Posarem en context la situació. Quasi mig
milió de refugiats espanyols entre soltats vençuts de l’exèrcit popular de la
República Espanyola, dones, homes i criatures van traspassar els Pirineus cap a
l’exili francès a partir dels últims dies del mes de gener de 1939 per
diferents passos fronterers. El tracte de les autoritats franceses va ser del
tot inhumà i fins i tot vexatori, ja que, els van ubicar a diversos camps de
concentració improvisats, primer prop de la frontera espanyola i més tard més
cap a l’interior del país francès.
Tampoc la població civil els va rebre molt millor, ja que l’entrada de refugiats espanyols pràcticament doblava els habitants de la zona i, per tant, s’ho miraven amb molta desconfiança. Tot i que, com és natural va haver-hi excepcions que feien arribar als refugiats els aliments i roba que els hi sobraven.
Per no haver-hi, als camps no hi havia ni
barracons ni aigua potable i el menjar que els hi feien arribar era escàs i poc
nutritiu. Amb aquesta situació la mort es va acarnissar entre les persones més
febles, sobretot infants i dones, però també homes. Només cal posar l’exemple
d’Antonio Machado i la seva mare que van passar a França el 27 de gener de 1939
i que van morir el 22 i el 24 de febrer respectivament. Ni un més van poder
sobreviure en sòl francès.
Ara imagineu-vos per un moment com seria la situació de les dones embarassades i el moment del part sense un lloc mínimament en condicions, ni aigua calenta, ni medicines, ni alimentació adequada, ni llet per a donar-los-hi a les criatures nounades... En definitiva, no hi havia res de res... A així va ser durant molts de mesos, pràcticament fins a finals de 1939.
Elisabeth
Eidenbenz va arribar a Burjassot (comarca de
l’Horta Nord, País Valencià) el 24 d’abril de 1937 com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens de la
Guerra (popularment Ajuda Suïssa). No
era metgessa, ni tan sols infermera, sinó mestra, però aquest aspecte no va
afectar gens ni mica la seva tasca humanitària primer a Espanya i anys més tard
a la maternitat que ella mateixa va fundar i dirigir.
Quan la República Espanyola va caure definitivament, Elisabeth va retornar a Suïssa, però mesos més tard la van requerir perquè se’n fes càrrec d’una maternitat que inicialment es va instal·lar a Brullà (comarca del Rosselló, Catalunya Nord), però quan es van veure desbordats van haver de buscar un segon emplaçament una mica més gran. Va ser llavors quan van ocupar el palauet d’en Bardou, a la també població rossellonenca d’Elna.
En un principi aquell palauet construït el
1900 estava en una situació d’abandonament i va haver-se de restaurar. La
restauració va costar 30.000 francs suïssos que va aportar l’associació. El 7
de desembre de 1939 hi naixia al primer nadó.
En total hi van néixer 597 nadons de mares espanyoles, però també jueves que intentaven escapar de la barbàrie nazi. Per a enganyar a la Gestapo als nens jueus se’ls registrava amb nom cristià. A partir de 1942, a causa de les dificultats econòmiques, però també per a aparentat neutralitat, es va integrar a la Creu Roja. Finalment, durant la Pasqua de 1944, l’exèrcit alemany la va fer tancar la maternitat de forma definitiva.
La maternitat no era només un lloc on les
mares podien tindre els seus nadons amb unes condicions òptimes, sinó que a la
mesura que es podia es donava feina a refugiats i refugiades per a fer tasques
auxiliars com a manteniment, jardineria, etc. També es ‘recuperava’ a les
futures mares uns mesos abans del part perquè estiguessin més fortes i sanes
abans de parir.
------
Vam arribar a la Maternitat d’Elna havent dinat. A l’entrada del recinte, a la part esquerra, una sèrie de panells amb fotografies expliquen la història del lloc. Aquesta vegada sí, els panells són en català i també en francès, com també la retolació del vidre de la marquesina de l’entrada de l’edifici. Ara mateix no es permet l’accés a les plantes superiors, ja que, torna a tenir greus problemes estructurals. Per tant, només vam poder accedir al vestíbul que fa de llibreria i venda de records.
Una mica més a dins i a l’esquerra hi ha una
petita sala de projeccions on surt principalment l'Elizabeth Eidenbenz
convertida en una velleta molt entranyable explicant en castellà el que va
significar la maternitat entre 1939 i 1944.
Després d’escoltar totes les explicacions, tant de la Maite, com de l’Andreu, com les que fa la mateixa Elizabeth al documental em vaig fer una pregunta: Com pot ser que a una dona com aquesta, l’Església no l’hagi fet santa? Segur que s’ha canonitzat a moltes més dones sense haver fet tant com ella.
El tema de la canonització no m’importa gens
ni mica, però us donaré dues possibles respostes: la primera és que l’Elizabeth era
protestant i la segona és que ajudava a parir a roges i jueves enemigues de
l’Església catòlica.
