MAREJADA A LA CÚPULA DE L’AEAT

Des de fa uns dies, per l'AEAT de Madrid hi ha un gran revolt. Tan gran és que s’ha penjat un comunicat oficial a la revista interna: La Ventana de la Agencia. No recordo cap precedent similar.

El que us explicaré no vulnera el secret professional al que estic obligat com a funcionari, ja que ha sortit als mitjans de comunicació, com per exemple al diari el País.

Resulta ser que a l’oficina tècnica de grans contribuents de Madrid es va destituir a una inspectora per no acceptar un recurs de l’empresa Cemex. El fet va provocar la dimissió del seu cap i un conat de dimissions en cascada que, finalment no es va produir. Però el que deia abans, marejada n’hi ha...

Amb la poca informació que tinc, m’he fet la meva pròpia pel·lícula. La empresa Cemex (Cementos de Mexico) va tenir una inspecció i, segurament va sortir una milionada a pagar. L’empresa no hi va estar d’acord i va presentar un recurs que la inspectora cessada no va acceptar.

La gent del territori coneix Cemex per la fàbrica que té al terme d’Alcanar. Si busqueu informació per Internet veureu que la cimentera mexicana està present a 50 països i, fins i tot, ha rebut diversos premis internacionals com per exemple el de Negocis del Món del Programa de Desenvolupament de l’ONU (2006)i el The Corporate Citizen of the Americas Award 2007 que li va atorgar l’OEA. Però a la seva història també hi ha hagut pàgines fosques.

Possiblement, ara mateix, estem davant d’una d’elles. L’empresa té repartides per la zona mediterrània i centre d’Espanya gran quantitat de fàbriques de ciment i plantes de derivats; per tant, estem davant d’una empresa poderosa i amb una plantilla gran de treballadors. El xantatge està servit: ‘o em rebaixes la milionada què pretens cobrar-me o presento un Ero i de sobte et trobaràs amb centenars de treballadors al carrer’. Repeteixo, això és la pel·lícula que jo m’he muntat, ja que no tic cap constància de que ha estat així precisament.

Quina conclusió hi traiem? Què una vegada més els poderosos reben un tracte preferent de les administracions, mentre que el humils, la gent corrent, davant d’una inspecció, hauran d’acabar pagant, ja que les possibilitats que tenen d’eludir l’obligació són escasses.

Tornant a Cemex d’Alcanar, no sé si sabeu que fa un temps van fer un Ero que va afectar la pràctica totalitat de la plantilla. Uns mesos després van rebre una comanda important i van tornar a contractar-los, això sí, amb una rebaixa de sou significativa.

 

La situació és un bon retrat de com funciona actualment l’economia i l’acudit del Faro que il·lustra aquest escrit ho explica gràficament de forma impecable.  

Per acabar vull recordar que l'enrenou del DNI de la Infanta Cristina ja va provocar la destitució de la Directora General de l'AEAT. 

LES FOTOS DEL DIA 28-11-2013

Miedo, tengo miedo de Rajoy

Arturo González

De sus mentiras, de sus falacias, de todo cuanto promete, de su “hay cosas que no se pueden probar”. Pues sí que se puede: “el juez Ruz confirma que el PP tuvo una cuenta b continua en el tiempo”. Bárcenas debería salir de la cárcel y entrar Rajoy.
Pero con el poder que le hemos otorgado, Rajoy ha convertido España en un gigantesco campo de concentración. Ahora quiere gasear a los españoles con la Ley de huelga y la Ley de Seguridad Ciudadana. No solo en Melilla, quiere colocar cuchilla en la valla de la libertad de todo el territorio nacional. Siendo benévolos podríamos decir que nos tiene a todos en libertad vigilada. Lo controla todo, lo domina todo, juega con nuestro futuro. Amparado en banqueros, obispos y fieles inasequibles al desaliento va a acotando nuestra identidad de sometidos. En ningún caso es el Presidente de tofos los españoles, como le gusta pavonear. No hay tema que no haya abordado y moldeado a su antojo, educación, sanidad, derechos civiles, laborales, concepción cívica y ética de la vida, justicia a la carta llena de ardides, falseo de datos para afirmar que los salarios no han bajado, 21,6% de pobres-pobres, 26,7% de familias ansiosas de que llegue el siguiente mes, desigualdad social y económica criminal y en alza, ¿a qué seguir recitando?
Con un inmenso y eficacísimo aparato mediático de propaganda. Con todo tipo de castigos y sanciones, penales y administrativas. Sin la menor concesión a la cordura. Con la anuencia de los suyos y el silencio de los no suyos. Incapaz de habilitar que los españoles no pasen frío, único político que se opone, que no pasen hambre, único político que se opone. Con su conciencia torcida por el capitalismo más grosero. Un rosario interminable de trapacerías, descargando cobardemente toda causa y culpa en ZP. Pero bien que le apoyó para modificar el artículo 135 de la Constitución y arruinarnos al alimón y a perpetuidad, rey del rodillo, capo del campo. Algunos recluidos están horadando un túnel subterráneo para huir hacia la libertad y el decoro, pero aún no se ve la luz del final pues no se ponen de acuerdo en los turnos de picar, y las sirenas pueden sonar en cualquier momento.
Lo que más gusta a las dictaduras es darse un baño de apariencia democrática, con sus leyes ad hoc, sus parlamentos ad hoc y sus tribunales ad hoc y sus policías de charol, y sus dictadores de paisano. Tengo miedo, tengo miedo de Rajoy y de las cosas que no se pueden probar.

NO A LA TAXA A LA BANCA!!

Heu de fer campanya: NO A LA TAXA A LA BANCA!! 

 

Ho sento pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya a qui el conseller Mas-Colell el ha promès retornar-los la paga extraordinària que els hi ha tret el dos darrers anys... Perdoneu-me! Però manda huevos... Sembla ser que la paga extra, sinó és gràcies a aquesta taxa que gravarà els dipòsits bancaris, no hi haurà forma de recuperar-la. Demagògia pura i dura...

I perquè m’hi oposo? Senzillament perquè la taxa Cristóbal Motoro ha dit que podran establir els CC.AA. a partir de 2014, sortirà de la butxaca dels clients... De qui, sinó? Sembla ser que encara queden pendents de tancar alguns punts i, en principi, la banca no repercutiria aquest impost al seus clients. No m’ho crec!  

Seriosament, creieu que la banca deixarà de guanyar uns quants milions d’euros, així, de bones a primeres... Rotundament, no!

Encara que són conceptes diferents, la banca comercial, aquella que al carrer té un caixer automàtic i a dintre del local diversos empleats amb corbata, és molt similar a la banca del casino, aquella que representa el croupier de la ruleta. Heu vist mai que la banca del casino perdi? L’altra banca tampoc! I quan, per culpa de la ingerència d’alguns governs, s’han descapitalitzat, no hi ha problema: L’Estat s’encarregarà d’injectar-los el capital que els faci falta per a que les entitats, amb aquests diners, puguin comprar a la vegada deute de l’Estat i fer negoci. Com he dit la banca mai perd.

Per tan, ajudeu-me a fer campanya: NO A LA NOVA TAXA QUE GRAVARÀ ELS DIPÒSITS BANCARIS!!

