els primers locals (el Carrefour) havien d’estar acabats per aquest mes de maig... Després es va retardar fins el mes de setembre (crec) I ara, ho van molt sobrats de temps i estan complint els terminis programats o les coses no rutllen com ho haurien de fer.
Fa temps que dic que la instal•lació de nous centres comercials a Amposta no comporten lloc de treball net. Es a dir, si que és veritat que, per una part, se’n creen nous llocs de treball, però també se’n destrueixen al petit comerç que és el que ajuda a fer poble. Algú s’imagina Amposta amb la meitat de comerços actuals. Molta gent que ara surt a passejar i, a l’hora, fer les compres, no ho faria i els carrers es veurien mig buits. Perquè, a Amposta, hi ha molts més al•licients més que ens duguin a passejar la ciutat?
Avui ha arribat a les meves mans una revista “alternativa” anomenada “l’Escuranda” i s’autodefineix com “un projecte de comunicació popular”. A la contraportada de la publicació es pot llegir una entrevista d’Oriol Fuster Cabrera a Esther Vivas, “activista i autora de diverses publicacions sobre moviments socials i consum responsable”. El títol és del tot significatiu: “Per cada lloc de treball que crea un supermercat, se’n destrueix un i mig”. I, encara que no fos així, encara que la cosa anés 1 x 1, segur que el nou lloc de treball creat, és de menys qualitat que el que s’ha destruït.

UN CAP DE SETMANA D'EMOCIONS (FORTES!)

Ha arribat l’hora de la veritat. A partir d’ara ja no queda marge d’error. Si el Barça aquesta nit perd o empata a Sevilla i el Madrid guanya al Athlètic de Bilbao, la lliga serà blanca. Per tant, el Barça, si vol guanyar alguna cosa aquesta temporada, passa per guanyar al Sánchez Pizcuán sevillà. El Barça depèn d’ell mateix, el Madrid, no. És l’única avantatja que té el Barcelona i, ho ha d’aprofitar!
És d’esperar que el Sevilla surti com va sortit el Vila-real l’altre dia. Vol jugar la Champions League l’any que ve i ha de sortir a guanyar. Però davant s’hi trobarà un Barça decidit a no deixar perdre el tren de la lliga. Una defensa ferma on es previsible que jugui Piqué malgrat les molèsties i els dubtes d’aquesta setmana. “L’únic” que no hi serà, com durant un bon grapat de partits aquesta temporada, és Iniesta. Però Xavi, Busquets i Keita es multiplicaran per a que el de Fuentealbilla no es trobi a faltar.
Com és costum, aquesta nit s’escoltaran coets. L’altre dia em deia una companya de treball de Tortosa que el seu home, depenent d’on ve el so, sap si ha marcat el Barça o el Madrid. Jo encara no he arribat a tant... Però és cert (faltaria més!) que se’n sentiran molts més si marca i guanya el Barça que si ho fa l’equip de la capital del regne.
Espero i desitjo que al final se’n sentint més per la victòria del Barça!
I demà, la gran final de la Final Four contra l’Olympiacos grec. Ja ho deia l’altre dia: “Si no guanyem al futbol, sempre ens quedarà el bàsquet... i l’handbol!” (Sempre ens quedarà París!) I és que el Barça és un club molt gran. S’hauria de fer algun reconeixement a qui es va inventar allò de “Més que un club”. Encara que la revista satírica “Barrabás”, en aquells difícils anys on el Barça de futbol no guanyava quasi que res, va sentenciar: “Més que un club i menys que un equip!”.
Ara no. Es guanyi o es perdi, el Barça de Guardiola és més que un equip! Encara que es evident que si es falla en la darrera competició que ens queda si volem guanyar alguna cosa, haurem passat de 6 títols assolits l’any passat, a cap. I si guanyem la lliga, encara podrem aspirar a guanyar la supercopa d’Espanya. On s’ha de signar?
Tornant al bàsquet, el Barça, demà, a París, té tot al seu favor per guanyar la segona Final Four de la seva història. Pareix mentida, però de les 9 vegades que s’ha arribat a la final fins ara, només l’hem pogut guanyar un cop. Demà serà la segona.
Caldrà veure demà diumenge amb quines ganes escriure el meu comentari. Si ho faig carregat d’alegria, “bohèmia” i emoció (com “Las noches de Bohèmia”) o ple de tristesa, però esperançat que el dia pot acabar millor.


(L'acudit es puboica avui al diari Sport)

RAJOY; INTRANSIGENT, “CANSINO” I DESLIGITIMAT

¿Algú tenia la confiança de què les reunions efectuades per Zapatero i Montilla amb Rajoy servirien per alguna cosa?
Si és que sí, ús en haureu donat compte del vostre error en pensar que amb l’actual cap de l’oposició al govern d’Espanya se’n pot treure alguna cosa clara.
Des de fa molt de temps, Rajoy, només té una idea al cap: arribar a la presidència del govern el més ràpidament possible (tal i com reflecteix l’acudit del mestre Ferreres d’ahir al Periódico de Catalunya)
Rajoy es mostra intransigent a col•laborar amb el govern d’Espanya per a sortir d’una crisi que ens hi ha ficat el gran capital que ell representa.
Rajoy és “cansino” perquè es repeteix i es torna a repetir, com si només ell estès en possessió de la veritat i la resta del món (fora del PP) estiguéssim equivocats tots.
Finalment, Rajoy està deslegitimat perquè no és un interlocutor vàlid. I no és perquè no és de fiar ni per els que governen a Madrid ni tampoc per al govern de Catalunya.
A hores d’ara, Rajoy, té menys credibilitat que el Tribunal Constitucional a qui dóna suport incondicional perquè la majoria dels magistrats són de la seva confiança.
Sobre el TC i la sentència de l’Estatut de Catalunya, diu Rajoy que s’ha d’acatar la resolució que es dicti, perquè sap que estarà en consonància amb els seus interessos. En canvi, quan veu les “orelles al llop” (en referència al cas Gürtel), Rajoy “confia” amb el president de la “Cheneralitat” valenciana Francisco Camps encara que, finalment, acabi imputat pels vestits, sabates i altres regals que va rebre de la trama corrupta dirigida per Correa.
En el cas del TC i l’Estatut s’ha d’acatar la sentència. En el cas Gürtel s’ha de fer cas omís i mirar de treure’n rendiment polític.
Pensa el PP que l’actual Estatut de Catalunya és el principi de la desmembració de l’Estat. D’això els socialistes li diem l’estat federal. Són diferents maneres de veure-ho, poc coincidents. És evident que algú està equivocat.
En principi es podria dubtar, però quan els mateixos articles que són “inconstitucionals” per al PP de l’Estatut de Catalunya, no ho són en altres estatut com el valencià o l’andalús, cal pensar que el que pretén Rajoy (una vegada més) anar en contra dels interessos de Catalunya, afavorint el d’altres comunitats autònomes on el PP hi treu més bons resultats electorals.
Ahir Montilla el va avisar de la desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Penso que ja està bé d’avisos i potser caldria passar més a l’acció...
Abans deia que Rajoy no és un interlocutor vàlid. Una bona part de les comunitats autònomes estan governades per socialistes (amb pactes) o per altes partits que no necessàriament estan a l’orbita del PP. No tindria Zapatero el suficient suport per a tirar endavant mesures efectives? A més, es pot també arribar a un pacte amb la resta de forces polítiques que conformen l’arc parlamentari, sense tenir que incloure, necessàriament el PP.
I aquí, Montilla, a qui ha de convèncer és a Zapatero. Cal pressionar el socialistes espanyols per a que siguin molt més sensibles a les nostres reivindicacions nacionals.
Si no hi ha un avançament electoral, les properes generals encara estan en un horitzó llunyà. Les coses en dos anys poden canviar molt. Rajoy, mentre no canviarà gens, però cal esperar que Zapatero si que ho faci.
Sempre s’ha dit que el PP no governarà si no treu millors resultats a Catalunya i Andalusia. Al menys aquí no els traurà.
Ho ha de tenir tot “lligat i ben lligat” (ús en recordeu qui ho deia) Rajoy per a mostrar-se tant intransigent amb Catalunya. A veure si al final no li acabaran sortint els números un altre cop...

