El cap de setmana del 8 i 9 de febrer, organitzada per Terra Enllà vam poder gaudir d’una excursió amb gran càrrega emocional: Camins de la retirada de 1939, tot i que trobo molt més adient parlar de ‘camis de l’exili’.
Primer dia
(8 de febrer). L’excursió va començar al poble de Peralada,
comarca de l’Alt Empordà. Segurament us sonarà aquest poble pel festival que
s’hi fa tots els estius (Festival Castell de Peralada) i per les caves
vinícoles que entre altres vins elaboren el Blanc Pescador.
El motiu per
a començar-la en aquests lloc és que aquí s’hi va estar Manuel Azaña, el
que va ser president de la II República Espanyola abans d’iniciar l’exili
francès, a més de fer-hi ‘parada’ els quadres provinents del Museo del Prado
de Madrid cap a Ginebra (Suïssa) en un intent de preservar-los dels perills que
suposava la Guerra Civil Espanyola.
Tot seguit, amb cotxes particulars, ens van dirigir cap al coll dels Belitres que fa de frontera entre els estats Espanyol i Francès o si voleu entre les comarques catalanes de l’Alt Emportà i del Rosselló. Mirant cap al sud està el municipi de Portbou i cap al nord Cervera de la Marenda (en francès Cerbère).
Pel coll
dels Belitres, entre els darrers dies de gener i principis de febrer de 1939 hi
van passar milers de republicans espanyols cap a l’exili. A part del que
quedava de l’Exèrcit de l’Ebre, també hi anava molta població civil, la majoria
catalans, però també valencians, andalusos, etc. Aquest només va ser un dels
diferents passos, ja que també hi van passar refugiats pel Pertús, el coll
d’Ares, Puigcerdà, etc.
En un indret
una mica elevat sobre la carretera hi ha diversos plafons interpretatius amb
fotografies que expliquen els fets que allí van passar.
En aquest
punt ma tia Tereseta, germana de mon iaio matern i el seu marit Leonardo
que havien sortit de la Galera el 16 d’abril de 1938 cap a l’exili francès es
van retrobar amb el seu únic fill, Leonardo (cosí germà de ma mare del qui ja
us he parlat en diverses ocasions) i que va combatre a la batalla de l’Ebre
formant part de la coneguda ‘lleva del biberó’. També hi van passar ma tia Consuelo (cosina germana i
padrina de mon pare) amb Pepín, el seu fill de quatre anys amb els seus pares i el
seu germà. Per tant, la càrrega emocional per a mi va ser molt
forta.
Posteriorment, ens vam dirigir a la localitat marinera de Cotlliure on vam arribar a hora de dinar. Havent dinat vam passar pel davant de la Casa Quintana on va morir el poeta Antonio Machado, situada al número 2 del carrer Antonio Machado, rebatejat en honor seu.
Pel
‘carreró’ Antonio Machado, a molt poca distància de la casa on va morir, s’accedeix
al cementiri on descansen les restes d’Antonio Machado i Ana Ruiz, la seva
mare. És un lloc de pelegrinatge de molts espanyols tal com ho demostren les
moltes banderes republicanes que hi ha.
Sense perdre
temps vam marxar cap a la veïna localitat d’Argelers
de la Marenda, en francès Argelès-sur-mere.
Allí, després de visitar el Memorial del Camp d’Argelers, gestionat per l’associació FFREEE (Fills i Filles dels Republicans i Fills de l’Èxode) ens vam dirigir a la platja que l’any 1939 va arribar a albergar unes 160.000 persones.
Aproximadament
on s’ubicava l’antiga entrada al camp de concentració d’Argelers un
monòlit ret homenatge a totes aquelles persones i, sobre la mateixa platja una
exposició fotogràfica evoca la vida al camp durant aquell temps.
Prop d’allí
es troba l’anomenat Cementiri dels Espanyols i que avui pràcticament es
pot resumir en un petit monument, ja que els cossos de què hi havia enterrats
van desaparèixer durant una gran inundació que hi va haver a la zona pocs anys
desprès. Tot i el nom, a l’antic cementiri no hi havia només espanyols, sinó
també jueus i gitanos.
Segon dia (9 de febrer). Després de fer nit a un hotel de Perpinyà, capital de la Catalunya Nord i esmorzar al mateix hotel, vam marxar cap al que va ser camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) i on hi ha un memorial. Una part d’aquest lloc que va tenir més de 600 Ha es troba al terme municipal de Salses (en francès Salses-le-Château). Mentre que la major part del mateix està al terme de Ribesaltes. Ja coneixeu la dita: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó...
El Memorial
del Camp de Ribesaltes, obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti, va ser inaugurat el 2015 pel
primer ministre francès Manuel Valls sense la presència de cap polític català
tot i estar-hi convidats. L’edificació està força integrada a l’orografia del
terreny, ja que pràcticament no es veu.
Després de
dinar conjuntament al poble de Ribesaltes, vam marxar cap a la que era l’última
destinació, la Maternitat d’Elna.
La Maternitat Suïssa d’Elna (que és com es coneix), va ser el lloc on les futures mares podien anar a recuperar-se abans del part i finalment tenir els seus nadons. Com va dir el meu amic Fernando Jaime es podria definir com ‘la llum entre tot l’horror’.
L’interior
del palauet no es pot visitar, ja que pateix danys estructurals severs, però sí
que es pot accedir al vestíbul on es poden comprar llibres i altres objectes
relacionats amb la maternitat i l’exili i, a una sala annexa, veure un
audiovisual on surt parlant la que va ser la seva fundadora i directora, la
suïssa Elizabeth Eidenbenz.
Aproximadament al voltant de les 17:00 hores es va donar per acabada l’excursió i vam tornar cap a casa.
