diumenge, 23 d’octubre del 2011
LES FOTOS D'AVUI 23-10-2011. MOTOCROSS A AMPOSTA
APA, A TORNAR-HI!
El dia 13 de setembre, la Diputació de Castelló, va aprovar una resolució instant al govern central a que cedeixi 90 Hm3/any d’aigua de l’Ebre per a les comarques del N de la província.
El dia abans, l’Ajuntament de Tortosa, va aprovar per unanimitat un moció oposant-s’hi i l’Ajuntament d’Amposta ho va fer en el decurs del ple del dia 26 del mateix mes.
No obstant això, i tal com ja va passar fa 10 anys (aproximadament), a l’hora de la veritat, molt em temo que la unanimitat mostrada per les forces polítiques de tots dos consistoris, acabarà trontollant. Hi ha prou antecedents per a pensar que serà així. Recordo aquell acord que va prendre el Parlament de Catalunya donant suport a la PDE i a les seves reivindicacions i que el mateix conseller en cap (avui President de la Generalitat) Arturo Mas, va aigualir quan encara no havien passat 24 hores en una visita que va fer a l’IDECE (l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre) de Tortosa. Aquell dia Mas va entrar a la seu de l’organisme ebrenc aclamat i va sortir havent d’escoltar crits de traïdor.
Un dels discursos més simplistes és que “l’aigua es perd al mar”. L’aigua de l’Ebre, com la de tots els rius, té les seves funcions des de que neix fins a que arriba la desembocadura.
Em deien no fa gaires dies que “l’Ebre està ferit de mort i que el transvasament cap al Sud és serà un fet que no es podrà aturar” A la primera afirmació hi estic bàsicament d’acord, però no per greus que siguin els seus problemes, cal tirar la tovallola i deixar que el temps vagi fent el seu procés. La malaltia del riu encara no és irreversible. L’aportació necessària de sediments i l’eliminació de les plagues com el musclo zebrat ajudaria a la recuperació no només del riu, sinó també del delta i de tot el seu ecosistema.
L’aigua dolça del riu, quan arriba a la mar, serveix per a regenerar les badies i aportar el nutrients necessaris per a la pesca i l’aqüicultura.
Aquest estiu vaig tenir el plaer de visitar la badia dels Alfacs (el meus lectors més fidels ja recordareu que us ho vaig explicar) Al “xiringuito” de l’Avi Agustí ens van oferir una degustació de musclos i ostrons. Agustí Bertomeu, el seu propietari, insistia que els ostrons del delta de l’Ebre tenen un gust com no el tenen a cap altre indret. Primer es nota la salabror de la mar i al final la dolçor deguda a l’aigua del riu. També els musclos tenen millor sabor que els gallecs u holandesos. I què dir dels llagostins? És igual que siguin de la Ràpita o de Vinaròs, són els millors del món! Aquests matisos són un valor afegit per als nostres productes i fan que siguin d’una gran qualitat i tinguin una gran acceptació als mercats.
No vull acabar aquest escrit sense fer unes preguntes: Per a què volen a Castelló l’aigua de l’Ebre? Si fa 10 anys es deia que era per a fer macrourbanitzacions i camps de golfs, ara, amb la crisi tot indica que no hauria de ser així. Per a l’agricultura? Els pagesos es queixen pels preus baixos i la poca rendibilitat de la majoria dels productes agraris. Els conreus d’oliveres i arròs s’haurien d’abandonar si no fos per les subvencions que arriben de la UE per aquests productes. Tal vegada per a portar-la a l’aeroport de Cabanes? És gual, sigui per a que sigui, el cert és que ningú s’oposa davant de l’expectativa de poder disposar d’aigua, encara que al final només uns pocs se’n acabaran beneficiant.
El govern socialista va respondre a la Diputació de Castelló negant a que l’aigua de l’Ebre arribi a Castelló, però no passarà el mateix si a Madrid acaba governant Rajoy. Llavors, com fa 10 anys, caldrà tornar a posar-se la samarreta blava i sortir al carrer per a defensar el riu. Apa, a tornar-hi!
dissabte, 22 d’octubre del 2011
ELS HUMORISTES ES MOFEN DE MAYOR OREJA
Avui, els humoristes gràfics del diari Público s’han inspirat amb Mayor Oreja.
