dissabte, 1 de maig del 2010

UNA HISTÒRIA D'ALTS CÀRRECS I PAGESOS


Ahir, el govern, va fer publica l’eliminació de 32 alts càrrecs de l'administració de l'estat i 29 empreses públiques, tot per a poder reduir el gran dèficit públic que arrossega Espanya.
Entre els càrrecs públics que van cessar està el que era fins ara director general de l’Agència Tributària, Jesús Pedroche.
A ningú se li escapa que, com a treballador de l’AEAT, (no m’agrada dir ‘funcionari’), l’he tingut de cap durant un llarg període de més de 6 anys.
Però més enllà d’aquesta relació purament “simbòlica”, ja que com us podeu suposar, la relació amb un director general amb despatx a Madrid, és nul•la per a un administratiu de Tortosa, les meves referències sobre Jesús Pedroche són molt anteriors al seu nomenament com a alt càrrec del govern socialista.
Jesús Pedroche tenia un oncle (el germà del seu pare) que vivia la Ràpita i que ja va morir, crec recordar, que ara ha fet un parell d’anys. Es deia Justo Pedroche i un dia el seu oncle, amic del meu pare i també meu, em va dir que “tenia un nebot que ocupava un lloc de responsabilitat dintre de l’àrea de recaptació de l’Agència a Madrid”. Com que Madrid està ple de polítics i funcionaris amb responsabilitat dintre dels organigrames de l’Administració General de l’Estat, vaig pensar que “era un més”. La sorpresa va ser quan vaig assabentar-me que havien nomenat director general a un tal Pedroche. Ràpidament vaig exclamar. “El nebot de Justo!”
Justo Pedroche i mon pare tenien dos petites finques al terme d’Ulldecona, partida de l’Arion, coneguda per l’existència de les “oliveres mil•lenàries”. La de Justo estava més propera a la carretera que va des de la Galera a Ulldecona, passant prop de la Miliana i que ocupa l’antic traçar de la Via Augusta romana. La del meu pare era una mica més amunt, més prop de les olivers monumentals. De fet des de la punta de la finca de mon pare fins les famoses oliveres només hi ha un centenar de metres. Per això puc presumir de conèixer prou bé tota aquella zona ja que de jove la recorria parant rateres (paranys) per agafar tords i moixonets i també hi buscava espàrrecs.
A Justo li entraven a robar sovint a la caseta. La seva finca era petita però acollidora i apta per anar a passar-hi un cap de setmana i anar-hi a fer una “rostida”. Estava impecable: neta d’herbes, ordenada, etc. Per això era atractiva per als ulls dels que els hi agrada apropiar-se dels bens dels altres. Al final la va haver de vendre d’avorrit per les constants “entrades” a la caseta.
Al final al meu pare també li van entrar a robar. La nostra caseta era més antiga, de les que solen haver normalment a les finques de garriga. Dintre no s’hi guardava res de valor, al menys per a nosaltres. Quan ens hi van entrar donant forts cops a la porta fins que va cedir la part interna, ens van robar un gresol, un test construït pels terrissaires de la Galera fet expressament per guardar-hi les grémenes (els cucs que es feien servir d’esquer per a les rateres) i de fora al carrer una pica en forma de petxina que, segurament havia estat usada en alguna església o ermita i que quan els meus pares van comprar la finca ja estava allí per a poder-se rentar-hi les mans. Doneu-vos-en compte de la importància que li donàvem a la pica que la conservàvem al mateix lloc on ens la varem trobar.
Els meus pares també van acabar per vendre-la, ja que se’ls hi feia molt costa amunt poder-la treballar. Avui es propietat de la fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Però com va acabar parant a mans d’aquesta fundació ja és una altra història.