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-11-2013

Els d'Amposta són així i a d'altres poblacions seran diferents, però posats a la bústia tots volen dir el mateix: Que els repartidors no hi deixin publicitat.
Tot i això sembla que n'hi ha que no saben el que vol dir o, simplement "passen". Fa temps em solia trobar publicitat d'una marca de pizzes "a domicili", però que des de que la reparteix la meva neboda (llicenciada en Geografia), jo no n'he tornat a trobar.
Ahir, en arribar de treballar, vaig veure una parella mixta travessant ràpidament l'avinguda de Catalunya d'Amposta amb alguna cosa a la ma. Arribo a casa, miro la bústia i em trobo publicitat d'una òptica. Aquesta òptica hauria de començar per graduar la vista als repartidors de publicitat. No trobeu.
He omès les marques per no fer-los publicitat. Només faltaria això.   

La versión de Solbes

David Torres

Tras Aznar, Zapatero, Belén Esteban y Rosa de España, Solbes se ha unido a la moda de los escritores sin fronteras, ese selecto club donde se pasa de los cuadernos de ortografía a la mesa de novedades en dos golpes de telediario. Solbes además, al igual que dos de los intelectuales arriba citados, no sólo ayudó a arruinar un país sino que ahora además pretende que nos enteremos de cómo lo hizo. Una prerrogativa de los hombres de acción es la de sentarse, años después del desaguisado, y dar otro palo al mundo con la crónica de sus destrozos. Aunque sería bastante temerario por nuestra parte incluir a Solbes en la categoría de hombres de acción, ya que, propiamente, no hizo gran cosa aparte de negar la realidad y guiñar el ojo, dos actos que ya en su día prefiguraban el desastre. Nos falta saber si cuando decía que teníamos el mejor sistema financiero del mundo estaba cruzando los dedos de las manos y de los pies, aunque para saber eso habría que leerse el libro.
Suena algo frívolo reducir la gestión de Solbes al gesto de guiñar un ojo como si estuviera jugando al mus, pero es más piadoso tacharla de frivolidad que ponerse a analizarla a fondo. Entonces podríamos cometer la indiscreción de recordar aquellos consejos a lo Arguiñano que daba Solbes cuando era ministro: compren conejo en lugar de ternera, que es más barato; no dejen propina en el bar, que no hace ninguna falta; hay que apretarse el cinturón, etc. En vez de un libro de memorias desmemoriadas, Solbes podía haber encuadernado todas esas lecciones de sabiduría gastronómica en una colección de refranes y haberle pedido un prólogo a Mariló Montero.
La versión de Solbes difiere de la de Zapatero casi tanto como las dos juntas de lo que en realidad sucedió. Ya advirtió John Lennon en una famosa canción que tú haces planes pero la vida es lo que te pasa. Más aun, aunque no hagas nada de nada, como este par de próceres cuando se nos vino encima el derrumbe, la vida sigue siendo lo que te pasa, aunque a ellos, la verdad, no les pasó nada: nos pasó a nosotros. García Márquez corrigió a Lennon al declarar que la vida no es lo que pasa sino lo que se recuerda: a los españoles estos dos nos pasaron por encima durante tantos años que mejor no recordarlos.
En cualquier caso, parece que Solbes se arrepiente ahora, a toro pasado, de su papel en la segunda legislatura de Zapatero. Una lástima que no se hubiera arrepentido antes aunque, para quienes sabían leer entre líneas, el arrepentimiento ya estaba consignado en el aleteo del párpado de Solbes. En unos pocos meses el guiño alcanzó la intensidad de un intermitente y al final tuvo que recurrir a una medida que no se le había ocurrido para el baile de San Vito financiero en el que ya estábamos metidos de lleno: un parche.

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (II)

Desgraciadament l’economia catalana depèn massa de l’espanyola. Això condiciona totes les polítiques que pot emprendre el govern de Catalunya dintre del marc estatutari.

Però de fet, Mas, en pocs dies celebra dos aniversaris: el del primer govern i el del segon.

Després d’una etapa de governs nacionalistes i d’esquerres, tal com es va qualificar els governs d’entesa entre PSC, ERC i ICV-EUA, el primer sota la presidència de Pasqual Maragall i el segon amb José Montilla com a President de la Generalitat, l’any 2010 CiU va recuperar el govern sense la còmoda majoria que li donaven les enquestes. Per tant, Mas va haver d’afrontar el govern en minoria i condicionat als pactes de legislatura que podia subscriure amb els partits de l’oposició. Aquesta va ser la dinàmica fins l’11 de setembre de 2012. L’èxit de la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser tan gran que Mas es va envalentir. Va deixar enrere la vella reivindicació d’un pacte fiscal amb Espanya i va abraçar la fe del independentisme militant. Es va creure un messies salvador i va convocar eleccions quan encara no s’havia arribat a la meitat de legislatura, amb la intenció de, ara sí, guanyar per majoria absoluta i portar a terme les seves polítiques. El que no sabrem mai és si Mas hagués guanyat sense necessitar suports de ningú, s’hauria atrevit a tirar endavant el procés sobiranista. Voleu la meva opinió? Crec que no, ja que, si ara està condicionat per ERC, llavors ho hauria estat pel seu soci UDC i ja coneixem que opina sobre el tema Josep Antoni Duran i Lleida sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Però tal com s’ha dit en infinitat de vegades, a l’hora de triar, els votants que sé sentien independentistes, van votar l’original (ERC) en lloc de la imitació que suposava CiU. En aquell moment, si Mas no s’hagués cregut una figura messiànica, hauria dimitit sense esperar que els seu partit l’hagués fet recapacitar. Però Mas té un ego massa apujat (mamat dintre del partit des de molt jove)  i, a sobre sé sap adaptar a qualsevol situació, encara que sigui deixant enrere els seus principis més elementals. Ara que està de viatge a la Índia ha dit que s’inspira en Gandhi... Igualet...  

Però quan s’arriba a un compromís s’ha de mirar de complir o argumentar molt bé el motiu pel qual s’ha abandonat la idea. Però des de el primer dia, ERC li ha posat molt difícil a Mas. Com diu la dita: caixa o faixa. És a dir, o es comprometia a fer una consulta sobiranista  qualsevol preu o no tenia el suport dels republicans, la qual cosa hauria creat una situació d’impossibilitat de govern.

Mai un govern de Catalunya havia estat tan segrestat pel seus socis de govern. Ni en el temps del tripartit! Entre ERC i l’ANC, marquen l’agenda de Mas, encara que ell, públicament no ho reconegui. Si llegim la premsa, sobre tot diaris com el Punt Avui, ens en adonarem que l’únic objectiu de la legislatura és la consulta i tot el que se’n deriva d’ella: data, pregunta...

El 2013 ha estat un any sense pressupostos. Es van d’haver de prorrogar els del 2012, però també es van traslladar les retallades. I els del 2014 ja han estat qualificats pels sindicats i alguns partits de l’oposició com d’antisocials. Per exemple, en temes d’educació, la fundació Jaume Bofill, tot un referent a Catalunya en temes educatius, ja es va pronunciar sobre el tema i posava en qüestió el model català al preguntar-se quina necessitat hi ha de destinar els mateixos diners per alumne a una escola d’una zona benestant d’una ciutat i a un col·legi d’un barri on hi viuen majoritàriament treballadors, molts d’ells aturats de llarga duració.

Una altra anomalia és que el soci de govern de Mas, l’Oriol Junqueras tingui l’status de cap de l’oposició. Aquest fet ha estat denunciat pel PSC sense que s’hagi atès la petició i ara es vol portar al TC.  