Com tothom sap, Jaime Mayor Oreja, que va ser ministre amb Aznar, representa a l’ala dreta del PP (amb això està quasi tot dit) i és el dirigent popular que més va criticar la política antiterrorista del govern de Zapatero.
Abans, aquest personatge ja havia estat inspiració d'altres humoristes.
CARTA AL DIRECTOR
Avui, al menys tres diaris em publiquen la carta que vaig enviar dijous sobre el final d'ETA.
El Punt/Avui.
El Periódico de Catalunya.
Diari de Tarragona.
(L'acudit és de FER i el publica "El Punt/Avui")
UNA ALTRA VEGADA CAFÈ PER A TOTS
La decisió de la Unió Europea sobre el corredor ferroviari prioritari, per voler acontentar a tots, pot arribar a no satisfer a ningú. El “cafè per a tots” és una costum massa estesa i pròpia de governs febles a la recerca de les màximes complicitats polítiques.
Ara bé, d’aquí a que tothom estigui conten per la mesura, hi queda molt. La majoria de les vegades, aquestes actituds acaben no agradant ningú.
Ahir, mentre uns es mostraven eufòrics, d’altres eren més prudents. Al programa de TV3 Divendres, que presenta i dirigeix Xavier Coral, un altre Xavier, Sardà, criticava l’actitud d’alguns perquè, “després dels primers 5 minuts d’eufòria, havien passat a una situació de decepció”. El comentari de Sardà em va agradar, denota el caràcter dels catalans, possiblement marcats per la història i els cops de bastó que ens han donat sovint.
Ahir, el Periódico de Catalunya, titula: “Mediterrani i quatre més”. D’acord, però a l’hora de prioritzar els uns sobre els altres hi ha coses essencials que s’han de tenir en compte. La costa mediterrània espanyola és, de llarg, on es genera més volum de negoci. A més, compta amb els ports d’Algecires, Cartagena, València, Tarragona, Barcelona, etc. Per on entren i surten la major part de les mercaderies que són fruit del negoci entre Espanya i la resta del món, sobre tot, de l’Àfrica, els costaners amb la Mediterrània i Àsia. Només la concepció que té l’estat espanyol sobre els infraestructures, ha privat, històricament, encara un desenvolupament més gran. D’això us en podria parlar durant moltes hores el catedràtic d’Economia Aplicada de la UB Germà Bel, estrella a la majoria de tertúlies de ràdio i televisió de dimecres passat.
Però hi ha petits reiets de taifes que pareix que ignoren el que són i el que tenen. Em refereixo al president d’Extremadura que ahir va fer unes declaracions molt dures en contra de José Blanco, el Ministre de Foment. Segons José Antonio Monago el greuge causat a la seva comunitat és irreparable. Ha pensat, per exemple, el president extremeny de millorar les comunicacions amb Portugal. No potser el port de Lisboa una bona alternativa. No sé, dic jo... I ho dic en tots els respectes al poble extremeny, ja que tothom té el dret d’assolir les millors comunicacions possibles. Un exemple molt gràfic, algú que viu a la Pobla de Benifassà pot arribar a pensar que li faran una autovia de 4 carrils per arribar a Vinaròs?
Però en tot aquest procés no ha estat l’únic en tirar cap a casa. Víctor Monrlán, el secretari d’estat d’infraestructures, apostava pel corredor central que hauria de passar per un túnel que s’hauria de fer per travessar els Pirineus. D’on és Morlán? D’Osca i, per tant, el ferrocarril passaria per davant de “casa seva”.
divendres, 21 d’octubre del 2011
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA (21-10-2011)
Avui li torna a toca a Tortosa. Aquest contenidor es troba al carrer Olivera, al barri de Ferreries. Un ciutadà incívic i brut ha deixat així les deixalles.
