SEMPRE ELS QUEDARÀ ZAPATERO

La hipocresia pepera, arriba tan lluny que encara els hi permet subsistir gràcies a l’herència rebuda de Zapatero.

Què l’atur va a més, la culpa de Zapatero, què l’economia va a pitjor, la culpa de Zapatero, que s’han de fer més retallades, la culpa de Zapatero... I així podríem seguir fins l’infinit o ben prop.

Cóm han canviat les tornes! Quan el PP estava a l’oposició mentre els socialistes encapçalats per Zapatero governaven Espanya, la culpa de tots els mals ja la tenia Zapatero. S’havien aprés molt bé la lliçó de l’època en que Aznar era oposició a Felipe.

Fins i tot, per aquella època, Zapatero encara era culpable de moltes més coses: què hi havia un atemptat de la banda terrorista ETA, sé sacrificava a Zapatero i ja està. Què des del govern s’impulsava la llei que permetia que dues persones del mateix sexe es poguessin casar, es sacrificava a Zapatero i al ministre de Justícia de torn. Cóm si no hi haguessin homosexuals dintre del PP! Encara que sempre m’he preguntat que fa un homosexual al PP... Deuen de ser uns babaus! Segur...

Durant la segona legislatura, la que es va acabar abans d’hora, Zapatero va cometre molts errors. Crec que sobre aquest punt hi podem estar tots d’acord. Però l’error més gran que va cometre i que significa el punt de partida de l’actual situació de manca de credibilitat d’una bona part dels dirigents del PSOE és, sense cap mena de dubte, no haver dimitit molt abans.

Si quan des d’Europa (perdó, volia dir des d’Alemanya) sé li va manar a Zapatero que apliqués les primeres mesures anticrisi (recordeu: increment del tipus d’IVA, allargament de l’edat de jubilació, retallada de sou als empleats públics...), Zapatero hagués dimitit per coherència política, ja que mai un partit d’esquerres es tindria que avenir a fer aquests tipus de polítiques, a hores d’ara, la valoració de Rubalcaba i la resta de dirigents socialistes, seria molt més alta.

El que no es pot fer mai és aplicar unes mesures quan estàs al govern i penedir-te i anunciar tot el contrari quan ets a l’oposició. Bé, això sempre que siguis un partit d’esquerres.

En canvi, quan formes part d’un partit de dretes i estàs a l’oposició, pots oposar-te frontalment a les mesures que s’apliquin des del govern i corregir-les i augmentar-les quan arribis al govern sense cap tipus de pudor.  

És el que està fent el PP. Encara recordo qui pensava que a partir del 20-N de 2011, Espanya donaria la volta a la situació com si fos un mitjó. Il·lusos!

Possiblement si Espanya fos un estat aïllat (com ho va ser Albània durant molts anys) i no depengués per a res d’altres estats, una pèssima situació podria redreçar-se, simplement, donant un gir a les polítiques. Però quan et trobes dintre de la Unió Europea, juntament amb d’altres molts països i la teva economia depèn, no només d’aquests països més propers, sinó del context internacional que t’embolcalla, sortir-te’n, ja és molt més difícil. Això és tan obvi com que un i un fan dos i dir una cosa diferent és enganyar els ciutadans, que és el que va fer el PP quan era oposició  i el que segueix fent ara que està al govern.

Però sempre, sempre els quedarà Zapatero per a donar-li les culpes de tots els seus mals. Viure per a veure...

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-04-2013

Alguns propietaris de guals en fan aquest ús. 
Una cosa és que aparquin davant (la qual cosa tampoc està permès), però no molesten a ningú i l'altra és que utilitzin la vorera per aparcar.

No saben cómo salir del atolladero

Juan Tortosa

Aquellos crueles viernes de los primeros meses de este gobierno, aquellos en los que nos fueron propinando despiadados zarpazos a los derechos, al bolsillo y a las esperanzas de futuro, recuerdo que me dejaban un estado de cabreo que me duraba mínimo todo el fin de semana.  No me gusta la penitencia. Mucho menos los viernes de penitencia, y aquellas primerizas y agresivas ruedas de prensa de este peculiar trío de la bencina que conforma Soraya S. de S.  flanqueada por Montoro y de Guindos eran penitencia pura. Este viernes, después de un breve tiempo sin machacarnos, han vuelto a la carga.
- Dividirse el trabajo es bueno, ha dicho Soraya cuando les ha pasado a sus alopécicos colegas el marrón de explicar lo decidido en el Consejo de Ministros.
A las dos menos cuarto, lo reconozco, yo me enfrenté a la temida retransmisión con la guardia bien levantada. Pero a medida que avanzaba la encriptada comparecencia ya no sabía si cabrearme como siempre o apostar directamente por la pena, por la condescendencia con quienes ya no son capaces de  disimular que no se creen nada de lo que dicen. Nunca se han creído sus propias milongas pero es que ahora ya, además, se les nota y mucho.
Aún así este viernes, lo reconozco, no he acabado tan cabreado como otros. Y creo que tengo la respuesta: estoy acojonado. Estos insensatos nos tienen tan en sus manos y eso parece tan inevitable que, por mero instinto de supervivencia tiendo a desear que acierten, que sea verdad algo de lo que nos dicen, eso de que en el fondo vamos a levantar cabeza o que por lo menos no nos vamos a hundir en la más irremisible de las miserias. Tiendo a “resignarme” con aquello del virgencita que me quede como estoy en lugar de concluir, como me aconseja la experiencia, que cuando ellos dicen 25 por ciento de paro en 2015, eso significa que igual es el 35. O el 40.
Veo sus caras, observo sus muecas, me desespero con sus circunloquios pero los aguanto. Y deduzco: ni tienen la solución, ni la atisban, ni saben cómo demonios explicar lo que nos está pasando. Y claro, en vez de cabrearme con ellos como una mona voy y opto por la pena. Me da por imaginar que igual tienen ganas de salir corriendo y ni siquiera eso pueden hacer, los pobres. Hasta para dimitir puede que tengan que contar con la Merkel quien, para un gobierno títere que le queda con mayoría absoluta, no va a permitir encima que huyan.
- Si sois buenos y apretáis las tuercas a vuestra gente un poquito más yo os doy dos años de respiro con lo del déficit, ¿vale? Al recorte de las pensiones le vais a llamar “sostenibilidad”; al aumento de impuestos, “novedad tributaria”… y cuando os pidan datos concretos dais largas, apeláis a los mercados y a otra cosa mariposa.
En el BOE de este sábado se puede comprobar hasta dónde alcanza la dimensión de la tragedia que han perpetrado esta vez y que no han tenido narices de explicarnos en la rueda de prensa. Me los quiero imaginar poco antes, aún en el Consejo de Ministros, y no puedo evitar recordar al desaparecido Joaquín Garrigues Walker cuando, hace nada menos que 35 años, siendo ministro de Obras Públicas en el gobierno de Adolfo Suárez, soltó aquella frase que nos puso entonces los pelos de punta:  ”Si los españoles supieran lo que se habla en los consejos de ministros, habría colapso inmediato en los aeropuertos para salir huyendo del país”.
Como dice Manuel Alcántara, “Andan confusamente atareados en retrasar el horario para el derrumbamiento total… todos saben que esto va a explotar y que no hay artificieros que lo eviten, pero mientras suena el estruendo, que será la traca final , hacen oídos sordos”.

