DARRERE DE LA SENYERA

¿Què passaria si fos Pujol (o Mas) el president de la Generalitat i el PSC qui no volgués manifestar-se darrera de la senyera?
A més de tractar els socialistes de “poc catalans”, des de CDC, s’engegaria una campanya parlant de “deslleialtat cap a la primera institució de Catalunya i d’estar en contra de la unitat dels partits catalans”.
Ara és a l’inrevés. És CiU que no vol manifestar-se darrera de la senyera (ells que n’han fet ús i abús) i que, amb la seva actitud, no ajuden gens ni mica a que dissabte hi pugui haver una manifestació multitudinària com caldria esperar d’un acte reivindicatiu de la sobirania nacional catalana com el que ha estat convocat.

SEMIFINALS

Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.

EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

LA DRETA

Si alguna cosa m’ha quedat clar, és que la dreta d’aquest país (més ben bé igual si parlem d’Espanya, de Catalunya, del PP o de CiU), és que sempre té raó. Ells (tots, tota la dreta) mai s’equivoquen, tot ho fan bé i la culpa sempre és dels altes, mai d’ells. O al menys això es creuen.
Llegia diumenge al Periódico que “El Tribunal Constitucional va retreure al PP la manca de rigor a l’hora de presentar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya”. Es veu que no van tenir en compte la jurisprudència dictada sobre diversos apartats de l’Estatut. I això és bàsic a l’hora de presentar un recurs...
Entre el PP estatal i CiU hi ha poques diferències. Però una de substancial. Mentre el PP és nacionalista espanyol, CiU és nacionalista català. Però a l’hora de fer, els dos van a la seva i quan convé, bé que s’entenen (per exemple a la Diputació de Tarragona)
Ahir va ser el dia que van haver de comparèixer diversos càrrecs de CiU a la comissió d’investigació del cas Palau que es porta a terme al Parlament de Catalunya.
Us citaré les frases ressaltades pel Periódico i us faré un petit comentari.
D’entrada cal dir que tot va ser molt previsible. L’actitud i les declaracions del convergents van anar el la línia d’allò que m’esperava. O algú es pensava que sortirien dient “Sí, som culpables i CiU es fa finançar il•lícitament”? És evident que no. Si davant d’un jutge no s’accepta la culpabilitat al menys que hagi un pacte de reducció de sentència o d’altres beneficis penitenciaris, menys s’hi declararan davant d’una comissió parlamentaria constituïda per polítics que, a sobre, son els seus rivals.

Joaquim Ferrer (president de CATDEM): “Una relació “lògica” entre dues entitats catalanes”. Un argument molt simple per a justificar els cobraments milionaris de la Trias Fargas.

Antoni Vives (exdirector de la Trias Fargas): “La fundació no suggeria les donacions, eren “lliures”. Ningú dóna res per res. En política (fixeu-vos amb les campanyes presidencials dels EE.UU. per exemple) quan algú aporta diners a un partit polític és perquè espera alguna contraprestació a canvi. Per això es volen suprimir les donacions anònimes (PP i CiU són qui més en reben i a molt distància dels altres partits)

Agustí Colomines (director de CATDEM): “Un cap a qui no li importa l’origen dels diners que gestiona”. Sobra qualsevol comentari. Els gest de parar la ma i no mirar d’on venen els diners, diu molt poc de qui ho fa. De totes formes és falç que no espigui qui ha fet les donacions dineràries. Es evident que ho sap1 I les ha acceptades sense cap mena de problema...

Daniel Osàcar (Tresorer de CDC) “Ultratjat, difament i vexat” per dir-se Daniel. Es veu que a les anotacions que van trobar als ordinadors de la secretaria de Fèlix Millet apareixien pagament a nom d’un tal “Daniel”. Va negar en tot moment que fos ell. Ja he dit abans que no m’estranyen gens ni mica aquestes actituds de negar-ho tot. Segons els compareixents de CiU, “cal demostrar la culpabilitat, no la innocència” . Hi estic d’acord, però davant de tot els que sé sap amb seguretat, també es pot aplicar allò de “La dona del Cèsar, a part de ser honrada, ho ha d’aparentar” i CiU ho aparenta molt poc.

A FAVOR DE LA CANDIDATURA DE L'INEFC

Amposta, com altres poblacions de les comarques de Tarragona (Cambrils, Vandellòs...) opta a ser seu de l’Institut Nacional de Educació Física de Catalunya. O el que és el mateix, seu d’una facultat universitària que dependria de la Universitat de Lleida.
Assolir aquest objectiu significaria una de les millors fites que mai ha aconseguit Amposta en tots la seva història. Personalment penso que és més important que l’atorgament del títol de ciutat per Alfons XIII i que tant hem celebrat (i celebrarem) les ampostines i ampostins. Però allò només va ser un títol honorífic. La facultat d’INEF ens reportaria altres beneficis molt més tangibles.
De moment es crearien noves infraestructures, arribaria gent a viure (ni que fos temporalment), donaria prestigi a la ciutat, etc. Però el que és més important per a mi, seria la creació de molts llocs de treball i no només de professorat, sinó una sèrie de places directes i indirectes (personal administratiu, de serveis, restauració, etc.)
Qui ha tingut l’oportunitat de veure’s els dossiers de les altres candidates, diu que, sense cap mena de dubte, els arguments de la candidatura d’Amposta són els millors.
Amposta, a part de tenir unes molt bones instal•lacions construïdes des de ja fa un grapat d’anys, disposem d’un centre de tecnificació esportiva, que no disposa cap altra ciutat de la província i, evidentment, cap dels municipis candidats.
Però com l’esport no només el fan les instal•lacions, a Amposta també hi tenim uns molt bons esportistes. Entre tots ells, cal destacar els següents clubs: El Club Nàutic, un dels que millors resultats treu a nivell nacional (espanyol) i, fins i tot internacionals, en rem; la Sala d’Esgrima, amb un campió del món i d’altres títols que també li donen prestigi; el Club de Handbol, amb un equip sènior femení que competeix a la divisió de plata i que ha estat campió de Catalunya i amb una pedrera que és l’enveja de molts; el Club de Futbol que milita a la Tercera Divisió estatal i que és el tercer de la província després del Nàstic i el Reus Esportiu; el Club d’Atletisme, amb diversos medallistes als campionats d’Espanya; el Club d’Hoquei Patins, també amb molt bona cantera, el Club de Natació; el Club de Tir, també amb un campió d’Espanya en diverses vegades; el Club de Bàsquet, en clara progressió ascendent, etc., etc.
Pareix que l’única candidatura que li fa ombra a l’ampostina és la de Cambrils. Diuen que hi ha dues coses que hi juguen a favor de la candidatura de la capital del Baix Camp: la proximitat amb Tarragona (per la qual cosa, podria donar servei a una major població i la mar.
Sense entrar a valorar la influència que hi poden tenir els polítics (Cambrils és el poble natal de Carod Rovira), la candidatura d’Amposta, de la que ja he dit que, pareix, que tècnicament és la millor i, segurament, és la que disposa de més bones instal•lacions esportives, té a favor (ja s’ha dit, però vull remarcar-ho perquè penso que és molt important) la descentralització del territori. Allò que tantes vegades se’n parla i que mai s’acaba concretant en res... Si Cambrils té la mar (vela), Amposta té el riu (piragüisme, rem i d’altres esports nàutics) I també la proximitat amb el N de la província de Castelló on Vinaròs i Benicarló ens aportarien el complement “humà” necessari per arrodonir els mèrits d’Amposta.
Segons em van dir ahir per la tarda, avui, a Tortosa, el grup municipal del PSC presenta una moció al ple demanant recolzament a la candidatura d’Amposta. Qui m’ho explicava retreia a l’equip de govern Tortosa (CiU i ERC), però sobre tot als convergents, de no haver estat el propi equip de govern el que presentés la moció de suport. “I això que tant Tortosa com Amposta tenen l’alcalde del mateix color”, va matisar.
Per finalitzar, voldria destacar (sense anomenar ningú, cadascú d’ells, si ho llegeix, ja sap a qui em refereixo) a tots aquells que treballen, des de les seves responsabilitats per aconseguir que l’INEFC Amposta sigui una realitat dintre ja de molts pocs dies.

