PRIMER DE MAIG

El 1r de maig és la festa internacional del treball. Un dia que tots els treballadors haurien de tenir festa per a commemorar la jornada i fer el que cal: manifestar-se i reivindicar-me.
I és que la lluita de l’obrer per a aconseguir l’estat del benestar que ara, afortunadament gaudim, ha estat llarga i difícil. I encara són molts els perills, entrebancs que trobem a diari i moltes les fites que manquen per assolir.
Divendres una amiga d’esperit sindicalista de tota la vida (CC.OO) em deia indignada. “Demà tothom hauria de fer festa. Hi ha gent, sobre tot joves, que no coneixen el significat del primer de maig”.
Els sindicats, com tots el primer de maig (a Espanya des de la mort del dictador) van convocar manifestacions, afortunadament unitàries. Si per unitàries entenem les convocades pels dos “grans” sindicats del país. UGT i CC.OO.
Però un any més la participació va ser minsa. El treballador no sé sent motivat a l’hora de reivindicar-se. Jo encara diria més. És còmode i pensa que ja li traure’n els altres les “castanyes del foc”.
Ahir a Catalunya hi van haver 5 manifestacions: a les quatre capitals de província i Tortosa, tal com va passar quan es va fer la manifestació en contra de la jubilació al 67 anys.
Per la meva part, i un any més, em vaig quedar a casa. Potser algú dels que llegiu aquest escrit pensareu que estic “predicant el que no crec”. No! Jo estic al costat dels “meus”, dels sindicats de classe, de la UGT. Però ja fa uns anys que per uns o d’altres motius no acudeixo a la trucada dels sindicats per al primer de maig. Segurament també és que s’hi esforcen poc.
Ja fa anys que a casa no m’arriba la convocatòria. Abans, a part de la “mani” es solia fer un esmorzar o un aperitiu per ajudar a reforçar l’efecte crida.
De totes formes hi ha moltes treballadores i treballadors aturats. Moltes empreses afectades per ERO’s temporals i molts treballadors que mai més podran tornar a treballar a la fàbrica on havien treballat tota la vida perquè ha degut de tancar per culpa de la deslocalització. Són els primers que haurien de sortir al carrer i manifestar-se per a reivindicar un lloc de treball. Primer una feina, després, si és possible de qualitat.
A la carretera entre Masdenverge i Amposta, des de fa un parell de mesos, s’hi poden veure unes pintades que jo no comprenc si són reivindicatives o per a fomentar la “mala llet” entre els ciutadans. Així s’hi poden llegir 2missatges com aquests” “ZParo” o “Sindicats traïdors. 5.000.000 d’aturats”. Com si la destrucció de l’ocupació fos cosa del govern o dels sindicats.
Els que demanen una vaga general en contra del govern, primer caldria preguntar-los si acudirien a la crida dels sindicats (precisament)
Qui em coneix ja sap que, durant aquest any he acudit a les manifestacions en contra de la jubilació als 67 anys i a les que s’han fet a Ascó y Móra d’Ebre en contra de l’MTC. I a finals de l’any passat vaig acudir a Tortosa per donar el meu recolzament a les treballadores i treballadors de la LEAR. Que no assisteixi a les del 1r de maig no deixa de ser una “anècdota”.
Parlant del MTC (Magatzem Centralitzat de Residus o cementiri nuclear) cal recordar que aquests dies el secretari general de la UGT de Catalunya i el d’aquí de les Terres de l’Ebre, Wifredo Miró, li han donat suport.
Fins ara li havia sentit a dir a Wifredo (el dia 11 de març a Roquetes en el decurs del V Congrés de la FSP-UGT de les TT.EE.) que sobre el tema “no hi havia opinió”, ja que dintre del sindicat hi havia opinions contraposades. No obstant, va dir que “sempre que calgués defensar la creació d’un lloc de treball, des de la UGT es faria”.
Com a militant de la UGT (FSP-UGT) estic en contra de l’MTC (de no estar-hi no hauria acudit a les manifestacions)
Ja he dit més amunt que “el primer és aconseguir un lloc de treball”. Però no qualsevol lloc de treball ni pagant el preu que sigui. I el preu de tenir un cementiri nuclear a les nostres comarques, sospito, és molt gran i un risc que no hauríem de córrer... Per si de cas!