NOMÉS POT PASSAR A LA GRAN BRETANYA

Avui és jornada electoral al Regne Unit. Més enllà de quin partit pot acabar emportant-se la victòria electoral, vull explicar-vos una anècdota que vaig escoltar fa molts d’anys.
A mi sempre m’ha agradat escoltar la ràdio. Segurament que abans ho feia més que ara, però sempre s’escolten coses interessants.
Un dia contaven que un senyor del mateix districte electoral que la llavors primer ministra, la Margaret Thatcher, va voler concórrer al procés electoral. Es veu que a la Gran Bretanya poder ser candidat es molt més fàcil que aquí i tampoc costa una gran despesa econòmica.
Però abans que res, el senyor va acudir al registre civil. Calia fer un tràmit que ell considerava molt important: canviar-se el nom. I com es vol dir ara? -Li va preguntar el funcionari encarregat del registre- Margaret Thatcher, li va respondre el senyor davant els ulls incrèduls del funcionari.
El primer pas ja estava donat, ara només calia anar a presentar la candidatura per al mateix districte electoral on es presentava la “Dama de Ferro”. Però es clar, no podia presentar-se pel “Partit Conservador”, així que va decidir presentar-se pel “Partit Conservacionista”.
Ignoro els resultats obtinguts. El que queda clar és que no va poder “enganyar” l’elector anglès, ja que la que havia estat la inquilina del “número 10 de Downing Street”, va continuar al càrrec després de les eleccions.

SOBRE EL PP D'AMPOSTA

Des de fa uns mesos, el Partit Popular d’Amposta té un nou president. Aquest càrrec va recaure en la persona de Guillermo Martínez, un empresari local poc conegut als àmbits polítics municipals.
D’ençà del seu nomenament, Martínez ha portat a terme una frenètica campanya (més encara si es compara amb la nul•la activitat del PP ens els darrers anys) per a donar a conèixer aspectes de la seva persona y del seu programa de cara a les municipals de l’any vinent.
Així s’han pogut veure articles seus a l’Ebre i també a la Revista Amposta. La revista quinzenal ampostina també li fa una entrevista (amb foto inclosa), la qual cosa sobta una mica, ja que no és gens habitual que la publicació que dirigeix l’alcalde de la ciutat doni “protagonisme” als polítics locals que no siguin de la federació nacionalista (CiU)
Martínez no és un personatge conegut als àmbits polítics i socials de la nostra ciutat. Fins ara no sé la vist en lloc ni s’ha sabut res d’ell més enllà de la seva militància al partit de Mariano Rajoy i poca cosa més. És d’esperar que se’l començarà a veure tot seguit i més si aspira a ser-ne el cap de llista de la seva formació a les propers municipals, la qual cosa, des del meu punt de vista, encara no està clara.
A l’entrevista, Martínez diu que el PP local “aspira a tenir representació a l’ajuntament”. Cal recordar que el PP ja porta dues legislatures seguides sense “puntuar” a Amposta. El darrer regidor fou Ramón Chordà que, abans d’acabar la legislatura va abandonar la formació i es va passar al “grup mixt” per discrepàncies amb el “nucli dur” del PP local, encara que ho va “disfressar” de discrepàncies amb un tema tant susceptible com el transvasament de l’Ebre i va ser un dels que fan constituir la nova formació “Independents de l’Ebre” amb Jordi Gas de l’Aldea, Alegre de Roquetes i d’altres.
Des de fa molts d’anys (jo diria que des de que Joan Pons va abandonar tota activitat publica), CiU ha “controlat” el vot del centre dreta de la nostra ciutat. I ho ha fet “impedint” que el PP tingués un candidat solvent i amb garanties d’assolir, al menys, un regidor. De totes formes, tradicionalment, el PP, encara que des de fora del govern, donava suport implícit a la formació liderada, en aquella època per Joan Maria Roig.
L’any 2003, amb Chordà defenestrat i alguns dels seus membre massa grans per conduir la formació conservadora, el PP, segons els remors que van recórrer, van buscar un candidat prou conegut i solvent. Un empresari ampostí en diversos sectors econòmics. Però CiU se’n va encarregar de fer-li arribar el missatge que “no veient amb bons ulls la seva participació a les municipals”. I aquest empresari, que sonava fort per ser-ne el cap de llista, va acabar renunciat. Aquest fet em va ser confirmat per un militant de Tortosa.
Va ser llavors quan, a corre-cuita el PP ampostí va d’haver de buscar un altre candidat i el va trobar en la persona de César Fornós. Fornós també va ser-ne el cap de llista a les eleccions de 2007.
Ni en unes ni en les altres Fornós va aconseguir l’acta de regidor. I no és d’estranyar quan la seva participació va ser molt escassa, negant-se fins i tot a participar en debats electorals, fins i tot, organitzats pel Col•legi de Periodistes de l’Ebre.
D’aquesta manera CiU “s’assegurava” bona part del vot conservador, ja que a falta d’un representant amb garanties, molts dels votats tradicionals del PP, a les municipals opten per votar a la federació nacionalista.

MERCATS ESVALOTATS

Hi ha una dita castellana que diu: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. No sé quina frase feta és l’equivalent al català. Ja sé sap que als idiomes les frases fetes poden no tenir cap significat si les tradueixes a un altre idioma. Recordeu-vos de la cançó de la Trinca.
Ahir, un rumor sobre l’economia espanyola va fer que la borsa del nostre país sofrís una forta davallada. L’índex espanyol, l’Ibex 35 va caure 5,41 punts i ara es troba amb 9.800 (per sobre del que marcava l’any passat per aquestes dates) També l’Euro es va canviar al tipus més baix en dos anys respecte al Dòlar americà,
De totes formes, el Periódico no li dóna més importància, al no tractar la notícia com a transcendental.
És evident que, aprofitant el cas de Grècia i la feblesa d’algunes economies europees, els especuladors, els que un dia va provocar la crisi econòmica que ara estem patint, volen recuperar-se del sotrac i intenten comprar barat per a que després el seu benefici sigui superior.
Alguns d’aquests especuladors ja han adquirir deute públic hel•lè a un molt alt interès. Crec recordar que les darreres emissions efectuades pel govern grec, van sortir a un tipus superior a l’11 %.
Jo que no domino gaire l’economia (sobre tot la macroeconomia, ja en tinc prou amb la meva “micro”) em miro perplex com unes determinades agències internacionals poden fer trontollar l’economia d’un país només en canviar la fiabilitat del seu deute nacional.
Grècia, l’economia més “tocada” de la zona Euro, veu com la resta dels països de la UE surten al seu rescat invertint-hi xifres desmesuradament astronòmiques. Això, juntament amb les mesures estructurals que prendrà el govern del propi país, garantirà certa estabilitat econòmica i monetària i farà que poc a poc, i a mesura que la resta de països també vagin sortit de la crisi, que Grècia també se’n pugui anar sortit.
És molt difícil que un estat pugui declarar-se en suspensió de pagaments o fallida tècnica. És per això que els grups inversors internacionals prefereixen en aquests moments invertir en deute emès per un estat (i més si a sobre està garantit per la resta dels països europeus) que no en valors de determinades companyies que cotitzen en borsa i que saben que, en un moment donat, poden patir un daltabaix.
Però és cert que el paper de l’oposició espanyola en tot aquest procés no és, precisament modèlic. Davant d’una situació greu (més o menys, no ho sé) que té l’estat espanyol, en lloc de fer costat o, simplement, mirar de fer segons quines declaracions, el PP es mostra més com un aliat dels especuladors internacionals que no com un partit responsable amb interessos d’estat.
I això només ho fa amb un únic objectiu: precipitar la caiguda de l’actual govern i provocar unes eleccions anticipades on té molts números per a sortir-ne guanyador, per molts casos de corrupció que l’esquitxen i amb un líder que mai ha aconseguit difondre confiança entre la majoria de l’electorat del país.