AMPOSTA A LA BATALLA DE L’EBRE

El coronel Manuel Coco Rodríguez (conegut com ‘el Abuelo’) havia establert el seu quarter general al poble de Santa Bàrbara, prou allunyat dels hipotètics bombardejos de l’artilleria de l’exèrcit republicà que dominava l’altre costat de l’Ebre i suficientment prop per a desplaçar-hi ràpidament les tropes davant d’un eventual atac enemic.
Això és el que precisament va passar la nit del 25 de maig de 1938. A ¼ d’una, la XIV Brigada Internacional de la 45èna Divisió de Lister, anomenada la Marsellesa i més concretament el Batalló “Comuna de París” va intentar sense massa èxit travessar el riu des de la zona de Font de Quinto (Campredó) fins la llera dreta (zona de Mianes i la Carrova), a tocar d’Amposta. La infanteria franquista, a més de comptar amb una situació més avantatjosa, estratègicament parlant, també va tenir el suport de la Legió Còndor de l’aviació alemanya que donava suport a Franco i que tenia com a seu el camp d’aviació de la Sénia.

En poques hores, l’exèrcit rebel, va causar més de 1.000 morts a les forces republicanes, alguns d’ells ofegats o tirotejats dintre del propi riu. La majoria dels morts van ser francesos, però també n’hi havia d’espanyols i d’altres nacionalitats.
Els llibres d’Història parlen de que l’atac republicà només era una maniobra de distracció per preservar les altres escomeses que s’anaven a fer de forma simultània riu amunt: la primera per la zona de Gandesa i l’altra per Faió (Saragossa) Però és evident, que també es buscava l’èxit que, qui sap, sinó hauria pogut canviar el curs de la guerra...

El passat diumenge 6 de juny, organitzat per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer a Amposta una visita guiada pels espais on va tenir lloc la inclusió republicana d’aquell dia de Sant Jaume del 38. Com a guia comptarem amb la presència de Màrius Pont, president del Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara.
Així, només sortir d’Amposta, per l’antiga carretera de Masdenverge, darrera del cementiri, poguérem veure els dos darrers búnquers que encara queden i que foren construïts per l’exèrcit republicà per a protegir les seves tropes en el cas de retirada quan encara ocupaven el marge dret de l’Ebre. Després visitàrem l’antic molí fariner de Barrín, al costat del canal, allí per on el pont de l’autopista creu l’Ebre, a menys d’un Km de la capital del Montsià. A la paret que dóna al riu encara s’hi poden veure impactes de bala i, en alguns forats, els més elevats, la munició hi és present i visible.
De tota la visita, el cim des d’on el coronel Coco Rodríguez, ‘el Abuelo’ va comandar el sagnant episodi, és, sense cap mena de dubte, el lloc més emblemàtic. Es troba just sobre la torre de la Carrova i va caler passar per la cantera d’en Simó per a poder-hi accedir. Des d’aquest punt, la vista del riu, el traçat de l’antiga línea fèrria de la Val de Zafan, el canal de la dreta de que també va servir com a defensa dels soldats rebels, els ponts del canal on hi havia metralladores per impedir l’avanç republicà, els arrossars, les hortes i la resta de conreus, és impressionant. Llunyana, a l’altre costat del riu, es pot veure la torre ‘bessona’ de Campredó, envoltada de tarongers. De les explicacions d’en Màrius et podies fer una idea prou acurada de com es va desenvolupar el combat.

Finalment, travessant la carretera que va cap a Tortosa i el canal de rec, entràrem a la finca de Jordi Talarn. Jordi no va deixar passar l’ocasió de convidar els assistents en un petit aperitiu que ell mateix havia preparat. A la porta de la caseta (que lloga com allotjament rural) hi ha una placa metàl•lica que commemora l’efemèride i que fou inaugurada el 24 d’octubre de 2005 per Cecile Rol-Tanguy, esposa d’Henry Rol-Tanguy, comissari de 14èna Brigada, segons diu la inscripció. A més, ens va mostrar dues vitrines amb bales trobades dintre de les seves terres, allí on tants soldats hi van deixar la vida.
Encara faltava per veure algun altre mas, els ponts del canal i la desembocadura del barranc de la Galera on també hi son visibles els forats que van produir les bales ‘menys mortíferes’. Però el matí, com aquell que no vol, ja se’ns havia tirat a sobre i s’havia fet l’hora d’anar a dinar. Així que, sentint-ho molt, el grup on anava jo i també el meu amic Paco Itarte d’Ulldecona tinguérem que abandonar, molt al nostre pesar, la interessant visita.

ELS ARBRES DEL PORT

El Port és el massís més alt i gran de les nostres terres. El cim més alt és Mont Caro amb 1.447 metres d’altura. Personalment evito d’anomenar-lo Ports de Tortosa Beceit o senzillament els Ports. De petit el vaig conèixer com el Port i, per a mi, sempre serà així.
No sé si algú va veure anit la pel•lícula que va emetre TV3: “Elizabeth: l’edat d’or”. No us en faré la crítica, però sí que us explicaré una mica la trama. Es desenvolupa al segle XVI als temps en que l’Espanya de Felip II dominava el món conegut. Encara que un dels mals de la marina espanyola era la pirateria tolerada des del Regne Unit. Finalment, Felip II va decidir atacar les illes Britàniques. Per això va fer construir una gran flota de vaixells que sé la va anomenar “la Invencible”. Per a construir-la es van d’haver de desforestar molts de boscos de la Península Ibèrica, ja que la quantitat de fusta que es va necessitar va ser molt quantiosa.

I ara ve la connexió entre “la Invencible” i el Port. Em van dir una vegada que la part E del Port, la que està de cara al mar o la que és visible des de la comarca del Montsià i bona part de la del Baix Ebre, està sense arbres perquè es van tenir que tallar per a la flota de Felip II.
Mai ho he pogut confirmar, ja que no tampoc he trobat mai cap referència sobre aquest particular.
Algun dels lectors m’ho podria confirmar si és cert? El que pareix clar és que no hi ha massa motiu per a que no n’hi hagin. Aquesta part es situa al resguard del vent de Mestral i és la més solejada de tot els massís.
Al final de la pel•lícula van sortit algunes referències històriques sobre el que va suposar la derrota de “la Invencible” (1588). Entre altres coses es va dir que la ser la “derrota més humiliant mai soferta per l’Armada espanyola”. La victòria de referència va ser la batalla de Lepant (1571) on la flota espanyola comandada per Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) va derrotar a la de Turquia, evitant així el domini otomà per bona part del continent europeu.

