dilluns, 6 d’octubre del 2014

NO VOLDRIA ESTAR A LA PELL DE RAJOY...


Però per res del món!
El president del govern tindrà tota la legitimitat que li dóna el Tribunal Constitucional respecte a la situació catalana, però no té el suport que sé li ha mostrat al president català.
Fins i tot jo que sóc un tan escèptic i que, com sabeu, no tinc ni la més mínima simpatia per Arturo, he de reconèixer que el suport que ahir li van donar més de 900 alcaldes de tota Catalunya. En total hi eren representats el 93% dels ajuntament catalans i això és molt de suport.
Mentre, sabeu el que ofereix ara Rajoy? No ho sabeu? Diàleg! Sembla ser que té aquesta paraula com a única solució per a Catalunya. Necessita una idea original, se’n va al calaix de les idees originals i treu la paraula diàleg. Passen els dies i quan té que tornar a moure fitxa, torna a buscar una nova idea i treu del calaix, què?, què? Diàleg!
És tan desconcertant com inútil. I només està a l’alçada d’un personatge tan incompetent com ell. Mariano Don Tancredo l’Immòbil només sap proposar diàleg.  
Però que ha passat quan l’altra part (o sigui Mas) a acudit a la Moncloa amb ganes (o no) de dialogar? Que Rajoy li ha dit:

-O juguem amb la meva baralla de cartes o les estripo. Sóc jo el que poso les condicions perquè tinc la força de la Constitució (una Constitució que, per cert, quan el PP encara era AP no la va votar) i per tant, has d’acceptar les meves condicions. Això senyor meu no és diàleg, és imposició!   
Però Rajoy, si fos un estadista (ja no li demano que sigui un gran estadista, simplement un estadista normalet) faria gests de bona voluntat cap el poble català. De tant en tant ens donaria alguna coseta per mirar d’acontentar-nos per veure si poc a poc deixaven de tenir aquesta dèria independentista (o si ho voleu d’una altra manera, pro consulta) Però ni això. Resulta que té una gran oportunitat: Els Pressupostos Generals per al 2015. I en lloc de donar-nos algun caramelet, resulta ser que les inversions per a Catalunya són tan minses que ni tant sols compleixen el que diu el mutilat Estatut de Catalunya.
I així Sr. Rajoy és com pretén solucionar el problema català. Si tingués una mica de seny (un do molt nostre que igual no sap ni el que significa, però sempre li queda preguntar-li a Aznar) ja faria molt de temps que hauria hagut de dimitir. Entre la setmana passada i aquesta ha dimitit, inusualment, força polítics, començant per un ministre i una consellera autonòmica, igual si hagués aprofitat aquest moment, la seva dimissió hauria passat tan desapercebuda com el seu propi personatge, sinó fos pel malament que ho ha fet tot durant els quasi tres anys que porta de legislatura. Una vergonya Sr. Rajoy, una autèntica vergonya...     
Però és que a sobre, si esperem que des d’Espanya se’ns aporti alguna solució, podem esperar-nos segurs, perquè al pas que anem intueixo que trigaran molt.
Ja sé que alguns de vosaltres direu que el PSOE aporta la solució federalista, però jo pregunto: Realment sé la creuen? O només és un concepte que pot estar més o menys bé, però que a la pràctica seria més del mateix?

A Rajoy no li auguro bons temps. El paper que li tocarà fer durant els propers mesos serà molt complicat. Mentre mas cada vegada sembla que està més fort, Rajoy anirà perdent adeptes. Si més no, per les bases. El conflicte català pot marcar un abans i un després a la seva vida política i segurament també marcarà un abans i un després en les relacions Espanya-Catalunya. 

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 6-10-2014


Pots canviar el líquid dels frens o el que nassos vulguis, però no deixis les ampolles al carrer... 
Passats uns dies encara hi eren... 

I mentre l'Ajuntament comprant màquines d'agranar. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA VIII










¿David i Goliat?