UNA POLÈMICA ABSURDA

Només ho he vist a un lloc, però m’imagino que més d’un mitjà de comunicació se’n ha degut de fer ressò i també ha hagut de sortir a més d’un debat, sinó tampoc s’entendrien les declaracions d’ahir de Josep Guardiola.
Anem a pams. Abans del partit conta el Vila-real es va anunciar que Xavi patia una petita lesió i que era dubte per al transcendent partit. Però Xavi va voler jugar i va ser un dels millors del partit per no dir que va ser el jugador més decisiu.
Al dia següent, a la pàgina de “Yahoo España” que és la que tinc d’inici al meu ordinador, vaig veure a l’apartat d’esports que es posava en entre dit que Xavi volés jugar lesionat amb el Barça a costa que, tal vegada, no podria jugar amb la “roja”.
I és que a ningú sé li escapa que aquest any és any de mundial de futbol i que, després de que la selecció espanyola de futbol guanyés l’Eurocopa amb Xavi nomenat el millor jugador, aquest any totes les esperances “nacionals” estan dipositades en que es pugi guanyar per primer cop la Copa del Món de futbol, una fita que, fins ara, Espanya, ni l’ha “rascat”.
Però és evident que Xavi, encara que tingui dos anys més, és una de les peces fonamentals per intentar assolir aquest objectiu. I es clar, si ara té molèsties (és diu que es tracta d’una petita fissura), les incondicionals de la “roja” pensen que si juga amb el Barça, Xavi pot acabar per lesionar-se de més gravetat i la qual cosa l’impediria jugar el mundial de futbol amb Espanya.
I la pregunta és, té que jugar Xavi lesionat tots els partits de lliga que pugui amb el Barça? La resposta, per a mi i, suposo, que per a la resta d’aficionats al Barça, no té cap mena de discussió: Sí!!
I per més d’un motiu. El primer és per que Xavi, per damunt de tot es deu al club que li paga la fitxa. Segon, perquè el Barça encara no és campió de lliga i tal com va la cosa, podria ser que s’arribés a la darrera jornada sense haver pogut entonar encara “l’aliron”.
Ahir Pep Guardiola ja va declarar (suposo que responent la pregunta d’algun periodista –i tal vegada de fora de Catalunya-) que “Xavi si es troba bé, jugarà i que tothom estigui tranquil que també serà al mundial de Sud-àfrica.
Aquesta “falsa” polèmica l’entenc des del sentit més “nacional espanyolista”. Segurament que aquells que el més que ve donaran suport a la selecció espanyola de futbol, ara com ara, estan desitjant que el Madrid guanyi la lliga. Però es clar, per a ser campió el Barça ha d’empatar al menys un partit més.
Hi hauria el mateix debat si estigues lesionat (o tingués molèsties) Sergio Ramos o Casillas? M’imagino que no.

DESÍDIA

Des de l’agost de 2006 Amposta té un nou escut adaptat a la normativa catalana. Més tard, s’aprova la nova bandera.
L’escut és un quadrat cairat amb la corona de ciutat i els distintius propis de la ciutat d’Amposta. Mentre que la bandera va invertir els colors que s’havien usat en les darreres dècades. Si abans era una creu de Malta roja sobre fons blanc, l’actual és una creu de Malta d’argent sobre un camp roig i també sé li van incorporar les quatre barres.
Però des d’aquell dia, l’ajuntament d’Amposta ha seguit fent servir en alguns cops l’antic escut. L’excusa és que el professional que els hi va fer el treball no hi estava assabentat. Però la realitat és que quasi quatre anys després encara surt al costat de “l’anagrama” de l’ajuntament.
El primer cas que recordo de la errònia utilització va ser quan es va inaugurar la plaça Sant Jean de la Rouelle, una ciutat francesa entre Orleans i París que té un alcalde descendent d’ampostins i que des de fa més de 20 anys està agermanada amb Amposta.
Un altre exemple és quan l’any passat es va fer l’homenatge a José Guarch, “lo Teixidó” i sé li va posar un bust. Al marbre del pedestal es pot veure, encara avui l’escut oficial fins l’any 2006.


El darrer cas és molt més recent. Diumenge 25 d’abril, com és tradicional, Amposta va acollir una trobada de puntaires d’arreu de les terres de l’Ebre i d’altres indrets com Vinaròs. Sobre la passarel•la que creu l’avinguda de Santa Bàrbara entre l’avinguda de Catalunya i la prolongació de la mateixa, es va penjar una pancarta on també s’hi podia veure l’escut antic.
Als diferents governs convergents de la nostra ciutat, des de sempre, els ha interessat més les grans obres per a fer grans inauguracions que no els petits detalls propis de la gestió del dia a dia.

