dissabte, 2 de març del 2013

Sanidad catalana: la cara oscura de un sistema que se creía modélico

Albano Dante
Cafèambllet
Mientras hubo dinero las cosas fueron sobre ruedas. El sistema sanitario catalán ha sido durante los últimos años un referente de calidad indiscutido a nivel mundial. Con una de las inversiones porcentuales de PIB más bajas de Europa, los catalanes disfrutaron de un sistema de una calidad por encima de la media europea. Pero detrás de estos éxitos, se escondió durante años una realidad mucho menos ejemplar: la de un sistema opaco, caracterizado por el amiguismo, el enriquecimiento escandaloso de personas y empresas cercanas al poder y el fallo generalizado de los sistemas de control. Ahora, la bajada del caudal de dinero público que riega el sistema sanitario deja al descubierto muchas de estas miserias. Miserias que, curiosamente, están protagonizadas por las mismas personas que hoy se presentan como los ‘expertos’ capaces de ‘reformular’ el sistema para hacerlo ‘más eficiente’.
En los últimos meses la opinión pública catalana ha visto con incredulidad e indignación como lo que hasta hace poco era un motivo de orgullo se ha convertido en el paradigma de la mala gestión de lo público. Y lo peor de todo es que todo apunta a que solo es el principio.
Ante el creciente número de escándalos, cada día se hace más difícil pensar en que se trata de prácticas aisladas protagonizadas por individuos sin escrúpulos y todo apunta a que nos encontramos ante un problema estructural. Una estructura pensada para favorecer prácticas muy alejadas del interés general. A continuación nos referiremos a cuatro casos concretos protagonizados por cuatro personajes muy relevantes en la sanidad catalana. Cuatro casos que nos ayudan a hacernos una idea de la magnitud de la tragedia sanitaria catalana.
Ramon Bagó: entre lo público y lo privado
La dificultad para ver dónde acaba lo público y empieza lo privado es una constante en la sanidad pública catalana. Un hecho que Ramon Bagó —ex-alcalde de Calella y alto cargo en la época de Jordi Pujol— encarna a la perfección. Un reportaje publicado por la revista Cafèambllet lo describía como “el hombre que se contrataba a si mismo con dinero público”. Por un lado tenemos al Ramon Bagó público, fundador del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC). Un ente que gestiona decenas de hospitales financiados con dinero público. La otra cara de Ramon Bagó es empresarial: paralelamente a su carrera política y gestora de lo público, Bagó construyó un imperio —el Grupo Serhs— formado por más de 60 empresas. Unas empresas que tienen en los contratos públicos una de sus principales fuentes de ingresos. Un ejemplo de esto es la división de catering del Grup Serhs que da de comer en escuelas públicas, prisiones y hospitales financiados por la Generalitat. El problema llega cuando decenas de millones de euros de estos contratos obtenidos por Bagó llegan desde los hospitales públicos gestionados por el CHC… dirigido por Bagó. Según el diario El País, Bagó recibió 50 millones en contratos del CHC, 15 de los cuales de manera irregular. La Oficina Antifraude, dependiente del Parlament de Catalunya, abrió una investigación y concluye que “ve delito” en las adjudicaciones a Bagó y por eso ha trasladado un informe de 8.000 páginas a la Fiscalía, que actualmente investiga el caso.
Josep Prat: poderoso en la sombra
La entrada de David Vidal al ayuntamiento de Reus (Tarragona) supuso el principio del fin de uno de los hombres más poderosos de la sanidad pública catalana. El joven regidor de la formación Candidatura d’Unitat Popular rompió el pacto de silencio que, a lo largo de décadas, permitió a Josep Prat mover los hilos sanitarios sin control. A través de la empresa municipal Innova Prat logró hacerse con el control del 75% del presupuesto municipal de Reus y con el control casi absoluto del hospital de Reus, su gestión y la construcción de su nuevo y espectacular edificio. Vidal también descubrió que Prat cobraba 27.000 euros, hasta entonces secreto. Pero había más: mientras que dirigía el Instituto Català de la Salut (ICS) (la empres pública que gestiona la mayor parte de los grandes hospitales públicos catalanes) Prat era vicepresidente de United Surgical Partners, la empresa de hospitales privados más grande e España. Pero lo que finalmente hizo dimitir a Josep Prat de la presidencia del ICS fue lo que se conoce como Caso Manté
Carles Manté
Pocos meses después de abandonar la gerencia del ICS, Carles Manté fundó la consultoría CCM Consultoría Sanitaria. Apenas 8 días después de su fundación la empresa recibía de parte de Josep Prat el primero de los contratos que durante cuatro años reportaron a Manté casi 800.000 euros por “trabajos de consultoría”. Unos trabajos de los que no hay más rastro que unos pocos folios firmados por Manté. Hasta hace pocas semanas Manté era el presidente de los hospitales de Blanes y Calella. Unos hospitales cuya irregular actividad quedó registrada en el escandaloso ‘Informe Crespo’.
El Informe Crespo
La presión del poder político consiguió que La Sindicatura de Cuentas frenase el ‘Informe Crespo’. Este informe detallaba les irregularidades cometidas por Xavier Crespo —entonces alcalde de Lloret y hoy diputado de CiU muy famosos últimamente por sus supuestas conexiones con la mafia rusa— como gestor en empresas de los hospitales de Blanes i Calella. Unas irregularidades que, según El País, significaron pérdidas cercanas a los 3 millones de euros. El Informe Crespo —que solo vio la luz gracias al trabajo periodístico— es un ejemplo del estrepitoso fracaso de los sistemas de vigilancia  y control sobre la gestión de la sanidad pública catalana. Un fracaso que ha permitido que los cuatro casos descritos hayan sido posibles. Un fracaso que, con seguridad, deparará muchos más escándalos.

