dilluns, 9 de gener de 2017

Ni esquerra ni nova

Periodista

Hi ha una idea que em ve al cap cada vegada amb més freqüència: ¿i si algun dia descobrim que Mariano Rajoy no era el funcionari pusil·lànime i dropo que aparentava ser, sinó el paio més brillant de la dreta espanyola, capaç de dissenyar ell sol –o amb l’ajuda d’alguns cervells privilegiats del seu partit, o fins i tot amb certes llumeneres de la FAES prestades per Jose María Aznar per a l’ocasió– l’esquerra més tonta d’Europa amb l’única intenció de mantenir-se en el poder fins al dia del judici? Si no fos així, tota la culpa de les victòries electorals d’un partit enfonsat en la corrupció seria la mateixa esquerra, i això és una perspectiva molt depriment per a tots aquells que aspirem modestament a una millora de la societat que ens acull.
Quan funcionava el bipartidisme –quan funcionava millor que ara, vull dir–, l’esquerra era una nebulosa inútil anomenada Izquierda Unida a Espanya i Iniciativa per Catalunya en aquesta comunitat autònoma, que és la nostra. En aquella època, la irrellevància de la suposada esquerra real es veia lleument tamisada pel poder de l’esquerra, però menys, del PSOE, que ja havia emprès el seu camí neoliberal per a alegria de bisbes, banquers i altra gent de mal viure. Però la situació va empitjorar considerablement quan una gran part de la població va començar a desitjar l’aparició d’alguna força política a l’esquerra del PSOE –tampoc costava gaire– i es va trobar que l’únic que sabíem fabricar els espanyols i els catalans eren coses com Podem o Barcelona en Comú, erròniament autoqualificats de nova esquerra quan poc tenien de nous i fins i tot estava obert a discussió si eren o no eren d’esquerres. És a dir: molts volíem una esquerra nova, però no aquesta amb la qual ens hem d’apanyar últimament i a la qual, personalment, acuso de la permanència en el poder del PP (a mitges, tot s’ha de dir, amb aquella actitud de hooligan més que de votant que es gasta la dreta espanyola).
Volíem una esquerra per a l’Espanya (inclosa Catalunya) de principis del segle XXI i ens vam trobar, a Madrid, amb una colla d’aspirants a bolxevic bolivarià que no semblen saber en quin país són ni quin any corre al calendari, i a Barcelona, amb uns bonistes passivo-agressius amb moltes ganes de figurar que han acabat convertits en els tontos útils del nacionalisme obligatori, vigent per aquesta zona del planeta des de la primera victòria electoral de Jordi Pujol. Deixo fora d’aquest estimulant panorama l’ERC del professor Oriol Junqueras –colla de carlistes rosegaaltars que no han sigut mai d’esquerres– i la CUP d’Anna Gabriel –fanàtics enamorats del món abertzale i de qualsevol dictador (que digui que és) progressista, com van demostrar tuitejant «Hasta siempre, comandante» quan Fidel Castro va estirar definitivament la pota–, així com grupuscles del tipus Arran o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que tenen la cara de definir-se com a «antifeixistes».
Em quedo, doncs, amb la mal anomenada nova esquerra strictu sensu, la que reconeix com els seus líders personatges tan tòxics com Pablo Iglesias i Ada Colau. Ell és un il·luminat de tipus tradicional, nascut en un plató d’Intereconomía com a tertulià, tot i que jo em vaig tirar diverses setmanes convençut que era un actor que interpretava el personatge d’un marxista inventat per algun guionista d’extrema dreta. De la mateixa manera que quan vaig veure Juan Carlos Monedero parlant en una seqüència de Gente en sitios, vaig pensar que es tractava d’una paròdia de l’intel·lectual comunista prototípic.
Colau és una dona de tarannà machadià, però no com aquell que era en el bon sentit de la paraula, bo, sinó més aviat com el que aspirava a ser el nen en el bateig, la núvia en el casament i el mort en l’enterrament: és a dir, una dona amb agenda pròpia i propulsada cap al triomf personal amb un equip d’adeptes procedents dels marges del sistema i amb ganes de notorietat (Pisarello, Asens, Pin, Sanz e tutti quanti). Si resulta dubtós que Iglesias pugui arribar a president de la nació, no ho és tant que Colau arribi a presidir la Generalitat, ja que el seu to untuós i mongívol connecta cada dia amb més gent.
Aquesta és l’esquerra que tenim i no sembla que n’hagi de sorgir cap més ben aviat. La dreta espanyola no ha tingut mai més motius per felicitar-se.