PRIMER DE MAIG

El 1r de maig és la festa internacional del treball. Un dia que tots els treballadors haurien de tenir festa per a commemorar la jornada i fer el que cal: manifestar-se i reivindicar-me.
I és que la lluita de l’obrer per a aconseguir l’estat del benestar que ara, afortunadament gaudim, ha estat llarga i difícil. I encara són molts els perills, entrebancs que trobem a diari i moltes les fites que manquen per assolir.
Divendres una amiga d’esperit sindicalista de tota la vida (CC.OO) em deia indignada. “Demà tothom hauria de fer festa. Hi ha gent, sobre tot joves, que no coneixen el significat del primer de maig”.
Els sindicats, com tots el primer de maig (a Espanya des de la mort del dictador) van convocar manifestacions, afortunadament unitàries. Si per unitàries entenem les convocades pels dos “grans” sindicats del país. UGT i CC.OO.
Però un any més la participació va ser minsa. El treballador no sé sent motivat a l’hora de reivindicar-se. Jo encara diria més. És còmode i pensa que ja li traure’n els altres les “castanyes del foc”.
Ahir a Catalunya hi van haver 5 manifestacions: a les quatre capitals de província i Tortosa, tal com va passar quan es va fer la manifestació en contra de la jubilació al 67 anys.
Per la meva part, i un any més, em vaig quedar a casa. Potser algú dels que llegiu aquest escrit pensareu que estic “predicant el que no crec”. No! Jo estic al costat dels “meus”, dels sindicats de classe, de la UGT. Però ja fa uns anys que per uns o d’altres motius no acudeixo a la trucada dels sindicats per al primer de maig. Segurament també és que s’hi esforcen poc.
Ja fa anys que a casa no m’arriba la convocatòria. Abans, a part de la “mani” es solia fer un esmorzar o un aperitiu per ajudar a reforçar l’efecte crida.
De totes formes hi ha moltes treballadores i treballadors aturats. Moltes empreses afectades per ERO’s temporals i molts treballadors que mai més podran tornar a treballar a la fàbrica on havien treballat tota la vida perquè ha degut de tancar per culpa de la deslocalització. Són els primers que haurien de sortir al carrer i manifestar-se per a reivindicar un lloc de treball. Primer una feina, després, si és possible de qualitat.
A la carretera entre Masdenverge i Amposta, des de fa un parell de mesos, s’hi poden veure unes pintades que jo no comprenc si són reivindicatives o per a fomentar la “mala llet” entre els ciutadans. Així s’hi poden llegir 2missatges com aquests” “ZParo” o “Sindicats traïdors. 5.000.000 d’aturats”. Com si la destrucció de l’ocupació fos cosa del govern o dels sindicats.
Els que demanen una vaga general en contra del govern, primer caldria preguntar-los si acudirien a la crida dels sindicats (precisament)
Qui em coneix ja sap que, durant aquest any he acudit a les manifestacions en contra de la jubilació als 67 anys i a les que s’han fet a Ascó y Móra d’Ebre en contra de l’MTC. I a finals de l’any passat vaig acudir a Tortosa per donar el meu recolzament a les treballadores i treballadors de la LEAR. Que no assisteixi a les del 1r de maig no deixa de ser una “anècdota”.
Parlant del MTC (Magatzem Centralitzat de Residus o cementiri nuclear) cal recordar que aquests dies el secretari general de la UGT de Catalunya i el d’aquí de les Terres de l’Ebre, Wifredo Miró, li han donat suport.
Fins ara li havia sentit a dir a Wifredo (el dia 11 de març a Roquetes en el decurs del V Congrés de la FSP-UGT de les TT.EE.) que sobre el tema “no hi havia opinió”, ja que dintre del sindicat hi havia opinions contraposades. No obstant, va dir que “sempre que calgués defensar la creació d’un lloc de treball, des de la UGT es faria”.
Com a militant de la UGT (FSP-UGT) estic en contra de l’MTC (de no estar-hi no hauria acudit a les manifestacions)
Ja he dit més amunt que “el primer és aconseguir un lloc de treball”. Però no qualsevol lloc de treball ni pagant el preu que sigui. I el preu de tenir un cementiri nuclear a les nostres comarques, sospito, és molt gran i un risc que no hauríem de córrer... Per si de cas!

UNA HISTÒRIA D'ALTS CÀRRECS I PAGESOS

Ahir, el govern, va fer publica l’eliminació de 32 alts càrrecs de l'administració de l'estat i 29 empreses públiques, tot per a poder reduir el gran dèficit públic que arrossega Espanya.
Entre els càrrecs públics que van cessar està el que era fins ara director general de l’Agència Tributària, Jesús Pedroche.
A ningú se li escapa que, com a treballador de l’AEAT, (no m’agrada dir ‘funcionari’), l’he tingut de cap durant un llarg període de més de 6 anys.
Però més enllà d’aquesta relació purament “simbòlica”, ja que com us podeu suposar, la relació amb un director general amb despatx a Madrid, és nul•la per a un administratiu de Tortosa, les meves referències sobre Jesús Pedroche són molt anteriors al seu nomenament com a alt càrrec del govern socialista.
Jesús Pedroche tenia un oncle (el germà del seu pare) que vivia la Ràpita i que ja va morir, crec recordar, que ara ha fet un parell d’anys. Es deia Justo Pedroche i un dia el seu oncle, amic del meu pare i també meu, em va dir que “tenia un nebot que ocupava un lloc de responsabilitat dintre de l’àrea de recaptació de l’Agència a Madrid”. Com que Madrid està ple de polítics i funcionaris amb responsabilitat dintre dels organigrames de l’Administració General de l’Estat, vaig pensar que “era un més”. La sorpresa va ser quan vaig assabentar-me que havien nomenat director general a un tal Pedroche. Ràpidament vaig exclamar. “El nebot de Justo!”
Justo Pedroche i mon pare tenien dos petites finques al terme d’Ulldecona, partida de l’Arion, coneguda per l’existència de les “oliveres mil•lenàries”. La de Justo estava més propera a la carretera que va des de la Galera a Ulldecona, passant prop de la Miliana i que ocupa l’antic traçar de la Via Augusta romana. La del meu pare era una mica més amunt, més prop de les olivers monumentals. De fet des de la punta de la finca de mon pare fins les famoses oliveres només hi ha un centenar de metres. Per això puc presumir de conèixer prou bé tota aquella zona ja que de jove la recorria parant rateres (paranys) per agafar tords i moixonets i també hi buscava espàrrecs.
A Justo li entraven a robar sovint a la caseta. La seva finca era petita però acollidora i apta per anar a passar-hi un cap de setmana i anar-hi a fer una “rostida”. Estava impecable: neta d’herbes, ordenada, etc. Per això era atractiva per als ulls dels que els hi agrada apropiar-se dels bens dels altres. Al final la va haver de vendre d’avorrit per les constants “entrades” a la caseta.
Al final al meu pare també li van entrar a robar. La nostra caseta era més antiga, de les que solen haver normalment a les finques de garriga. Dintre no s’hi guardava res de valor, al menys per a nosaltres. Quan ens hi van entrar donant forts cops a la porta fins que va cedir la part interna, ens van robar un gresol, un test construït pels terrissaires de la Galera fet expressament per guardar-hi les grémenes (els cucs que es feien servir d’esquer per a les rateres) i de fora al carrer una pica en forma de petxina que, segurament havia estat usada en alguna església o ermita i que quan els meus pares van comprar la finca ja estava allí per a poder-se rentar-hi les mans. Doneu-vos-en compte de la importància que li donàvem a la pica que la conservàvem al mateix lloc on ens la varem trobar.
Els meus pares també van acabar per vendre-la, ja que se’ls hi feia molt costa amunt poder-la treballar. Avui es propietat de la fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Però com va acabar parant a mans d’aquesta fundació ja és una altra història.

RESTES DE FRANQUISME A AMPOSTA

Després de “descobrir” una vintena de plaques de l’antic “Ministerio de la Vivienda” amb el jou i les fletxes de la Falange a la passada legislatura, ara feia més de 3 anys que no n’havia trobat cap altra per Amposta. Fins la setmana passada.
Certament, en el trajecte des de la casa consistorial fins al meu cotxe, vaig passar pel carrer Felip II (molt proper del conegut bar “Llar”, dissenyat en els seus orígens pel pintor i escultor Josep Niebla) en vaig veure una. Per aquell indret hi havia passat un grapat de vegades, però no me’n havia adonat. La foto la he feta avui en el moment que una veïna sortia de casa. Li he dit que estava fent i m’ha respost que “es van plantejar treure-la quan van pintar la façana, però que al final no ho van fer) Li he dit que jo mateix ho comunicaria al cap de la brigada para que la tragués. La única cosa que li preocupava era l’espai que quedaria sense pintar, però m’ha dit. “Ja li posarem un paper pintat de roig”.