ENRIC MARÍN
Periodista

Ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas

En aquests darrers dies, el president Artur Mas s'ha referit al contenciós entre Catalunya i l'Estat fent analogia amb el relat bíblic de David i Goliat. Aquesta comparació té alguna virtut il·lustrativa, però ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas. De fet, el gegant Goliat té peus de fang. El rebuig de qualsevol escenari de negociació i pacte per part dels dirigents del PP no és una mostra de fortalesa; és un signe de fragilitat i debilitat. La política espanyola no sembla estar preparada per afrontar de manera intel·ligent la partida d'escacs que està jugant amb el catalanisme sobiranista.
¿Què sustenta aquesta afirmació? Sense voluntat d'exhaustivitat, en destacaré set raons. En primer lloc, la manca de diagnòstic. Fa deu anys, com a mínim, que la percepció de les elits espanyoles sobre la realitat catalana és francament deficient. No van entendre el significat dels tripartits, ni les conseqüències de fer naufragar la reforma de l'Estatut. Ara tampoc entenen la lògica popular i transversal del nou sobiranisme. Amb una visió ètnica de Catalunya, tampoc entenen que el projecte polític sobiranista no està basat en la identitat d'origen. Està basat en la construcció d'una identitat projecte plural i inclusiva. Per això amenacen inútilment amb la fractura interna de Catalunya i també per això tendeixen a aplicar-nos maldestrament la plantilla basca. En segon lloc, i connectat amb l'anterior, la deformació de la imatge de Catalunya. Superada la dictadura, i després d'un cert desconcert inicial, no s'ha fet cap pedagogia sobre la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Al contrari, s'ha anat dibuixant una grotesca caricatura que ha presentat Catalunya com a regió rica, insolidària, corrupta i culturalment excloent. Aquest ha estat l'adequat brou de cultiu per alimentar un populisme anticatalà electoralment rendible. La campanya contra l'Estatut significà el punt culminant d'aquesta deformació de la realitat catalana. Revertir ara aquesta imatge per fer possible un pacte basat en el reconeixement nacional de Catalunya és com modificar bruscament la trajectòria d'un transatlàntic. Desfer la caricatura catalana a Espanya serà una tasca d'anys.
En tercer lloc hi ha els interessos econòmics creuats consolidats des dels anys 80 del segle passat. L'establiment d'un concert econòmic solidari per a Catalunya significaria una disminució d'ingressos d'un mínim de 8.000 milions d'euros per a l'Estat i per a les comunitats receptores d'aquests fons de solidaritat. Per això Rajoy no va voler ni sentir parlar del pacte fiscal proposat per Mas. En quart lloc, hi ha el context democràtic. S'atribueix al general Espartero l'afirmació que «s'ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla». I efectivament, durant segles aquesta fou una puntual i sinistra tradició. Afortunadament, avui aquest escenari és inimaginable. No hi haurà solució al contenciós entre Catalunya i l'Estat que pretengui ignorar els principis democràtics bàsics. Locals i internacionals. Europa i el món observen Catalunya. Tant, que les primeres declaracions de Cameron després del referèndum escocès semblaven telegrafiades a Rajoy. Sabem que a Europa incomoda el qüestionament de l'statu quo que significa la proposta de creació d'un Estat català independent. Però encara serien més incòmodes actuacions polítiques que contradiguin la legitimitat democràtica. En cinquè lloc, hi ha la qüestió del tempo polític. Rajoy creu que necessita temps perquè millori la situació econòmica i baixi el suflé català. I es torna a equivocar. Lamentablement, els efectes socials de la crisi encara tenen un recorregut d'anys i com més duri la política de resposta administrativa i disciplinària a les reivindicacions catalanes més creix a Catalunya la desafecció a la política espanyola. L'Estat ja ha perdut la batalla de les idees a Catalunya i postergar indefinidament l'escenari de negociació no juga al seu favor.
En sisè lloc, hi la crisi sistèmica espanyola. La salut institucional de l'Estat és fràgil. No cal fer-ne ara l'inventari. En aquest context, aprofitar la reivindicació sobiranista per replantejar-se l'Estat en clau d'actualització, recreació i regeneració podria ser una oportunitat. Però els partits dinàstics, els partits sistèmics, no estan en condicions d'assumir conjuntament aquesta taca. Semblen més inclinats a acabar de dilapidar el crèdit d'institucions tan claus com el Tribunal Constitucional. I, en setè lloc, hi ha la mediocritat dels actuals líders polítics espanyols, incapaços d'anar més enllà del càlcul electoral i partidista. No semblen preparats per enfrontar-se a la realitat fins que no sigui del tot inevitable. Goliat es mourà maldestrament i massa tard. 

Professor de la UAB.