Algú coneix quines polítiques de foment de l’ocupació ha portat a terme el govern català? Des del meu punt de vista, igual un govern com l’altre estan fent el mateix a l’hora d’afrontar la crisi econòmica o l’estafa tal com la denominen els ecosocialistes: Esperar que passi el temps el més aviat possible a veure si s’arregla sense haver de fer-hi res.

Tornant als pressupostos per al 2014, sembla ser que el propi Conseller d’Economia i Finances ha acabat reconeixen que no sé sap d’on sortiran els ingressos que hi figuren, ja que una part importat es supedita a la venda d’immobles que ara es destinen a lloguer social.

Tal com vaig escoltar l’altre dia: Potser Catalunya en un futur serà independent, però haurà de viure de lloguer ja que s’haurà venut tot el patrimoni.  

LA FOTO DEL DIA 26-11-2013

‘CARL’ FABRA, EL CAPO DE CASTELLÓ

Finalment, després d’eludir la Justícia durant anys i anys, a Carl Fabra, el capo de Castelló li han caigut 4 anys de presó i un multa (que ja ha dit que no pensa pagar) per frau fiscal.

Haureu observat que he fet una abreviatura del seu nom com a paral·lelisme amb Al Capone (en aquest cas Al ve d’Alfons), el capo de la màfia de Chicago que, a pesar dels seu historial delictiu, només va poder ser empresonat per frau al fisc dels Estats Units.

A Fabra, tot i estar acusat per tràfic d’influències i suborn, en aquest cas el jutge l’ha absolt per manca de proves. Quants anys li haurien caigut si se’l hagués condemnat per tot. De moment la sentència encara no és fer i Fabra ja ha anunciar que hi presentarà recurs.

Cal recordar que l’any 2008, Rajoy, llavors cap de l’oposició va qualificat a Fabra de polític i ciutadà exemplar... En aquell temps els tripijocs pocs clars de qui va ser President de la diputació de Castelló ja eren de domini públic.

Per aquells que no ho sàpiguen Fabra és net i fill de presidents de la Diputació. Com aquell que diu, el càrrec sembla que sigui hereditari. Potser dintre d’uns anys veiem a sa filla Andrea, ara diputada al Congrés (aquella que va dir que se jodan quan es va parlava de treure prestacions als aturats) ocupant la poltrona de la Diputació.

Hi ha malpensats (com jo) que creuen que quan Fabra sigui condemnat en ferm, demanarà al seu amic Rajoy que li tramiti l’indult. Segur que ell pensa que no ha fet res d’il·legal. Quan un, a casa ha vist fer tota la vida el mateix, ho troba d’allò més normal i, per tant, lícit.

Només per casos com aquest, Rajoy hauria de dimitir. Imagineu-vos si té motius per fer-ho!  Però la dreta d’aquest país té massa gana de poder per a que coses com aquestes, que ells consideren insignificants, el facin renunciar dels seus càrrecs.

Sense anar més lluny, la Maridolo de Cospedal posa en dubte l’acte del jutge Ruf sobre la caixa B del partit i el qualifica d’error.

Cada dia que passa tinc més vergonya de viure en aquest país.  

Las basuras de Ana Botella

Vicente Clavero

Ana Botella se ha echado encima en los últimos días más basura que la que dejaron los barrenderos en las calles de Madrid durante toda su huelga. Decir que el acuerdo con las concesionarias del servicio de limpieza ha sido posible gracias a la reforma laboral –como ha dicho– sería de risa si no fuese de pena. Pero, por lo visto, es la única manera de infravalorar el éxito de los sindicatos y de los trabajadores que se le ha ocurrido a la alcaldesa.
Un éxito parcial, desde luego, porque a nadie le agrada un expediente de regulación temporal de empleo como el que tendrán que soportar a partir de ahora los barrenderos de Madrid. Aunque éxito al fin, porque su lucha ha impedido que las empresas pusieran de patitas en la calle a más de un millar de ellos. Y, además, con unas indemnizaciones miserables, por obra y gracia –eso sí– de la reforma laboral del Gobierno del PP.
Que los sindicatos hayan ganado semejante a batalla a los ojos de España entera es más de lo que pueden soportar la derecha cavernícola y el coro mediático que la jalea. Sobre todo cuando llevan años intentando socavar su credibilidad, acusándoles de ser un nido de corruptos y de vagos, da igual si con razón o sin ella. De ahí la salida de pata de banco de Ana Botella, que ha vuelto a dar pruebas evidentes de que las situaciones complicadas la superan.
La alcaldesa –quizás para justificarse ante los dirigentes de su partido que la consideran una blanda– ha asegurado que los barrenderos hicieron una huelga salvaje. ¿Salvaje por qué? ¿Porque han sido quemados varios contenedores y se ha desparramado la basura por los suelos? Ana Botella no tiene ni idea de lo que es una huelga salvaje, ni de lo que piensan los ciudadanos de Madrid, que han aguantado ésta con una mezcla de comprensión y paciencia.
Salvaje es el uso que el PP hace de los servicios mínimos cuando está en el poder, como han puesto de manifiesto reiteradamente los tribunales. En el caso que nos ocupa afectaban a 40% de la plantilla y todavía se extraña la alcaldesa de que haya quienes han impedido su cumplimiento. Mariano Rajoy anunció ayer que los va a regular y yo me alegraré si se acaba así con los abusos, pero no de los trabajadores, sino de ellos.

Ser de izquierdas, como José Carrillo, no es un delito

Los inquisidores no han desaparecido. Siguen vivitos y coleando. Se acogen a los medios de comunicación de ideología  reaccionaria. Ello le ocurre, sin duda alguna, a Telemadrid, manipulada hasta la saciedad  por Esperanza Aguirre y su sucesor, Ignacio González, el misterioso hombre del ático. Son tal para cual a la horas obligadas de las tinieblas informativas y de opinión, que son muchas y evidentemente indecentes.
Los desafectos a la causa popular
Ahí están  los inquisidores genoveses, buscando por doquier a los desafectos de la causa popular, a ver si pagan muy caro los disidentes debido a su tendencia hacia el progresismo o la izquierda. Ahora han escogido como víctima a José Carrillo, rector de la Universidad Complutense no por el dedo, sino por las urnas.
¿Grave pecado?
El grave pecado del rector -según los partidarios ultramontanos de la Inquisición- es el de ser hijo de  Santiago Carrillo, ya difunto. La derechona odiaba al líder del PCE, incluso cuando defendió el eurocomunismo y cuando más tarde fue uno de los más sensatos políticos de entre los padres de la Constitución y promotores de la transición.  Lo hemos conocido, y siempre lo hemos apoyado desde ELPLURAL.COM. Siempre nos ha parecido que Santiago Cariillo tenía  una extraordinaria lucidez.
En las filas de la izquierda
Su hijo, el rector de la Complutense, es progresista y, naturalmente, no lo oculta. Milita en las filas de la izquierda y, con Baltasar Garzón y otros ciudadanos comprometidos con la democracia, tratan de que el PSOE construya un bloque orientado a terminar -en términos políticos- con el victorioso y presunto corrupto Gobierno del PP.
Una canallada
Lo que están haciendo los derechistas, con el visto bueno de Aguirre, González, Aznar y Rajoy, entre otros culpables, es una canallada. José Carrillo tiene todo el derecho democrático de ser izquierdista. No es ningún delito serlo. Pero los inquisidores de la mencionada derechona  lo tratan como si el rector de la Complutense fuera un terrorista. O peor. Los que tuvimos la suerte de conocerle -y también conocemos a su hijo- no estamos dispuestos a que unos cuantos sectores cercanos al fascismo calumnien a Santiago Carrillo y a José carrillo.
 Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
En Twitter es @enricsopena

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (I)

El 25 de novembre es commemora el primer aniversari de la segona etapa d’Artur Mas al capdavant del govern català i el segon aniversari de l’ascens del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya. El resum en una sola frase de la coincidència de les dues efemèrides seria aquest: Mai la dreta catalana i espanyola havien tingut una relació tan dolenta i mai s’havia governat pitjor, sobre tot per a la classe treballadora.