No gaire lluny d’allí, al carrer Melilla, ficada a un bloc situat entre aquest carrer, el Larache, Europa i la plaça de la Pau, construït poc després de la Guerra Civil, està el rètol més gran dels que hi devien d’haver a Amposta i, evidentment, dels que encara hi queden. És veritat que per la seva situació (a una altura considerable) i les seves condicions, es fa molt difícil de treure. Però caldria fer-ho, si més no, per fer complir la llei de la Memòria Històrica.

INTERESSANT ARTICLE DE L'ENRIC SOPENA SOBRE LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Cabos sueltos

Sepan estos jueces de toros y puros que Cataluña lleva siglos de incomprensión. Y seguimos

Dicen que Guillermo Jiménez, vicepresidente del Tribunal Constitucional, avanza ahora a toda velocidad en la redacción de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Tras cuatro años mareando la perdiz entre unos y otros, a este magistrado –que forma parte del bloque conservador, que es mayoritario- le han entrado de pronto todas las prisas. Cuanto antes se cierre el asunto, más posibilidades va a tener Mariano Rajoy de salirse con la suya. Jiménez debe creerse a estas horas que, a poco que la fortuna le acompañe, puede pasar a la historia como el heroico juez constitucionalista que garantizó –contra el viento y la marea secesionista- la unidad de España.
Jiménez es un patriota. Parece que está dispuesto a podar las cosas que él y los suyos saben que más aprecian o valoran muchos de los ciudadanos de Cataluña, como son la lengua, la cultura, ciertas costumbres y los símbolos. Exactamente, todo aquello que provoca, de cuando en cuando, oleadas pestilentes de catalanofobia, convenientemente manipuladas desde la prensa conservadora, no sólo con sede en Madrid. Están eufóricos. El cerebro judicial de Génova 13, Federico Trillo, levita. ¿Pretenden prohibir la fiesta nacional? Se van a enterar. ¿Ha resucitado la España de Frascuelo, célebre matador de toros? Ahí estaban, en el callejón de la Maestranza, en la muy hermosa ciudad de Sevilla, los magistrados del Tribunal Constitucional Jiménez, Ramón Rodríguez Arribas y el tránsfuga Manuel Aragón.

Otro tránsfuga famoso
Aragón –al estilo de Luciano Varela, otro tránsfuga famoso, éste en el Tribunal Supremo- aspira a llegar a las más altas cimas de la judicatura a cuenta de cepillarse el Estatuto. A Varela lo adoran los populares. Aragón presume de ser azañista. También José María Aznar, en sus primeros tiempos presidenciales, recién llegado a La Moncloa, presumía de ser un fiel admirador de don Manuel Azaña. Aznar, sin embargo, no engañó con su supuesto azañismo más que a los bobos o a los analfabetos.

Un discurso admirable
Pero, qué curioso, a Azaña lo odiaba la derecha española -entre otras cosas muy dignas como el laicismo y las cuestiones sociales- por haber defendido con gran vigor y coraje el Estatuto de Cataluña. El primero, el de la II República, votado masivamente por los diputados socialistas de la época. Nunca nadie ha pronunciado un discurso tan admirable -dedicado al derecho de los catalanes a gestionar su autogobierno- que el pronunciado por Azaña. Luego, fueron aprobados, o estuvieron a punto de serlo, los estatutos de Euskadi, de Galicia –uno de cuyos ponentes, por cierto, fue abuelo de Rajoy- o el de Andalucía.

Otra historia
El golpe de Estado y la guerra civil acabaron con los estatutos republicanos. Desaparecieron cuando los fascistas/franquistas/falangistas liquidaron las libertades y enterraron la democracia. En aquellos momentos de la derrota es cierto que Azaña fue especialmente crítico con el Gobierno catalán. Pero eso fue otra historia. Tan trágica fue esa historia que el presidente Lluis Companys fue fusilado vilmente, tras haber sido detenido en Francia por la Gestapo y entregado a la policía del general Franco.

Dionisio Ridruejo
En enero de 1939 entraron en Barcelona las tropas del dictador. Entre los invasores figuraba Dionisio Ridruejo, uno de los máximos responsables en aquel tiempo de la propaganda del régimen. Más tarde, Ridruejo rompió sus vinculaciones con el Gobierno de Franco porque le parecía un régimen corrupto y tiránico. Cayó en desgracia y hasta fue encarcelado por formar parte activa de la oposición, naturalmente clandestina. Murió poco antes que el llamado Caudillo. En sus memorias dejó escrito que una de sus preocupaciones principales era “que los catalanes no se sintieran invadidos ni discriminados en tanto que catalanes (…) Me parecía a mí entonces (…) que Cataluña podía soportar muy bien la revocación del Estatuto de Autonomía pero no la interdicción o el despojo de pertenencias fundamentales como la lengua o el estilo de vida (…)”.

“Barcelona, ciudad pecadora”
Las propuestas de Ridruejo respecto a los catalanes no fueron aceptadas por los mandamases del Gobierno franquista. Sus argumentos eran los siguientes: “Barcelona había sido una ciudad pecadora y religiosamente desasistida (…); había que hacer misas de campaña (…) y actos religiosos expiatorios”. Ahora los jueces conservadores y un tránsfuga están a punto de mantener el Estatuto aunque debilitando la lengua y los símbolos de “un estilo de vida”. O sea, los símbolos nacionales. Es ésta la peor forma de contribuir al entendimiento básico entre Cataluña y el resto de España. El Gobierno de España, presidido por José Luis Rodríguez Zapatero, no puede ni debe asistir impávido o una nueva agresión contra Cataluña y, sobre todo, contra los catalanes. Sepan estos jueces de puros y toros que los catalanes -los ciudadanos de Cataluña- llevamos muchos siglos aguantando incomprensión y arrogancias provocadoras. Y seguimos. Que nadie lo dude.