divendres, 1 de març del 2013

LA CHACÓN: ENTRE PINTO I VALDEMORO (una frase molt castissa)

Per primer cop en més de 30 anys el PSC va trencar la disciplina de grup per votar en contra del que va votar la resta del grup socialista del Congrés. Tots? No, dels 14, 13; la Carme Chacón es va voler desmarcar dels uns i dels altres i, simplement, no va votar.
Normalment quan un es vol desmarcar tant, acaba per no convèncer ningú. La Chacón ja va posar el seu càrrec a disposició del partit, encara que Pere Navarro li va recordar que l’escó era d’ella i que era ella qui havia de prendre la decisió.
El Congrés havia de votar una moció presentada pel grup de CiU que governa a Catalunya) i el d’ERC (que fa d’oposició i soci de govern a la vegada) sobre el dret a decidir. Com sembla que la consulta hauria de fer-se dintre de la legalitat vigent, el PSC no li va posar cap però, ja que, en aquests termes, ho portava al programa. Per a mi, el fet curiós és que, fins ara, el PSC podia recolzar una proposta al Parlament, però si la mateixa proposta es presentava a Madrid, sovint hi votava en contra. En canvi ahir va ser a l’inrevés: mentre al Parlament la majoria del grup es va mostrar en contra de la consulta pel dret a decidir (excepte 5 diputats que no hi van participar), al Congrés van votar-hi a favor.
Què va fer la Carme Chacón? Coincideixo amb algunes opinions que ahir vaig escoltar per la ràdio que la Chacón ahir, va mirar pel seu interès. A ningú sé li escapa que la que ha estat cap de files del PSC a les eleccions generals (d’Espanya) aspirava i aspira a liderar el PSOE. De fet, si no hagués segut per la intervenció d’alguns històrics dirigents (digueu-los-hi González, Guerra, etc.), segurament, a hores d’ara, ostentaria la secretaria general del PSOE.
Però no està clar que el fet d’ahir l’acabi ajudant. Si les aspiracions de la Chacón són ocupar el càrrec que ara ocupa Rubalcaba, hauria hagut de votar conjuntament amb la majoria del grup socialista. No trobeu? Ara no va acontentar ni als uns ni als altres.
Els diaris d’avui opinen sobre el fet i, fins i tot, parlen de trencament entre el PSOE i el PSC. Potser abans caldria matisar moltes coses i buscar alternatives. Primer que res cal recordar que el PSC i el PSOE no són el mateix partit. A diferència de la majoria de comunitats (o totes, no ho sé) en les que el socialistes són federacions del PSOE, a Catalunya el PSC va néixer com a partit diferenciat, encara que de vegades no ho sembli i que alguns (amb certa dosi de mala llet) els puguin assimilar.
El PSOE ha de ser conscient que sense el PSC no tornarà al govern d’Espanya. Ahir recordaven que l’Ana Botella, en assabentar-se de la participació a les eleccions generals de l’any 2004 a Catalunya va saber que el PP no revalidaria govern. Es podria dir, sense temor a equivocar-nos, que el PSOE té dependència del PSC i de la seva federació andalusa. D’aquí i d’allí és d’on, tradicionalment, ha tret els millors resultats. Saben que aconseguir un bon grapat de diputats a Catalunya i Andalusia és, a la pràctica, sinònim de victòria, tal i com va passar l’any 2008 quan el PSC va arribar als 25 diputats, una quantitat mai assolida amb anterioritat.
Farien bé Rubalcaba i els barons socialistes de, per una part, no sancionar els diputats díscols i, per l’altra, renegociar els acords signats fa anys. Aquests acords, com la majoria que es van signar en aquella època (incloent-hi lleis i normes estatals, com per exemple la Constitució), haurien de ser fruit de noves negociacions amb la finalitats revisiocionistes per tal d’adequar-les als nous temps.  
Fets així demostrarien un canvi de mentalitat a les files socialistes i de ben segur que els acabaria retornant part de la credibilitat perduda. 
 
Per acabar: Sabeu que hi ha entre Pinto i Valdemoro? (dos municipis de la província de Madrid) No? Fàcil, una i. I, a partir d’ara, sabeu que hi haurà? No? La Carme Chacón, per suposat!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ROQUETES