Començaré analitzant els dos anys de govern de Rajoy en una pregunta: Què queda dallò que deien mentre eren a l’oposició? Els dos anys de legislatura s’han caracteritzat pel incompliment sistemàtic de tot allò que van dir que no farien i, del que van dir que farien, res de res.

Fem un ràpid repàs:

-Han apujat els tipus de l’IVA, alguns, com el de la cultura o el material escolar, són tot un despropòsit.

-Han apujat el gravamen de l’IRPF, però en lloc de fer-ho progressivament (qui més té, més paga), han volgut ser equitatius i beneficiar als seus.

-S’han creat taxes judicials que, a la pràctica, dificulten l’accés universal a la Justícia, ja que, a la pràctica, es priva als ciutadans amb menys nivell econòmic la possibilitat de poder recórrer una sentència que considerin injusta.  

-Han reduït fins la mínima expressió les prestacions per la llei de la dependència, fins el punt que molts d’avis han hagut de deixar les residències per a ser atesos pels familiars. I als familiars que abans cobraven per atendre als dependents, se’ls hi ha deixat de pagar o se’ls hi ha rebaixat l’ajut.

-Les retallades, a part des les de la llei de la dependència, estan afectant a camps tan importants i estratègics com la sanitat, l’educació i la investigació, uns àmbits considerats pel PP com línies roges que mai s’havien de traspassar.

 -Es va rebaixar l’any 2012 els sous dels funcionaris i se’ls hi ha congelat per al 2013 i 2014.

-Les pensions ja no s’incrementaran amb l’IPC com passava fins ara i, per tant, els pensionistes (que ja havien perdut la paga compensatòria), perdran poder adquisitiu. Una altra línia roja que no s’havia de traspassar.

-La pèrdua de drets laborals a partir de l’enèsima reforma laboral. Si l’objectiu de les reformes laborals és la creació d’ocupació, fins ara, han fracassat totes. I, a sobre, des d’Europa demanen al govern una nova reforma. Per a què? Des del meu punt de vista és surrealista total.

-Enduriment de les mesures per a poder obtenir una prestació quan no és té feina.

-Amnistia fiscal per als defraudadors, encara que l’equip econòmic del govern usés eufemismes per a dissimular-ho.

-Ajuts a la banca sense límits, mentre quan eren a l’oposició van criticar durament que ho fes Zapatero (en molt menor quantia) 

-La pèrdua sistemàtica de drets civils, tan individuals com col·lectius. Com per exemple la limitació al dret de l’avortament on es retrocedeix 30 anys, ja que els supòsits que han de permetre avortar són el mateixos que es van establir per primer cop. En quan a les llibertats col·lectives s’està pendent de la decisió que ha de prendre un divendres d’aquests el Consell de Ministres on, previsiblement, es limitarà el dret de vaga (augmentant els serveix mínims per a que la incidència sigui menor), el dret a reunió (no es podran fer concentracions davant d’edificis com el Congrés o el Senat), es prohibirà l’assetjament als polítics (escrache), es protegirà encara més a la policia...  

-En lloc de crear ocupació, des de que governa el PP, els aturats han crescut pràcticament en un milió de persones arribant a la taxa més alta que mai havia arribat Espanya.

-Per molt que s’esforcen en dir el contrari, dels brots verds o millora de l’economia, ni de bon tros. Només cal preguntar-ho als comerciants que veuent com no entra quasi ningú als seus comerços.

-El resum de tot plegat seria que el PP s’està carregant sistemàticament l’estat del benestar i, com sé sol dir, els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. El capital ens té allà on ens vol tenir.

Ara bé, el més inversemblant de tot és que, davant d’aquest panorama tan desolador, en les darreres setmanes, el PP ha aconseguit remuntar les perspectives de vot. Sembla ser que alguns dels que els havien votat, es creuen això de que l’economia millora i davant de l’oblit del cas Bárcenas, ara mateix els tornarien a votar. Encara que el PP no és l’únic culpable de que s’estigui capgirant la tendència de vot, molta culpa també és del principal grup de l’oposició que no il·lusiona amb la seva política, com si semblés que no vulguin guanyar les properes eleccions deixant que passi el temps i que el marró se’l mengin els altres. El cas d’Hollande a França seria el precedent que els socialistes espanyols no voldrien imitar.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-11-2013

Cal reconèixer que la foto ja té uns 10 dies però podria ser d'avui mateix. El que veieu és el carrer la Galera de Tortosa, i el del fons, el carrer la Ràpita. La furgoneta tapa el carrer i, per tant, molestaria si algun cotxe volgués sortir.
El propietari de la furgoneta (que en té diverses, al menys 5 i alguna d'elles més gran) es dedica a les instal·lacions de llum, fred i calor, aigua, etc. A l'esquerra i als baixos del local on està Mercadona, hi té les oficines i el magatzem i, evidentment, és molt difícil trobar aparcament prop d'allí per a tots els vehicles, per tant, té la costum d'aparcar-los allà on li rota, sense importar si molesta o no. La majoria de vegades, molesta. No fa gaire, aquí mateix, tenia una furgoneta de les grans i un cotxe va haver de tocar el clàxon per a que sortissin i l'apartessen.

El PSC marca territori

Joan Tapia

Ja vaig escriure que l'estratègia d'Artur Mas no porta enlloc. No té sentit demanar a Madrid la delegació de competències per convocar un referèndum (com a Escòcia) sense abans haver-ho pactat amb el Govern central (com a Escòcia), que és qui constitucionalment té la competència. I encara té menys sentit si la pregunta s'ha de negociar només aquí i es fixa la data del 2014 pel pacte amb ERC. Encara és més absurd ja que Mariano Rajoy ha dit que no l'autoritzarà i quan la possibilitat que la permeti abans de les eleccions generals del 2015 és remota perquè provocaria la rebel·lió de l'ala dura del PP, encapçalada per José María Aznar (el dels pactes del Majestic). ¿Què es pretén doncs? Que Madrid digui que no per protestar. A partir d'aquí, confusió. Oriol Junqueras voldria el referèndum encara que fos il·legal i Mas ha repetit que si la consulta no s'autoritza s'hauran de fer unes eleccions plebiscitàries, però al final de la legislatura, el 2016.
És una estratègia molt arriscada perquè, mentrestant, no s'aconsegueix  res (s'ha deixat passar el 2013 sense negociar com era preceptiu un nou finançament autonòmic) i a sobre el mal rotllo s'incrementa sense garanties que Catalunya sigui la beneficiada. Per això era gairebé impossible que qualse-
vol líder socialista es prestés a fer de comparsa d'una estratègia que no porta enlloc i que, en tot cas, en un supòsit molt suposat, ­portaria a la independència, que no és l'objectiu del PSC. I a més a més quan en la majoria CiU-ERC es detecta inestabilitat creixent. Josep Antoni Duran Lleida diu que «al pas que anem, el procés acabarà malament», fet que indica una gran desconfiança en el full de ruta del president i els seus nois, i Junqueras -per ajudar a sortir de la crisi que Mas diu algun dia que és la seva prioritat- declara a Brussel·les que s'ha d'aturar l'economia catalana una setmana i fer que la prima de risc espanyola (el cost del finançament de l'Estat i de les empreses) pugi. En aquest context, cap líder del PSC -que sap que qualsevol indici d'esperança passa perquè el PSOE guanyi pes a Madrid- podia subscriure un full de ruta tan aventurat.
I això tot i que el PSC ha estat molt pressionat. S'ha dictaminat que si no subscrivia l'estratègia Mas-Junqueras del dret a decidir, abjurava del catalanisme, com si aquest fos similar al desaparegut Movimiento Nacional. El més estrany és que la majoria de Pere Navarro ha estat molt àmplia (83% contra 13%), quan en l'últim congrés els crítics van ser el 25%. Navarro s'anota un punt. Ara a la direcció li toca respectar la dissidència (Antonio Balmón s'equivoca quan diu que sobra gent) i als minoritaris, actuar amb tacte. La pluralitat és un plus però exigeix tolerància. En les llistes del 77, ocupaven els primers llocs Josep Andreu Abelló (ERC) i Josep Maria Triginer, de la federació catalana del PSOE.
NERVIS DAVANT LES EUROPEES
Les últimes enquestes prediuen un empat

