ANIVERSARIS POC FELIÇOS (I)

El 25 de novembre es commemora el primer aniversari de la segona etapa d’Artur Mas al capdavant del govern català i el segon aniversari de l’ascens del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya. El resum en una sola frase de la coincidència de les dues efemèrides seria aquest: Mai la dreta catalana i espanyola havien tingut una relació tan dolenta i mai s’havia governat pitjor, sobre tot per a la classe treballadora.

Començaré analitzant els dos anys de govern de Rajoy en una pregunta: Què queda dallò que deien mentre eren a l’oposició? Els dos anys de legislatura s’han caracteritzat pel incompliment sistemàtic de tot allò que van dir que no farien i, del que van dir que farien, res de res.

Fem un ràpid repàs:

-Han apujat els tipus de l’IVA, alguns, com el de la cultura o el material escolar, són tot un despropòsit.

-Han apujat el gravamen de l’IRPF, però en lloc de fer-ho progressivament (qui més té, més paga), han volgut ser equitatius i beneficiar als seus.

-S’han creat taxes judicials que, a la pràctica, dificulten l’accés universal a la Justícia, ja que, a la pràctica, es priva als ciutadans amb menys nivell econòmic la possibilitat de poder recórrer una sentència que considerin injusta.  

-Han reduït fins la mínima expressió les prestacions per la llei de la dependència, fins el punt que molts d’avis han hagut de deixar les residències per a ser atesos pels familiars. I als familiars que abans cobraven per atendre als dependents, se’ls hi ha deixat de pagar o se’ls hi ha rebaixat l’ajut.

-Les retallades, a part des les de la llei de la dependència, estan afectant a camps tan importants i estratègics com la sanitat, l’educació i la investigació, uns àmbits considerats pel PP com línies roges que mai s’havien de traspassar.

 -Es va rebaixar l’any 2012 els sous dels funcionaris i se’ls hi ha congelat per al 2013 i 2014.

-Les pensions ja no s’incrementaran amb l’IPC com passava fins ara i, per tant, els pensionistes (que ja havien perdut la paga compensatòria), perdran poder adquisitiu. Una altra línia roja que no s’havia de traspassar.

-La pèrdua de drets laborals a partir de l’enèsima reforma laboral. Si l’objectiu de les reformes laborals és la creació d’ocupació, fins ara, han fracassat totes. I, a sobre, des d’Europa demanen al govern una nova reforma. Per a què? Des del meu punt de vista és surrealista total.

-Enduriment de les mesures per a poder obtenir una prestació quan no és té feina.

-Amnistia fiscal per als defraudadors, encara que l’equip econòmic del govern usés eufemismes per a dissimular-ho.

-Ajuts a la banca sense límits, mentre quan eren a l’oposició van criticar durament que ho fes Zapatero (en molt menor quantia) 

-La pèrdua sistemàtica de drets civils, tan individuals com col·lectius. Com per exemple la limitació al dret de l’avortament on es retrocedeix 30 anys, ja que els supòsits que han de permetre avortar són el mateixos que es van establir per primer cop. En quan a les llibertats col·lectives s’està pendent de la decisió que ha de prendre un divendres d’aquests el Consell de Ministres on, previsiblement, es limitarà el dret de vaga (augmentant els serveix mínims per a que la incidència sigui menor), el dret a reunió (no es podran fer concentracions davant d’edificis com el Congrés o el Senat), es prohibirà l’assetjament als polítics (escrache), es protegirà encara més a la policia...  

-En lloc de crear ocupació, des de que governa el PP, els aturats han crescut pràcticament en un milió de persones arribant a la taxa més alta que mai havia arribat Espanya.

-Per molt que s’esforcen en dir el contrari, dels brots verds o millora de l’economia, ni de bon tros. Només cal preguntar-ho als comerciants que veuent com no entra quasi ningú als seus comerços.

-El resum de tot plegat seria que el PP s’està carregant sistemàticament l’estat del benestar i, com sé sol dir, els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. El capital ens té allà on ens vol tenir.

Ara bé, el més inversemblant de tot és que, davant d’aquest panorama tan desolador, en les darreres setmanes, el PP ha aconseguit remuntar les perspectives de vot. Sembla ser que alguns dels que els havien votat, es creuen això de que l’economia millora i davant de l’oblit del cas Bárcenas, ara mateix els tornarien a votar. Encara que el PP no és l’únic culpable de que s’estigui capgirant la tendència de vot, molta culpa també és del principal grup de l’oposició que no il·lusiona amb la seva política, com si semblés que no vulguin guanyar les properes eleccions deixant que passi el temps i que el marró se’l mengin els altres. El cas d’Hollande a França seria el precedent que els socialistes espanyols no voldrien imitar.