LA RETALLADA DE L’ESTATUT: LES VEGUERIES

Ara resulta que des de Madrid ens volen fer creure que l’Estatut que ha sortit del TC “és un bon Estatut” i que “molts canviaran d’opinió quan s’hagin llegit la sentència integrament”. Si més no ho diu Rodríguez Zapatero i també d’altres, com per exemple Pérez Rubalcaba l’altre dia (ja us en vaig parlar)
Faríem bé els d’aquí, sobre tot els socialistes, de no deixar-nos ser atrets pels “cants de sirena” que ja han començat a arribar de Madrid i que, sense cap mena de dubte, ens seguiran arribant. Potser el PP, al que ja li va bé la sentencia, optarà més pel silenci al menys que se’ls hi pregunti directament. Però el PSOE ens voldrà vendre, de totes totes, que Catalunya hi surt guanyant. Cal recordar que l’actual Estatut va ser degut a la iniciativa del President Maragall i, només per això caldria defensar, al menys els text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya fins on calgui i es pugui...
Evidentment tot és qüestió de números i, la matemàtica no sol fallar mai (o quasi que mai) Vull dir amb això que, encara que sigui un Estatut retallat em sortit guanyant respecte al de 1980, Faltaria més! L’altre dia en parlava el President Montilla contestant als de ICV-EUA pel referèndum que volen promoure: “És que volen que tornéssim a l’Estatut d’abans?” –deia- No, evidentment que no, que encara hi sortiríem perdent més. Però tampoc volem un Estatut com els que ens ha quedat!
Me dóna la sensació que, amb 30 anys, hem avançat molt poc en el camí cap a una autonomia plena que, en definitiva, era el que propugnava la constitució del 78. Ja no parlo d’independència (que també en podria parlar), sinó d’un autogovern real i sense dependre de Madrid en tot allò que afectés d’una manera directa amb els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. Pareix que només en el terreny del finançament (que era evident que calia revisar i millorar) i el de l’educació, s’hi sortia guanyant d’una manera evident.
Poc a poc es va coneixent tota la sentència. A les primeres hores ja es va parlar de la limitació que es va establir en el terreny de la Justícia i del Síndic de Greuges.
Avui, segons informa el Periódico de Catalunya, tampoc es podrà portar a terme la divisió territorial a la que s’aspirava.
Les províncies no variaran els seus límits geogràfics. Com a molt se’ls hi podrà canviar el nom pel de Vegueries. I, evidentment, les Diputacions no desapareixeran i, com a molt, es descentralitzaran. De fet la de Tarragona ja ho va fer obrint una seu a Tortosa. Amposta també aspira a albergar-ne una altra, però ja ho veurem...
Així que podem anar dient “adéu a les vegueries”. Tots aquells debats agres i acalorats que s’han portat a terme durant molts anys a algunes ciutats de Catalunya que aspiraven a ser “capital” o “cocapital” de vegueria (com és el cas d’Amposta), hauran estat del tot estèrils.
Ara caldrà veure quin debat s’inventaran aquells que per a governar, han aixecat sempre la bandera del “localisme” i la de “tots els mals ens arriben de fora”.
Més que de debats estèrils i “batalles locals”, ara és hora, més que mai, d’anar units. Al menys els tres partits que configuren l’actual govern de la Generalitat més CiU. De moment, pareix que sí, veurem quan dura... Més enllà de les eleccions de la tardor? Està per veure’s!

“ABSOLUTAMENT IMPECABLE”

Des de que estic a l’Ajuntament d’Amposta he hagut d’escoltar de boca dels seus màxims representats (i força vegades) que la seva gestió ha estat “absolutament impecable”.
Potser per això, gràcies a aquesta gestió i a l’aval que va fer el seu dia l’anterior alcalde mitjançant un decret d’alcaldia il•legal (ja que va tenir que ser ratificat pel ple a la següent legislatura), l’ajuntament ha de fer front a més de 550.000 euros que va deixar de forat l’empresa que explotava l’escorxador municipal.
Segurament que també gràcies a aquesta gestió “absolutament impecable”, els Multicinemes Tortosa, SL, l’empresa que gestiona els Cinemes Roquetes, ha presentat una querella contra l’ajuntament d’Amposta per haver permès que els multicinemes d’Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments infringint les ordenances municipals i les més elementals normes que reguen l’espectacle del cinema. La quantitat reclamada en concepte de danys i perjudicis s’eleva a uns 5 milions d’euros.
Però aquests són temes dels que alguna vegada ja n’he parlat, i més d’un cop diria jo. Potser ara caldria parlar d’altres exemples d’aquesta gestió “absolutament impecable”, com os deia abans, per part dels dirigents de la nostra ciutat.
Dilluns varem tenir ple. No us en he parlat abans, perquè la sentència del TC sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, manava a l’hora d’expressar la meva opinió durant els dies precedents.
Dintre de l’apartat de precs i preguntes, el portaveu socialista li va preguntar a l’alcalde si l’empresa que està construint la nova zona comercial (Fururo Ciudad Amposta, SL) ja havia pagat la totalitat de la llicència d’obres i que, després de tots els terminis que sé li havien donat, el darrer finalitzava el 30 de juny (ahir)
En un principi, l’empresa que se’n feia càrrec de la urbanització i construcció era Castellania d’Amposta, SL, propietat de diversos empresaris ampostins. Més tard, un dels socis, valencià pera més dades, va acabar fent-se amb la majoria de l’accionariat i va constituir una nova empresa (Furuto Ciudad Amposta, SL, ja esmentada anteriorment) L’import de la llicència d’obres pujava a uns 400.000 euros, dels quals, quan encara era Castellania d’Amposta, se’n va pagar una petita quantitat (sobre un 10 % sinó recordo malament) i per la resta va demanar un ajornament a l’ajuntament. En una decisió sense precedents, l’equip de govern va autoritzar aquest ajornament. No cal ni dir que la majoria dels terminis es van anar incomplint sistemàticament. D’això no se’n diu ‘tracte de favor’?
Ara bé, després de tot això, la resposta de l’alcalde ens va deixar ‘al•lucinats’ (al menys a mi, ja que, l’altre dia, el diari el Punt, parlava de que les seves explicacions no ens havien convençut. Segons l’alcalde, l’Ajuntament, encara ELS HI DEU DINERS, ja que sobre el 30 % de les despeses d’urbanització, correspondrien ser pagades per l’Ajuntament com a propietari de part del sòl d’aquella zona.
Sobre la promotora valenciana que construeix “el futur comercial de la ciutat” encara voldria dir una cosa. La majoria dels qui hi treballen són valencians, ja que l’empresa constructora Font Gandia, SL són d’Alcoi (sinó ho recordo malament) En l’hipotètic cas de que fos un altre govern, ¿us imagineu con criticaria CiU què, amb l’atur que té la construcció a Amposta, es donés feina a treballadors de fora? Ara, no passa absolutament res!!