ADÉU MAS, ADÉU!

Insisteixo: Mas hauria de dimitir i, en lloc d’això, ha anunciar que es presentarà a la reelecció.

Un cop més, Mas ha avisat que pot donar per acabada la legislatura si no s’aproven els pressupostos per a l’any en curs. Difícil ho té. Els que, en teoria, són els seus socis de govern, ERC, ja han dit per activa i per passiva que no votaran un pressupost amb més retallades. Els d’ERC són socis a les madures, o sigui, quan s’anuncia el camí d’Ítaca, però quan es tracta d’anar a les dures, d’allò que comporta l’acció de govern, el dia a dia, els d’ERC no volen saber-ne res.

Evidentment, els altres partits polítics que ja s’havien quedat al marge perquè discrepaven, ja sigui en les formes, ja sigui en el fons, de les polítiques que pretenia aplicar Mas, ara tampoc estan per la labor de fer de crossa a un govern que trontolla per tots els costats.

Imagino que la mateixa nit del 25-N Mas se’n va adonar de l’error que havia comés al convocar anticipadament eleccions quan s’estava a la meitat de la legislatura. Mas volia aprofitar-se de l’impuls sobiranista que va suposar l’11 de Setembre per aconseguir una majoria molt més gran de la que disposava per a poder seguir marejant la perdiu, tal i com ja havia fet el seu mentor durant 23 anys.  

Amplis sectors convergents no han estat mai independentistes i menys la majoria d’Unió. Només uns pocs s’havien decantat obertament a favor d’un estat propi i, alguns, com Jordi Pujol, darrerament, ha patit una mutació digna de ser estudiada per experts: s’ha fet independentista a la vellesa, quan ja havia passat de ser l’actor principal de la pel·lícula a un simple extra a qui, de quan en quan, encara li fan fer més d’una escena perillosa.

L’actitud messiànica de Mas als cartells electorals va fer que, més d’un, quedes esverat al veure’l. Com el pastor que porta el seu ramat a un camp d’herba exquisida, així ens volia fer creure Mas que seria el nostre futur més immediat. La realitat, com es pot comprovar, és totalment diferent.

No coincideixo amb els postulats del PP i, difícilment, comparteixo les opinions dels seus dirigents, als qui critico la majoria de les vegades; però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) estic d’acord amb el que va dir la presidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho: Mas hauria d’haver dimitit la mateixa nit electoral.

Com no va ser així, i vist que el que s’ha fet durant aquests darrers 5 mesos (on no s’ha aprovat ni una sola llei), considero s’ha perdut el temps inútilment. Mas hauria de deixar d’amenaçar i, si no es veu capaç de tirar endavant Catalunya, hauria de dissoldre el Parlament de forma immediata i tornar a convocar eleccions. Dia que passa, dia que es perd i no es recupera.      

En Europa hay clases sociales que están en conflicto

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

En varias ocasiones he enfatizado la gran importancia y urgencia de recuperar categorías analíticas olvidadas en el estudio de la realidad económica y política -como clases sociales, poder de clase, alianzas y conflictos de clase, entre otros- que son imprescindibles para entender las crisis financieras y económicas hoy existentes en Europa, en la Eurozona y en España. Ni que decir tiene que las clases sociales han ido variando desde que los grandes fundadores del análisis sociológico (desde Marx a Weber) las definieron y analizaron por primera vez (para un excelente análisis de estructura de clases, ver la obra de Marina Subirats Barcelona: de la necesidad a la libertad. Las clases sociales en los albores del siglo XXI. 2012). La validez de estas categorías continúa su gran potencia.
En realidad, el olvido de estas categorías de análisis no es un olvido casual, sino que es un olvido programado y promovido, como consecuencia del enorme poder de las clases dominantes.  El mejor indicador del poder de clase en un país es precisamente que nadie hable de clases sociales (considerándose la utilización de términos como “lucha de clases” como “anticuada”, siendo el autor de tal tipo de narrativa marginado o vetado en los medios de mayor difusión del país).
Hoy, como he intentado mostrar en mis trabajos, hay una alianza de las clases dominantes en la Eurozona, dirigida por la clase dominante alemana (constituida por los establishments financieros y exportadores alemanes, cuya expresión política más directa es el gobierno de la coalición cristianodemócrata-liberal, presidida por la Sra. Merkel), que domina en la práctica a las instituciones de la Eurozona y muy en especial al Banco Central Europeo, BCE, (que es un mero instrumento de este establishment) y, en menor grado, al Consejo Europeo y a la Comisión Europea. Los establishments alemanes están aliados con los establishments (clase dominante) de cada uno de los países de la Eurozona.
Las políticas de desmantelamiento del Estado del Bienestar (desde el abaratamiento de los salarios al debilitamiento de la protección social) son los objetivos de la alianza de estos establishments (clases dominantes) consiguiendo así lo que siempre han deseado: el debilitamiento del mundo del trabajo a fin de aumentar las rentas del capital. Y los datos muestran que este objetivo se está consiguiendo, siendo las políticas públicas que están imponiendo altamente exitosas. Las rentas del capital como porcentaje de la renta nacional han ido aumentando a costa de que las rentas del trabajo hayan ido disminuyendo en todos los países de la Eurozona.
Una estrategia para el mantenimiento de su dominio es evitar que se establezcan las bases para una alianza de las clases dominadas en los países de la  Eurozona. El proyecto neoliberal, que es la expresión ideológico-política de esta alianza de establishments europeos (es decir, de sus clases dominantes), requiere la no existencia de las alianzas de clases dominadas (que constituyen las clases populares de tales países, formadas por las clases trabajadoras –que existen, aunque ya no se utiliza este término para definirlas- y las clases medias). De ahí que los instrumentos de estos establishments sean el BCE o los centros de creación y reproducción de la ideología neoliberal, como FEDEA en España, que constantemente producen documentos con el objetivo de intentar eliminar la posibilidad de que se establezcan dichas alianzas. Una manera de conseguirlo es estimulando el racismo, el chauvinismo y cualquier ideología que divida a las clases populares.
La versión de la crisis promovida por el establishment alemán y el BCE
El caso más reciente es la publicación por parte del BCE de un documento (The Eurosystem Household Finance and Consumption Survey. Statistical Series. 04.02.13. BCE) que intenta mostrar que las clases populares alemanas (que, según se indica, están subsidiando a los trabajadores griegos, españoles, portugueses e italianos) son más pobres que las clases populares de los países supuestamente subsidiados. Ni que decir tiene que este informe ha sido inmediatamente promovido en todos los lugares en los que el pensamiento neoliberal (la sabiduría convencional) se produce y reproduce. El diario del establishment alemán, Der Spiegel, por ejemplo, publica en su portada una imagen que resume el mensaje que este establishment quiere dar. Se ve a un griego tomando el sol y paseando montado en el típico asno griego, que lleva unas alforjas llenas de euros. Lo que le falta a la imagen para completar el mensaje que aparece en sus páginas es un dibujo de un obrero alemán enviándole euros como “ayuda”.
Entre un gran número de expertos en temas de economía política, el BCE carece de credibilidad científica (algo que también está ocurriendo con los informes de FEDEA), que son manipulados en extremo. Y el trabajo del BCE así lo muestra. En su intento por mostrar que Alemania y, por lo tanto, su población, es en realidad más pobre que los otros países de la Eurozona (sí, ha leído bien, el informe dice textualmente lo que yo escribo aquí), presenta el nivel de riqueza promedio de la población, tomando como indicador de riqueza la propiedad inmobiliaria. Y puesto que en Alemania, como en la mayoría de países del norte y centro de Europa, el alquiler es más común que la propiedad, concluye que los alemanes son más pobres porque tienen menos propiedad, así de sencillo. El estudio, basado en una encuesta a 62.000 hogares en 15 de los 17 países de la Eurozona, subraya que el promedio de los alemanes tiene sólo un tercio de la riqueza de la de los españoles, la mitad de la de los griegos y sólo una quinta parte de la de los chipriotas. El mensaje que se está transmitiendo (explícitamente en muchos de los comentarios del informe) es que es injusto que los alemanes estén “ayudando” a los españoles, griegos, chipriotas y otros. El problema de este “estudio” es, como acabo de señalar, que manipula los datos en extremo. Veámoslo.
El estudio utiliza como medida cuantitativa el promedio. Pero una persona se puede ahogar en un río cuya profundidad es de sólo medio palmo como promedio. En unas partes del río, éste puede estar seco (sin agua en la superficie) y en otras puede ser de dos metros, que es donde uno puede ahogarse. Tiene, pues, que analizarse la variabilidad de profundidades (o de propiedad inmobiliaria). Y es ahí donde aparecen las supuestamente olvidadas “clases sociales”. Cuando analizamos la propiedad inmobiliaria por clase social, vemos  que en Alemania, como bien han documentado Paul de Grauwe y Yuemei Ji en su artículo en Social Europe Journal (16.04.13) titulado “Are Germans Really Poorer than Spaniards, Italians and Greeks?”, la propiedad inmobiliaria se concentra en las rentas superiores (es decir, en los miembros del establishment alemán y clases afines, como la clase media de rentas superiores), cuyos  niveles de propiedad inmobiliaria son tan elevados, o más, como los de los establishments europeos (para un excelente análisis de este estudio en España, ver el artículo de Juan Torres, “Más Trampas del BCE para cubrir a Merkel”, Público. 17.04.13).
Pero lo que es incluso más importante es que cuando se incluyen –como debe incluirse- otras formas de propiedad, como acciones bancarias, bonos y otros instrumentos que generan renta, entonces la propiedad incluso se concentra todavía más. El nivel promedio de este tipo de propiedad es incluso mayor en Alemania, junto con Holanda, que el de los otros países de la Eurozona. El establishment alemán tiene una enorme propiedad, resultado de su sobredimensionado capital financiero y exportador, del cual la mayoría de trabajadores alemanes apenas se ha beneficiado. El mayor incremento de la productividad en Alemania ha ido a enriquecer a las rentas del capital más que a las rentas del trabajo, situación que se repite en todos los países del la Eurozona y que muestra que los trabajadores alemanes tienen más intereses económicos en común con los trabajadores españoles, griegos e italianos, que con su propio establishment financiero y exportador (como he mostrado en mis trabajos. Ver “Política Económica” en www.vnavarro.org). Las economías basadas en las exportaciones tienen bajo consumo doméstico, grandes desigualdades y escasa capacidad adquisitiva de las clases populares.
Pero hay otra dimensión que no se toca en el informe del BCE y que es de enorme importancia. Y es la forma de propiedad. En realidad, la categoría de propietarios de la vivienda es una categoría que, en los mal llamados países de elevada propiedad (como son los del Sur de la UE), incluye a los hogares que están endeudados hasta la médula debido a estar hipotecados. Gran número de personas supuestamente propietarias, no lo son, pues la propiedad reside en los bancos que prestaron la hipoteca. Y ahí está el grave problema. Estos países son los que tienen mayor endeudamiento privado, endeudamiento que alcanza niveles asfixiantes en las clases populares de baja renta y que, en general, pertenecen a la clase trabajadora no cualificada con bajos salarios. Dicho endeudamiento es una de las características del mercado laboral y de la economía española, endeudamiento que beneficia al capital financiero (incluido, por cierto, el alemán, que prestó gran cantidad de dinero a la banca española para que pudiera invertir especulativamente en el sector inmobiliario). Ha sido una estrategia política de las fuerzas conservadoras y liberales en España (es decir, del establishment español) el incentivar la propiedad inmobiliaria, es decir, el endeudamiento, lo cual, además de añadir rigideces en el mercado laboral (que raramente se citan, pues todo el debate sobre esta rigidez se atribuye erróneamente a la no existente dificultad de despedir al trabajador), limita la capacidad adquisitiva de la población, reduciendo la demanda y su efecto motor sobre la economía, mostrando, una vez más, que las desigualdades de rentas son causas muy importantes de ineficiencia económica. Y esto el lector lo leerá pocas veces en los medios de información de mayor difusión.

DIFÍCIL CONVIVÈNCIA

Quan passen accidents greus com el que va passar diumenge a la N-340 al seu pas pel terme de Mont-roig del Camp, on hi van morir dos ciclistes com a conseqüència d’un atropellament pel darrere d’un cotxe, les associacions de ciclistes demanen més mesures de control per als conductors.

Sóc un conductor que no em puc considerar novell (37 anys de carnet i uns 750.000 kilòmetres fets) i puc afirmar que quan circules per la carretera les veus de tots colors.

Durant aquests anys he tingut diversos accidents (sobre tot al principi) Alguns han estat per culpa meva, d’altres no i, fins i tot un, després de més de 25 anys, encara discrepo de la sentència que va emetre la jutge que em va donar culpable.

Afortunadament, gràcies a la meva prudència, he aconseguit evitar-ne uns quants, però també, quan m’he despistat, alguns conductors han aconseguit eludir una situació molt més complicada.

De totes formes puc afirmar sense temor a equivocar-me, que he vist moltes més situacions temeràries (ja sigui per acció o per omissió) que no he comès jo. Bastants més!

Els que em seguiu des de fa temps sabeu que no és la primera vegada que parlo sobre temes de circulació. De fet, en parlo prou sovint. Quasi sempre sobre accions temeràries que podrien acabar en accidents i que només la sort (o la intervenció divina, per aquells que siguin creients) ha fet que no acabin passant.

Desgraciadament no només els conductors de cotxes són els causants d’aquestes situacions. Però com el parc automobilístic és el més gran, sembla que només els conductors de turismes siguin els causants de tots els mals.

Els conductors professionals (camioners, però també taxistes i d’altres vehicles), tampoc estant exempts a l’hora de cometre infraccions. No fa gaires dies un vehicle on hi posava “servei judicial”, va sortir en una rotonda tot i que jo, amb l’intermitent, li estava indicant perfectament la maniobra que estava fent.

La conclusió que en trec de tot plegat, és que la convivència entre els uns i els altres, és molt complicada. Sembla que quan anem circulant per una carretera competíssim amb els demés pel millor espai. Però hi ha una dada important a tenir en compte: la fortalesa de cadascú.

Els camioners són els més forts i els més febles els ciclistes i els motoristes, fins i tot més que els vianants ja que, sobre la bicicleta o la moto tenen menys estabilitat.

Si un ciclista atropella un camió, té totes les de perdre; segurament el conductor del camió sortirà il·lès i el ciclista molt mal parat. En canvi si un cotxe topa contra un ciclista, tots dos poden sortir ferits, encara que el de la bicicleta s’emportarà la pitjor part.

Com a conclusió vull dir que tots hem de ser conscients d’allò que portem entre mans i els febles que podem arribar a ser en cada situació. La carretera no és nostra i l’hem de compartir amb tota la resta. Del nostre comportament dependrà evitar situacions no desitjables.

El qui pensi que té patent de corsari per a fer el que li doni la gana, segurament, a la llarga o a la curta, ho acabarà lamentant.  

¿Un 'striptease' de Montilla?

Joan Tapia

Periodista

Quan Rafael Jorba em va dir que havia acceptat l'encàrrec de RBA de fer un llibre conversa amb el president Montilla no vaig poder reprimir un gest d'incredulitat. Vaig recordar que el 2004, poc després que assumís la cartera d'Indústria al Govern de Zapatero, un bon amic de Montilla (i meu) em va dir que havia quedat amb ell per sopar aquell divendres. Li vaig suggerir que li preguntés una cosa que m'interessava i que ja ni recordo. El mateix dissabte, puntualment, va sonar el telèfon: «Ho sento. Li vaig preguntar i tot seguit es va fer un gran silenci; hi vaig insistir i el silenci va ser llarguíssim, un silenci Montilla. És clar, vaig canviar de tema». Després de llegir les 300 pàgines (especialment les referents al Tribunal Constitucional) constato que em vaig equivocar. Jorba ha aconseguit que Montilla parli… No és un striptease total (no hi ha miracles) però qui vulgui conèixer una mica a fons el que va passar a Catalunya (i en les seves relacions amb Espanya) durant el primer decenni del segle està obligat a llegir-lo. No tot devia passar com explica Montilla, però és el testimoni clau dels set anys de tripartit.

¿Hi ha punts comuns entre els presidents Mas i Montilla? Pocs, però tots dos tenen una exitosa carrera pragmàtica i realista a l'esquena i tots dos comparteixen una part de tossuderia, de fixació. En Mas és, a partir de determinat moment, el dret a decidir com a àngel anunciador de la independència. Quan s'inquireix sobre un canvi de guió de CiU, la resposta del seu més directe col·laborador és: «Impossible amb el president». La fixació de Montilla és l'alternança d'esquerres. Catalunya sumava 23 anys de nacionalisme conservador i la missió del PSC era governar des de l'esquerra. Això explica la difícil gestació del primer tripartit (el de Maragall) i la continuació el 2006 tot i la complexa experiència anterior i que ERC havia votat contra l'Estatut. No accepta que, després del no d'ERC, la brutal campanya del PP contra l'Estatut, el recurs al Constitucional i el temor del PSOE a implementar-lo, el més convenient era la gran coalició.
Sumar o restar
Un destacat conseller em va dir que si el PSC anava a Madrid amb ERC no sumava gens (restava). En canvi, si el PSC i CiU, els dos grans partits, hi anaven junts, podia ser una altra cosa. Montilla argumenta que l'ERC del 2006 era diferent. Independentista i contrària a l'Estatut, sí, però va subscriure un programa que se centrava a aplicar l'Estatut. I sosté que no es podia enterrar l'alternança perquè al Parlament hi havia una majoria d'esquerres. S'hauria vist, a més a més, com un acte de submissió al PSOE. Zapatero tenia bones raons per desitjar la gran coalició, però el PSC no es podia sacrificar als interessos del PSOE. Hauria tingut un cost molt alt.
El segon tripartit també el va tenir, però Montilla creu que el PSC va perdre bàsicament per la crisi, que va començar el 2008 i va forçar les mesures d'austeritat de Zapatero del maig del 2010, pocs mesos abans de les eleccions catalanes, i per la sentència molt poc després del Constitucional sobre l'Estatut. I d'aquí Montilla no es mou (com Mas de la consulta). El Constitucional no és el Suprem, és un òrgan polític i l'única sentència acceptable era l'aval a l'Estatut que ja havia estat aprovat en referèndum. No hi ha precedent que una cosa votada pel poble després sigui declarada inconstitucional. «L'Estatut no és tan sols un text jurídic. La clau és que per a nosaltres era i és la norma bàsica de Catalunya i per tant la seva modificació té uns efectes polítics i simbòlics que no es poden deslligar dels jurídics... La lectura de la societat catalana és 'ens han donat un cop de porta als nassos'» (pàgina 190).
Montilla creu que hi va haver errors a Catalunya. El primer, no fer-ho tot per sumar-hi el PP català, encara que creu que segurament hauria estat inútil. El PP es volia carregar Zapatero, que els havia robat el poder. Si convencien els espanyols que Zapatero donava tracte de favor als catalans i alimentava l'independentisme d'ERC, el podrien liquidar. I un cop aprovat l'Estatut, es tractava que el Constitucional digués que Zapatero havia violat la Constitució. Per això l'aberrant recusació de Pérez Tremps; per això no van permetre la renovació del tribunal fins que hi va haver sentència. I Federico Trillo -avui ambaixador a Londres- va manipular el Constitucional molt més que el Govern. Pérez Tremps era un dels dos magistrats (sobre 12) nomenats directament pel Govern. Si hagués dimitit s'hauria corregit el desequilibri. I l'altre del Govern, Aragón Reyes, volia ser president amb els vots del PP. I la presidenta, María Emilia Casas, va ser feble. ¿S'havia d'haver endarrerit més la sentència? Montilla sospira: «Desgraciadament, ja no quan quatre magistrats van amenaçar amb una querella contra la presidenta per prevaricació».
La desafecció
Per Montilla, el PP és el principal responsable de «la desafecció entre Catalunya i Espanya» perquè no va dubtar a atiar el pitjor nacionalisme espanyol contra l'Estatut per tallar el cap de Zapatero. Però el PSOE tampoc va estar a l'altura. No va saber defensar bé un Estatut que només va ser possible gràcies als seus vots al Congrés i al Senat. Però creu que queda molt de l'Estatut. Políticament el PP va guanyar perquè es va desautoritzar el que havia votat el poble, però jurídicament va perdre perquè la gran majoria del text continua vigent. Per això Mas s'equivoca al no exigir les reunions de les comissions mixtes i el desplegament. És legítim aspirar a més, però és un error no exigir el que ja tenim. No convé renunciar a res i menys a deixar de liderar la revisió pactada per a aquest any del sistema de finançament.

Montilla no aprofundeix en les crítiques, però subratlla la inestabilitat de l'actual Govern en minoria: «Deien que el tripartit era inestable, però va aprovar en temps i hora tots els seus pressupostos i no perdia votacions; ara hem superat allò del Dragon Kahn».

INTOLERABLE ACTITUT

És intolerable la poca sensibilitat que tenen molts dirigents del Partit Popular respecte a la situació que estan vivint moltes famílies d’aquest país, la majoria amb diversos membres a l’atur i amb escassos ingressos econòmics.

És intolerable el menys preu que tenen molts dirigents del PP respecte a les famílies que han estat desnonades o estan en procés de desnonament.

És intolerable que la vicepresidenta del govern central, la Soraya Sáez de Santamaria, digui que els votants del seu partit prefereixen pagar les hipoteques abans que menjar.

És intolerable que una altra membre del govern, la Ministra de Treball Fátima Báñez qualifiqui la emigració de joves a d’altres països a la recerca de feina de mobilitat exterior, un altre eufemisme que sumar a la llarga llista que ha emprat el PP amb un any i mig de govern.

És intolerable que un diputat del PP com Vicente Martínez Pujalte afirmi que hi hagin famílies que vulguin la dació en pagament per a després comprar-se un altre habitatge.    

És intolerable que Rajoy comparegui davant els periodistes en una televisió de plasma per a no tenir que respondre a les seves preguntes sobre la situació del país.

És intolerable que el govern no prioritzi polítiques de foment de l’ocupació que permetin reduir sensiblement el nombre de desocupats. Segons la OCDE la taxa d’aturats arribarà a finals d’’any al 27%. No s’havia de sortir de la crisi a partir del segon semestre de 2013? 

És intolerable que des de Madrid se'ns vulgui imposar el model de l'escola catalana. Wert pretén espanyolitzar-nos tant amb les formes (aprenentatge en castellà) com en el fons (història i literatura castellana) 

És intolerable que Rajoy i els seus ministres continuen enganyat els ciutadans. Quan diuen que no apujaran impostos, els apugen; quan diuen que no retallaran, retallen. Sempre actuen a l'inrevés de que anuncien. Avui mateix han decidit no abaixar l'IRPF quan l'any passat van dir que era una mesura puntual per a un any.    

És intolerable que el partit que va guanyar les darreres eleccions i que ens està governant tingui als seus 3 darrers tresorers imputats. En el cas del darrer, Bárcenas, per evasió de 38 milions d’euros a Suïssa. I no passa res: aquí no dimiteix ningú!!

És intolerable que el president del govern i del PP no hagi depurat responsabilitats davant tanta corrupció generalitzada o, fins i tot, que ell mateix no hagi dimitit de tots els seus càrrecs.

Pel que sembla, l’eslògan que va encunyar  Espanya allà pels anys 60 de Espanya és diferent, encara segueix en vigor al segle XXI. Només una substancial diferència: fa cinquanta anys era un elogi i en l’actualitat s’usa en sentit pejoratiu amb el perjudici que això causa a la marca Espanya, un concepte tan defensat pels populars i que ells són els primers en desacreditar-lo. 

Segur que encara m'he deixat coses.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ELS ULLALS DE LA CARROVA II

Fraude en el pensamiento económico dominante

Vicenç Navarro

La enorme y excesiva influencia de la industria farmacéutica en la cultura médica es un hecho ampliamente conocido que explica las medidas tomadas por la sociedad, a través de sus Estados, para proteger al ciudadano del impacto que tiene tal influencia en las prácticas prescriptivas de los médicos. Así, los médicos deben indicar explícitamente si reciben dinero o no de las empresas farmacéuticas, exigencia que adquiere especial importancia cuando tales médicos y/o investigadores sanitarios publican artículos en revistas científicas, señalando el posible conflicto de intereses entre la objetividad científica que se espera de cualquier científico y los intereses económicos de la empresa farmacéutica que financia al investigador y que intenta beneficiarse del sesgo de trabajo científico de su investigación. El programa de la Sexta, Salvados, de Jordi Évole, detalló recientemente el peligro que tal influencia tiene para el ciudadano.
Pues bien, una situación casi idéntica ocurre en el conocimiento económico. La banca tiene una enorme y excesiva influencia en la comunidad académica y/o investigadora económica, pues es, de mucho, la entidad que financia más estudios, conferencias, revistas y encuentros económicos. En realidad, la cultura hegemónica económica está configurada en gran manera por la banca en España. La evidencia de ello es abrumadora.
Como resultado de ello, las creencias existentes en los mayores fórums económicos reflejan los intereses de la banca, aún cuando nunca se presente en estos términos. Se ha desarrollado en el conocimiento económico una narrativa que habla de la santidad de la estabilidad financiera, de la rectitud de la disciplina fiscal, de la urgencia e importancia de reducir el déficit y la deuda pública, y así un largo etcétera de creencias y ortodoxias basadas en fe y no en evidencia científica. Ni que decir tiene que la realización de tales principios favorece claramente los intereses de lo que se llama el capital financiero.
Esta influencia, por cierto, no requiere que sea directa. Es decir, no hace falta que el investigador esté financiado directamente por la banca o por las compañías de seguro o por los distintos componentes del capital financiero. Es suficiente para merecer la promoción de su investigación si ésta encaja dentro de la ideología generada y promovida por tales intereses, es decir, la ideología neoliberal. La creencia neoliberal, es distribuida por las enormes cajas de resonancia –las revistas y diarios supuestamente “serios” y “respetados”- que configuran la sabiduría convencional y que dependen en gran medida para su solvencia de los préstamos de la banca.
Un caso claro es el libro This time is different, de los economistas Reinhart y Rogoff, de Harvard University (cuando los autores escribieron el libro) y próximos al capital financiero. El libro y los artículos derivados de él han sido la Biblia del pensamiento neoliberal. Desconocidos por la gran mayoría de la población, sí que se conocen entre los economistas que tienen mayor visibilidad mediática (los “gurús” económicos que aparecen en la prensa y en la televisión), apareciendo los trabajos y el nombre de sus autores incluso en la prensa diaria en sus páginas económicas. Su influencia sobre la Troika europea, el BCE, el Consejo Europeo y el FMI, ha sido enorme. Y han sido explícitamente citados por el comisario europeo de Asuntos Económicos y Monetarios, el neoliberal Olli Rehn.
La tesis de tales economistas, Reinhart y Rogoff, es que la deuda pública es una rémora para el crecimiento económico. Si un país se endeuda puede perjudicar su eficiencia económica. Naturalmente que endeudarse, como tal, es permisible. Pero es mejor –según tales autores- que no sea mucho. Dicen y escriben que si la deuda pública de un país es superior al 90% de su PIB tendrá problemas graves de crecimiento. En realidad, tales señores afirman que la crisis tan profunda que tenemos en los países de la Unión Europea y en EEUU es que todos ellos están sobre endeudados. Es decir, su deuda pública es mayor que el 90% de su PIB.
Y para probarlo, muestran un estudio econométrico que, según ellos, muestra, sin lugar a dudas, que el endeudamiento es la causa del bajo crecimiento y la recesión en los que están inmersos los países desarrollados. De ahí se derivan todas las políticas de austeridad que se están imponiendo por la Troika y por los gobiernos de los países de la Unión Europea.
El fraude en tal creencia
En un artículo reciente (“Las falsedades y los errores de la sabiduría económica convencional (SEC)”, Sistema. 12.04.13) he subrayado los enormes errores, cuando no falsedades, que tiene la tesis de que la deuda pública en estos países ha alcanzado un nivel insostenible. Pero valga expandir esta crítica, a raíz del libro citado anteriormente. Supongamos, por un momento, que hay una correlación estadística negativa entre el tamaño de la deuda (como porcentaje del PIB) por un dado, y el crecimiento económico por el otro. Es decir, que a mayor deuda pública menor crecimiento económico. Una correlación, sin embargo, no indica el sentido en tal correlación. Es decir, puede ser que la deuda pública alta sea la responsable del escaso crecimiento económico (como los autores del libro y el dogma neoliberal creen) o, al revés, podría ser que sea el escaso crecimiento económico el que determine el elevado nivel de deuda. En realidad, la evidencia científica a favor de lo último es robusta (estudios del Economic Policy Institute lo han mostrado claramente, www.epi.org).
Otro grave problema de la tesis neoliberal es que pone en la misma página a todo tipo de deuda pública, sean bonos públicos a corto plazo, sean a largo plazo. Y también ignora la propiedad de tal deuda, es decir, quien la posee. No es lo mismo que la deuda pública sea propiedad de instituciones públicas (como puede ser la Seguridad Social) o sea de un hedge fund.
Pero, además de estos fallos, acaba de verse en una crítica reciente que incluso los cálculos econométricos que tales economistas publican en su libro son erróneos, cuando no manipulados. El lenguaje matemático siempre impresiona al no economista como un lenguaje serio y creíble. De ahí el abuso de tal lenguaje en la literatura científica económica. Branko Milanovich, el economista que mejor conoce las desigualdades sociales en el mundo, ha mostrado los errores ideológicos que algunos gurús mediáticos neoliberales han hecho en sus estudios neoliberales mostrando sus sesgos ideológicos.
Este tipo de error (mejor definirlo como fraude) ha sido descubierto y denunciado por tres economistas de la Universidad de Massachussets, Tomás Hernández, Michael Asta y Robert Pollin, que han desmontado el aparato estadístico matemático sobre el cual se sostenían las conclusiones de Reinhart y Rogoff (“Does High Public Debt Consistently Stifle Economic Growth? A critique of Reinhart and Rogoff”. Un resumen de tal artículo aparece en el Financial Times, Why Reinhart and Rogoff are wrong about austerity, 18.04.13). Reinhart and Rogoff habían analizado por muchos años la evolución del crecimiento económico en un gran número de países, de distinto nivel de deuda pública. Y de los países de elevada deuda (siete) no habían incluido el periodo de crecimiento de Nueva Zelanda, que al incluirlo, como han hecho los profesores de la Universidad de Massachussets, cambia significativamente la relación. Tales autores denuncian el sesgo sistemático del trabajo de Reinhart y Rogoff, que incluye errores de gran calado, incluso en los cálculos de su modelo matemático.
Dean Baker, Director del Center for Economic and Policy Research de Washington muestra las consecuencias que tal creencia, basada en este libro, ha tenido también en EEUU (“How Much Unemployment Did Reinhart and Rogoff’s Arithmetic Mistake Cause?”). El Partido Republicano, controlado por el Tea Party, utilizó tales autores como su guía intelectual para reducir la Seguridad Social, con el argumento de que tenía que reducirse la deuda pública, deuda pública que muchos autores hemos mostrado que no tiene ningún problema en EEUU.
Sin lugar a duda tales tipos de trabajo continuarán citándose en los medios donde se reproduce la sabiduría económica convencional. Ésta siempre ignora la crítica, sintiéndose inmune como consecuencia de la falta de diversidad de los medios que el capital financiero controla o domina ideológicamente.

APEL·LAR “AL ESPIRITU DE JUANITO”

Ahir pel matí vaig anar a esmorzar al bar de cada dia. Vaig donar un cop d’ull a les plàteres de menjar per a veure que esmorzava i li vaig demanar a l’amo del bar dues o tres croquetes i una mica de carxofa arrebossada.  

Al cap d’un moment, l’amo del bar (què és del Madrid) em portava a la taula un plateret amb 4 croquetes i 4 tallets de carxofa. Li vaig preguntar si era una indirecta pel resultat del Barça i es va limitar a riure.

Normalment, quan guanya el Barça (i ens els darrers anys se’n ha fet un tip de guanyar), evito fer-li cap tipus de comentari. Però quan el Barça perd, sempre he d’escoltar alguna frase irònica.

I és que l’estereotip del aficionat del Madrid és així: es perd la boca. Tant acostumats a guanyar com estaven i ara, quan no ho fan, no saben perdre o, al menys, acceptar les victòries dels seus rivals.

Des de que van guanyar la novena, que parlen de guanyar la décima i d’això ja fa uns quants anys. Mentre, el Barça n’ha guanyat 3. Segur que algun any l’encertaran, però ara per ara, tot sembla indicar que no serà aquest. Encara que, evidentment, tot pot passar...

I per a que això passi, el Madrid apel·larà (tal com passa cada vegada que han de remuntar) el espíritu de Juanito, aquell jugador de la dècada dels 70 que va morir en un desgraciat accident de trànsit i que els merengues idolatren. Aquest matí a la SER ja ho advertia Jordi Martí al seu comentari, però abans ja ho havia pensat jo. Sempre és la mateixa història...

Ara imaginem-nos el pitjor dels escenaris: El Madrid queda eliminat pel Borussia de Dormund. La décima haurà de seguir esperant...

El Madrid, que després d’un començament de temporada calamitós i, veient com el Barça sé li escapava jornada rere jornada, va decidir jugar-s’ho tot a la carta de la Champions, si, finalment només guanya la Copa del Rei (la lliga només la pot perdre el Barça), per molt de valor que li puguin donar, la temporada haurà segut un fracàs estrepitós. Però no ho admetran. Són massa prepotents.

Mourinho (que més que la décima li importa la tercera –la seva tercera-) veurà ferit una vegada més el seu gran ego. Si finalment se’n va a finals de temporada, el balanç de qui es considera el millor entrenador del món amb un dels equips més poderosos del planeta (va ser declarat millor equip de futbol del segle XX), serà paupèrrim: 2 Copes del Rei (una xafada per l’autocar de la comitiva merengue) Un bagatge molt pobre si tenim en compte els diners que s’ha gastat el Madrid de l’era de Florentino Pérez després de l’enèsim projecte frustrat.

No cal ni dir que avui, quan he entrat al bar, li he deixat caure als seu propietari: Tens Lewandowski ? Posa-me’n  4.

Però ell que ja es temia alguna cosa així, m’ha rebut entonant l’himne del Madrid. La processó li anava per dintre.

Referèndum català: drets i deures

Joaquín Tornos Mas 

Catedràtic de Dret Administratiu de la UB i expresident del Consell Consultiu de la Generalitat

Catalunya no té el dret de decidir, però el Govern de l'Estat té el deure d'impulsar i autoritzar el referèndum sobre la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol. Aquesta afirmació no és contradictòria. La distinció entre els drets de Catalunya com un poble organitzat políticament en comunitat autònoma i els deures del Govern de l'Estat intenta únicament precisar les bases jurídiques sobre les quals, segons el nostre parer, s'hauria de plantejar la reivindicació del referèndum.
Catalunya, com a entitat política, existeix en el marc de la Constitució del 1978, la qual atribueix la sobirania al conjunt del poble espanyol. Catalunya, a través de les seves institucions, exerceix els poders que li reconeix el text constitucional. Dins d'aquests poders no està reconegut el de la separació unilateral de l'Estat. Tampoc el d'organitzar un referèndum sobre la voluntat d'optar per la independència. La Constitució reserva la competència exclusiva en matèria de referèndums a l'Estat. Les diferents modalitats de referèndum han de ser regulades mitjançant una llei orgànica estatal.
Ara bé, si els representants polítics del poble català, de forma majoritària, sol·liciten al Govern de l'Estat que convoqui un referèndum en què es consulti els catalans sobre la seva voluntat de continuar, o no, formant part de l'Estat espanyol, el Govern hauria de portar a terme les actuacions necessàries perquè aquesta consulta es pugui arribar a portar a terme. Actuacions que poden requerir una reforma de la llei orgànica de modalitats del referèndum, o potser fins i tot una reforma constitucional.
El principi democràtic vertebra tot el text constitucional, que té com a valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Davant la petició de convocatòria d'una consulta com la que es planteja majoritàriament des de Catalunya, el Govern espanyol hauria de fer ús de la seva competència per convocar un referèndum de conformitat amb els valors constitucionals. Donar l'oportunitat a una part del poble espanyol perquè expressi la seva opinió, no vinculant, sobre un tema d'especial significació no deixa de ser una manera de complir amb la Constitució.
D'acord amb el que estem exposant, si des de Catalunya es pretén actuar com a subjecte polític i jurídic sobirà, mirant d'exercir un dret a decidir que no posseeix, la consulta és jurídicament inviable. El Govern de l'Estat té sòlids arguments per oposar-s'hi. La utilització de l'expressió dret a decidir té una notable força política, però situa la reivindicació sobre una base jurídicament insostenible. Si el Parlament, en exercici d'aquest pretès dret a decidir, aprova una llei per formular la pregunta sobre la separació de l'Estat, el més probable és que la llei sigui impugnada i el Tribunal Constitucional la suspengui i posteriorment la declari inconstitucional. Si tot i així es decideix celebrar la consulta, el valor polític del resultat serà sempre discutit, i s'haurà perdut la força del dret.
Per això, en lloc de reclamar drets jurídicament inexistents s'hauria d'insistir a recordar l'existència de deures constitucionals. Si el conflicte se centra sobre el deure de l'Estat de convocar el referèndum, es poden obtenir més adhesions a aquesta reivindicació. A més a més, no es podrà rebutjar de ple el que se sol·licita amb l'argument que s'està mirant d'exercir un dret que no es posseeix. Exigir el compliment d'un deure constitucional és situar-se dins de la Constitució, és demanar que s'interpreti la nostra norma fonamental d'acord amb els seus propis principis bàsics. Actuar d'aquesta manera suposa mantenir-se dins del respecte de les formes i actuar amb la força del dret.
Les parts ara enfrontades haurien d'actuar lleialment, mirant d'arribar a un acord dins del marc constitucional vigent. Defensar des de Catalunya la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya, com a exercici d'un dret propi a decidir, suposa mirar d'obtenir per la simple celebració de la consulta el que ha de ser l'objecte de la mateixa. Però si des de Catalunya es reclama la convocatòria del referèndum a qui té el poder d'impulsar les vies legals o constitucionals per fer-ho possible, el Govern de l'Estat hauria d'atendre aquesta petició i mirar d'acordar els termes i els efectes de la consulta.
En últim terme es tracta de reconduir l'enfrontament a un marc normatiu comú. Però al seu torn és necessari reconèixer el valor i la força de la política. Més enllà de les imprescindibles consideracions jurídiques fins aquí realitzades, és necessari reclamar l'exercici de la política per portar a terme un plantejament correcte de la reivindicació i actuar amb la voluntat de trobar les vies que permetin solucionar el conflicte existent. Que cada part assumeixi les seves responsabilitats.

SEVERA DERROTA

Les samarretes de la temporada 2013-2014 (Mundo Deportivo)

Quan un equip de futbol perd per 4-0 (tal com va perdre ahir el Barça) és molt difícil trobar excuses.

El primer que cal dir és que el Barça no va jugar  bé. Ni Messi va ser Messi, ni Xavi fa fer de Xavi, ni Iniesta va desequilibrar com sol fer normalment, ni Busquets va aportar el temple necessari al mig del camp, ni Piqué (que portava el cap completament rapat) va donar la seguretat precisa a l’eix de la defensa. I podríem seguir. El Barça va ser una caricatura del Barça que acostumava a ser. Una frase contundent però que resumeix a la perfecció el que va passar ahir a Munic.

Tot i la victòria sense pal·liatius per part del Bayern, l’equip bavarès, des del meu punt de vista, tampoc va demostrar gran cosa. Sempre que es produeix una golejada com la d’ahir, no n’hi ha prou en que un equip jugui molt bé; l’altre ho ha de fer molt malament. Ahir va passar una cosa així.

Aquest matí, a la Cadena SER, abans de que el rellotge doni les 8, he escoltat un breu comentari sobre el partit d’ahir. Resumint, s’ha dit que Tito mirava a la banqueta i no trobava ningú que pogués evitar el que estava passant al camp. Personalment em sembla molt fort. No sóc tècnic, sóc simplement un seguidor del Barça a qui li agrada que el seu equip jugui bé, guanyi i, si és possible, que no faci el ridícul. Però a l’organigrama esportiu del club hi ha molts de tècnics. Començant per l’entrenador, Tito Vilanova (molt minvat en les seves condicions físiques durant bona part de la temporada), el segon entrenador Jordi Roura; sense oblidar-nos del secretari tècnic l’Andoni Zubizarreta i un llarg etcètera a qui s’hauria de demanar explicacions sobre els motius de com s’ha arribat a aquest punt.

Jo no penso que el Barça hagi arribat al final de cicle. Tret de veterans com Xavi i Puyol, la resta encara estan dintre d’una franja d’edat on encara es pot considerar que estan en la plenitud de la seva carrera professional. Llavors, a què es deu el baix rendiment d’ahir?

Per a mi hi ha un motiu important i dos causes diferents. El motiu? El cansament. Les causes? A una mala planificació de la temporada i a una plantilla un pèl curta.

De totes formes, al nostre club, tenim la costum de passar de l’eufòria al derrotisme en poques setmanes. Només fa unes jornades, el que alguns mitjans qualificaven com a equip B, a la lliga,  guanyava partits amb una relativa facilitat i tothom pensava que hi havia equip per a anys: Tello, Thiago, Montoya, Bartra, etc. tenen la progressió necessària per a pensar que poden substituir a la perfecció a Villa, Xavi, Alves, Puyol... Per cert... On estaven ahir Tello i Thiago? Tello no va ser ni convocat i Thiago, la veritat, no ho sé. A part de jugadors ascendents del B com Deulofeu.

El comentari esportiu de la SER donava un toc a la secretaria tècnica i deia que ha arribar l’hora de la veritat, es a dir, de fer els fitxatges necessaris per a donar solidesa a l’equip i ser un recanvi en garanties el dia que alguna de les figures no pugui jugar.

Dit tot això, ara toca parlar dels àrbitres, l'hongarès Viktor Kassai, els jutges de línia i els de porteria. És pot tenir una actuació més desafortunada? Difícilment. Sembla ser que tothom està d’acord en que no va xiular un penal en contra del Barça quan el resultat era de 0-0. Però després va donar 2 gols al Bayern que mai haurien d’haver pujat al marcador: el 2-0 per fora de joc clamorós i el 3-0 per falta prèvia. Ningú ho va veure? Sembla del tot impossible.

Però tranquils, l’eliminatòria encara no està perduda. Amb un 5-0 passem i amb un 4-0 anem a la pròrroga. Sobre tot que no ens manqui l’optimisme.

LA FOTO DEL DIA

Potser recordareu un foto semblant a aquesta (no igual) Era una foto denúncia que vaig publicar fa unes setmanes ja que la tapa de registre estava molt rovellada i podia ser "un perill imminent". Recordeu.
Ara fixeu-vos bé. Veureu qu4e la tapa de registre ha estat canviada. Segurament ha estat casualitat, però... I si m'han fet cas? I si algú es mira el meu blog i té en compte alguna cosa de les que publico...
Per si algú no ho reconeix, la foto està feta a la sortida del Mercadona pel carrer la Ràpita de Tortosa. 










 

Ara fixeu-vos amb la que vaig publicar l'altre dia i veureu la diferència.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ELS ULLALS DE LA CARROVA I

Soraya y los gilipollas

Aníbal Malvar

Hacerse el gilipollas es un derecho que debería ser contemplado en la carta esa de los derechos humanos. Yo me hago mucho el gilipollas, y da como una especie de vientecillo de libertad en las orejas. Además, nunca he sido demasiado listo, y hacerme el gilipollas me resulta bastante fácil. Sin embargo, y paradójicamente, me cabrea bastante que alguien ajeno a mí o a mi cronopia familia pretenda que yo parezca gilipollas. Sé que suena a capricho: ¿cómo puede gustarle a este tío hacer el gilipollas y disgustarle que lo tomen por gilipollas? La segunda opción es más cómoda, ya que te ahorra el delicado trabajo actoral de parecer gilipollas. Pero la primera, aunque más ardua, es una decisión personal, no una imposición. Y por alguna perversión íntima que aun se me escapa, a mí lo de tener alguna que otra decisión personal todavía me pone. Secretos del alma humana. Debilidades de gilipollas.
He desarrollado esta larga disertación, más llena de meditaciones que de dudas, porque ayer me dio la impresión de que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quizás muy a su pesar, me estaba tomando por gilipollas. Dirá el atildado lector que resulta normal que un cerebro de la categoría del de Soraya, adornado de tantos laureles intelectuales que incluso los más elevados eruditos los desconocen, nos haga parecer al resto de mortales tal que un poco gilipollas. Sería necio negarlo. Después de 35 años de democracia, los españoles nos hemos acostumbrado a que nos traten como a gilipollas pero sin que nos demos cuenta. Coño, Soraya, que es que ahora nos estamos dando cuenta de que nos tratáis como a gilipollas. Un poquito de disimulo, por favor. Dejadnos como estábamos de atontaos con el talante, con los cambios de Constitución impuestos por los dos grandes partidos en noviembre y tal. Antes solo parecíamos gilipollas a los ojos de los extranjeros. Ahora, con vuestras cosas, hasta en España parecemos gilipollas. Y eso no lo puede soportar un gilipollas español. Por ahí no pasa este patriota a la par que gilipollas.
Ha dicho Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta de nuestro bienhadado gobierno, que es absolutamente normal que seamos gilipollas. Nuestra vicepresidenta dijo ayer, no en un bar ni una orgía percherona a cuatro patas, sino justito después del consejo de ministros, en acto de mucha comunicación hacia los españoles, televisión pública y tal, dijo nuestra vicepresidenta, lo ha sacado la tele, que el Centro de Investigaciones Sociológicas, el CIS, un servicio público de estadística pagado con los impuestos de los españoles, se ha olvidado de hacer una pequeña pregunta. Al CIS, al servicio público de estadística pagado por todos los españoles, se le ha olvidado en los últimos 17 meses preguntar a los ciudadanos nada acerca de su jefatura del estado. Del Rey, o sea. De Urdangarín. De la Leti y sus desencuentros con Rouco Varela. Y nos ha explicado Soraya que esto del olvido ha pasado por “criterios técnicos”. Yo no me lo creo, porque suelo olvidar por otras causas. Yo no me creo que de repente el CIS se haya olvidado por “criterios técnicos” de que tenemos un rey corrupto puesto por Franco sobre el que los españoles tenemos que opinar y decirle amablemente que se marche.
Soraya Sáenz de Santamaría, con su proverbial inteligencia, nos ha explicado a los españoles que el CIS no se ha ocupado en los últimos 17 meses de las más altas instancias del Estado por, me encanta la expresión, “criterios técnicos”. O sea, que usted, señor deahuciado, no puede tener acceso a saber de su Casa Real, de la Jefatura de Su Estado, por “criterios técnicos”. Los criterios técnicos, como los caminos del señor, son inescrutables. Resulta que por “criterios técnicos” no puede usted opinar de la Corona, de la Jefatura de Estado, de la Corinna. Los criterios técnicos le impiden a usted opinar y decir que esta monarquía corrupta y putrefacta es el bastión indeleble sobre el que se asienta la cohesión de España.
Pues vale.

 

HIPOCRESIA PEPERA

Només començar a sonar els noms de possibles substituts de Rubalcaba, el PP ja tira en bala en contra d’ells.

De moment s’està parlant d’Eduardo Madina i de Patxi López, tots dos bascos. El primer diputat i, sembla ser, un dels que més carisma té dintre del grup parlamentari; l’altre exlehendakari en una etapa difícil per a Euskadi i de la que se’n va sortir prou ben parat.

Des de la línia dura del PP ja s’ha qualificat, sobre tot a Medina, de ser amic de la banda terrorista ETA.  

Fixeu-vos! Encara no s’han proclamat oficialment candidats i des del PP ja els volen desacreditar. Cóm s’ha de ser d’energúmens per actuar d’aquesta manera!

Jo tinc una cosa clara:  el millor candidat serà, sense dubte, aquell del qui parlen més malament els populars.

Seran hipòcrites, seran mesquins, seran energúmens, seran tot allò que et vingui al cap, però no són tontos. Per tant, el seu candidat ser aquell que menys carisma tingui per a que no sigui rival del candidat del seu partit. 

Per cert, la Carme Chacón ja no entra a les travesses. De vegades voler nedar i guardar la roba és contraproduent.