ADÉU MAS, ADÉU!

Insisteixo: Mas hauria de dimitir i, en lloc d’això, ha anunciar que es presentarà a la reelecció.

Un cop més, Mas ha avisat que pot donar per acabada la legislatura si no s’aproven els pressupostos per a l’any en curs. Difícil ho té. Els que, en teoria, són els seus socis de govern, ERC, ja han dit per activa i per passiva que no votaran un pressupost amb més retallades. Els d’ERC són socis a les madures, o sigui, quan s’anuncia el camí d’Ítaca, però quan es tracta d’anar a les dures, d’allò que comporta l’acció de govern, el dia a dia, els d’ERC no volen saber-ne res.

Evidentment, els altres partits polítics que ja s’havien quedat al marge perquè discrepaven, ja sigui en les formes, ja sigui en el fons, de les polítiques que pretenia aplicar Mas, ara tampoc estan per la labor de fer de crossa a un govern que trontolla per tots els costats.

Imagino que la mateixa nit del 25-N Mas se’n va adonar de l’error que havia comés al convocar anticipadament eleccions quan s’estava a la meitat de la legislatura. Mas volia aprofitar-se de l’impuls sobiranista que va suposar l’11 de Setembre per aconseguir una majoria molt més gran de la que disposava per a poder seguir marejant la perdiu, tal i com ja havia fet el seu mentor durant 23 anys.  

Amplis sectors convergents no han estat mai independentistes i menys la majoria d’Unió. Només uns pocs s’havien decantat obertament a favor d’un estat propi i, alguns, com Jordi Pujol, darrerament, ha patit una mutació digna de ser estudiada per experts: s’ha fet independentista a la vellesa, quan ja havia passat de ser l’actor principal de la pel·lícula a un simple extra a qui, de quan en quan, encara li fan fer més d’una escena perillosa.

L’actitud messiànica de Mas als cartells electorals va fer que, més d’un, quedes esverat al veure’l. Com el pastor que porta el seu ramat a un camp d’herba exquisida, així ens volia fer creure Mas que seria el nostre futur més immediat. La realitat, com es pot comprovar, és totalment diferent.

No coincideixo amb els postulats del PP i, difícilment, comparteixo les opinions dels seus dirigents, als qui critico la majoria de les vegades; però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) estic d’acord amb el que va dir la presidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho: Mas hauria d’haver dimitit la mateixa nit electoral.

Com no va ser així, i vist que el que s’ha fet durant aquests darrers 5 mesos (on no s’ha aprovat ni una sola llei), considero s’ha perdut el temps inútilment. Mas hauria de deixar d’amenaçar i, si no es veu capaç de tirar endavant Catalunya, hauria de dissoldre el Parlament de forma immediata i tornar a convocar eleccions. Dia que passa, dia que es perd i no es recupera.