ZAPATERO: BREU BALANÇ DE LES DUES LEGISLATURES
José Luis Rodríguez Zapatero, a partir de la formació del nou govern sortit de les urnes del dia 20-N, haurà segut president del govern espanyol entre 2004 i 2011.
Durant la campanya electoral del 2004 va prometre que retiraria les tropes espanyoles de l’Iraq, un país que estava immers en una guerra il·legal (o sigui, sense l’empara de la ONU) i, una de les primeres mesures quan va començar a governar va ser precisament aquesta, dir a les tropes que tornessin cap a casa.
També se’l recordarà per haver-se aprovat durant el seu mandat els matrimonis entre persones del mateix sexe, un dret que només uns pocs països del món reconeixen.
Però, sense cap mena de dubte, passarà a la història com el president, sota el mandat del qual, la banda terrorista ETA va renunciar a la lluita armada.
Es diu que tot estava pactat. Després de les constants “derrotes” sofertes per la banda (detencions i posteriors empresonaments de un bon grapat de membres de la banda terrorista), el cert és que estaven molt debilitats i havien perdut bona part dels suports que tenien al País Basc. La conferència de pau de Sant Sebastià de dilluns passat, va ser el darrer acte de la tragèdia. A partir d’aquí, era qüestió de dies l’anunci de deposar les armes per part d’ETA.
Dir ara que bona part del mèrit és de Rubalcaba segurament seria una mica exagerat. Els èxits no són tant dels governs com dels diferents comandaments i agents de les forces i cossos de la seguretat de l’Estat. El polítics poden dictar les línies a seguir, però les estratègies i el treball diari el porten a terme les policies i la Guardia Civil.
Ahir,després de l’anunci, em deia la meva dona que si el govern socialista no estigués tant tocat per la crisi, el 20-N, trauria majoria absoluta. I no li faltava raó!
En canvi, ara, segurament el comunicat i la nova situació creada no influirà gens amb el resultat, però Zapatero se’n podrà anar amb el cap ben alt i orgullós per la feina feta.
(Els acudits els publicava ahir i avui el Periódico de Catalunya i són del mestre Ferreres)
dijous, 20 d’octubre del 2011
IN MEMORIAM
Avui, el dia històric en el que la banda terrorista ETA ha anunciat que deixa l’activitat armada, vull recordar-me’n de totes les víctimes personificades en una sola, la que més vaig sentir: la del company Ernest Lluc.
Ernest, allà on siguis, segurament avui no t’has assabentat de la notícia, com tampoc te’n assabentaràs d’aquest escrit, és igual. L’important és que ETA ha anunciat que no tornarà a matar.
Finalment, les més de 800 morts no han servit per a res. Bé, potser sí, per a què la societat civil estigués cada cop més unida en espera del comunicat final.
Avui, a pesar de tots vosaltres, estem molt feliços.
LES FOTOS DEL DIA 20-10-2011
Encara que semble una caseta de camp, les fotos són d'un pati de Santa Bàrbara, situat al carrer Victòria, paral·lel al carrer Major i més conegut com "lo Barranquet".
ELS GREUGES AL NOSTRE TERRITORI
Les Terres de l’Ebre estem davant d’una oportunitat històrica com és l’eix ferroviari mediterrani. Alguns polítics ja s’han manifestat al respecte, però ara és l’hora de passar a l’acció. Si el nostre territori no aconsegueix una estació de mercaderies de referència, possiblement s’haurà perdut definitivament el tren…
Les infraestructures han de servir per reequilibrar el territori. Sovint des dels centres de poder s’escolta dir això, però a l’hora de la veritat tothom tira cap a la seva casa i s’oblida dels territoris més despoblats i desafavorits, com és el cas de les Terres de l’Ebre i d’altres. La diferència, en aquests moments, és que l’eix ferroviari passarà pel nostre territori i, per tant, s’ha d’aprofitar.
Feta aquesta introducció, ara enumeraré els greuges que hem patit al nostre territori en el decurs de les darreres dècades.