Enric Sopena es director de El Plural

ENCARA ENS QUEDA EL BÀSQUET

... I el handbol... Bé, ja sé que no és el mateix. No és igual ser campions d’Europa de bàsquet o de handbol que de futbol, però cal ser positius i mirar el futur amb optimisme. A més, de bàsquet, sinó recordo malament només en tenim una ce “copa d’Europa”. Potser ja va sent hora de anar-ne sumant d’altres per al museu...
La setmana passada deia que podien remuntar, però no va poder ser. I una altra vegada, penso, no s’ha de donar la culpa a ningú. El Barça no va jugar els futbol meravella que ens té acostumats i prou... Per a què donar la culpa a factors externs. Ahir, Mourinho va guanyar la partida a Guardiola, mal que ens pesi reconèixer-ho.
Avui el meu fill em deia: “No és cert que el Barça va dominar el partit. Va tenir la pilota perquè l’Inter ens la va deixar. Però l’equip italià va jugar el partit que l’interessava i el Barça no”. I té tota la raó.
Ahir al Barça li va faltar ambició. Si escoltareu la retransmissió que van fer els locutors de TV3, segurament recordareu que Pitxi Alonso va dir precisament això. Sobre tot a la segona part calia sortir a “morir”. I ahir, com dimarts al cap de l’Inter, el Barça només va crear continuades ocasions de perill els darrers 10 o 15 minuts. No varem saber aprofitar l’avantatge de jugar amb un home més durant més d’un hora de partit. És cert que les ocasions de gol d’ells van ser pràcticament nul•les, però portaven l’avantatge de 2 gols i això, en una semifinal de la Champions League, és tenir molt treball fet. I el Barça el devia de fer tot.
Ahir la connexió Xavi, Messi de la que us parlava la setmana passada, tampoc va existir. Ibrahimovich no està a l’alçada de Eto’o ni molt menys. Jo no sé si de cara a temporades futures millorarà, però ho dubto. Denou he de fer referència a mon fill: “Ja vaig dir jo que havíem de fitxar a Villa. Ara tots els amics em donen la raó”. Em sentenciava avui... Henry no és el de l’any passat. Ha estat molt lluny de ser-ho. Iniesta s’ha passat bona part de la temporada lesionat. I els altres han anat complint més o menys. Messi ha estat millor, però ha fallat en els partits que, segurament, l’equip més l’ha necessitat. Els 4 gols contra l’Arsenal i algun més, se’ls hauria pogut guardar per als partits contra l’Inter... I contra l’Espanyol.
Us deia que cal ser optimistes, però en aquest moments no ho sóc. Què voleu que us digui? Guanyarem contra el Vila-real? Tant de bo. Però els jugadors han quedat prou tocats. Avui escoltava un preparador físic i deia que els jugadors professionals estan mentalment i físicament més preparats que la resta de nosaltres. No dubto que sigui així. Però contra el Vila-real hauran de recuperar alguna cosa més que l’estat anímic i la confiança. Xavi és, en aquests moments, un dubte seriós. I sense ell i Iniesta, qui crearà el joc d’atac. Pep tindrà que improvisar un mig del camp el suficientment fort per aguantar les embranzides de l’equip de la Plana, però a la vegada caldrà aprofitar alguna de les poques ocasions que, intueixo, tindran aquest proper cap de setmana.
Els 6 títols de l’any passat van ser una burrada. Ja dèiem que calia gaudir el moment que no sabíem si es tornaria a repetir més... Però si aquest any de 6 passem a 0, penso que el Barça de la temporada 2009-2010, haurà fracassat. La copa del Rei, la varem tirar contra el Sevilla, però encara quedaven els dos més importants. Una nova relliscada a les semifinals de la Champions, potser no entrava als plans, però en part pot tenir la seva lògica, però perdre la lliga quan després de guanyar el Madrid teníem 6 punts d’avantatge, seria prou incomprensible.
El cicle del Barça no s’ha acabat. Però l’any que ve cal fitxar amb més criteri i reforçar alguna línia. Ara per ara si es fes fora Henry i Ibra, penso que seria el tot lògic.
Una darrera pregunta: I a Bojan perquè no sé li donen més minuts?
No poso en dubte la bona tasca de Guardiola, però ell també és humà i es pot equivocar i això cal que tothom ho assumeixi.

CONTRADIENT A MAS

Si escoltem a Arturo Mas, el líder dels convergents, Catalunya hauria de “tancar” per liquidació. El govern és un “desgovern”, la societat està “empipada”. Si heu escoltat la veu dels de CiU d’Amposta, al territori “hi ha conflicte per la vegueria”.
Es tracta de donar arguments, siguin certs o no per crear el clima electoral necessari.
El passat 6 de març, Mas, va ser a Amposta. Allí va donar tot un repertori de frases (d’aquelles que pocs com ell saben donar) per argumentar-ne els motius pels qual CiU ha de guanyar les properes eleccions. Una d’aquestes frases (segons em van dir) va ser que “el tripartit té abandonat el nostre territori”. Un argument que els membres de la PDE fèiem servir sovint contra el darrer govern de Jordi Pujol on Mas n’era el conseller en cap.
Però les proves demostren que mai com ara s’havia invertit tant a les Terres de l’Ebre. A part dels ajuts canalitzats a través, principalment del departament d’Acció Social i Ciutadania, hi ha una sèrie de noves infraestructures, visibles als ulls de tothom.
Us deia ahir que dilluns vaig anar a la Galera. Al passar per Santa Bàrbara vaig fotografiar el desviament que s’ha fet per a no caler passar per la població i que es va obrir al transit el passat cap de setmana. Dissabte ja vaig porta als meus pares per a que el veiessin i van trobar que estava “molt bé”. No està acabat, però si que, com he dit, està obert al trànsit.
A pocs quilòmetres, entre Amposta i Freginals, fa pocs anys també es va obrir una nova carretera que facilita la comunicació entre les dues poblacions del Montsià i és una drecera per a sortir d’Amposta cap a Ulldecona i les comarques del N de Castelló.


Un govern socialista, en aquest cas de Madrid, està executant les obres del “darrer” pont sobre l’Ebre el que unirà els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Tot obres llargament reivindicades i de les que fa anys que se’n parla però han hagut de ser governs socialistes el que les han dut a terme.
Aquest matí mateix he anat a Tarragona i he vist com avancen les obres d’un altre desviament, el de l’Aldea. Quantes dècades fa que es reivindicava aquesta infraestructura?


A part d’aquestes obres “majors”, s’està arranjant la carretera entre Ulldecona i Vinallop i també començarà dintre de poc l’arranjament entre Amposta i Santa Bàrbara. I l’any passat es va fer el mateix amb l’Eix de l’Ebre.
Podríem posar més exemples, com la carretera que, a partir de l’Eix de l’Ebre va cap a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Arnes i ens “apropa” amb el baix Aragó o la de Batea, etc. O l’enllaç de la N-340 amb Alcanar...
Amb els governs de CiU, es veritat, van fer l’Eix de l’Ebre que ja va néixer desfasat, ja que, des del principi hauria tingut que ser una autovia. I parlant d’autovies, la que va de Tortosa cap a l’Aldea (però sense arribar-hi), CiU va trigar 11 anys en fer 11 Km.!


És cert que encara en manquen més. Ara en recordaré unes quantes. Una sortida de la AP-7 dintre de la comarca del Montsià i també una nova estació de tren a l’alçada d’Amposta. Un port comercial (sense dir on, però suposo que ja coneixeu les meves preferències). L’arribada de l’autovia A-7 (ara ens hem quedat al mig) Com us deia abans, convertir l’Eix de l’Ebre en autovia i enllaçar-ho amb una altra per Gandesa amb l’Aragó...
De feina en queda molta per fer, veurem quantes obres d’aquestes seran capaços de fer els nous governs, tant el de la Generalitat com el Central.

XVII FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA

Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera.
Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen.
Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal.
Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris.
I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.


Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població.
I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència.
Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.

L’UNIVERS VIRTUAL DELS CROMOS

Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.

De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar.
Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època.
De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses...
Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta.
Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia.
Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar.
Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple)
Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc.
Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!

LA PRIMERA RENDA DE LA CRISI

El títol és prou coincident al que he trobat avui al Periódico: “Arriba la primera renda de la crisi”. De per si no seria cap notícia, ja que les coses, per repetitives, al final, ningú (o quasi) no em parla.
La declaració de la renda (o de l’IRPF) és una obligació força habitual entre la majoria d’espanyols. Des de la reforma fiscal que hi va haver al poc temps de morir el dictador fins la d’aquest any, la de 2009, ja es porten fets una trentena d’exercicis i tret d’algunes reformes de tant en tant i novetats (molt més sovint), bàsicament, el sentit de la declaració ve sent el mateix.
Però si llegim un dels subtítols, ja tindrem una pista del que passa aquest any: “Mots treballadors que es van quedar a l’atur el 2009 hauran de pagar per IRPF aquest any”.
Jo ho vaig veure venir i ja ho vaig anunciar ara fa un any. Vaig “engegar” una campanya per a que l’Estat declarés exempt la prestació d’atur. Vaig enviar cartes al director dels principals diaris (el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, el Punt, Diari de Tarragona) La majoria m’ho han publicar. També, i com faig habitualment, ho vaig posar al meu blog.
Ningú em va fer més cas...
És evident que a “títol individual” no es pot lluitar, però els sindicats, associacions d’immigrants i altre col•lectius haurien pogut “fer seva” la proposta que vaig fer i intentar fer alguna cosa per evitar el que em sembla ja, en aquestes altures, inevitable.

