EL MEMORIAL DE RIBESALTES

El segon dia d’excursió pels espais de l’exili de la Guerra Civil Espanyola el vam començar visitant el Memorial de Ribesaltes.

La primera cosa que et sorprèn quan arribes al lloc on s’ubica el memorial és la gran esplanada que es veu. Mirant cap al S vam poder veure els Pirineus nevats, ja que l’última nevada havia caigut feia pocs dies. Entre els cims que es divisen, el Canigó, tot i que jo sempre soc incapaç de distingir-lo de la resta de cims.

Després de deixar el cotxe a un gran aparcament habilitat (dubto que mai estigui ple del tot) i, abans d’entrar al recinte en si, el que, per cert, pràcticament no es veu el memorial pròpiament dit des de fora, Maite i Andreu (Terra enllà) ens expliquen els orígens d’aquell camp de concentració que va estar en actiu entre 1939 i 2007, tot i que va tenir diverses funcions.

En un principi eren uns terrenys militars d’unes 600 Ha entre els municipis de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) i Salses (Salses-le-Château). El seu nom oficial és el de Camp del Mariscal Joffre que va ser qui el va projectar com a camp militar l’any 1875 tot i que en un principi va ser desestimat per la manca d’aigua. L’any 1935 es va reprendre la idea i a part de construir-hi un aeròdrom es van començar a aixecar una sèrie de construccions de fibrociment, moltes de les quals, tot i que bastant degradades, encara són ben visibles, com ara les latrines i els barracons que juntament amb la vegetació que ha crescut sense control donen un aspecte molt fantasmagòric al lloc.  

Quan els vençuts del bàndol republicà va traspassar la frontera francesa anant cap a l’exili, com ja he explicat en un anterior escrit, van ser confinats als camps de concentració d’Argelers, Barcarès i Saint-Cyprien, tot i que posteriorment els van anar reubicant en altres camps, dels quals, anteriorment i sempre acompanyats pel meu cosí Gérard Martí, havíem visitat els de Vernet i Bram (o el que queda d’ells).

Finalment, aquell mateix any (1939) es va recuperar el projecte de camp de concentració i va acabar allotjant a unes 15.000 persones, però no totes eren espanyoles, sinó que també hi havia gitanos i jueus. S’ha de tenir en compte que a partir del mes de juny de 1940 el sud de França estava controlat pel Govern de Vichy, un govern titella dels nazis i que, per tant, totes aquelles persones considerades indesitjables per aquests (gitanos i jueus, però també republicans espanyols) eren empresonats o confinats a camps de concentració com el de Ribesaltes. Per cert, alguns dels qui hi havia confinats van acabar a camps de concentració alemanys com els de Mauthausen o Gusen i, en conseqüència, l’estació de Ribesaltes es va convertir en la porta de sortida de milers de deportats als camps d’extermini nazis.

Tot i que el camp de Ribesaltes era anomenat com el ‘camp de les famílies’, la realitat era molt diferent, ja que també hi havia separació per sexes. Aquesta situació queda perfectament reflectida al llibre de fotografia de Paul Senn editat per Tohubohu Editions i el propi memorial de Ribesaltes.

Tal com us podeu imaginar, la vida al camp era molt miserable, ja que a part de les pèssimes condicions amb que es vivia, a l’hivern hi feia molt de fred i a l’estiu molta calor i que, a sobre, s’agreujava per la presència d’infinitat de mosquits provinents d’uns aiguamolls que hi ha al costat.

L’edifici del Memorial va ser dissenyat pel prestigiós arquitecte Rudy Ricciotti tal com em va anunciar el meu cosí Gérard Martí, també arquitecte, en col·laboració amb el gavinet d’arquitectura de Passelac & Roques.

Les instal·lacions són com una gran nau de la qual el sostre està pràcticament a nivell del terra i, per tant, s’ha d’accedir a l’interior per una rampa. La qual cosa fa que sigui pràcticament invisible fins que no hi estàs al costat. A l’entrada hi ha dues plaques que recorden la inauguració el divendres 16 d’octubre de 2015 per qui era el primer ministre de la República Francesa Manuel Valls i diverses autoritats locals. El govern de la Generalitat de Catalunya, tot i estar convidat, no hi va enviar cap representant. Com a curiositat, el memorial va ser sufragat majoritàriament per capital jueu que, com ja he explicat, també els jueus van estar presents al camp i, per tant, aquest fet, disposa d’un ampli espai de memòria.  

Les dimensions són colossals (200 x 20 m) i és a la sala més gran on es pot veure la cronologia dels esdeveniments, tant el de la Guerra Civil Espanyola com el posterior exili i confinament als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial que és la part que afecta els jueus i els gitanos (que també tenen el seu propi espai tot i que molt més reduït).

A part d’això hi ha diversos audiovisuals (alguns individuals) i objectes quotidians museïtzats. També s’hi fan exposicions temporals.

Els testimonis dels supervivents que es poden escoltar són colpidors. Expliquen les dures condicions del camp, així com les misèries viscudes i el tracte sovint inhumà que rebien per part dels seus vigilants. Només casos molt concrets com la creació d’una escola infantil, diversos tallers d’aprenentatge o el repartiment d’aliments bàsics per part Friedel Reiter i les seves col·laboradores que formaven part del Socors Suís, posaven una mica de llum entre tantes tenebres.  