QUI S’HO CREU?

A la compareixença d’ahir davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del Cas Palau (o Millet, o ‘Pillet’ o ‘Bitllet ‘, digueu-li con vulgueu a aquest home) de Àngel Colom, exlíder de la Crida per la Solidaritat, exfundador i espresident del Partit per a la Independència i, actualment, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, no va aclarir qui va ser el “seu avalador” davant l’expresident del Palau de la Música Catalana Félix Millet. En un moment, i davant la insistència dels diputats que l’interrogaven, va dir “H vaig avalar jo amb el meu patrimoni”. No senyor! No era això el que sé li preguntava i ell ho tenia clar. Si Colom no coneixia de res a Millet, algú els va haver de presentar i algú el va d’haver d’avalar per a que li deixés els diners per a poder liquidar el PI. Llavors, Colom, ja era militant de CDC. No ho va dir, ni crec que ho arribi a dir mai. Però tots ens ho pensem. Això sí, va exculpar Convergència i va voler “linxar” la comissió d’investigació fins al punt que el seu president el va tenir que cridar a l’ordre. Sorprèn l’evolució de certa gent...
Reitero. Ja va dir el president Maragall que CiU tenia un problema: el 3 %. L’altre dia dia, crec que Ridao, que es va quedar curt, ja que era el 4 %. En alguns casos segurament que més.
CDC, després del PP és qui més diners rep de donatius anònims i això està comprovat i publicat. Si volen evadir dubtes, que diguin qui són els seus “donants”, potser tindrem alguna sorpresa...
El problema de DCD es que es creuen “amos” de les institucions que governen. Només fa uns dies l’expresident Pujol, en un acte de partit, va visitar Amposta. Va presentar un llibre a la seu de la Comunitat de Regants de la Dreta i se’l va rebre a l’ajuntament. També es va organitzar un dinar amb diferents empresaris locals. Al ple de dilluns, un regidor d’ERC va preguntar a l’alcalde si la visita d’en Pujol havia estat organitzada per l’ajuntament o bé es tractava d’un acte de partit. L’alcalde li va confirmar que va ser un “acte de partit”. Llavors el regidor d’Esquerra li va dir que “a alguns empresaris se’ls havia trucat des d’un telèfon de l’ajuntament, en horari d’oficina i per un càrrec de confiança”. Mentre l’alcalde deia que ho esbrinaria (no sé que hi ha que esbrinar, si des de que governa CiU sempre s’ha fet així), donava per acabat el ple. Al mateix tems, el portaveu de CiU recriminava (acceptant implícitament que era cert) a ERC de fer els mateix ells des de les delegacions territorials que governen.

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.

VOLEM UN ESTATUT SENSE RETALLADES

Al Vaticà, quan s’elegeix finalment Papa, es diu que hi ha “fumata blanca”.
Ahir, després de 4 anys, el Tribunal Constitucional del Regne de les Espanyes, finalment, va emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, però la “fumata”, que hauria pogut ser blanca, va resultar negra, força negra per als interessos de Catalunya i els catalans. Aquí, a casa nostra, només el PP se’n ha alegrat per la sentència.
Finalment “l’alt Tribunal” anul•la 14 articles i en reinterpreta 23 més! Com si estiguessin legitimats per a rectificar allò que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum i les Corts Espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) en sessions plenàries i solemnes!
Els magistrats que han acordat la sentència i tots aquells que s’han alegrat de que hagi estat en aquest sentit i no en altre (sobre tot els que van presentar recurs, es a dir PP per un costat i el Defensor del Pueblo Enrique Mújica, per l’altre), a part d’estar equivocats (segurament ells no se’n adonen, però és així), han comés un flac favor a l’estat de dret que representa, avui per avui, la democràcia espanyola.
Aquest matí, als Matins de TV3, en Josep Cuní ha entrevistat a l’Arturo Mas. En altres circumstàncies no l’hauria escoltat, però avui sí que ho he fet. A l’entrevista no ha dit res que no es vingués dient des de fa tems (jo tampoc aportaré res de nou, segur, però és una manera de desfogar-me del pa “part més rància de la societat espanyola”, d’aquells que els desaparegut Pepe Rubianes i també Labordeta, van enviar, literalment, “a la merda”) Tornant a Mas, i com no podia ser d’una altra manera, ha criticat el recurs presentat pel socialista Mújica i ha dit que “els socialistes volien l’Estatut com un formatge de ‘gruyere’: ple de forats per tots els costats”.
Mira per on, no li discutiré. Estic segur que entre aquests “espanyols rancis” n’hi ha molts de socialistes. Però també cal recordar (hi ha de quedar per a la història) que el propi Mas va acordar amb Rodríguez Zapatero una retallada (ja considerable!) de l’Estatut que havia aprovat per una àmplia majoria el Parlament de Catalunya. D’això no n’ha parlat, al menys, l’estona que l’he estat escoltat (que tot sigui dit, tampoc és que m’hagi estat massa temps escoltant-lo)
De la conversa mantinguda amb el Cuní, hi ha hagut una cosa que m’ha posat els pèls de punta: sinó recordo malament diu que han ficat, fins 14 vegades “la indisolube unidad de la nación española”. I en Mas ha dit que li recordava (sense especificar) altre èpoques. Jo ho diré més clar: A L’ÈPOCA DEL FRANQUISME!!
I ara què? A mesura que vagin passant els dies ens anirem assabentant de les iniciatives legals que prendran els partits polítics. De moment, el President Montilla ha convocat els catalans a una “multitudinària manifestació” per al (segurament) el dissabte 10 de juliol.
A falta de concretar-ho, jo ja us puc avançar que, si no hi ha cap impediment que m’ho impedeixi, hi assistiré. Com també ho farà la meva dona i, espero que els meus fills.
Davant de la injustícia cal una acció contundent de la societat catalana.
No ens podem quedar de braços creuats! De moment el dia 10 a manifestar-nos i, després, a donar tot el nostre suport a les nostres institucions per a que puguin esmenar (o fer recapacitar a qui sigui, si això és possible) un error “històric” derivat d’un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, ranci i amb tuf de podrit!!