1r.- Els constants intents de transvasar l’aigua de l’Ebre. Durant la dècada dels anys 80, finalment, es va fer l’anomenat minitransvasament al Camp de Tarragona. A canvi es van revestir els canals i van millorar alguns sistemes de reg, però tret dels regants, ningú més se’n va veure beneficiat. En canvi, la disponibilitat d’aigua va fer que empreses com l’embotelladora de la Coca Cola o Port Aventura podessin instal·lar-se allí.
2n. L’any 1996, els trens de llarg recorregut deixen de passar per Tortosa. L’alternativa, l’estació de l’Aldea, no cobreix les perspectives del territori. És una estació petit (sé sembla més a un abaixador que no a l’estació de referència de les comarques del S de les TT.E.), està mal comunicada i no s’aturen els trens ràpids. Encara que jo sempre he defensat que seria millor un flux més continu de trens i que els que s’aturin poguessin arribar més aviat a Barcelona i no 2 hores i mitja que és el mateix temps que trigaven fa quaranta anys.
3r. També a la dècada dels anys 90, el govern de Pujol va construir la C-12 o l’Eix del’Ebre, com se’l coneix millor. Encara que suposava una millora en les comunicacions entre Lleida i Amposta, les limitacions eren evidents. El govern d’Entesa va aprovar-ne el seu desdoblament, es a dir, reconvertir-la en autovia. El tram entre Tortosa i el port de la fàbrica de ciment d’Alcanar havia de ser prioritari, però està aturat “sine die” i no està clar quan es continuarà.
4t. La gran via ràpida per anar cap a Barcelona o València és l’AP-12 (l’autopista del Mediterrani), però és de pagament i mai s’han atès les reivindicacions del territori per a que sigui gratuïta en determinats trams. L’alternativa, l’A-7 (l’autovia del Mediterrani) està aturada pel S a Vilanova d'Alcolea i pel N a l’Hospitalet de l’Infant, encara que hi ha un senyal que hi posa Amposta (?) Sembla ser que el gran problema és el pont de l’Ebre i el consens territorial, però és més per manca de voluntat política que una altra cosa.
5è. Només fa 2 anys el Ministeri de Foment del ministre Blanco va escollir que l’autovia de l’Ebre, la A-68 arribés al mar per Vinaròs. És curiós que una via que porta el nom del nostre riu, a les portes del nostre territori es desviï cap a una altra zona, en lloc de seguir paral·lel al riu.
Algú en dóna més?
dimecres, 19 d’octubre del 2011
EL TREN DE L’ESPERANÇA
A Tarragona avui estan doblement contens. Si dissabte van concedir-los l’organització dels Jocs del Mediterrani del 2017, avui, amb la resolució definitiva del traçat preferent ferroviari a favor dell’eix mediterrani, la “Imperial Tarraco”, s’ha vist doblement afavorida. Ja no cal que li toqui la grossa de Nadal (la província de Tarragona és l’única que no ha venut mai el número de la grossa nadalenca)
I per a les Terres de l’Ebre? Molt em temo que una vegada més ens quedarem “a peu”.
Després arribaran les lamentacions, per part dels polítics i també dels empresaris, però serà molt difícil que poguessin agafar el tren una vegada ja ha passat. Enteneu la metàfora?
Dilluns vaig escoltar per la SER que els empresaris de les nostres comarques es lamentaven per no haver-se implicat més en el projecte de Tarragona (de fet fins aquest mateix any era aspirant a dos: la Capital Europea de la Cultura 2016 (finalment li van donar a Donosti) i als Jocs) M’imagino que sobre la capital de la cultura, el territori, el nostre, tampoc devia de moure un dit. Sovint parlem de les rivalitats entre Tortosa i Amposta, però les relacions de les TT.E. amb la capital de la província tampoc són gaire bones.
Ahir, l’actual vicepresident de l’IDECE, l’amic Jordi Borràs (que sigui de CDC no és cap obstacle per a que siguem amics) va dir que caldria mirar d’aconseguir que, al menys la subseu de rem, vingués aquí al nostre territori. Cal pensar que Amposta i Tortosa estan entre les 5 primeres potències estatals d’aquest esport. A més, Amposta té un centre de tecnificació esportiva que depèn del Consejo Superior de Deportes i del Consell Català de l’Esport i, un dels esports que hi estan inclosos és, precisament, el rem olímpic.