El 3% revisat vuit anys després

JOAN RODRÍGUEZ TERUEL
«Vostès tenen un problema, que es diu 3%». Fa vuit anys el president Pasqual Maragall va pronunciar aquesta sentència al Parlament. Les seves paraules reproduïen una afirmació continguda a l'editorial d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA d'aquell matí i les va deixar caure durant el debat sobre l'accident de feia unes setmanes en les obres del metro al Carmel. Aquelles paraules van fer estremir els diputats als seus seients i van causar un terratrèmol en la classe política catalana.
El president Mas sembla haver-se referit a això a l'afirmar que el procés de transició nacional es pot veure perjudicat pels casos de corrupció i a l'esperonar les seves querelles presentades contra gent «molt poderosa». Mas es rememora a si mateix vuit anys abans. Llavors, no només va amenaçar de trencar el procés de reforma de l'Estatut si Maragall no es retractava, establint amb això un inquietant precedent d'interferència entre corrupció i autogovern, sinó que va impulsar, en un error del qual probablement es deu haver penedit, una querella contra el president de la Generalitat, una decisió sense precedents en l'oasi català. Vuit anys després, aquella escena projecta una ombra inculpadora sobre el tauler polític però amb una dimensió exageradament distorsionada. Ja no parlem del 3%, sinó del 10%, del 20%, de bitllets de 500, d'Andorra i de Suïssa, de tràfic d'influències, del saqueig del Palau i d'espionatge polític d'estil cutre. El 3% s'ha convertit en una ingenuïtat.
Maragall va cometre un triple error. Aquella tarda no hauria d'haver mencionat el 3%. Però una vegada dit, no hauria d'haver-se retractat i deixar el tema al congelador de la governació. I sobretot, tercer error, mai hauria d'haver deixat que tot això entelés el seu discurs d'obertura i modernització dels partits, començant pel que ell mateix presidia. Probablement, aquest últim requisit era la condició necessària per haver evitat els altres dos errors. El Maragall del 2005 ja no era capaç de fer realitat el partit d'Europa que reclamava el 1999, encara que al deixar la presidència el 2006 insistís que aquell era el camí.
L'arribada del govern catalanista i d'esquerres (àlies tripartit) va obrir l'oportunitat de transformar pràctiques i costums viciats en l'administració i en la política catalanes. Però els seus impulsors aviat van descobrir que el propòsit de regeneració que significava el pacte del Tinell, si s'havia de prendre seriosament, exigia molta intel·ligència, autocrítica i sacrificis interns. Potser un propòsit que va desbordar els actors que van dirigir aquella etapa.
Certament, es van fer avanços: l'Oficina Antifrau, la llista de càrrecs de confiança i els seus sous, la regularització de les enquestes d'opinió de la Generalitat, més transparència en alguns processos i institucions... I més enllà, una renovació generacional en altres institucions culturals, esportives i socials. No obstant, una dècada després, sabem que no va ser or tot el que va brillar. Els partits d'aquell Govern aviat es van adaptar a la cotilla institucional i la timidesa reformadora va anar cedint davant les temptacions i inèrcies de la governació. Els informes de transparència i les auditories es van guardar en calaixos de vellut. Alguna cosa no es va fer bé perquè avui seguim reclamant una llei electoral pròpia, insistim en reformes institucionals que millorin la nostra política i sembla que ens hàgim oblidat del nou Estatut que tant va costar aprovar.
De tot allò aquest n'és el resultat. El fracàs regenerador del tripartit va prolongar les disfuncions de la política catalana, intensificades en el marc superior de la política espanyola. El resultat no pot ser més desolador. En els últims anys han passat a estar en presó preventiva alts càrrecs públics de color polític divers, les operacions policials es comencen a acumular, i la sospita s'estén injustament entre els partits i representants que han governat la Catalunya contemporània. No obstant, hi ha una cosa pitjor que la sospita de la corrupció. És la percepció ciutadana d'una creixent mediocritat en la política catalana, que es projecta des de la Generalitat fins al consistori de Barcelona, i els seus dirigents fa temps que van deixar de passejar la ciutat pel món.
Vuit anys després, les paraules de Maragall encara segueixen ressonant en la vida política catalana, qüestionant les nostres certeses nacionals i marcant vies de reforma i modernització que tornin a la política responsabilitat individual i elevació del debat. Risc intel·lectual i heterodòxia antidoctrinària. El president sabia fer molt bé tot això. Avui fan falta més que mai nous dirigents polítics que s'apropiïn aquelles idees i mirin de fer-les realitat.

Professor de Ciència Política (UV).

dijous, 28 de febrer del 2013

SUSPESOS!

