MEMORIAL DEL CAMP D'ARGELERS 2

MEMORIAL DEL CAMP D'ARGELERS 1

EL CAMP DE CONCENTRACIÓ D’ARGELERS

Probablement i, per desconeixement, el primer error que comentem és pensar en el camp de concentració d’Argelers com a un camp únic situat a la platja del poble del mateix nom de la Catalunya Nord.

En realitat eren tres camps de concentració i no estaven ben bé a la platja, sinó que es trobaven just al costat d’aquesta. A part del camp d’Argelers els altres dos camps eren el de Barcarès i Saint-Cyprien que van anar obrint progressivament a mesura que s’anaven omplint els altres. No cal ni dir-ho que es va fer tot d’una manera improvisada (o gairebé), sense barracons i en unes condicions més que precàries i lamentables. Només cal imaginar a aquelles més de 100.000 persones vivint a la intempèrie amb el fred que feia al mes de febrer (amb temperatures baix 0°, sense pràcticament roba d'abrigar, sense aigua potable, amb escassetat de menjar, etc. A poc a poc amb fustes i troncs que retornava la mar, canyes i tot allò que podia ser d’utilitat per a construir un sostre van anar fent-se cabanes. Diuen que els homes provinents del Delta de l’Ebre anaven molt buscats per la seva habilitat en construir barraques.  

Per anar des del poble d’Argelers (Argelès-sur-Mer en francès) fins on va ser el camp de concentració del mateix nom, en un moment donat es passa per l’avinguda de la Retirada de 1939, que més que una avinguda és un camí rural.

Aproximadament on estava l’entrada al camp hi ha un monòlit en homenatge als milers de republicans que s’hi van estar entre el 3 de febrer de 1939 fins a les acaballes del mateix any, tot i que el camp es va tornar a reobrir durant la II Guerra Mundial.

Al monòlit hi ha 3 plaques. La primera en francès i es va col·locar simultàniament amb el monòlit, la segona és del 5 de febrer de 2017 i la va posar el Govern de la Generalitat i la tercera és de 2019 i va ser col·locada el 24 de febrer de 2019 durant una visita que va fer Pedro Sánchez per diferents llocs de memòria històrica del sud de França i que potser recordareu. 

El govern de la República Francesa va triar aquest emplaçament per a fer-hi el camp de concentració per diferents motius. En primer lloc, perquè estava prop d’Espanya i així, tal com els van deixar passar la frontera, els anaven recloent. En segon lloc, per les seves dimensions. No és fàcil recloure més de 100.000 persones en un determinat espai. I, en tercer lloc, per la seva orografia. Una gran esplanada i amb escassetat d’arbres sempre és més fàcil de vigilar. A part, la Mediterrània els marcava un límit que no calia vigilar. La resta del perímetre es va envoltar de tanques de filferro espinós i vigilades per soldats sudanesos de la Legió estrangera i per espahís algerians a cavall que als espanyols internats al camp els hi recordava els moros que van lluitar al costat de Franco i que tanta barbàrie van causar sobretot a la població civil.

Als camps se separaven els homes de les dones i xiquets més menuts. Per tant, separaven famílies. Quan les dones que arribaven embarassades havien de parir ho feien en unes condicions molt precàries i sense tenir un lloc que garantís unes mínimes condicions d’intimitat, d’aquí la creació de la Maternitat d’Elna per part del Servei Civil Internacional de la qual ja us parlaré.   

Fins al que jo sé, aquests van ser els familiars que es van estar al camp d’Argelers:

-Teresa Verge Segura (coneguda com a Tereseta), germana de mon iaio Julián.

-Leonardo Martí Muñoz, el seu marit, que a la Galera feia de guarda rural i que el van culpar d’haver col·locat la bomba de mà que va matar a 5 xiquets del poble, entre ells Miquel, cosí germà de mon pare.

-Leonardo Martí Verge (familiarment Nardet), fill dels anteriors. Soldat de la lleva del biberó que va formar part de l’Exèrcit d’Ebre. Era cosí germà de ma mare. 

-Consuelo Ferré Martí, germana de mon iaio Manuel.

-Agustí Fabra Pons, el seu marit, president del Comitè Antifeixista de la Galera.

-Consuelo Fabra Ferré, filla dels anteriors i cosina germana i padrina de mon pare. La van acusar d’haver fet desaparèixer un home foraster que va arribar al poble el dia anterior. Al judici que sé li va fer sense estar ella present li van posar una condemna de 30 anys de presó. 

-José Cabanes Fabra (Pepín), fill de l’anterior. Tenia 4 anys quan va entrar al camp.

-Agustí Fabra Ferré, el fill menut de Consuelo i Agustí i germà de Consuelo. Quan va entrar al camp tenia setze anys.

Per a recordar el que va passar al camp, ja sobre l’arena de la platja hi havia l'exposició ‘Un camp sur le sable’ formada per unes 50 fotos. N’hi ha alguna que crida poderosament l’atenció com aquelles on es veuen homes, però també xiquets amb el puny alçat, ja que tenien la consigna ja fos del PCE o del PSUC de mostrar-se orgullosos tot i les condicions amb les quals subsistien. A una de les fotografies s’hi podien veure soldats senegalesos amb metralladores apuntant el camp, la qual cosa nega les versions oficials del govern francès de que les conductes d’amotinaments o subversió que hi havia no es reprimien amb les armes.  

EXCURSIÓ ‘CAMINS DE LA RETIRADA DE 1939’

El cap de setmana del 8 i 9 de febrer, organitzada per Terra Enllà vam poder gaudir d’una excursió amb gran càrrega emocional: Camins de la retirada de 1939, tot i que trobo molt més adient parlar de ‘camis de l’exili’.