PERMETEU-ME QUE US PARLI DE MI

Estimat lector, aquesta entrada que esteu llegint ara és la 1.500 d’ençà que diumenge 22 de juliol de 2007 vaig publicar el meu primer missatge i que vaig titular “L’Acebes i el Jueves”.
Des del dia 6 d’agost (dia de Sant Salvador, patró d’entre d’altres pobles de Godall) surto a la “Llista de blocs ebrencs”, i diu d’ell: “Bloc personal, política”.
Els que em seguiu habitualment en aquests dos anys llargs, sabeu, certament, que es tracta d’un blog eminentment polític, però també us he parlat de molts d’altres: del Barça, de cultura, d’actualitat, etc.
A part de les entrades que faig exclusivament al blog, també hi he penjat les “cartes al director” que sovint he enviat a diferents diaris. Vull agrair, sobre tot, el tracte rebur de Diari de Tarragona, ja que moltes d’aquestes cartes s’han publicar con la “carta destacada del dia” i, en un parell de cops, han tingut la consideració de fer-ho com article d’opinió. Parlant d’articles d’opinió, des del mes de setembre d’aquell 2007, estic col•laborant amb la revista d’informació general “Vinaròs News”, que dirigeix Josep Emili Fonollosa. He escrit, a raó d’un article cada quinze dies (menys l’agost que només se’n publica un) un total de 68 articles d’opinió (també de temàtica diversa, encara que són majoria els de tema polític)
Tots aquests articles els he acabat penjant al blog, però mai m’he avançat a la publicació de la revista vinarosenca. Des d’aquí i ara, li vull donar les gràcies públicament al seu director Josep Emili Fonollosa per haver-me donat, sense coneixem, només que per referències, la possibilitat de poder expressar molts dels meus pensaments i sentiment en públic i en un mitjà de divulgació consolidat i àmpliament seguit. També agrair als meus “incondicionals” que, de vegades, m’hagin enviat comentaris dels articles al meu correu personal.
Mesos més tard, i quan Gustau Moreno va decidir incloure una llista de blocs destacats a la “Marfanta” (possiblement el bloc més llegit de les Terres de l’Ebre), vaig decidir no fer tantes entrades com havia fet fins llavors i publicar-ne una al dia d’opinió (com he dit, quasi sempre política) i incloure-li una foto. Vaig trigar molt de temps abans no vaig decidir penjar fotos... Sobre les fotos cal dir que una bona part, la majoria, són de “collita pròpia”. De vegades han estat “robades”, sobre tot, quan busco algun dibuix que vagi bé amb l’escrit que he acabat de fer. També donar-li les gràcies a Gustau Moreno per haver-me inclòs a la Marfanta con un dels seus blocs recomanats i, en algun cop, per haver publicar l’entrada completa. Són petites coses que t’ajuden a seguir endavant. Segurament igual ho faria, però això t’ajuda a fer-ho amb més ànims i ganes.
El comptador de visites del blog, avui, marca sobre les 17.900 entrades des del 22 de febrer de l’any passat que, per un problema el vaig tenir que reiniciar. Són unes 40 visites diàries. Tic que dir que des del passat mes d’octubre he notat un increment a les entrades diàries que han fet que pugui una mica la mitjana. Hi ha hagut “puntes” que he sobrepassat les 100 entrades en un dia. Recordo per exemple, quan vaig parlar de la captura del gos confós per una lleona a la Sénia que vaig tenir en un dia unes 160 entrades. Aquest increment també ha pogut ser possible degut a que també surto a l'anomenada "Blogoesfera progresista".
Vull agrair també atots aquells que us heu posat com a seguidors del meu blog i als qui trobo pel carrer i em diuen que em van seguit, encara que sigui de tant en tant. I als que em deixeu comentaris... No sempre agradables.
Sobre els comentaris vull incidir al que ja vaig dir un cop. “No publicaré res que sigui ofensiu, bé de cara a mi o cap a una altra persona o grup”. A qui li piqui que es rasqui o, encara més fàcil, que no entri a llegir-ho que jo no l’he convidat a fer-ho.
Per acabar i si algú s’ha preguntat mai el perquè del “sapo roig”, li explicaré. Encara que com sabeu visc a Amposta, sóc fill de la Galera i el “malnom” dels galerencs és “sapos”. Sobre tot ens ho han dit sempre els de Santa Bàrbara i Godall (els dos pobles més propers i amb qui més rivalitat hi ha”. Hi ha una llegenda urbana que diu que ens ho va posar el taxista Mulet de Santa Bàrbara al passar un dia que plovia per la Galera i va veure molta gent pel carrer: “Pareixien sapos”. El de “roig” ve per la meva afinitat política.
Salut i us espero demà.

II REPINTADA MURAL ANTITRANSVASAMENT A AMPOSTA

Aquest matí, membres de la PDE d’Amposta i d’altres indrets s’han concentrat a la plaça del Poador per a fer la segona repintada del mural que es pot veure des de la part de l’Aldea del pont penjant.
El mural original va ser pintat a la dècada dels anys 80 quan es parlava de fer el minitransvasament cap al Camp de Tarragona. A principis d’aquest segle, quan el PHN planejava sobre aquestes terres i posava en perill la supervivència del Delta, es va repintar. Avui s’ha fet la segona repintada.


Però com qualsevol altre acte convocat per la PDE, la reivindicació ha donat pas a la festa. Així, en un moment donat, s’ha aturat la repintada per poder gaudir d’un petit àpat amb musclos (oferts per Ramon Carles de l’Aldea), botifarres (que a l’altre costat de riu s’anomenen baldanes), amanides i, finalment pastissets i altres pastes. I com que tot això consta “d’empassar”, no hi podia faltar la cervesa, el vi i la mistela.


A les 2 continuava l’àpat i ja sé sap que amb la panxa ben plena, costa treballar. Així que es dubtava si continuar o posposar-ho per a un altre dia amb l’excusa de tornar a trobar-nos i continuar la festa.

SANT JORDI AL CASTELL

Un any més, la festa de Sant Jordi es traslladà al recinte del castell d’Amposta. La majoria de les llibreries de la ciutat van ocupar els estands que col•loca l’ajuntament per oferir al públic les darreres novetats editorials i d’altres clàssics. Només la llibreria la Gavina, la més popular i la que té més quantitat i varietat de llibres, segueix sense voler acudir i, com és habitual, treu una gran taula al carrer on exposa una àmplia mostra del seu “gènere”. Com és habitual hi havia un autor signant llibres. Aquest any era present la Teresa Bertran, una "ampostina" que viu a Barcelona amb el seu llibre "La missió secreta".
Però al recinte del castell no només s’hi poden trobar llibres. També hi ha roses i d’altres parades d’entitats, col•legis, Escola d’Art i Disseny, etc. Així, juntament amb els llibres i les roses es podia veure una exposició de castells oferta pel col•legi Agustí Barberà (altre anys han estat dracs), camisetes, instruments musicals (com no!), etc.