Les eleccions estan lluny, però l'enquesta d'El Mundo de diumenge passat diu que la distància entre el PP i el PSOE s'ha reduït de 16 a 3 punts. Des de les eleccions, el PP ha perdut 14 punts i el PSOE, 2. I la d'El País sobre les europees d'ahir, comicis que estan més a prop, apunta a un empat entre populars i socialistes, encara que els dos partits baixen respecte als anteriors sondejos. Hi ha des­afecció envers els dos grans partits, però seria tonto dramatitzar, perquè a França el Front Nacional de Marine Le Pen arriba a les enquestes en primer lloc a les europees. I Nicolas Sarkozy i François Hollande no semblen líders molt pitjors que Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. A tot arreu la crisi castiga seriosament els partits de govern i beneficia els de protesta.

LLEGIT A L’EBRE

Segurament els que sou lectors del setmanari l’Ebre ja haureu llegit la notícia: Una ventada fa volar 3.500 euros d’un pagès de Camarles i els veïns li tornen.

Bé, de fet només en va recuperar 2.820. Notícies així fan pensar en la bondat del ser humà i demostra que no tot es maldat... Malgrat no haver-los recuperat tots.

En llegir la notícia me’n vaig recordar que mon pare m’explicava de menut que a Santa Bàrbara també va passar un fet semblant. La quantitat que un planer va perdre també degut a una ràfega de vent, va ser de 10.000 pessetes en bitllets de 1.000 que hi havia dintre d'un sobre, una quantitat força respectable si tenim en compte que estaríem parlant de principis els anys 60. Penseu que la primera nòmina que vaig cobrar l’any 1976 era de 4.000 pessetes setmanals. En va recuperar 9.000.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA PROTAGONISTES A LA REVISTA AMPOSTA

Amb una mica de retard, el número de la Revista Amposta del mes de novembre ens fa protagonistes destacats. Com veieu ocupem un lloc destacat a la portada i també a les pàgines interiors amb fotos i l'article que vaig escriure jo per a l'ocasió. Si bé per una part els hi he tret feina, per l'altra em fa una il·lusió especial que surti així un article meu. És la primera vegada que em passa i mira que n'havia enviat uns quant que també s'ho mereixien. Quan algun dia, algú escriurà la història de Xiquelos i Xiqüeles del Delta de ben segur es mirarà l'hemeroteca i en farà referència. 

Los empleados públicos en España

El País del 27.09.2013 en su Pág. 24. b) Recuerdo que yo no soy un empleado público: la URL es un centro totalmente privado. c) Alguien me preguntó hace un tiempo por qué no utilizaba el término ‘funcionario’, repito lo que le dije: porque el de ‘empleado público’ es más amplio).
(Notas: a) Los datos para los cálculos que vienen a continuación los tomé de un gráfico publicado en
Partiendo de la base de que, sobre población activa, España tiene una de las tasas de empleados públicos más bajas de Europa, España: 15,0%, Italia: 16,0%, The UK: 18,8%, Francia, 23,0%, Suecia: 31,7%, datos que, por cierto, el Gobierno nunca comenta, el deterioro de las condiciones laborales que este colectivo lleva años experimentando pienso que tan sólo puede ser explicado a través de los dos siguientes razonamientos:
1 – La situación económica de España en general y de las AAPP en particular es mucho peor de lo que se pregona, no sólo la del momento actual sino en relación a las expectativas de su evolución, y ello independientemente de los ‘destellos’ y de las ‘flores de invernadero’ que periódicamente se mencionan.
En ese contento, los empleados públicos, al ser un colectivo cautivo cuyo contratador y pagador es único y el mismo, sería uno de los más utilizados a la hora de recostar -ahorrar- recursos para dedicarlos a otro fin o para absorber la inexistencia de tales recursos, ya que la única alternativa de sus componentes es el abandono de la Administración.
Esta estrategia se complementaría con un ataque light a la función pública por el lado de su rendimiento y dedicación a fin de crear una imagen negativa en la opinión pública -‘son muchos’, ‘hacen poco’- que no vería con malos ojos el deterioro de sus condiciones amparado por la propiedad de su puesto de trabajo (lo que tan sólo es cierto en relación a los funcionarios).
2 – Existe un plan medido, detallado, para el desmontaje de las AAPP o para su reducción a la mínima expresión que pasaría por la no sustitución o la cuasi no sustitución de jubilaciones y bajas por incapacidad laboral transitoria para, posteriormente, eliminar la duración indefinida de los contratos en la función pública, es decir, para el despido de funcionarios.
Tal estrategia, de existir, estaría vinculada, a corto plazo, con la insuficiencia de recaudación para atender el pago de los intereses de la deuda, el pago de deudas ya comprometidas e ineludibles (armamento), y, a largo, con la intención de dejar de prestar servicios y atenciones hoy prestadas por las AAPP. Estado, regiones y entes locales llevarían una senda parecida y coincidente en el tiempo.
Lenta, pero inexorablemente, sobre la función pública se lleva extendiendo un halo de demonización. Primero fueron aquellos pringados que se metían a funcionarios cuando se podía ganar 35.000 euros en una semana comprando un piso un Lunes y vendiéndolo un Viernes; después esos suertudos a los que no se podía echar; luego unos egoístas insolidarios que protestaban porque se les bajaba el salario un simple 5%; masdepués unos innecesarios como demostraba el hecho de que a pesar de reducirse su número en cientos de miles las cosas seguían yendo; ahora el colectivo que puede ser malpagado y removido sin que digan ni pío porque no tienen nada que decir; mañana pueden muy bien convertirse en el conjunto eliminable, subcontratable, minijobsable, autonomizable y autoempleable, eso sí: a cada miembro del colectivo bien podría regalársele un ejemplar de la Ley de Emprendedores.
La ventaja que tiene la Historia es la de que no puede cambiarse y la de la realidad que es la que es. Atentos a lo que viene ahora. Tomando como índice 100 el valor del IPC en España en 1981 y tomando como índice 100 el valor de la remuneración de los empleados públicos españoles en dicho año, (redoble de tambores) en el 2014 el IPC alcanzará un índice de 429,61 y la remuneración de los empleados públicos de 277,90. Es decir, en 33 años los empleados públicos habrán perdido más de 151 puntos de poder adquisitivo. ¿Qué miembro de un Gobierno habido en estos 33 años independientemente de su color había hecho mención de tal hecho? ¿Qué partido político en alguna de las campañas electorales habidas en esos años se ha referido al tema?. Pero es que la cosa es más gorda.
Desglosando la serie por períodos de Gobierno, entre 1982 y 1996 (PSOE) el IPC pasó de 100 a 260 mientras que las remuneraciones de los empleados públicos pasaron de 100 a 206.
Entre 1996 y el 2004 (PP) el IPC fue de 100 a 125 mientras que los salarios de los empleados públicos fueron de 100 a 116.
Entre el 2004 y el 2011 (PSOE) mientras que el IPC avanzó desde 100 a 123, la remuneración de los trabajadores de la AAPP se movió desde 100 a 111.
Y entre el 2012 y en cómo se prevé que cerrará el 2013 y lo que será el 2014 (PP), el IPC pasará de 100 a 103 mientras lo que cobran los empleados públicos pasará de 100 a 100, es decir, se quedará igual.
A los empleados públicos les da igual quien gobierne: siempre han perdido poder adquisitivo haciendo balance global o parcial en las tres últimas décadas; insisto: gobierne quien gobierne. También les ha dado igual que España haya ido bien, más que bien, o que la economía española haya jugado en la Champions Leage de las economías mundiales: también entonces han perdido poder adquisitivo. Y nunca jamás esto ha sido puesto encima de la mesa por ningún político. Eso pasaba cuando España iba viento en popa, imaginen qué les puede suceder ahora a los empleados públicos, ahora: cuando estamos en medio de un huracán.
El señor del fondo (llevaba tiempo callado) pregunta cuál de las dos posibilidades anteriores veo más viable. Pienso que es una combinación de las dos: las expectativas de la economía española son mucho peores de lo que se dice por lo que existe un plan para disminuir drásticamente el gasto de las AAPP.
Continuamos para bingo.