BUSCAR CULPABLES

Quan l’altre dia vaig llegir al diari el Punt que l’empresa tortosina que explota els multicinemes Roquetes havia denunciat el ajuntament d’Amposta per “permetre que els cinemes Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments”, de seguida vaig pensar en diverses coses.
La primera d’elles el temps que ha passat des de que es va produir aquella situació fins ara: quasi dos anys!
I la segona i més important la reacció que tindrà l’equip de govern i la federació que li dóna suport, CiU.
A un gran nombre de gent d’Amposta (sobre tot els votants de CiU, però també a d’altres partits i abstencionistes), poc els importa si les coses que es fan a la nostra ciutat es fan malament, mentre se’n facin... A més, mai la culpa serà dels d’aquí i sí, en bona part, de Tortosa.
Així que, si a sobre, se’ls hi dóna arguments com el que parlava al principi, encarà amb més raó pensaran que “la culpa de tot el dolent que passa a Amposta és dels tortosins”.
Però a l’hora de buscar culpables també en trobaran dintre de la seva pròpia ciutat: els socialistes ampostins.
Aquests “dos mals” d’Amposta, Tortosa per un constat i els socialistes de casa per un altre, han estat des de fa un bon grapat d’anys un dels principals arguments de CiU per anar revalidant successives majories absolutes. El discurs victimista que sovint han emprat el líders locals de CiU sempre els ha donat un bon resultat electoral. Possiblement algun dels seus electors ja no s’arriba a plantejar si estan governant bé la ciutat o si, a part de la rendibilitat política, al darrera també hi ha una rendibilitat personal, simplement estan encantats amb el discurs populista que s’usa des de fa dècades pel líders locals de la formació que governa.
Possiblement, els “portaveus oficiosos” de CiU, es a dir, aquells militants que fan córrer falsos rumors entre la població i difamacions contra els socialistes locals, no trigaran gaire en dir que la culpa de la denúncia és dels dirigents del PSC, sobre tot del seu cap de cartell electoral o de qui tingui les més mínimes possibilitats de ser-ho.
Tenen l’estranya habilitat de convertir tot allò que els desfavorable en un arma “d’anar i tornar” contra qui han denunciat irregularitats o mala gestió de l’executiu local. Ja ha passat diverses vegades i, de ben segur, que encara en passaran més d’aquí al final de legislatura.
No vull arribar a pensar que diran si un dia (que segur que arribarà tard o d’hora) perden l’alcaldia d’Amposta. La frase que va dir la Marta Ferrusola quan Maragall va ser nomenat president de la Generalitat (En han furtat la Generalitat”), a Amposta pot quedar molt curta. I és que si a un poble s’ha seguit fil per randa (i tal vegada corregit i augmentat) aquest ha estat, sense dubtar-ho, Amposta.

DARRERA HORA. Al ple d’avui, el portaveu socialista, ha preguntat a l’alcalde si l’empresa Multicinemes Tortosa, SL reclamava alguna quantitat a l’ajuntament en concepte de “danys i perjudicis”. Sense arribar-ho a concretar, l’alcalde ha parlat que “li sonava que entre 3 i 4 milions d’euros...” (altres fonts parlen de quasi 5!) Si això se li hagués de sumar el deute generat per l’empresa (o empreses) que van gestionar l’escorxador, es podria parlar “d’una suspensió de pagaments tècnica per part del nostre ajuntament”.

NOU PROGRAMA PER A LA “GALERENCA” FLORA SAURA

Flora Saura es va donar a conèixer fa uns anys com a presentadora del programa Sexes de TV3. També ha presentat altres programes con “Hem de parlar” a Catalunya Ràdio.
A partir de dimecres presentarà conjuntament amb el periodista i escriptor Gaspar Hernández un nou programa de la graella de la televisió pública de Catalunya.
Portarà per títol “Bricolatge Emocional”, dirigit per Miquel Calzada (Miki Moto) començarà a emetre a partir del proper dimecres 30 de juny a les 21:50.
Els iaios materns de la Flora eren de la Galera i ella de petita hi solia passar les vacances de d’estiu. Sempre que en té l’ocasió recorda els seus dies jugant pels carrers del poble de la comarca del Montsià.

(La fotografia és la portada del suplement semanal del Periódico "Teletodo")

LA SÉNIA MUNICIPI TURÍSTIC

Vaig llegir al diari El Punt que s’havia atorgat a la Sénia la qualificació de municipi turístic.
Sense restar-li cap mèrit a un des pobles “frontera” amb el país Valencià, penso que no és més turístic que la veïna Ulldecona o Alcanar.
Ara bé, és evident que la denominació de la Sénia com a municipi turístic significa un valor afegit i, sobre tot, poder obrir les tendes en diumenge.
Aquesta denominació va ser llargament reivindicada pel seu ajuntament arran de que es prohibís obrir en diumenge.
La Sénia, com tot hm sap, és un poble que ha viscut sempre, principalment del sector del moble (fabricació i venda) Hi arriba gent de tota Catalunya buscant diversitat, qualitat, disseny i bon preu. En els darrers anys només es podia obrir dissabtes, la qual cosa limitava i molt les vendes.
A partir d’ara al poder obrir els caps de setmana es tornarà a una situació ja viscuda no fa gaires anys. Però la situació actual (on el sector del moble és u n dels que ha patit més la crisi), podrà veure’s, en part alleugerat al poder mantenir més hores les portes de les botigues obertes, amb la possibilitat de poder-hi fer més negoci.
I no només les botigues especialitzades en mobles podran veure incrementades les seves vendes, sinó, els establiments destinats a la restauració (restaurants, bars, etc.) i altres tendes de complements (làmpades, objectes de regal...)
Cal així felicitar al nostre govern per haver escoltat la petició dels seniencs.

REFLEXIÓ SOBRE UNES DECLARACIONS DE MANUEL CHÁVEZ

Ahir, el Periódico de Catalunya portava el següent titular “amagat” a la pàgina 27: “Chaves alerta contra la baixada dels sous dels alts càrrecs”.
No he pogut deixar de recordar quan es va posar en marxa l’Agència Estatal de Administració Tributària l'any 1992. Llavors ens la van “vendre” dient-nos que tothom hi sortiríem guanyant amb la creació d’aquell organisme autònom depenent del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol.
Però no ens van “advertir” que uns hi guanyarien més que els altres... O sigui, els Inspectors o grup “A”.
Efectivament, l’AEAT es va crear per evitar la fuga dels inspectors de finances cap als despatxos de consultors, economistes, advocats, etc. Un fet prou habitual ja que els despatxos professionals privats pagaven més que a l’administració pública. La resta dels empleats, si fa o no fa, ens varem quedar igual.
“L’alerta” de Chavez (el d’aquí) va en aquest sentit i, fins i tot, s’atreveix a dir: “... Pot facilitar l’arribada ‘d’analfabets’ a càrrecs de responsabilitat”. Una afirmació que, al meu entendre, crec que és desmesurada i que està fora de lloc”.
S’ha d’entendre, de les declaracions de Chavez, què hi ha que abaixar el sou a tots els funcionaris menys als alts càrrecs?
La vida m’ha ensenyat que l món no hi ha ningú imprescindible. Que quan algú ha faltat (per molt important que fos aquest) sempre h estat substituït per un altre i tot ha continuat ben bé igual.
A més, crec, que de vegades aquells alts càrrecs que estan ocupant els llocs més alts de l’escalafó de la funció pública, poden arribar a fer de “tap” i evitar que joves valors puguin accedir a ocupar càrrecs importants dintre de l’organigrama directiu.