A finals de la setmana passada es van publicar dos sondejos d’opinió. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, la segona, del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre l’hipotètic guanyador del debat sobre l’estat de la nació.
La del CEO donava com a resultat que, per primer cop, ERC guanyava a CiU en intenció directa de vot. No obstant això, al resultat final apareixia que CiU aconseguiria més vots i, per tant, un major nombre de diputats. La qual cosa, la veritat, no s’acaba d’entendre. Els mateixos responsables del CEO van admetre que, mirat d’una altra forma, podria donar guanyadora a la formació republicana. Les crítiques a l’estudi no van faltar i més si es té en compte que van errar de molt els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.
Dels dos sondejos, però, el que més m’interessa és el que fa fer el CIS. Segons la consultora estatal, el guanyador sense pal·liatius va ser Rajoy. És increïble...
Però no ho diu només el CIS, també ho diuen la majoria dels analistes polítics que van seguir atentament el debat. Segons sembla Rajoy, sense esmentar a Bárcenas (sembla ser que és la paraula prohibida) va saber portar el debat al seu terreny, allà on, sense dir res, Rajoy és el mestre. Malgrat tot, cap dels dos líders hauria superat l’aprovat i això diu molt poc de tots dos líders nacionals.
És difícil d’explicar que Rubalcaba, amb la majoria de triomfs a la ma, no sabés infringir-li una derrota severa. La situació econòmica, laboral i social del país no està per a tirar coets. Encara diria més està passant la pitjor època des de fa moltes dècades.
L’actual líder socialista sempre s’ha caracteritzat per la seva loquacitat verbal.  A part d’això la seva experiència política és enorme. Ministre amb Felipe González i Zapatero ha fet sovint de portaveu parlamentari. Quan Joaquín Almunia va succeir González varem ser molts els que hauríem preferit a Rubalcaba.
Però a tothom arriba el final y Rubalcaba ja fa temps que hauria d’haver plegat. Per a guanyar a Rajoy en el debat de la nació ja no n’hi ha prou amb una verborrea florida, cal una cosa molt més importat i amb la que la majoria d’experts coincideixen: credibilitat. I, en aquests moments, la credibilitat del PSOE està sota mínims.
Durant el debat no n’hi va haver prou en que Rubalcaba digués amb semblant molt trist que, en veure la situació de la gent que perden els seus habitatges pensi que, quan manaven, haurien d’haver fet alguna cosa. El cert és que no ho van fer i ara ho estan pagant.
El descens en picat del PP no implica una millora socialista. Del río revuelto hi estan traient rendiment electoral quasi tots menys els PSOE. I això alguna cosa vol dir.
Quan com Rubalcaba, un té un gran bagatge, no pot evitar portar a la maleta moltes coses bones, però també alguna de dolenta; i ja sé sap, normalment, quan et valoren, solen pesar molt més les dolentes que les bones i més si ets un líder d’esquerres a qui sé li suposa una defensa aferrissada de la classe treballadora d’aquest país, a part d’una honradesa fora de tot dubte.  
Durant la darrera etapa de Zapatero es van cometre massa errors que ara s’està pagant. Tal com diu sovint mon fill, Zapatero hauria d’haver dimitit abans d’aplicar les primeres mesures que sé li van demanar des d’Europa. No va ser així i els socialistes es van guanyar la desconfiança de les classes populars i tribaran molt en fer net.
Es pot remuntar? Sí, però reestructurant el partit de dalt a baix i, per tant, no n’hi ha prou en un canvi de nom tal i com va proposar Rubalcaba. Passar-se a dir Partido de los Socialistas Europeos (PSOE) no arriba a ser ni una tireta per a taponar una ferida oberta i sagnant
Per cert, tampoc vull a la Chacón!!  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA IV











Per què va perdre Rubalcaba

Juancho Dumall 

Director adjunt del Periódico

Males, molt males, notícies per a Rubalcaba. L'enquesta publicada dissabte pel CIS assenyalava que només el 7,7% dels ciutadans pensen que el líder del PSOE va guanyar el debat sobre l'estat de la nació celebrat dimecres i dijous de la setmana passada. En canvi, el 34,6% va respondre que va ser Mariano Rajoy el vencedor del combat parlamentari. Una autèntica pallissa.
¿Tan dolent va ser el discurs del dirigent socialista per sortir apallissat d'un enfrontament en què el seu adversari tenia un flanc vulnerable per la corrupció i l'altre a mercè del rival per les dades econòmiques? ¿Tant es va equivocar qui passa per ser un bon parlamentari experimentat en mil batalles i que es va presentar en el debat com a representant del carrer? ¿Fa fallar en l'estratègia? ¿Va ser massa tou? Els analistes del PSOE poden establir totes les teories que vulguin, més o menys crítiques amb l'actuació del cap, però la conclusió no pot ser cap altra que aquesta: els socialistes tenen un enorme problema de credibilitat que no desapareix, ni tan sols disminueix, amb el pas dels mesos des que van abandonar el poder. La qüestió no és que Ru-
balcaba estigués millor o pitjor a la tribuna del Congrés, ni que no anomenés Ana Mato, ni que fes més o menys esment dels sobres de Bárcenas. L'assumpte és que, digui el que digui, faci el que faci, s'enfronta a un mur d'escepticisme, a una barricada d'incomprensió.
Hegemonia ideològica
Els socialistes tenen una dificultat afegida -que no té el PP, encara que els seus resultats als sondejos no són precisament per llançar coets- que és la pèrdua de l'hegemonia ideològica en l'esquerra. Quan governaven, la seva política va ser submisa amb Brussel·les, insensible al drama dels desnonaments, permissiva amb la banca, tova amb el frau, estèril contra l'atur, dubitativa en el model territorial. I ara reben la rèplica d'IU i la botifarra del 15-M i dels antisistema.
El problema del PSOE no és només Rubalcaba, sinó el deteriorament de la marca. El líder de l'oposició no va perdre el debat perquè el seu discurs fos dolent. El que passa és que només el 7,7% creu que aquelles sigles gastades són la veu del carrer.

dimecres, 27 de febrer del 2013

DEL "ROJO GRADO" AL "VA UNIR"



Roig, amb el micròfon a la ma, al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta.