@sninobecerra
Santiago Niño-Becerra. Catedrático de Estructura Económica. IQS School of Management. Universidad Ramon Llull.

CRISTIANO RONALDO CAP A LA PILOTA D’OR

De sorprenent es pot qualificar la decisió de la FIFA d’allargar el termini de les votacions per a la pilota d’or una setmana. L’excusa que dóna el màxim responsable del futbol mundial és que, aquest any, la votació havia estat inusualment baixa i que ara requeririen als que poden votar (capitans d’equips, capitans de seleccions, entrenadors i seleccionadors) i, a sobre, es permet canviar el sentit del vot emès.

No cal ni dir-ho que des de la premsa catalana, però també de l’argentina, s’ha criticat molt aquesta decisió que, fins i tot, consideren arbitrària, ja que no hi havia cap precedent en anys anteriors. De fet, la FIFA fa molt pocs anys que organitza aquest trofeu, ja que si ho recordeu, era la revista France Football qui havia inventat i organitzat la Pilota d’Or, si bé és cert, que ara, durant la gala, es lliuren molts més trofeus als guanyadors de les diferents categories que s’han creat a part del millor futbolista del món.

De retrets se’n han dit molts però n’hi ha un que, per a mi, és el que més rebat l’estratègia de la FIFA. Segons aquest organisme, la pròrroga es va anunciar moments abans del partit de tornada de la repesca de les seleccions que encara aspiraven a jugar el mundial de Brasil de l’any que ve. Difícilment sé sabrà amb exactitud si va ser abans o bé quan alguns d’aquells partits ja s’havien acabat, sobre tot, el Suècia-Portugal. Com sabeu, en aquest partit, Cristiano va fer els 3 gols que van contrarestar els dos de l’Ibra i que van donar el passi a Portugal. Però que hauria passat si Portugal s’hagués guanyat el bitllet mundialista abans? Efectivament, que Cristiano no podria haver fet l’extraordinari partit que sembla que va fer. Llavors es plantegen: Si un jugador (com per exemple Messi) ja havia acabat de jugar els partits oficials, perquè l’Argentina ja portava temps classificada i, d’altres (com Cristiano) no va fer els deures quan tocava, sinó que va haver d’acudir a la recuperació... Per quin motiu es penalitzen els primers en detriment dels segons? Si la pregunta l’he de respondre jo, dic el següent: No tinc resposta.

També vaig escoltar una opinió sobre que a la FIFA, el tema de la Pilota d’Or els hi ve gran. Van ser ells qui van voler organitzar un trofeu consolidat i que funcionava perfectament i, com he dit abans, organitzava el diari esportiu francès France Football. Per tant, si ara hi ha problemes i els hi toca fer el paperot que estan fent, només vol dir una cosa: què són una colla d’incompetents.    

I una opinió més. Si l’excusa és la poca participació que hi havia hagut fins la data límit (abans d’allargar-lo), s’hauria pogut trucar (o enviar un correu electrònic) o posar-se en contacte de la manera que fos, amb els qui podien votar i recordar-los-hi que encara no ho havien fet. Evidentment respectant la decisió de cadascú d’ells. Personalment no crec que a la seu central de la FIFA no hi hagi personal per a poder realitzar aquesta tasca i, als temps que corren, el que no trobaria lògic és que no tinguessin la forma de contactar amb els que tenen dret a vot.

El simple fet de poder rectificar el vot emès dies abans indica, indica la voluntat de la FIFA de incidir amb el resultat final. No sé si és que Blatter està penedit de les paraules i gestos que havia dedicat a Cristiano fa unes setmanes i és una bona maner d’aconseguir el perdó.

Des del meu punt de vista, Cristiano Ronaldo no hauria de guanyar mai la Pilota d’Or. I que consti que no dic que sigui un mal jugador, ja que per les seves dots de futbolista, bé que s’ho podria merèixer; però les seves formes el perden. No és un bon exemple per als seus companys, aficions i sobre tot, per als xiquets que tenen els futbolistes com els seus ídols i que un dia els agradaria imitar.

A part d'això, què va guanyyr Cristiano Ronaldo la temporada passada? No ho recordeu: Res!  

LA FOTO CURIOSA DEL DIA 23-11-2013

No cal dir res més, ja que s'entén tot. 
El cartellet es troba a una casa del carrer Agustina d'Aragó d'Amposta.

LA NOTÍCIA CURIOSA DEL DIA 23-11-2013

Sabeu quan grans de la magrana? Exactament 613! Sembla ser que totes les magranes tenen el mateix número de grans. Curiós no?

Segurament que, tret de la dada curiosa, el fet no et produirà cap tipus més sensació i, segurament també que sense conèixer la notícia hauries pogut viure tranquil·lament com ho estàs fent ara. Cert?

Però no tots som con tu i com jo. Sembla ser que el número és màgic per als jueus (de fet, diuen, jo sóc d’ascendència jueva pel meu cognom) i, per tant, consideren la magrana com una fruita pràcticament sagrada.

Fins i tot he trobat una pàgina on posa que un estudi fet a diferents magranes de diferents països va demostrar que, efectivament, totes tenen la mateixa quantitat de grans: 613.

L’article del Periódico és de Joan Barril i es titula 613 grans de fe.