AL DIC SEC

En termes mariners, estar al “dic sec” significa està en reparació, fora de servei... Sé li diu al vaixell quan està varat, normalment, per a ser reparat.
És una mica el que m’està passat a mi aquests dies.
Possiblement, els meus lectors més habituals, sobre tots el que us declareu seguidors del meu bloc, m’heu trobat a faltar. Concretament des del dia 15 de juny, fins ahir mateix, no havia penjat res.
El motiu és que precisament aquell dia va venir a buscar-me una ambulància al meu lloc de treball després de patir (suposadament) un episodi de vertigen. Vaig passar la nit a la residència sanitària de Tortosa on em van fer tota mena de proves. Bé, al menys se’n van deixar una: una ressonància magnètica que me la fan avui mateix.
Al dia següent, sense esmorzar (tot el que m’entrava per la boca tornava a sortir pel mateix lloc) em van enviar cap a casa. Des de llavors m’estic recuperant poc a poc.
No vaig obrir l’ordinador fins el dia de la revetlla i ahir vaig penjar l’article que, quinzenalment, em publica la revista digital Vinaròs News, dirigida per l’Emili Fonollosa.
Avui m’atreveixo a escriure aquesta mena d’explicació sobre les meves “vacances forçoses”, però encara no en garanteixo l’assiduïtat en que ho feia abans. Tot dependrà del meu restabliment.
Cal dir, però, que estic molt millor i, de fet, només em “pesa” el cap quan camino, la qual cosa em dóna una sensació d’inseguretat.

PUNT I SEGUIT?

En aquests moments, el tema de la nova concessió de l’escorxador municipal d’Amposta, està molt lluny d’haver-se acabat.
L’any passat, el començament de l’estiu astronòmic va coincidir amb un capítol més del tema de l’escorxador. Llavors us parlava de que l’equip de govern municipal (recordo una vegada més que està integrat només per regidors de CiU, ja que tenen majoria absoluta) va acordar concedir de forma provisional l’explotació de l’equipament a una empresa anomenada PC Golf, SL. Segons lalcalde es tractava d’una empresa de multiserveis què, entre els quals, hi figurava el sacrifici d’animals per al consum humà.
Però com què l’explicació per part de l’alcalde no ens va deixar satisfets, férem les nostres pròpies indagacions. De tot plegat ens assabentàrem de que es tractava d’una empresa “tapadora” que feia anys que no presentava els comptes anuals al Registre Mercantil de Barcelona (ja que tenia el seu domicili social a aquella província), i també tenia diverses irregularitats amb l’Agència Tributària. Finalment, un responsable d’aquesta empresa, manifesta a la persona que ens va fer la indagació dels cas, que, efectivament “actuava amb nom d’altres persones” i que qui realment seguia portant la gestió de l’escorxador, eren els mateixos a qui, a principis de la dècada del 2000, se’ls hi havia atorgat la concessió per 500.000 pessetes anuals (!) i que van acabar provocant un forat de 550.000 euros a les arques de l’ajuntament d’Amposta. I tot gràcies a la “impecable gestió” de l’anterior alcalde que va avalar el préstec que els havia concedir l’Institut Català de Crèdit Agrari.
Aquesta darrera concessió a l’empresa PC Golf SL era només per a 6 mesos i sense possibilitats de pròrroga i, al final del període, l’alcalde, ens va assegurar que trauria un nou concurs públic i que llavors, l’empresa a qui sé li acabarien concedint, es faria càrrec del deute acumulat pels anteriors gestors. Uns gestors que van començar denominant-se Ganados y Carnes Marí, però que després van canviar-se el nom i es convertien en Carnicas Tosses SL, sense que això signifiqués el més mínim problema per a mantenir la concessió de l’equipament industrial.
El passat dia 10 de maig, l’ajuntament d’Amposta va celebrar un ple extraordinari. Un dels punts de l’ordre del dia era “treure a concurs l’explotació de l’escorxador”.
Divendres anterior, i tal com és perceptiu en aquells ajuntaments que tenen constituïdes comissions informatives, se’n va convocar una de Serveis i Manteniment, exclusivament, per a informar-nos de la proposta de l’equip de govern sobre l’escorxador. El preu de sortida que establia el govern d’Amposta, després d’haver encarregat un estudi a un tècnic independent, es fixava en 9.000 euros mensuals. No obstant, donat els temps que estem passat immersos amb una profunda crisi econòmica, s’havia acordat fixar un nou preu a la baixa de 3.000 mensuals durant els 5 primers anys (o sigui, la mateixa quantitat que només 9 anys enrere s’havia establert per tot l’any!) Als 5 anys es revisaria i, en el cas de que el compte d’explotació de l’escorxador tingués benefici, el preu sofriria un increment igual al percentatge de benefici del concessionari. També aniria a càrrec de la nova empresa concessionària l’arranjament dels desperfectes que hi ha, sobre tot, la instal•lació d’una nova depuradora. Preguntat al regidor que presidia la comissió (que no era el titular, ja que aquest tenia un altre compromís) sobre si s’havia interessat algú per fer-se’n càrrec, ens va respondre que sí i que uns ramaders de la província de Lleida havia mantingut amb ell mateix un parell de reunions. Res se’ns va dir si acabarien fent-se càrrec del deute o no.
El ple de dilluns es presumia mogut en arribar al tema de l’escorxador. El portaveu del PSC va fer els seus propis números i hi va incloure els interessos de demorar generats pel deute durant tot aquest temps. Finalment va arribar a la conclusió de que el preu de sortida no podria ser inferior a 11.000 euros mensuals.
Com era d’esperar l’alcalde va rebutjar els arguments del portaveu socialista, però va acceptar estudiar altres usos alternatius per a fer viable una instal•lació sobredimensionada des d’un bon començament i de la que, els diferents governs municipals (tots amb alcaldes de CiU), mai han acceptat la més mínima responsabilitat política ni tant sols els successius errors que s’han comès pel camí.

Més informació: Blog d'Antoni Espanya.

"Viviremos de acuerdo con las necesidades, no con los deseos"

Santiago Niño Becerra, economista


IMA SANCHÍS - 25/05/2009

Tengo 58 años. Nací en Barcelona y vivo en Vilassar de Mar. Casado, tenemos un hijo. Doctor en Ciencias Económicas y catedrático de Estructura Económica del IQS, Universitat Ramon Llull. Políticamente, agnóstico. Creo en el interior de la gente, lo que destila la persona
¿Lo peor está por llegar?

A mediados del 2010 es cuando verdaderamente empezará la crisis, cuando veamos que las medidas que se están tomando no funcionan.

¿Es inevitable?

Así es. El nivel de deuda es brutal, las entidades financieras tienen unos agujeros tremendos aunque no se quiera admitir, los recursos van a la baja y la capacidad de absorción de nuevos televisores, electrodomésticos, etcétera, se ha agotado.

¿Estamos ante una crisis del sistema?

Sí, porque dará lugar a un cambio que afecta al modo de organización y producción.

Entonces, ¿muere el capitalismo?

No por el momento, pero el reajuste será grave, como en la crisis del 29. Tras la gran depresión, se puso en marcha un nuevo modo de funcionamiento que hizo que las cosas fueran a más; pero se cometió un grave error al suponer que la cantidad de recursos (petróleo, minerales...) era inagotable.

Y comenzó el gran desperdicio...

Sí, y ahora hemos llegado a una situación en que ese modo de funcionamiento se ha agotado, ya no podemos ir a más. La recuperación de la crisis estará basada en la productividad y en la eficiencia, lo que significa que sobra y sobrará sin remedio mano de obra.