El Periódico de Catalunya (fundat l’any 1978) va ser pioner en fer dues edicions del diari: la primera en castellà i, a partir de 1997 i una segona en català. Totes dues edicions són idèntiques en el seu contingut, només canvia l’idioma.
Van haver de passar 14 anys (2011) per a que la Vanguardia fes el mateix. Ara per ara, la Vanguardia (1881) és la degana de la premsa escrita a Catalunya després de desaparèixer el Diari de Barcelona fundat l’any 1795 (conegut popularment com el Brusi) i, tal com ha passat quasi sempre, també va sortir al carrer en castellà, a diferència d’altres diaris apareguts després de la mort del dictador Franco com l’Avui (1976), el Punt (1979), o l’Ara (2011) que des del seu naixement van sortir al carrer només en català.
La diferència entre haver-se editat sempre en català o fer una segona edició en castellà és, encara que no ho sembli, força important, ja que, les editorials han hagut d’instal·lar sofisticats traductors que permetin traduir del castellà al català o a l’inrevés, segons la llengua original amb la qual han estat escrits els textos.  
Com tots sabeu, durant les darreres setmanes han sortit a la llum diversos casos d’espionatge que esquitxen directament alguns partits polítics. El més curiós però, és que tot aquest entramat porta a un denominador comú: la empresa d’investigació privada Método 3.
El passat cap de setmana alguns mitjans de comunicació com el setmanari Triangle i el Periódico publicaven la relació dels casos investigats per l’agencia d’espies catalana, un total de 169.
Al lloc 155 de la llista publicada pel Triangle es podia llegir textualment: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Roig Grau (38 pàgines) (desembre 2012)
Mentre que, a la llista publicada pel Periódico, al mateix lloc s’hi podia llegir: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Rojo Grado (38 pàgines) (desembre 2012)
Al lector perspicaç no sé li escaparà que l’única diferència entre totes dues entrades és el nom del senador que, en el segon cas, s’ha traduït literalment.
Més enllà de les connotacions polítiques i empresarials, és evidentment el traductor del Periódico ha jugat una mala passada a la redacció. No és el primer cop que me’n adono de errors de traducció similars, però aquesta vegada em sembla especialment greu, ja que camufla la identitat d’un dels protagonistes.
Ara i aquí vull obrir un parèntesi al meu comentari per a explicar que les relacions del constructor amb el senador i alcalde d’Amposta durant 20 anys, venen de lluny; al menys des de 2006 quan la revista el Observador de Màlaga els relacionava a tots dos (juntament amb altres socis, com per exemple el qui fora director de RTVE Luis Solana) amb la promoció de la macrourbanització de los Merinos, a la província de Màlaga. Tanco parèntesi.
Però no només al Periódico li dóna maldecaps el traductor de textos, ja que sembla que la Vanguardia també té problemes semblants. Sense anar més lluny, Convergència i Unió va traduïa per Convergència i va unir. Un altra traducció literal però sense gaire sentit, la veritat...  


El Periódico.


Notícia relacionada a el Observador.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA III











L’ENSOPEGADA DEL BARÇA DAVANT DEL MADRID

Possiblement la derrota del Barça al camp del Milan podria qualificar-se d’accident. L’equip italià, sense fer gaire cosa va saber fer-li dos gols que es faran molt difícils de remuntar.
Però quan un equip com el Barça acumula dues derrotes en menys d’una setmana contra dos equips de reconegut prestigi com són el Milan i el Madrid, l’accident passa a convertir-se en preocupació.
Esta clar que ahir el Madrid s’hi jugava molt més que el Barça. L’equip blaugrana té la lliga pràcticament a la butxaca des de fa moltes setmanes. Nomé cal esperar que, matemàticament es confirmi. En canvi el Madrid havia de guanyar de totes tetes per a seguir tenint possibilitats de guanyar, al menys, un títol important.
El que està considerat per molts el millor equip del món no pot perdre (i menys a casa) de la forma que ho va fer ahir contra el Madrid. Sembla ser (jo el partit no el vaig veure) que en cap moment va donar la sensació de poder remuntar el resultat, ni quan anaven 0-1. I el més trist de tot és que no sé li pot donar ni la culpa al àrbitre. Undiano Mallenco, criticat per Jordi Roura el dia anterior del partit, no va influir en la victòria del Madrid.
Alguns comentaristes esportius (que, en bona lògica, n’entenen més que jo), opinen que es nota massa l’absència de Tito Vilanova. Per molt que l’entrenador del Barça pugui veure el partit per televisió i que via mòbil li pugui donar instruccions al seu segon, segur que hi ha coses que des de l’habitació de la seva residència no es poden veure i, en canvi des del camp, sí, la quan cos permet correccions molt més ràpides.
Sempre hi ha qui pot opinar que si el Barça guanya dissabte al camp del Madrid, passaran tots els mals. S’equivoquen. Ni un resultat molt bo a favor del Barça (posem-li un 0-5) em farà oblidar la severa derrota d’ahir. El Madrid, amb la lliga pràcticament perduda, posarà tot l’èmfasi  en el partit contra el Manchester de la setmana vinent. Allí hauran de guanyar o empatar a més d’un gol si volen seguir vius a la Champions i assolir el somni de la décima. Per tant, i per molt que sigui la visita del Barça, guanyar dissabte, per al Madrid, serà  un objectiu secundari.
El mateix partit, per al Barça pot significar, si guanya una bona dosi de moral. Encara que per a que sigui així, haurien de competir en condicions similars i ser un partit d’aquells anomenats èpics. Si el Madrid dóna moltes facilitats, no serà el mateix... Evidentment.
Ara mateix, tots els objectius del Barça han de passar per assegurar-se a lliga, a mig termini i, a un termini molt més curt, superar l’eliminatòria contra el Milan. No serà fàcil. En competicions europees remuntar un 0-2 sempre és una tasca difícil i, quan es tracta d’equips grans, encara més.
Xavi va dir que al Barça més gran de la història (això ningú ho discuteix) li falta una gran remuntada per acabar de ser gran. Contra el Milan tindran una oportunitat única de fer-ho. Si és així, encara que puguin caure més avant, poden donar un cop d’efecte important i aixecar el vol un altre cop.
I si no... No vull ni arribar a pensar-ho...  
Potser ja va sent hora de donar més protagonisme a jugadors com Villa i Tello.  