Un tip de riure?

Una carta publicada al Punt Avui

No paro de trobar-me gent que, des de fa dies, em diu que això que passa al PSC és un tip de riure, que a hores d'ara ja hi podrien treure la C i deixar-ho simplement com una delegació a Catalunya del PSOE, que de fet també podria treure la O. Molt bé. Sí. El que passa al PSC segurament és un tip de riure. Perquè ja està clar que definitivament han optat per una línia clara, que és la que tots ja intuíem que seria. Però, a veure: és que algú es pensava que el PSC és un partit independentista, favorable a la creació d'un estat propi i que votaria “sí” en una hipotètica consulta? Això ja fa temps que ho sabíem, que acabaria així. Potser només no ho sabien aquests que ara n'anomenem “els crítics”, que de fet no ho deuen ser tant si aguanten el que aguanten. Vist tot plegat, és normal que més d'un trobem un tip de riure el procés que estan fent per aclarir-se d'una vegada. El que potser ja no és tan normal, em sembla a mi, és que alguns d'aquests que s'hi fan un tip de riure i que així ho expressen públicament i privadament siguin càrrecs, militants, simpatitzants o simples electors d'altres formacions que es pensen que el procés que viu Catalunya no els acabarà afectant també a ells. Ingenus. El PSC, és cert, s'ha hagut d'aclarir i definir a mesura que s'acosta la data i la pregunta. Però també ho hauran de fer la resta de formacions, que un dia o altre s'hauran de pronunciar clarament sobre el sí o el no, no pas al dret a decidir sinó a la independència de Catalunya. No se n'escaparà ningú. I en alguns casos –llegeixi's la coalició convergent o ICV, per citar-ne dos– també pot ser un tip de riure. Malauradament, és clar.

Xevi Xirgo

EL RESTAURANT LES MOLES ‘BRILLA’ GRÀCIES A UNA ESTRELLA

Me’n vaig assabentar dimecres per la nit mentre sopava gràcies al Telenotícies de TV3 que va donar la notícia: El Restaurant les Moles d’Ulldecona que regenta el xef Jeroni Castell va guanyar la seva primera estrella Michelin.
Al meu parer, l’estrella Michelin aconseguida per les Moles hauria de comportar l’arribada de turisme culinari. Però Ulldecona té els suficients atractius per a complementar una oferta gastronòmica ja de per si interessant abans d’obtenir el guardó. Cal recordar que a part de Jeroni Castell, Vicent Guimerà, del Restaurant l’Antic Molí, també elabora cuina d’autor i fa mèrits per a poder aconseguir una estrella en una propera edició.
Entre els atractius turístics que té Ulldecona cal destacar les pintures rupestres d’art llevantí de l’Ermita, a les que la UNESCO va concedir-los el privilegi de ser Patrimoni de la Humanitat, la pròpia ermita de la Pietat (que també alberga el centre d’interpretació de les pintures rupestres), les oliveres mil·lenàries, sobre tot les de la finca de l’Arion, que és el lloc on hi ha una concentració més gran d’oliveres monumentals. Altres indrets d’interès són l’església arxiprestal de Sant Lluc, de transició entre el romànic i el gòtic, l’església d’origen romàtic de Sant Joan Baptista al barri de les Ventalles, el castell medieval i d’altres edificis notables dintre dels cas urbà com la casa de la Comanda, d’estil gòtic i la casa de la Feligresa obra de l’arquitecte modernista César Martinell, igual que l’antic celler, recentment restaurat.
Però no es pot parlar d’Ulldecona sense parlar de les festes quiquennals. Tots els anys acabats en 4 i en 9, es celebren les festés més populars, amb la participació de tot el poble. Els carrers es guarneixen per a l’ocasió i el poble es transforma. 
El Restaurant les Moles elabora una cuina d’autor, allunyada dels plants convencionals i típics; encara que a l’hora de realitzar-los pugui utilitzar els ingredients que té més a l’abast, com per exemple l’oli de les oliveres mil·lenàries.
Quan es parla d’aquest restaurant, normalment es fa referència al menú que es menja a l’inrevés, és a dir, comencen per presentar-te el compte, per a començar servint-te el cafè, la copa i el puro… Però quasi res és el que sembla.
Com anècdota explicaré que és un lloc de peregrinatge de la directiva de l’Espanyol. Jeroni Castell és un periquito confés i quan l’equip dels seus colors ha de jugar a Vila-real o València, al passar per Ulldecona, surten de l’autopista i posen rumb al Restaurant les Moles. És una manera de posar bé el cos abans d’enfrontar el partit… Encara que sigui des de la grada.
Cal recordar que al territori hi ha un altre restaurant amb una estrella Michelin, el Torreó de l’Indià de l’hotel Villa Retiro de Xerta (comarca del Baix Ebre, a uns 15 Km de Tortosa) que va obtenir l’any 2009 i l’ha aconseguit mantenir durant tots aquest temps. Fa poc hi va celebrar el convit de boda el tennista rapitenc Albert Montañés.

L'ALTRA FOTO DEL DIA 22-11-2013

Fixeu-vos la gran quantitat de papers que hi al terra. Semblava que tons s'havien amuntonat allí. De tant en tant un remolí d'aire els alçava i els tornava a deixar caure. 
Barri de Ferreries de Tortosa. Cruïlla entre el carrer la Ràpita i el carrer Ulldecona.