Ese decrecimiento ¿será para todos o sólo a partir de la clase media para abajo?

Para todos. El realmente rico será el que cree valor, el que tenga una altísima productividad. Si ahora la sociedad está escindida entre ricos y pobres, a partir del 2010 lo estará entre los que generan valor y los que no.

Los que generan valor son comprables.

Creo que las altísimas remuneraciones de ciertos directivos van a desaparecer. Un dólar colocado en subprime en el 2003 se convertía en 80 en el 2007, y eso no es valor.

¿Las grandes corporaciones internacionales serán los reyes del mambo?

Sí, van a más.

Esto es muy peligroso.

En tanto en cuanto la política va a menos, sí.

Las compañías que controlan productos básicos como gas, agua, electricidad, teléfono ¿seguirán abusando?

Si nos estrujan, consumiremos menos. La renta media va a bajar. El problema es el despilfarro: en Badalona hay un punto en el que se pierde el 50% del agua, y hay zonas de Nueva York en las que se pierde el 40%. Vamos a tener que ser eficientes.

Puro desperdicio.

Con la energía eléctrica pasa lo mismo: se habla de contaminación lumínica de las ciudades y a la vez de falta de energía eléctrica.

Hágame una foto del 2011.

En España, un país muy dependiente, la crisis será durísima por la estructura del PIB basado en el ladrillo, el turismo, el automóvil y en infraestructuras baratas ya insostenibles. Ohay un cambio del modelo productivo capaz de absorber a toda esa población o vamos a una tasa de paro del 30%.

¿Cómo cambiar el modelo productivo?

Sin una cantidad impresionante de capital y un cambio de mentalidad brutal - que no se consigue ni en dos generaciones-,es imposible. Con el 2010 vamos a entrar en un parón de la actividad económica. No creo que quiebre ningún banco, porque el Estado los sostendrá, pero la gente no podrá sacar su dinero libremente porque si se vacían los bancos el Estado no podrá sostenerlos.

¿Y los servicios básicos?

Posiblemente, sostenidos por el Estado.

¿Regulación de consumo?

Sí, de materiales estratégicos, tanto a través del aumento de sus precios como de la restricción o denegación de su consumo. Cada persona podrá consumir un número determinado de litros de combustible al mes.

¿Se acabarán determinados productos en los supermercados?

No, porque un sector que irá a más será la logística. Los camioneros tendrán que estudiar sus rutas y se les facilitará combustible para cubrirlas, pero para salir el fin de semana no habrá. Es decir, la cultura del todo es posible a base de crédito se acabó, y eso tiene un impacto en el modo de vida.

No vivir endeudado es un gran cambio.

Entre 1997 y el 2007 los salarios reales en España crecieron sólo el 0,9%, y nadie protestó porque a la gente se le dio crédito. Esto se acaba.

Mucha televisión.

Sí, que la gente esté entretenida. En 1933 se levantó la ley seca, no me extrañaría que en el 2013 se legalizara la marihuana. Viviremos de acuerdo con las necesidades y no con los deseos. Impensable la renovación de vestuario cada temporada y ya está bajando el porcentaje de divorcios, todas esas cosas que antes generaban PIB.

¿Guerras por los recursos?

Se irá a un reparto mundial de los recursos.

¿Cuáles serán los sectores de futuro?

Biotecnología, logística, lo que yo llamo el sector R (recuperación, reciclaje, reparación) y la producción de ocio masivo. Tendrán trabajo los que realmente sean útiles, los que se hayan especializado, y habrá una megaélite con mentalidad gestora.

¿Y qué pasará con el tercer mundo?

La gente que consume y no genera lo tiene francamente mal.

¿Qué nos espera tras el capitalismo?

Estamos hablando del 2070. Hasta ahora, lo esencial ha sido el individuo. Vamos hacia un sistema grupal, consciente de que el todo es mayor que la suma de las partes, colaboraciones, asociaciones.

¿Para qué?
Ya lo dijo en el 2006: se avecina una megacrisis inevitable muy parecida a la de 1929, y lo llamaron alarmista. Hoy su libro, El crash del 2010 (Los Libros del Lince), va por la quinta edición. El resumen sería el siguiente: hundimiento de la economía entre el 2010 y el 2012. Estancamiento hasta el 2015 y una lenta recuperación hasta el 2020. "Pero al hipercrédito y al hiperconsumo no volveremos nunca". Se trata de un cambio de sistema y de mentalidad que implica una mayor consciencia de quiénes somos, dónde estamos, qué hacemos y qué valor estamos dispuestos a ofrecer; o eso o nos quedamos en casa viendo mucha televisión. A partir de ahora la pregunta básica será: ¿para qué?

SANDRO, PRESIDENT PER GOLEJADA

Potser mai s’havien complit els pronòstics com a les eleccions del Barça que es van celebrar ahir.
Si des d’un bon principi Sandro Rosell sortia amb l’etiqueta de favorit i les enquestes li donaven més d’un 50 % del vot, el resultat final va esmicolar les previsions i va guanyar amb un 61,4 %. Molt lluny va quedar Agustí Benedito amb un 14,1 %, Marc Ingla amb un 12,3 % i, finalment, el candidat oficialista Jaume Ferrer amb un 10,8 %.
La primera pregunta què ve al cap és? Va ser Laporta el gran derrotat? Penso que no. Primer perquè ell no es presentava (perquè no podia) I segon, perquè el seu ‘delfí’, a la manera de veure dels votants, estava molt lluny de l’encara president.
Cal recordar també que bona part de la victòria de Laporta l’any 2003 li deu a Sandro Rosell. No Rosell no hagués format part de la candidatura de Laporta, es pot pensar que hauria guanyat Bassat. No ho sabrem ami, però hagués pogut passar.
No insistiré més en la campanya que van fer els uns i els altres, però penso que la victòria de Sandro no es deu a la casualitat. Ni tan sols al carisma que pugui tenir. És una suma de factors la que l’ha portat a ser el president més votat de la història i l’haver quedat molt per davant de qualsevol dels altres candidats. Fins i tot la suma dels altres 3 encara queda molt lluny dels que va assolir el nou i flamant president.
Sense seguir fil-per-randa la nit electoral, hi ha alguns detalls força significatius. Quan encara no s’havia escrutat l’1 % del total, Agustí Benedito, a una entrevista feta per Barça TV, ja va dir que havia felicitat a Sandro Rosell com a guanyador de les eleccions. Va ser el primer en ‘donar la noticia’ de la victòria del president electe. Fins llavors la cadena encara no havia fet públic cap pronòstic.
Més tard, ja a TV3, els espectadors anaven enviat missatges via SMS. La majoria eren de felicitació al nou candidat (com no podia ser d’una altra manera) Però em sobtar algun que ja parlava de fer eleccions en ‘menys de 6 anys’ (recordo que els nous estatuts del club estableixen mandats de 6 anys) Em sembla molt fort que quan Sandro encara no ha començat a exercir de president (de fet encara quedaven 16 dies), ja hi hagués algú que pensés en les properes eleccions (sense cap mena de dubte, no podia pair la victòria de Rosell o la derrota de Beneito –què era el cas-)
Molts missatges també es preguntaven el perquè Laporta encara no havia felicitat el president electe. Laporta, finalment ho va fer (suposo que a desgana) quan finalment la junta electoral va proclamar vencedor a Sandro Rosell.
Aquest matí he escoltat que la cara dels equips d’Ingla i Ferrer eren tot un poema... Mentre que Benedito es mostrava radiant pels resultats obtinguts (la majoria obtinguts de socis de Barcelona capital, segons el resultat de les enquestes a peu d’urna) Suposo que d’haver fet una campanya de promoció de la candidatura per la resta de comarques de Catalunya, els resultat encara haurien pogut ser millors.
Rosell té el seu equip, amb qui confia i, segurament, plegats ho faran força bé, però jo, d’ell, li allargaria la ma a Benedito. Potser junts encara ho podrien fer millor.
Felicitats, Sandro, per molts d’anys i FORÇA BARÇA!!