De totes maneres, Tarragona ja ha dit que la subseu del rem i del piragüisme serà Castelldefels on, per a l’olimpíada de Barcelona, es va construir un canal. Per tant, la concessió de la subseu ebrenca (ja sigui a Amposta o Tortosa) seria una gentilesa de Tarragona que podria servir per a millorar les relacions.
Tampoc el tren (físic, real...) s’acabarà aturant a les Terres de l’Ebre i, sinó, ja ho veureu. L’empresariat del territori és poc potent per aconseguir una estació (Amposta fa molts anys que reclama una estació de mercaderies)
Però us imagineu que finalment s’aconseguís? Us imagineu per un moment que poguessin millorar les comunicacions que ens uneixen a l’Aragó? I una ampliació del port de la Ràpita?
Si a la lluita contra el transvasament de l’Ebre, unim els esforços de tots per aconseguir les mencionades infraestructures, garantiríem el futur de la nostra terra, segurament de forma definitiva.
LA GRAN PREGUNTA DEL DIA
¿I si per una vegada, deixant de banda disputes ancestrals, s’unís la societat ebrenca (polítics, empresaris i ciutadans en general) per a demanar una estació de mercaderies de referència ara que ja tenim el “sí” al corredor del mediterrani?
UNA ANÈCDOTA SOBRE “ELS INICIS” DEL CATALÀ
Ahir vaig anar al meu poble i vaig aprofitar per fer unes fotos d’un lloc que em serviran per a il·lustrar un nou relat curt que publicaré el proper dia 30.
En passar per davant del camp de futbol, em vaig fixar en la inscripció: “Camp municipal d’esports” i me’n vaig recordar de que vaig ser testimoni de la primera vegada que es va retolar.
No sabria dir amb exactitud quin any era. Segurament, en la darrera etapa de la dictadura o els primers anys de la transició. Per aquell temps (encara que fos el 74 o 75) ja hi havia una certa tolerància (sempre i quan no et passessis de la ratlla) i s’oloraven aires de canvi. Aquella primera retolació ja es va fer en català.
No recordo qui era el pintor a qui sé li va encarregar, però si recordo que anava amb un amic. El pintor, textualment estava posant: “CAMP MUNICIPAL DE DEPORTS”. Li varem dir que havia de posar: “CAMP MUNICIPAL D’ESPORTS”, la qual cosa (m’imagino que després de consultar-ho) va ser la que va acabar posant.
Recordo que passat uns dies vaig parlar amb Don Germán, un mestre fill de la Galera però que treballava i vivia a Barcelona i li vaig explicar el que ens havia passat. Don Germán em va dir que totes dues formes eren correctes, però posar “d’esports” en lloc de “de deports” era més correcte.
Quan ahir vaig passar per allí, després de quasi 40 anys, me’n vaig adonar que hi ha coses que no canvien amb el temps. El rètol no ha sofert variacions significatives.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
EL PP, DESCOL·LOCAT
Sobre la conferència de que es fa celebrar ahir a Donosti “sobre el final de ETA”, se’n poden treure moltes conclusions i quasi totes positives.
Ahir pel matí, abans de que es fes la conferència (es va fer per la tarda), el titular principal de portada del Periódico era molt eloqüent: “Rajoy oferirà un pacte per pilotar el final de d’ETA”. No obstant, el PP no va assistir a la conferència.
Finalment, qui si que va acudir va ser el PSOE, encara que ho va fer com a partir, el govern de la nació no estava representat.
Penso que la situació no era senzilla. El govern d’Espanya no pot ni deu d’assistir a una conferència d’aquest tipus al menys que l’organitzi ell mateix o les Nacions Unides. Cap organisme internacional pot tenir la facultat d’organitzar-ho. Per tan, un esdeveniment com aquest només es podia organitzar a “títol personal”, amb el consentiment de les autoritats (govern d’Espanya, govern d’Euskadi, etc.)