Catalunya: independencia y proceso constituyente

Josep Maria Antentas
Profesor de Sociología de la UAB y coautor de Planeta Indignado (Sequitur, 2011)
 
Los crecientes escándalos de corrupción que salpican la política catalana, el espionaje intra e interpartidario, y la inminente nueva tanda de recortes sociales del gobierno Mas señalan sin equívoco posible que la inestabilidad política y social será la nota dominante a medida que avanza el proceso de “transición nacional” catalán entrecruzado en permanencia con una crisis económica que va para largo.
CiU tiene que gestionar una situación en la que el poder financiero catalán asiste alarmado a la dinámica de inestabilidad institucional abierta y empuja para dar marcha atrás, mientras que su base social ha basculado hacia la opción independentista, en ausencia de otras alternativas creíbles. De su capacidad de resolver esta tensión dependerá en gran medida su futuro político en un escenario demasiado turbulento para una formación conservadora y de orden.
La debilidad del gobierno de Mas, fruto de un inestable pacto entre CiU y ERC, ofrece a las fuerzas políticas y sociales opuestas a las políticas de austeridad una oportunidad mayor para incidir en dicho proceso de “transición nacional” que la inicialmente prevista, aunque la correlación de fuerzas y el punto de partida siga siendo muy desfavorable.
En este escenario volátil el doble desafío es, primero, garantizar que el ejercicio del derecho a decidir vaya hasta al final y que la consulta independentista se celebre, manteniendo la presión social para que CiU no se eche atrás y para neutralizar las maniobras represivas del gobierno de Rajoy con la complicidad del PSOE. Y, segundo, evitar que CiU y ERC la capitalicen en beneficio propio. Para ello, junto con el necesario impulso de las luchas contra los recortes, el conjunto de los movimientos sociales y populares y de la izquierda política y social catalana no deben dejar la iniciativa en manos de Mas y Junqueras, intentando articular un amplio polo social y ciudadano favorable al ejercicio del derecho a decidir y opuesto a las políticas de austeridad.
Quienes defendemos el derecho a la autodeterminación sin hacer del independentismo ningún a priori, y consideramos que la opción concreta a defender debe determinarse en función de lo que sea más favorable a los intereses de la mayoría, tenemos que señalar que el “sí” a la “independencia” en un futuro referéndum aparece ahora como la opción de mayor contenido democrático y de mayor potencial de ruptura. Ello debe hacerse desde una firme convicción internacionalista y solidaria y de defensa de un horizonte de libre federación de los pueblos de Europa, frente a un encierro-refugio en los Estados nacionales. Así como también desde la defensa de una idea de nación y de cultura donde se combine la firme defensa de la lengua catalana con la de una Catalunya cada vez más plurilingüística y pluriétnica, y una visión de la cultura catalana que no se reduzca a las tradiciones autóctonas populares.
La cuestión política estratégica principal es aprovechar el potencial democrático que abre el debate sobre la independencia para, no sólo generar una ruptura democrática con el actual marco institucional, sino para desbordar el marco decisorio fijado por CiU y ERC y ampliar el “derecho a decidir” a otras esferas de la sociedad. Frente a la independencia como receta mágica el debate a plantear es qué Catalunya queremos, qué modelo de país y de sociedad. Catalunya no es una entidad homogénea sino una sociedad atravesada por contradicciones sociales. No vamos todos en el mismo barco o, si es así, algunos van en primera y están en la cabina de mando y otros viajan hacinados en las bodegas. ¿Por qué el pueblo catalán puede decidir sobre la independencia y no sobre los recortes? ¿Cuál es la razón de que las mujeres catalanas puedan decidir qué relación pueden mantener con España y no puedan hacerlo sobre sus propios cuerpos? ¿Soberanía? Pues empecemos por defender la soberanía alimentaria frente al agrobusiness. ¿Control de nuestro destino? Bien, ¿por qué no empezamos a hacerlo en el puesto de trabajo?
¿Cuál es el sentido de reivindicar la “independencia” respecto al Estado español y acatar sin peros la política de la UE? La aceptación de las imposiciones de la UE por parte del gobierno de Mas vacían el derecho a decidir. Una independencia tutelada por la Troika y Merkel sería una soberanía sin contenido. Un contrasentido en los términos. La soberanía real implica una ruptura con las políticas de austeridad y la sumisión neocolonial a la Troika. Por ello la consulta sobre la independencia no puede asociarse a la aceptación de la política de una UE que, más que dar libertad a los pueblos, se la quita en favor de los intereses de la minoría financiera.
Partiendo del discurso oficial sobre la “transición nacional” hay que ir desgajando una propuesta alternativa que muestre las contradicciones y límites del primero para aprovechar el empuje democrático de la pulsión independentista y evitar que sea utilizada en contra de las luchas sociales anti-austeridad y de los procesos de deslegitimación del poder abiertos tras la rebelión indignada.
El debate sobre la independencia y un Estado propio debe servir para poner encima de la mesa la necesidad de un proceso constituyente para Catalunya en el que habrá que definir cuál es el nuevo marco institucional y el modelo de sociedad. Esta es la cuestión central. Hay ahí una serie de batallas estratégicas a preparar para fijar las nuevas reglas del juego. ¿Qué sistema electoral? Qué modelo de relaciones laborales? Qué derechos de ciudadanía para las personas inmigrantes? ¿Qué política de defensa? ¿Qué…?
Al mismo tiempo la dinámica independentista en Catalunya debe vincularse con la necesidad de romper a escala estatal el maltrecho Régimen nacido en la Transición para evitar que sean las derechas respectivas las que capitalicen la situación actual. Ello implica un esfuerzo de explicación política del proceso en marcha por parte de las fuerzas soberanistas y democráticas catalanas fuera de Catalunya y, sobretodo, la comprensión estratégica por parte de las fuerzas indignadas y anti-austeridad españolas de que la resolución democrática de la cuestión nacional es un elemento fundamental para romper el agrietado edificio forjado en el falso “consenso” de la Transición.
Se trata de conseguir que el pueblo catalán pueda decidir su futuro libremente y que un acto de soberanía desde Catalunya, lejos de contribuir a legitimar fuera de ésta a un modelo político e institucional cada vez más desacreditado, sirva como elemento decisivo para desencadenar una profunda crisis de Régimen en todo el Estado y dar paso a una dinámica de procesos constituyentes nacionales propios, independientes, pero coordinados y retroalimentados en su búsqueda común de un nuevo orden democrático, justo y solidario.

