«No entenc res del que passa al PSC i si ho entenc no m'agrada», va dir el president des d'Israel, on es trobava de viatge oficial, després de l'anunci de Maurici Lucena que el PSC no votaria a favor de demanar a l'Estat que delegui competències a la Generalitat per convocar la consulta sobre el futur polític de Catalunya.
A veure. Per aconseguir la seva investidura, Artur Mas va pactar amb ERC convocar el referèndum el 2014. Res l'obligava a fer-ho perquè tenia quatre anys de coll. Ara està clar que no hi haurà consulta aquest any. Mariano Rajoy ho repeteix, els mateixos dirigents de CDC -Lluís Corominas en veu alta i Mas el·lípticament al parlar de les plebiscitàries- ho reconeixen. I Rajoy no pot admetre aquesta consulta, de resultat incert i que commocionaria Espanya -amb José María Aznar en primera línia- abans de les seves eleccions generals del 2015. ¿Després? Bé, el 1996 Aznar parlava català en la intimitat perquè necessitava Jordi Pujol.
Però la consulta legal i acordada que exigeix el PSC (i CiU sap que és l'única possible) no se celebrarà si Madrid, d'una manera o d'una altra, no dóna llum verda. Llavors, ¿per què voler convocar-la ara? ¿Perquè Madrid digui que no? Tindria sentit en la lògica d'ERC, que vol un referèndum tant sí com no (fins i tot il·legal), però no en la de CiU, que sap que la consulta solament pot ser legal. ¿Què passa? Que necessita convocar-la... encara que després no se celebri. Pretén així complir la seva paraula -convocar-la- encara que Madrid no la deixa fer perquè Rajoy (un «antidemòcrata» com Aznar, al qual es va ajudar a governar vuit anys) diu que no. Potser Convergència en traurà algun dividend, però Catalunya es col·loca en una situació d'estèril conflictivitat. Si el que es pretén és la rebel·lió (ERC), té lògica política (encara que acabaria en desastre); si és per acabar acatant per imperatiu legal (CDC), només obeeix a l'intent de no trencar amb ERC.
És natural que qualsevol dirigent no comparsa del PSC no desitgi seguir aquest guió. Primer, perquè enverinaria més el clima entre Catalunya i Espanya, dolent per a totes dues. Segon, perquè als socialistes catalans no els interessa una crisi amb el PSOE per una qüestió que ara -repeteixo, ara- no té viabilitat i que només podria ajudar a fer que Rajoy -muntant en el nacionalisme espanyol més primari- repetís la majoria absoluta gràcies a un enfonsament (encara pitjor) del PSOE. Dolent per al PSC, dolent per al PSOE, dolent per a CiU i dolent per a l'independentisme. I crec que també dolent per a Espanya.
Evidentment, Catalunya serà el que els catalans vulguin. No és una colònia i vota cada quatre anys al Parlament català (i a l'espanyol), però això té poc a veure amb el carreró sense sortida en què Mas es va ficar quan va dissoldre la Cambra (amb dos anys d'avançament) per tenir majoria absoluta i en va sortir escaldat. I encara menys amb el tripijoc pel qual Oriol Junqueras va investir Mas a canvi de fixar la consulta el 2014 i que Mas investís Junqueras líder de l'oposició.
RENYAR L'ORANGUTAN
Toc d'atenció de Brussel·les a Alemanya
Em va explicar Miguel Boyer que, abans d'entrar a l'euro, Paul Samuelson (el keynesià premi Nobel) li va comentar: «Potser és inevitable, però sàpiguen que estan a punt d'anar-se'n al llit (vostès i els francesos) amb un orangutan». Ara la Comissió Europea ha renyatAlemanya (l'orangutan) perquè ha tingut un saldo comercial favorable de més del 6% diversos anys. El té perquè és competitva, però també perquè els seus socis estan en l'euro (el llit). Sense moneda comuna, Espanya, França i Itàlia haurien devaluat les seves monedes i els productes alemanys no serien tan competitius, ni a la UE ni al món. Es vendrien molts més Seat si Espanya devalués un 20% la seva divisa. Espanya no ho pot fer, però Angela Merkel vol ignorar que l'euro genera obligacions mútues: el sud ha de ser més competitiu; Alemanya, estimular més la seva economia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada