Referèndum català: drets i deures

Joaquín Tornos Mas 

Catedràtic de Dret Administratiu de la UB i expresident del Consell Consultiu de la Generalitat

Catalunya no té el dret de decidir, però el Govern de l'Estat té el deure d'impulsar i autoritzar el referèndum sobre la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol. Aquesta afirmació no és contradictòria. La distinció entre els drets de Catalunya com un poble organitzat políticament en comunitat autònoma i els deures del Govern de l'Estat intenta únicament precisar les bases jurídiques sobre les quals, segons el nostre parer, s'hauria de plantejar la reivindicació del referèndum.
Catalunya, com a entitat política, existeix en el marc de la Constitució del 1978, la qual atribueix la sobirania al conjunt del poble espanyol. Catalunya, a través de les seves institucions, exerceix els poders que li reconeix el text constitucional. Dins d'aquests poders no està reconegut el de la separació unilateral de l'Estat. Tampoc el d'organitzar un referèndum sobre la voluntat d'optar per la independència. La Constitució reserva la competència exclusiva en matèria de referèndums a l'Estat. Les diferents modalitats de referèndum han de ser regulades mitjançant una llei orgànica estatal.
Ara bé, si els representants polítics del poble català, de forma majoritària, sol·liciten al Govern de l'Estat que convoqui un referèndum en què es consulti els catalans sobre la seva voluntat de continuar, o no, formant part de l'Estat espanyol, el Govern hauria de portar a terme les actuacions necessàries perquè aquesta consulta es pugui arribar a portar a terme. Actuacions que poden requerir una reforma de la llei orgànica de modalitats del referèndum, o potser fins i tot una reforma constitucional.
El principi democràtic vertebra tot el text constitucional, que té com a valors superiors la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Davant la petició de convocatòria d'una consulta com la que es planteja majoritàriament des de Catalunya, el Govern espanyol hauria de fer ús de la seva competència per convocar un referèndum de conformitat amb els valors constitucionals. Donar l'oportunitat a una part del poble espanyol perquè expressi la seva opinió, no vinculant, sobre un tema d'especial significació no deixa de ser una manera de complir amb la Constitució.
D'acord amb el que estem exposant, si des de Catalunya es pretén actuar com a subjecte polític i jurídic sobirà, mirant d'exercir un dret a decidir que no posseeix, la consulta és jurídicament inviable. El Govern de l'Estat té sòlids arguments per oposar-s'hi. La utilització de l'expressió dret a decidir té una notable força política, però situa la reivindicació sobre una base jurídicament insostenible. Si el Parlament, en exercici d'aquest pretès dret a decidir, aprova una llei per formular la pregunta sobre la separació de l'Estat, el més probable és que la llei sigui impugnada i el Tribunal Constitucional la suspengui i posteriorment la declari inconstitucional. Si tot i així es decideix celebrar la consulta, el valor polític del resultat serà sempre discutit, i s'haurà perdut la força del dret.
Per això, en lloc de reclamar drets jurídicament inexistents s'hauria d'insistir a recordar l'existència de deures constitucionals. Si el conflicte se centra sobre el deure de l'Estat de convocar el referèndum, es poden obtenir més adhesions a aquesta reivindicació. A més a més, no es podrà rebutjar de ple el que se sol·licita amb l'argument que s'està mirant d'exercir un dret que no es posseeix. Exigir el compliment d'un deure constitucional és situar-se dins de la Constitució, és demanar que s'interpreti la nostra norma fonamental d'acord amb els seus propis principis bàsics. Actuar d'aquesta manera suposa mantenir-se dins del respecte de les formes i actuar amb la força del dret.
Les parts ara enfrontades haurien d'actuar lleialment, mirant d'arribar a un acord dins del marc constitucional vigent. Defensar des de Catalunya la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya, com a exercici d'un dret propi a decidir, suposa mirar d'obtenir per la simple celebració de la consulta el que ha de ser l'objecte de la mateixa. Però si des de Catalunya es reclama la convocatòria del referèndum a qui té el poder d'impulsar les vies legals o constitucionals per fer-ho possible, el Govern de l'Estat hauria d'atendre aquesta petició i mirar d'acordar els termes i els efectes de la consulta.
En últim terme es tracta de reconduir l'enfrontament a un marc normatiu comú. Però al seu torn és necessari reconèixer el valor i la força de la política. Més enllà de les imprescindibles consideracions jurídiques fins aquí realitzades, és necessari reclamar l'exercici de la política per portar a terme un plantejament correcte de la reivindicació i actuar amb la voluntat de trobar les vies que permetin solucionar el conflicte existent. Que cada part assumeixi les seves responsabilitats.