dimarts, 26 de febrer del 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI LA PLANA DE SANTA BÀRBARA II











SOBRE LES DECLARACIONS DE JORDI ROURA

Aplaudeixo les declaracions que va fer ahir Jordi Roura donant dades objectives sobre els àrbitres en general i sobre Undiano Mallenco en particular.
Ja sé que la majoria dels mitjans afins al Barça ho han reprovat, perquè creuen que és caure amb el mateix error que el Madrid ha comés durant molt de temps, però el meu anàlisi va en un altre sentit.
Sembla ser que la roda de premsa s’hauria pactat prèviament amb Tito Vilanova i, el que es pretendria és crear un clima de tensió tant al vestidor com entre l’afició.
Durant l’etapa de Guardiola, sovint, s’havia criticat que alguns partits entre el Barça i el Madrid havien estat mancats de la tensió necessària i tant habitual històricament en aquests tipus d’encontres.
El que esperen els socis i aficionats és que el partit sigui vibrant i que els jugadors es deixin la pell al camp. Mentre Guardiola i tito són mestres en tàctiques, Mourinho ho es en motivació als seus jugadors. El portuguès sap que amb les mateixes armes no pot guanyar el Barça. Per això té dues formes de jugar: una ultradefensiva i l’altra jugar al límit del reglament. Jugadors com Xavi Alonso han tingut un procés de transformació molt gran. Sembla ser que a la Reial Societat ni el reconeixen. Sobre Pepe, Kedira, Marcelo i companyia, millor ni parlar-ne.
Els jugadors del Barça no saltaran al camp amb la consigna de jugar una mica més fort que de costum, no va amb el seu tarannà. Però potser el Madrid jugarà una mica més condicionat i potser que l’àrbitre, l’Undiano Mallenco notarà la pressió de les grades cada cop que un jugador del Madrid usi la força per aturar el joc del Barça.
Per molt que diguin que Mourinho és el puto amo de la sala de premsa, el cert és que quasi mai aporta res positiu. Això sí, és un embadocador sense gaires miraments. Quan sap que té la premsa en contra fa sortir al seu segon i quan sap que encara la té més, ni Karanca surt a donar la cara. Ahir va sortir. Hi ho va fer per a criticar les declaracions de Roura.  
Mourinho no ens ha de donar lliçons de res: Ni negatives (no hem de caure als seus paranys) ni positives (perquè mai no aporta res de bo)
Aquesta nit espero veure uns jugadors del Barça súper motivats i un públic més entregat que mai al seu equip. Sí és així, com intueixo, el Barça guanyarà segur; sinó, els del Madrid ens posaran contra les cordes

ÀNIMS BARÇA!!!  