Hi va haver activitats durant quasi tot el dia. Per la tarda la banda de l’escola de música de la Unió Filharmònica havia de fer un concert, deslluït finalment per la pluja que va acompanyar durant una bona estona la diada del patró de Catalunya.
També hi eren presents alguns partits polítics, encara que una mica separats de la resta, oferint llibres sobre l’ideari del partit corresponent o escrits per alguns dels seus líders. A més de donar obsequis tant per als nens en forma de globus o caramels com per als grans.
El PSC obsequiava als qui s’apropaven al seu estand amb les tradicionals roses de paper i la novatat d'un petit test on hi havia sembrades llavors de flors de colors. Molt simbòlic per expressar la voluntat de créixer del partit.


Encara que no hi ha dades oficials sobre els llibres més venuts, m'han comentat que es van vendre molt bé els que tenien el Barça com a tema central i "Les bruixes d'Arnes" de David Martí, publicat per Edicions 62.

ELS APROVATS I SUSPESOS DEL DIA DE SANT JORDI

Com avui hi ha molta tela que tallar, he pensat fer alguna cosa diferent. Així que aprovaré o suspendre segons el meu criteri.

APROVO:
- Primer que res voldria donar la benvinguda i la felicitació al nou suplement del diari Público. Ahir se’n va fer la presentació a Barcelona amb l’assistència del principals polítics del país encapçalats pel president de la Generalitat José Montilla. Porta per títol “Públic” i a la portada hi surt el president del Barça Jan Laporta (tot un honor per al president del Barça) a qui li fan una extensa entrevista.
- Als fiscals que li van demanar el sobreseïment al jutge Verela en els processos oberts contra Baltasar Garzón.
- Al nou anunci de l’Estrella Damm. La marca cervesera ens té acostumats a bons anuncis. Avui en fan un a la premsa escrita (jo l’he vist al Punt) o surten quatre piles de caixes de cervesa roges, separades per certa distància i de fondo una paret groga. Una bona pensada per a celebrar la festivitat del dia.
- A Santiago Carrillo per la seva lúcida ment. Als 94 anys ha manifestat que el que caldria fer am el Tribunal Constitucional és "suprimir-lo".
- A la Taula del Sénia. La voluntad de preservar les oliveres mil·lenaries de la partida de l'Arion ha arribat a voler fer un museu a l'aire lliure. Jo que conec bé l'espai, ús el recomano visitar.

SUSPENC:
- Al jutge Varela (per partida doble) per la seva parcialitat a l’hora de jutjar a Garzón. Es contradiu i no aplica el mateix criteri que va usar en casos anteriors i desatenen la petició dels fiscals. També per haver fet rectificar l’escrit d’acusació a la FE i a Manos Límpias. En altres casos s’hauria desestimat per defectes de forma.
- A Caja Madrid, Banco Popular Español, Editorial Planeta, als cinemes Verdi i Renoir, a la Fábrica nacional de Moneda i Timbre i Donuts, per n haver tingut la delicadesa de haver posat els anuncis en català dintre de Públic. Altres, com Coca-Cola i Honda, a part, evidentment dels anunciants de “casa”, sí que ho han fet.
- A Evo Morales. Serà tot el d’esquerres que es vulgui, però l’altre dia es va passar dos pobles. Com pot dir que menjar pollastre hormonat produeix homosexualitat? No m’estranya gens la reacció dels col•lectius homosexuals!
- Al Defensor del Poble Enrique Mújica pel recurs d’inconstitucionalitat presentat per la llei del Síndic de Greuges (la figura equivalent a Catalunya) Rafel Ribó (el síndic) ja ha qualificat la mesura de “surrealista”.

CATALUNYA UN PETIT GRAN PAÍS

La mort de Joan Antoni Samaranch ha fet que avui es parli d’ell per tot arreu. El diaris i les principals tertúlies televisives analitzen la seva figura que, segurament, més enllà de les seves connotacions polítiques amb el règim de Franco i, com se’n recordava avui un televident “d’amagar el cap baix de l’ala en el tema de les seleccions catalanes”, ha estat el personatge català amb més projecció internacional. Ser-ne el president del Comitè Olímpic Internacional, no és qualsevol cosa i, a més, és un d’aquells càrrecs que, a part de ser únics al món, hi arriben molt pocs.
Però Catalunya, encara que és un petit país (avui amb la immigració sobrevinguda d’uns anys ençà, a dures penes arribem als 7 milions d’habitants.
Tenim un idioma propi que, malgrat els entrebancs històrics que ha sofert (i sofreix), està més viu que mai. Només cal veure la quantitat de llibres en català que han sortit al carrer aquests darrers dies per commemorà la nostra jornada més romàntica i literària i que no sé si al món se’n troba una d’igual: Sant Jordi (Vull aprofitar un com més per a demanar a les nostres autoritats que ja va se’n hora de que la facin festa nacional!)
No tos els petits països poden presumir de tenir una llengua pròpia. Fins i tot alguns de grans, per raons històriques de conquesta o veïnatge, no en disposen.
Però avui vull parlar-vos dels personatges catalans que han ajudat a engrandir la nostra història. Alguns d’ells sàviament recollits per l’anunci de l’Estrella Damm que gira a l’entorn del Futbol Club Barcelona que, molt que pesi a molts, és una de les entitats de prestigi internacional més importants.

L’anuncia parla de: Joan Maragall, poeta, Marti Pol, escriptor i poeta, Salvador Dalí, pintor, Pau Casals (que va fer un emotiu discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides), músic, Antoni Gaudí, arquitecte, Carme Ruscalleda, cuinera i Quim Monzó, escriptor. Però no hi són tots, evidentment...

Si parlem de cuiners universals cal parlar de Ferran Adrià, considerat el millor del món i els germans Roca, del Celler de Can Roca que, com els anteriors, tenen 3 estrelles Michelin que els dóna prestigi mundial. I si parlem de pintors cal parlar de Joan Miró i Antoni Tàpies... I també Ramon Casas, Josep Maria Subirachs, Marià Fortuny... I tampoc cal oblidar als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch Ricard Bofill, etc. En quan als escriptors: Jacint Verdaguer, narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Vicen´Foix, Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Salvador Espriu... Músics i cantants com Jordi Saball, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall Victòria del Àngels... Sense oblidar-me als de la Nova Cançó: Serrat, Llach, etc.
I esportistes famosos. Avui tots coneixem a Xavi, futbolista, Gasol, basquetbolista, però també hi ha Joaquim Blume o els diferents jugadors que han conformat les seleccions de hoquei patins i waterpolo que han estat dels millors del món com Manel Estiarte.
També científics com la nissaga dels Barraquer, Narcís Monturiol, Joan Oró, i l’Andreu
Mas-Colell, Valentí Fusté, Gil Vernet,
Una altra personalitat que ha ocupat un càrrec important i de rellevància internacional ha estat Federico Mayor Zaragoza que va arribar a la presidència de la UNESCO: Mayor Zaragoza de profundes arrels ebrenques. O el lleidatà Josep Borrell que va ser president del Parlament Europeu a més de ministre amb Felipe González.
Un dels militars i polítics més destacats va ser el general Joan Prim i Prats que va arribar a presidir el Consell de Ministres (el que avui seria president del govern) als temps de Amadeu de Savoia.
Segur que encara me’n he deixat molts, però això només fa que engrandir més els nostre petit país que és Catalunya.

(A la foto un edifici de Ricard Bofill a la plaça de Catalunya de París)