LES MUNICIPALS A MENYS D'UN ANY VISTA

A finals de maig, el diari el Punt publicava una informació periodística sobre els candidats “futuribles” a les properes eleccions municipals a celebrar en menys d’un any.
Donava per segur la continuïtat de l’actual alcalde Manel Ferré encapçalant la candidatura de CiU. La candidatura d’ERC va ser la primera en anunciar el nom del seu cap de llista amb la persona d’Adam Tomàs que substituirà a la històrica militant, exconsellera amb el govern de Pasqual Maragall, exsenadora i actualment diputada al Parlament català Marta Cid. Pel que fa al PSC donava quasi per segura la continuïtat d’Antoni Espanya.
També parlava d’altres llistes de partits o coalicions que, en aquests moments no formen part del consistori municipal: el PP, ICV-EUA i especulava amb una possible candidatura independent.
El cap visible del PP a nivell municipal, després de la darrera reestructuració, és Guillermo Martínez, encara que, personalment, i ja ho he dit en alguna ocasió més, no crec que, finalment, acabi encapçalat la llista municipal.
Per primer cop en molts d’anys, EUA (amb forta presència a Amposta i molts d’ells formant part del partit d’àmbit local Esquerra d’Amposta), pareix que han arribat a un acord amb l’altra branca comunista (ICV) que, tal i com informa avui el Punt, estaria encapçalada per Salvador Queral.
En quan a una hipotètica candidatura independent, és cert que, històricament, a Amposta, s’han anat presentat candidatures a part dels partits polítics, però l’èxit assolit fins el moment ha estat nul. Al menys en els darrers anys no n’hi ha hagut cap que hagi aconseguit una mínima representació. De totes formes, si s’acaba formant aquesta candidatura, ara per ara no sé m’acut un altre cap de llista que Lorenzo Navarro, president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora i també de federació local d’associacions de veïns.
Tal vegada la candidatura que dóna més joc és la de la coalició que actualment governa a Amposta. Encara que intueixo pocs canvis a la propera candidatura de CiU, sí que son més que previsibles algunes variacions, alguna d’elles prou significativa.
Pareix que l’actual primer tinent d’alcalde i responsable de les regidories d’Urbanisme i de Personal, Pere Vidal, està dient que no repetirà. També és previsible que no continuï la regidora de Serveis Socials i Participació Ciutadana i el regidor d’Esports i Joventut.
Els substituts serien l’actual president local de Joventuts Nacionalistes Hadar Aixendri, la gerent de GRUSAM Anabel Marco (previsiblement sortirà elegida diputada al Parlament), el president del Casino Recreatiu i Instructiu Joan Josep Sabaté i Rosita Pertegaz (la segona candidata d’UDC després de Sisco Fosch), suplent a la candidatura del Senat a les passades Generals.
Fins i tot, m’arrisco a donar el nom i l’ordre dels 10 primers llocs:
1. Manel Ferré
2. Isabel Ferré
3. José Manuel Ferré
4. Anabel Marco
5. Sisco Fosch
6. Hadar Aixendri
7. Joan Josep Sabaté
8. Marimar Panisello
9. Josep Garriga
10. Rosita Pertegaz

JORNADA DE REFLEXIÓ A CAN BARÇA

M’imagino que avui a Can Barça hi ha jornada de reflexió davant la jornada electoral de demà.
Al començar la nit, segurament, ja sé sabrà qui és el nou president escollit pel soci entre Sandro Rosell, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla.
Penso que si, efectivament, hi ha jornada de reflexió és una autèntica bajanada. Potser ho diran els estatuts, però no cal “imitar” les campanyes electorals de la política.
A la pregunta de: Qui serà el nou president del Barça? Feta des de la pàgina virtual del Punt, el resultat actual, a punt de tancar (ho fan sobre ¼ de 8 i ja falten molts pocs minuts) és el següent:
Sandro Rosell: 50,3 %
Agustí Benedito: 27,7 %
Jaume Ferrer: 15,4 % i, finalment
Marc Ingla: 9,6 %
Des de l’opinió d’un barcelonista que no pot votar, perquè no és soci (ni ho serà) crec que els resultats són els esperats.
Avui diaris com l’Sport, el Periódico de Catalunya o Plural es fan ressò del debat de candidats que va emetre ahir TV3. Tots coincideixen que Rosell va saber capejar molt bé el temporal i se’n va sortir força bé.
Mentre, Jaume Ferrer, el candidat més “oficialista”, després de que Alfons Godall es retirés de la cursa i Jan Laporta decidís que fos Ferrer qui el “representés”, va voler convertir el debat en un ma a ma entre Rosell i ell.
Marc Ingla intentant sense gaire èxit explicar el seu programa, segurament el més allunyat de l’actual directiva.
Finalment, Marc Ingla continuava amb el seu “erra que erra” per voler treure els “draps bruts” del Sandro pels els seus negocis a Brasil.
Avui, a l’hora de dinar em deia el meu fill gran: “Fa unes setmanes tenia clar que Sandro Rosell hauria de ser el nou president del Barça. Ara ja no ho tinc gens clar. No dic que no ho acabarà sent, però no ho tinc clar”.
Aquest dubte és el que ha buscat durant tota la campanya Marc Ingla. Sembrar dubtes sobre Rosell. Un joc brut que, al menys a ell, pareix que no l’hagi portat cap benefici. Es veurà demà, però segons l’enquesta del diari el Punt, és el que està més allunyat de l’objectiu de la presidència.
A Sandro en canvi, si que pareix que l’ha influït. Ha baixat una mica en intenció de vot, però en aquests moments encara és el candidat amb més opcions.
A Jaume Ferrer l’he vist manca de personalitat i per molt que estigui apadrinat per Laporta, ja sé sap que amb això no n’hi ha prou.
Per finalitzar, Agustí Benedito ha estat la gran sorpresa. Com deia ell mateix, “varen sortir els últims i han arribat segons”. Encara té l’esperança de donar la gran sorpresa.
Encara que per a mi, la gran sorpresa seria que s’unissin en contra de Rosell els altres tres candidats.
Crec que només així podrien evitar la victòria d’una de les figures claus en la victòria per primera vegada del president sortint Jan Laporta.

LA REFORMA LABORAL QUE VE

Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)

PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS

He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.

EL FORAT DE LA SALUT

Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.