LA FOTO DEL DIA 22-11-2013

Quan Mas no entén el PSC

Joan Tapia

«No entenc res del que passa al PSC i si ho entenc no m'agrada», va dir el president des d'Israel, on es trobava de viatge oficial, després de l'anunci de Maurici Lucena que el PSC no votaria a favor de demanar a l'Estat que delegui competències a la Generalitat per convocar la consulta sobre el futur polític de Catalunya.
A veure. Per aconseguir la seva investidura, Artur Mas va pactar amb ERC convocar el referèndum el 2014. Res l'obligava a fer-ho perquè tenia quatre anys de coll. Ara està clar que no hi haurà consulta aquest any. Mariano Rajoy ho repeteix, els mateixos dirigents de CDC -Lluís Corominas en veu alta i Mas el·lípticament al parlar de les plebiscitàries- ho reconeixen. I Rajoy no pot admetre aquesta consulta, de resultat incert i que commocionaria Espanya -amb José María Aznar en primera línia- abans de les seves eleccions generals del 2015. ¿Després? Bé, el 1996 Aznar parlava català en la intimitat perquè necessitava Jordi Pujol.
Però la consulta legal i acordada que exigeix el PSC (i CiU sap que és l'única possible) no se celebrarà si Madrid, d'una manera o d'una altra, no dóna llum verda. Llavors, ¿per què voler convocar-la ara? ¿Perquè Madrid digui que no? Tindria sentit en la lògica d'ERC, que vol un referèndum tant sí com no (fins i tot il·legal), però no en la de CiU, que sap que la consulta solament pot ser legal. ¿Què passa? Que necessita convocar-la... encara que després no se celebri. Pretén així complir la seva paraula -convocar-la- encara que Madrid no la deixa fer perquè Rajoy (un «antidemòcrata» com Aznar, al qual es va ajudar a governar vuit anys) diu que no. Potser Convergència en traurà algun dividend, però Catalunya es col·loca en una situació d'estèril conflictivitat. Si el que es pretén és la rebel·lió (ERC), té lògica política (encara que acabaria en desastre); si és per acabar acatant per imperatiu legal (CDC), només obeeix a l'intent de no trencar amb ERC.
És natural que qualsevol dirigent no comparsa del PSC no desitgi seguir aquest guió. Primer, perquè enverinaria més el clima entre Catalunya i Espanya, dolent per a totes dues. Segon, perquè als socialistes catalans no els interessa una crisi amb el PSOE per una qüestió que ara -repeteixo, ara- no té viabilitat i que només podria ajudar a fer que Rajoy -muntant en el nacionalisme espanyol més primari- repetís la majoria absoluta gràcies a un  enfonsament (encara pitjor) del PSOE. Dolent per al PSC, dolent per al PSOE, dolent per a CiU i dolent per a l'independentisme. I crec que també dolent per a Espanya.
Evidentment, Catalunya serà el que els catalans vulguin. No és una colònia i vota cada quatre anys al Parlament català (i a l'espanyol), però això té poc a veure amb el carreró sense sortida en què Mas es va ficar quan va dissoldre la Cambra (amb dos anys d'avançament) per tenir majoria absoluta i en va sortir escaldat. I encara menys amb el tripijoc pel qual Oriol Junqueras va investir Mas a canvi de fixar la consulta el 2014 i que Mas investís Junqueras líder de l'oposició.
RENYAR L'ORANGUTAN
Toc d'atenció de Brussel·les a Alemanya
Em va explicar Miguel Boyer que, abans d'entrar a l'euro, Paul Samuelson (el keynesià premi Nobel) li va comentar: «Potser és inevitable, però sàpiguen que estan a punt d'anar-se'n al llit (vostès i els francesos) amb un orangutan». Ara la Comissió Europea ha renyatAlemanya (l'orangutan) perquè ha tingut un saldo comercial favorable de més del 6% diversos anys. El té perquè és competitva, però també perquè els seus socis estan en l'euro (el llit). Sense moneda comuna, Espanya, França i Itàlia haurien devaluat les seves monedes i els productes alemanys no serien tan competitius, ni a la UE ni al món. Es vendrien molts més Seat si Espanya devalués un 20% la seva divisa. Espanya no ho pot fer, però Angela Merkel vol ignorar que l'euro genera obligacions mútues: el sud ha de ser més competitiu; Alemanya, estimular més la seva economia.

EL DIFÍCIL CAMÍ DEL PSC

Intueixo que el camí que ha de recórrer el PSC a partir d’ara és molt difícil... Extremadament difícil (cada cop li poso un adjectiu quantitatiu més gran)

El PSC, quan va passar per la cruïlla d’on sortia el camí del dret a decidir, va estar dubtant si agafar-la o no. Sí, sempre que la consulta sigui pactada, van dir... Però sembla que el viatge que va fer Pere Navarro a Madrid, el va acabar de transformar i va abandonar definitivament aquell camí que ni tant sols va arribar a prendre.

Una gran majoria de catalans s’han manifestat obertament per a que es faci una consulta sobre si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. A la consulta hi haurà tres possibilitats: votar a favor, votar en contra o votar en blanc. I si voleu, una quarta, votar nul. A la consulta no s’obligarà a ningú a votar per la independència, encara que, quan es convocarà, evidentment els diferents partits i associacions (ANC, Òmnium... ) seran lliure de fer campanya en un o d’altre sentit i segur que ho faran i alguns més que els altres.

Finalment el PSC ha optat per abandonar definitivament el dret a decidir i seguir el camí de l’Espanya federal, un concepte que ara per ara, em resulta tant difícil d’imaginar com el d’una Catalunya independent. Al PSOE li ha costat molt decidir-se pel federalisme, la qual cosa implica una reforma de la Constitució que, per a que sigui possible s’ha de comptar amb el vot de les ¾ parts del Congrés. Amb unes expectatives a la baixa i amb un UPyD amb unes millors expectatives electorals i cada cop més proper a les tesis nacionalistes espanyoles del PP, sembla impossible que hi pugui haver una reforma constitucional en aquest sentit.

Ahir, Joan Tapia, en un article titulat El PSC marca territori (ni que fos un gos)al Periódico de Catalunya ho deixava ben clar: Navarro no podia sumar-se a l’estratègia de Mas i Junqueras sense perdre força. Jo aquest punt també el tinc clar. Fins i tot Mas està perdent força davant l’embranzida del líder republicà, encara que no és pot descartar que, finalment, pugui recuperar terreny. Però si els socialistes catalans pugessin al mateix carro, tindrien totes les de perdre. Possiblement encara més que ara.

Però que passa amb els díscols? Després del Consell Nacional extraordinari que es va fer el passat diumenge a Barcelona, queda clar que els díscols és l’opció minoritària, es a dir, els que si volen anar a les urnes per votar el dret a decidir.

També el Periódico d’ahir encara (d’una manera gràfica) a Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i Joan Ignasi Elena, el líder del corrent intern Avancem.

Mentre Balmón afirma que Els crítics no estan en el present, viuen del passat, Elena diu: En lloc d’assenyalar la sortida s’ha de mostrar l’entrada. Per tant, es dedueix que no és només una qüestió de formes, sinó que hi ha un problema de fons greu.

A mi se’m acut pensar que és, en la política catalana actual, el present i el passat i, si m’apureu, fins i tot el futur? És evident que s’ha de ser llarg de mires i avançar-se al temps i mirar de marcar el ritme. El passat del PSC ja el coneixem, és un passat nacionalista, sorgit durant la transició quan el que calia era trencar amb el règim anterior i adaptar-se als nous temps. Aquí el PSC va estar àgil, però menys que CiU que, com a bons botiguers, van saber vendre millor el seu producte. En canvi ERC va haver de passar una llarga travessia pel desert i una mica més, desapareix del mapa polític engolit per CiU.

Des del meu punt de vista, el present polític català el marca la societat catalana, farta que, des de Madrid no es compleixin els compromisos adquirits en Catalunya i els greuges són tants que fan que la llista sigui molt llarga (recordeu que el govern català en va fer arribar una al govern espanyol)
I el futur, com passa sempre, és incert. En política tot pot ser i, és possible, que dintre d’un temps tot doni un gir inesperat fruit, per una part, de la frustració dels catalans si finalment no es pogués fer la consulta (al menys de forma legal) i per l’altra part, per un canvi d’estatus de Catalunya respecte a Espanya (digueu-li si voleu federalisme) Es clar que, també és possible que Catalunya pugui esdevenir un estat independent...

En canvi, Joan Ignasi Elena fa una crida a la unitat del partit. Una fractura ara perjudicaria al PSC i encara el debilitaria més del que està. Dintre d’un partit tan plural com el PSC hi haurien de tenir cabuda totes les corrents: les que estan a favor d’una consulta sense límits, pactada o en contra. L’important és el pensament socialista. I si uns són nacionalistes catalans els altres són nacionalistes espanyols, per tant, diferents, però tots nacionalistes. No sé a que ve tantes reticències dels uns cap els altres.

Ara bé, si l’actual direcció del PSC pensa que els crítics (per anomenar-los d’alguna manera) no tenen (o no tenim) cabuda a l’actual PSC, que ho diguin obertament i prendrem una decisió contundent... Per molt de mal que ens sàpiga.

PACO TÚNEZ A COMANDO ACTUALIDAD

Comando Actualidad - Filipinas: zona cero

• Comando Actualidad - Filipinas: zona cero

LA FOTO DEL DIA 21-11-2013