    

EL CAMP DE CONCENTRACIÓ D’ARGELERS

Probablement i, per desconeixement, el primer error que comentem és pensar en el camp de concentració d’Argelers com a un camp únic situat a la platja del poble del mateix nom de la Catalunya Nord.

En realitat eren tres camps de concentració i no estaven ben bé a la platja, sinó que es trobaven just al costat d’aquesta. A part del camp d’Argelers els altres dos camps eren el de Barcarès i Saint-Cyprien que van anar obrint progressivament a mesura que s’anaven omplint els altres. No cal ni dir-ho que es va fer tot d’una manera improvisada (o gairebé), sense barracons i en unes condicions més que precàries i lamentables. Només cal imaginar a aquelles més de 100.000 persones vivint a la intempèrie amb el fred que feia al mes de febrer (amb temperatures baix 0°, sense pràcticament roba d'abrigar, sense aigua potable, amb escassetat de menjar, etc. A poc a poc amb fustes i troncs que retornava la mar, canyes i tot allò que podia ser d’utilitat per a construir un sostre van anar fent-se cabanes. Diuen que els homes provinents del Delta de l’Ebre anaven molt buscats per la seva habilitat en construir barraques.  

Per anar des del poble d’Argelers (Argelès-sur-Mer en francès) fins on va ser el camp de concentració del mateix nom, en un moment donat es passa per l’avinguda de la Retirada de 1939, que més que una avinguda és un camí rural.

Aproximadament on estava l’entrada al camp hi ha un monòlit en homenatge als milers de republicans que s’hi van estar entre el 3 de febrer de 1939 fins a les acaballes del mateix any, tot i que el camp es va tornar a reobrir durant la II Guerra Mundial.

Al monòlit hi ha 3 plaques. La primera en francès i es va col·locar simultàniament amb el monòlit, la segona és del 5 de febrer de 2017 i la va posar el Govern de la Generalitat i la tercera és de 2019 i va ser col·locada el 24 de febrer de 2019 durant una visita que va fer Pedro Sánchez per diferents llocs de memòria històrica del sud de França i que potser recordareu. 

El govern de la República Francesa va triar aquest emplaçament per a fer-hi el camp de concentració per diferents motius. En primer lloc, perquè estava prop d’Espanya i així, tal com els van deixar passar la frontera, els anaven recloent. En segon lloc, per les seves dimensions. No és fàcil recloure més de 100.000 persones en un determinat espai. I, en tercer lloc, per la seva orografia. Una gran esplanada i amb escassetat d’arbres sempre és més fàcil de vigilar. A part, la Mediterrània els marcava un límit que no calia vigilar. La resta del perímetre es va envoltar de tanques de filferro espinós i vigilades per soldats sudanesos de la Legió estrangera i per espahís algerians a cavall que als espanyols internats al camp els hi recordava els moros que van lluitar al costat de Franco i que tanta barbàrie van causar sobretot a la població civil.

Als camps se separaven els homes de les dones i xiquets més menuts. Per tant, separaven famílies. Quan les dones que arribaven embarassades havien de parir ho feien en unes condicions molt precàries i sense tenir un lloc que garantís unes mínimes condicions d’intimitat, d’aquí la creació de la Maternitat d’Elna per part del Servei Civil Internacional de la qual ja us parlaré.   

Fins al que jo sé, aquests van ser els familiars que es van estar al camp d’Argelers:

-Teresa Verge Segura (coneguda com a Tereseta), germana de mon iaio Julián.

-Leonardo Martí Muñoz, el seu marit, que a la Galera feia de guarda rural i que el van culpar d’haver col·locat la bomba de mà que va matar a 5 xiquets del poble, entre ells Miquel, cosí germà de mon pare.

-Leonardo Martí Verge (familiarment Nardet), fill dels anteriors. Soldat de la lleva del biberó que va formar part de l’Exèrcit d’Ebre. Era cosí germà de ma mare. 

-Consuelo Ferré Martí, germana de mon iaio Manuel.

-Agustí Fabra Pons, el seu marit, president del Comitè Antifeixista de la Galera.

-Consuelo Fabra Ferré, filla dels anteriors i cosina germana i padrina de mon pare. La van acusar d’haver fet desaparèixer un home foraster que va arribar al poble el dia anterior. Al judici que sé li va fer sense estar ella present li van posar una condemna de 30 anys de presó. 

-José Cabanes Fabra (Pepín), fill de l’anterior. Tenia 4 anys quan va entrar al camp.

-Agustí Fabra Ferré, el fill menut de Consuelo i Agustí i germà de Consuelo. Quan va entrar al camp tenia setze anys.

Per a recordar el que va passar al camp, ja sobre l’arena de la platja hi havia l'exposició ‘Un camp sur le sable’ formada per unes 50 fotos. N’hi ha alguna que crida poderosament l’atenció com aquelles on es veuen homes, però també xiquets amb el puny alçat, ja que tenien la consigna ja fos del PCE o del PSUC de mostrar-se orgullosos tot i les condicions amb les quals subsistien. A una de les fotografies s’hi podien veure soldats senegalesos amb metralladores apuntant el camp, la qual cosa nega les versions oficials del govern francès de que les conductes d’amotinaments o subversió que hi havia no es reprimien amb les armes.