Amenaces davant notari

Ignacio Escolar

Periodista

Pregunta gens tonta que es fan al PP: ¿com ha arribat a mans de la policia la declaració davant notari en què Luis Bárcenas admet l'existència d'una llista de donacions i pagaments en el partit? ¿Com ha aparegut en escena aquest document privat que tan incòmode resulta? A Génova 13 tenen dues teories. Que hagi estat el mateix Bárcenas qui ha donat a les autoritats l'acta notarial que avui fa perdre la son a la cúpula del seu partit. O, la que la policia hagi aconseguit el paper per altres vies, desactivant un mecanisme de blindatge previst per Bárcenas: l'acta notarial era, segons aquesta hipòtesi, una assegurança de vida que solament s'hauria d'haver conegut si l'extresorer trepitjava la presó. La primera possibilitat és dolenta, la segona encara és pitjor: significaria que la bomba que Bárcenas va deixar programada per si ningú l'ajudava ja hauria esclatat, fins i tot contra el desig de l'extresorer, que ara es dedica negar-ho tot.
D'una manera o altra, l'acta notarial és clau en l'estudiada estratègia d'un extresorer milionari que no té ganes d'acabar a la garjola. Quan va anar a la notaria, el 14 de desembre, ja sabia que la justícia havia trobat el seu compte corrent a Suïssa. Va ser el seu propi banc el que el va informar que el seu botí ocult havia estat descobert. També ho sabia el Govern i el PP, «el partit incompatible amb la corrupció» (i amb la veritat), que li va mantenir el sou i un munt de privilegis, com a demostració empírica que a Rajoy no li tremola la mà: li tremolen els genolls. Al PP, qui la fa el paguen.
Nervis a flor de pell
Demà, Bárcenas tornarà al jutjat. Ha de declarar davant de l'Audiència Nacional i, en teoria, només parlarà dels seus comptes a Suïssa, no d'aquella suposada comptabilitat B que ha dinamitat la imatge del PP i que per ara només investiga la Fiscalia Anticorrupció. La cita davant del jutge Ruz fa que la cúpula del partit tingui els nervis a flor de pell. Temen que Bárcenas li entregui algun document més de les nou caixes que es va endur del seu despatx. O que li preguntin per una de les seves mentides ja provades: el 6 de febrer, quan va declarar a anticorrupció, va negar que hagués passat al desembre pel notari per aixecar l'acta que ha aparegut aquesta setmana misteriosament. «Dilluns em vaig a quedar a gust», ha dit el mateix Bárcenas en privat a alguns dels seus amics.
¿Explicarà l'extresorer davant del jutge tot el que sap sobre la llista de donacions i pagaments que un dia és veritat davant de notari i a l'altre no s'hi reconeix la lletra? Dependrà també del que hagi passat aquests dies en una suite d'un conegut hotel madrileny on Bárcenas i un altre important dirigent del PP, un vell amic, estan parlant de les seves coses.

dilluns, 25 de febrer del 2013

DIÀLEG DE BESUCS I D’ALTRA FAUNA

Quan després de 2 dies de debat de la nació, pràcticament, de l’única cosa que es parla és de que Rajoy n’ha sortit guanyador i que Rubalcaba na ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, malament.
Si no hi ha cap tipus d’entesa entre dos persones que discuteixen, es diu diàleg de sords, però jo he preferit qualificar-ho com a diàleg de besucs.  
Per una part Rajoy, es va mostrar com un frontó. Una darrera l’altra anava rebutjant totes les propostes que sé li anaven fent des de l’oposició. Tal com va qualificar algun mitjà de comunicació, es va limitar a fer oposició de l’oposició. Una tàctica que també usa CiU a Catalunya en general i a Amposta en particular.
Per part del PP, sembla ser que encara no s’han adonat de la gravetat de la situació i, per part del PSOE, tot i reconèixer que es van equivocar al passat, precisament, el passat els passa factura de les accions del present.
Són moltes les veus que clamen (i no d’ara, sinó que des de fa molt de temps) que els dos grans partits estatals s’haurien de seure a negociar els grans temes d’estat amb la finalitat de sortir-ne el millor passible de la situació que estem vivint. Però ni el PSOE, ni sobre tot el PP hi estan disposats.
Tornant al passat, hi ha hagut massa mal rotllo entre aquests dos partits per a solucionar-ho prenent un cafè. Quan el PP ha fet oposició, aquesta ha estat tan dura que ha obert grans ferides al PSOE. Per exemple, mai ha acceptat que els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 fossin obra d’un grup islàmica i, per a ells es va tractar tot d’una conspiració. Igual com passa ara amb el cas Bárcenas que, per a molts del PP es tracta d’una segona conspiració per tal d’enderrocar el govern de Rajoy.
La gran mancança del president del govern va estar no reconèixer els seus propis errors i que són molts. És massa arrogant per mirar de fer net i passar pàgina. Passar pàgina si que ho vol fer, però sense haver d’endreçar casa seva. Dintre del PP hi ha gent suficient que li poden fer molt de mal i Rajoy ho sap. Començant per Bárcenes, però hi ha llops que estan esperant el moment oportú per a devorar Rajoy quan aquest ja sigui un cadàver polític.
En quan a Rubalcaba vull dir que encara que es pugui penedir de moltes coses que va fer (o no va fer) en el passat, la major part de la ciutadania no se’l creu. Faria bé el PSOE de substituir-lo per algú que no estigui marcat per les etapes en les que el PSOE ha governat. Algú que pugui regenerar el partit (personalment el refundaria) i que generi la suficient il·lusió i confiança per a poder tornar al govern en un curt termini de temps.  
Evidentment tampoc hi ha hagut cap mena de gest cap a Catalunya. Diuen els analistes que la tàctica de Rajoy és enderrocar a Mas, simplement no fent res. Una filosofia molt pròpia de Rajoy. No sé si recordeu que l’altre dia va soltar una d’aquelles frases que segur que passaran a la història, això sí, no de gran estadista: De vegades la millor decisió és no prendre cap decisió, que també és una decisió. Més enllà de que a certes persones els pugui constar entendre-la, és un reflex de la forma de ser d’un president del govern espanyol que mai hauria hagut d’arribar a ocupar un càrrec tant important i menys quan el país viu un estat d’excepció encara que no s’hagi promulgat.
Tornant a com afronta la situació de Catalunya, Rajoy pensa que mort el gos s’ha acabat la ràbia, però s’equivoca. Si cau Mas, darrere vindran molts d’altres gossos i al darrere tota una fauna variada.  

Qui va guanyar el debat? Mira-ho AQUÍ