Primer dia (8 de febrer). L’excursió va començar al poble de Peralada, comarca de l’Alt Empordà. Segurament us sonarà aquest poble pel festival que s’hi fa tots els estius (Festival Castell de Peralada) i per les caves vinícoles que entre altres vins elaboren el Blanc Pescador.

El motiu per a començar-la en aquests lloc és que aquí s’hi va estar Manuel Azaña, el que va ser president de la II República Espanyola abans d’iniciar l’exili francès, a més de fer-hi ‘parada’ els quadres provinents del Museo del Prado de Madrid cap a Ginebra (Suïssa) en un intent de preservar-los dels perills que suposava la Guerra Civil Espanyola.

Tot seguit, amb cotxes particulars, ens van dirigir cap al coll dels Belitres que fa de frontera entre els estats Espanyol i Francès o si voleu entre les comarques catalanes de l’Alt Emportà i del Rosselló. Mirant cap al sud està el municipi de Portbou i cap al nord Cervera de la Marenda (en francès Cerbère).

Pel coll dels Belitres, entre els darrers dies de gener i principis de febrer de 1939 hi van passar milers de republicans espanyols cap a l’exili. A part del que quedava de l’Exèrcit de l’Ebre, també hi anava molta població civil, la majoria catalans, però també valencians, andalusos, etc. Aquest només va ser un dels diferents passos, ja que també hi van passar refugiats pel Pertús, el coll d’Ares, Puigcerdà, etc.   

En un indret una mica elevat sobre la carretera hi ha diversos plafons interpretatius amb fotografies que expliquen els fets que allí van passar.  

En aquest punt ma tia Tereseta, germana de mon iaio matern i el seu marit Leonardo que havien sortit de la Galera el 16 d’abril de 1938 cap a l’exili francès es van retrobar amb el seu únic fill, Leonardo (cosí germà de ma mare del qui ja us he parlat en diverses ocasions) i que va combatre a la batalla de l’Ebre formant part de la coneguda ‘lleva del biberó’. També hi van passar ma tia Consuelo (cosina germana i padrina de mon pare) amb Pepín, el seu fill de quatre anys amb els seus pares i el seu germà. Per tant, la càrrega emocional per a mi va ser molt forta.   

Posteriorment, ens vam dirigir a la localitat marinera de Cotlliure on vam arribar a hora de dinar. Havent dinat vam passar pel davant de la Casa Quintana on va morir el poeta Antonio Machado, situada al número 2 del carrer Antonio Machado, rebatejat en honor seu.

Pel ‘carreró’ Antonio Machado, a molt poca distància de la casa on va morir, s’accedeix al cementiri on descansen les restes d’Antonio Machado i Ana Ruiz, la seva mare. És un lloc de pelegrinatge de molts espanyols tal com ho demostren les moltes banderes republicanes que hi ha.

Sense perdre temps vam marxar cap a la veïna localitat d’Argelers de la Marenda, en francès Argelès-sur-mere.

Allí, després de visitar el Memorial del Camp d’Argelers, gestionat per l’associació FFREEE (Fills i Filles dels Republicans i Fills de l’Èxode) ens vam dirigir a la platja que l’any 1939 va arribar a albergar unes 160.000 persones.

Aproximadament on s’ubicava l’antiga entrada al camp de concentració d’Argelers un monòlit ret homenatge a totes aquelles persones i, sobre la mateixa platja una exposició fotogràfica evoca la vida al camp durant aquell temps.

Prop d’allí es troba l’anomenat Cementiri dels Espanyols i que avui pràcticament es pot resumir en un petit monument, ja que els cossos de què hi havia enterrats van desaparèixer durant una gran inundació que hi va haver a la zona pocs anys desprès. Tot i el nom, a l’antic cementiri no hi havia només espanyols, sinó també jueus i gitanos.

Segon dia (9 de febrer). Després de fer nit a un hotel de Perpinyà, capital de la Catalunya Nord i esmorzar al mateix hotel, vam marxar cap al que va ser camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) i on hi ha un memorial. Una part d’aquest lloc que va tenir més de 600 Ha es troba al terme municipal de Salses (en francès Salses-le-Château). Mentre que la major part del mateix està al terme de Ribesaltes. Ja coneixeu la dita: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó...

El Memorial del Camp de Ribesaltes, obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti, va ser inaugurat el 2015 pel primer ministre francès Manuel Valls sense la presència de cap polític català tot i estar-hi convidats. L’edificació està força integrada a l’orografia del terreny, ja que pràcticament no es veu.     

Després de dinar conjuntament al poble de Ribesaltes, vam marxar cap a la que era l’última destinació, la Maternitat d’Elna.    

La Maternitat Suïssa d’Elna (que és com es coneix), va ser el lloc on les futures mares podien anar a recuperar-se abans del part i finalment tenir els seus nadons. Com va dir el meu amic Fernando Jaime es podria definir com ‘la llum entre tot l’horror’.

L’interior del palauet no es pot visitar, ja que pateix danys estructurals severs, però sí que es pot accedir al vestíbul on es poden comprar llibres i altres objectes relacionats amb la maternitat i l’exili i, a una sala annexa, veure un audiovisual on surt parlant la que va ser la seva fundadora i directora, la suïssa Elizabeth Eidenbenz.

Aproximadament al voltant de les 17:00 hores es va donar per acabada l’excursió i vam tornar cap a casa.