El PSOE va fer bé, d’acudir, ja que ara com ara és el partit que sustenta el govern i un dels grans partits del país, però el PP es va equivocar al no acudir.
És evident que el PP sempre ha tingut una opinió “molt particular” (diguem-ho així) sobre el final d’ETA. Per ells, o la ETA es derrotada per les armes i tots els seus integrants acaben a la presó o no hi ha final.
Certament, des del meu punt de vista, per a un final dialogat, l’Estat i la banda terrorista hauran de posar-se al mateix nivell, la qual cosa no em sembla correcta, però què es pot fer?
Si es vol per a Euskadi (i per a la resta de l’estat, no ens enganyem) la pau definitiva, el govern (sigui el PSOE ara o el PP en un futur) hauran de dialogar i fer una sèrie de concessions impensables només uns anys enrere.
La manca de reacció d’ETA davant dels darrers empresonaments de líders abertzales (un d’ells Otegui) pot ser un símptoma de que estem arribant al final de la banda terrorista, bé perquè està molt debilitada logísticament parlant o perquè, realment, vol donar per finalitzada la seva acció terrorista.
Fins ara el PSOE sempre ha estat més disposat a negociar que el PP (segurament per això també n’ha tret més rendibilitat política), però el PP, encara està a temps de rectificar.
Sobre el pacte de Rajoy, de moment, no se’n sap res més.
FOTOS DEL DIA 18-10-2011. ESCULTURES D'AMPOSTA II
Segons sembla l'escultura porta el nom de "el joc de la viola" i és de 1938.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
LA FOTO DEL DIA (17-10-2011)
TORNAR A COMENÇAR
El candidat socialista Javier Pérez Rubalcaba va dir a Barcelona que si “poguessin retrocedir a l’any 2008, moltes coses que han fet, no les farien”. Segurament això mateix ens passa a tots. Si ens donessin una oportunitat de tornar a començar, molts d’errors que em comès al llarg de la nostra vida, no els tornaríem a fer. I, possiblement, fins i tot alguna de les coses bones que em fet, potser tampoc o les faríem de diferent manera.
Per al PSOE l’any 2008 la crisi econòmica encara no s’havia instaurat al nostre país. Estàvem al final de la bombolla immobiliària i efectivament, la crisi encara no afectava de ple al nostre país, encara que els primers símptomes començaven a ser evidents.
De tots els errors que ha pogut cometre el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, del qual Rubalcaba en va ser ministre, des del meu punt de vista, dos han estat els més importants: la reforma laboral i la gestió de la crisi.
Les reformes laborals, on els treballadors sempre hi surten perdent, a la pràctica s’ha vist que no serveixen per a res. Cap reforma laboral (al menys de forma directa)ha servit per a crear ocupació d’una manera important. El nombre d’aturats a Espanya passa en escreix dels 4 milions i, després de l’estiu, un període on, tradicionalment l’ocupació augmenta, s’ha tornat a perdre ocupació.
Realment és difícil aconseguir, ja no la plena ocupació (la qual cosa sembla que és impossible), sinó una taxa d’atur que no arribés al 10 %. Si fos tant fàcil ja s’hauria fet. A la bona voluntat del govern, hi ha que afegir-li la dels empresaris, sovint molt més preocupats en els seus propis interessos que no en els generals del país.
El que cal potenciar és l’economia productiva, que tradicionalment ha estat el motor econòmic dels països i és la que té uns llocs de treballa més estables. Però per a que l’economia productiva funcioni, hi ha que incentivar el consum privat. No es poden fabricar cotxes sinó se’n venen.
L’altre error va ser la gestió de la pròpia crisi. No crec que hi hagi ningú (bé, potser algun fanàtic) que pensi que l crisi és culpa del govern socialista. La crisi és mundial i la pràctica totalitat dels països capdavanters l’estan patint. Però les respostes que ha donat el govern semblen més fruit de la improvisació que d’una política coordinada que comptés amb tots els suports possibles. I aquí és on el PP (el partit que amb tota probabilitat governarà a partir del 20-N) també té molta part de culpa.
El PP com diu Rubalcaba, també vol fer un “retorn al passat” i aplicar les mesures que va aplicar el nefast José María Aznar. O sigui, deixar la nostra economia, majoritàriament, en mans de la construcció. Els experts ja han dit que això és impossible, però el PP és capaç de tot per mirar d’aconseguir “resultats immediats”. Però a la llarga, una altra bombolla immobiliària seria del tot contraproduent i molt difícil de digerir.
FOTOS DEL DIA 17-10-2011. ESCULTURES AMPOSTA I
Recordo que fa uns anys (tampoc tants!) hi havia peixos, però és una de les coses que "s'han perdut pel camí".
IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XVI
La darrera vegada que vaig escriure sobre una idea innovadora va ser fa quasi un any, el 8 de novembre de 2011 i com podeu comprova pel títol, contant aquella, en vaig donar 15, sempre recollint les idees innovadores que havien tingut emprenedors.
Avui hi torno. He llegit al Periódico, amb el títol de "Prémer la tecla bona" que una parell de joves emprenedors volen donar per Internet cursos per ensenyar a usar millor el teclat.
Abans, la majoria dels que sou de la mateixa generació que jo us en recordareu, hi havia acadèmies de mecanografia on s’ensenyava a escriure a màquina amb tots els dits i sense mirar al teclat. Us he de confessar que jo els uso tots, però tinc el vici de mirar al teclat la qual cosa em resta velocitat, en un temps tan apreciada a l’hora de fer unes oposicions.
Però amb l’arribada del ordinador i els progressiu desús de la màquina d’escriure, les acadèmies de mecanografia van tenir que tancar al mateix temps que se’n obrien per donar cursos d’ordinador, uns cursos prou inútils, sempre des del meu punt de vista. Recordo que el primer curs que vaig fer ens ensenyaven programació quan la majoria dels que hi assistíem encara no teníem ni un simple Commodore (un dels primers ordinadors de sobretaula que van existir abans de que la IBM inventés el PC)
Per a finalitzar, una de les frases que s’hi poden llegir: “El teclat –d’ordinador- està tan integrat a la vida quotidiana que pràcticament el 90 % del que s’escriu es tecleja en un d’ells. Què hi pot haver millor, doncs, que optimitzar-ne l’ús. Aquesta és la filosofia del projecte.
diumenge, 16 d’octubre del 2011
UN ALTRA DE MAQUIS
Després de la novel·la que va escriure l’Alicia Giménez Bartlett (Donde nadie te encuentre) sobre la vida de Teresa/Florencio Pla Messegué (la Pastora) i que va guanyar el Nadal a principis d’aquest mateix any, el passat mes de setembre va veure la llum un altre llibre (en aquest cas d’assaig) sobre el tema del maquis.
L’autor, encara que potser oblidat, al seu dia va ser un conegut polític sortit de la mina asturiana. Estic parlant ni més ni menys del qui va ser secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i fundador d’Izquiera Unida, GerardoIglesias.
Els que domineu el tema dels maquis (amb tota seguretat més que jo), sabreu que va ser precisament el PCE qui va donar suport als guerrillers antifeixistes que pretenien derrocar el regim dictatorial de Franco sorgit després de la guerra Civil Espanyola.
Però Gerardo Iglesias, en aquest llibre pretén denunciar la doble moral del PCE cap els guerrillers: herois els qui morien combatent i traïdors aquells que, quan van veure que res s’hi podia fer, van optar per l’exili francès.
Avui el Quadern del diumenge del Periódico de Catalunya ens parla del llibre i del seu contingut, per acabar amb una entrevista feta al seu autor signada per Juan Fernández.
El títol del llibre és “Por qué estorba la memoria” y està editat per “Maderera Noruega Ediciones”.
El “Quadern” titula el reportatge (il·lustrat amb diverses fotos): “El doble jou dels maquis" He de confessar-vos que, encara que el mot “jou” llegit dintre el context de la frase, hom ho troba el seu significat, també és cert que el que podrien entendre per “jou”, no encaixa. Per tant, he hagut de recórrer al diccionari per a trobar-hi el sentit exacte. Així, una de les definicions que dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu el següent: “Subjecció que imposa un amo, un compromís, una passió...”.
Per acabar, només sentir no poder-vos enllaçar les pàgines del reportatge, ja que el Periódico no té per costum penjar a Internet els continguts dels “quaderns”. Ho sento. Aquells qui esteu interessats, haureu de buscar l'edició en paper d'avui.
LES “HOMILIES" D’EN DURAN I LLEIDA
“L’homilia” (com a bon cristià) que va escriure divendres el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida als seus correligionaris parlant-los del pacte fiscal i de l’hipotètic ministeri que podria ocupar de guanya el PP, em dona peu a parlar d’un personatge que darrerament ha estat en boca de molts, potser de massa si tenim en compte que és poca cosa més era el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats i que serà el cap de llista de la formació nacionalista de cara les eleccions del 20-N.
Últimament en Duran només fa allò que se’n diu “marejar la perdiu”. Primer va rebel·lar que els PSOE li havia ofert un ministeri. Certament no va ser negar pels socialistes, però tampoc, pel que sembla, es va concretar res. Ara diu que “si Catalunya obté el pacte fiscal amb el PP al govern, no descarta ser-ne ministre del govern”.
Duran sap que el temps sé li està esgotat i com a Catalunya difícilment pot aspirar a res (ja s’encarregaran els de Convergència en barrar-li tots els passos possibles), a l’única cosa que pot aspirar és a ser ministre, un càrrec que, per ell, culminaria una dilatada però poc fructífera vida política. A Duran li hauria agradar substituir a Pujol al capdavant de CiU, però estava al partit equivocat. Poder tenir més rellevància política a Catalunya, però dos galls al mateix galliner, són de difícil entesa...
Aquesta mateixa setmana dos parlaments autonòmics (Andalusia i Extremadura) l’han reprovat i l’han declarat persona ”non grata”. Tot ve arran d’unes declaracions que fa ver el líder d’Unió i on venia a dir que els andalusos i extremenys son uns ganduls que es passen el dia al bar.
Tots sabem que Andalusia no és Catalunya. Per moltes coses, també pel caràcter i la forma de ser. Però als anys 60, com va passar durant la dècada Passada, a Catalunya li mancava ma d’obra i gràcies als immigrants és va tirar endavant. La dècada passada, com tots sabem la majoria de la immigració va arribar de països com el Marroc, Equador o Romania.
Duran és lliure de pensar el que vulgui, com jo o com tu lector que m’estàs aguantant assíduament. Però hi ha coses que, políticament són incorrectes i et fan guanyar més enemics que amics. I no vull, amb això, donar-li la raó a Duran, ni molt menys!, Jo defenso una altra teoria. O potser no sigui teoria, sinó la realitat diària.
A Catalunya, com a València o l’Aragó, no hi ha pagesos sense terres per a conreu. Qui no té hort, te oliveres o tarongers o vinya. A Andalusia, històricament hi ha hagut latifundis, es a dir, grans propietats agràries en mans d’unes poques persones. Es diu que la Duquessa d’Alba, la que es va casar l’altre dia, és qui cobra més subvencions agràries de la UE. Per alguna cosa serà...
Tornant a Duran i Lleida, des del meu punt de vista veig més que improbable que acabi ocupant un ministeri del govern del PP. El somiat pacte fiscal no s’assolirà ni amb el PP ni, segurament, amb el retorn d’un govern del PSOE.
Arribat a aquest punt, una pregunta: Històricament s’han fet les coses bé a Catalunya? Penso que hem perdut el tren de moltes coses com un finançament adequat. I mentre, els de CiU (hi torno) a fer “marejar la perdiu”.
LES FOTOS DEL DIA (16-10-2011)
Ahir us mostrava una foto on es veia part de l'embarcació recreativa "lo Sirgador" amb el pont d'Amposta al fons. Avui veureu diverses fotos. Totes fetes amb el mòbil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)